Santa Eulàlia

Aquest episodi de Santa Eulàlia és ben especial. En primer lloc, perquè és el darrer, tot i que després de l’estiu tornarem amb un projecte nou que n’aprofitarà el bagatge. En segon lloc, perquè excepcionalment n’hem canviat el format. Durant cent vuit episodis, hem procurat que Santa Eulàlia fos un espai on asseure’s, concentrar-se i parlar de la ciutat sense la cotilla del ritme institucional. Però aquest últim capítol no l’hem enregistrat a l’estudi: hem demanat a quatre convidats del programa que triessin un lloc de Barcelona, qualsevol, i hem anat a trobar-nos-hi. N’ha sortit una tria curiosa: Vicente Guallart ha triat un pont enmig de la muntanya; Antonio Baños, un canòdrom sense gossos ni veïns; Ada Parellada, un mercat que ja no ho és i Maria Rubert de Ventós, una estació on les coses acaben… i tornen a començar. Una metàfora en quatre parts de la Barcelona que ens espera.

En aquest episodi, Pere Alzina, biòleg, consultor i comunicador ambiental i guia de naturalesa, ens explica per què proliferen tant els coloms a Barcelona i quins efectes té, tot plegat. Alzina situa el diagnòstic en cinc punts: el primer, que les parets dels blocs de pisos han substituït els penya-segats on fins fa un temps els coloms roquers solien criar; el segon, que la calor creixent de la ciutat els afavoreix, perquè la necessiten per a la criança; el tercer, que no tenen depredadors naturals –malgrat que experts com ell hagin intentat de revertir-ho amb la reintroducció del falcó–; i, el quart, que l’abundància de deixalles els proveeix una font d’alimentació segura. Alzina també alerta dels perills de deixar que s’expandeixin –les malalties, la toxicitat dels excrements, els residus– i proposa unes quantes solucions. La primera, deixar de donar-los menjar.

La feina de Xavi Artal no és només fer de carter al barri del Gòtic de Barcelona. Ell es diu a si mateix “facilitador públic”; els veïns, de vegades, li diuen que és com un psicòleg del barri, perquè duu la seva feina molt més enllà. Té cura de la gent, se’n recorda dels noms; no només fa de missatger de bones i males notícies, sinó que ajuda i aconsella i s’organitza. En aquesta entrevista, ens explica per què la feina dels carters pot ser tan determinant per a la vida en comunitat i també com ha vist canviar el barri. Hi va començar a treballar l’any 2004 i no se n’ha volgut anar mai. De fet, diu que d’ençà del primer dia que l’hi van assignar, a Correus, va considerar que li havia tocat la loteria.  

D’ençà que va publicar el llibre Macrofestivales, el agujero negro de la música (Península), el periodista musical Nando Cruz s’ha erigit com un dels crítics més articulats d’aquest model de lleure, de cultura i de negoci. En aquesta entrevista, explica per què els macrofestivals tenen conseqüències nocives per a les ciutats que els acullen, com Barcelona, i reflexiona sobre les contradiccions dels assistents i les alternatives que veu viables. Considera que danyen molt el sistema musical del país i els veu com un “un sistema de castes molt clar”, on es fomenta la segregació, una manera ingrata de consumir la música, una mena de turisme amb molt poc retorn econòmic a la ciutat, i, tot sovint, la precarietat laboral.

Les metròpolis com Barcelona són molt exposades als efectes del canvi climàtic. L’arquitecta Sara Mas deia fa poc que la ciutat, que ha estat històricament un espai de refugi, esdevé ara un espai de risc. En aquest episodi, Mas ens explica què pot fer l’urbanisme per a preparar la ciutat davant del risc climàtic i quins canvis de planejament necessita la nostra manera de pensar la ciutat.

L’ull del fotògraf Martí Llorens va retratar molt bé la transformació del front marítim de Barcelona durant els últims anys del segle XX. Llorens diu que la ciutat que polítics i arquitectes van projectar mitjançant la idea dels jocs olímpics era gairebé utòpica, i que va traçar a l’horitzó unes expectatives futuristes que, amb els anys, no han estat correspostes, i han causat una ressaca important. El projecte de la Vila Olímpica, per exemple, s’anunciava amb decàlegs publicitaris que prometien una vida feliç pel sol fet de traslladar-s’hi. D’habitatge públic, ni se’n parlava. Mentrestant, recorda Llorens, es consolidava la idea d’una marca Barcelona, que en el fons volia dir que “mercantilitzaves la ciutat, que la feies treballar com una finca” del tot controlada pel poder econòmic.

L’enginyer Pau Noy, president de la Fundació Mobilitat Sostenible i Segura, considera que encara falta molta llum per a entendre què passa al servei de Rodalia de Catalunya. A parer seu, la davallada del servei ha estat molt brusca i la quantitat d’incidències és molt difícil d’explicar, només, per raons tècniques. “Hi ha factors que no m’explico. Jo estic en xats d’usuaris i veig què passa, i passen coses que no havien passat mai. Hi ha massa circumstàncies sospitoses”, apunta en aquesta entrevista. Amb prudència, Noy recorda l’oposició de molts dels treballadors al traspàs pactat –en el qual té, malgrat tot, confiança–, i diu que, en tot cas, per a esvair suspicàcies caldria que el govern de la Generalitat donés les explicacions pertinents. De moment, no n’hi ha prou.   

