2017-02-16 MiP - 62 - El Castell de Sant Boi. Introducció històrica

Les notícies més remotes del Castell es troben, el segle IX, en la versió llatinitzada d'un topònim àrab Alchalae (Alcalà). El Castell podia haver estat bastit, per un o altre bàndol, durant les operacions del setge de Barcelona per les tropes del rei franc Lluís el Piadós (801). Traduït per Castelione (el castelló), apareixerà vinculat a la parròquia de Sant Baldiri (965). Els primers segles del Castell, molt foscos, han donat lloc a tradicions orals com ara aquella que parla de llargs assetjaments suportats gràcies a l'abastament que es rebia mitjançant un túnel -que certament ha existit- i que el comunicava amb el riu Llobregat. El Castell de Sant Boi, d'una importància relativa com a complex militar, té un valor estratègic de primer ordre donat el control que exerceix sobre el nus de comunicacions que parteix de la vila un cop es travessa el Llobregat (amb gual, pont o barca segons l'època) venint des de Barcelona. Aquesta funció es manifestarà en diversos episodis d'armes que tenen com a escenari la vila i amb diverses estades de reis com ara la d'Alfons Xè "el savi". Com molt bé ha explicat en Jordi Garcia "... La importància del castelló ve determinada pel seu paper de reraguarda i d'enllaç entre ambdues ribes del Llobregat ...". Fins al segle XIII el Castell, sota el domini comtal del Casal de Barcelona, corresponia a un encarregat de la guarda i defensa de la fortificació que es devia beneficiar de l'explotació d'uns béns i drets annexs a tal funció de custòdia. L'any 1237, Jaume I, concedí als Lacera el dret de celebració de fires i mercat a la vila i el 1299, Jaume II, cedí a Guillem la jurisdicció total del Castell. Els Lacera emparentaren amb els March i Rosanes, importants nissagues feudals del Llobregat. A començament del segle XV, el comte pretendent Jaume d'Urgell "el dissortat", establí la seva Cort al Castell mentre es dirimia la successió dinàstica catalana desprès de la mort, sense descendència, del rei Martí I. Serà, en aquests segles de la Baixa Edat Mitjana, quan el "Castell", la "Casa del Puig", adquireix importància per ser la casa que detenta el poder "feudal" sobre "l'ALOU" (una de les tres jurisdiccions que es repartiran el domini de la vila, amb d'altres quatre de foranes), retenint-lo fins a mitjan del segle XIX quan, amb les desamortitzacions (Mendizábal, Madoz), s'extingiran els antics "feus" o "senyorius". Poc desprès, mitjançant nous enllaços matrimonials, el Castell va passar a mans dels Torrelles. Un membre d'aquesta família, Joan de Torrelles, va manifestar una actitud favorable a la Generalitat en la guerra de Joan II, motiu pel qual fou assetjat i ocupat, juntament amb la vila, durant la primavera de l'any 1472. El 1523 els Torrelles alienaren la propietat del Castell i l'Alou a la família Cardona que mantindria la propietat fins al segle XVII. Destacarem Joan de Cardona i de Requesens, almirall de les galeres d'Itàlia, personatge cabdal en la batalla del golf de Lepant (1571). Posteriorment (1609) la jurisdicció passarà a dependre dels marquesos de Villasor patint-se greus destrosses al llarg de la guerra dels Segadors. L'any 1711, durant la guerra de Successió, el Castell va passar als marquesos de Santa Cruz, els quals mantindran la propietat fins, aproximadament, el 1850. Cal dir què durant la guerra del Francès i les guerres Carlines, la petita fortificació (molt malmesa) tornà a servir de base d'operacions militars. Però penso que podem parlar més de funcions, com a "caserna", que no com a punt fort. I és que les armes havien evolucionat (potència i abast), però no així l'envellida edificació. La segona meitat del segle XIX fou traspassat a la família Ramon, antic administradors dels marquesos, transformant-se les runes en una magnífica residència d'estiueig. Sabem que la finca fou assaltada a l'inici de la guerra civil, patint danys en els bens mobles que contenia, però no creiem que es veiés afectada l'edificació, que fou destinada -entre d'altres usos- com a punt d'acollida de refugiats. Sigui com sigui, després de la guerra, quedaria bandejada pels seus propietaris, com a segona residència i, finalment, l'any 1960, la propietat va passar a la família Bertran, actual propietària, que endegà importants reformes per tal d'habilitar les velles estructures com a hotel, inaugurant-se el 28 d'abril de 1962. Carles Serret i Bernús Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat