SOM pòdcast

Avui al SOM Pòdcast ens situem a la Barcelona dels segles XV i XVI per explorar un aspecte clau de la seva història social: l’esclavitud a la ciutat.A partir de la recerca de l’historiador Ivan Armenteros Martínez, especialista en l’estudi de l’esclavitud a Barcelona i autor de diversos treballs acadèmics sobre aquest període, ens apropem a com funcionava aquest sistema i fins a quin punt estava integrat en la vida quotidiana.Com es fixava el valor d’una persona esclavitzada? Quines variables condicionaven la seva situació? Com funcionava un sistema que integrava l’esclavitud dins l’economia i el dia a dia de la ciutat? Edat, origen, sexe o capacitat de treball eren factors clau, però també ho eren les xarxes de relació, les formes de transacció i el marc jurídic en què es produïen.En aquest episodi parlarem també de resistència, de vincles i de comunitats, i de com aquestes persones, tot i la condició imposada, no quedaven completament desconnectades del món social que les envoltava.A partir de la recerca de l’historiador Ivan Armenteros Martínez, especialista en el mercat esclavista barceloní i autor de diversos treballs acadèmics sobre aquest període, ens apropem a com funcionava aquest sistema i fins a quin punt estava integrat en la vida quotidiana de la ciutat.Com es fixava el valor d’una persona esclavitzada? Quines variables determinaven el seu preu? Com funcionava un sistema que integrava l’esclavitud dins de l’economia i en el dia a dia de la ciutat? Edat, origen, sexe o capacitat de treball eren factors clau, però també ho eren les xarxes comercials, les formes de venda i fins i tot el marc jurídic en què es feia cada transacció.En aquest episodi parlarem també de resistència, de vincles i de comunitats, i de com aquestes persones, tot i la condició imposada, no quedaven completament desconnectades del món social que les envoltava.

Quan pensem en Antoni Gaudí, sovint ens venen al cap la Sagrada Família o el Parc Güell. Però darrere d’aquestes icones hi havia un home que va créixer a Reus, va estudiar a Barcelona i va recórrer Catalunya observant el món d’una manera pròpia. Les seves obres reflecteixen una forma de treballar singular, marcada per la curiositat, l’observació de la natura i la manera com reinterpretava formes i materials sense seguir models establerts.Avui al SOM PÒDCAST descobrim Antoni Gaudí com a arquitecte i creador, un home que va transformar Barcelona i Catalunya amb un estil únic que encara avui té un impacte internacional. Per fer-ho, comptem amb Tate Cabré Massot, periodista cultural, investigadora i guia oficial de turisme amb seu a Barcelona i origen a Reus, experta en modernisme català, arquitectes com Gaudí i patrimoni cultural i arquitectònic.Parlarem de la vida de Gaudí, des dels primers passos a la caldereria del seu Reus natal fins a la culminació de la seva obra més icònica, la Sagrada Família, que enguany celebra una fita històrica: la coronació de la Torre de Jesús, convertint-se en l’església més alta del món.

Quan pensem en la història de la immigració, sovint ens venen al cap les grans ciutats i els fluxos del món contemporani. Però durant l’edat moderna, també Catalunya va acollir colònies d’immigrants, sobretot procedents del sud de França, que van transformar pobles, oficis i xarxes socials arreu del territori.Tot i les diferències amb l’actualitat, la història permet matisar tòpics i entendre millor com la mobilitat humana sempre ha estat una constant, marcada per oportunitats laborals, factors culturals i la recerca  d’un futur millor.En aquest episodi del SOM Pòdcast ens endinsem en l’arribada dels immigrants francesos entre els segles XVI i XVII, explorant com es van integrar, quins oficis exercien, com van construir xarxes de suport i quina relació establien amb la població local. Descobrirem també el paper dels matrimonis mixtos i com aquests es convertien en una eina clau per arrelament al territori.Per a fer-ho, comptem amb la mirada experta d’Alexandra Capdevila, doctora en Història Moderna i especialista en arxivística, gestió documental i genealogia. Professora a la Universitat Oberta de Catalunya i a l’Ateneu Universitari Sant Pacià. La seva tesi doctoral «Pagesos, mariners i comerciants a la Catalunya litoral. El Maresme a l’època moderna», analitza l’evolució econòmica i demogràfica del Maresme durant els segles XVI i XVII. Aquesta recerca va ser reconeguda amb el Premi Joan Reglà. Al llarg de la seva trajectòria, Capdevila ha aprofundit també en l’estudi de la immigració francesa a Catalunya, a través de diversos articles i comunicacions acadèmiques.

Quan pensem en la història de la salut, sovint ens ve al cap la ciutat: hospitals, facultats de Medicina i grans avenços científics. Però durant segles, l’atenció sanitària també s’ha desenvolupat lluny dels grans nuclis urbans, als pobles i a les comarques rurals de Catalunya. Tot i això, el món rural s’ha presentat sovint com un desert mèdic en comparació amb la ciutat, un tòpic que la història permet matisar i desfer, posant en relleu el paper que van tenir les universitats i els municipis en la consolidació dels oficis vinculats a la salut.En aquest episodi del SOM Pòdcast ens endinsem en la sanitat rural catalana per descobrir quin paper van tenir els professionals de la salut, com ara metges, apotecaris, llevadores i veterinaris (antigament coneguts com a menescals) en una societat majoritàriament pagesa i artesana. Explorarem com es va organitzar l’atenció sanitària abans i després del segle XIX, com es van introduir els canvis científics i professionals, i com la salut pública i la prevenció van anar guanyant pes també en el món rural.Per a fer-ho, comptem amb la mirada experta de Joaquim M. Puigvert, doctor en Història Contemporània i professor titular d’Història Contemporània a la Universitat de Girona. Puigvert és membre del Centre de Recerca d’Història Rural de l’Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i, des de 2009, és director de la Càtedra Marí Casals de Medicina, Salut i Àmbit Rural. També pertany al grup de recerca consolidat de la Universitat de Barcelona, Treball, Institucions i Gènere.

