La prèvia del Liceu

Le nozze di Figaro se nos presenta como un monumento extraordinario, incomparable. Una partitura genial y llena de giros imprevisibles que sigue el principio de las unidades del teatro clásico: unidad de lugar (el castillo del Conde, cerca de Sevilla), de tiempo (siglo XVIII) y de acción.El público está invitado a sumergirse en la vida tumultuosa de esta galería de personajes: la soledad contemplativa de la Condesa, una Susanna emancipada y astuta frente a la misoginia masculina, un Fígaro obediente al sádico y abusador Conde y un Cherubino inocente y enamorado. Una colección de caracteres que, aunque reside en el mito, refleja un sufrimiento femenino compartido, originado por una violencia masculina. El único refugio de las mujeres es su capacidad para ser solidarias; cuando se separan, se vuelven vulnerables.Este microcosmos puede reducirse a un enfrentamiento binario entre mundos masculinos individualistas y agresivos, y un mundo femenino sensible y generoso. Aquí se recogen todas las variantes del amor: desde el idealismo contemplativo de Cherubino hasta las relaciones esposo-esposa, amante-cortesana y padres-hijos. Un universo de exploraciones perfilado musicalmente por Mozart con precisión para cada personaje.

Le nozze di Figaro se’ns mostra com un monument extraordinari, sense comparació. Una partitura genial i plena de girs imprevisibles que respon al principi de les unitats del teatre clàssic: unitat de lloc (el castell del Comte, a prop de Sevilla), de temps (segle xviii) i d’acció. El públic està convidat a capbussar-se en la vida tumultuosa d’aquesta galeria de personatges: la soledat contemplativa de la Comtessa, una Susanna emancipada/astuta davant la misogínia de l’home, un Fígaro obedient al sàdic i abusador Conte i un enamorat i innocent Cherubino. Una col·lecció de caràcters en què, residint en el mite, es mostra un sofriment femení compartit font d’una forma violenta masculina. L’únic refugi de les dones és la seva capacitat per ser solidàries. A partir del moment en què se separen, esdevenen vulnerables. Podem reduir tot aquest microcosmos en un enfrontament binari entre els mons masculins individualistes i agressius i un de femení sensible i generós. Tots els aspectes i variants de l’amor estan recollits aquí: des de l’idealisme contemplatiu de Cherubino a les relacions marit-esposa, amant-cortesana, pares-fills: un món d’exploracions i un manual perfectament definit i perfilat musicalment per Mozart en cadascun dels personatges. 

La trama de Semiramide gira en torno a la protagonista que da título a la obra: la Reina de Babilonia, atrapada en una trama de venganza y secretos. La historia comienza con la muerte de su esposo, Nino, y el misterio sobre quién fue la persona responsable de ese asesinato. Semiramide, después de muchos años de reinar, se enamora del héroe Assur, sin saber que él es el hijo de su esposo asesinado.Musicalmente, destaca por la riqueza y la dificultad de sus arias y conjuntos, especialmente en los momentos de gran intensidad emocional. El personaje de Semiramide es una figura central en la ópera, y su aria “Bel raggio lusinghier” es uno de los momentos más emblemáticos, en los que se refleja su lucha interior entre el amor y el deber. La música de Rossini, con su brillantez característica, se combina con momentos de gran intensidad dramática.

La trama de Semiramide gira al voltant de la protagonista que porta el títol de l’obra: la Reina de Babilònia, que es veu atrapada en una trama de venjança i secrets. La història s’inicia amb la mort del seu marit, Nino, i el misteri sobre qui va ser la persona responsable d’aquest assassinat. Semiramide, després de molts anys de regnar, s’enamora de l’heroi Assur, sense saber que aquest és el fill del seu marit assassinat.Musicalment, destaca per la riquesa i la dificultat de les seves àries i conjunts, especialment en els moments de gran intensitat emocional. El personatge de Semiramide és una figura central en l’òpera, i la seva ària “Bel raggio lusinghier” és un dels moments més emblemàtics, en què es reflecteix la seva lluita interior entre l’amor i el deure. La música de Rossini, amb la seva brillantor característica, es combina amb moments de gran intensitat dramàtica. 

