Aparador de poesia

Aparador de poesia. Vindrà Jordi Valls i Pozo a presentar ‘Pla 10 de l’espai exterior’, poemari que meresqué el premi Estellés de Poesia dels XLIXÈ Premis Octubre, l’any 2020. I que fa res, el 26 de març de 2021, publicà Tres i Quatre. « [Davant l’obra] ―llegim en un escrit promocional― hom pensa que hi ha un pla 9 de l'espai exterior, que va ser ideat pel director de cinema Ed Wood. [Al poemari] hi ha una recerca del límit des de la radicalitat de l'escriptura, el desballestament d'un llenguatge caduc (...). Més enllà de la rigidesa del gènere [...] en estrictes mirades estètiques (...), planteja noves conjuncions entre el cinema, el teatre, l'assaig i la poesia per crear una nova d'escriptura. En certa manera es tracta de trobar-se al davant de la immoralitat de les obres sense trama. Un anunci que terroritza Pavese i entusiasma Hac Mor. Condicionat per un ara absolut que és el de poemes blasfems, de rares relacions amb la tradició (...).» Ahir, dimecres dia 2 juny de 2021, férem el tres-cents setanta-unè programa, el trenta-quatrè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Jordi Valls i Pozo, el convidat, nasqué a Barcelona el 25 de gener de 1970. Tot i ser barceloní de naixement, és colomenc. De bibliotecari a llibreter. Viu professionalment envoltat de llibres. És poeta, no altra cosa, tot i que s’ha embolicat amb algun que altre assaig sobre poetes: Màrius Sampere, Vicent Andrés Estellés i Montserrat Abelló. Presidí l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana i és membre tant de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana com del PEN Club Català. Inicià la lectura de Jacint Verdaguer sorprenentment a les garites de Monte Hacho i que ha escrit fonamentalment al metro, perquè «és pobre», segons ens confessà per Messenger, i «encisat per troballes fellinianes als carrers de la Barcelona Nord, al paisatge humà i neomitològic.» Va a totes. A més a més de Mal, publicat per Editorial Meteora el 2013, que presentàrem en aquest programa, ha publicat un munt de llibres. Juntament amb Lluís Calvo, és «un dels més preclars representants de la poètica del Barcelonès Nord.» Vinyet Panyella ho remarca al pròleg. «Adquireix la categoria de reflexió crítica, crònica poètica i històrica i posicionament moral envers la realitat d’on provenim i en la qual estem inserits avui dia.», segons el parer de Ricard Mirabete. Un xic abans que aquest fou L’esfinx, una esplèndida plaqueta que conté haikus i tankas, publicada per Terrícola Edicions, que es pot plantar a la primavera perquè doni margarides. En adonar-se de la brevetat, digué que era “el més petit que havia escrit”, com si no fos prou obvi. El 1995 apareix D’on neixen les penombres?, que va merèixer l’any anterior el Premi Martí Dot de poesia. Després ve Natura morta, poemari pel qual guanyà el 1998 el Premi Vila de Martorell. L’any següent obté el Premi Senyoriu d’Ausiàs March per Oratori, que es publica el 2000. Per La mel d’Aristeu, el 2003 es fa amb el Premi de poesia Gorgos. Descansa dos anys i obté el 2005 Premi Grandalla de poesia per La mà de batre. Per Violència gratuïta, som al 2006, obté el Premi Jocs Florals. Dos anys més de descans. El 2008, ell i Lluís Calvo, publiquen Última oda a Barcelona: «I entre aquestes preocupacions fonamentals│ vindrà l’hora de dinar, de sopar│ i la de prendre metadona │(no n’has pres, abans, al redol dels udols?)». El 2010 dóna a llum Felix Orbe, poemari molt celebrat del qual podeu llegir alguns poemes a la xarxa. L’any següent, el 2011, surt Ni un pam de net al tancat dels ànecs, un títol que és un decasíl·lab simètric. No ens deixéssim L’illa misteriosa, amb el qual el 2014 obtingué el Premi Rosa Leveroni. També vingué a presentar al programa el Guillem Tell, poemari que publicà AdiA Edicions. Es va acabar d’estampar a terres mallorquines el 19 de desembre de 2016. «(…) remet —constata l’autor—a una sublevació contra l’ordre establert, Santiago Salvador Franch, el responsable de l’atemptat al Liceu amb la bomba Orsini, contra la identificada classe social burgesa, just en el segon acte de l’òpera Guillem Tell, de Rossini, el William Burroughs alcoholitzat i drogat que es carrega la seva parella fent servir el seu cap de diana en un hotel de Mèxic. La desinhibició i el deliri del caos.» També vingué a presentar Pollo, que el març de 2019 publicà esplèndidament Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega. Es tracta de la tretzena obra de l’autor, un aplec «de proses poètiques subversives y radicals ―traduïm― que posa en qüestió la realitat convencional acceptada com única i el llenguatge empobrit que la condiciona.» Suposa un homenatge a la manera de fer poètica de J.V. Foix, Joan Brossa, Carles Hac Mor i, sobretot, del poeta traspassat ara fa un any: «En record de Màrius Sampere, mestre de vida.» Encara hem de mencionar el llibre que presentarem i que hem citat a la capçalera. Podem trobar obra seva en diverses antologies i ha estat traduït a l’anglès, al castellà, a l’eslovè, al romanès, a l’occità i a l’italià.

Aparador de poesia. Programa In Memoriam dedicat a la poeta i narradora Dolors Martí Julià que morí, malauradament, d’un puto càncer. Ara fa res, l’octubre de 2020, Voliana Edicions publicà ‘Les pells poroses’, que aplega la seva obra amb il·lustracions de Toni i Julià Martí i amb un pròleg de Toni Cabré. «[El llibre és un] trajecte literari i vital, o vital i literari ―hi llegim―, s’hi van trenant les seves inquietuds, els temes que la motiven, els plaers que l’omplen, la mirada personal sobre allò que l’envolta. Sempre té idees pròpies sobre la temàtica de què parla. I no les amaga pas. [...] una escriptura a voltes descarada, o subtil, i sempre marcada per l’experiència íntima i intransferible. Una virtut que (...) es busca d’un bon autora: que mai no sigui neutre (...) sinó que arrisqui i ens mostri el món com el percep amb els seus tocs suaus i (...) arestes, que il·lumini al lector amb mots (...) allunyats de tòpics i llocs comuns.» Abans d`ahir, dimecres dia 26 de maig de 2021, férem el tres-cents setantè programa, el trenta-tresè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. La nostra convidada, Dolors Martí i Julià, nasqué a Mataró el 19 de gener de de 1964 i, malauradament, morí a San t Vicenç de Montalt el 12 de març de 2020. Tot i ser mataronina, visqué a Andorra i s’arrelà a Sant Vicenç de Montalt. Diplomada en turisme i llicenciada en Ciències del Treball, té un postgrau en Comerç Urbà. Ha estat professora de secundària a l’Escola Santa Anna i actualment treballa a l’Institut Municipal de Promoció de Mataró, on és la Cap de la Secció de Comerç i Mercats. Per tots aquests títols i treballs, difícilment seria al nostre programa. Però fou narradora i poeta. Per això sí. Fou, a més a més, guionista de Cim de passions, el primer culebrot de la televisió pública andorrana. En aquesta televisió, a més a més, dugué a terme diverses entrevistes a personalitats del país, entre els quals cal esmentar el president. A la Xarxa poden llegir guions, poemes i relats, on demostra la seva vàlua com a escriptora.

Aparador de poesia. Tinguérem un nou convidat, Jorge Brotons, que vingué a presentar ‘La insolència que ens queda’, que ara fa res, l’abril de 2021, publicà LaBreu edicions. «[La seva poesia] neix de l’encontre de la nostra tradició poètica ―llegim en un escrit promocional―, amb referents de fons com Estellés o March, amb l’univers pictòric que ha configurat l’expressió plàstica, convertint el seu llenguatge en una mena de llenç on s’expressa una visió crítica i cítrica, descreguda però expressada a través de sornegueria irònica, que aconsegueix una plasticitat visual molt peculiar a través de la paraula. Podríem dir que són poemes per ser contemplats i que obren una perspectiva visual que posa en dubte l’ordre moral amb què la quotidianitat pretén presentar-nos el millor dels mons possibles, com si aquesta mirada descobrís l’absència de vestit de l’emperador mitjançant un joc estètic que consisteix en convertir la construcció de llenguatge poètic en imatge que denuncia des de la bellesa.» Abans d’ahir, dimecres dia 19 de maig de 2021, férem el tres-cents seixanta-novè programa, el trenta-dosè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Jorge Brotons, el convidat, nasqué a Alcoi el 12 d’octubre de 1965. De família de Petrer. De professió politòleg enfoca en polítiques socials, concretament els serveis socials, treballo a Sabadell i visc des de fa anys a Barcelona. De ben xiquet aterrà a Vilanova i la Geltrú, «la meva ciutat d'infància joventut i adultesa.» Penedessenc de mar, diriem. De vinya i mar, del seu mar. Ha practicat i practica un munt de disciplines. Tennis, tennis taula, atletisme, futbol, rugbi, surf, vela... Ara creu que no podria passar sense sortir a navegar. Una lesió de ben jove l'aparta de l’esport i l'obliga a dos anys d'inactivitat, temps que, sense saber ben bé descobrí la poesia. La generació del 27, Benedetti, Gil de Biedma l’acompanyaren, ens confessa. Ajuda també un magnífic professor de literatura catalana al BUP d'abans, que l'endinsà encara més a la seva lectura. Llavors sí, entren Ausiàs, Jordi de Sant Jordi, Turmeda...Estellés. «Qui ho diria, de portes enfora no tinc ni perfil ni vocació intel·lectual' ni artística, però alguna cosa es va coent dins meu, i van sortint els poemes, escrits i dibuixos, que a poc a poc es van convertint en propostes de llibres.» Tant el primer llibre com les aquarel·les són tardanes, quan ja havia fet trenta anys i és pare. Llavors fou quan prengué consciència d’una cosa: «el meu ofici és ajudar els altres, llegir i pintar.» La llengües amb què escriu són el de la parla del valencià de la Vall del Vinalopó i el castellà. Són òbviament les que ha parlat a casa, són les vives, les que ha sentit sempre, juntament amb el menorquí de sa mare i d'algun dels tiets. Terra de frontera, per tant, familia mestissa. En descobrir el veritable Vinyoli i s’hi endinsà, i simultàniament, fent cas del consell d'alguns poetes amics apostà pel català, «crec sincerament que dono el salt qualitatiu.» D'aquí neixen La raó de les sèquies, publicat el 2006 per Afers, Verb de continuïtat, publicat per el 2015 Curbet editors i La insolència que ens queda, que presentarem en aquest programa. Fou mereixedor el 2007 del 5È Certamen literari Clara Alzina per Bloc al circ. També ha publicat a diverses plaquettes a Papers de Versàlia i a les revistes Reduccions i Kafka. Havia publicat en castellà El tiempo raro (El Cep i la nansa, 2003) i Hoy era martes, publicat el 2008 pels Papers de Versàlia. Autor dels llibres infantils Helena de Troia (Dèria editors, 2007) i A la cuina amb les tres bessones (Salsa Books / Cromosoma, 2005). Com a pintor ha realitzat exposicions a Taller Arimón (Barcelona, 2008), Art & Breackfast (Màlaga, 2018) i Art & Cuestion (Madrid, 2019). El poeta és del parer que Frost tenia raó quan deia que un poema comença amb un culmen, una passió, i acaba amb filosofia, amb aforisme.

Aparador de poesia. Esperança Castell Rodríguez vingué a presentar ‘Mig pa i una flor’, que ara fa poc, el febrer de 2020, publicà l’Editorial Meteora amb un imatge a la coberta d’An Teixidor, il·lustracions d’Elena Fieschi, aquarel·les i tinta xina aquarel·lades, i un pròleg de Donald Samuel Abrams Levy. « I ara ens arriba [el seu] cinquè llibre ─en ressalta l’editorial─ (...), un recull ric, intens i extens de cinquanta-cinc poemes, estructurat en cinc seccions, cicles o suites, pautades a partir de tres elements que confereixen unitat al conjunt: cinc cites del poeta i artista Perejaume, cinc cites del poeta Jordi Sala i cinc delicats dibuixos (...), fets expressament per a l’ocasió. (...) Senzillament (és) el llibre més rodó, autèntic, valent i excel·lent de l’autora fins al moment actual. (...) Tot ell, es dreça sobre un punt de tensió que es manté estable entre accessibilitat i subtilesa (...).: la poeta s’esforça per explicar-se la vida a partir de les pròpies experiències vitals.» Ahir, dimecres dia 12 de maig de 2021, férem el tres-cents seixanta-vuitè programa, el trenta-unè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Esperança Castell Rodríguez, la convidada, nasqué el 10 d’agost de 1951 a la barriada Sant Joan Baptista de Sant Adrià de Besòs. Estudià Magisteri en una època en què per obtenir el títol, s’havia de fer el Servei Social, uns campaments organitzats per la Secció femenina de la Falange i jurar que s’acataven els principis del Movimiento. Quan encara no havia fe els 17 anys, ja treballava de mestra, «ja que vaig estudiar magisteri ―recorda― sense haver fet el batxillerat superior.» Fou el darrer any que es va poder fer. Se sabia dona i de família humil. Els seus pares ja havien fet prou per ella i li il·lusionava començar aviat a fer de mestre com la mare i com les padrines. Això li suposava, però, renunciar a la Universitat. A casa la van animar a fer oposicions, que va guanyar. Aquell va ser el passaport a la universitat, que era de franc pels qui treballaven. Vaig fer Filosofia i Lletres i es va especialitzar en Psicologia clínica i en Psicologia social. «De la Psicologia vaig passar a estudiar Medicina: Volia fer Psiquiatria.» Gaudí els deu anys de fer de mestra. Immersa en els moviments de renovació pedagògica i la participació en moviments col·lectius de resistència a la dictadura. El darrer any a prop d’Igualada. El setembre de 1975, dos mesos abans de morir, Franco va fer executar cinc persones. Un d’ells, en Txiki fou afusellat a Collcerola, molt a prop de casa seva. Fou l’any finalitzà Psicologia. «Puc dir que em vaig jubilar de l’ofici de mestra per poder estudiar Medicina.» A l’escola pública Numància, es va crear un departament d’Orientació escolar i una Escola de Pares. Era una iniciativa pionera en uns temps en què el País se sentia renéixer i arreu sorgien iniciatives populars per millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Seguia estudiant Medicina i mentrestant tingué els dos fills, el primer el1977 i el segon el 1980. «En aquesta etapa es pot dir que ja m’havia iniciat en l’ofici de mare, i em vaig jubilar de l’escola definitivament, amb molta recança.» L’any 1980 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques i Sanitat havia estat traspassada a la Generalitat. Es necessitaven professionals. Obtingué una plaça de metgessa al servei de Promoció de la Salut. Quan va poder, vaig reprengué l’atenció directa a les persones. No s’oblidava de la psiquiatria i per això, uns anys més tard, va haver de preparar-me per exercir-la. Vaig treballar deu anys en un servei de Salut Mental a l’hospital Taulí de Sabadell és així com durant dècades, els eixos de la seva vocació s’estructuren per una banda, en una vocació de formació dels professionals de la salut i per una altra, va continuar la formació clínica fins a dedicar-se a l’exercici privat com a psicoanalista. I encara hi és, vés. Als seixanta anys es va jubilar de la plaça pública i li restà temps lliure en què inicià una nova vocació. No ho hauria dit mai, però seguí la seva intuïció s’hi apassionà. Va prendre consciència de la satisfacció que li produïa escriure poesia i treballar per la meva llengua quasi abolida en l’escola de la infància i dels anys de mestra. La dedicació a la poesia esdevé un «fruit tardà d´una vida professional dedicada a les persones.» L’any 2011’editorial Montflorit li publicà el primer llibre, Negre i fil. D’aleshores ençà continuà treballant en el camí d’aprenentatge de la poesia. De petita li arribava la poesia amb la música que cantava la mare al piano. De jove, els cantautors catalans li van fer conèixer molts poetes. No es perdia cap recital i comprava tots els CD que escoltava en el cotxe i els dies de festa. Eren l’aliment de l’ànima. Fa poc «he trobat pàgines de diaris personals de fa molts anys, en els que escric poesies sense valor literari però que contenen la llavor de poemes publicats amb posterioritat.» Fa poc, en una entrevista, va dir que havia començat a escriure poesia l’any 2001, just quan descobrí Joan Vinyoli. El fet la va marcar. Uns anys més tard es matriculà a l’escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Tingué sort, recorda, d’anar als tallers que dirigia en Francesc Parcerisas de qui vaig aprengué molt. El 2013 Meteora li publicà Flames a la Fosca amb pròleg de l’Ignasi Riera, el 2016, també Meteora li publicà Arrel a la roca amb un pròleg de Francesc Parcerisas. El 2018, novament amb Meteora, Blau argila amb un epíleg de la Gemma Gorga. I ara el llibre que presentarem, Mig pa i una flor.

Aparador de poesia. Nati Solé Alcaide ha estat amb nosaltres per a presentar ‘Motor de sang’, 16È Premi de Poesia Antonio Matutano Vila d’Almassora, poemari que ara fa res, el març de 2021, publicà Onada Edicions amb un pròleg d’Anna Ruiz Mestres i una fotografia a la coberta d’Olga Pros Jané que, segons l’autora, ha sabut simbolitzar el quid de l’obra. «A pagès ─llegim en un escrit promocional extret bàsicament del pròleg─, dels animals de tir en deien motors de sang, perquè eren la força imprescindible per a fer la majoria de tasques. [El llibre]parla de l’empenta descoberta dins nostre quan el pas del temps s’obstina a voler fer-nos creure que hem acomplert la part més important i llarga del viatge personal. Ens fa present l’energia que impulsa a practicar l’autèntica llibertat, no els passatemps disfressats d’ella, ni la sacrificada voluntàriament o per por, sinó aquella llibertat que només exercim amb prou valentia quan arribem a la maduresa. » Avui, dimecres dia 5 de maig de 2021, hem fetel tres-cents seixanta-setè programa, el trentè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Nati Soler Alcaide nasqué el 5 d’agost de 1959 a Llorenç del Penedès, on ha viscut sempre. Abans de saber llegir fingia fer-ho aprenent-se contes de memòria i el moment exacte en què calia passar pàgina per a fer-ho creïble. La formació poètica continuà amb la memorització de lletres de cançons. Després que la senyoreta Maria l'ensenyés a llegir va arribar la lectura de tot el que li queia a les mans, que sempre era menys del que volia. Heu de pensar que als seixanta a Llorenç hi havia escasses possibilitats d’anar-se’n i menys recursos econòmics que no ara. Hi havia un armari de llibres a l'escola, uns quants Cavall Fort al local de catequesi i uns quants prestatges al cafè de El Centre. S’ho va empassar tot, i es va sentir afortunada quan la Rosa Fabregat obrí una llibreria i ella tenia un salari que li permetia comprar llibres. Fa de modista. Es considera una dona feliç per poder repartir tot el seu temps entre les seves dues vocacions, la costura i la literatura. Les considera dues tasques complementàries, ja que les dues permeten desenvolupar la creativitat. Li agrada llegir i admet que «escric més del que publico». La majoria dels poemaris que li han editat, han arribat als lectors per haver estat premiats. En narrativa ha tingut menys sort, es lamenta, i només ha pogut donar a conèixer un llibre de relats i una novel·la. Li van premiar una de les seves obres de teatre, però no s’ha estrenat ni tampoc publicat. Membre actiu del grup multidisciplinari Art Polièdric amb qui ha interpretat els propis poemes, els d'Espriu, la tasca de Pau Casals i actualment participa en una visió de grup sobre Terra Baixa. Autora de capçalera de la biblioteca Terra Baixa de El Vendrell, ha col·laborat amb l’expert en pedra seca Josep Vallès, participa en recitals poètics i és columnista de Portal Nou i de Jaula Azul. Conscient que la poesia té pocs lectors, renuncià a buscar editor i ja fa molts anys va optar per publicar premis literaris. Ha tingut sort. Amb Apunts de Praga obtingué el 2000 el Premi Josep Fàbregas i Capell, que l’Ajuntament de la Vila de Sallent publicà l’any següent. El 2004 Editorial Viena li publicà Les dents del gat amb què l’any anterior va merèixer el XVIII Premi Vila de Martorell. El 2004 obtingué el Premi Paco Mollà de Poesia de Petrer, que fou publicat l’any següent per l’Editorial Aguaclara. Poemes de pedra seca, amb fotografies de Josep Vallès Valls, fou publicat el maig de 2006 per Cossetània Edicions. Furgar el rusc fou publicat per Emboscall el novembre de 2008. Amb La pedra d'aquesta casa obtingué el 2008 Premi Maria Oleart d’Alella, que La Comarcal Edicions publicà el 2009, el mateix any que Pagès Editors publicà a l’emblemàtica Biblioteca de la Suda La casa amb set butxaques amb què obtingué l’any abans el Premi Grandalla de Poesia. El 2010 va merèixer el Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva, que publicà Edicions Bromera tot seguit, el 2011. El 2014 obtingué per La lentitud del ramat el XIX Premi de poesia Màrius Torres, que tot seguit, el 2015, publicà Pagès Edicions a la Biblioteca de La Suda. El 2018 fou guanyadora amb el llibre Paraula del XXII Premi Nacional de Poesía Adolfo Utor Acevedo que cada any s’atorga a una obra en valencià. Hem d’afegir Cadells de gat, el poemari que presentarem. ‘Cadells de gat’, que el març de 2020, publicà Ònix Editor amb un pròleg d’Àlex Susanna i unes esplèndides fotografies d’Olga Pros Jané. El poemari és el resultat de la reflexió després d’haver vist el dibuix de tres nenes precioses, mal vestides, però amb cara de felicitat, aixoplugades sota un paraigua tronat i acaronant tres cadells de gat. També cal afegir Motor de sang, el poemari que presentarem. Autora de novel·les breus, com Onze d’Agost, amb què fou guanyadora ex aequo del I Premi Mossèn Romà Comamala de Vilabella i que fou publicat l’abril de 2003 per Cossetània Edicions, i d’obres de teatre com Cal llop, amb què obtingué el 2009 el Premi de Teatre Bambolina, mai no publicada ni representada. A més a més és autora amb Josep Vallès de Diuen..., amb les opinions de Leo Messi, Xavi Hernàndez, Gerard Piqué, Sandro Rosell, Bojan Krkic i 50 reconeguts culers més.

Aparador de poesia. Mònica Miró Vinaixa ha vingut a presentar ‘Al dellà de l’enlloc’, poemari que ara fa res, el febrer de 2021, publicà Editorial Trípode, amb un retrat de l’artista i poeta Abraham Mohino Balet a la pestanya de la coberta. « Ni res aquí, ni res allà ─llegim en un escrit a la coberta de darrera del llibre─. O potser tot, en aquest trànsit d’un buit a un altre: conrear el cos, l’únic terreny propi, saber que és bell el lloc on l’ull descansa, dir-se el passat com si fos viu encara i fer de cada mot una darrera casa. Aquests són els camins que porten [el poemari], cent poemes que des del fons de la terra construeixen el moment com a acte estètic i la paraula com a punt de partida i d’arribada. Res no és banal en una poesia on l’enyor es fa carn, on, sense déus, el jo poètic trena vincles amb la natura per trobar-hi una nova forma de completesa.» Avui, dimecres dia 28 d’abril de 2021, hem fet el tres-cents seixanta-sisè programa, el vint-i-novè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Mònica Miró Vinaixa, la convidada, nasqué a Barcelona el 23 de setembre de 1969, un dia abans de la Mercè. «El metge ─ens diu en un missatge─, [que] volia fer festa [...] li va provocar el part a ma mare, així que sóc [...] com August, l’emperador, i com el Julio Iglesia (ai!).» Professora, editora, traductora, investigadora i assagista, poeta i divulgadora del món clàssic. Dona de talent, és llicenciada en Filologia Llatina i en Filologia Francesa i Màster en Història de les Religions. En aquests moments, està redactant la seva tesi doctoral Guerra i exili en l’obra de Josep Solanes i Vilaprenyó: experiència de vida i constructe cultural. Ha estat docent a la Universitat de Barcelona, a la Universitat Pompeu Fabra i a la Universitat Oberta de Catalunya. Des de fa deu anys, és professora d’escriptura creativa i de literatura clàssica a l’Escola d’Escriptura. Autora de nombrosos estudis sobre llengua i cultura llatines, literatura francesa, antropologia de les religions i llengua i literatura catalanes. En tant que divulgadora del món clàssic, conduí, des de setembre de 2016 fins a juny de 2017, la secció setmanal radiofònica ‘Els ulls de Minerva’ dins el programa cultural Wonderland, dirigit per Rosa Gil, de RNE-Ràdio 4, amb la comesa d’establir ponts i diàlegs entre l’antiguitat romana i el món contemporani. També col·laborà regularment amb la secció ‘L’art d’escriure’ de l’esmentat programa. Guaita, escriu també poesia, gènere en el qual fins ara té publicades tres obres: Moll el 2011 li publicà En el límit de l’ombra, pols de cinabri, escrit a quatre mans amb Abraham Mohino Balet i el 2019 Godall Hybrida. Fa poc, el 2021 Trípode Al dellà de l’enlloc, que és l’obra que presentarem. Cal remarcar que Godall edicions li publicà el 2019 Perennia, una mostra de poesia epigràfica funerària llatina. Ha merescut alguns premis. Premi Extraordinari de Llicenciatura, l’any 1995. Amb el recull Entre l’ocell i l’argila. Tríptic ambrat d’haikus agredolços fou premiada l’any 2004 en la XXVIIIA edició dels Premis Castellitx d’Algaida. La tasca de tutorització del blog ‘El teixit de Penèlope’, de Mònica Flores, va merèixer l’any 2012 el premi Núria Tudela i Penya que concedeix la revista Auriga, única publicació en català dedicada a la divulgació de la tradició clàssica a Catalunya.

Aparador de poesia. Miquel-Lluís Muntané i Sicart vingué a presentar ‘Passatges’, poemari que ara fa res, el juny de 2020, publicà Llibres del segle, amb un esplèndid dibuix a la coberta de Roser Bover i un pròleg de Jaume Creus. «Els passatges ─en destaca l’editorial a la solapa de la coberta─, en tant que es formen amb el pas, impliquen camí, fer via, viatge. I també des del primer poema trobem esmentat el sentit del viatge (un altre dels temes predilectes del poeta), sigui purament físic o interior. Però el que preval és l’interior, el que s’organitza dins les fronteres de la pell de cada individu. No diuen que Rilke deia que l’únic viatge és el viatge interior? Doncs a això em refereixo» Ahir, dimecres dia 21 d’abril de 2021, férem el tres-cents seixanta-cinquè programa, el vint-i-vuitè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Diuen que el 19 de setembre de 1956 Miquel-Lluís Muntané i Sicart va caure com Mister Bean al món. Va néixer en un pis de l’Eixample barceloní, sota el signe de Verge i amb l’ascendent a Lleó; era de nit i, qui sap si per això, el vespre i les primeres hores nocturnes sempre han estat la seva part preferida del dia… Diuen que va estudiar matèries diverses (de la filologia a la publicitat, de la sociologia a la música) i que s’ha dedicat a activitats encara més diverses (des de regentar un establiment de perfumeria fins a conduir programes radiofònics, des d’administratiu en una immobiliària fins a compondre i interpretar cançons, des de documentalista en una institució pública fins a la docència), però que hi ha un eix en la seva vida que ho vertebra i ho cohesiona tot: la voluntat aferrissada de comprendre el món i d’explicar les seves percepcions d’aquest procés per mitjà de la paraula escrita. Diuen que és cristià i d’esquerres, però també diuen –els més lúcids, sobretot– que les consciències sempre són més àmplies que les etiquetes. Diuen que és un apassionat de l’època barroca, que prefereix les arts i els espectacles en directe i que ha viatjat per mig món (pel nord, pel sud, per terra endins i per mar enllà). Diuen que és feliç trescant per les muntanyes i que té una fal·lera que li ve de lluny i que el fa anar, els caps de setmana, a veure uns nois com empenyen una pilota amb el peu sobre una superfície verda. Diuen que té un nombre ingent d’amics, però que es desaconsella seriosament tocar-li el voraviu. Diuen que té una certa traça en això de confegir versos, però aquesta qüestió, naturalment, cadascú és ben lliure de desmentir-la o de corroborar-la. Autor d’una obra literària que consta, fins avui, de vint-i-cinc títols editats i comprèn la major part de gèneres: narrativa, poesia, assaig, teatre i conte infantil. Voldríem destacar la faceta de poeta i la serenor, segons Jordi Llivina, de la seva poesia. Entre els llibres de versos publicats, cal citar Migdia a l’obrador, publicat el 2003 per Pagès Editors. Ja vingué al programa el dia 8 de juny de 2016 per a presentar Qualitats de fusta, el seu darrer llibre de versos. Es tracta, segons Eduard Sanahuja, el prologuista, d’una metàfora de la condició humana. Conclou: «Recordem que tres dels objectes fonamentals de la nostra cultura (…) han estat fets de fusta: el bressol, la creu i el taüt.» Tornà el 18 d’abril de 2018 per a presentar Construir la transparència, una antologia de la seva obra poètica feta pel també poeta Vicenç Llorca i publicada el març de 2018 per Tèmenos Edicions. Segons el prologuista, l’obra poètica de Miquel-Lluís Muntané és «una de les més coherents i sòlides de la poesia catalana de les darreres dècades» i afegeix que tots guanyarem «amb la lectura dels(...) poemaris que acabem d’analitzar. Un guany que es relaciona amb la bellesa dels versos i la construcció d’un pensament ètic de la poesia.» Ha estat traduït a l’espanyol, francès, anglès i portuguès. Ha realitzat algunes traduccions del francès al català i va ser traductor de l’edició catalana d’El Correu de la UNESCO. Ha col·laborat –i col·labora– en un gran nombre de publicacions: Diari de Barcelona, El Punt-Avui, Serra d’Or, El Temps, Llengua Nacional, El 9 Nou, Caràcters, Revista Musical Catalana, Revista de Catalunya, Onda Cero, Catalunya Cultura i COM Ràdio, entre d’altres mitjans. S’ha dedicat a la gestió cultural, a la publicitat i al món editorial, i també ha exercit la docència a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona. Forma part del jurat de diversos certàmens literaris, entre els quals hi ha el Recull de Blanes i el Narcís Saguer de Vallgorguina. És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya, del Col·legi de Periodistes de Catalunya i de l’Associació Espanyola de Col·laboradors de Premsa, Ràdio i Televisió. Va ser directiu de l’Acadèmia Iberoamericana de Poesia i de la Penya Literària Joan Santamaria, i membre del Consell de Cultura de Barcelona. Actualment és vocal de la Fundació Miquel Arimany, president honorari de la Federació Catalana d’Associacions UNESCO i president de l’Associació de Crítics Musicals en Llengua Catalana. L’any 2007 va ser guardonat amb el Premi Climent Mur per la seva tasca en l’àmbit de l’associacionisme cultural. Fou l’impulsor i director de la revista especialitzada en poesia Saba Poètica, fundada l’any 1980. Amb seu a Esplugues de Llobregat, va arribar a treure trenta números, i a les seves pàgines van publicar un bon nombre de poetes en llengua catalana, dels més novells als més consagrats. Incloïa, així mateix, traduccions d’altres llengües, notícia de novetats, crítica de llibres i entrevistes. El darrer número va aparèixer el mes de maig de 1992.

Aparador de poesia. Jordi Llavina ha vingut a presentar ‘L’anell’, que ara fa res, el març de 2021, publicà Editorial Meteora, amb fotografies de Pau Esteve, un dibuix de Jaume Geli i un pròleg de Marc Galofré. «[El poema] és aproximadament ─hi llegim─ un dietari o una memòria d’uns dies a París del protagonista del poema amb l’amiga. Ens parla en primera persona a partir de converses i de passejos. Estem arran de vida i de les coses, de l’atzar que pot prendre la forma de la rodona necessitat. Els últims poemes [...] parteixen d’aquí. I és des d’aquest caminar atent (...), que el llenguatge es fa dens entorn d’una imatge i qualla en un poema com a rúbrica o fa un pas més i esdevé poema independent. L’ús de la cançó [...] vindria a subratllar aquesta fidelitat a l’experiència propera. Sense renunciar a aquest camí [...], podem connectar amb els paisatges més diversos i amb reflexions que [van] al centre [...]de la seva poesia.» Avui, dimecres dia 14 de març de 2021, hem fet el tres-cents seixanta-quatrè programa, el vint-i-setè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Jordi Llavina Murgadas, el nostre convidat, nasqué a Gelida el 19 de març de 1968. És llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Escriptor, poeta, professor, crític d'art, periodista, crític literari i presentador de ràdio i televisió. Ha treballat en el món editorial, en l’ensenyament i, durant vint anys, ha exercit com a periodista cultural a Catalunya Ràdio, La Vanguardia, TV3, Sàpiens, El Punt Avui, El 3 de vuit... Presentà durant cinc anys i mig el programa de llibres diari Fum d’estampa, a l’extinta Catalunya Cultura. També va col·laborar al programa L'ofici de viure de Catalunya Ràdio a la secció dels Mails d'amor. L’any 2014 va ser comissari de l’Any Vinyoli per a commemorar el centenari del poeta. Cada dilluns publica un article d’opinió al diari Segre i també escriu crítica de llibres per a l’Ara. Actualment ensenya llengua i literatura catalanes a l’institut Milà i Fontanals, de Vilafranca del Penedès. Es va donar a conèixer l'any 2001 en guanyar el Premi Josep Pla de narrativa amb la novel·la Nitrato de Chile, i és en la maduresa quan començà a crear obres de distints gèneres, com el poètic o el narratiu. Quant a la poesia, el 2005 va merèixer el Ciutat de Palma Joan Alcover per La corda del gronxador, que publicaren el 2006 l’Editorial Moll i Edicions Proa. Constitueix el brillant debut de l’escriptor com a poeta. El 2007 obté el Premi Alfons el Magnànim per Diari d’un setembrista, que publicà tot seguit Edicions Bromera. Amb aquesta mateixa obra també obté, un any més tard el Premi Crítica Serra d'Or de poesia. Amb el tercer recull, El país del vent, obté el 2010 el premi Vila de Martorell de poesia; Lleonard Muntaner el 2011, any que obté el Vicent Andrés Estellés de poesia per Vetlla, que tot seguit, el 2012, publicà l’editorial 3 i 4. El 2013, amb aquesta obra, li atorgaren el Premi de la Crítica de la poesia catalana. Amb la mateixa editorial valenciana publicà el 2013 Contrada, un llibre de sonets, i el 2015 Matí de la mort. Finalment, a banda del llibre que presentarem, el 2017 l’editorial Meteora li publica Ermita, amb què obtingué la Lletra d’Or, i el 2020 Cossetània El magraner, amb què un any abans obté el Premi Maria Manent. Cal remarcar també que el 2012 fou mereixedor del Premi Rafael Cornellà de retrat literari, que forma part del conjunt de Premis Recull, per L'home que encara fa servir barret.

Aparador de poesia. Rosa Maria Arrazola, poeta, vingué a presentar ‘Mare Batec’, que ara fa res, l’octubre de 2020, publicà Voliana Edicions, amb un pròleg d’Adelina Ruiz i Ana Páez. «(...) parla ─llegim en l’escrit de la contracoberta─ d’una lluita de fills i de mares, d’algunes mares i fills que en plena Dictadura franquista van perdre la llibertat de poder-se estimar, perquè des de 1936 i fins la dècada dels 90, una xarxa (...) que es dedicava al tràfic de nadons els va negar la possibilitat de ser qui realment havien de ser. [Estat i Església], amb la dreta poderosa, van cometre il·legalitats [que consten] en nombroses dades hospitalàries, judicials i funeràries. [Algunes ordes]reprimien les mares i les empresonaven [i] decidien (...) quina era (...) digna de criar el fill i quina no. (...) [Es tracta d’] un crit punyent que vol ser reparador i (...) parlar també, de tota mena d’injustícia (...) contra la llibertat dels éssers humans.» Ahir, dimecres dia 7 de març de 2021, férem el tres-cents seixanta-tresè programa, el vint-i-sisè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Rosa Maria Arrazola i Díaz, la nostra convidada, nasqué el 26 de juliol de 1969 a Gràcia, pero té arrels a Ponts, a La Noguera i tant un com l'altre lloc «corren per dins meu i em són espais essencials», ens digué en un missatge. Li agradava escriure de ben petita, a l'escola començà amb els contes, fins que en recità els professors, alguna cosa li removia els dins, i així, amb dotze anys, escrigué els primers poemes. Es recorda d’aquell temps, asseguda a l'escriptori de casa, dient-se que volia ser poeta. Estudià Filologia Hispànica a Barcelona i a Firenze i, després, passà uns anys a Alemanya, fet que li deixà petjades: es dedicà a la formació, a la lectura de poetes catalans, i a l'escriptura poètica; també s’endinsà «en la pintura, que sempre he entès com a complement plàstic de la meva obra. No serà fins a finals de la dècada del 2000 que començà a fer-se visible, presentant-se a concursos i deixant-se caure en algun que altre recital. El 2012 obtingué el Premi de la Vinya i el Vi per En brut, el 2013 meresqué el Vila d'Argentona Esteve Albert de Poesia per Poma tocada i el 2014 obtingué el Miquel Àngel Riera, Ciutat de Manacor per Rai, que publicà el 2014 Món de llibres; el 2016 obtingué l’Estabanell Energia Òmnium Cultural del Vallès Oriental per Buit de març, que publicà el 2017 Viena Edicions, El Ventura Gassol de La Defensa Agrària de La Selva del Camp fou el 2017 per Una altra gramàtica i 2018 Premi Josep Fàbregas i Capell, Vila de Sallent per Era, que publicà Tèmenos el 2019 a la col·lecció Lai. A banda dels llibres esmentats i de Mare Batec, que presentarem, Paralelo Ediciones li publicà el 2013 Llibre dels Xiscles i Quòrum Llibres el 2016 Nero nas. No entén la poesia sense dir-la: «crec en ella per compartir-la, hi ha les ganes de comunió amb l'altri...les estones d'empatia i generositat... » Per això sempre que pot la passeja amb espectacles de petit format acompanyada de músics, cantants i ballarins, com per exemple, la Clàudia Cabero, amb qui de fa tres anys comparteix PASSAREL·LES. Un passeig per la seva música i la meva poesia. Justament, el 2019 van rebre el Premi Miquel Martí i Pol al Certamen TERRA I CULTURA, atorgat per Lluís Llach al millor poema musicat pel poema Dona-Dindi, que pot escoltar-se, entre d'altres, que també ha musicat la Clàudia, en aquest espectacle, i que es troben en un disc que porta per títol Aorta.

Aparador de poesia. Rosa pou, poeta i cantautora, vingué a presentar ‘Ala, bat! Sí, Adeu’, que ara fa res, el març de 2020, publicà Edicions Tremendes amb unes esplèndides il·lustracions de Mar Serinyà Gou. «La cantautora i poeta Rosa Pou ─llegim en un escrit promocional de l’editorial─ arrenca el vol amb el poemari Ala, bat! Sí, adeu com qui es llança al joc de viure i escriure mentre sobrevola la pròpia quotidianitat amb paisatges de sons, ritmes, jocs semàntics, fonètics i metalingüístics.» Ahir, dimecres dia 31 de març de 2021, férem el tres-cents seixanta-dosè programa, el vint-i-cinquè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Rosa Pou Batlle, la convidada, nasqué, a Serra de Daró l’1 de març de1980. Cantautora, poeta i lletraferida, escriu des del costat amè de l'enuig i el goig desxifrant la seva quotidianitat en un paisatge carregat de sons, mots, rimes, ritmes, jocs semàntics i fonètics. És sobretot el joc el que li ha permès desenvolupar una escriptura pròpia i una manera diferent d’acostar-se a la poesia. Ha dirigit al costat de l’artista Mar Serinyà, Lúcid, de Rafael Spregelburd – en el Cicle d’Art i Poesia a Torroella de Montgrí. Ha realitzat exposicions de Poesia envasada, o sia, diferents dosis de poesia elaborada amb la finalitat de ser subministrada via intravenosa, i Medicina per a lletraferits i altres afectacions de l’ànima. Després de treballar amb Gerard Quintana a Les claus de sal i Treu banya, amb Albert Pla a Anem al llit, Xavi Lloses i l'Escolania de la Quadratura del Cercle a El somni d'un Gegant i l'Orgue de Perfums, i altres, presentà el 2012 el seu primer disc en solitari, Entre monosíl·labs, que edità Temps Record. on s'endinsa en el terreny compartit entre la música i la poesia: prefereix les paraules curtes amb discursos llargs i els jocs i la intuïció abans que els virtuosismes o les gravetats exagerades. Cal remarcar La portada del disc, que és obra del pintor Alex Pallí amb el disseny de l’escultor Nei Albertí, els quals, juntament amb el col·lectiu nuboläris, participaren activament en tot el procés de creació del disc on destaca la producció de Xavi Lloses. A banda del poemari que presentarem, el 2016 publicà Reversible amb el fotògraf Eugeni Prieto, del qual se’n feu una exposició a la llibreria Pèrgam de Barcelona.