A l’antiguitat, la veu de la Sibil·la anunciava el que havia de venir. Era una profetessa; una veu misteriosa que, segons la tradició, advertia sobre el final dels temps i l’arribada d’una nova era. Amb els segles, el seu cant va transformar-se en una profecia cristiana que, la nit de Nadal, anunciava l’adveniment de Jesús i el Judici Final. Aquesta tradició va arrelar amb força a diversos llocs d’Europa, com ara a Catalunya, Mallorca i l’Alguer, on mai no s’ha deixat de cantar del tot, i que avui torna a reviure amb força.Laura de Castellet és doctora en Història, màster en Cultures Medievals i llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Divulgadora medievalista, també és músic intèrpret en repertori medieval i il·lustradora especialitzada en arqueologia i patrimoni. Recentment ha publicat el llibre ‘Sibil·la. Naixement, metamorfosi i supervivència d’una profecia cantada’ (Dalmau Editor), on explora l’origen, l’evolució i la vigència d’aquesta tradició mil·lenària.Guardonada amb el Premi Claustre de Doctors de la Universitat de Barcelona per la tesi ‘El paisatge sonor de la Catalunya medieval (segles VI-XIV)’, cada Nit de Nadal, Laura de Castellet es converteix en la Sibil·la: la seva veu ressona a la Catedral de la Seu d’Urgell, on, un any més, la profecia anuncia els canvis que vindran.© Agència Beat Content per al Museu d'Història de Catalunya© Audio Cant de la Sibil·la: canal de Youtube Sexenni

Com era la Barceloneta de fa dos-cents anys? Imagineu-vos el soroll de les onades barrejant-se amb els cops de martell dels mestres d’aixa, els crits dels pescadors descarregant la captura del dia, les dones rentant roba o venent menjar al carrer, i els nens jugant entre xarxes i barques.La Barceloneta és un barri que neix fora de les muralles, sempre despert, on treballadors de diferents àmbits conviuen en carrers bulliciosos, dia i nit: mariners, constructors navals, estibadors, soldats i famílies senceres que fan del port de Barcelona el seu món.El segle XIX va ser una etapa de grans canvis: amb la industrialització, l’arribada del vapor i la transformació del port, la Barceloneta va viure una metamorfosi que encara avui marca la seva identitat.Avui conversem amb Eduard Page Campos, historiador especialitzat en l’impacte de la industrialització a la Barceloneta del segle XIX. Page és doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, on va defensar la tesi “La Barceloneta en transició: una comunitat marítima urbana en el pas de la vela al vapor (1840-1900)”.També és professor a la Universitat de Vic i ha publicat diversos treballs sobre la Barceloneta, on analitza com aquest barri, nascut a tocar del mar, esdevé un espai clau per entendre la relació entre Barcelona i el seu port.

Aquest 2025 es compleixen 50 anys de la mort de Franco, un moment clau de la història del país que va marcar un abans i un després. Però, va ser aquell l'instant que va marcar l'inici de la transició? Com es va gestar aquest procés? Quines forces polítiques i socials hi van jugar un paper decisiu? I com es va viure tot plegat a Catalunya, tant des de les grans ciutats fins a les zones més rurals?La transició espanyola és un període ple de moments determinants: les mobilitzacions del 1976, el retorn de Tarradellas, l’Estatut del 1979 o l’intent de cop d’Estat d'Antonio Tejero el 1981. I també d’episodis que van definir el pas cap a la democràcia, però que d'altra banda van deixar al descobert ferides i silencis, com la repressió contra els treballadors durant el franquisme.Mig segle després, la transició continua generant debat: és una història tancada o encara oberta?Avui, al SOM Podcast, en parlem amb Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània i Món Actual de la Universitat de Barcelona i director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals–Pavelló de la República. També és director de Segle XX. Revista Catalana d’Història i un dels principals referents en l’estudi del segle XX a Catalunya i a Espanya.

La figura de l’hereu ha condicionat el sistema hereditari català i ha esdevingut una de les tradicions més nostrades des de fa segles. El seu paper, com el de la pubilla o els cabalers, ha estat clau en la transmissió de masos i propietats. A diferència d’altres sistemes hereditaris, com el del País Basc, a Catalunya el primogènit rebia sistemàticament el gruix del patrimoni familiar.L’objectiu era garantir la integritat de les terres i donar una seguretat que evités possibles conflictes i enfrontaments. No era un sistema perfecte, i de fet generava en ocasions tota una casuística de situacions potencialment conflictives.Què era i com funcionava la figura tradicional de l’hereu? Quina lògica hi havia al darrere? Podien heretar les dones? I quin rol jugaven elles en el manteniment i expansió dels masos catalans?Són algunes de les preguntes que avui compartirem a la seu del Museu d’Història de Catalunya amb Llorenç Ferrer Alòs, Catedràtic i doctor en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. És també  expert en Història de la familia, història agrària i història del treball, entre d’altres especialitats.

Potser no surt als telenotícies, no apareix a les llistes d’èxits ni sona als altaveus del centre comercial. Però fa més de 40 anys que centenars de bandes d’arreu de Catalunya fan tremolar els escenaris amb mètal català. Un gènere que manté un fort vincle amb la cultura popular catalana, tot i que sovint passa desapercebut a la primera línia mediàtica.Avui, a SOM Pòdcast, el pòdcast divulgatiu del Museu d’Història de Catalunya, ens acompanyen Edu Cremades, Dani Farrús i Dani Morell, tres metallers apassionats que han transformat un fil de Twitter (X) en una veritable enciclopèdia d’aquest gènere musical a Catalunya. Es tracta del llibre “Història i poder del mètal català”, un recull de l’empremta de més de 500 bandes i quatre dècades de resistència sonora en la nostra llengua. Benvingudes i benvinguts a un episodi que, avui, sona ben fort!Les músiques que sentireu al pòdcast són (per ordre d’aparició): Udol – ‘El Regne’ (00’20”)Falç de metzinera – ‘La tempesta’ (6’00”) Foscor – ‘I tornar de les cendres’ (9’24”)Sangtraït – ‘El guerrer’ (13’37”) Foscor – ‘I tornar de les cendres’ (Nou fragment) (16’00”) Falç de metzinera – ‘La tempesta’ (nou fragment) (20’04”) Obaga – ‘Oda a Barcelona’ (22’50”) Siroll – ‘Més llenya al foc’ (28’30”)Obaga – ‘Oda a Barcelona’ (Nou fragment) (30’07”) Assot – ‘1714’ (39’25”) Vidres a la sang – ‘Els vents bufen a favor’ (42’10”) Sangtraït ‘El guerrer’ (nou fragment) (47’37”)  

Els ateneus populars van tenir un paper molt rellevant a Catalunya des de finals del segle XIX fins a la Segona República. Aquesta xarxa viva d'entitats culturals i socials oferia espais d’educació, de debat, de cultura i, en definitiva, de cohesió social, i van contribuir a la formació cívica i política de milers de persones arreu del territori.Però, a partir del 1936, amb l’inici de la Guerra Civil, molts d’aquests ateneus comencen a ser clausurats i intervinguts. I amb la instauració del règim franquista, la majoria d’aquestes entitats van ser reprimides, dissoltes i, directament, espoliades.Com es van produir aquests decomisos? A qui van afectar?Benvingudes i benvinguts a SOM, el pòdcast del Museu d’Història de Catalunya. Per aprofundir en aquest procés i en les seves conseqüències, avui conversem amb Neus Moran, doctora en història contemporània i autora de diversos llibres, com ‘L’espoli franquista dels ateneus catalans (1939-1984)’, publicat per L’Avenç amb el suport de la Federació d’Ateneus de Catalunya i el Memorial Democràtic, així com de ‘La requisa franquista del patrimoni del moviment associatiu i obrer dels territoris de parla catalana (1939-1978)’ i l’estudi ‘Les víctimes de l’espoli franquista a Caldes de Montbui (1939-2023)’. Una conversa que ens ajudarà a entendre millor com la repressió franquista va afectar el teixit associatiu català i quina és la memòria que encara perdura avui.