Una obra epistolar que relata la historia de Werther, un joven enamorado que escribe cartas a su amigo Wilhelm sobre su amor obsesivo por Charlotte, quien lo rechaza para casarse con otro hombre, porque lo había prometido a su madre moribunda.Apasionado por la intensidad de la trama, Massenet comenzó a ponerle música en 1885.Esta nueva producción, procedente de la Scala de Milán y dirigida por Christof Loy, está centrada en los mecanismos interpersonales y los aspectos psicológicos de los personajes. Con un enfoque íntimo de los protagonistas, los sitúa en una elegante y esencial escenografía clara ambientada en los años cincuenta, en la cual preside una gran pared horizontal que cierra la acción de los papeles centrales y los asfixia en sus emociones más profundas. Este muro divide el mundo de la intimidad doméstica, los afectos y los sentimientos (el de la familia, al cual Werther no podrá entrar nunca) del mundo exterior. La desnudez del espacio hace que los elementos adquieran una carga simbólica adicional muy sugerente.

Una obra epistolar que relata la història de Werther, un jove inflamat que escriu cartes al seu amic Wilhelm sobre el seu amor obsessiu per Charlotte, que el rebutja per casar-se amb un altre home, perquè ho va prometre a la seva mare moribunda.   Apassionat per la intensitat de la trama, Massenet va començar a posar-hi música l’any 1885. Aquesta nova producció, provinent de la Scala de Milà i signada per Christof Loy, està centrada en els mecanismes interpersonals i els aspectes psicològics dels personatges. Amb un enfoc íntim dels protagonistes, els situa en una elegant i essencial escenografia nítida ambientada en els anys cinquanta, en la qual presideix una gran paret horitzontal que tanca l’acció dels papers centrals i els asfixia en les seves emocions més profundes. Aquest mur divideix el món de la intimitat domèstica, els afectes i els sentiments (el de la família, al qual Werther no podrà entrar mai) del món exterior. La nuesa de l’espai fa que els elements adquireixin una carga simbòlica addicional molt suggeridora.  

Orlando, una de les òperes més celebrades de Georg Friedrich Händel, és una obra fonamental del repertori barroc que ha transcendit el temps per la seva complexitat emocional i el seu intricat desenvolupament musical. Composta el 1732, Orlando és una òpera seriosa que es basa en el poema èpic Orlando Furiós, de Ludovico Ariosto, un relat que fusiona mitologia, amor i bogeria. L’òpera es va estrenar al King's Theatre de Londres, un lloc clau en la carrera de Händel, i s’ha mantingut com una peça essencial als escenaris d’òpera del món, especialment per la seva exploració de la psique humana i l’expressió musical.  El llibret d’Orlando, escrit pel poeta i llibretista italià Carlo Sigismondo Capece, presenta una història rica en conflictes interns i passions desenfrenades. 

Orlando, una de las óperas más celebradas de Georg Friedrich Händel, es una obra fundamental del repertorio barroco que ha trascendido el tiempo por su complejidad emocional y su intrincado desarrollo musical. Compuesta en 1732, Orlando es una ópera seria basada en el poema épico Orlando Furioso, de Ludovico Ariosto, un relato que fusiona mitología, amor y locura. La ópera se estrenó en el King's Theatre de Londres, un lugar clave en la carrera de Händel, y se ha mantenido como una pieza esencial en los escenarios de ópera del mundo, especialmente por su exploración de la psique humana y su expresión musical.El libreto de Orlando, escrito por el poeta y libretista italiano Carlo Sigismondo Capece, presenta una historia rica en conflictos internos y pasiones desenfrenadas. 