El poeta Adrià Targa és autor del poema Arnau, publicat per l’editorial Proa: un poema narratiu magnífic sobre l’últim dia de vida d’un jove a Barcelona. És un bon retrat urbà i generacional, i en aquesta conversa mirem d’explorar els tràngols, els defectes i les virtuts de la ciutat que descriu el poema, una Barcelona mig alienada, mig sòrdida, mig hedonista i mig drogada. Targa és professor de secundària en un institut públic, llicenciat en Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona, i abans havia publicat L'exili de Constança (Cossetània Edicions, 2008), Boques en calma, (Edicions 62, 2010), Ícar (Edicions Poncianes, 2015), Canviar de cel (Godall Edicions, 2021) i Acròpolis (Godall Edicions, 2024)

En aquesta conversa amb l’escriptor, traductor i músic Martí Sales volíem resseguir la trajectòria de la seva relació sentimental amb Barcelona. En parlem una mica, però Sales, combatiu, fa una crida a l’organització política i a blasmar les plagues que avui paralitzen l’acció a la ciutat: el rondinament autocomplaent, la nostàlgia buida i un pessimisme que titlla de massa còmode i de poc realista. L’únic marge de maniobra, a hores d’ara, és trobar solucions col·lectives per als problemes col·lectius, diu: “Davant la gentrificació de la ciutat, es plantegen dues opcions: bé trobar una sortida personal per un cosí que té un piset al Maresme o al Vallès i te’l deixa bé de preu, o bé quedar-t’hi i unir-te als moviments de lluita per l’habitatge.”

Barcelona va tenir una influència determinant en el jove Pablo Picasso. Segons la historiadora solsonina Claustre Rafart, de fet, la ciutat va ser la finestra del pintor a la modernitat. S’hi va mantenir lligat sempre i va voler fer-hi el seu museu. Rafart encara recorda, diu, que per a ella descobrir Picasso, d’estudiant, va ser com una revelació, i d’aleshores ençà no se n’ha pogut desentendre. Ha estat durant molts anys assessora tècnica i després conservadora de la col·lecció de la Fundació Museu Picasso i és una de les grans expertes d’aquest país en el pintor. L’any passat va publicar el llibre Picasso-Barcelona. Una cartografia i també ha coordinat fa poc el volum Picasso. Territori i arts i tradicions populars catalanes, que a més del Museu Picasso ha comptat amb la col·laboració del Museu de Solsona i de la Generalitat. 

L’arquitecte Josep Miàs (Banyoles, 1966) diu que l’escolten més a l’estranger que no pas a Catalunya. Miàs va ser associat d’Enric Miralles durant més d’una dècada, i ha treballat molt a fora, amb projectes i classes al Regne Unit, Itàlia o Alemanya, però també a casa —per exemple, amb la recuperació del centre històric de Banyoles. A més a més, ha estat professor de Projectes a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i del Vallès. En aquesta entrevista explica que, a parer seu, la ciutat comença a recuperar el tremp que havia perdut els últims anys. “La lliga de les grans ciutats es juga a petita escala i a gran escala, i la gran escala semblava que s’havia oblidat”, diu. Ara torna a detectar un equilibri entre les grans idees de ciutat i les petites operacions centrades en el ciutadà a peu de carrer.

Imagineu-vos un equip d’informàtics que encara treballa amb ordinadors dels anys noranta o una fàbrica que no ha renovat màquines durant cinquanta anys. L’àrea metropolitana de Barcelona té exactament aquest problema: un instrumental obsolet. Aquestes darreres dècades ha canviat molt, i encara més que canviarà les vinents, però quan els tècnics es posen a dissenyar-la, a planificar-la urbanísticament, encara ho fan amb un instrument del 1976 que ha quedat desfasat. En aquest episodi, en parlem amb l’arquitecta Mireia Peris, una de les màximes responsables d’actualitzar la normativa, perquè ha treballat en el nou pla director urbanístic (PDUM) que, quan es complementi amb el nou pla d’ordenació urbanístic metropolità (POUMet), superarà definitivament el de fa cinquanta anys. Aquestes noves eines hauran de servir, segons Peris, per a impedir que Barcelona “es desequilibri”. La ciutat té molt potencial, diu, però ara mateix hi ha una lluita interna en dos fronts molt importants. El primer, la tensió entre la capacitat d’atracció de residents, d’activitat econòmica i de llocs de feina, i l’expulsió de residents pel preu de l’habitatge. “Aquí hi ha una batalla oberta que és molt important de resoldre”, diu, perquè no sigui “un greuge per als veïns de la ciutat”. El segon risc de desequilibri és l’aprofitament de l’espai. Les ciutats mediterrànies són molt denses, cosa que té efectes molt positius, com la proximitat o la generació de sinergies, però també envits com la competència per l’espai lliure –cosa que s’observa, per exemple, en el turisme. Peris remarca que no hi ha solucions finals, de manera que aquesta mena de problemes requereixen una atenció constant.

Barcelona s’ha de governar com es governa a Londres? Com s’han d’equilibrar el creixement de l’àrea metropolitana de Barcelona i la definició de la Catalunya regional? En aquesta entrevista en parlem amb la professora Mariona Tomàs, que ensenya Ciència Política a la Universitat de Barcelona i que és una de les grans expertes del país en governança metropolitana. Tomàs lamenta que “ningú no vol obrir la capsa de Pandora” sobre l’organització territorial del país perquè implica qüestions molt delicades: què passa amb les diputacions, com ressuscitar la llei de vegueries suspesa pel Tribunal Constitucional espanyol o com adreçar, d’una vegada per totes, la llei electoral catalana, que du quatre dècades a sota d’una catifa. “Per obrir aquests melons, has de tenir molt clar cap on vols anar. Qui ho té clar? Jo no ho sé”, diu.  No obrir-los té unes quantes conseqüències. Per una banda, una arquitectura administrativa que no està prou al dia, cosa que causa problemes constants d’ineficàcia. I per una altra, un cert recel respecte de Barcelona arreu del país. “En la globalització, les locomotores de la creació de riquesa són les grans ciutats i les àrees metropolitanes. Això fa la sensació que uns tiren molt i uns altres es queden en segon terme. Per això hi ha molta ciutat mitjana a Catalunya que, de vegades, es troba en una situació d’estancament, de no saber cap on anar”, diu. Aquí, però, no totes les solucions passen per una governança territorial més ben definida: hi ha d’haver una redistribució d’inversions i de recursos. En aquest punt, també hi troba a faltar visió política: “Hi ha d’haver una simbiosi entre el camp i la ciutat. Un s’alimenta de l’altra i viceversa. I aquesta visió de conjunt del territori és una cosa que ara mateix no tenim”, lamenta.  