Quan parlem del passat colonial espanyol, poques vegades ens ve al cap Guinea Equatorial. Coneguda com la Guinea Espanyola, és l’únic país africà de parla oficial castellana i va ser colònia del país durant gairebé dos segles.Territori cedit per Portugal a finals del segle XVIII, inicialment va ser un territori oblidat i, més endavant, un espai d’explotació econòmica, sobretot a través de plantacions de cacau i cafè, on milers de guineans van ser sotmesos a condicions de treball forçós. La presència espanyola no va ser només econòmica, també va ser un imposició cultural, religiosa i política, amb una educació molt controlada i un fort paternalisme.La independència no va arribar fins al 1968, amb un nou estat que va néixer enmig de tensions internes, una economia molt dependent i sota l'ombra d’un passat colonial mal resolt. Avui, a SOM Pòdcast, repassem la història de la colonització espanyola en aquest territori africà. En parlarem amb Gustau Nerín, doctor en antropologia i historiador especialitzat en l'estudi del colonialisme espanyol a l'Àfrica. Nerín, que va residir a Guinea Equatorial durant 7 anys, és també professor universitari i autor de llibres com ‘Guinea Equatorial, història en blanc i negre’ (Península/Edicions 62), ‘Traficant d'ànimes’ (Pòrtic), o el recentment reeditat ‘La última selva de España’ (Catarata).

Barcelona, segle XIX. Revolució Industrial. La ciutat comtal està experimentant un important augment demogràfic que farà canviar radicalment el territori. Hem d’imaginar una ciutat emmurallada, on les pulsions de modernitat xoquen amb les limitacions d’un antic règim. A falta d’espai horitzontal, la capital catalana creix en vertical i és habitual l’amuntegament de les famílies, amb una manca total de les mínimes condicions de salubritat.El 1854, s’enderrocaran les muralles i la capital s’expandirà seguint el famós pla Cerdà, fins a engolir els municipis limítrofs. En aquest context, hi haurà importants canvis en les tècniques constructives i apareixerà un mercat immobiliari en sentit modern. Una nova dinàmica constructiva en la qual hi van participar molts burgesos i industrials enriquits, però també oficis de la construcció que van veure les noves oportunitats d’inversió.Mestres d’obres o de cases, assistits pels fadrins paletes i els aprenents, i la feina d’artesans com fusters i manyans, veuran en aquest període com apareixen altres figures a l’obra que fan trontollar aquesta jerarquia professional. Enginyers, contractistes i arquitectes desplacen aquest ofici, que s’anirà debilitant fins a desaparèixer. Avui, a SOM Pòdcast, el pòdcast del Museu d'Història de Catalunya, descobrirem qui van ser els protagonistes en la construcció de la Barcelona moderna, més enllà de les muralles. I ho farem amb l’historiador i investigador Adrià Velasco Peraire.

Per parlar d’assistència i beneficència és imprescindible parlar de pobresa. I, segurament, els paràmetres que defineixen una persona pobre han anat canviat molt al llarg de la història. En quin moment s’organitza una estructura sòlida d’entitats d’assistència social a Catalunya? Quin paper van jugar a ciutats com Barcelona?Avui, a SOM Pòdcast, ens traslladem a la Barcelona del segle XVIII. En una ciutat encara emmurallada i amb poques mesures de salubritat i higiene, la pobresa era aleshores una condició força generalitzada a la societat catalana. En cas de no poder treballar, el proletariat depèn totalment dels seus propis recursos. Només existien, de manera dispersa en el territori, campanyes puntuals de caritat, que depenien gairebé sempre de l’Església. A partir del segle XIX, però, tot començarà a canviar. Així ens ho explica la Dra. Montserrat Carbonell, professora de la Universitat de Barcelona especialitzada en Història i Institucions Econòmiques.

Barcelona, 16 març de 1938, 10 de la nit. Esquadrilles d’avions provinents del camp d’aviació italià de l’illa de Mallorca comencen a bombardejar la ciutat. Una ordre que, diuen, ve directa de Benito Mussolini.En total, seran 13 bombardeigs al llarg de tres dies: l’atac acabarà quaranta-una hores més tard, el 18 de març, a les tres de la tarda. L’aviació esdevindrà una arma de destrucció, però sobretot de terror: entre sirena i sirena, la població no sabrà diferenciar quan comencen i quan acaben les bombes.El resultat és estremidor: tres dies de terror, un miler de morts i més de mil cinc-cents ferits greus.Winston Churchill diria, pocs anys després,: «No vull infravalorar la severitat del càstig que cau damunt nostre, però confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com va fer-ho el valent poble de Barcelona».Però, per què van apuntar a Barcelona? Quins interessos amagava el feixisme italià en un atac sense objectius militars? Què va suposar per al transcurs de la guerra civil espanyola?Avui, a SOM PÒDCAST, analitzem aquest episodi  amb l’historiador especialitzat en història militar, la Guerra Civil Espanyola i el franquisme Joan Villarroya, autor del llibre Mussolini contra Barcelona. Els bombardeigs aeris i la defensa passiva. 17 de març de 1938, de l’Editorial Rosa dels vents.

Ens traslladem al segles XIV i XV, amb un Mediterrani compartit entre diferents imperis cristians i sota domini islàmic. L’arribada d’esclaus, entesos com a captius i captives d’aquesta Mediterrània medieval, es converteixen en un fenomen cada cop més habitual a ciutats com Barcelona.De fet, en aquesta etapa s’estima que els esclaus van arribar a representar el 15% de mitjana de la població a la capital catalana. Un augment demogràfic que va produir un considerable impacte cultural: races, llengües i costums molt diferents conviuen en un mateix espai.Avui, trencarem la imatge col·lectiva de l’esclavitud moderna. No parlarem d’un sistema productiu basat únicament en l’explotació de mà d’obra. L’esclau no era assequible només per a la gent acomodada; se’n trobaven a tots els sectors socioeconòmics. Se’n podia fer un ús com a servei domèstic, o també, com a mà d’obra dels tallers artesanals. I, fins i tot, es podia llogar per a feines més pesades. Era, en definitiva, una inversió molt rendible.Per entendre aquest moment de diversitat social, a l’episodi d’avui en parlem amb Roser Salicrú i Lluch, historiadora medievalista especialitzada en Història Mediterrània.

Els primers jaciments de carbó a l’Alt Berguedà daten del segle XVIII, tot i que les primeres mines es van començar a foradar a mitjans del segle XIX. La revolució industrial arriba a Catalunya i la demanda d’energia és cada vegada més alta. El carbó és un dels únics recursos per a produir-la.En aquesta època es constitueixen grans companyies com 'La Central Bergadana', 'La Perla Bergadana' o la 'Carbonera Española'. Aquestes empreses també seran les responsables de millorar les vies de transport amb Berga i Manresa.L’arribada de la indústria a aquest comarca també farà proliferar colònies mineres com la de Sant Corneli, la de Sant Josep i la de La Consolació. De fet, aquesta zona es converteix en el nucli miner més important del Principat, situat als termes municipals de Cercs, Fígols i Vallcebre.Avui, a SOM Pòdcast, escoltarem la mirada experta de Rosa Serra Rotés, berguedana i historiadora amb un gran coneixement del patrimoni industrial a la comarca. També comptarem amb el testimoni de miners gràcies al reportatge “Mirades mineres” del Museu de les mines de Cercs.Pols de carbó, martells picadors, llums de carbur i grisú... La del miner no era una professió fàcil. Però, com era treballar sota terra? Com s’organitzaven els miners i quina vida portaven? I com es vivia, també, des de fora? En aquest episodi descobrim una part important del patrimoni industrial a Catalunya, des dels seus inicis fins al seu desmantellament, a finals del segle passat. 

Hospital Internacional de Vic, abril de 1938, en plena Guerra Civil. Aquest és un dels punts estratègics escollit per les Brigades Internacionals per establir-s’hi. En poc temps, el centre sanitari passa d’atendre cinc-cents malalts a superar el miler. Es tracta d’una ciutat allunyada del front de batalla, que inicialment no és blanc de bombardejos i que es troba enmig d’una zona agrícola. Però res més lluny de la realitat: personal sanitari, treballadors i malalts acabaran compartint un espai en el qual curació i supervivència aniran de la mà. Aquest hospital, com també d’altres, també buscarà jugar un paper clau en la unitat militar de la lluita antifeixista. I les infermeres hi tindran molt a dir.Però, qui eren aquestes infermeres de les Brigades Internacionals? És la pregunta que es va fer Cinta Sadurní Bassols, infermera i professora, amb una tesi centrada en el paper de les Infermeres de les Brigades Internacionals destinades a l’Hospital Internacional de Vic. També és coautora del llibre 'Infermeres en guerra' d’Eumo Editorial, juntament amb el periodista Xavier Bardolet.Espanyoles, franceses, angleses, nord-americanes, alemanyes, holandeses, txeques... les infermeres  de les Brigades Internacionals tenien nacionalitats molt diverses. Algunes d’elles eren jueves, d’altres militants sindicalistes o de partits polítics antifeixistes. Eren dones joves, infermeres titulades i estudiants, i estaven allà on se les creia necessàries, tant al front com a la rereguarda. La seva va ser una lluita impulsada per la convicció, la vocació i el compromís.En aquest episodi de SOM Pòdcast parlem de les infermeres de les Brigades internacionals durant la guerra civil.

Catalunya, segle XIX: el cotó s’imposa com una indústria de consum, igual que a la resta d’Europa. És una fibra fàcil de teixir i més econòmica. Els empresaris no trigaran a explotar el seu potencial i a beneficiar-se d’aquest creixement econòmic. Calia, però, produir en massa. I això implicava aconseguir més mà d’obra. Al voltant de la dècada de 1.880, les colònies industrials es converteixen en el pati del darrere de la ciutat de Barcelona. Un sistema de producció que creix vora els rius, al voltant d’una planta hidràulica, en un lloc generalment apartat, on també s’hi estableixen els seus obrers. Així ho defineix Gràcia Dorel, doctora en Història, professora i investigadora especialitzada en el patrimoni industrial. Dorel també és l’autora dels llibres 'Les colònies industrials de Catalunya: el cas de la colònia Sedó' (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992) i, més recent, 'La Colònia Sedó d’Esparreguera, la llarga trajectòria d’una colònia industrial emblemàtica' (Centre d'Estudis del Baix Llobregat).Colònies com la Güell o la Sedó es converteixen en un pas cap a la modernitat. Els obrers, sovint provinents de zones rurals, s’instal·len en els pisos, amb habitacions separades, cuina, i més tard, electricitat. Els nens i nenes anaven a escola; hi havia metge i, fins i tot, horts i gallines. Però, al mateix temps, la seva és una feina feixuga i, de vegades, perillosa.

Durant la prehistòria, es creia que molts dels símptomes d’un trastorn mental es devien a la possessió d’un esperit maligne. Per això, es feien trepanacions i, fins i tot, s’utilitzaven plantes per calmar els seus efectes. En altres èpoques, parlar d’un trastorn mental era parlar de bruixeria. I, sovint, s’ha mantingut una fervent relació entre el dimoni i la bogeria. Sigui com sigui, els problemes de salut mental sempre han despertat rebuig, por i poca comprensió al llarg de la història.Avui, a SOM PODCAST, ens acompanya en Joanjo Esteban Castanera des del Centre d'Art de Sant Boi. Esteban té experiència en projectes relacionats amb la salut i l’art comunitari, i concretament vinculats al col·lectiu de la salut mental. Entre d’altres, va ser l’autor de l’exposició ‘Silencis Forçats’, com a resultat d’un procés d’investigació que li ha servit per esbrinar com tractaven a les persones amb trastorns mentals en els diferents episodis històrics.En quin moment es va trencar el vincle entre la religió i la ciència? Quan es va desvincular el trastorn de salut mental de causes sobrenaturals? Quines diferències hi ha hagut en el tracte a persones amb un trastorn de salut mental i, per exemple, el que patien persones amb una discapacitat intel·lectual? En aquest episodi, descobrirem quines explicacions i tractaments s’han desenvolupat al llarg de la història per explicar aquests fenòmens, sovint desconeguts. 

Existia l’homosexualitat a l’antiguitat? Com es vivia la diversitat sexual a l’època clàssica? Era acceptada una certa llibertat sexual a l’Edat Mitjana?En aquest episodi parlarem de com s’ha tractat l’homosexualitat i els col·lectius LGTBIQ+ des d’una perspectiva històrica, des de les primeres evidències d’unions entre persones del mateix sexe fins a diferents episodis que van marcar el segle XX.Entrevistem Leopold Estapé, expert en història de la diversitat sexual i divulgador de la història del col·lectiu LGTBIQ+ a través de diversos blocs com L’Armari Obert o La Barcelona diversa.

La història a petita escala. Posar la lupa per descobrir un episodi concret en la vida d’una persona, o d’una família; un capítol d'allò que ha pogut passar al carrer del nostre poble; un fragment d’una carta que es va enviar en un moment clau per al país. Encaixar cada petita peça ens permet construir una mirada més conscient i real del nostre passat. És el que anomenem microhistòria. Tot suma en el moment de preservar, entendre i difondre la nostra memòria col·lectiva.Avui, a SOM PODCAST, parlem de microhistòria amb Joaquim Aloy, historiador, investigador i creador, entre d'altres, de Memoria.cat, avui el portal memòria i història de Manresa.Com va ser el moment en què el president Companys és empresonat? Com es vivia en el refugis de guerra? Què podia passar en el dia a dia dels soldats al front? Quina era la situació de les dones a la rereguarda? En aquest episodi descobrirem que, sovint, també cal posar noms i cognoms a la història.

Per algunes zones del nostre territori, un dia van arribar a passar milers de soldats. En algunes èpoques protegits per grans armadures i acompanyats amb el so dels tambors i els canons i, en altres, amagats entre trinxeres. Des dels romans a la Guerra Civil, passant per la Guerra de Successió, aquests conflictes bèl·lics han quedat sepultats per capes de sorra, vegetació o construccions, però també de munició, de monedes i de molts altres objectes que, avui, ens donen molta informació. Quines evidències científiques s’amaguen als camps de batalla catalans? On estan ubicats? I el més important: què ens poden explicar? A través d'excavacions meticuloses i anàlisis rigoroses, els arqueòlegs i arqueòlogues aconsegueixen reconstruir amb detall els escenaris de les batalles i descobrir des de les tàctiques militars emprades fins a la vida quotidiana dels soldats.  Avui, a SOM PODACST, ens endinsem en un camp d'estudi apassionant: l'arqueologia dels camps de batalla. De la mà del Doctor Xavier Rubio Campillo, investigador Ramon y Cajal a la Universitat de Barcelona i director del Grup de Recerca Didàctica i Patrimoni (DIDPATRI), descobrirem com la ciència ens ajuda a desenterrar els secrets del passat i a reviure els conflictes bèl·lics que han marcat la nostra terra.

El 1930 Barcelona va superar el milió d’habitants, després d’un segle de creixement demogràfic basat en la immigració. Es calcula que més de la meitat de la població d’aleshores havia nascut fora de la ciutat. I podem dir, a més, que aquesta immigració era principalment femenina: 118 dones per cada 100 homes nascuts fora  de Barcelona.Els motius que impulsaven primer a dones joves i solteres de zones rurals més pròximes, i després a famílies senceres, era la manca d’oportunitats. Una època en la qual una Barcelona emmurallada començava a créixer més enllà, el que va portar moltes joves a treballar com a servei domèstic a les cases de l’Eixample i, més tard, a ocupar llocs de treball a les fàbriques, o fins i tot, amb feines ambulants. La dona es va convertir en la mà d’obra principal de sectors industrials de la ciutat com ara la metal·lúrgia. Però, en quines condicions? Com vivien aquestes dones? Avui, en un nou capítol de Som Pòdcast, parlem de la feminització de Barcelona durant les diferents onades d’immigració que s’emmarquen en la industrialització de la ciutat, entre el 1848 i el 1930. I ho fem amb Conchi Villar, Doctora en Història Contemporània per la UB.

En una època on l'accés a la informació era limitat, els cromos es van convertir en autèntics tresors. Sense llibres, ni biblioteques a l’abast de tothom, hi va haver un moment en què les cromolitografies es van convertir en una finestra al món: eren símbols de la nostra set de coneixement: des dels seus inicis com a simples targetes publicitàries, fins a convertir-se en objectes cobejats per nens, però sobretot, per adults. De fet, encara avui és habitual trobar-se col·leccionistes de totes les edats fent intercanvi al Mercat de Sant Antoni de Barcelona un diumenge al matí.La història dels cromos ha recorregut un llarg camí en el qual s’hi ha reflectit l’evolució de les tendències socials, culturals i artístiques de cada època. Una febre que també va contagiar-se a Catalunya, amb una etapa d’or que es concentra entre l'últim terç del segle XIX i els anys trenta, just abans de la Guerra Civil. Avui, a SOM Podcast, ens endinsem en la història de la cromolitografia a Catalunya. En parlem amb Josep-Manuel Rafí, autor del llibre ‘La febre dels cromos’, de l’editorial Comanegra.

És el 10 de gener de 1918, un hivern especialment fred. El preu del carbó, així com altres aliments bàsics de primera necessitat, ha pujat de manera considerable. Europa viu el final de la Gran Guerra i Catalunya, tot i ser un territori aliè al conflicte, ha comerciat amb ambdós bàndols i se n’ha beneficiat econòmicament. Però aquest enriquiment no ha estat general: la majoria de la població pateix les conseqüències de l’especulació i la inflació. Preus de productes bàsics, com l’oli o la farina, han pujat de manera desorbitada. S’estima que la vida es va encarir entre un 23 i un 29% des de 1911. En aquest context, l’Amàlia Alegre, mestressa de casa, agafa un paper i escriu: "Ciudadanas de atarazanas, manifestaros pacíficamente". Les emplaça a marxar fins a Govern Civil i exigir una baixada del preu de les subsistències. El paper el penja al carrer de l’Om, l’actual barri del Raval.Aquest gest mobilitza, segons els mitjans de l’època, més de 400 dones el primer dia. Les dones surten al carrer a defensar el seu dret i deure de protegir les seves famílies i la seva comunitat. És l’inici d’una revolta exclusivament femenina que durarà dues setmanes.Avui, a SOM Podcast, en parlem amb les seves besnetes, Imma Guillamón i Carmen Jiménez Guillamón, autores del llibre “Amàlia Alegre i la revolta de les dones”.

L’arqueozoologia és una disciplina que estudia les restes de fauna en contextos arqueològics. És una especialitat força desconeguda, tot i que aporta informació de gran valor. Gràcies a aquesta disciplina, podem saber més sobre els costums alimentaris d’una època; sobre els canvis socio-econòmics d’un període o sobre els models d’explotació ramadera, per posar alguns exemples.Avui volem fer servir l’arqueozoologia per aproximar-nos als models econòmics de l’època romana i anteriors. Ho farem de la mà de Sílvia Valenzuela Lamas. Ella és arqueòloga, especialista en arqueozoologia i científica titular al CSIC, a la institució Milà i Fontanals d’investigació en Humanitats. Amb ella coneixerem també algunes claus d’una especialitat tan desconeguda com apassionant.