Manon Lescaut, ópera en cuatro actos estrenada en 1893 en el Teatro Regio de Turín, está basada en la obra L’histoire du chevalier des Grieux et Manon Lescaut (1731), del abad Prévost, que también fue la inspiración para la ópera Manon, de Jules Massenet. “Manon es una heroína en la que creo y, por lo tanto, no puede dejar de ganarse el corazón del público. ¿Por qué no pueden existir dos óperas sobre Manon? Una mujer como Manon puede tener más de un amante”, escribía el propio Puccini a su editor.La puesta en escena de Àlex Ollé tiene su origen en la Ópera de Frankfurt. En la introducción previa, unos vídeos nos muestran a Manon y a su hermano Lescaut cruzando una valla fronteriza como inmigrantes ilegales. El acoso que ella sufre por su belleza y atractivo físico desembocará en abuso y explotación.

Manon Lescaut, òpera en quatre actes estrenada l’any 1893 al Teatro Reggio de Torí, està basada en l’obra L’histoire du chevalier des Grieux et Manon Lescaut (1731), de l’abat Prévost, que també va ser la inspiració per a l’òpera Manon, de Jules Massenet. “Manon és una heroïna en la qual crec i, per tant, no pot deixar de guanyar-se el cor del públic. Per què no hi poden haver dues òperes sobre Manon? Una dona com Manon pot tenir més d’un amant”, escrivia el mateix Puccini al seu editor.La posada en escena d’Àlex Ollé té l’origen en l’Òpera de Frankfurt. En la introducció prèvia, uns vídeos ens expliquen que Manon i el seu germà Lescaut estan creuant una tanca fronterera i entren com a immigrants il·legals. L’assetjament que ella pateix a causa de la seva bellesa i atractiu físic desembocarà en abús i explotació.

La Gioconda de Amilcare Ponchielli, con libreto de Arrigo Boito, es la única ópera italiana, junto con Mefistofele del mismo Boito, no escrita por Verdi que se mantiene en el repertorio de las partituras creadas en el período comprendido entre el estreno de Don Pasquale de Donizetti (1843) y la eclosión de la “Giovane Scuola” integrada por Puccini y los veristas.El título reúne lo mejor de los estilos de su época: influencias marcadamente verdianas en las melodías, pasajes corales típicos de la música popular veneciana, soliloquios con toques de Mussorgski o Chaikovski, una orquestación wagneriana, danzas y bailes característicos de la Grand Opéra francesa y un final que anticipa el repertorio verista-naturalista. Todo ello nos sitúa ante una obra maestra sumamente atractiva.

La Gioconda d’Amilcare Ponchielli sobre llibret d’Arrigo Boito és l’única òpera italiana, juntament amb Mefistofele del mateix Boito, no escrita per Verdi que es manté en el repertori de les partitures creades en el període comprés entre l’estrena de Don Pasquale de Donizetti (1843) i l’eclosió de la “Giovane Scuola” integrada per Puccini i els veristes. El títol aglutina el millor dels estils de la seva època: influències fortament verdianes en les melodies, passatges corals típics de la música popular veneciana, soliloquis amb pinzellades de Mussorgski o Txaikovski, una orquestració wagneriana, danses i balls característics de la Grand Opéra francesa i un final que anticipa el repertori verista-naturalista. Tot plegat, ens situa davant d’una obra mestra summament atractiva.

Tristán e Isolda es un inmenso poema dramático-musical; una canción infinita de amor y muerte inspirada en la leyenda medieval de origen celta del siglo XII, recopilada por Jofré de Estrasburgo, que se convirtió en una de las referencias culturales de la Edad Media y, en manos de Wagner, una revolución cultural.En la nueva producción de Bárbara Lluch, Tristán e Isolda, con un deseo inaccesible, son dos personas que intentan abandonar los roles vitales que les han sido asignados, que quieren huir de la mentira diaria. Son dos personas que sufren y encuentran en el amor la reparación y la restauración de sus vidas. Se levantan y desafían el statu quo, pero al perder la relación con la realidad terminarán fracasando.

