Trenquem silencis dia a dia

Davant la possibilitat que el moviment feminista avanci massa i càpiga la remota possibilitat que la desigualtat s’escurci, el patriarcat inventa un concepte, el matriarcat, per tal de despistar i crear confusió. Què millor que crear un enemic que no existeix! I què millor, també, que utilitzar la carta de la “suposada llibertat d’elecció” de la dona davant l’economia submergida (treball domèstic, de cures, prostitució, ventre de lloguer…) convertint les dones en col·laboradores d’un sistema que les discrimina i n’exerceix el control. Matilde Fontecha en el seu llibre “Feminidad y patriarcado” (2022) fa un extens recorregut pels paranys del patriarcat i ens convida a despertar.

La representació de dones tant en la creació de continguts, en els mateixos continguts, en la veu, protagonisme, expertesa, etc., continua estant lluny de la correspondència en ser la meitat de la població en termes mundials.  Els estereotips perpetuats a escala efectiva, la continuïtat de la violència simbòlica que assenyala què cal reproduir… En un món que en paraules de Kirsi Madi, Directora Executiva Adjunta d’ ONU MUJERES, “les dones són la meitat del món, però només una quarta part de les notícies: les dones apareixen o s’escolten en només el 26% de tots els clips de televisió, ràdio i premsa escrita”. I afegeix: “sense les veus de les dones, no hi ha una història completa, una democràcia justa, una seguretat duradora, ni un futur compartit”. 

Difondre contingut manipulat de forma deliberada, difós amb l’objectiu d’enganyar al públic i aconseguir fins estratègics, polítics o econòmics, o amb l’objectiu de trencar la confiança sobre institucions o col·lectius, és desinformació. Aquesta és perillosa per a la democràcia perquè distorsiona el debat públic, polaritza la societat i dificulta que les persones prenguin decisions informades, lliures d’interferències i manipulacions. I és particularment colpidora quan invisibilitza i menysté l’existència, per exemple, del nombre de víctimes de violència de gènere que han estat assassinades oferint xifres per sota de les reals. I que la font d’informació que divulgui aquestes xifres incorrectes sigui un mitjà de comunicació públic, diu molt de la mirada i la transparència.

Miguel Lorente diu que la violència de gènere des del punt de vista de construcció de la identitat de les dones, de forma general, seguint els conceptes de la filosofia i psicologia social, ha de ser entesa com “un menyspreu o denegació de reconeixement”. La violència del menyspreu porta a la falta de reconeixement. Implica un atac, suposa l’autopercepció negativa de la dona respecte a la seva identitat i la seva situació, fet que es veu agreujat per la manca de resposta proporcional per part de la societat. La submissió històrica de les dones mai s’hauria aconseguit sense l’ús continuat de la violència, especialment sobre les que aixequen la veu.  La violència és la resposta o el mecanisme de resposta a un conflicte concret.  I pel que fa al patriarcat no hi ha més conflicte que la pretensió d’autonomia de les dones. 

No puc evitar que en voler escriure sobre 8M em vinguin al cap tants temes en què les dones són un col·lectiu desafavorit, vulnerable i en situació de clar desavantatge… En quina posició de la llista de prioritats o objectius a aconseguir com a societat tenen els partits polítics, els equips de govern i les seves “polítiques públiques”. La resposta la tenim sobre la taula amb les partides pressupostàries, amb les mesures que s’aproven i amb la complexitat burocràtica i la dessincronització o descoordinació o lentitud amb què funciona l’engranatge –per no afegir-hi la mirada.  Quines institucions són les que exerceixen de xarxa real per a les dones? Són suficients? Són operatives? Estan infradotades? De vegades, la xarxa de dones és el recurs proper real. No es tracta d’exclusivitats -ni d’opcions excloents, no- es tracta de sumar recursos i compromís. XARXA és l’única sortida. 

El dret a vot és una manera molt objectivable, molt visible, de la consideració de la dona com a una igual. Hi ha una correlació entre la velocitat amb què s’incorpora el dret de la dona a votar i el respecte als drets humans. La resistència a l’acceptació de la dona com a igual diu tant del passat, com del present, com del futur que tenim al davant. Diu molt de la cultura i –deixeu-m’ho dir– de la qualitat humana d’un país. El dret de vot de les dones és avui en dia una realitat política i jurídica sobre el paper, però la participació real de la dona, en massa ocasions, és més teòrica que pràctica.

#nototselshomes (#notallmen) és la resposta etiquetada davant de l’alçada de vol del #metoo i del #cuéntalo. Davant la veu de dones que no callaven la violència patida pels homes del seu entorn professional i personal, aparegué “no tots els homes”. “No tots els homes” remet a una defensa col·lectiva que demana a les dones que no atribueixin comportaments violents, sexistes, masclistes, etc., als homes de manera generalitzada. Dit en altres paraules, seria “no ens poseu tots al mateix sac!” Un pòdcast que posa en qüestió la implicació i el paper més o menys actiu dels homes davant els comportaments que no respecten la dignitat de tota persona. Una ocasió per a fer una llista o quelcom per l’estil… Perquè necessitem la suma d’homes i dones per erradicar la violència al món.

Iria Marañón fa una ferma defensa del poder de l’educació per a transformar el món, i que el primer que ha d’aprendre un nen és la solidaritat. Solidaritat que implica ajudar, col·laborar, fer costat i unir-se a causes alienes sense rebre res a canvi. I per aconseguir-ho cal empatia.  Estem davant un llibre que posa en evidència com els tentacles del patriarcat, el sexisme i la misogínia, arriben a totes les parts de la societat i no ens en deslliurem –amb paraules de l’autora– ni aquelles persones que creiem que estem educant de manera diferent.  Parlem d’“Educar un niño en el feminismo”, d’Iria Marañón, publicat el 2020. Totalment recomanable, també, amb el mateix convenciment que ho fèiem la setmana passada amb “Mujeres invisibles para la medicina” de Carme Valls, també publicat el 2020. 

Carme Valls en el seu llibre “Mujeres invisibles para la medicina” fa un repàs al biaix de gènere que ha tingut i encara manté les dones invisibilitzades, perquè el cos d’estudi, el referent, la norma ha estat el cos de l’home. Fa escassos deu anys que s’ha incorporat el cos de la dona en els estudis i assajos… D’això se’n diu estar les beceroles… Com pot ser que un món que es creu científic hagi pogut oblidar els problemes de la meitat de la població? Influeix tan encara avui dia la societat androcèntrica i patriarcal en les ments dels nostres professionals? És un llibre totalment recomanable, de veritat! L’hauríem de llegir totes les dones, sí! Així com l’haurien de llegir tots els homes que s’omplen la boca de la paraula ciència, mètode científic… Perquè és un llibre ple de llum i força, un llibre que posa de manifest les omissions i el pes dels estereotips culturals… I és -com diu a la introducció –un llibre per ajudar-nos a renéixer nosaltres mateixes, per acompanyar-nos en aquest procés de retrobament i domini de la salut. 

Tanquem el mes de novembre, som a l’efemèride 25N - Dia Internacional per a l’erradicació de la violència envers les dones, i seguim sense canvis. Permeteu que ho matisi: sense canvis de tendència, sense senyals que la violència reverteixi. Tenim la percepció que la violència no disminueix i tenim les dades que ho corroboren. Davant aquesta suma podem caure en la negativitat i desesperança, cert.  Bé, no podem ser optimistes, ens toca ser realistes i acceptar que com a societat hem de canviar moltes coses, que com a humans ens hem d’aturar a revisar com ens relacionem, com mirem la persona o les persones que tenim al nostre costat.  Des d’on ens relacionem? Des de l’amor o des del control? Des del respecte o des de la manipulació? Des de la dignitat o des de la desconsideració i el no respecte? Com tractem els altres reflecteix com som… Tot i que potser no ens agrada sentir aquesta frase. Res… Per pensar-hi.  25N de 2025 i hem de seguir lluitant perquè la igualtat de drets i oportunitats sigui efectiva. Queda molt trajecte per fer, encara!

Per si sentiu alguna veu que diu que s’està anant massa lluny amb temes d’igualtat i que ja fa temps que aquesta ja s’ha assolit, els podeu compartir aquest pòdcast i remetre a aquest programa. La igualtat efectiva, a escala pràctica, real, efectiva… Encara queda lluny.  Les dades recollides posen de manifest que del total de contractació a temps parcial, les dones n’ocupen un 74% del total; o que del total d’excedències concedides per a cura de menors o familiars el 84% és per a dones; o que del total de càrrecs en l’àmbit mèdic les dones ocupen el 30%; o que del total de la propietat mundial les dones tenen un 1%.  Podríem seguir…

Des de la infància l’entorn ens va enviant missatges del mereixement d’espai públic segons siguis nen o nena; del que se suposa que espera que facis en funció de si ets nen o nena, de la quota de temps que et pots permetre segons siguis nen o nena… La presència i quota de veu en mitjans audiovisuals destinats a infants, a joves i adults té –en termes arrodonits– una distribució de 30%-70% o un terç i dos terços. No és representativa de la població mundial. No hi ha proporcionalitat. Feminisme és, també, reivindicar aquestes desigualtats. I quan diem això no estem ni limitant ni condicionant, ni discriminant.  Evidentment que si estem reivindicant que les quotes de temps, de presència, de visibilitat s’acostin al 50% és una qüestió matemàtica –si voleu–. És una qüestió de representar de manera matemàtica, proporcional i justa, també, la població. 

Novembre, un mes particular perquè el 25N és l’efemèride del Dia Internacional per a l’erradicació de la violència sobre les dones.  Encara fa falta a 2025 donar arguments que donin suport a aquesta efemèride. Encara hi ha qui diu que ja n’hi ha prou, que n’estem fent un gra massa. Encara hi ha qui diu que sempre hi ha hagut violència al llarg de la història de la humanitat i que mirem massa prim! Encara hi ha qui diu que les persones que reivindiquem una igualtat efectiva, de drets i oportunitats per a totes les persones… estem posant els homes en una situació incòmoda, que els desorientem perquè no saben com han d’actuar, què han de fer o no per no ser acusats…  Encara hi ha homes que diuen que el feminisme els discrimina.  Però aturem-nos amb les xifres. Al llarg d’aquest novembre, quatre pòdcasts al voltant d’aquesta efemèride. 

A tall de joc i de suposició, una mostra de qui ens transmet seguretat, cura o qui, al contrari, ens desperta i genera inseguretat. Com diuen els estudis, la principal causa d’inseguretat, de patiment per part de les dones, es troba en relació amb els homes.  A les portes d’iniciar el mes de novembre, una proposta diferent: escollir entre dues opcions davant la suposició d’haver de deixar la nostra filla en mans de desconeguts (un home, un os, una dona…).  Què hi ha en el comportament humà associat a rols de gènere que ens aporti tranquil·litat i seguretat o que, al contrari, ens activi la incertesa i posar-nos en guàrdia per què pugui passar? Què hem de canviar en l’arrel de les relacions humanes per garantir el respecte i dignitat? Si una nena no està segura en un bosc a la nit perquè està amb un home… Què ens diu aquest sentiment? Pensem-hi. Tot i que… bé, no cal que sigui de nit.

Avui parlem d’una variable de la violència social de què no acostumem a parlar o si més no que no surt citada en les classificacions de violència: la falta de compromís dels homes en tot allò que s’acosti a temes feministes. També la manca o absència de compromís en la gestió de la càrrega mental que suposa tenir tot l’esquema logístic de la setmana, que inclou l’horari regular de tot el que és escolar i extraescolar i familiar, el que és laboral i extralaboral, més tot el que és extraordinari d’aquella setmana. El fet de desentendre’s de la gestió de les petiteses –i les que no són tan petiteses–, de la criança, dels contratemps del dia a dia, dels petits –o no tan petits– contratemps, problemes i conseqüències… Com tampoc asseure’s a parlar cara a cara mostrant dubtes o vulnerabilitat… És més fàcil desentendre’s i tancar el pas a la conversa. És més fàcil imposar el silenci i d’això no se’n parla més o l’educació és cosa de dones… I si la societat no va bé és per culpa que l’educació està en mans d’aquestes.  Desentendre’s i culpabilitzar! 

Violència política de gènere és el que viu en primera persona la periodista Cristina Fallarás per part de la tercera força política de l’Estat Espanyol. La periodista s’ha convertit en altaveu de la immensurable quantitat de dones que pateixen o han patit violència masclista, i ho ha fet oferint en el seu perfil d’Instagram un espai on relatar anònimament el que s’ha viscut.  Molestos perquè les dones deixin de callar exposin els fets, molestos pel que pugui suposar d’obertura de consciència i crítica al sistema, el partit VOX ha decidit posar a la seva web –i no ho ha pas retirat– una imatge de la periodista incitant als seus adeptes i seguidors a anar en contra ella perquè és ni més ni menys que un focus d’odi.  La periodista rep amenaces de mort i veu suspesa la seva vida pública. Ha demanat empara, protecció, però ni fiscalia ni interior han mogut fitxa en quinze dies. Deu ser que la vida d’una dona que es defineix com a antifeixista, antiracista i feminista (i que és altaveu de moltes altres dones) no s’ho val… Lamentable. 

Avui farem una discreta i convençuda defensa de les xarxes socials. És a dir que, entre molta brossa i molta mala bava, també hi cap un espai d’expansió de consciència i corresponsabilitat social davant del munt de situacions de desigualtat, injustícia social i abús de poder. Hi cap difusió de contingut profitós, constructiu, amb informació contrastada, mirades àmplies i crítiques… Hi cap molt. L’important és que trobem el/s canal/s, les publicacions, els pòdcasts, els perfils que van d’acord amb nosaltres, amb els nostres valors i principis… perquè tot plegat tingui coherència i ens ajudi a mirar el futur amb un bri d’esperança.  Les persones que no us limiteu a visualitzar sinó que hi poseu un m’agrada o us molesteu a escriure una frase o petit comentari o republiqueu el contingut de la meva tasca de compromís social, sapigueu que en fer això esteu ajudant al que el meu perfil arribi a més persones i gràcies a aquest fet se n’han beneficiat dones i familiars de diferents territoris.  Mil gràcies per la vostra implicació.

Ha estat notícia a inicis de setembre: com capitalitzar, com treure rèdit de l’excepció per a negar els fets. És a dir, com centrar-se en el 0,0088% -que és la xifra de denúncies falses en relació amb la violència de gènere-. Centrar-se en aquest 0,0088% té la capacitat d’anul·lar la certesa, el pes, el dany i suplici que suposa més del 99% de denúncies certes.  Organitzada per VOX, es realitzà al Congrés de Diputats de Madrid, una “Jornada sobre ideologia de gènere i denúncies falses”. El contingut de la Jornada evoluciona de tal manera que la tercera i darrera part de l’acte presenta l’home com a víctima de la Llei. Una Jornada que obvia el que ens diu l’ONU: en el món, cada 11 minuts, una dona o nena és assassinada per algú de la seva pròpia família. No només obvia aquesta informació sinó que creu que no cal donar una consideració específica ni un tractament específic a la violència que cau sobre les dones. I no sols no els interessa aquesta informació, sinó que prefereixen aferrar-se al 0,0088% i tergiversar els fets.

En iniciar el 2025 fèiem una pregunta: “On és la Macroencuesta de 2023?”… Perquè s’esperava que després de la de 2015 i 2019, vingués la de 2023. Però ha passat el 2023, 2024 i ara que estem a mitjan 2025 no hi ha cap senyal que ens faci pensar que es publicarà. Ens quedarem, per tant, sense una font important de dades que ens ajudava a contrastar el negacionisme de la violència masclista. Una llàstima! L’estudi “Juventud en España 2024” confirma el retrocés de percepció entre els joves de la xacra social que és el masclisme. Entre els joves ha retrocedit tant l’afinitat cap al feminisme com a la igualtat de gènere respecte a anys anteriors. Tot això al mateix temps que les xifres de feminicidis i infanticidis no retrocedeixen. Més enllà de l’educació i la prevenció, ens cal un ingent compromís per part de cadascú/na de nosaltres. Un compromís que ens demana acció, dir les coses pel seu nom malgrat la incomoditat que puguem sentir o que pugui generar a l’entorn, ens demana interpel·lar i posar en evidència els comportaments que falten al respecte i a la dignitat. 

Fa falta la coordinació de diferents agències internacionals, que treballen contra la violència sexual, per poder identificar i arrestar individus que cometen delictes greus com la possessió, producció i distribució de material d’abús sexual infantil, així com agressions sexuals a menors.  És sabut que les xifres d’abús sexual són xifres negres, no és el nombre real, és la xifra del que es té constància; i és sabut, també, que la xifra real és escandalosament molt més gran. I això és el que ens espanta.  Les xifres de violència sexual a les comarques gironines han augmentat considerablement respecte a l’any passat. Sabem que en un 80% l’agressió sexual és perpetrada per algú de l’entorn, conegut, familiar… I si hi afegim que un de cada cinc menors en edat escolar pateixen abús sexual…, se’ns encongeix el cor i eriça la pell.  Molts espècimens estan lluny de la consideració d’humans -segons el meu sentir. 

En plena celebració del Festival de Canes, aquest maig de 2025, es fa pública la sentència de l’acusació de Gérard Depardieu: condemnat a 18 mesos de presó suspesa per agressió sexual. L’actor va ser declarat culpable per uns fets que es varen produir durant el rodatge d’una pel·lícula el 2021. Acusat d’agredir a dues dones; una decoradora i una ajudant de direcció. De Canes, a Madrid: Festes de Sant Isidre. L’Ajuntament de Madrid convida a participar d’un acte musical (i no ho posa al programa) a Plácido Domingo, que l’any 2019 va ser acusat per nou cantants i una ballarina que posaven veu a proposicions incòmodes, petons, carícies inadequades en l’entorn laboral…, però no passa res, l’Ajuntament fa costat a un assetjador sexual confés.  Quan des d’organismes públics es fa un gest a favor de l’agressor, s’està enviant un missatge molt potent: “No passa res, dones…! No ha estat res… I que la festa continuï! (per a alguns, clar!)”.

Una setmana més, responem els vostres correus. Aquesta setmana ens centrem en la pregunta: “Com ho faig…? Què haig de fer amb la meva amiga que està en una relació en què hi ha maltractament…?”.  Exposem què puc fer i des d’on. Tasca gens fàcil, però tan necessària perquè la víctima no estigui sola. Des d’on l’escoltem i li fem costat és crucial.  Recordem que ningú està per gust en un lloc on et maltracten. Si no se surt d’allà és perquè no es reuneixen els requisits. I mentre es conviu amb la consciència d’aquest maltractament és de vital importància poder comptar amb persones properes que ens acompanyin i facin costat en els cinc aspectes que exposem en aquest episodi. 

Cada setmana, al final d’aquesta secció, fem referència al correu on us podeu posar en contacte i fer-nos arribar suggeriments i/o preguntes. Doncs bé, aquesta setmana dediquem el programa a respondre-us… i del que ens heu escrit, hem escollit una pregunta recurrent: “Si està patint, com és que no denuncia?” Exposem motius que frenen, tiren enrere, i condicionen optar per a interposar denúncia contra el maltractador. N’il·lustrem uns quants. N’hi ha molts més, per descomptat. 