La Guerra Civil espanyola va deixar un rastre de centenars de milers de morts, però també de desapareguts: homes i dones que van morir al front o que van ser represaliats. Moltes d’aquestes persones van acabar a una fossa comuna. Tot i que han passat ja 85 anys des de la fi del conflicte, el cert és que queden moltes incògnites per resoldre. En la qüestió de les fosses comunes, a més, s’ha produït una situació que ha dificultat la tasca dels especialistes, i és que en molts casos ha faltat metodologia científica en l’obertura d’aquestes fosses. Tant és així, que les exhumacions rigoroses són relativament recents.Un cas paradigmàtic és el del maqui Ramon Vila, àlies Caracremada, que va ser exhumat l’any 1999. Va ser la primera exhumació realitzada amb metodologia científica a Catalunya. El seu cos es va extreure amb metodologies arqueològiques i es va fer un estudi paleoantropològic de les seves restes. No es van fer noves exhumacions d’aquest tipus fins l’any 2004.Avui al SOM Pòdcast volem abordar aquesta qüestió amb dos autèntics especialistes. D’una banda, Queralt Solé, professora d’Història Contemporània a la UB i investigadora en aquest camp específic. De l’altra, Jordi Ramos, arqueòleg de l’empresa Àtics amb una dilatada experiència en exhumacions. Amb ells dos repassarem la història de les fosses comunes i l’estat actual de la qüestió.

Barcelona va ser, durant una època no gaire llunyana en el temps, un important focus de la indústria tèxtil. Les indianes feien furor i les fàbriques que elaboraven aquest material treballaven a tota màquina. I en aquest context, el treball infantil estava a l’ordre del dia. Tant és així que en algunes factories el 70% dels empleats eren menors de 15 anys. Aquest va ser, per exemple, el cas de la famosa fàbrica d’Erasme de Gònima.Ens traslladem a les acaballes del segle XVIII i principis del XIX, en la qual prop del 15% de nens i nenes de 7 a 15 anys treballaven a una fàbrica d’indianes. Avui volem conèixer aquesta realitat amb més profunditat i per fer-ho conversem amb Martín Iturralde, doctor en Història Contemporània i especialista en treball infantil. Amb ell coneixerem com eren les llargues jornades laborals; com era percebut aquest tipus de feina infantil a la societat i quines expectatives de futur tenien aquests nens i nenes.

Durant els darrers mesos de la Guerra Civil, milers de dones es van veure obligades a fugir de Catalunya soles o amb les seves famílies. Amb els homes al front, empresonats o morts, la càrrega de responsabilitat d’aquestes dones va ser encara més feixuga. La immensa majoria va quedar en una situació de sobtada precarietat i de pura lluita per la supervivència, amb dos grans enemics a la vista: el règim franquista per una banda i l’amenaça nazi per una altra. Per això entre elles van teixir un fil de solidaritat i col·laboració mútua.El Museu de l’Exili de la Jonquera va acollir una exposició sobre aquestes dones que portava per títol ‘Exiliades: els fils vermells entrellaçats’. Aquesta exposició recollia una selecció de 100 casos, tot i que, com dèiem, en van ser molts més. Avui a SOM Pòdcast hem volgut parlar amb la seva comissària, la investigadora Teresa Fèrriz. Amb ella farem un recorregut per la terrible experiència vital que van patir aquestes dones, de qui es diu que eren “les oblidades dels oblidats”. Repassarem també alguns dels noms més destacats, com Natividad Yarza, Maria Àngels Vayreda, Aurèlia Pijoan i d’altres. I sabrem com les va afectar no només la seva condició d’afectades pel franquisme sinó, sobretot, la seva condició de dones.

L’arqueologia del conflicte és una branca de l’arqueologia que es dedica a estudiar tot allò que té a veure amb l’exercici de la violència. No només pel propi conflicte, sinó per totes les conclusions i implicacions socials que se’n deriven. A Catalunya, com a escenari de batalles importants i d’enfrontaments entre comunitats, tenim un bon grapat d’exemples. Però tot just estem al començament d’un camí en el qual hi ha molt camí per fer. Avui volem aproximar-nos a l’arqueologia del conflicte de la mà de Jordi Principal, director del Museu d’Història de Catalunya i també investigador amb una llarga trajectòria en el camp de l’arqueològica clàssica. Amb ell veurem que el concepte de pau, tal com l’entenem avui, és força recent. I també podrem desfer alguns mites, com ara una hipotètica absència de dones o nens als escenaris de batalla.

A principis del segle XX, Catalunya vivia una època convulsa de vagues, reivindicacions, canvis socials... És l’època de la Setmana Tràgica, de la vaga de la Canadenca, de moviments artístics importants, del pistolerisme! En aquest context, arriba a casa nostra l’espiritisme, ja popular a Europa. Més enllà de les creences implícites en aquest moviment, l’espiritisme va crear un nou espai d’expressió i de cooperació per a moltes dones, que veien per primer cop una escletxa per compartir les seves inquietuds, per qüestionar les doctrines oficials i, per què no, per reivindicar el paper de la dona com a impulsora.En aquest magma destaquen un grup de dones, la majoria d'elles oblidades per la història.Avui volem parlar d’aquest moviment, i d’aquestes dones, amb Dolorrs Marín. Ella és doctora en Història contemporània i autora del llibre Espiritistes i lliurepensadores.

És sabut que la indústria del tèxtil va ser un capítol inseparable de la història de Catalunya. Lligat a aquesta indústria, la moda va ser, i encara ho és, un episodi clau. Catalunya compta amb noms de primer nivell en aquest camp: són coneguts els noms de Pedro Rodríguez, Carme Mir, Toni Miró o Pedro Rovira, però ja no ho són tant altres noms com Madame Berbegier, Teresa Solà o Augusta Zagri.Al segle XIX es comença a configurar el que posteriorment serà l’embrió de l’alta costura. A poc a poc, es passarà del treball anònim a l’etiqueta. Del taller a la passarel·la de moda.L’evolució de la moda a casa nostra s’ha convertit alhora en un interessant camp d’investigació: llibres, tesis doctorals, exposicions... fins i tot un Museu Virtual de la Moda. Avui volem aproximar-nos a la moda de la mà de dues veus referents en aquest camp: parlem de Laura Casal-Valls, doctora en història de l’Art i autora d’una tesi doctoral sobre la figura de la modista i els inicis de l’alta costura a finals del segle XIX i principis del segle XX. I també de Josep Casamartina, historiador de l’Art, comissari de diferents exposicions sobre la moda i un dels impulsors de la Fundació Antoni de Montpalau.