Tristan und Isolde és un immens poema dramaticomusical; una cançó infinita d’amor i mort inspirada en la llegenda medieval d’origen celta del segle xii, recopilada per Jofré d’Estrasburg, que va esdevenir una de les referències culturals de l’edat mitjana i, en mans de Wagner, una revolució cultural.En la nova producció de Bárbara Lluch, Tristany i Isolde, amb un desig inaccessible, són dues persones que intenten abandonar els papers vitals que els han atribuït, que volen fugir de la mentida diària. Són dues persones que pateixen i que troben en l’amor la reparació i la restauració de les seves vides. S’aixequen i desafien l’statu quo; però perdent la relació amb la realitat acabaran fracassant.

La comedia de Donizetti, L'elisir d'amore, es una de las óperas más queridas del bel canto, como el terrateniente y el campesino en busca del amor. Las brillantes sopranos Pretty Yende, Serena Sáenz y Marina Monzó se alternan como la astuta e inteligente Adina, junto a la inocencia y timidez de Nemorino en las voces de los tenores Javier Camarena, Michael Spyres (en su debut en este papel) y Filipe Manu. La preciosa y lúcida producción de Mario Gas traslada este melodrama giocoso a la Italia de los primeros años del fascismo de Mussolini. La puesta en escena es una combinación de fantasía y poesía, desde la llegada de Dulcamara hasta el legendario romance de Nemorino con Adina: una obra cómica que, a la vez, contiene una sensibilidad seria. Una producción fresca y un clásico que respira con la música de Donizetti, que da protagonismo a la emoción del bel canto.

La comèdia de Donizetti, L'elisir d'amore, és una de les òperes més estimades del bel canto, com el terratinent i el camperol a la cerca de l’amor. Les brillants sopranos Pretty Yende, Serena Sáenz i Marina Monzó s’alternen com a l’astuta i intel·ligent Adina, al costat de la innocència i la timidesa de Nemorino en les veus dels tenors Javier Camarena, Michael Spyres (en el debut en aquest paper) i Filipe Manu. La preciosa i lúcida producció de Mario Gas transposa aquest melodramma giocoso a la Itàlia dels primers anys del feixisme de Mussolini. La posada en escena és una combinació de fantasia i poesia, des de l’arribada de Dulcamara fins al llegendari romanç de Nemorino a Adina: una obra còmica que, alhora, conté una sensibilitat seriosa. Una producció fresca i un clàssic que respira amb la música de Donizetti, que dona el protagonisme a l’emoció del bel canto. 

Ópera de madurez del checo Leoš Janáček, La zorrita astuta está escrita a partir de un libreto del propio compositor basado en unas populares tiras cómicas publicadas en el periódico local Lidové noviny de Brno, lugar donde se estrenó la partitura en 1924. En esta obra en tres actos, Janáček describe la vida del bosque, el instinto vital de los animales y la relación de los hombres con la naturaleza con una fantasía tímbrica y un tratamiento vocal absolutamente deslumbrantes.

Òpera de maduresa del txec Leoš Janáček, La guineueta astuta està escrita a partir d’un llibret del mateix compositor basat en unes populars tires de còmic publicades al diari local Lidové noviny de Brno, lloc on es va estrenar la partitura l’any 1924. Partitura en tres actes, Janáček descriu la vida del bosc, l’instint vital dels animals i la relació dels homes amb la natura amb una fantasia tímbrica i un tractament vocal absolutament enlluernadors. 

Benjamin a Portbou és una òpera encàrrec del Gran Teatre del Liceu al mestre Antoni Ros-Marbà. Escrita en dos a actes i 13 escenes a partir del llibret d’Anthony Carroll Madigan, està centrada en la vida del filòsof i crític literari Walter Benjamin.

Benjamin a Portbou es una ópera encargo del Gran Teatre del Liceu al maestro Antoni Ros-Marbà. Escrita en dos a actos y 13 escenas a partir del libreto de Anthony Carroll Madigan, está centrada en la vida del filósofo y crítico literario Walter Benjamin.

West Side Story, un musical estrenat el 1957 amb llibret d’Arthur Laurents (1917-2011) i lletres del traspassat Stephen Sondheim (1930-2021). Obra màxima del catàleg de Leonard Bernstein, i que va necessitar 10 anys de concepció per arribar a la primera representació, va ser transportada de l’escena teatral a la pantalla de cinema per Robert Wise l’any 1961.