Un petit homenatge a aquesta dona escriptora dels segles XIV i XV, Christine de Pisan, que es va convertir en la primera escriptora de la literatura francesa que va poder viure d’escriure. I també un petit homenatge a Pilar Godayol, perquè gràcies al seu llibre “On són les dones?” (2024) he descobert a Christine de Pisan, l’autora de “La ciutat de les dames” (1405).  “La ciutat de les dames”, un llibre que critica l’autoritat dels escriptors misògins de l’època. Tres dames, la Raó, la Rectitud i la Justícia, conversen amb l’autora sobre el menyspreu que senten els homes per les dones. El llibre sortí en resposta al tractat misogin del segle XIII “Les lamentacions de Matheolus”, poema llatí escrit pel clergue Matheoulus on les dones eren definides com a mentideres, luxurioses i desobedients.     Un llibre que reivindica l’escriptura com un mirall de la veritat, la maduresa de dones -fet que implicarà criticar obres clàssiques i medievals d’autors reconeguts- i reivindica també la importància transcendent que les dones tinguin accés a l’educació per tal que puguin ser lliures i puguin tenir capacitat de decisions personals. Llibre que no ha arribat a Catalunya i a l’Estat espanyol fins al 1990. Fa no res. Sis segles més tard, continua sent d’actualitat… Cal preguntar-se el perquè?

En paraules de Roxane Gay, “privilegi és un dret o una immunitat concedida com a benefici, avantatge o favor especial. Hi ha els privilegis racials, de gènere (i identitat), privilegis heterosexuals, privilegis econòmics, privilegis de capacitat física, privilegis educatius, privilegis religiosos, i la llista segueix i segueix…”  En el món desenvolupat, tenim una bona colla de coses que una gran part de la població mundial no té i voldria tenir. Tard o d’hora no queda més remei que admetre els privilegis que disposes. Roxane Gay afegeix: “En la meva època més difícil, no sabia què era més molest: si ser negra o ser dona”. En cada moment l’entorn ens recorda on estem i què ens limita, què ens priva de privilegis i què ens els ofereix com qui diu per assignació directa. I ser dona, dona consciència de la presència de privilegis en els homes.  Hem de parlar de privilegis per mitjà de l’observació i el reconeixement en comptes de fer-ho per mitjà de l’acusació. Hem de ser capaces i capaços de parlar-ne des d’una mirada analítica, descriptiva, objectivable… No hi ha un col·lectiu que es vulgui fer la víctima de disposar de menys privilegis… No és una qüestió de victimisme ni d’acusar l’altre pel simple fet d’existir. Es tracta de ser conscient de la realitat a través de l’observació. 

Existeix la víctima perfecta? O senzillament és l’estratègia del patriarcat per a dividir entre víctima o no; entre bona víctima i mala víctima.  Perquè s’atribueixen –i s’esperen– determinats comportaments en la dona que manifesta la violència viscuda… Perquè s’ha d’actuar en una seqüència concreta, segons el masclisme… Perquè cal demostrar amb proves irrefutables (que totes i tots ja sabem quant complicat és) el no consentiment, el no ser la causa o la provocació…  O bé s’encaixa en el perfil, en aquesta imatge de “la víctima” o bé es posa en dubte el relat, la credibilitat, la fiabilitat, la coherència, la consistència, etc. Que la justícia podria anar més bé? Sí. Però com a societat tenim una responsabilitat molt gran: no jutjar. Fer costat a la víctima, validar el seu relat, la seva vivència, fer costat sense jutjar-la, sense prejudicis, sense fer-la responsable i culpable d’una violència masclista que està incrustada en els porus de la nostra societat. 

Es veu que hi ha una víctima ideal, un perfil correcte, una manera única de ser víctima  -segons el patriarcat-, i si no s’encaixa dins aquest concepte masclista, retrògrada, encarcarant i inflexible, es perd tota credibilitat. Malgrat que l’Audiència considerés el testimoni de la dona coherent i persistent, malgrat les proves físiques d’agressió, a més del comportament després dels fets i de l’afectació psicològica, no ha estat suficient perquè davant les cinc declaracions diferents de l’acusat, que sí que són incoherents i no persistents… Resulta que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha absolt Dani Alves.  Resulta que la víctima no ho ha fet bé. No és com hauria de ser. El missatge enviat és que la víctima mentia i Alves és innocent.  Sentències com la de la setmana passada només fan que donar alè i permís a la violència masclista.  Decepció. Impotència. Ràbia. Sí. 

Sara Ahmed ens diu que “aprenem sobre la causa feminista per mitjà de les molèsties que causa el feminisme; per com el feminisme apareix en la cultura pública com un punt de pertorbació”. Pertorba. Molesta.  Quan parles com a feminista, afegeix, “sovint t’identifiquen com a massa reactiva, diuen que reacciones excessivament, com si el que fessis fos afegir sensacionalisme als fets de la qüestió, com si pel fet de donar la teva explicació d’un tema estiguessis exagerant, a posta o fins i tot amb malícia”.  L’autora defensa que el feminisme comença amb la sensació. Comença amb la sensació: amb una sensació respecte a les coses perquè el feminisme és sensible a causa del món on vivim; és una reacció sensible a la injustícia del món, que potser comencem a registrar a partir de les nostres pròpies experiències. Acumulem experiències de violència normalitzades.  Parla de biografies de violència, parla de coses que passen per com ens veuen i per com no ens veuen. 

Avui parlem de la persistència de la manipulació: dos conceptes que van de bracet. I sobretot van plegats quan qui exerceix la manipulació és la parella/exparella… És a dir, quan qui dedica esforços titànics en insistir a manipular-te és la persona amb qui convius o amb la que t’has proposat d’allunyar-te i trencar el vincle, però l’individu és tan i tan persistent que pot menjar-te el cap (i moltes vegades ho aconsegueix) i sap fer-te entrar en un estat de dubte, desorientació en el que acabis cedint a la seva tergiversació dels fets i de l’abast d’aquests… I et manipula amb tanta vehemència que et rendeixes. Esgotada, et rendeixes. Dues idees bàsiques: la primera és l’enorme capacitat. És a dir, en saben molt. Tenen una gran habilitat en fer-ho. Ho dominen. Estan en la seva salsa; la segona és la inesgotable persistència en manipular. Sembla que la font d’energia que sosté la seva perseverant actitud de manipular no s’acabi mai i es regeneri de manera automàtica. Qui manipula no accepta el no; no accepta un altre fil argumental que no sigui el seu; i sap que si insisteix molt, acabes cedint perquè arribaràs a un punt de saturació i col·lapse que dubtaràs de tu… I quan dubtes de tu té el terreny ben adobat: ja pot fer i desfer el que vol!  Siguem conscients que si una dona es manté al costat del maltractador és perquè no té els recursos (personals, econòmics, socials, de xarxa: família, amistats) per poder tallar i desvincular-se d’aquest. No ho fa per gust. No. 