La pirateria és un fenomen que es remunta a l’antiguitat. Però podem dir que l’època daurada va tenir lloc entre els segles XVI y XVIII. Catalunya va ser terra de pirates: durant centenars d’anys la seva costa va ser atacada per pirates i corsaris de totes les nacionalitats mediterrànies.Les Terres de l’Ebre, l’actual Costa Brava, el Maresme, la Costa central... són molts els municipis costaners que en algun moment van patir atacs pirates. Això va modificar l’aspecte del litoral, que es va omplir de torres i construccions militars defensives, moltes de les quals encara esquitxen la línia de la costa.Tot i que el món de la pirateria ha anat tradicionalment envoltat d’un aura de romanticisme, la veritat és que els atacs pirates eren temuts i sovint cruels.Avui al SOM Pòdcast volem conèixer més sobre la pirateria, i per fer-ho ens hem citat al Museu d’Història de Catalunya amb Sylvia Lagarda-Mata. Ella és periodista i autora del llibre Catalunya, terra de pirates: recull de fets històrics i llegendes.

Avui al SOM Pòdcast fem un nou viatge en el temps i ens situem a principis del segle VIII. El regne visigot, que ocupa bona part de la península ibèrica, es troba en declivi. Aquest context de feblesa l’aprofitaran els sarraïns. Aquest és el nom amb què la cristiandat va anomenar els àrabs, que es van expansionar per tot el nord d'Àfrica, l'Orient Mitjà, l'Àsia Menor i gran part de la península Ibèrica durant l'edat mitjana.Una gran part de la Península va adoptar les estructures socials i econòmiques del nou poble dominant, l'àrab. En canvi, a la zona catalana del nord, la conquesta dels francs al final del mateix segle va donar lloc a la creació de la Marca Hispànica, és a dir, a la Catalunya prefeudal.L’arribada dels sarraïns comporta la irrupció també d’una nova religió: la musulmana, fundada pel profeta Mahoma a principis del segle VII. Aquesta nova formulació religiosa s’acaba arrelant a la península i també comporta un llegat social i cultural potent. Com es produeix l’expansió sarraïna? Hi va haver molta resistència? Com vivia la dona musulmana de l’època? I com era la convivència de musulmans, cristians i jueus? Són algunes de les preguntes que farem a Dolors Bramon. Ella és doctora en filologia Semítica i en Història Medieval. És autora de llibres com ‘Moros i catalans. La història menys coneguda dels sarraïns a Catalunya’.

La mirada al passat del poble gitano des d’una vessant històrica té com a característica la seva forta tradició oral, i que a més no hi hagi testimonis escrits sobre les seves vivències internes. Les institucions gitanes són les mateixes persones. Per això avui hem volgut acostar-nos al poble gitano de la mà de Sicus Carbonell: ell és artista professional, cantant de rumba i director d’un exhaustiu documental titulat ‘Gitanos Catalans!’ Durant aquest episodi coneixerem també diferents testimonis d’aquest documental en primera persona.

Entre el 26 de juliol i el 2 agost del 1909, va tenir lloc a diverses ciutats catalanes una revolta antimilitarista i anticlerical.L’arrel d’aquesta revolta va estar en el reclutament de joves obligats a anar a la guerra del Marroc, que es va intensificar quan el govern d’Antonio Maura va decidir enviar a l’Àfrica un cos expedicionari de més de 40.000 homes, amb molts reservistes casats i amb famílies al seu càrrec.El sentiment d'injustícia s'incrementava pel fet que els fills de les famílies riques podien comprar l'exempció d'incorporar-se a files si pagaven una quantitat fora de l'abast de les classes humils.Tot plegat va portar a una gran vaga general pel 26 de juliol, que va acabar derivant en una revolta popular. Com a conseqüència, la ciutat de Barcelona va convertir-se en un autèntic polvorí.Després d’aquests episodis, l’estat va confiar la repressió al capità general de Catalunya, Luis de Santiago, que clausurà 150 centres obrers i culturals, entre ells sis periòdics i totes les escoles laiques. Els motins van ser qualificats de “rebel·lió militar” i assignats a la jurisdicció de guerra, que va processar 1.725 persones. Per conèixer millor aquesta setmana fatídica, avui ens hem citat al Museu d’Història amb Soledad Bengoechea, doctora en Història Contemporània i professional de la recerca històrica, i David Revelles, periodista i professor i un dels comissaris de l’exposició sobre pistolerisme del Museu d’Història de Catalunya.

L’esclat de la Guerra Civil espanyola, l’any 1936, va comportar la mobilització de milers de catalans que van deixar-ho tot per anar al front i lluitar per la defensa de la República. Però sovint s’ignora que també van ser moltes les dones que es van sumar a la lluita armada. A mesura que la guerra va anar avançant, les diferentes organitzacions les van relegar a tasques de rereguarda, i en alguns casos fins i tot van posar en dubte la seva condició de milicianes al servei de la República. Avui al SOM pòdcast volem recuperar la memòria d’aquestes dones, i ho fem de la mà de dos especialistes: l’historiador i investigador Gonzalo Berger i la directora de cine i escriptora Tania Balló. Ambdós han publicat un llibre titulat Les combatents, en el qual repassen la trajectòria de dones que van arriscar-ho tot per lluitar en primera línia.

Les joguines ens ha acompanyat des de sempre: podem trobar-les en la cultura grega, romana, ibera... Òbviament els materials canvien i les tècniques evolucionen, però fa mil·lenis que juguem amb elles.Són objectes que parlen de nosaltres, de la nostra societat. I són també un reflex dels nostres valors i preocupacions, d’allò que som i també del que voldríem ser. Per això constitueixen un testimoni de primer ordre de la història i com a tal mereixen un estudi rigorós. Avui al SOM Pòdcast us proposem una aproximació a les joguines com a eines de coneixement de la Història amb majúscules. Per fer-ho, ens hem citat amb dos grans especialistes del tema: Andrés Payà i Pere Capellà.

El servei domèstic va jugar un paper important en el creixement econòmic de Catalunya, i alhora va ser un bon termòmetre de l’evolució de les classes acomodades. Malgrat això, va ser relegat a un segon pla, i durant molt de temps va ser menystingut també com a tema d’investigació. Als darrers anys, però, diferents estudis han posat l’accent en aquestes activitats, que sovint eren desenvolupades per dones. Sota el concepte genèric de ‘servei domèstic’ s’aglutinen tot un seguit d’oficis i professions: les tasques de cuina, la neteja, els xofers, però també les figures de la dida o la minyona, entre d’altres, són algunes de les feines que ara són objecte d’estudis i recerques. I no és un camp d’investigació menor, perquè darrere d’aquests oficis pengen altres grans temes de màxima actualitat: la precarització de la feina, la discriminació de gènere, les lleis laborals... Avui abordarem aquest tema de la mà de dues expertes: per una banda, Mònica Borrell, doctora en Història Contemporània i professora del Màster en estudis de dones, gènere i ciutadania. La seva tesi es va centrar precisament en el servei domèstic a la ciutat de Barcelona, 1900-1950. Ens acompanyarà també Tura Tusell, historiadora i especialista en el servei domèstic a la Barcelona del segle XIX.