El geògraf Jaume Casañas diu que el país se’ns desfarà com un terròs de sucre si no abordem de seguida el debat sobre l’organització territorial, que durant dècades s’ha anat ajornant sine die. Casañas ha estat batlle de Cunit (Baix Penedès) amb la candidatura independent Impulsem Cunit –que té un acord d’associació amb Junts– i aviat tornarà a ser-ho. En aquesta entrevista, explica que, els últims anys, municipis com el seu han crescut molt demogràficament però no pas urbanísticament, i que això tensiona, per exemple, les escoles o els centres d’atenció primària, perquè els equipaments no creixen a la mateixa velocitat que la població. L’administració local, diu, és la trinxera de tots aquests canvis, però no té prou competències, i el mapa de l’organització administrativa catalana no els ajuda. Casañas considera que hi ha una solapació institucional excessiva i molt poc eficaç –ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat, i, encara, les administracions espanyola i europea. Aquest trencaclosques fa més difícil d’aplicar el principi de subsidiarietat, que estipula que la presa de decisions s’ha de fer tan a prop com sigui possible dels territoris que en percebran les conseqüències. “S’ha de simplificar l’administració, ordenar-la i fusionar-ne nivells administratius”, diu. Tant les províncies com les comarques han caducat, perquè es van fer amb paràmetres que ja són obsolets. “A Cunit som província de Tarragona, però si demanes a qualsevol veí quants cops va a Tarragona et dirà que ni un. En canvi, si li demanes quants cops va a Barcelona o a Vilanova et dirà que gairebé sempre”, diu. 

L’arquitecte David Juarez explica en aquesta entrevista per què té la sensació que Barcelona s’està tornant seriosa i pagada de si mateixa. Diu que una certa idea paternalista del civisme, que es va posar de moda a principi dels 2000, en plena ressaca olímpica, s’ha anat apoderant dels discursos sobre la ciutat. I és un tipus de civisme paralitzant, en què els veïns assumeixen que s’han de portar bé. Ho explica amb l’exemple de Marsella, on ha estat fa poc, i que considera una ciutat una mica més viva, “no tan tensionada ni pel turisme ni per l’especulació immobiliària, i que potser no està tan pendent de quedar bé amb tothom, d’un espai públic polit i molt ben acabat”. A Barcelona, per exemple, la relació de la gent entre el carrer i espais de trobada com els bars la troba menys permeable i tranquil·la. “No ens n’adonem, gairebé, però a poc a poc operem des d’un respecte per l’altre mal entès, com si tinguéssim por que ens cridessin l’atenció”, diu.

La doctora Cristina Martínez Bueno, llevadora de formació, coordina les unitats d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) de Barcelona, que n’és una ciutat pionera al món, amb una de les poques estratègies municipals específiques sobre el tema. Els professionals d’ASSIR tenen cura d’un munt de qüestions: el desig preconcepcional, el postpart, els embarassos no desitjats i la interrupció de la gestació, la prevenció d’infeccions de transmissió sexual, les patologies de caire obstètric o ginecològic o bé dificultats com l’esterilitat o la infertilitat. Molts d’aquests indicadors serveixen per a mesurar, amb estatístiques, la salut sexual i reproductiva d’una ciutat, però, com explica Martínez, de fet és una qüestió especialment subordinada al context socioeconòmic.  La diferència de rendes entre els barris de Barcelona reflecteix també una desigualtat en la qualitat sexual i reproductiva. Per exemple, les infeccions de transmissió sexual es concentren en les zones de rendes baixes. En aquestes zones, hi ha més noies afectades –perquè, segons que han detectat, tenen més dificultats perquè els nois accedeixin a fer servir el preservatiu–, mentre que en els districtes de nivell socioeconòmic mitjà s’infecten més els nois. Als punts de renda més baixa, com Nou Barris, també hi ha més avortaments i més embarassos adolescents que continuen endavant.

El realitzador Albert Lloreta (Badalona, 1987) diu que ha estat molt enfadat amb Barcelona, els últims anys. “Crec que té a veure amb el fet que vivia al Poblenou, que ha estat com l’ull de Mordor de totes les coses que em sembla que no funcionen. Anava pel carrer enfadat: he vist com una ciutat en què jo vaig desplegar del tot la meva joventut, socialment i cultural, ara m’escanyava una mica i em feia fora de l’experiència urbana com un espai per a descobrir coses”, explica. Sempre havia tingut molta relació amb el Poblenou i, de sobte, veia com els veïns tenien més i més dificultat per anar a comprar o per a relacionar-se amb normalitat en l’espai públic. El barri d’Horta, on s’ha traslladat, li ha canviat un xic la perspectiva, perquè encara hi ha gent gran que es pot pagar el lloguer i més comerços de sempre, però encara l’envaeix la tristor, quan hi passeja, per una ciutat que se li desdibuixa. 

Avui hi ha vint-i-tres embarcacions de pescadors en actiu al port de Barcelona. L’any 2009 n’hi havia gairebé el doble. Els últims anys s’ha confirmat una davallada que ja feia dècades que durava. Cristina Caparrós, química de formació, va deixar estar la seva carrera en biotecnologia per a fer d’armadora de l’Òstia i continuar el negoci familiar. Ara és una de les escasses supervivents de l’ofici a la capital. En aquesta entrevista explica que la depredació econòmica que amenaça la pesca arreu és especialment veloç i difícil a Barcelona. Té la sensació de resistir constantment davant d’un còctel explosiu: el preu del lloguer, que expulsa sistemàticament els veïns de la Barceloneta, la manca de facilitats perquè els joves s’interessin a dedicar-se a la pesca i el munt de paperassa que ha d’omplir. “Abans els mariners, els pescadors o els estibadors podien viure prop del port. Ara, quan, del salari d’un mariner, has de viure en una ciutat com Barcelona, les coses es compliquen”, diu. Això té efectes difícils de compensar.