Sovint la realitat supera la ficció i el surrealisme -o l’enemic, hauríem de dir- s’immisceix en el funcionament ordinari d’institucions com ara la Taula Institucional contra la violència masclista de Barcelona. Dintre dels components d’aquesta Taula Institucional que lluita contra la violència sobre la dona hi ha, ni més ni menys, que la jutgessa  sobre la qual entre passadissos es comenta: “si t’ha tocat la jutgessa Verdejo, has begut oli!”.  Beure oli, és a dir, la teva salut o integritat penja d’un fil o, millor dit, tens les de perdre. El testimoniatge de dones que han patit la violència institucional que exerceix, més el de lletrades que corroboren el tracte que aquesta jutgessa té cap a les víctimes i com aquestes surten plorant i desfetes dels seus interrogatoris no ja per la manca de tacte sinó per escridassar, interrompre, revictimitzar i no creure’s el que diuen. Un reportatge del 10 de febrer de 2025 a Betevé recull les declaracions i testimoniatge a què fem referència.  Denunciar suposa un gran esforç i en molts casos fer-ho en unes condicions emocionals molt debilitades i amb poc suport social i familiar. Si a aquesta dificultat d’entrada hi afegim el maltractament institucional durant el procés, no hauríem ni de sentir veus que reclamin “per què no denuncien?”, i hauríem d’exigir “si us plau, que algú supervisi i obri expedient a qui exerceix violència institucional!”. Una qüestió de coherència i de drets humans.  Cal seguir posant llum i veu a exemples del que no podem acceptar com a normalitat i fa falta seguir trencant silencis dia a dia. Queda molt per fer. 

Iria Marañón diu que tant si ets una feminista compromesa com un aliat del feminisme, un cop t’has posat les ulleres violeta, veus el món a través del filtre feminista per sempre més. I que a l’hora d’educar a les pròximes generacions veus quant d’importants són aquestes ulleres.  En el moviment feminista, les dones prenem consciència de l’opressió i l’explotació que rebem per part dels homes i reivindiquem la nostra llibertat i els nostres drets.  Que és possible que hi ha persones que no se senten representades quan escolten o llegeixen opinions de diferents feministes sobre temes controvertits i que pensen que no van amb elles, és normal. Hi ha molts feminismes, no tots són igual, no tots visibilitzen les mateixes injustícies. També hi ha dones que diuen no haver sentit mai l’opressió del patriarcat. Vaja, no s’han mogut de lloc. Com digué Rosa de Luxemburg: “qui no es mou no sent el soroll de les seves cadenes”. La violència simbòlica, subreptícia, invisible, és aquella en què l’oprimit pràcticament no és conscient d’aquesta. I aquesta és una victòria, també, del patriarcat.   Si et sembla que la paraula feminisme és molt radical… Doncs, bé, radicals varen ser les sufragistes que tenien la radical idea que les dones tenim dret a vot. Molt radical, oi? Les reivindicacions del moviment sufragista del segle XIX, incloïen, a més del dret de vol, el dret de les dones a rebre el mateix salari que un home pel mateix treball, el dret de les dones a ser tutores legals dels seus fills, juntament amb els pares… Molt radical? 

Continuem parlant de Cultura del Simulacre. Si bé la setmana passada ens vàrem centrar a dissimular, avui ho fem en simular. Com es duu a terme? Doncs, a través de tres mecanismes que són: El silenci és el mandat patriarcal per excel·lència, ens diu Nuria Varela. Durant segles es va prohibir expressament tenir coneixement: llegir, escriure, crear, parlar en públic… Tenim exemples de dones que han estat assassinades, altres que l’assassinat ha estat fallit, altres que han estat excloses d’organismes i entitats pel simple fet de ser dones… I dones que en trencar el seu silenci i fer públic el maltractament i violència viscuda, acaben perdent la vida en qüestió de dies a mans del denunciat.  Fer com si no… (com si no existissin les dones). La ceguesa de gènere provoca la invisibilització tant de la història de les dones com de les dones en la història; tant del subjecte polític dona com de les dones com a subjectes polítics.  Amb aquest fer “com si no existissin” les dones, es legisla, s’argumenta, s’escriuen informes, llibres, anàlisis, etc., sense comptar amb la presència d’aquestes.  La violència simbòlica. Nancy Fraser diu que en el món no existeix només la injustícia econòmica, que contribueix al sotmetiment de les dones, sinó també la simbòlica. La dominació cultural reemplaça a l’explotació com a injustícia fonamental. Això significa que la justícia requereix, alhora, redistribució i reconeixement.

La cultura del simulacre és aquella en què el patriarcat dissimula el poder que té (com menys es noti, millor) i simula que la igualtat entre dones i homes és un objectiu ja aconseguit en les societats democràtiques: el famós vel de la igualtat.   Bona part de la cultura del simulacre en què vivim pel que fa a la igualtat entre dones i homes prové de l’ús sexista del llenguatge, del seu ús ideològic. Això significa, com a mínim, errors en la comunicació. Un exemple és la sorprenent agilitat de la RAE a promoure que el concepte violència de gènere de la Ley Orgánica 1/2004 fos substituït per violència domèstica en contrast a l’extrema lentitud de la mateixa RAE per incorporar el terme feminicidi, i la poca responsabilitat política i social en introduir la definició.  Marcela Lagarde, respecte a la incorporació del terme i la seva definició diu que “ja sabíem que el poder agafa el que creem i ens ho torna pervertit, convertit en una altra cosa”. Segons Lagarde, la definició de la RAE intenta treure el sentit polític d’aquesta anàlisi de la violència contra les dones i nenes. Perquè, en realitat, quan parlem de feminicidi ens estem referint a l’horror misogin contra dones i nenes. El feminicidi és un assassinat d’una dona per raons de gènere, no de sexe, conclou Varela.

