Aparador de poesia, 13 de juny de 2018

Aparador de poesia. Hem tornat a convidar al programa Conxita Jiménez Abril. Vam dir el darrer cop que la vam tenir que tenia a la calaixera un poemari preciós, ‘El bres de les fargues’, fet en col·laboració amb el fotògraf Jordi Amenós Basora , sobre les oliveres centenàries d’Ulldecona, que va merèixer la subvenció de la Institució de les Lletres Catalanes. Ara ja l’ha publicat. L’ha editat Servitur amb un pròleg de Domingo Monlleó. El llibre «(...) s’endinsa ?escriu el prologuista? en les arrels profundes de les oliveres, en el seu món sinuós, envellit i resistent al pas del temps o en el seu entroncament a la terra, sempre fecunda i generosa.» Ahir, dimecres dia 13 de juny de 2018, férem el dos cents seixanta-sisè programa, el trenta-tresè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre. La poeta Conxita Jiménez Abril, la convidada, nasqué el 26 d’abril de 1969 a Girona ?la mare i tota la seva família eren gironines—. Però se sent tortosina —es va criar a Tortosa— i viu a Tarragona —hi viu des del 2001 si no anem errats—. No ha perdut mai el contacte amb Tortosa, tant és així que “segueix parlant tortosí (...) i els caps de setmana que puc vaig cap allí”, ens digué en un missatge electrònic llunyà. Va tenir sort tant a la primària com a la secundària. A les monges van motivar-la —no les monges sinó una mestra que no ho era— i a l’Institut J. Bau va caure a les mans de Manuel Pérez i Bonfill, professor i poeta tortosí que es mogué entre la poesia convencional l’experimentació visual. Uns i altres la van empènyer a escriure i, tot i que ha viscut èpoques sense fer-ho, sempre ha retornat. Va perdre la passió d’escriure sobretot a la UNED, on es va llicenciar en Dret. La van enganyar, perquè li van assegurar que la carrera «m’aportaria tantes sortides professionals». Esdevingué funcionària i s’establí de retop a Tarragona. Havia estudiat «una carrera que no em deia res i unes oposicions que encara menys, però que almenys m’havien facilitat una feina estable i una independència econòmica», ens confessà. Passà el temps i un bon dia «vaig veure un anunci temptador». El local nocturn La Vaqueria invitava a una mena de selecció literària per a una Nit de poesia que organitzava cada any. Va participar-hi amb una il·lusió adolescent. Beneït el cuquet que la va picar, perquè va resultar seleccionada. El bo del cas és que així va conèixer la Lurdes Malgrat, que la convidà a l’Escola de Lletres. El 2008 publica La cruïlla, un esplèndid poemari de tankas i haikus. La va convidar tot just després d’haver-lo llegit. Colpeix la densitat poètica. Ara ja hem llegit altres poemaris. El 2010 en publica dos. La ciutat adormida, on l’experiència d’estar acompanyat és idèntica a la d’estar sol: «Entre glops, tu i jo, sols i acompanyats a la vegada,? riem i parlem de coses trivials? i fugim en unes hores del perill d’estar sols.» , i Flors de sal, fruit d’una doble admiració pels paisatges del Delta de l’Ebre, la seva i la del fotògraf Jordi Amenós, que decideixen fondre-les. Aquest poemari va precedit per una Poètica, en prosa. Hi llegim: «Per això estimo la poesia perquè, com la música, no acaba de ser explícita, però en canvi pot endinsar-se a una gran profunditat en l’interior de l’ésser humà. I aquí rau el seu misteri.» Hem d’esmentar Terres i vents, poemari guanyador de la primera edició del certamen literari Llibreria Serret de Vall-de-roures, en la modalitat de poesia en català. «Hi ha una calma profunda com si cada paraula fos un batec que es va enfonsant a la terra», escriu, amb afany sintètic, Santi Borrell, prologuista i membre del jurat. Fou publicat el setembre de 2014 per edicions Saldonar, membre de l’associació d’editorials independents Llegir en català. Actualment, d’una banda, treballa a la Fiscalia de Menors de Tarragona, i, d’una altra, s’ha enganxat a la cultura oriental, tant que durant tres anys ha estudiat a l’Escola Superior de Medecina Xinesa.