El periodista Lluís Permanyer i Lladós (Barcelona, 1939) és un dels grans coneixedors de la ciutat de Barcelona, un senyor de Barcelona que ha observat la ciutat pam a pam i que l’ha explicada a la menuda, sobretot a les pàgines de Destino i de La Vanguardia, però també en desenes de llibres. Diu que, malgrat l’edat, veu la ciutat amb els mateixos ulls de sempre: plens d’optimisme, preparats per als canvis i amb la memòria ben present. En aquesta entrevista ens explica que els seus primers records barcelonins es remunten a les passejades dels diumenges al matí en què, de petit, el seu pare li ensenyava la ciutat. Després va passar per una fase de rebuig: “D’adolescent vaig agafar mania a Barcelona i vaig acabar-la odiant: era una ciutat sota la dictadura, amb una manca de llibertat absoluta, injustícia i tanta gent represaliada”. Passat el franquisme s’hi va reconciliar, i l’ha estimada sempre més. 

L’arquitecte Òscar Oliver és un dels grans defensors de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Entre 2011 i 2017 va ser director comercial d’Aeroports de Catalunya i una de les seves obsessions va ser d’aconseguir més vols intercontinentals. Oliver ha estat professor a la Universitat Politècnica i director general del Centre d’Estudis del Transport per a la Mediterrània Occidental. Ara és assessor a la presidència de la Diputació de Barcelona, que recau en la socialista Lluïsa Moret. Llavors criticava el model hipercentralista que afavoria Madrid. Ara, diu, li sembla que hi ha una finestra d’oportunitat perquè les coses canviïn. “Si ens fixem només en el model aeroportuari, això està canviant. Barajas ja no és el hub exclusiu de l'estat espanyol. En aquests moments, l’estat aposta per una estratègia de doble hub, a Madrid i a Barcelona, sempre que es pugui dur a terme l’ampliació del Prat”, diu. 

L’arquitecta i urbanista Maria Sisternas (Barcelona, 1981) va ser directora de Projectes d’Hàbitat Urbà de l’Ajuntament de Barcelona entre 2012 i 2015; després, responsable de Mèdia Urban, l’agència de continguts urbans de Mediapro, i entre 2022 i 2024 va ser directora de l’Institut Català del Sol, fins que el govern la va cessar. En aquesta entrevista sosté que les administracions s’han d’afanyar a fer créixer el parc d’habitatge públic, molt minso a Catalunya, i que les vies per aconseguir-ho han de ser múltiples i en paral·lel. “A Catalunya som especialistes en criticar les mesures dels altres, i així ens hem anat passant la pilota durant deu anys. Hem fet plans i taules d’experts per a solucionar el tema de l’habitatge i després no es feia res. Som en un moment en què l’emergència és extrema i cal posar-s’hi de debò”, diu. 

La intel·ligència artificial, com ho va fer abans la digitalització, ens donarà moltes oportunitats per a transformar ciutats com Barcelona. N’és un expert Lluís Ortega, professor de projectes arquitectònics a la Universitat Politècnica de Catalunya, que ha ensenyat a Xicago, Boston i Viena i que és autor d’uns quants llibres sobre la qüestió. Es revolta una mica contra la por que causa aquest nou esclat i diu que és optimista: la intel·ligència artificial no trinxa pas la creativitat, sinó que ofereix recursos metodològics útils per a complementar molt bé la feina dels professionals que pensen la ciutat. “Aquests models fan emergir patrons que els humans no som capaços de veure, i això no ha pas de ser negatiu. Et permet pensar d’una altra manera”, explica.

La cuinera Ada Parellada (Granollers, 1967) fa més de trenta anys que té oberts els fogons del restaurant Semproniana, a l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona, i abans havia tingut el Petra, al Born, i el Pla dels Àngels, al Raval. En tots aquests anys, ha vist com es transformava la gastronomia a la ciutat. En l’estat actual, diu, la nostra restauració corre el risc d’oblidar els orígens, perquè el context no en facilita gens la supervivència. “La gastronomia parla de l’arrelament, de la connexió del ciutadà amb la ciutat. Ara trobo que hi ha poc arrelament amb la ciutat, poc sentiment de pertinença del veí. El veí se sent exclòs i això ho reflecteix la gastronomia, la diversitat de restaurants. És una restauració adreçada al forani. Al turista, bàsicament”, explica. És un fenomen que observa sobretot en les zones de la ciutat més pressionades pels visitants. Tot s’hi adapta, com un aparador.

Joan Busquets (el Prat de Llobregat, Barcelonès, 1946), professor a la Universitat de Harvard i catedràtic a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, és un dels grans referents en urbanisme i arquitectura d’aquest país. En aquesta entrevista sosté que la gran prova de foc que encararà la capital els pròxims anys serà la integració metropolitana, i que s’haurà de fer tot respectant la identitat de cada nucli urbà. “Això no val per a tot el món, però, a Barcelona, és molt important que el sistema metropolità s’entengui a partir de ciutats metropolitanes que tenen la seva entitat, la seva cultura, les seves decisions preses al llarg del temps. Penso en Sant Cugat, Terrassa, Castelldefels o Badalona: tenen la seva pròpia lògica, la seva pròpia història, han sigut nuclis industrials importants, o han tingut tren des del segle XIX. Només pots construir una realitat metropolitana en què totes col·laborin i tinguin alguna cosa a dir i bastant a rebre”, afirma.

Barcelona i tot el país tenen un problema amb la manca d’habitatge públic, que condiciona greument tot el mercat. Arreu del Principat, el parc públic és de prop d’un 1,6% del total, molt per sota de la mitjana d’Europa, on hi ha ciutats, com Viena, on representa prop d’un 25%. L’urbanista i politòleg Eduard Cabré, també investigador sobre la qüestió i que ha estat tècnic assessor de l’ajuntament de Barcelona i, ara, del de Girona, explica que aquesta escassetat afecta directament el dret de l’habitatge. “Si disposem de molt poc habitatge públic, vol dir que disposem de molt poques eines per a proveir-ne les capes més vulnerables de la població. Els països que tenen més habitatge públic també fan moltes altres coses, però tenen un parc per a facilitar-lo a col·lectius que difícilment obtindran habitatge de cap altra manera”, explica. 