West Side Story, un musical estrenat el 1957 amb llibret d’Arthur Laurents (1917-2011) i lletres del traspassat Stephen Sondheim (1930-2021). Obra màxima del catàleg de Leonard Bernstein, i que va necessitar 10 anys de concepció per arribar a la primera representació, va ser transportada de l’escena teatral a la pantalla de cinema per Robert Wise l’any 1961.

Quan Dvorák va tornar dels seus viatges a Amèrica, l’any 1895, era un home diferent. Després d’abandonar la simfonia com a gènere, va dedicar l’última dècada de la seva vida a dues exuberants formes musicals, el poema simfònic i l’òpera. Les obres que en van resultar, extraordinàriament poètiques, van ser l’intent de Dvorák d’arribar al cor de l’esperit txec, descrivint en la música i el teatre els relats que tant apreciaven els seus compatriotes.

Cuando Dvorák regresó de sus viajes a América, en 1895, era un hombre diferente. Después de abandonar la sinfonía como género, dedicó la última década de su vida a dos exuberantes formas musicales, el poema sinfónico y la ópera. Las obras resultantes, extraordinariamente poéticas, fueron el intento de Dvorák de llegar al corazón del espíritu checo, describiendo en la música y el teatro los relatos que tanto apreciaban sus compatriotas. Rusalka —fábula lírica en tres actos— fue estrenada en Praga en 1901 y es la ópera más conocida y querida —con La novia vendida de Smetana— del teatro lírico checo. 

En bell mig de la Guerra Civil Romana (49-45 aC), Juli Cèsar descobreix que el seu rival, Pompeu, ha estat cruelment executat pel rei egipci Ptolomeu. Mentre que la vídua de Pompeu, Cornèlia, plora el seu marit, i el seu fill Sesto promet venjança per l’home que va matar el seu pare, la germana i esposa de Ptolomeu, Cleòpatra, decideix seduir Cèsar per obtenir-ne el suport i inclinar la balança de poder a favor seu.Una història d’amor en tres actes entre dues il·lustres figures de l’Antiguitat (Cèsar i Cleòpatra), lluites de poder a Egipte: ingredients que, per ells sols expliquen l’èxit immediat que va conèixer Giulio Cesare en la seva estrena l’any 1724 al Haymarket Theatre de Londres (teatre privat, mantingut per l’aristocràcia il·lustrada). 

En plena Guerra Civil Romana (49-45 aC), Giulio Cesare descubre que su rival Pompeo ha sido cruelmente ejecutado por el rey egipcio Tolomeo. Mientras que la viuda de Pompeo, Cornelia, llora su marido, y su hijo Sesto promete venganza por el hombre que mató a su padre, su hermana, y esposa de Tolomeo, Cleopatra, decide seducir a Cesare para obtener su apoyo e inclinar la balanza de poder en su favor. Una historia de amor en tres actos entre dos ilustres figuras de la antigüedad (César y Cleopatra), luchas de poder en Egipto: ingredientes que por sí solos explican el éxito inmediato que conoció Giulio Cesare en su estreno en 1724 en el Haymarket Theatre de Londres (teatro privado, mantenido por la aristocracia ilustrada)

En la persecución de su sueño, una mujer joven está a punto de casarse con su amor. Justo en el mismo momento, es descubierta por todo el pueblo durmiendo en casa de un desconocido. Las sospechas de infidelidad que todo el mundo da por ciertas hacen que el joven prometido, loco de celos, rompa su compromiso y necesitará dos actos para averiguar que el sonambulismo es el auténtico culpable del entuerto.Todo termina con final feliz: la presencia de la chica saliendo por la ventana del molino y arriesgando su vida, constituye la prueba definitiva de su inocencia. Mucho antes de que el verismo explotara la temática de la infidelidad femenina desde perspectivas realistas, Bellini abordó el que era entonces un espinoso tabú con gran delicadeza dramática.

En la persecució del seu somni, una dona jove està a punt de casar-se amb el seu amor. Just en el mateix moment, és descoberta per tot el poble dormint a casa d’un desconegut.Les sospites d’infidelitat que tothom dona per certes fan que el jove promès, foll de gelosia, trenqui el seu compromís i necessitarà dos actes per esbrinar que el somnambulisme és l’autèntic culpable de l’embolic. Tot acaba feliçment: la presència de la noia sortint per la finestra del molí tot arriscant la vida constitueix la prova definitiva de la seva innocència.  Molt abans que el verisme explotés la temàtica de la infidelitat femenina des de perspectives realistes, Bellini va abordar el que era llavors un espinós tabú amb una gran delicadesa dramàtica. 

La enorme obra maestra de Wagner vuelve triunfalmente al escenario del Gran Teatre del Liceu en una nueva producción firmada por Katharina Wagner (biznieta del compositor y directora del Festival de Bayreuth). Habrá sido un debut en Barcelona muy esperado, más aún teniendo en cuenta que fue el primer título en ser cancelado cuando el mundo entró en pandemia. Con esta ópera simbólica —también la primera del compositor alemán que se estrenó en Barcelona en 1882— Katharina Wagner revela una puesta en escena atmosférica, con un estimulante estilo visual, una aguda visión dramática y un concepto dramatúrgico sorpresivo. 

L’enorme obra mestra de Wagner torna triomfalment a l’escenari del Gran Teatre del Liceu en una nova producció firmada per Katharina Wagner (besneta del compositor i directora del Festival de Bayreuth). Haurà estat un debut a Barcelona molt esperat, sobretot tenint en compte que va ser el primer títol en ser cancel·lat quan el món va entrar en pandèmia. Amb aquesta òpera simbòlica —també la primera del compositor alemany que es va estrenar a Barcelona l’any 1882—, Katharina Wagner revela una posada en escena atmosfèrica, amb un estimulant estil visual, una aguda visió dramàtica i un concepte dramatúrgic sorprenent. 

“Com que la mort és el veritable objectiu de la nostra existència, he conegut tan bé aquest veritable i millor amic de la humanitat en els últims anys que la imatge de la mort ja no em fa por, sinó que és molt més tranquil·litzadora i consoladora”. – Wolfgang Amadeus Mozart  Aquestes paraules de Mozart sobre la vida i la mort han estat el punt de partida per a la interpretació de Romeo Castellucci, protagonista absolut del teatre avantguardista europeu, de l’emblemàtic i inacabat rèquiem del compositor. Com a expressió de la por existencial de la humanitat davant la mortalitat, aquesta missa de rèquiem ens confronta amb la fragilitat de la naturalesa i la cultura, de la humanitat i de l’individu. “Hauríem d’entendre i celebrar el final com si fos una festa, on continua el ball. 

“Como la muerte es el verdadero objetivo de nuestra existencia, he conocido tan bien este verdadero y mejor amigo de la humanidad en los últimos años que la imagen de la muerte ya no me da miedo, sino que es mucho más tranquilizadora y consoladora”. – Wolfgang Amadeus Mozart. Estas palabras de Mozart sobre la vida y la muerte han sido el punto de partida para la interpretación de Romeo Castellucci, protagonista absoluto del teatro vanguardista europeo, del emblemático e inacabado réquiem del compositor. Como expresión del temor existencial de la humanidad ante la mortalidad, esta misa de réquiem nos confronta con la fragilidad de la naturaleza y la cultura, de la humanidad y del individuo. “Tendríamos que entender y celebrar el final como si fuera una fiesta, donde el baile continúa. 

Tras haber presentado en Barcelona la Trilogía Da Ponte y La flauta mágica, ahora llega el turno de otra obra maestra del compositor, Idomeneo. Estrenada en Múnich en 1781, a partir del mismo libreto adaptado que usaría André Campra en su Idoménée, tragédie lyrique de 1712, Mozart lo escribe cuando con veinticinco años representa su tercera ópera seria, después de Lucio Silla e Il Re pastore. 