L’any 1938, el Tercer Reich de Hitler crea el Camp de concentració de Mauthausen, on inicialment tanca els opositors polítics i, posteriorment, altres col·lectius. Més de 7.000 republicans procedents de la península van anar a parar a aquest camp, on els interns patien jornades maratonianes de feina a la pedrera. És famosa, per exemple, l’escala de 186 graons que havien de superar repetides vegades carregats amb pedres.Mauthausen va acollir personatges històrics com per exemple Francesc Boix, qui va arreplegar negatius de fotografies de gran valor testimonial per poder documentar les barbaritats nazis i incriminar responsables del camp.Per parlar de Mauthausen, avui ens hem citat al Museu d’Història de Catalunya amb Rosa Toran, historiadora i especialista en camps nazis, singularment de la vida dels republicans a aquests camps. És també un membre actiu de l’Amical de Mauthausen.

L’any 1919, Barcelona viu immersa en una crisi que colpeja especialment les classes treballadores: amb la Gran Guerra (1914-1918), la burgesia s’ha enriquit, però les desigualtats són flagrants. El preu de productes bàsics com el carbó o el bacallà s’ha disparat i els conflictes sindicals són cada cop més violents. Són els anys del pistolerisme, que provocaran centenars de morts i milers de ferits. Són també els anys de personatges mítics del sindicalisme com Salvador Seguí, el noi del sucre, i de personatges sinistres com el comissari Bravo Portillo o el governador Severiano Martínez Anido.Enmig d’aquest clima de violència, precarietat i crisi social, a principis de 1919 tindrà lloc la famosa vaga de la Canadenca, empresa energètica coneguda amb aquest nom per ser precisament de capital canadenc. El conflicte s’origina a Camarassa i s’estendrà després a Lleida i Barcelona. A l’inici sembla un problema menor. L’acomiadament d’uns pocs treballadors per afiliar-se a la CNT produïrà un moviment de suport massiu, i a continuació la rèplica contundent de l’empresa: l’acomiadament de fins a 140 treballadors. Serà l’inici d’un dels enfrontaments més importants de la nostra història entre patronal i sindicats, i s’acabaria estenent a altres indústries i sectors.La vaga de la Canadenca marcarà també un abans i un després en les reivindicacions obreres i sindicals, i serà coneguda sobretot per la fita de les vuit hores diàries com a jornada màxima.Per parlar de tot plegat, avui ens hem citat al Museu d’Història de Catalunya amb l’escriptor Ferran Aisa, historiador i autor de 30 llibres de temàtica diversa, i el periodista David Revelles, especialitzat en la Barcelona de la Gran Guerra i comissari d’una exposició sobre els anys del pistolerisme.

La història del poble jueu a Catalunya ens ha arribat sovint envoltada de tòpics i falsos mites. La persecució a què van estar sotmesos en alguns periodes històrics i la seva relació amb el comerç va generar un relat parcial i força inexacte. Els jueus i jueves van viure en el si d’un poder cristià i van ser tolerats com a comunitat que aportava en els àmbits del comerç, la medicina, les arts, la cultura i la intel·lectualitat. Al segle XIV, les comunitats jueves van viure una sèrie d’atacs brutals que van marcar un abans i un després en la seva presència a Catalunya. Avui ens hem citat al Museu d’Història de Catalunya amb Sílvia Planas, historiadora medievalista, directora del Museu d’Història dels jueus i del Museu d’Història de Girona. Amb ella ens acostarem a la història del poble jueu i coneixerem algunes de les seves aportacions més importants.Música:© Rosa Zaragoza ('Poesia festiva')© FiftSounds (músiques variades)

L’esclavitud va estar present a Catalunya des de l’edat mitjana i es va accentuar amb l’expansió dels regnes cristians i també l’expansió catalana pel Mediterrani. De fet, a la Barcelona dels segles XIV-XV, entre un 10% i un 15% de la població era població esclavitzada.Ja a l’Edat Moderna, els negocis que es van establir amb el nou continent van propiciar el naixement d’una indústria molt lucrativa: el tràfic d’esclaus. L’esclavatge va continuar vigent fins ben entrat el segle XIX, amb diferents fases. Fins i tot després d’abolir-se, el compliment va ser irregular i desigual. El nom d’Antonio López és ja conegut pel gran públic, però no va ser ni de lluny l’únic. ¿Quins van ser els els altres noms destacats del tràfic d’esclaus? ¿Fins a quin punt la prosperitat de la Catalunya del segle XIX va estar relacionada amb l’esclavatge? ¿Com veia la societat del moment aquesta pràctica? Són algunes de les preguntes que hem compartit amb dos experts en el tema: Martín Rodrigo, professor d’Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra, i Gustau Nerín, professor d’Història de l’Àfrica de la Universitat de Barcelona. Tots dos són investigadors especialitzats i autors de llibres sobre l’esclavisme. Amb ells ens endinsem en aquest nou episodi de SOM, el podcast divulgatiu del Museu d’Història de Catalunya.

Durant el segle XX i començaments del segle XXI, tres membres de la família Català desenvolupen la seva feina com a fotògrafs. Es tracta de Pere Català i Pic i els seus fills: Pere i Francesc Català-Roca. Tots ells neixen a Valls i es traslladen a Barcelona a principis dels anys 30. Són els anys de la Segona República i, es clar, de la Guerra Civil.Sense saber-ho encara, la seva feina s’anirà convertint en un testimoni molt valuós d’un segle convuls. Les seves imatges són testimoni dels moviments i corrents artístics i culturals que es van produir al llarg del segle XX i formen part de la iconografia de la història del nostre país.Coincidint amb el centenari del naixement de Francesc Català-Roca, el Museu d’Història de Catalunya va programar una exposició monogràfica dedicada al llegat fotogràfic de la família. El títol és ‘Els Català, fotògrafs d’un segle’. Es pot visitar fins el 25 de setembre. Avui us convidem a conèixer aquesta exposició. Ho farem de la mà d’Andreu Català, comissari i fill de Francesc Català-Roca, i de Pilar Aymerich, fotògrafa i Premi Nacional de Fotografia.