El dibuixant Martí Melcion (Barcelona, 1995) és criat al barri de la Vila Olímpica, forjat a redós de la gran transformació urbanística dels anys vuitanta i noranta arran dels jocs olímpics, i diu que li costa de pensar cap barri que hagi canviat tant en tan poc temps. “La Vila Olímpica és un cas molt interessant, perquè hi va haver un moment on hi havia molta xarxa de barri, al principi de tot”, diu. Ara, en canvi, quan hi torna, li sembla que tot allò s’ha esfumat. La Vila Olímpica es va anar pensant cada vegada més pels guiris, i aquesta transformació n’ha canviat molt la fesomia, arrossegant comerços i negocis que han canviat. Orxateries que ara són bars normals i sense personalitat, centres comercials irreconeixibles i mig buits. Melcion parla fins i tot d’espais liminals, no-llocs. “Em conec molt bé el barri i sé perfectament quin local hi havia a tot arreu. El quiosc de tota la vida, per exemple, ara és un lloc raríssim ple de màquines espenedores”, diu.

La professora Carme Miralles-Guasch, catedràtica de Geografia Urbana a la Universitat Autònoma de Barcelona i gran experta en mobilitat, diu que la xarxa de transport públic de Catalunya arrossega una assignatura pendent: una connexió sostenible entre les ciutats mitjanes del país. “Una de les debilitats del nostre país és la infraestructura ferroviària entre les ciutats mitjanes de Catalunya. Tenim unes infraestructures ferroviàries més o menys adequades entre el centre, Barcelona, i la perifèria. En canvi, entre les ciutats mitjanes aquests desplaçaments, aquesta connectivitat ferroviària és inexistent”, explica. No passa pas el mateix en llocs com els Països Baixos, on hom es pot desplaçar entre qualssevol ciutats sense passar per Amsterdam. “Nosaltres això no ho hem sabut ni pensar ni articular mai”, diu Miralles. Catalunya ho ha apostat tot a l’asfalt, però s’ha d’afanyar amb els raïls. 

El geògraf Francesc Muñoz, director de l’Observatori de la Urbanització de la Universitat Autònoma de Barcelona, avisa que hem construït les ciutats sense encaixar-les correctament al motllo de la terra. El paisatge se n’ha ressentit i, amb el canvi climàtic, ens en comencem a ressentir nosaltres. L’origen del problema és que l’articulació de les àrees metropolitanes, tot seguint el model capitalista, han desordenat el territori en funció de les necessitats de la distribució de la producció i dels productes. Això causa creixements que contravenen la natura i mimetitza les grans urbs occidentals. És un fenomen que el mateix Muñoz va batejar com a urbanalització en un assaig de 2008, Urbanalització. Paisatges comuns, llocs globals. “Tots els processos urbans, siguin de transformació o de nova construcció, es reproduïen dins i fora de la ciutat d’una manera similar, com si hi hagués una mena de receptes ja assumides que vas trobant en llocs diferents”, diu.

L’arquitecte Estanislau Roca, vicerector d’Infrastructures i d’Arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya i professor a l’ETSAB, es declara enamorat de Barcelona fins al moll de l’os: “És una ciutat increïblement meravellosa, amb atributs que freguen la idealitat! Traspua mediterraneïtat, és cosmopolita, diversa, amb identitat i amb història”, celebra, entre recitacions de Joan-Salvat Papasseit. Tanmateix, reconeix que hi ha un problema: la ciutat ha fet un salt d’escala, les últimes dècades, i no hi hem reaccionat amb prou agilitat. Falta una clau perquè tot l’engranatge deixi de grinyolar: la governança metropolitana. “Un geògraf de referència per a mi, Giuseppe Dematteis, feia una analogia de la ciutat amb la xarxa neuronal de Ramón y Cajal, i deia: ‘Hem de saber governar molt bé la xarxa d’aquesta nova dimensió metropolitana per ordenar bé la nova territorialitat del fenomen urbà contemporani”. 

Barcelona és la matèria primera de l’escriptor Xavier Theros (1963): ha retratat la ciutat en cròniques periodístiques sobre espais i costums perduts; ha impulsat projectes de memòria històrica; ha escrit assaigs com La Sisena Flota a Barcelona (la Campana, 2010), en què explica els trenta anys que l’armada dels Estats Units va estar-se amarrada al port, o la novel·la La fada negra (Destino, 2017), premi Josep Pla, sobre un episodi poc conegut de la història de Barcelona, la Jamància. Ara publica Aquí no dorm ningú –també amb la Campana–, una novel·la situada al Barri Xino de 1933. Theros parla de la ciutat amb realisme, però també sense catastrofisme. “Barcelona sempre ha tingut una llarga tradició de gent que diu que està molt malament, al llindar del col·lapse. Jo la veig com la resta de ciutats del continent europeu. Ens estem uniformant, els negocis cada vegada són més semblants a tot arreu, però és un procés global, no és tan sols de Barcelona”, explica.

L’arquitecte Pau Solà-Morales diu que no ha entès mai l’esperit negatiu que sovint embolcalla els discursos sobre Barcelona. “Jo veig una ciutat molt viva, potser una mica més apagada que no havia estat fa uns anys, perquè ha patit petits moments de decepció polítics i econòmics, però és una ciutat amb moltes capacitats i no les explica prou”, explica. Si un mal enravena una mica la ciutat és que els últims vint anys ha tingut una crisi de personalitat, perquè l’eufòria olímpica topà després amb una resposta contrària. “Això –diu– va generar una certa mala autoconsciència, com si fóssim culpables d’alguna cosa, i jo crec que segurament no ho érem tant”, cosa que no vol dir que la ciutat no tingui problemes que calgui resoldre. De tota manera, diu que aquesta pulsió en contra de la ciutat és un fenomen una mica internacional. “Aquesta mena de flagel·lació permanent que portem com a cultura a occident des de fa molts anys no li fa cap bé, a la ciutat”, afegeix.  