Aparador de poesia. Núria Mirabet, vingué a presentar el primer poemari, ‘Lianes o les rates que imiten l’Esther Williams’, que fa res, el gener de 2021, publicà Editorial Trípode amb un pròleg de Pere Gimferrer. «[L’autora]ens mostra ─llegim en un escrit promocional─ (...) una poesia (...) sense artificis, a on (...) cada imatge (...) és fruit d’una (...) reflexió per dir-nos una veritat (...), que ens arriba d’una manera (...) honesta, (...) despullada (...). [ Segons el prologuista], la (...)dicotomia del títol és reveladora; (...) no és dicotomia, sinó tríada o quartet: “Lianes” (com un dels títols, “Llimbs i lianes” que Baudelaire [va tenir en compte] per a [l’]únic llibre), més “les rates (...) que imiten” (...): [saltem de] la lògica [al] somni), “l’Esther Williams» (nou salt (...) a l’imaginari retro i (...) kitsch, que inclou (...) una tria (...), no tothom pot haver conegut (...) [el] nom, intraduïble a cap altra icona).» Ahir, dimecres dia 24 de març de 2021, férem el tres-cents sis-centè programa, el vint-i-quatrè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Núria Mirabet, nasqué el 17 de maig de 1966 a Barcelona i decidí quedar-s’hi. Vaig estudiar a Barcelona en una família plena d’enginyers i, per diferenciar-se’n, tirà cap a les humanitats. Quan tenia vint-i-tres anys va viure un parell d’anys a Viena, estudiant una mica de tot i res, i escoltant molta música. Tocar el piano era com escriure en una màquina d’escriure sense que ningú l’entengués, això és el que creia. «Fins que les notes se’m van desfer ─ens diu en un missatge─ i es van convertir en paraules.» Caminar, nedar, remugar pel bosc és el que més m’agrada. Bàsicament sóc autodidacta quant a la música. Va treballar amb en Guinjoan (a qui admirava com a persona i com a músic, però sobretot per una frase que li va dir: “jo no em plagio ni a mi mateix”), al festival de música contemporània de Barcelona i alguna producció de teatre com l’última del Ricard Salvat amb el Mirall trencat de la Rodoreda. Es creu afortunada per haver pogut deixar de treballar per tornar a la lectura i l’escriptura. Des del 2014 estudia a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, amb la Laia Aguilar, en Manel de la Rosa, en Ramon Erra, la Laura Lopez, en Victor Obiols, en Francesc Parcerisas, en D. Sam Abrams i amb tots els companys amb qui ha compartit aula. Ocupa el temps llegint, anant a conferències. Freqüenta l’escola d’humanitats, al CCCB, a l’institut d’humanitats, al Cosmocaixa i qualsevol conferència interessant que troba capbussant-se per internet. «I, sobretot ─afegeix─, compartint taula amb els amics d’aquelles que s’allarguen.» Creu que cinquanta-quatre anys són molts i pocs, que he passat, he viscut. Escolta música contemporània i m’agrada posar la radio clàssica o catmúsica perquè la sorprengui i descobrir noves músiques. Mira sèries i pel·lícules sense un ordre perquè sovint s’enganxa quan els fills miren alguna cosa. Llegeixo tot el que li cau a les mans, però té molt poca memòria. «Sóc caòtica i em falta rigor i mètode. Diria que la poesia em serveix per endreçar-me. Em falta imaginació per ser novel·lista; per ser poeta, crec que també.» La influeix tot i tothom i és incapaç, segons el seu parer, de determinar el on, el com i el perquè; és a dir ─conclou─ com la pell d’una balena que arrossega tot el que arreplega. Li agradaria riure més, però és de mena seriosa. Els atzars de la vida li han donat la possibilitat de publicar el primer llibre: amb això, «a banda de plantar un arbre, encara em quedaran unes quantes coses per intentar.» Se sent una impostora, i és neòfita i no pertany a cap cercle poètic ni tampoc literari; avergonyida, fa per manera, per tots els mitjans a l’abast, dissimular-ho. «I sóc vulnerable ─remarca─.

Aparador de poesia. M. Montserrat Medalla i Cufí, la convidada d’aquesta setmana, vingué a presentar ‘Espígol al jardí’, que ara fa res, el maig de 2020, publicà Ònix poesia. « [Al llibre] ─llegim en un escrit promocional─ hi trobem un preciós recull de poemes que l’autora, per fi, ha pogut treure de dins seu. Sentiments que, al llarg de la vida, van quedant gravats. I pensaments que acaben recollits en quaderns o guardats en capsetes de tresors i agendes velles que conservem sense saber ben bé per què, però que no llencem. Així com també n’hi ha d’altres que mai no hem escrit i que formen part d’aquell magatzem anomenat memòria. [...] és el resultat d’haver tret a fora els dimonis i els àngels que l’autora retenia i portava dins seu. Hi tenim poemes, cançons, músiques, lectures, records de moments inoblidables i persones que han format part de les nostres vides.» Ahir, dimecres dia 17 de març de 2021, férem el tres-cents cinquanta-novè programa, el vint-i-tresè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Nasqué a Barcelona l’11 d’octubre de 1953. Filla única, té tres fills biològics i dos sobrevinguts, àvia de vuit nets, que són, mestra, psicopedagoga, logopeda i llicenciada en Història de l’Art. Ara és jubilada, però «continuo ─aclareix─ exercint tots els rols que em demana la vida, i un d’ells, des de fa uns quants anys, és escriure.» Li fa basarda autoanomenar-se escriptora. Per ella són paraules majors. A més a més, els seus lectors creu que són restringits i que no és coneguda ni surt per la tele. Es va dedicar, per vocació, a l’ensenyament, que ja exercia de menuda, posant totes les nines ben col·locades, i fent llibretes que cosia perquè no tenia grapadora. Els posava “mostres” i “cuentas”, com es deia aleshores. I els llegia contes o se’ls inventava. També feia “tebeos”, que llegien els amics i amigues de primària (sempre anà a una escola mixta. Es va quedar vídua molt jove, quan solament tenia trenta-quatre anys. Amb tres nens va poder refer la vida, uns anys després, amb un amic de tota la vida, que es va divorciar. Ell tenia dos fills i se’n anar a viure plegats a Blanes. Els fills van demanar de viure amb ells, perquè la mare va estar-hi d’acord. Allà, ens diu en un missatge, «vaig canviar de feina, però sempre relacionada amb l’ensenyament i l’educació.» Passats vint anys es van casar. Començà a escriure pels altres, en cursar psicopedagogia, a través de la Universitat Oberta de Catalunya, és a dir, a través d’internet. Col·laborava en tots els fòrums, en discussions de temes que li interessaven, fossin de la la seva carrera o no. Podia fer-se, era virtual i la llegia molta gent. «Era molt interessant, i per què no dir-ho, satisfactori per alimentar l’ego.» «Per molt que escrivim per nosaltres ─conclou─, quan els altres ens llegeixen, ens sentim millor, això és un fet. » Dels fòrums universitaris a les llistes de correus i fòrums més amplis, hi havia un pas. Els enviava escrits i la gent que la llegia li’n demanava més. I així va començar a desenvolupar la faceta, com diu, d’escriptora d’estar per casa. Durant quatre anys, del 2004 al 2007, escrigué un article d’opinió setmanal al Diari de Girona i va dedicar-se a escriure relats curts, recopilant-los. El 2008 va presentar-se al certamen dels Premis Recull, optant al premi de narrativa Joaquim Ruyra, on va quedar entre els cinc finalistes. Guanyà un premi online Peregrinas en la red , amb un relat sobre la seva experiència al Camí de Sant Jaume. Vaig guanyar un altre premi, a través de Relatsencatalà.com, amb un relat sobre les noves tecnologies i encara un altre, en un certamen anomenat Dona més dona. L’any 2010 col·laborà en un experiment, amb que gent de les Terres de l’Ebre: va escriure una novel·la col·lectiva amb vuit autors més: Il·lusions i incerteses, que publicà March editor. Participà, amb aquest autors i d’altres, en un recull de relats titulat L’arbreda ebrenca, que també publicà March editor. El 2011 col·laborà en el llibre col·lectiu Un riu de crims, també publicat per March editor. Es tractava de relats de gènere negre. L’any 2013 va ser nomenada presidenta de l’Associació de Relataires en Català, on col·laborà en sis llibres col·lectius de l’associació. Garbuix de contes, Barcelona t’estimo, Criatures fantàstiques, Temps era temps, Segona oportunitat i L'aigua. Fou el 2014 quan publicà el primer llibre de relats, Dones de vidre, que publicà Ònix editor. I fou també l’any en què fundà, junt amb d’altres autores, el grup literari Cornèlia Abril. Amb Cornèlia Abril, el 2015 Edicions Els Llums publicà He d’anar-me’n, llibre de relats i pintures de l’artista visual Carmen Sanz Soto. El 2017 Ònix editor publicà Si es fa fosc i, amb el mateix editor, l’any 2019, vam treure I, tanmateix, va ser una nena, tot i que dels integrants del primer llibre ja només en quedàvem tres. Actualment els integrants de Cornèlia Abril estem preparant el quart llibre. Com a poeta ha publicat el llibre que presentarem, Espígol en el jardí, del qual del qual l’autora n’està molt satisfeta, «perquè sempre havia pensat que jo no era capaç d’escriure poesia, tot i que ho havia intentat.» Finalment, va recollir tot el que tenia, ho va ordenar i feu el llibre.

Aparador de poesia. Tenim en aquest locutori Abraham Mohino Balet, que ha vingut a presentar ‘Llibre de les imatges perdudes’, que ara no fa gaire, el març de 2020, publicà magníficament com sempre Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega, amb il·lustracions de l’autor i un pròleg i un epíleg de Mònica Miró Vinaixa. Al llibre, l’autor « combina amb harmonia ─llegim en una recensió de Teresa Costa-Gramunt a Núvol─ dues formes literàries com són l’haiku i la prosa poètica amb un tercer element visual: les cal·ligrafies que il·lustren la primera part del llibre que l’autor titula precisament Son del cal·lígraf. [...] el lector, participa de la sensació que proses poètiques, haikus i cal·ligrafies formen, juntament amb el poeta, una unitat en l’experiència, tal com vol la pràctica artísticoespiritual del zen.» Despús ahir, dimecres dia 10 de març de 2021, férem el tres-cents cinquanta-vuit programa, el vint-i-dosè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Abraham Mohino i Balet, el nostre convidat nasqué a Manresa el 8 de maig de 1969. Llicenciat en Filologia catalana. «És escultor, escriptor, professor de secundària i professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.» Curbet Edicions li edità el 2010 l'Obra poètica completa de Rosa Leveroni i Angle Editorial el 2002 Agonia de llum, la poesia secreta de Mercè Rodoreda, un llibre molt ben editat que inclou obra pictòrica de l’autora. En el terreny de la investigació he centrat la meva atenció en àmbits com la literatura produïda per l’exili català, la literatura de gènere, la literatura autobiogràfica i l’estudi del llenguatge poètic. així com d’epistolaris i literatura personal d’ambdues autores: Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni, juntament amb Enric Pujol, que publicà Edicions 3i4 el 1997; Autoretrat de Mercè Rodoreda, amb Mònica Miró Vinaixa, que publicà el 2008 Angle Editorial; Cartes d’amor i d’exili: Rosa Leveroni – Ferran Soldevila, també amb Enric Pujol, que publicà Viena Edicions el 2009); Mercè Rodoreda: Centenari, que publicà la Institució de les Lletres Catalanes el 2011; i Mercè Rodoreda. Entrevistes, que publicà la Fundació Mercè Rodoreda, el 2013. Cal esmentar l’assaig La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l’ésser, que el 2004 publicà Eumo Editorial, i que va merèixer el Premi d’assaig Vila de Perpinyà-Modest Sabaté 2000. Com a poeta he publicat tres llibres d’haikus, que és l’estrofa en què m’he prodigat com autor, crític i divulgador: amb Mònica Miró Vinaixa, En el límit de l’ombra, pols de cinabri, publicat a Mallorca el 2011 per l’Editorial Moll; Persistència del blanc titani en temps dels ametllers batuts, guardonat amb el XLVÈ Premi Joan Teixidor de Poesia de la Ciutat d’Olot i que recollí íntegrament a l’antologia del haiku modern i contemporani català, Llum a les golfes, curada per Sam Abrams, que el 2012 publicà Viena Edicions, 2012 i ara el llibre que presentarem, Llibre de les imatges perdudes, on elaboro una síntesi de haiku, haiga i haibun. Segons el meu parer, considero que consoliden la meva obra poètica i escultòrica Ànemos, publicat el 2018 per Godall Edicions, i Cases de poeta. Escultures de ferro, paraules de pedra, publicat el 2019 per Barcelona: Editorial Trípode. No ens deixéssim que el 2011 fou mereixedor del premi al reconeixement a la trajectòria literària Cadaqués a Quima Jaume per l’obra completa de Rosa Leveroni, que més amunt hem citat.

Aparador de poesia. Antònia Vicens i Picornell ha vingut al programa per a presentar ‘Pare, què fem amb la mare morta’, que ara fa res, el setembre 2020, publicà LaBreu edicions dins de la seva emblemàtica col·lecció Alabatre. Amb aquest llibre, l’autora «confirma ─llegim a la solapa de la coberta─ aquesta capacitat per esgarrifar mentre emociona, aquesta vegada posant com a centre de l’experiència de pèrdua la mort de la mare, envoltant-la de mite i una sensibilitat poètica del tot singular i d’extraordinària força.» Ahir, dimecres dia 3 de març de 2021, férem el tres-cents cinquanta-set programa, el vint-i-unè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, de les vuit a dos quarts de nou de la tarda, des de Ràdio SantVi. Podreu escoltar-lo o bé través de les ondes (FM 107.4) o bé per internet: www.radiosantvi.cat. Nasqué a Santanyí 27 març 1941. Novel·lista, narradora breu i poeta. Començà a escriure recollint el parlar popular. Estudià per a ser administrativa. El seu primer llibre publicat, el recull de quatre relats Banc de fusta, que va rebre un premi a Cantonigròs el 1965, fou publicat el 1968 per l’Editorial Moll. Un bon any per l’autora, que publicà la novel·la 39º a l'ombra amb què el 1967 conquerí el Premi Sant Jordi i que publicà Selecta. L'univers mallorquí i els problemes d'equilibri entre turisme i conservació del territori forneixen la font d'inspiració principal per a aquests dos volums i l'obra posterior. Cal dir que la seva feina a diversos hotels li conferien un punt de vista privilegiat sobre la qüestió. Altres temes freqüents són la condició dels marginats (per ser dones, per estar fora del sistema) i la soledat que hi va aparellada. En 1971 es casa i es muda a Palma, on alterna feines en diversos llocs i coneix de prop la realitat de l'illa des de diferents vessants. Va començar a col·laborar amb el diari Avui enviant contes, així com amb el Diario de Mallorca. Més endavant va obrir una botiga d'artesania, fins que es va jubilar l'any 2000 i va tornar a marxar de la ciutat. Des del camp, va continuar escrivint la seva obra, on hi va introduir també la poesia. L'alterna amb articles a premsa. El 1971, l’Editorial Moll publicà, dins la Biblioteca Raixa, la novel·la Material de fulletó. La festa de tots els morts va ser la tercera novel·la, que va publicar l’any 1974 a la petita editorial Nova Terra, avui desapareguda. El 1977 va entrar a formar part de la junta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana com a vicepresidenta per les Illes Balears. El 1980 fou un bon any. D’una banda, la Institució Borja i Moll, dins la Biblioteca Raixa, publica el llibre de relats breus Primera comunió. De l’altra, l’Editorial Laia publicava La santa, una novel·la que reprenia alguns dels motius que entreteixien la seva narrativa. Durant més d’una dècada Vicens havia tractat, amb cruesa i un llenguatge de gran fertilitat metafòrica i lingüística, la situació de la dona en un entorn clarament hostil. El 1981 obtingué el Premi Llorenç Villalonga de Novel·la per, que publicà l’any següent Les Eines. El 1984 va merèixer el Constantí Llombart de Narrativa per la novel·la Gelat de maduixa, que publicà Fernando Torres. El 1987, Planeta li publicà la novel·la Terra seca. El 1998, Edicions 62 li publicà Febre alta a la col·lecció El balancí. Editorial Destino, dins la col·lecció L’àncora li publicà Lluny del tren l’any 2002 i el 2007 Proa, a la col·lecció A tot vent, la novel·la Ungles perfectes. La seva darrere novel·la creiem que és del 2010. La Institució Borja de Moll publicà Ànima de gos. Cal remarcar que el 2005 Edicions del Salobre aplegà Tots els contes d'Antònia Vicens a un volum. El 2009 Eumo publicà Lovely, el seu primer poemari; el 2013 Lleonard Muntaner Sota el paraigua el crit; repetí amb Eumo, publicant el 2015 Fred als ulls; el 2017 LaBreu edicions publicà Tots els cavalls, poemari amb pel qual obtingué el Premio Nacional de Poesía l’any 2018. I ara presentarem Pare què fem amb la mare morta, el seu darrer poemari, tot i que ha aplegat en una antologia personal, Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre, publicat el 2020 per Pagès Editors. Distingida amb premis de reconeixement global a la seva carrera com la Creu de Sant Jordi el 1999, la medalla Ramon Llull el 2004 (que va refusar en protesta per la política lingüística del Govern Balear) i el Premi Nacional de Cultura el 2016. Els seus llibres han estat traduïts a l'alemany, al francès, al portuguès i al castellà.

Aparador de poesia. Míriam Cano tornà al programa per a presentar ´Vermell de Rússia’, que ara fa res, l’abril de 2020, LaBreu edicions publicà dins de la seva emblemàtica col·lecció Alabatre. « [Al llibre] la veu de [l’autora] ─llegim en un escrit promocional─ troba la mesura expressiva d’un món conceptual que es manifesta a través de l’ombra i l’emoció fent un pas més cap un simbolisme personal que configura un univers literari singular construït a partir d’una experiència de la por i del dolor que la paraula poètica torna sublim. [Es tracta] d’un color de pintallavis. El mateix que a l’autora li va servir com a pintura de guerra mentre escrivia la trentena de poemes (...). Al seu tercer poemari, [l’autora] explora les contradiccions i la necessitat de coratge, temes recurrents (...), que en aquest nou volum adquireixen un significat més madurat, com en una escala de cargol: sempre sobre el mateix eix, però un parell de pisos més amunt.» Ahir, dimecres dia 24 de febrer de 2021, férem el tres-cents cinquanta-sisè programa, el vintè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Molinenca. La nostra convidada, Míriam Cano Manzano, nasqué el 13 de maig de 1982 a Molins de Rei, terra de poetes. Però establerta als Jocs Florals de Sants, just al costat de la històrica parròquia de Sant Medir. Cada any s’hi lliura l’Amadeu Oller de Poesia. “De manera que estic envoltada de poesia fins i tot geogràficament”, ens va dir fa un temps en un missatge. No s’hi va poder quedar i i hagué de buscar pis. Encara és jove i més ho era quan amb Buntsandstein obtingué l’any 2013 el premi Martí Dot de Poesia. Tenia un gos, en Blat, a qui li dedicà. Brillant, plena de força, autèntica, digueren. Fa un temps que ha creuat la línia dels trenta, però quan tenia cinc anys i la gent li preguntava què voldria ser de gran, ella sempre responia que seria escriptora. Lletres i llibres l’han acompanyada sempre. De ben petita s’adonà “que era una negada pels números i la meva orientació acadèmica sempre va anar encaminada cap a les lletres pures.” Es va llicenciar en Humanitats, una carrera que va gaudir moltíssim i amb la qual adquirí, segons el seu parer, una visió global de la cultura. Ha escrit on line sobre cinema i música, fet que es visible en la seva producció poètica, i ha col·laborat en programes de ràdio dedicats a música de cinema, com ara El violí vermell de Catalunya Música. Treballa actualment a l’Institut Universitari de Cultura de la Universitat Pompeu Fabra, “un lloc on puc posar en pràctica la meva formació en gestió cultural.” Figura als llibres IIN Festival de Poesia des dels Balcons (Parnass) i Assumiràs la Veu (Terrícola) A més a més de poeta, articulista. Col·labora als periòdics i diaris digitals Catorze. Cultura Viva, NacióDigital, Poetari i Gent Normal. Fa relativament poc ha escrit per a l’espectacle Nàufrags de Lluís Danés els poemes que s’hi diuen. Tornà Míriam Cano al programa per a presentar Ancoratge, pres d’Anchorage, ciutat d’Alaska. Aquest nou poemari fou publicat el març de 2016 per Edicions Terrícola, dins de la col·lecció Llibres de l’Afrau i va acompanyat d’una postal a l’anvers de la qual hi ha una il·lustració de Paula Bonet i al revers el pròleg de Lluís Calvo, on llegim: «Però no és de papallones i tsunamis [vers de la primera part] que vull parlar-te, sinó d’aquests bells poemes condensats, plens de vida i de desig, de camins i trasbalsos i celebracions, de tots aquests topants no cartografiats que t’esperen. I això és Ancoratge, entre el coratge de viure i el dolor de saber que hi haurà indrets que es resistiran a ser explorats. Éssers humans, al capdavall. Amb tota la grandesa del passavolant i tota la misèria dels qui arriben amb farcell i desmereixen la noblesa.» En la solapa de coberta, els editors confessen que els confessà «que, si no està escrivint, potser la trobareu a la cuina provant receptes noves, tocant la guitarra, fent un vermut etern a Sants, el seu barri, en algun concert, o renyant el Blat.» La seva primera obra narrativa és el recull de contes Cremen cels (2017), compartit amb Martí Sales i Antònia Vicens. Ha traduït al català una selecció de poemes d'Emily Dickinson (2017) i Cartes a un amic alemany, d'Albert Camus (2019). No ens ho deixéssim. forma part del Claustre de l’Escola Bloom.

Aparador de poesia. Antoni Clapés i Flaqué tornà al programa per a presentar ‘Clars, aquest matí, són els teus records (obra reunida, 1989-2009)’,que ara fa res, el setembre de 2020, publicà dins de la seva emblemàtica col·lecció Alabatre LaBreu edicions amb un epíleg de Víctor Sunyol. «Escriure contra la mort perquè escriure és desaparèixer ─hi llegim─, restar en el món, en el text, en un mateix. Fondre’s amb el tot. Mirada: aquell jo que ens fa altre: el mot. Ser l’altre, el que s’és; ser pel lloc, pel mot, per allò que crea el verb. Pel poema. Tots els mots en el mot. Tots els llocs en el lloc. Totes les llums en la llum. Anar cap al no-res en l’escriptura, habitar el no-res, el tot. Ser-hi, que és ser-ne.» Ahir, dimecres dia 17 de febrer de 2021, férem el tres-cents cinquanta-quatrè programa, el divuitè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Antoni Clapés i Flaqué, el nostre convidat, fou el quart i darrer fill de Lluís Clapés i d’Agnès Flaqué. El pare, tot i guanyar-se les garrofes en la indústria tèxtil, conreà l’escultura i la pintura, i fou un incansable activista cultural sabadellenc; a ell, especialment, es deu la creació del Museu d’Art de Sabadell. Nasqué a Sabadell el 9 de juliol de 1948 . Feu tota la primària i el batxillerat als Escolapis de Sabadell i estudià Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona. Des de 1966 fins a 2013 va treballar com a consultor en la indústria informàtica. Des de 1964 escriu poesia i textos relacionats amb la poesia. Entre 1970 i 1974 col·labora en la creació i la direcció de Sala Tres, un espai dedicat a l’art contemporani. El 1976 obre, a Sabadell, la llibreria Els dies i, posteriorment, el 1981, crea Les edicions dels dies, que durà cinc anys. Al 1989 crea, i dirigeix fins ara mateix, Cafè Central, un projecte editorial independent al servei de la poesia. Sembla ser que les seves aficions són passejar i llegir, i escriure, no ens ho deixéssim. Des de 1964 que escriu poesia ―tenia setze anys― i textos relacionats amb la poesia. El 1986 Les edicions dels dies publicaren Escrit en fulles de te amb un pròleg d’Albert Ràfols Casamada. Amb Crepuscle de mots obtingué el 1989 el Premi Joan Alcover de Poesia, que publicà Columna el mateix any. El 1990 Cafè Central publicà Epigrafies/Epigramies, amb dibuixos de Benet Rossell i el 1992 Edicions Alfons el Magnànim editaren Trànsit. També amb dibuixos de Benet Rossell el 1994 Cafè Central publicà A frec. Matèria d’ombres, Tagrera, Carnet i In nuce foren publicades el 1995 per Jardins de Samarcanda, el 1997 per Cafè Central, el 1999 per Emboscall i el 2000, amb epíleg de Víctor Sunyol, per Proa. No hi ha treva: el 2001 Emboscall publica Llavors abandonaries Greifswald, el 2003, novament Emboscall, El viatger no sap, amb dibuixos de Benet Rossell, i Destret. Pagès editors el 2005 publica Alta Provença, amb un epíleg de Carles Hac Mor. Miro de veure-hi aparegué els 2007 amb dibuixos de Benet Rossell gràcies a Emboscall. El 2009 Meteora publicà amb pròleg de Josep M. Sala-Valldaura La llum i el no-res amb què obtingué el Premi Josep Maria Llompart al millor llibre de poesia de 2009 i el Premi Quima Jaume de Cadaqués al millor llibre de poesia de 2009 i Emboscall Un sol punt, amb dibuixos de Benet Rossell i pròleg de Carles Camps Mundó. El 2010 Pagès editors edita La lentitud, la durada. Autoantologia 1982-2007. A banda dels dos llibres que presentàrem el 28 de novembre de 2018, hem de mencionar L’arquitectura de la llum, publicat pels Llibres del segle el 2012 amb epíleg de Víctor Sunyol. Amb Arbre que s’allunyà obtingué el Premi No Llegiu, publicat a la col·lecció Alabatre, amb un pròleg de Marc Romera, el setembre de 2017 ―la segona edició és del juliol de 2018― per LaBreu Edicions. Pluja fou publicat el 2015 amb una Il·lustració d’Alícia Casadesús i Epíleg de Víctor Sunyol per AdiA Edicions. La poesia d’aquest poeta ―assenyala Romera― «parteix d’un detonant de memòria, però aquesta memòria (…) se’ns manifesta com una recerca (…) que legitimi l’expressió poètica a partir de la reflexió sobre el fet poètic, sobre com això condiciona memòria, mirada, sensacions, i ens permet l’expressió que transcendeix convertint-se en única possibilitat de veritat.» El poeta, a propòsit de les dues parts de Pluja, afirma que «contenen el que he anat escrivint des de sempre, perquè la poesia sempre és memòria». El poeta vingué a presentar Finestra sobre el buit, llibre que ara fa res, el març de 2019, publicà esplèndidament Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega. Conté els tres poemaris que publicà entre 2001 i 2003 a Emboscall, com se’ns diu en una nota final. La seva poesia ha estat traduïda i editada al francès, espanyol, anglès, italià, portuguès, alemany i àrab. Tradueix poesia del francès i de l’italià. Ha traduït, sobretot, Philippe Jaccottet i poetes quebequeses (Denise Desautels, Nicole Brossard, Diane Régimbald, France Mongeau), i la prosa de Jules Renard, Christian Bobin i Jean Cocteau. Ha obtingut el 2012 els premis de traducció Mots Passants i Rafel Jaume per la traducció de Tomba de Lou, de Denise Desautels. Ha materialitzat les seves reflexions sobre el llenguatge i la poesia en els dos volums de Converses i el llibre Fer les cartes, ambdós en diàleg amb Carles Hac Mor, i en dues exposicions: La casa de l’ésser? i D’estar a estar. Ha fet lectures de la seva obra, ha dirigit cursos i seminaris i ha donat conferències arreu de Catalunya i del món. El 2010, amb motiu del centenari de Màrius Torres, creà i dirigí l’espectacle Com una espurna, que fou representat a diversos llocs. El 2014 creà i dirigí l’espectacle No t’angoixis per les meves llàgrimes, amb textos extrets de Tomba de Lou, de Denise Desautels, que fou representat a Girona i Barcelona. Ha col·laborat o col·labora a les pàgines literàries de l’Avui, La Vanguardia, The Barcelona Review, Reduccions, Transversal, Caràcters, i actualment fa ressenyes de poesia a Sonograma. Ha treballat, finalment, amb els artistes plàstics Benet Rossell, Marga Ximénez, Lafon+Rierola, Jaume Ribas, Asunción+Guasch, Alícia Casadesús i Pilar Abad.

