2017-05-11 MiP - 73 - Les relacions locals amb els Centres de Salut Mental

Quina ha estat l'evolució de la relació entre la nostra ciutat i els centres de Salut Mental que acollim des del 1853. Un tema, canviant, d'una enorme complexitat. Hem tractat aspectes i situacions viscudes al llarg de tot el període, prestant especial incidència als grans canvis que van produir-se, ara fa tot just 50 anys (el curs 1966-1967), quan s'endegaren tota una sèrie d'iniciatives (com ara les convivències) i diverses línies de treball que permeteren l'obertura de les institucions a la ciutadania, tot creant-se un "Patronato Local Pro Rehabilitación del Enfermo Mental". Quan i perquè, aterra a Sant Boi el Doctor Pujadas?. Per quin motiu va anar a parar a l'antic convent servita?. Pujadas tenia coneixement previ del lloc?. Potser tenia relació amb algun o alguns santboians?. El fet, però, és que Pujadas, en un període de nou mesos, a cavall de 1853 i 1854, basteix un modern "Manicomi". Hem explicat com, des del primer moment, hi va haver una estreta relació en matèria de serveis per part de diversos mestres en oficis menestrals. A més, cal tenir en compte les dificultats d'accés -d'aquella època- a la veïna Barcelona. No disposàvem de pont estable sobre el riu i faltaven 60 anys per a l'arribada del carrilet a la nostra vila. Aquell aïllament facilitaria què, durant molts anys, molts dels facultatius i del personal auxiliar (especialitzat o no), hagués de ser -forçosament- de procedència local o bé residir-hi de forma més o menys regular. També, de forma lògica, hi havia una relació constant amb l'administració local, per les repercussions que comportava l'establiment d'aquest centre. Un dels temes més candents durant molts anys, fou per l'utilització del cementiri municipal, donat que el "Manicomi" era, lamentablament, qui més requeriria dels seus serveis i, malauradament, fins èpoques ben recents. En relació als aspectes socials, ben poca cosa es pot dir, i l'explicació ens la facilita el propi Dr. Antoni Pujadas: "Los enfermos no deben ser objeto de la curiosidad pública, ni servir de pasatiempo, ni menos por un acto de indiscreción perjudicar su salud , su porvenir y el de las familias". EL MANICOMIO DE SAN BAUDILIO DE LLOBREGAT Sucinta historia de la ciencia mental, 1871. Règim de visites (pàgina 10) I això ens remet a la percepció social de les malalties mentals al llarg de la història i, perquè no, fins avui en dia. Pujadas moria el 1881 i, catorze anys després, el centre era comprat per Benito Menni, restaurador de l'Orde Hospitalària de Sant Joan de Déu. Fins 1913 tenia direcció comuna, per bé que les branques masculina i femenina, s'encarregaven -per forma separada i sense contacte- dels i de les internes, per sexes. Des del 1913, i fins avui, la separació ha estat total i absoluta en quant al règim de govern. Com dèiem a la introducció fou, ara fa 50 anys, quan es produí un canvi radical d'aquell "paradigma" establert per Pujadas. En paraules d'En Joan Vendrell Campmany: "L'autèntica ànima de tot aquell canvi, va ser el Superior de l'establiement, Germà Francisco Sola Pagola. Quan al final del seu mandat -- any 1970 -- va ser substituït pel nou Superior, Germà Matias de Mina Salvador, es va posar frè a tot aquell moviment, que la propia Orde Hospitalària temia que els marxes de les mans, atès que, en els darrers temps, el Germà Sola, amb arrels navarrenques, volia fer un espectacle torejant una vaqueta. Tot el que es feia en aquells anys, era "Por vez primera en un hospital psiquiàtrico...". Va ser la tardor de 1966 quan, Sola, plantejava a l'Ajuntament la conveniència de realitzar una jornada de convivència "en pro de la rehabilitación social del enfermo mental". Aquesta va materialitzar-se en la creació d'una comissió de treball i s'iniciaren un seguit de conferències, a càrrec de reputats especialistes (nacionals e internacionals) en psiquiatria, per tal d'esvair qualsevol dubte en relació als tòpics ancestrals sobre les malalties mentals i les persones afectades. Era una constatació evident què, pels santboians i santboianes, no representava cap problema la relació amb aquest col·lectiu, amb aquesta petit poble, dintre d'un altre, amb qui ja compartíem més d'un segle d'història comuna. Què dir de l'identificació, popular i