Estrenada a Múnic el 1781, a partir del mateix llibret adaptat que faria servir André Campra en el seu Idoménée, tragédie lyrique del 1712, Mozart l’escriu quan, amb vint-i-cinc anys, representa la seva tercera “opera seria”, després de Lucio Silla i Il Re pastore. 

La traviata, o Violetta Valéry, es una cortesana de París con vida muy glamurosa que vende su cuerpo como La dama de las camelias de Dumas, hijo, el origen de la ópera de Verdi. Una mujer con luz propia que, enferma de tuberculosis, tendrá que sacrificar su amor puro por Alfredo Germont por las convenciones sociales. El padre de Alfredo no aprueba la relación y la reputación familiar está en entredicho. 

La traviata, o Violetta Valéry, és una cortesana de París amb una vida molt glamurosa que ven el seu cos com a La dama de les camèlies, de Dumas fill, l’origen de l’òpera de Verdi. Una dona amb llum pròpia que, malalta de tuberculosi, haurà de sacrificar el seu amor pur per Alfredo Germont per les convencions socials. El pare d’Alfredo no aprova la relació i la reputació familiar es posa en dubte. 

El ratpenat (Die Fledermaus) de Johann Strauss arriba al Gran Teatre del Liceu de la mà de Marc Minkowski i els seus Musiciens du Louvre, una de les operetes vieneses més famoses i conegudes, plena d’embolics amorosos, jocs de seducció i canvi d’identitats i molt d’humor.  La prèvia és un pòdcast que busca complementar i enriquir les òperes del Liceu. (03:20) El Repartiment (08:57) La Coloratura (16:40) L'Argument (22:33) Més enllà de l'òpera

El murciélago (Die Fledermaus) de Johann Strauss llega al Gran Teatre del Liceu de la mano de Marc Minkowski y sus Musiciens du Louvre, una de las operetas vienesas más famosas y conocidas, llena de líos amorosos, juegos de seducción y cambio de identidades y mucho humor.  La previa es un podcast que busca complementar y enriquecer las óperas del Liceu. (03:20) El Reparto (09:12) La Coloratura (16:49) El Argumento (22:47) Más allá de la ópera

Con Madama Butterfly, Puccini completa una partitura colosal y fascinante a partes iguales: una auténtica obra maestra. Colaboró nuevamente con los libretistas Luigi Illica y Giuseppe Giacosa (con quienes ya había creado La bohème y Tosca) para adaptar la trágica historia de Cio-Cio-San. 

Amb Madama Butterfly, Puccini completa una partitura tant colossal com fascinant: una autèntica obra mestra. Va col·laborar novament amb els llibretistes Luigi Illica i Giuseppe Giacosa (amb qui ja havia creat La bohème i Tosca) per adaptar la tràgica història de Cio-Cio-San. 

La forza del destino és una òpera de maduresa de Verdi. Estrenada quatre anys després d’Un ballo in maschera, moment molt especial de la seva producció, coincideix amb el gust de l’època per una mirada cap l’exotisme d’altres mons. Centrat en aquesta fascinació per la cultura espanyola, Verdi escriu Ernani (1844), Il trovatore (1853), Don Carlo (1867) i La forza del destino (1862).  La coloratura (16:19)

La forza del destino es una ópera de madurez de Verdi. Estrenada cuatro años después de Un ballo in maschera, momento muy especial de su producción, coincide con el gusto de la época por una mirada hacia el exotismo de otros mundos. Centrado en esa fascinación por la cultura española, Verdi escribe Ernani (1844), Il trovatore (1853), Don Carlo (1867) y La forza del destino (1862). 