Aparador de poesia. Maria Victoria Secall serà al programa per a presentar ‘El dia que va néixer Orlando’, que ara no fa gaire, el març de 2018, publicà Finis Africae, amb uns esplèndids dibuixos d’Horacio Sapere i un pròleg d’Àngels Cardona Palmer. «La paraula poètica ─llegim en un escrit promocional─ defuig la tirania del significat únic, permet el naixement d’associacions no previstes, de realitats noves i alliberadores. El dia que va néixer Orlando de Maria Victòria Secall fa aquest camí. Recull la torxa de la novel·la de Virginia Woolf, Orlando, i ens obre portes interiors i forrellats externs, ens convoca a esdevenir qui volem ser, a trobar la part masculina que la dona porta dintre, a acceptar la part femenina que l’home sol ignorar. A la recerca de relacions alliberadores cap a una abolició dels límits i els significats patriarcals i temporals; assolir una millor visió interior, denunciar injustícies i indignar-se. Un poemari amb uns versos essencials, allà on no res hi sobra però tampoc no res hi manca» Ahir, dimecres dia 10 de febrer de 2021, férem el tres-cents cinquanta-cinquè programa, el dinovè de la desena temporada. L’emetérem des de Ràdio SantVi. Maria Victòria Secall, la convidada, nasqué el 28 de desembre de 1948 a Barcelona. Maria Victòria Secall i de Fermentino és una poeta balear resident a Palma. Maria Victòria es va llicenciar en Psicologia i en Filosofia a la Universitat de Barcelona per a passar a doctorar-se en Psicolingüística a la mateixa Universitat. En un primer moment i al llarg d'una gran temporada es dedicà a la docència, tasca que compaginava amb la investigació i la pràctica clínica de la psicologia; la qual va acabant sent la seva principal dedicació i la que actualment continua exercint a un centre oficial de Palma. És membre, com Aina Ferrer Torrens de Fart D'art, escamot poètic; de l'associació d'escriptors en llengua catalana, del Pen Català. Gestiona un bloc personal, El pèndol de petites oscil·lacions. Al llarg de la seua carrera com a psicòloga ha publicat diversos llibres com ara Psicología del lenguaje, que l'Editorial Pirámide publicà el1981; La parla de l'infant, publicat el 1987 per l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Palma; La capsa dels sons, publicat el 1988 per Premsa Universitària. També ha realitzat articles per a revistes especialitzades en temes de psicolingüística i psicologia social. Entre la temàtica de la seva obra ha conreat a més a més la literatura infantil i juvenil, on podem destacar L'estel de foc, amb què fou finalista del IIN Premi Guillem Cifre de Colonya), Hiverneus, amb què obtingué el 1984 el 2N. Premi de narrativa breu Dona, La capsa dels somnis, recull de contes finalista el 1984 del IIIR Premi Guillem Cifre de Colonya. Com a poeta i escriptora de relat breu ha publicat L'indesxifrable codi, Premi el 1997 Rei en Jaume de Poesia, Heliografia, llibre guanyador el 1998 del Premi de Poesia Joan Llacuna, que s’atorga a Igualada; L'embolicadora, amb què obtingué el 1999 el 2N Premi de narrativa breu del Diario de Mallorca; Lluna nova,1R Premi el 2001 Ancora de narrativa breu de Sant Feliu de Guíxols 2001; La nedadora, 2N Premi el 2002 de conte curt Sant Bartomeu de Montuïri, Els amants del pont, amb què que obtingué el Premi de conte curt de Sant Sadurní d'Anoia i Obert per defunció, publicat a Palma el 2006. Gramòfon de runes, el 2012; La mort viole(n)ta, 2013. A banda de El dia que va néixer Orlando, que presentarem, hem d’afegir un últim poemari, El perfum del llorer, amb què obtingué el 2018 el Premi Xavier Casp. Ha participat a diverses compilacions: Poetes per la llengua, 1999; 13x3 Poesia Perifèrica, 2006; el disc Vents de la paraula, 12 poetes de les illes, 2006; Eròtiques i despentinades, 2007; Festival de Poesia de Lloseta 2009; Accions’13, Lloseta 2013; Ressonàncies poètiques i pictòriques del món femení a l’obra teatral d’Alexandre Ballester, amb Marquet Pasqual, 2007, 2010; Reivindicació de l’aurora a Rompre els murs de silenci, amb Marquet Pasqual, 2011; el documental sobre dones poetes Som elles, d’Aina Riera, 2012; XV Festival de Poesia de la Mediterrània 2013; Versos per la llengua, poetes de Mallorca, 2014; Autisme, trenquem el silenci amb la poesia, 2014; Amb accent a la neutra. Antologia de dones poetes a Mallorca, 2014; Dones de la Mediterrània amb Marquet Pasqual, 2015; PoesArt, Artà 2017; El llom de la sargantana, amb Marquet Pasqual, 2019. Col·laboracions periòdiques al quadern cultural S’Esclop. Com a poeta participa en actes de difusió de la poesia, individualment i amb grup, per a les causes del desarmament, l’eliminació de la violència de gènere i la llibertat i col·labora amb artistes plàstics, en una proposta conjunta d’apropament i fusió. Amb el pintor i amic pollencí Antoni Marquet Pasqual han elaborat diverses obres conjuntes. Per a ella la poesia és un acte d’amor propi i aliè, la comprensió i compassió del dolor, el goig compartit. Els seus versos parlen de la intempèrie i la solitud, dels aixoplucs necessaris per a viure, de l’amor i el desamor, del paisatge i la paraula, dels petits plaers de la vida i l’amistat, de les dones i la lluita per la igualtat. Creu que no som propietaris de les paraules, només en som usufructuaris, cada llengua, cada literatura és patrimoni de la humanitat.

Aparador de poesia. Jordi Tena i Galindo fou al programa per a presentar ‘Últim record de l’Arcàdia’, que ara fa res, el gener de 2020, publicaren l’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli dins de la col·lecció Pont del Petroli Poesia. «[L’autor ─llegim en un escrit promocional─ ens mostra (...) magnífics instants poètics. Potser un adéu als fugaços temps de felicitat com el poeta ens anuncia en un dels primers poemes (...): Vull saber / si això és felicitat (...) De mica en mica anem assistint al profund viatge vital de l’Espècie. ‘Vida publica, vida privada, vida secreta. Palpitants relacions entres cossos i ànimes. I la memòria, creant evocacions aferrades a la pell. L’itinerari per aquest [llibre] ens deixa un pòsit de trobada constant al fons dels passos, dels més obscurs als més lluminosos, a voltes amb clars brins de mots esperançats.» Ahir, dimecres dia 3 de febrer de 2021, férem el tres-cents cinquanta-quatrè programa, el divuitè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Jordi Tena i Galindo va néixer el 14 de gener de 1980 a Barcelona. Es va llicenciar en Dret i va esdevenir funcionari d’Administració local, però ha portat una vida paral·lela com a escriptor, sobretot com a poeta. Per això li agrada definir-se com a «funcionari de dia i poeta de nit». Conreà de bon començament la narrativa i, com a conseqüència de participar en concursos i certàmens diversos, va publicar una dotzena de narracions breus en llibres col·lectius. Més endavant, però, als vint-i-set anys va començar a escriure poemes. A partir d’aquell moment la poesia es va convertir en el seu gènere predilecte. Esdevingué tresorer i secretari general de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana. Com a membre d’aquesta entitat va començar a participar en recitals poètics. En deixar-la continuà recitant la seva poesia en públic. Durant anys va ser habitual trobar-lo a l’escenari del bar Pastís, però també ha recitat en molts altres indrets. En aquest sentit, l’any 2013 va participar en un homenatge al president xilè Salvador Allende a Barcelona. També ha estat col·laborador de dos programes de ràdio dedicats a la poesia: Teatrí de butxaca, a Ràdio Gràcia, i Màgic univers de poesia, a Ràdio Pista de Balenyà. Fins ara ha publicat tres poemaris. Comanegra el 2012 li publicà Vent de pau i l’any següent, el 2013, Viena Edicions Reviu la flama. Ara, el 2020, com ja hem dit, Pont del Petroli ha cregut en el seu darrer projecte, Últim record de l’Arcàdia. Fa poc, i gràcies al vincle que manté amb el Barcelonès Nord, en especial per la seva feina com a funcionari, ha participat en el poemari Són coses certes, d’homenatge a Josep Gual Lloberas, que edità el 2020 Pont del Petroli. L’any 2013 va guanyar el premi al millor poema del Festival Invers de Poesia de Carcaixent, al País Valencià, per Perruqueria NAF, en què homenatja Gil de Biedma. La seva poesia, solen dir algunes veus, és humanista i existencial, en concebre l’individu com a part del col·lectiu i amb connexió amb l’entorn. Reconeix que la seva poesia ha patit influències diverses.

Aparador de poesia. Joaquim Cano Sais vingué al programa per a presentar ‘Tota flor sense cossiol’, que meresqué el 5È Premi de Poesia Francesc Garriga i que ara fa res, el desembre de 2020, coeditaren entre Cafè Central, LaBreu Edicions, Adia Edicions i Edicions del Buc amb la col·laboració de LiberisLiber. El jurat remarcà «que el llibre del poeta destaca (...) per la creació d'un relat polifònic que es basa en un ús paradoxal de les imatges, una precisió lingüística depurada i una exploració de la forma poètica que transita de les tankas japoneses als versos lliures autoficcionals.» El poemari ha permés a l’autor «dirigir la força de les paraules ─llegim en un text promocional─ cap a la destrucció de la realitat que el conforma. [L’autor] basteix el llibre a partir d’un ús (...) suggeridor d’imatges per dibuixar el trànsit del jo que qüestiona els fonaments de l’existència i les possibilitats del llenguatge i la creació.» Ahir, dimecres dia 27 de gener de 2021, férem el tres-cents cinquanta-tresè programa, el dissetè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Podreu escoltar-lo o bé través de les ondes (FM 107.4) o bé per internet: www.radiosantvi.cat. Joaquim Cano Sais, el convidat, nasqué a La Nucia, a la Marina Baixa, el 18 d’agost de 1995. «Reparteix les seves dèries ─confessa─ entre els estudis de Filologia Catalana i les formacions científica i musical.» «L’estudi de la literatura ─conclou─ li fa palès que és el resultat del paisatge en què viu.» És graduat amb menció especial en Filologia Catalana i, després d'una formació científica que el va fer decantar-se, definitivament, per les lletres i una formació musical tocant la trompa, el seu pas per la Universitat d'Alacant suposa un xoc inelàstic que s'ho emporta tot per davant. L'estudi del llenguatge li resulta una eina fonamental sempre que prova d'esdevenir en el text; és l'ofici d'esmicolar-se. Apassionat per autors com Carmelina Sánchez-Cutillas, Palau i Fabre, Basilio Sánchez, Keuchkerian, Zygmunt Bauman, així com per l’escenari literari italià del segle XX i els estudis d’obres medievals. Ha recitat amb el grup Contracolp i publicat a les revistes Gargots: Revista literària i Capicua. D'una banda, segons diu, s'ha nodrit del mètode que li han aportat els anys d'investigació lingüística a la Universitat d'Alacant i s'ha especialitzat en Educació Secundària Obligatòria i en Estudis Literaris. Aquest camí el mena a la seua ocupació actual, com a professor de llengua a un institut. D'una altra banda, tot aquest bagatge, sumat al gust per la lectura filosòfica, ha convergit en el buidatge de versos que ja no formen part d'un mateix i que, com una flor fora del cossiol, en viuen fora per un temps.

