Guia d'orquestra (Temporada 2011-2012)

Guia d'orquestra. Eduard Toldrà (1822-1890): La rosa als llavis (1888): Podem considerar Eduard Toldrà com el fundador del lied català. En aquest episodi analitzem les característiques bàsiques del seu estil de fer cançons i les comentem en aquestes meravelloses sis cançons basades en poemes de La rosa als llavis de Joan Salvat-Papasseit. Per a la il·lustració musical d'aquest programa hem usat una versió a càrrec de Montserrat Caballé, soprano, i l'Orquestra Simfònica de Barcelona sota la direcció de Rafael Ferrerer.

Guia d'orquestra. César Franck (1813-1883): Simfonia en re menor (1870) Aquesta simfonia és un exemple de forma cíclica. Expliquem què significa això. Per a la il·lustració musical d'aquest programa hem usat una versió a càrrec de l'Orquestra Nacional de Françasota la direcció de Leonard Bernstein.

Guia d'orquestra. Richard Wagner (1813-1883): Idili de Sigfrid (1870). Wagner escriu aquest poema simfònic en el que utilitza el contrapunt per a construir una nova forma musical. Per a la il·lustració musical d'aquest programa hem usat una versió a càrrec de la Reial Orquestra Nacional Escocesa sota la direcció de Neeme Järvi.

Franz Schubert (1797-1828): Simfonia núm. 3 (1815). Schubert tenia 18 anys quan va escriure aquesta simfonia que pren com a referència les simfonies del Classicisme. Per a la il·lustració musical d'aquest programa hem usat una versió a càrrec de l'Orquestra Filharmònica de Viena sota la direcció de Riccardo Muti.

Richard Wagner (1813-1883) : Tristany i Isolda (1865). Per Wagner, la música d'una òpera ha de seguir fidelment la història que s'esdevé a l'escenari. Si l'argument no té talls, la música tampoc no n'ha de tenir i ha de fluir en una melodia contínua que no s'atura mai. Per a la il·lustració musical d'aquest programa hem usat una versió a càrrec dels Orquestra Filharmònica de Berlín sota la direcció de Herbert von Karajan.

Edward Elgar (1857-1934): Variacions Enigma, op. 36 (1899). No resoldrem el gran enigma que hi ha darrere aquesta obra, però sí que comentarem els tipus de canvis que pateix el tema principal en les posteriors variacions. Per a la il·lustració musical d'aquest programa hem usat una versió a càrrec dels Orquestra Filharmònica de Londres sota la direcció de Daniel Barenboim.

Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791): Simfonia núm. 36 "Linz" (1783) Aquesta magnífica simfonia escrita en un període de temps brevíssim ens permet parlar de com podia ser que un compositor del Classicisme (fos o no un geni) fos capaç d'escriure una simfonia complerta en només quatre dies. Per a la il·lustració musical d'aquest programa hem usat una versió a càrrec dels Solistes Barrocs Anglesos sota la direcció de John Eliot Gardiner.

Ludwig van Beethoven (1770-1827): Simfonia núm. 2 op. 36 (1801-02) Analitzem la funció de la secció de vent fusta en aquesta simfonia que ens mostra un Beethoven a punt de fer el pas cap al Romanticisme. Per a la il·lustració musical d'aquest programa hem usat una versió a càrrec de l'Orquestra Revolucionària i Romàntica sota la direcció de John Eliot Gardiner.

Dimitri Xostakóvitx (1906-1975): Simfonia núm. 8 (1943) Xostakóvitx, un virtuós en el tractament de l'orquestra, gran creadors d'atmosferes i ambients, és capaç de vestir els temes principals d'un moviment en funció del moment en què es troba. Per a la il·lustració musical d'aquest programa hem usat una versió a càrrec de l'Orquestra de l'Òpera Kirov de St. Petersburg sota la direcció de Valery Gergiev.

Gustav Mahler (1860-1911): Simfonia núm. 5 (1901-04) Els dos últims moviments d'aquesta simfonia estan construïts de manera absolutament diferent. Mentre que en el famós Adagietto tot és homogeni (una sola textura, la mateixa instrumentació, el mateix material temàtic...) al Rondó-Finale tot és varietat amb molts temes i molt diferents. Per a la il·lustració musical d'aquest programa hem usat una versió a càrrec de l'Orquestra Filharmònica de Berlín sota la direcció de Claudio Abbado.

En el Romanticisme ens trobem amb dos tipus diferents de concerts: per una banda tenim els concerts en els que el solista té un protagonisme total i absolut i l'orquestra té un paper molt secundari (com passa en els concerts per a piano i orquestra de Chopin) i, per altra banda, tenim els concerts on el solista s'integra dins de l'orquestra. En aquest programa parlem d'aquest tipus de "concert simfònic", tot comentant el magnífic Concert per a piano i orquestra de Robert Schumann. Per a la il·lustració musical d'aquest programa hem usat una versió a càrrec de Jenö Jandó, piano, i l'Orquestra Simfònica de Budapest sota la direcció de András Ligeti.

Les obres de l'última etapa de Mozart ens deixen entreveure quina podria haver estat la seva evolució com a compositor si hagués pogut viure uns anys més. Per a la il·lustració musical d'aquest programa hem usat una versió a càrrec de Rudolf Serkin, piano, i l'Orquestra Simfònica de Londres sota la direcció de Claudio Abbado.

Analitzem els canvis de mode d'aquesta simfonia comprovant com Dvorák explota més la lluminositat del canvi de menor a major que a la inversa. Per a la il·lustració musical d'aquest programa hem usat una versió a càrrec de l'Orquestra Filharmònica Txeca sota la direcció de Václav Neumann.

En aquest episodi comparem els dos primers moviments de les primeres simfonies de Beethoven i Brahms i ho fem a través d'un motiu cromàtic (do-do#-re) que tots dos compositors utilitzen. Per a la il·lustració musical d'aquest programa hem usat versions de l'Orchestre Révolutionnaire et Romantique, sota la direcció de John Eliot Gardiner (Beethoven) i l'Orquestra Filharmònica de Berlín (Brahms), sota la direcció de Claudio Abbado.

Richard Strauss (1864-1949): Salomé (dansa i escena final) (1905) Strauss construeix aquesta fabulosa òpera a partir d'un entramat continu de motius conductors que representen tant els personatges principals com els conceptes de l'amor o la seducció. Per a la il·lustració musical d'aquest programa hem usat una versió a càrrec Catherine Malfitano, soprano, i l'Orquestra de la Royal Opera House, sota la direcció de Christoph von Dohnányi.

Joaquín Rodrigo (1991-1999): Concierto de Aranjuez (1829) Per una banda, analitzem com Joaquín Rodrigo aconsegueix equilibrar la guitarra i l'orquestra, tenint en compte la poca potència sonora d'aquest instrument solista. D'altra banda, comentem les característiques bàsiques del que es coneix com a "música espanyola" i que aquesta obra representa tan bé. Per a la il·lustració musical d'aquest programa hem usat una versió a càrrec de Paco de Lucía, guitarra i l'Orquestra de Cadaqués, sota la direcció d'Edmon Colomer.

Frédéric Chopin (1810-1849): Concert per a piano i orquestra núm. 2 (1829) En aquest episodi tractem la qüestió de l'enriquiment que sol tenir cada nova presentació d'un tema. Es tracta d'una tendència general en la música, particularment marcada en el cas dels concerts i encara més especialment marcada quan el compositor és Chopin. Per a la il·lustració musical d'aquest programa hem usat una versió a càrrec de Maria João Pires, piano i la Royal Philharmonic Orchestra, sota la direcció d'André Previn.

Igor Stravinsky (1882-1971): Le chant du Rossignol (1917) Stravinsly va començar a escriure l'òpera El cant del rossinyol abans de la trilogia de ballets que el van fer famós. El segon i tercer acte els va acabar amb posterioritat quan després de Petruixka i La consagració de la primavera ja era un altre compositor. El poema simfònic el va fer basant-se en música exclusivament d'aquests dos darrers actes amb un estil molt més modern que el del primer acte. Per a la il·lustració musical d'aquest programa hem usat una versió a càrrec de l'Orquestra Filharmònica de Nova York, sota la direcció de Lorin Maazel.

Samuel Barber (1910-1981): "Adagio per a cordes" (1936) Analitzem aquesta obra intentant explicar per què una obra del segle XX agrada tant al públic en general. Per a la il·lustració musical d'aquest programa hem usat una versió a càrrec de l'Orquestra Filharmònica d'Israel, sota la direcció de Leonard Bernstein.

Guia d'orquestra: W. A. Mozart (1756-1791) - Concert per a flauta, arpa i orquestra K. 299 (1778) "Quan hi ha dos solistes" Programa 3-novembre-2011 Mozart només va escriure una obra amb participació de l'arpa, aquest "Concert per a flauta, arpa i orquestra", fruit d'un encàrrec del Duc de Gaînes. En l'episodi d'avui comentem les funcions dels instruments solistes (les relacions entre ells i amb l'orquestra) i algunes de les característiques de l'arpa. Per a la il·lustració musical d'aquest programa hem usat una versió a càrrec de Mara Galassi, arpa, Susanne Kaiser, flauta, i l'Orquestra Barroca de Freiburg, sota la direcció de Gottfried von der Goltz