generalitzada arreu, del nostre poble -avui ciutat- amb les institucions psiquiàtriques?. Si ve era habitual la presència de malalts pels nostres carrers, no hi havia reciprocitat i, la immensa majoria de la població desconeixia la realitat de la vida de les persones internades i de les característiques urbanístiques, arquitectòniques i assistencials dels recintes. Tal fou la resposta, i èxit, d'aquella primera trobada què, ben aviat, el gener de 1967, es programà la segona. Ara amb un clar propòsit: constituir un "Patronato Local pro rehabilitación del enfermo mental" que garantís el desplegament de les més diverses iniciatives entre els centres i la resta de la població santboiana. Una iniciativa d'èxit fou la celebració de sessions de "CINE FÒRUM" (només per a externs) a la recentment inaugurada sala de projeccions del Sanatori Psiquiàtric masculí. La primera d'elles va comptar amb la projecció del film "El manantial de la donzella" d'Ingmar Bergman, dirigint el fòrum l'Arcadi Viñas. A la segona sessió es projectà "Amèrica-Amèrica" de l'Elia Kazan ... Vendrell també ha publicat com, per aquelles dates, entrava al recinte, per primer cop, un equip de TVE, rodant-se un dels programes que presentava el popular Enrique Rubio. La primera gran realització del "Patronat" i, ben bé com a carta de presentació pública, fou la realització, entre el 5 i 12 de març, de la "Primera Setmana de Convivencia", també coneguda com a "Convivencia-67", tot coincidint amb la festivitat de Sant Joan de Déu: projeccions cinematogràfiques, conferències, concerts, exposicions d'art (amb obres de persones asilades), mostra de balls típics i "regionals", atraccions de fira, competicions esportives, jocs populars, etc. Actes desenvolupats al Sanatori Psiquiàtric de Nostra Señora de Montserrat (avui PSSJD) i totalment oberts al conjunt de la ciutadania. La setmana es va cloure amb una magnífica sessió de focs d'artifici. Pocs dies després, el mateix centre, acollia el "Congreso Nacional de Laborterapia", amb la participació de representants de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) i, un mes més tard, la inauguració d'un nou pavelló, la residència "Pare Benito Menni" i tallers de laborterapia. Tot encardinat dintre d'un concepte aleshores molt de moda: "la psiquiatria social". Necessitaríem molt de temps per poder desplegar, mínimament, les diverses iniciatives que s'anaren esdevenint els mesos i anys següents, recordem, com ens deia en Joan Vendrell, gràcies a les iniciatives endegades pel germà Sola Pagola i què, tot i esvair-se amb el seu relleu, propiciaren què, des del psiquiàtric es sol·licités un reconeixement a la tasca desenvolupada i que culminaria, el juliol de 1971, amb la concessió del títol de "Vila Hospitalària", per part de l'aleshores cap de l'Estat, general Franco. Aquell reconeixement, merescut, tot i ser agafat amb entusiasme per l'administració municipal, va anar buidant-se de contingut i, fins i tot, amb un cert rebuig per part d'una part significativa de la nostra ciutadania. Evidentment, les relacions van continuar, i així ha estat fins avui, essent nombroses les entitats i escoles que han emprat la sala de cinema del PSSJD per a festivals de fi de curs i d'altres actes similars, com a punt de partida de la cavalcada de reis, etc. La participació de voluntariat local, en mil i una iniciatives, la presència d'esplais, activitats formatives i, des de fa una quinzena d'anys, la participació col·laborativa en mil i un programes d'integració, afavorits per les millores científiques -i els resultats- associats, entre d'altres coses, a la farmacologia i sociologia i psiquiatria moderna. Molt recentment, s'ha fet un salt endavant, un nou impuls, a partir de la creació del "Clúster de Salut Mental de Catalunya", amb seu al Palau de Marianao, que ofereix a les persones que pateixen malalties mentals -i a les seves famílies- un espai on convergeixen la investigació, l’ensenyament i el guariment d’aquestes patologies. Tot a partir de la concentració geogràfica d'empreses, serveis i institucions interconnectats que comparteixen els reptes estratègics de l’assistència, la formació, la recerca i la creació de sinèrgies. Personalment, hi trobo a faltar una pota ... de la que hem parlat avui. Carles Serret i Bernús Arxiu Històric Municipal