La dona assassinada a Benalmádena en el judici ràpid del passat 3 de febrer en el Jutjat de Violència sobre la Dona havia demanat mesures de protecció. Petició que va ser desestimada. Sa senyoria va considerar que no eren necessàries. Molt pocs dies després d’aquest judici, s’ha passat de risc mitjà a assassinat.  Tenir mesures de protecció no és garantia al 100% de què l’agressor estigui quiet, però les dades recollides diuen que atenua la intenció, serveix com a element dissuasiu, perquè l’agressor sap que té una ordre de no apropament i sap que si s’acosta a la víctima és un nou delicte -per l’incompliment de la sentència de sa senyoria. Com a mínim són un element dissuasiu, a més de protecció en molts casos.  Ni amb el constant degoteig de dones assassinades per parella, exparella, entorn familiar proper… Ni així el sistema judicial es posa les piles. La vida d’aquesta dona i la dels seus quatre fills té molt poc valor per a aquesta jutgessa.  No veure el risc i la potencialitat de la variabilitat d’aquest és NO VALORAR LA VIDA. 

Diu Celia Amorós que la vigència de l’escola salomònica és tal (és a dir, que Salomó -home- és qui té la raó, el criteri, i la veu de la dona no en té) que encara avui en dia la paraula de les dones no és creguda.   En alguns països, ratificat per llei, les dones no poden testimoniar en un judici, en altres països es necessiten dos testimonis dones per a cada home (legalment valen la meitat); i en altres la igualtat davant la llei no ha estat suficient per modificar el costum. En l’imaginari col·lectiu encara hi ha la idea que les dones menteixen (dones i nenes!). La clau de la nova misogínia rau en la convicció de què l’autoritat i la saviesa són qualitats masculines i atributs dels quals les dones no en gaudim. Tant Rebecca Solnit com Pilar Varela ens ho expliquen molt bé. La nova misogínia es tracta de discriminacions antigues expressades de maneres més subtils i vestides amb el vel de la igualtat.   Miguel Lorente parla de neomasclisme: això és canviar totes les aparences perquè res canviï perquè els “salomons” (qui tenen l’autoritat i el saber, que són els homes!) continuïn al mateix lloc.   Nuria Varela ens diu que dissimular -que és fingir no tenir el que es té-  i simular -que és fingir tenir el que no es té- són les dues grans estratègies utilitzades per la nova misogínia per tal de fer coincidir el que és real amb el seu propòsit (mantenir el poder i l’autoritat). I que per tal aquesta misogínia triomfi es necessita a més que hi hagi perpetradors, complicitats i silenci que alimenti la impunitat d’aquest (neo)masclisme que té cap intenció de retrocedir. 

En aquest punt de la pel·lícula, costa entendre que encara hi hagi qui faci aquesta pregunta en veu alta: “Com és que no denuncien?”  Qui ho diu ho sosté com a argument per queixar-se de les veus de dones que obertament exposen la violència rebuda  per part d’homes  A qui li fa mal sentir aquestes veus s’afanya a dir que el que diuen no és cert perquè si ho fora, ja ho denunciarien, que és “el que toca!” La setmana passada es varen filtrar les imatges d’un judici en què el Jutge Carretero no posava en pràctica ni l’article 426 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal  ni la “Guía de buenas prácticas para la toma de declaración de víctimas” de 2022. Ni permetia narrar els fets sense interrupció ni tenia un tracte respectuós (com a sinònim de professional) cap a Elisa Mouliaá. La mateixa guia diu que no s’ha de caure en el maltractament institucional perquè sinó les víctimes deixen de confiar en l’única via que els quedava que era denunciar.  Haver pogut veure les imatges filtrades d’aquest judici ens ajuda a totes i tots a fer-nos la idea del que suposa interposar una denúncia i “passar pel jutjat”. S’entén que hi hagi dones que decideixin no passar per aquest segon maltractament, ja n’han viscut prou i no es troben en el moment o en la voluntat d’entrar en un engranatge institucional que no garanteix la protecció de la víctima.  La revictimització, el maltractament institucional, és un motiu de pes per no denunciar.  Llavors, després d’haver vist aquestes imatges, encara algú gosarà dir: “Com és que no denuncien?”

Podem dir que és més que evident que els tres segles de lluita feminista no han estat suficients per acabar amb el patriarcat i que part d’aquest èxit es deu a la imperceptibilitat del masclisme.  L’empremta del masclisme és tan profunda que, fins i tot, dones feministes (que volen la igualtat i la justícia social) els costa dir obertament que ho són. Tenim tan interioritzat el sotmetiment que les mateixes dones som censores i boicotegem la nostra pròpia lluita. I aquest és un dels molts triomfs del patriarcat. Hi ha dones que diuen no haver sentit mai l’opressió del patriarcat. Aquest és també un gran èxit del patriarcat: no sentir l’opressió. Si una dona no es mou del que se suposa que s’espera d’ella, no notarà la pressió ni el pes de les cadenes del masclisme  perquè senzillament fa el que cal i està en el lloc que se li ha adjudicat.  La força invisible d’opressió, de perpetuar la pau social, de no moure fil… fa que es perpetuï la violència, la submissió, l’abús de poder i el menysteniment de les necessitats, voluntat i drets de les dones.  Un altre gran èxit del patriarcat és difondre la idea que ja s’ha assolit la igualtat. Normalitzar les desigualtats i fer-nos creure que les persones som iguals és un gran èxit del patriarcat. Tenim un greu problema social i es diu masclisme. S’ha endut la vida de tantes dones com víctimes tingué el terrorisme d’ETA en tota la seva història…, però aquí no es parla de terrorisme.  Com diu Iria Marañón: “és en el moviment feminista que les dones prenem consciència de l’opressió i explotació que rebem per part dels homes, i també és des d’on reivindiquem la nostra llibertat i els nostres drets”.  Cal més lluita feminista i cal ser conscients de les victòries del patriarcat i de quins són els mecanismes per voler-nos fer creure que ja hem assolit la igualtat, així com per mantenir-nos quietes i callades.

Quan sents que has d’argumentar amb tots els recursos possibles, perquè es veu que amb les xifres, dades, no n’hi ha prou -perquè sempre surten veus defensores de la presumpció d’innocència de l’home i inquisidores del relat de la dona- s’esgota la paciència i s’arriba a voler fer ús de la ironia i el sarcasme i dir “deu ser que ens avorrim!”. No és que tinguem una vida tan trista i amargada que decidim denunciar uns comportaments que són abús de poder, maltractament, assetjament… No és que ens avorrim, no! És que decidim dir les coses pel seu nom i això no agrada, això incomoda perquè afecta la imatge pública de persones que, com que fins al moment gaudien d’impunitat pels seus actes, ara hauran d’admetre els fets i assumir que cal replantejar-se les relacions interpersonals. Caldrà que facin introspecció malgrat que no els vingui de gust. Que no és que ens avorrim, és que estem tipes, fartes!, de tanta impunitat i carta blanca. Un dels objectius persistents del masclisme és silenciar, exercir prou poder, por i força perquè les dones restin callades. Un dels objectius d’aquest programa és just el contrari: posar veu i trencar silencis dia a dia, perquè és tan necessari com l’aire que respirem.