L’escriptora Isabel Franc acaba de publicar Darrere les persianes. Breu història de les lesbianes a Barcelona, editada per l'Ajuntament de Barcelona, amb il·lustracions de Rosa Navarro. Ella mateixa reivindica que és probablement la primera vegada que s’escriu, aquesta història: el càstig per a les dones lesbianes ha estat el silenci, la negació, la invisibilitat. Els últims anys, però, l’impuls feminista ha facilitat la recuperació de la memòria històrica, i el llibre, idea de l’activista Maria Giralt, n’és un granet de sorra. “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”, diu Franc. Encara avui, diu, moltes dones grans encara han de tornar a l’armari quan perden la parella i han d’anar a una residència, per exemple. En aquest llibre, les autores hi exposen la seva versió, però també conviden més activistes i les noves generacions a explicar tot allò que resta per explicar. 

Ferran Busquets ha treballat més de vint anys a la Fundació Arrels, l’entitat de referència en la lluita contra el sensellarisme a Barcelona. Fa uns mesos que en va plegar com a director. Diu que veu més gent que mai dormint al carrer, que la pobresa –abans, sovint, amagada– és ara visible per tots els racons de la ciutat. Arrels va atendre 3.062 persones sense llar a la ciutat durant el 2022, un 22% més que l’any anterior, i el 2023 en van ser 3.283, la xifra més alta de la història. Malgrat el desastre, la cosa més important que ha après Busquets tots aquests anys, diu, és que és possible aconseguir que un dia no hi hagi ningú dormint al carrer en aquesta ciutat. Fa dues dècades li semblava utòpic; ara, en veu el camí, però falta que hi hagi la voluntat sostinguda d’aconseguir-ho, tant per part de les institucions com dels veïns, diu.

Germà Bel (les Cases d’Alcanar, Montsià, 1963), professor d’Economia a la Universitat de Barcelona, diu que Barcelona està confosa, que no sap on vol anar. L’obertura a l’exterior que començà després de la dictadura i s’accelerà amb els jocs olímpics, que Bel descriu com “la sortida del Titanic”, tingué conseqüències que no s’han acabat de pair. “La ciutat està espantada de com d’oberta a l’exterior està, i, com és lògic, això comporta una sensació d’inseguretat i descontrol. Amb tota obertura et quedes més indefens, i la gent que se sent més insegura s’acaba sentint agredida i vol alguna cosa però no sap exactament quina és”, explica. L’única alternativa que s’ha plantejat fins ara, diu, és “convertir Barcelona en setanta-tres Manlleus, que era la idea de l’ajuntament de Colau, perquè et permet controlar-ho tot”. Segons Bel, però, la ciutat tenia massa energia per a sotmetre-s’hi.

Antònia Raya, infermera del CAP Raval Nord, porta molts anys vinculada amb el teixit associatiu i l’activisme al barri i en té ben pres el batec. “Al Raval sempre hi tinc la sensació de poble petit, per aquesta xarxa que es manté i que lluita, que intenta resistir malgrat tot el que passa a la ciutat”, observa. Ara, Raya troba que Barcelona està sobresaturada de soroll i de turisme. “És una ciutat hostil per a la majoria de gent que fa molts anys que vivim en barris que s’han transformat, i que cada vegada són menys aquells barris en què pots gaudir d’una ciutat amable”, explica. La veu despersonalitzada. El Poblenou, on viu, sembla a vessar de bars i restaurants. “Als qui hem fet l’opció de viure-hi durant molts anys, se’ns qüestiona de poder continuar en segons quins entorns”, lamenta.

Oriol Estela, coordinador general del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, diu que veu Barcelona com sempre l’ha vista, “una ciutat fantàstica, amb una ciutadania molt activa en el seu caràcter sempre reivindicatiu”. Ara bé, som en un moment de cruïlla en què “determinats fenòmens possiblement associats a l’èxit que ha tingut aquesta ciutat que estan arribant a un límit d’esgotament”. A la premsa i als plens municipals, s’hi debat sobre turisme, sobre seguretat, sobre immigració, sobre economia, sobre urbanisme… però Estela hi troba a faltar un debat determinant: la vertebració territorial del Principat. “Quin model territorial volem com a país? És la pregunta que no surt als debats, ni l’he vista quan s’ha parlat de les prioritats del nou govern, no ho veig als diaris, no ho veig enlloc”, lamenta.

L’arquitecta, urbanista i dissenyadora Beth Galí (Barcelona, 1950) va tenir un paper cabdal en les reformes que van transformar la ciutat durant el temps del batlle Pasqual Maragall, com a membre dels equips tècnics que l’assessoraven. Va treballar, per exemple, a l’Institut Municipal de Promoció Urbanística i dels Jocs Olímpics entre 1988 i 1992, on va impulsar les obres a Montjuïc, la Diagonal i la Vall d’Hebron. D’aquell temps, diu que n’hauríem de recuperar l’autoritat i la radicalitat. Ara li agrada passar hores observant l’orografia de la ciutat i escriure a l’ajuntament explicant què hi detecta. “Els dic: ‘Lluiteu contra un tsunami i no es poden prendre mesures per a tapar forats’. Van fent coses, però s’han de fer amb molta més radicalitat. Ara cal realment un cop de força important de l’Ajuntament”, apunta.

El comerç té un paper decisiu en l’aparença de les ciutats: per la diversitat, per la vitalitat, pel tipus d’activitat. Les grans metròpolis es promocionen amb la imatge de la seva silueta urbana, plena d’edificis històrics o gratacels, però allò que en defineix el caràcter, en realitat, són les plantes baixes. L’arquitecta Eulàlia Gómez Escoda, que s’ha dedicat a fer-ne recerca i té una tesi sobre el tema, explica que de vegades no en tenim prou cura. “Quan dissenyem aquests edificis, normalment pensem molt en què passarà a dalt i, en canvi, a baix pensem que ja vindrà algú que ho omplirà d’activitat”, diu, i és un error, perquè els establiments a peu de carrer són com la carn per a un esquelet. “L’any 1961, la urbanista Jane Jacobs ja explicava que les portes són com ulls al carrer, i que com més portes hi hagi en un tros de carrer, més segur i actiu serà. Més possibilitats hi ha que en algun moment hi hagi algú entrant i sortint”, explica. El petit comerç, per exemple, hi té un paper important, perquè articula una xarxa humana de contactes que, a banda de vitalitat, aporta confort i seguretat en la vida al barri.