En la nueva producción de Àlex Ollé, Katerina, encarcelada en su dormitorio, representa el ideal de una mujer convertida en metáfora de un futuro inalcanzable, alguien que se supone que da vida, pero termina siendo fuente de muerte. Una mujer sometida al sistema patriarcal tradicional y atrapada en una estructura familiar inamovible y una sexualidad femenina reducida a los propósitos procreadores. Estamos hablando, pues, de una rebelión erótica como primer gesto en la búsqueda de un sueño: una libertad individual frente a la tiranía familiar.  Pero esta pasión carnal se confunde con el amor, el enamoramiento con la rendición, la rendición con la sumisión y, finalmente, la sumisión con el sacrificio y la aceptación del sufrimiento. ¡Katerina está sola! Con una mirada herida y una identidad por construir se manifestará con violencia; ¡matar es la única salida!

En la nova producció d’Àlex Ollé, Katerina, empresonada en el seu dormitori, representa l’ideal d’una dona convertida en metàfora d’un futur inassolible d’algú que se suposa que dona vida, però acaba sent font de mort.  Una dona sotmesa al sistema patriarcal tradicional i atrapada en una estructura familiar inamovible i una sexualitat femenina reduïda als propòsits procreadors. Estem parlant, doncs, d’una rebel·lió eròtica com a primer gest en la cerca d’un somni: una llibertat individual contra la tirania familiar.  Però aquesta passió carnal es confon amb l’amor, l’enamorament amb la rendició, la rendició amb la submissió i, finalment, la submissió amb el sacrifici i l’acceptació del sofriment.  Katerina està sola! Amb una mirada ferida i una identitat per construir, es manifestarà amb violència; matar és l’única sortida!

Conjugando verdad histórica y realismo trágico, Adriana Lecouvreur no ha dejado de exponer en escena las ilusiones teatrales más nobles, así como los sentimientos de la vida real. Estrenada en Milán en 1902, goza del privilegio del público por su inventiva melódica y la elegancia de la escritura orquestal. 

Conjugant veritat històrica i realisme tràgic, Adriana Lecouvreur no ha deixat d’exposar en l’escena les il·lusions teatrals més nobles, així com els sentiments de la vida real. Estrenada a Milà l’any 1902, gaudeix del privilegi del públic per la seva inventiva melòdica i l’elegància de l’escriptura orquestral. 

El drama francés Léonore, ou l’amour conjugal en que se basa Fidelio pertenecía a un género muy popular en los años de la Revolución francesa, la pièce à sauvetage, en que los héroes, que representan a las fuerzas del bien, triunfan en una situación de grave peligro después de una serie de avatares, con una visión optimista de los valores positivos de la justicia y la razón. 

El drama francès Léonore, ou L’amour conjugal en què es basa Fidelio pertanyia a un gènere molt popular en els anys de la Revolució Francesa, la pièce à sauvetage, en què els herois, que representen les forces del bé, triomfen en una situació de greu perill després d’una sèrie d’avatars, amb una visió optimista dels valors positius de la justícia i la raó. L’acció transcorre a Sevilla, al segle xvii, en una terrible presó militar governada pel cruel Don Pizarro, que hi té presoner secretament el seu pitjor enemic, Florestan, que s’ha atrevit a proclamar unes veritats que el delaten.

La cenerentola, ossia La bontà in trionfo es producto de un encargo hecho a Rossini por el Teatro Valle de Roma. La censura pontificia prohibió la obra prevista por inmoral, y la precipitada solución fue optar por musicar la famosísima fábula de Charles Perrault, La Cenicienta. Rossini y Ferret relevaron sus atributos tradicionales y eliminaron los aspectos mágicos y fabulosos de la versión original de Perrault y Grimm.  La cruel madrastra se convierte en un tiránico padrastro, el grotesco don Magnifico, incapaz de vencer las grietas de su pasado. 

La cenerentola, ossia La bontà in trionfo és producte d’un encàrrec fet a Rossini pel Teatro Valle de Roma. La censura pontifícia prohibí l’obra prevista per immoral, i la precipitada solució va ser optar per musicar la famosíssima faula de Charles Perrault, La Ventafocs. Rossini i Ferret van rellevar els seus atributs tradicionals i eliminaren els aspectes màgics i fabulosos de la versió original de Perrault i Grimm.