On és la “Macroencuesta” de 2023? Iniciem el 2025 fent-nos aquesta pregunta, que no és retòrica. La Macroencuesta recull els resultats de l’anàlisi feta a una mostra de més de 9.000 dones, representativa de la població femenina que resideix a l’Estat Espanyol i que té 16 anys o més.  És un estudi dividit en quatre parts: la violència en la parella actual o passada, l’anàlisi de la violència física i sexual fora de la parella, l’assetjament sexual i assetjament reiterat i l’anàlisi de col·lectius de dones segons edat, segons tipus de  municipis de residència, segons presència de discapacitat, etc.  A la web oficial del Ministeri d’Igualtat es pot consultar el contingut d’aquesta. A cada enquesta publicada, podem dedicar temps a llegir dos documents: un document d’unes 30 pàgines on es mostren els “Principals resultats” i un altre de més breu, de 15 pàgines, anomenat “Resum executiu”. Disposem de la Macroencuesta de 2015, de 2019  i -de moment- restem a l’espera de la publicació de la Macroencuesta de 2023.

Tancar l’any 2024 amb 45 col·laboracions és un motiu de satisfacció i agraïment. Agraïment a Ràdio Palafrugell per fer-ho possible i satisfacció d’haver estat setmana rere setmana activa, amb moltes ganes, il·lusió i compromís.   I si una paraula tenim en comú Ràdio Palafrugell i una servidora és compromís: el compromís per informar, per donar veu, per fer visible, per treballar per a una societat millor, per a un món més respectuós amb totes les persones… Compromís per un món on no hi hagi persones de primera i de segona, no hi hagi col·lectius menystinguts, oprimits, castigats, discriminats, etc. pel fet de no pertànyer al col·lectiu imperant que és l’heteropatriarcat  -el masclisme pur i dur.  L’espai setmanal “Trenquem silencis dia a dia” ve a ser una contribució a posar veu a la realitat de la violència masclista expressada transversalment, universalment, i que no distingeix de colors, ni d’altures, ni d’hemisferis, ni de continents… i que afecta la meitat de la població mundial: les dones. Un espai setmanal que ve a posar en relleu la importància de la lluita feminista i la necessitat d’incorporar la perspectiva de gènere per ser conscients del que vivim i com ho vivim. S’acaba l’any i tanquem amb 45 episodis de “Trenquem silencis dia a dia” a Ràdio Palafrugell, i si a aquests els hi sumem els 55 episodis que havia fet quan col·laborava amb Ràdio Occitània- resulta que són un total de 100 pòdcasts!  I acabar el 2024 amb 100 pòdcasts a la butxaca (al núvol, vaja!) és motiu de satisfacció. 

Segons el Dr. Iñaki Piñuel, el trauma infantil no treballat configura que d’adults siguem bé narcisistes, bé codependents.  Això respon a la compulsió de “fer el que sigui per ser estimat”.  El dany està fet, es va fer en el seu moment, bé no vam ser estimats, bé no vam ser protegits, bé no vam ser cuidats. Pot ser una realitat. Una realitat que cal afrontar i treballar per tal que quan siguem adults no caiguem en el patró de “fer el que sigui per ser estimat”.  Si fruit d’aquest dany en la infància acabem sent narcisistes, ens creurem la il·lusió de poder ser estimats mitjançant la seducció de l’altra persona estimada que passa a ser un objecte. Dedicarem esforç a fascinar l’altra. Fascinar per superar el desamor viscut en la infantesa.  Si fruit d’aquest dany en la infància acabem sent codependents, tindrem terror a perdre l’amor dels altres per culpa nostra. Viurem amb l’ansietat i la por que l’altre deixi d’estimar-nos. Caurem en cuidar en excés als altres per tal que ens necessitin. Per pensar-hi. Llibre referenciat: “Las cinco trampas del amor” del Dr. Iñaki Piñuel

Les dones que pateixen la violència masclista per part de la parella, moltes vegades no hi posen nom a aquesta realitat que ha anat calant a poc a poc. Ha estat una immersió progressiva que –en molts casos– no s’identifica com a maltractament sinó com “ell és així“ o “ho fa perquè no en sap més” o “ho fa perquè pateix per mi, perquè m’estima…” i frases semblants. Aquest dany no identificat i no expressat amb paraules, com que no surt del cos de la dona, es manté guardat en silenci… Què passa?  Passa que el cos que és savi, ho va enregistrant tot i va acumulant nivells de tensió, patiment, por, inseguretat, incertesa, dissociació, dubtes… i ho tradueix amb un seguit de manifestacions somàtiques: mal de cap, trastorn del son, insomni,  trastorn del menjar (bé marxa la gana, bé es menja compulsivament), dolors estructuro-musculars recurrents, dolors inespecífics repetitius, dolors relacionats amb el sistema digestiu, ansietat, taquicàrdia…, aïllament, abandonament de la persona ( i/o també dels fills), fibromiàlgia, quadre depressiu, cansament, fatiga, pèrdua de sentit, apatia…, nebulosa al cap, el cap gens clar…, lenta de reflexos, com si no hi fos…  Aquest quadre simptomatològic és l’argument perfecte pel maltractador per a justificar que “ets tu la que no està bé i si la parella va malament és per culpa teva”. Sol passar que usa aquest “no estàs bé” per obrir una campanya publicitària en contra teva davant les amistats i família perquè així ell es penja la medalla per quant bon home és que, amb “el malament” que estàs, continua al teu costat, té molta paciència i t’aguanta tal com ets-. És a dir que, a sobre, és un sant baró.  Si no tenim en consideració la simptomatologia i la somatització viscuda per les dones que conviuen amb un maltractador, les acabem jutjant. Un flac favor.

La cultura de la violació, un terme sociològic que descriu la violència com un problema social que és acceptat i normalitzat, i que inclou una àmplia varietat de pràctiques nocives que permeten que es normalitzi i justifiqui la violència sexual. Per tal de no acceptar responsabilitat, el que es fa és justificar que la culpa és de la  dona per com vesteix, per si ha begut, pel lloc on està, per l’hora… Ella n’és la culpable per provocadora, ella mentidera, ella el focus… També es recorre a trivialitzar, minimitzar o negar la violació… Són maneres de “rentar-se les mans”.  Kimberly A. Lonsway i Louise F. Fitzgerald en el seu assaig “Els mites de la violació” exposen com “és molt més probable que les dones siguin víctimes de violació i no denunciïn a cap organisme que no pas que facin una falsa denúncia de violació”.