Les petjades de la Barcelona franquista encara es poden trobar en molts mapes i problemes de la Barcelona actual. Avui, per mirar de desfer nusos, analitzem el llegat de Josep Maria de Porcioles, batlle de la ciutat durant el tram final de la dictadura, de 1957 a 1973. Durant el seu mandat hi va haver un creixement desmesurat de la ciutat, unes onades migratòries que es van gestionar malament i amb segregació, i es va engendrar una trama de corrupció urbanística amb l’especulació del sòl i una xarxa de grans empreses beneficiària que, encara ara, explica part dels problemes de l’habitatge de la ciutat. El seu biògraf, Josep Lluís Martín Berbois, també hi posa matisos, n’explica altres cares i remarca que va ser un polític homenot, més i tot que no pas un pur batlle. “Porcioles despatxava directament amb Franco, no parlava amb el governador civil i de vegades ni tan sols amb el ministre, parlava amb Franco, una cosa que no podia fer ningú. Aquestes imatges desgasten, evidentment, i era l’alcalde franquista”, recorda. 

Sembla que hi ha consens que hi ha d’haver més verd a les ciutats. Més arbres, més plantes, més parcs, menys asfalt. Ho explica amb claredat Isabelle Anguelovski, investigadora de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona. “Barcelona no té prou espais verds per metre quadrat”, lamenta. La xifra de verd per metre quadrat és de prop d’un 10%, mentre que la mitjana francesa, per exemple, oscil·la al voltant del 30%. L’objectiu, a parer seu, han de ser inversions en zones grosses per a reconvertir el gris d’infrastructures de carretera en pulmons verds al centre de la ciutat, com ara el Parc de les Glòries. Pot ser una manera a lluitar contra la segregació, perquè a les grans ciutats el verd també reflecteix la classe: els barris de renda alta solen tenir més infrastructures verdes i més recursos naturals, i els de renda baixa són sovint exposats envoltats d’autopistes i més exposats a la contaminació.

Com canvia el nostre comportament en funció de l’espai públic? En aquest episodi en parlem amb Oriol Marquet, doctor en geografia i ara, investigador al grup d’estudis de mobilitat, transport i territori de la Universitat Autònoma de Barcelona. Marquet considera que “quan fem polítiques que volen canviar el transport, ens orientem massa a conscienciar la gent” sobre com moure’s de manera més sostenible, però no entenem que el disseny del carrer determina molt quines decisions prenem per a desplaçar-nos. No és el mateix viure a Vallvidrera o a la Zona Universitària, per exemple, que en un carrer peatonal del centre on, a deu minuts a peu, hi ha a l’abast dels veïns moltes destinacions. Com que Barcelona és molt densa i té una mixticitat d’usos molt bona, en comparació amb altres ciutats europees, té unes condicions òptimes per al transport actiu, a peu o en bicicleta.

Sota l’asfalt i la vorera, mentre caminem, la ciutat amaga una altra ciutat. El metro, l’aigua, els refugis, les clavegueres, els pàrquings. La Barcelona subterrània. L’arquitecta Rosina Vinyes és qui se la coneix millor. Fa anys que va emprendre una recerca que primer va culminar en la tesi Barcelona oculta: la rellevància del subsòl en una gran ciutat contemporània, i que després ha continuat amb més investigació. L’impuls inicial d’explorar-lo el va tenir perquè, quan treballava a l’ajuntament, es va adonar que “sovint hi havia problemes que es complicaven pel desconeixement del subsol”. Els geòlegs, els enginyers d’aigua o els arqueòlegs, per exemple, en saben cadascú del seu àmbit. El problema, diu Vinyes és que, com que sembla invisible, no ha estat mai estudiat globalment –no tan sols a Barcelona. “No hi ha una visió conjunta”, lamenta.

L’escriptora Anna Pacheco (Barcelona, 1991) mira de retratar una ciutat amb perspectiva de classe: en aquest episodi reflexiona sobre la relació entre els barris perifèrics i el centre de Barcelona, de la vergonya pels orígens, de precarietat i aspiracions, i de llengua. Pacheco alerta d’una “elitització progressiva de la ciutat”, promoguda entre més per l’ajuntament de Jaume Collboni, que ara sospesa la idea d’obrir nous hotels als quals anomena singulars. Les narratives del poder polític parlen de talent i creixement; l’organització social i laboral s’esfilagarsa, substituïda, per la idea que “cadascú, individualment, curi o sani els seus problemes”, i, mentrestant, avisa, “cada vegada es fa més difícil viure amb un sou de 1.500 euros a Barcelona” i “no som tant lluny que ni tan sols amb 3.000 euros al mes no hi pugui viure ni Déu”.

La qüestió de la immigració s’apodera a poc a poc dels debats mediàtics. Hi ha xifres que ho expliquen: prop d’una quarta part dels veïns de Barcelona han nascut a l’estranger, i en les franges de població més jove la xifra es dispara fins prop de la meitat. A Catalunya, el 21% de la població és d’origen migrant, una xifra més alta que a la resta de l’estat espanyol i de les més altes d’Europa. Blanca Garcés, investigadora sènior de l’àrea migracions del CIDOB, considera que, si ara se’n parla més, és perquè una part de la població n’està preocupada, però sobretot per l’auge de l’extrema dreta, tant a Catalunya com arreu d’Europa. La crisi migratòria de 2015 ha deixat dues pors entre bona part dels ciutadans europeus: la por que es torni a repetir i, per una altra banda, la por que ara creixi l’extrema dreta. “Això determina els debats i les polítiques sobre immigració i que ens porta a tots a problematitzar el tema, a encaminar-nos cap a polítiques cada vegada més restrictives, que relacionen immigració amb criminalitat”.  Garcés defensa que se n’ha de parlar, d’immigració, perquè n’hi ha raons, i critica que els partits progressistes o proimmigració han estat poc hàbils, tant amb els discursos com amb les polítiques públiques. Els silencis i tabús, diu, són en bona part l’origen del problema actual. “La població ha canviat de forma extraordinària els últims vint anys. D’això se n’ha de parlar, de l’impacte d’aquests canvis se n’ha de parlar, de la relació entre aquest augment de la població i els serveis socials, també, de l’exclusió social al voltant de tot plegat se n’ha de parlar, i cal abordar-ho amb polítiques”, reflexiona. “Ens hem equivocat tremendament, aquí i a nivell europeu. En casos com França, Alemanya, Regne Unit o els Països Baixos, durant molts anys hi va haver aquesta por a parlar de determinades qüestions per no problematitzar la immigració, però aquest silenci és un dels factors que han ajudat l’auge de l’extrema dreta”, diu Garcés. 

