2x04 Nit de bruixes

València és terra de dracs, dimonis i espantacriatures de tot tipus; monstres que han romàs en el nostre imaginari durant segles i han arribat a esdevindre mites, rondalles i llegendes. La nostra història vol que una terra tan dolça, banyada pel blau de la mar i el verd de les muntanyes, tacada de sang i xafada per incomptables civilitzacions, siga un bressol de vida, cultura i canvi, contra qualsevol sistema establert, i la rebel·lia siga una senyal pròpia de naixement. Des de temps d’Edetània, moltes són les dones valencianes que s’han vist abocades al menyspreu i la marginació; dones que han sigut perseguides pels seus coneixements, a sovint massa avançats per a l’època en què vivien, i que han sigut gastades com a caps de turc per a purgar els pecats i les calamitats d’una societat patriarcal que les demonitzava. Vistes les coses, no hem canviat tant. Dones expertes en botànica, posseïdores d’uns coneixements arcans; de la wicca, la màgia blanca del bosc; amb una profunda espiritualitat i connexió amb la natura i amb la feminitat; empoderades, fortes, independents i astutes. El 1486, es va publicar el Malleus Maleficarum, «el Martell de les Bruixes», un llibre escrit per inquisidors que tractava la bruixeria com una forma extrema de paganisme malvat que havia de ser eliminat. Va ser utilitzat durant segles per a perseguir fetilleres; per a detectar-les, acusar-les i incriminar-les mitjançant la prova de l’aigua o verificant el seu pacte amb el Maligne. Un tractat profundament misògin que promulgava missatges d’odi contra les dones com el que podeu escoltar a continuació: "Tota la maldat és poca si la comparem amb la d'una dona. Una dona vol o odia, no hi ha alternativa; i les seues llàgrimes són un engany perquè brollen d'una pena vertadera o esdevenen un parany. Quan una dona pensa, pensa el mal. Tenen una llengua inquieta i no poden amagar les males arts. Són dèbils i troben una manera de reivindicar-se a través de la bruixeria." El segle XVI va ser el més intens pel que fa a la caça de bruixes, i els valencians vam viure un juï inquisitorial com mai s’ha vist; l’acusació a Esperança Badia per fer us de màgia amatòria, un procés amb més de 40 encausats, 31 d’elles dones acusades de fetilleria, amb condemnes horribles, com ja vos vam contar en el nostre especial de la Nit d’Ànimes de la primera temporada. Herència d’això, trobem el Carrer de les bruixes de València, l’Estret de l’Almodí, que romania tancat amb reixes per ambdós costats fins ben avançat el segle XIX. Al llarg del temps es popularitzaria la imatge que tenim de les fetilleres, com a ancianes lletges i descuidades, malvades, que rapten i mengen xiquets, que cuinen i elaboren pocions en un calder, que volen damunt d’una granera, que vestixen barrets punxeguts i tenen com a mascota un gat negre, senyal de mala sort per als més ingenus... o malintencionats. En llengua anglesa, la paraula witch és una deformació de l’expressió ‘wise woman’, que significa literalment dona sàvia. A la península, la paraula prové del protoceltíber «brixta», que significa encís, i donaria peu a la paraula «bruixa» ja en el segle XIII. En l’edat mitjana valenciana, quan diverses dones vivien juntes o a soles, o no estaven casades, i per tant s’allunyaven de la normalitat de la moral cristiana, es deia d’elles que havien de ser a la força fetilleres practicants de màgia negra i altres encanteris tenebrosos. Normalment vivien aïllades, i això, el fet de no formar part de la comunitat, les feia dignes de la desconfiança dels seus veïns... I si passava alguna cosa que s’escapava del que consideraven normal, eren les primeres sospitoses. Hui, volem parlar-vos d’elles, i tractarem de posar un poc de justícia en el mite d’estes dones... sense les quals ara mateix els valencians no seríem res com a poble. Arrimeu-vos a la foguera, en Akelarre... I caminem juntes, germanes. Benvingudes de nou... Baix La Lluna, amb Aitana Ferrer i Alfons Pérez. Amb veus d'Eva Andrés. Testimoni de Joanllu Escoda. L'Albarder de Cocentaina és una rondalla d'Enric Valor. Les 3 bruixes de Dénia és un conte popular de La Marina, recollit també per Marieta Riu Perles. Seguiu-nos en @baixlalluna / @baixlallunaval o als nostres perfils personals @alfonselblue / @aitana_ferrer_ / @elventalldaitana en instagram i tiktok!