Sovint en apropar-se el 25N els mitjans de comunicació aprofiten per a treure xifres, estadística, i omplir-nos dels registres de feminicidis, infanticidis, nombre de denúncies, sentències, etc…  Està bé fer-ho, tenir registres ha estat necessari per a poder contrastar els arguments dels qui diuen que la violència de gènere no existeix o dels que relativitzen la presència i abast de les violències masclistes o -fins i tot- literalment no ho veuen ( o no ho volen veure).  Aquesta setmana ha estat 25N, dia Internacional per a l’erradicació de la violència sobre les dones. Oferim nosaltres un llistat diferent, anotem més de 25 motius pels quals hem de seguir batallant els 365 dies de l’any, cada any, any rere any perquè la resistència a la igualtat de drets, responsabilitats i oportunitats és molt gran. La resistència a perdre el poder (que no el volem, que consti, no lluitem per tenir el poder les dones!), la resistència a perdre privilegis ( que els tenen donats de sèrie) els provoca vertigen i entren en pànic. Però el pànic, lluny de bloquejar-los deixar-los paralitzats, els posa en format actiu, persistent… amb grau de resistència que espanta. 

Un tercer episodi parlant de frases que fan mal, frases que expressen l’atribució de superioritat de l’home sobre la dona, tant en l’àmbit professional com en activitats pròpies de la vida diària, així com els estereotips que s’arrosseguen al gènere, i l’argument o justificació que utilitzen sovint els homes per dir que la crítica no va per a ells, que ells no fan o no han fet mai cap dany físic. Tres exemples: 1) A casa estaria millor; 2) Dona havia de ser!”; 3) No tots som iguals. Jo no he picat mai la meva dona. Exemples reals, que no ens queden gens lluny. Hi posem context i reflexió. Podrien ser altres frases? Cert. I tant. N’hi ha més, però només n’hem fet una selecció en aquests tres episodis.

Continuem mostrant frases que fan mal, des del desconeixement de la diferència abismal entre masclisme i feminisme, des dels estereotips associats a nen/a i des de la desconsideració de la dona quan passa a ser vista com un cos i no com una persona. Encara hi ha moltes persones que se senten incòmodes en sentir la paraula feminisme i que s’afanyen a dir que així com descarten d’entrada el masclisme, i no en tenen cap dubte en fer-ho, alhora es desmarquen del feminisme i s’afanyen a dir: a mi parla’m d’igualtat, ni feminisme ni masclisme. Altres diuen “els extrems no són bons”. Quatre exemples: 1) Ni feminisme, ni masclisme, a mi parla’m d’igualtat; 2) Ni masclisme, ni feminisme, els extrems no són bons; 3) A aquesta, ja l’arreglaria jo! o Va mal servida!; 4) Sort que tindreu la parelleta, perquè si fossin dues nenes! Donem una mica de context i de fons a aquestes expressions que, encara, malauradament sentim dir.

L’Observatori contra la Violència Sexual, a l’Estat Espanyol, el 2020, va publicar que el 10% de les agressions sexuals són gravades amb el mòbil. Per si no fos prou greu una agressió sexual, a sobre fer-ne un enregistrament per difondre-ho a través de xarxes a amistats o canals de pornografia. Que la víctima li suposi un trauma, se’ls en refot. Que la víctima hagi de suportar que “tothom” o que “moltíssima gent” en tingui coneixement i ho vegi, la jutgi, l’assenyali malgrat ser una situació contra la seva voluntat, exposada la seva vulnerabilitat, la seva intimitat, i que circuli com a trofeu, com a reconeixement de l’èpica manifestació del mascle sense ànima, ens deixa sense paraules. Ningú pensa posar-hi cap regulació? Quants interessos econòmics hi ha al darrere? Quanta perversió i misogínia queda impune!

L’Observatori contra la Violència Sexual a l’Estat Espanyol, el 2020, va publicar que el 10% de les agressions sexuals són gravades amb el mòbil. Per si no fos prou greu una agressió sexual, a sobre fer-ne un enregistrament per difondre-ho a través de xarxes a amistats o canals de pornografia. Que la víctima li suposi un trauma, se’ls en refot. Que la víctima hagi de suportar que “tothom” o que “moltíssima gent” en tingui coneixement i ho vegi, la jutgi, l’assenyali malgrat ser una situació contra la seva voluntat, exposada la seva vulnerabilitat, la seva intimitat, i que circuli com a trofeu, com a reconeixement de l’èpica manifestació del mascle sense ànima, ens deixa sense paraules. Ningú pensa posar-hi cap regulació? Quants interessos econòmics hi ha al darrere? Quanta perversió i misogínia queda impune!

A l’Estat Espanyol, entre 2017 i 2022, les agressions sexuals en menors es varen incrementar un 116%. També en el mateix 2022, el 80% de les víctimes varen ser dones i el 60% tenien entre 13 i 18 anys. Segons la Macroencuesta de 2019, només el 19% de les violacions són comeses per desconeguts. Això ens està dient que l’agressió sexual té quatre vegades més probabilitats que sigui per part d’algú conegut i que hi confies que no pas per part d’algú que apareix de manera fortuïta en un moment de la teva vida. I això… fa por. Resulta que l’alerta s’ha de posar sobretot en tots els individus que et són coneguts, relativament propers i que “en principi” són de confiança… L’error del conte de La Caputxeta Vermella rau en advertir del perill del desconegut, el perill resultar estar en “bèsties conegudes”.

Que la província de Girona sigui la quarta del rànquing de províncies de l’Estat en agressions sexuals amb penetració en la primera meitat de 2024… Vergonya d’homes - o d’animals! I que hi hagi hagut un creixement d’un 18,3% respecte a l’any passat, més vergonya! Que de totes les províncies de l’Estat, les quatre primeres províncies amb més incidències de violacions siguin les catalanes… Anem sumant vergonya! Amb quina impunitat poden circular pels carrers i places aquests energúmens? On han après aquest comportament propi de bèsties? Ho fan perquè han après que altres ho fan, que altres en gaudeixen i presumeixen de ser bèsties que ataquen a femelles sense permís perquè… per què nassos haurien de demanar permís, ells?