Gairebé és impossible parlar de les infraestructures que necessita Barcelona per ser més pròspera sense tenir en compte Madrid, que amb el seu centralisme altera tot el mapa de la península. Com afecta tot plegat encara avui el sistema ferroviari de Catalunya, els ports o les carreteres? Segons Mateu Turró, catedràtic d’Infraestructures del Transport i del Territori a la Universitat Politècnica, a Catalunya li manca “un planejament de les infraestructures fet amb mentalitat de país”, cosa que inclou les que s’han de fer els pròxims anys i, a més a més, una revisió a fons de les que ja existeixen. Si el planejament fos pensat per afavorir una Catalunya forta políticament, les necessitats foren bastant diferents de les que tenim ara. La raó, diu, és que, fins ara, “el model radial que s’ha anat aplicant ens ha condicionat molt”. Turró creu que de vegades tenim la mirada curta i petita. “Ens hem de plantejar, si som Holanda, què fem”, diu Turró. Sense rumiar el model de país, no serveix de res debatre sobre infrastructures.

Barcelona arrossega un disseny urbà i una planificació territorial dels anys setanta que, ja llavors, bevia dels plans republicans dels anys trenta, interromputs per la dictadura franquista. Ara som en un punt d’inflexió. Entrem en un moment de canvi estructural, i podem aprofitar-lo —o no. És la tesi de Ramon Gras, enginyer de Camins, Canals i Ports que fa recerca a Harvard en innovació urbana i disseny de ciutats i, a més a més, elabora uns quants plans per a transformar l’àrea metropolitana a Aretian, la start-up on treballa. “S’obre una oportunitat per fer un impuls de disseny urbanístic i territorial per la ciutat”, explica. Una altra cosa és que les administracions acompanyin prou en aquest procés de reconversió. Gras considera que el desenvolupisme dels anys setanta encara impregna la majoria de visions polítiques sobre la necessitat del país. “No hi ha hagut una visió ni a Barcelona ni a Catalunya de superar aquesta estratègia, pròpia de països subdesenvolupats”, diu.

Esther Anaya, investigadora de mobilitat ciclista i doctora per l’Imperial College de Londres, considera que l’ús de la bicicleta encara no és prou estès a Barcelona i, sobretot, que no se’n parla prou. En part, diu, “l’hostilitat amb la bicicleta ve del fet que encara no l’ha feta servir prou gent”. A Londres, on viu, la qüestió de la mobilitat i el transport forma part del cicle informatiu dels mitjans molt més sovint que no pas aquí, on encara no hi ha prou cultura de debatre’n. Precisament, Anaya posa molt d’èmfasi en la conversa pública sobre mobilitat, perquè l’empatia és un element central, i massa sovint menyspreat. “Si condueixes i tens el record d’haver anat tu amb bicicleta”, diu, és més probable “empatitzar amb el ciclista i dir: ‘El deixaré passar, perquè va més desprotegit’”, reflexiona. Per això, la seva proposta és que es facin processos de disseny més participatius, perquè així els ciutadans se senten més seva la infrastructura.

L’arquitecte Fernando Ramos (1945) considera que Barcelona, com tot Europa, està “absolutament sobreconstruïda”, i que el model de creixement que tenim en aquest país fa que la construcció nova sigui un dels mecanismes que més riquesa generen. Això, però, té una trampa, com ell mateix explica: “Fa més riquesa per a uns i, en canvi, en treu a uns altres. Fabriquem coses que podríem tenir sense haver de construir tant de nou”. Ramos, catedràtic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, és conegut sobretot per haver format part de l’equip que va reconstruir el pavelló alemany, a Montjuïc, i per haver col·laborat en la construcció del MACBA i la remodelació de la plaça dels Àngels, entre més. Arran de tot plegat parlem també del dilema entre la restauració d’edificis vells o la construcció per encarar el problema de l’habitatge, i de la cura que tenim del patrimoni.

En aquesta conversa amb l’arquitecte David Bravo parlem de dues de les grans crisis de Barcelona, el problema de l’habitatge i el canvi de model de mobilitat. Bravo té idees poc òbvies per posar-hi remei. Ho analitzem amb els casos de la Fira de Barcelona, a Montjuïc, del carrer Còrsega i el front marítim, dels mercats, dels aparcaments soterrats i, al final, tot conflueix en una proposta original per a les rondes, que diu que –encara que no ho pugui semblar– sortiria gratis. Bravo va participar de l’estratègia contra la gentrificació durant el primer mandat d’Ada Colau, i ara fa de professor i col·labora amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Barcelona i bona part de Catalunya travessen la sequera més llarga i més dura que han viscut en més d’un segle, d’ençà que se’n té registre. Ja en portem més de tres anys i no hi ha senyals de remissió. El professor Xavier Sánchez Vila, catedràtic a la Universitat Politècnica de Catalunya, expert en aqüífers, avisa que ja no ens traurem les sequeres del damunt i, de fet, no ho hem fet mai: “Sempre hem tingut sequeres. De fet, es calcula que aproximadament cada tretze o catorze anys en tenim una. Aquesta ha vingut catorze anys clavats després de l’última. La diferència fonamental amb aquesta és que s’està allargant molt”, explica en aquest episodi de Santa Eulàlia. Aleshores, però, s’haurien d’haver posat en marxa unes infrastructures que la crisi econòmica va tallar en sec. Ara diu que el més important és pensar bé quin país volem i planificar molt millor.