Aparador de poesia. Carles Cervelló Espanyol tornà al programa per a presentar ‘La boira del dia’, un conjunt d’esplèndides proses poètiques que ara fa res, el setembre de 2020, publicà, amb un pròleg de Miquel-Lluís Muntané i un epíleg de Susanna González Turigas, l’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli dins del col·lecció La puça. «[L’autor] ─llegim al pròleg─, docent, escriptor i editor– ens ofereix, en el seu nou lliurament poètic, un d’aquests mapes sentimentals. Proveït d’una àmplia cultura, literària i no, el poeta Cervelló fa ús d’una expressió ajustada i càlida, allunyada de l’afectació i de la grandiloqüència. A [l’obra] ha decidit servir-se del poema en prosa per traçar l’itinerari d’un temps viscut. Aquesta opció formal, (...), comparteix una àmplia intersecció amb la prosa poètica, però manté una identitat clarament diferenciada.» Ahir, dimecres dia 20 de gener de 2021, férem el tres-cents cinquanta-dosè programa, el setzè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Doctor en filologia hispànica per la UNED, treballa com a professor de secundària a Barcelona. La germana tenia pressa i va sortir primer o, potser, va ser ell, el nostre convidat, Carles Cervelló Espanyol, que, gentilment, va deixar que sortís abans. Els bessons, ja se sap, són cosa estranya. Els àries no sabem com poden suportar de ser-ho. Va néixer el 12 de març de 1966 i estava predestinat. Quan tenia 14 anys, «sense que tingués la més mínima sospita que una cosa així pogués passar, vaig descobrir els llibres i m’hi vaig quedar atrapat fins ara.» Després vingué naturalment l’escriptura. Cadascú busca el triangle que li convé; ell, la família, els amics i els llibres. L’han fet millor persona, segons que sembla. Ha publicat vuit (o nou) llibres de poesia en català, a banda del que presentarem, que són. Primer va ser Ànima metàl·lica, publicat per Neopàtria el juliol de 2015 a la col·lecció Opera prima. Després fou Fragments de plenitud, publicat el 1997 per Amalgama, on trobem l’exaltació de l’art, que ens farà, segons el poeta, més humans. Ja més tard, el 2005, vindrà En veu alta, pel qual obtingué el Premi Alella a Maria Oleart. Fou publicada per La Comarcal Edicions l’abril de 2006, tal com es va anunciar al lliurament del premi, que tingué lloc a a la Biblioteca Ferrer i Guàrdia. Haurem d’esperar el 2010, que obté a Sallent el Premi Josep Fàbregas i Capell per Les dones imaginàries. Tèmenos Edicions publica l’any següent el poemari. «Són imaginàries —comenta Ricard Mirabete— perquè són agents actius que configuren una personalitat, una potència humana, que creen un sentit vital, que imaginen i d’aquesta manera adquireixen una presència real dins la pell de tantes i tantes dones generadores de la seva essència.» Un quart, Petites coses, que vingué a presentar al programa quan estava a punt de sortir amb il·lustracions de Carles Guitart. Es publicà el 2014. Hi hem d’afegir Sentiment i paisatges, amb fotografies de Montserrat Bassas, publicat per Tèmenos el 1919. Coincidint amb una exposició de Josep Domènech, XIII, llibre de tirada curta publicat per Tèmenos també el 1919. Té una obra de teatre per a nens, en català, Bruixes, que publicà Amalgama el 2001 i una novel·la, en castellà, La era de la babosa, publicada el 2018 per Apeiron Edicions.

Aparador de poesia. Marta Pérez i Sierra tornà al programa, aquest cop per a presentar ‘Punta de plom’, que va merèixer el XVIÈ Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra i que ara fa res, el març de 2020, publicà Pagès Editors amb un pròleg d’Isabel Maria Ortega Rion. «Hem de celebrar l’edició [del llibre] ─n’extreu l’editorial en un text promocional─ perquè representa una nova fita en el recorregut poètic [de la poeta], en el sentit que, tot i mantenir la força i el compromís de llibres anteriors, manifesta una depuració del llenguatge i enceta una nova manera d’expressar el fet poètic, amb tot de referents que confereixen als poemes un plus de connotació simbòlica. [...] [El poemari], tot i presentar el sofriment de les dones maltractades en la seva cruesa, desprèn vitalitat i bellesa, com ho mostren les imatges líriques associades a la mar o a la sensualitat, tant vinculada al plaer sexual com al gaudi de l’entorn, especialment la flora.» Abans d’ahir, dimecres dia 13 de gener de 2021, férem el tres-cents cinquanta-unè programa, el quinzè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Cranc, llegim als manuals. Marta Pérez Sierra, la convidada, va néixer a Barcelona el 7 de juliol de1957. Mestra i Llicenciada en Filologia Catalana. «No recordo cap dia on no hagi escrit una cosa o altra.» De petita, si no tenia paper i llapis, escrivia amb el pensament.» Guanyà el primer premi quan tenia en tenia quinze amb una poesia que ara no li agrada gens, que li havia corregit l’avi de la Núria Sanahuja i que dedicà a Juan Antoni Febrer. Quatre anys després, l’any 1978, joveníssima, s’hi casà i tingueren dos fills, l’Adrià i l’Agustí. Va patir molt: l’Agustí sovintejava l’Hospital de Sant Pau per problemes del cor, i li va dedicar un poema que anys després, el 1999, quedaria finalista a Terrassa al Premi Raimundo Ramírez de Anton. Quan tenia vint-i-nou anys, a la primavera de1986, guanyà la Flor Natural i la Viola d’Argent als Jocs Florals de la Vila de Gràcia. Fosca nit, quan els fills ja dormien, li ho comunicaren. Havia tornat feia res al carrer Bailen, després de separar-se del marit. «Em vaig adonar —confessa— que m’agradava escriure poc i dir molt. Van ser els principis de la meva dèria d’estalviar paraules per produir un munt de sensacions.» El 1988 fou un any fructífer. A Cardedeu guanyà amb el poema Quart Creixent, d’evident caràcter eròtic, el tercer premi de poesia Ràdio Llinars. I, és clar, va passar molta vergonya, perquè la van fer pujar a l’escenari entre els altres guanyador, tots homes i molt més grans que ella. Quedà finalista al 1R Premi de Poesia Caterina Albert i Paradís, organitzat per l’Associació Catalana de la Dona. Amb L’origen, que dedicà a Jos Rossinyol, és finalista al Premi Narracions Breus Port d’Aiguadolç. Empesa per l’amor se n’anà a viure a Lliçà de Vall, al Vallès, però res, durà poc. Canvia sovint de casa i veu créixer els fills, però no gaudeix de bona salut. Segle nou, nova vida, novament a Barcelona, nou pis. Hi coneix en Joan Opi. Es dedicarà només a escriure. El 2002, Viena Edicions li publica Sexe Mòbil Singular (SMS), 50 poemes per enviar per mòbil, el primer poemari. L’abril del 2004 obté per Tu pertanys a la ràdio, jo a la lluna el tercer premi en els IVS Jocs Florals Virtuals, organitzats per la Jove Cambra de Terrassa. L’any 2007 obté per La vida en un tram el primer premi al IR Concurs de Relats Breus del Tram. Inspirada en la preciosa col·lecció de moda del modista Joan Aregall, va escriure el 2008 uns poemes aplegats en el llibre Fil per randa, que es va oferir a tots els assistents a l’acte de presentació de la col·lecció. El 2009 també fou una bona anyada. Publica I demà, l’atzar, un recull de set relats amb l’atzar com a fil conductor. A Guissona, el poemari Si goso dir-li un mot d’amant que es publicà el 2013, va rebre una menció especial com a finalista del IR Premi de Poesia Jordi Pàmias. El 23 d’octubre de 2010 va rebre el Premi Jordi Pàmias de Poesia per Dones d’heura, un poemari que es publicà un any després, «un cant, des del primer poema fins a l’últim, a l’experiència femenina de viure en relació», segons Sònia Moll Gamboa, que va escriure el pròleg. Finalment, cal esmentar boCins, llibre de poemes publicat el 2012 i Bavastells, un llibre de cinquanta microrelats en prosa poètica, editat el 2014. El recull de poemes M’he empassat la lluna quedà finalista del IVT Premi Miquel Arimany de Poesia 2013 i Viena Edicions l’edità el 2015. S’ha introduït en l’ebook, format amb el qual ha publicat el 2014 el poemari Gàngsters, ploma i vaudeville. Marta Pérez i Sierra vingué al programa el 15 de febrer de 2017 per a parlar-nos d’Un segon fora del dubte, el que llavors era el darrer poemari i que Editorial Gregal publicà magníficament, il·lustrat amb fotografies d’Enric Maciä. «Una història inspirada en fets reals, explicada en poesia, perquè només amb la poesia puc arribar a ell, el meu estimat amic mort [Jordi Gamundi](…)» «El poemari pres en la memòria fràgil —subratllà Josep-Ramon Bach, poeta— fa olor de llessamí, de taronja, de molsa de cirera, i d’amor primer. (…) Un llibre corprenedor, ple de versos inquietants que, com a contrapunt, ens empenyen a creure que l’amor límpid és possible.» De fet, no era cert que fos l’últim; paral·lelament, l’editor Carles Cervelló de Tèmenos Edicions li publicà Ostatge, un poemari que meresqué el XXIIÈ Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell de la Vila de Sallent. Duu un pròleg de Jordi Pàmias, membre del jurat, i està il·lustrat per Pere Cabaret. A banda que gestiona diversos blogs, destaca també com a dinamitzadora cultural. No ens deixéssim que ha estat l’ànima d’Àgatha, projecte solidari a favor de l’autisme fruit del qual és el llibre Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia. Llavors, els peixos, publicat per La Garúa Libros-Tanit magníficament, inclou unes pintures de Jordi Vila i Llàcer, i va encapçalat per un pròleg de Teresa Costa-Gramunt, a qui la poeta, en agraïment, li dedica el darrer poema de la primera part. «(…) és un diàleg íntim ―llegim en un escrit promocional de l’editorial― del qual tenim només una meitat. L’algú a qui s’adrecen els poemes, sigui una persones o moltes, no respon, o respon secretament a la poeta, i a nosaltres ens toca reconstruir l’enyor i les distàncies que els separen.»

Aparador de poesia. David Madueño i Sentís tornà al programa, aquest cop per a presentar ‘Cua de foc’, que ara fa res, el juliol de 2020, publicà Papers de Versàlia amb fotografies de Zita Vehil, «un projecte paral·lel i complementari a l’amor mutu que compartim», aclareix el poeta. « Entre els elements que caracteritzen la poètica de Madueño ─comenta Victor Mañosa, matemàtic i poeta─, que trobem ja als seus primers poemaris i que retrobarem evolucionats [al llibre], en destacaria el to reflexiu, dubto si emprar terme filosòfic per evitar evocar els grans sistemes de pensament que, un cop constituïts, esdevenen sobrehumans i, per tant, inhumans. Res de sistemes, a la poètica [del poeta] el pensament és de mida humana, rigorosament humana: en ella, es pretén deixar constància de la desempara en la que vivim, però també del constant afany de la vida per obrir-se pas: la de Madueño és una poètica de la resiliència, de la resistència íntima, de la reconstrucció, de la callada fermesa.» Ahir, dia de Reis, férem el tres-cents cinquantè programa, el catorzè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. El nostre convidat, David Madueño i Sentís nasqué el 22 de juny de 1976 a Sabadell. Llicenciat en Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Essencialment poeta. N’escriu, de poesia, i ho compagina amb la docència, la correcció de textos i la crítica literària. Ha publicat diversos articles al suplement cultural del diari El Punt Avui+, la revista de literària Caràcters de la Universitat de València i col·labora en el consell de redacció de la revista Quadern de les idees, les arts i les lletres, on hi escriu habitualment critica literària i poètica. Cinèfil empedreït, escrigué a lletrA un assaig on analitzà les adaptacions cinematogràfiques catalanes al llarg de la història, de diverses obres literàries. Es mostra molt actiu difonent poesia a través de diversos recitals i col·labora en el cicle Vespres de versos i vi que té lloc a l’Alliance Française de Sabadell. El llibre que presentarem és el cinquè llibre de poesia. Desvetlla de mots és feina obscura, amb què guanyà la 17A edició del premi Salvador Estrem i Fa de Falset i que fou publicada el 2008 per Edicions del llunÀtic. Poesia per a carnívors, que també publicà, el 2012, Edicions del llunÀtic. Els murs incerts, editat per Tèmenos el 2015 i Osques, també editat per Tèmenos el 2017. En el pròleg, Manuel Costa Fernández, filòsof i gestor cultural, explica que « (…) Osques és un llibre de vida. (…) prova, en trenta-dos poemes, de resumir la seva visió sobre l’existència. El poeta s’ha fet gran i el que ha anat descobrint sobre aquesta estranya trajectòria que va del naixement a la mort —i que no té cap explicació plausible— no li agrada gaire. Això no vol dir que caigui en el pessimisme. La troba feixuga, però també estimulant.» Ha estat mereixedor el 2008 del Premi de poesia del Certamen Literari Foment Martinenc i el 2011 del Premi La Mar de Lletres per Poemes de mar. Guanyà també el 2013 el Vila de Martorell al millor blog en català, llunÀtic.

Aparador de poesia. Anna Corominas i Serra ha vingut a presentar ‘Mentida prohibida’, que ara fa res, el juliol de 2020, publicà Edicions Tremendes amb esplèndides il·lustracions de l’autora del poemari. «El llibre ─llegim en un escrit promocional─ són 30 poemes, amb la seva particular il·lustració, i una sopa de lletres. Situacions quotidianes que, des de la paraula i el traç, ens descriuen un clic fotogràfic de moments. Instants íntims i molt propis des de la mirada inquieta d’una veu multidisciplinària. Al món [de l’autora] hi ha cafè, llumins, cigarro i llençols. Però també hi trobem somnis, foscor, desig i orgasmes. Un món de metàfores on et recorda, tal com diu el primer poema, que: ets un putu llibre.» Avui, dimecres dia 30 de desembre de 2020, hem fet el tres-cents quaranta-novè programa, el tretzè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Anna Corominas i Serra nasqué a Avinyó el 16 de febrer de 1989. Menuda, discreta, senzilla i cordial, amb una aparent fragilitat, té una mirada encuriosida que observa. Es mostra molt satisfeta de cadascuna de les seves obres: «m’agraden totes», sol dir. Un cap privilegiat, curull d’idees tant abstractes com minimalistes. De ben petita ja feia gargots artístics: el quadre de la girafa a la sabana, que el va fer quan tot just tenia deu anys, ja insinua el talent interminable de l’autora i presideix la paret principal de l’estança de casa seva, al costat de l’obra el dit a l’ull, entre d’altres. La pintura sempre li ha agradat i, tot i que va anar molt de temps amb la Montse Serra a dibuix, es considera autodidacta. Un artista amic de la família, en Segis, la va acabar de motivar. Va estudiar disseny i patronatge, que potser té poc a veure amb el quadres que pinta però gràcies a això està treballant a Brott, una empresa de collars, llits i jaquetes de disseny per a gos on la seva feina és la creació de productes nous. Fa poc s’ha reenganxat als estudis per endinsar-se en el Disseny Gràfic Interactiu que és una part més específica d’aquesta branca per a aplicacions i web. A la feina li han facilitat poder combinar les dues coses. Es considera afortunada pel fet de treballar en un món que li permet estar en contacte continu amb l’art i la creació. Troba la inspiració en el seu interior, el seu món particular, sentiments que necessita treure i que projecta en els seus quadres. En moments que se sent massa carregada, la pintura la fa desconnectar. És inquieta, sempre té la necessitat de fer alguna cosa i utilitza diferents tècniques per a expressar-se: dibuix, pintura, collage, fotos, escriptura... Té una clara influència del surrealisme dalinià amb les il·lusions òptiques, -un estil que et fa pensar i anar més enllà-matisa. En les seves obres hi podem trobar nimfes amb un sol ull al mig de la cara que podrien passar per filles de Polifem i que no deixen indiferent. Com la de l’escala reial de cors de la coberta. Li agrada provar i investigar i la tècnica del collage li ho permet. L’Anna també fa obres per encàrrec, i algunes les podeu trobar al seu compte d’Instagram @qoorominas, una particular galeria virtual. El llibre que presentarem és un recull d’escrits que tenia en forma de poemes i que una amiga li va suggerir de publicar-ho. Edicions Tremendes, de Corçà (Girona) va entomar el projecte i el va tirar endavant. Una obra on s’hi reflecteixen pensaments íntims al costat d’unes il·lustracions ben particulars. Actualment ocupa gairebé tot el seu temps estudiant i treballant.

Aparador de poesia. Adriana Bàrcia José vingué a presentar ‘Efluvis domèstics’, el seu segon llibre de poesia, que ara fa res, el març de 2020, publicà Edicions Tremendes a la seva col·lecció Soul. «Són descàrregues luminescents en el gas o l’aire d’una casa que és seu de la família ─llegim en una escrit promocional─. Són emanacions íntimes, brillants, sorolloses i altament apreciables de qui habita aquesta casa i esclata de dins cap a enfora. Són brins d’esma que ens salven de la voràgine de l’existència i la triple jornada que ens ofega. Són esperons per reafirmar el jo, la veu amagada que reneix amb força. Són, també, la resposta a les veus de Mary Wollstonecraft Shelley, Emily Dickinson, Rosa M. Arquimbau, Anne Sexton, Sylvia Plath, Albertine Sarrazin o Erica Jong, entre altres artistes, dones i mares.» Ahir, dimecres dia 23 de desembre de 2020, férem el tres-cents quaranta-vuitè programa, el dotzè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Adriana Bàrcia José, la convidada, va néixer a Girona el 12 d’abril de 1975, i tant li va agradar la ciutat que encara hi viu. La consciència d’escriptora se li va despertar als vuit anys, quan va començar a escriure un diari, fet que l’ha acompanyada des de llavors. Vingueren alguns reconeixements escolars, com els Jocs Florals en narrativa, que li van refermar la identitat literària. La passió per les lletres va continuar tant en el món acadèmic com en el creatiu. D’una banda, és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Girona i té un màster en Literatura Catalana Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona amb la tesina El feminisme i els viatges d’Aurora Bertrana. Les conferències inèdites del Fons Bertrana de la Universitat de Girona. Té un bagatge important com a especialista en aquesta autora i en feminisme, compta amb un recull de conferències, articles, volums, activitats didàctiques, clubs de lectura, etc. Cal destacar l’Àlbum Bertrana. El món és vostre, només us cal voluntat per a conquerir-lo, que publicà el 2017 el PEN Català 2017, el pròleg a La Ciutat dels Joves (ed. Males Herbes, 2019), Avui us parlaré (Diputació de Girona, 2019). Així mateix, també col·labora amb textos de temàtica cultural en diversos mitjans (Barcelona Review, Llumiguia, Núvol, Revista de Girona...) i és membre del Consell Assessor de la col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona. De l’altra, ha guanyat premis literaris en narrativa amb obres editades com Extracte del quadern d’Anaïs Fournier , que el 2000 publicà El Clavell, Ocurrió antes que leyera Sylvia Plath, que edità Emboscall el 2001, En blanc, que publicà Proa el 2001 i Tenia les mans blaves, publicat per Cossetània el 2005. Por i I ara què?, són dos contes reconeguts en certàmens, però romanen inèdits. En poesia, figura en les antologies del Festival de Poesia de Girona (2001 i 2005), Paté de Pedra (Emboscall, 2002) i el fanzine Karn de Kafè (2001). A més a més del poemari que presentarem, Roure Edicions publicà A cor què vols el 2014. Ha participat en recitals al costat de Joan Josep Camacho, Rafael Cruz, Enric Casasses, Guim Valls, Núria Martínez Vernis, Laia Claver, Josep Pedrals, Enric Virgili, etc. Actualment treballa com a tècnica lingüística, docent i examinadora de català (CPNL, DGPL, UdG).

Aparador de poesia. Corina Oproae, poeta i traductora, vingué a presentar ‘La mà que tremola’, que ara fa res, la tardor de 2020, coeditaren Cafè Central i Llibres del Segle amb un dibuix de Pilar Abad a la coberta i un epíleg de Laura López Granell. «[L’autora] ─hi llegim─ emprèn un viatge a la recerca del jo (per mitjà d’un tu), intenta el retorn a un allà (en l’aquí del poema). Potser per aquest motiu la poeta escriu en segona persona del singular i en present d’indicatiu. Crea així un aquí fora. Un mirall. Escriure’t, perquè un dia vas parar l’orella i vas sentir unes passes menudes, una dansa entorpida, un aleteig, “un tremor /que ho ignora tot”, presagi del poema. [L’autora] en sap, d’esperar el poema i de reconèixer-lo, i sap dur-lo d’una llengua a l’altra sense que se n’esbravi l’estremiment ni espatllar-ne el misteri. Fa sonar totes les llengües que li he llegit, en totes me n’arriba l’energia. Ha escrit [el llibre] durant el confinament (reclosa en un dins forçós i literal) i és el seu primer llibre de poemes en català, després de diversos llibres de poesia en castellà.» Ahir, dimecres dia 16 de desembre de 2020, férem el tres-cents quaranta-setè programa, l’onzè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Corina Oproae, la convidada, poeta i traductora, nasqué el 30 de març de 1973 a Făgăraş, población situada a la regió de Transilvània, a Romania. És llicencià en filologia anglesa i hispànica per la Universitat Babeş-Bolyai de Cluj-Napoca. Cursà un Màster sobre Estudis Literaris Americans a la mateixa universitat, on va desenvolupar també part de la seva activitat docent en acabar la carrera. Viu a Catalunya des de 1998, on cursà estudis de doctorat en Traducció i Adquisició de Llengües estrangeres a la Universitat Pompeu Fabra. Actualment dóna classes en un Institut d’Ensenyament Secundària. Escriu en castellà i català. Va debutar el 2016 amb Mil y una muertes (La Garúa Poesía, Barcelona), llibre també publicat el 2018 en romanès, en la seva pròpia traducció per l’editorial transsilvana Școala Ardeleană. El seu segon llibre de poemes, Intermitencias, va ser publicat per Sabina Editorial, Madrid, el 2018 (i es publicarà en romanès el 2021). El 2019, a Colòmbia, amb el segell Caza de Libros & Ulrika Ediciones, va publicar Temprana Eternidad, una antologia personal que inclou, a més a més de poemes ja publicats, també poemes del llibre inèdit Desde dónde amar (que es publicarà el 2021). Temprana eternidad (Tidig Evighet) és també el títol d’una antologia seva de poemes publicada en suec, per Simon Editor, 2020. En català ha escrit La mà que tremola, una reflexió poètica sobre el fet de viure i escriure en una llengua que no és la llengua materna. Ha estat inclosa en les antologies ¿Y si escribes un haikú? (La Garúa Poesía, 2019), a cura de Josep Maria Rodríguez i Flore Siente Antología del XXVI Encuentro Internacional de Mujeres Poetas de Cereté, 2019, publicada per Ediciones Corazón de Mango, Colombia, 2020. Entre el 2016 i el 2018 va col·laborar amb l’artista plàstica Judit Gil en el projecte Intermitències. D’aquesta col·laboració va sorgir l’exposició amb el mateix nom a l’espai cultural de l’art i la paraula, Espai Betúlia, Badalona (maig/juliol 2019). Tradueix del romanès y de l’anglès al català i a l’espanyol. Ha traduït poetes com Marin Sorescu (co-traducció amb Xavier Montoliu Pauli, premi Cavall Verd Rafel Jaume de Traducció Poètica, 2014 i premi Marin Sorescu, Craiova, Romania, 2015), Lucian Blaga, Gellu Naum, Ana Blandiana (premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia, 2015), Dinu Flamand, Ioan Es. Pop, Pic Adrian o Mary Oliver (Premi Nollegiu 2018). Forma part del jurat del premi Jordi Domènech de Traducció Poètica. Ha participat en diverses lectures de poesia a Barcelona, Girona, Cadaqués, Madrid, Segovia, Praga, Iași, Cluj-Napoca, Bucarest, Bogotá, Cereté, Cartagena de Indias, Jönköping. Alguns dels seus poemes han estat traduïts al txec, serbi, francès, italià, anglès, àrab o bengali.

Aparador de poesia. Tinguérem al programa Joan Gimeno i Conesa, que vingué a presentar ‘Al peu de la lletra’, el seu darrer llibre que, ara fa res, el juliol de 2020, publicà esplèndidament Edicions Forment amb il·lustracions, magnífiques, de Marta Forment i un pròleg de Guadalupe Vega. « D’una manera estrictament formal ─hi llegim─, diré que és algú que estima profundament la llengua, el lèxic i l’exactitud en l’ús. Intenta tenir cura sempre del ritme, la puntuació i la sintaxi com a mitjà d’arribar a l’inconscient més profund del lector. Tot plegat per a forjar un relat concís, sovint crític, a voltes fins i tot cínic, de la condició humana, intrínsecs a cada un dels lectors que, d’una o una altra forma hauran experimentat o imaginat en somnis.» Abans d’ahir, dimecres dia 2 de novembre de 2020, férem el tres-cents quaranta-sisè programa, el desè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Joan Gimeno i Conesa, el convidat, nasqué a Vic, el 25 de juliol de 1952. Estudià a La Salle Manlleu, i a l’Institut Jaume Callís de Vic, medecina a la Universitat de Barcelona i Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha viscut a cavall entre la Plana de Vic i aquelles llocs on l’ha dut, per diversos motius, la vida. Per feina, de Madrid a Moscou, de París a Alger o de Bèlgica a Kinshasa... Sempre sabent que més d’hora que tard tornaria allà on va deixar les seves arrels. El maig de 2016 l’Editorial Trirremis publicà el poemari Demano la paraula i ha col·laborat en molts d’altres llibres que no duu controlats ─ són paraules seves. Que sapiguem fou el guanyador del 5È Certamen Literari Joan Maragall de Poesia. Dues filles. Ha fet competició automobilística fins fa nou o deu anys. Té dos-cents bonsais i escaig, dues gates i dues oques. No li ha quedat temps per a gaires coses més, confessa. No sabem massa per quina raó no li agrada que li diguin que és poeta, tot i que ho explica a la solapa del llibre que presentarem. Pensa que la poesia té la grandesa de tenir tantes lectures com lectors s’hi atansen, i cadascú la fa seva a la seva manera.

Aparador de poesia. Empar Sáez vingué al programa a presentar ‘Òrbita’, el seu darrer llibre que, ara fa res, el setembre de 2020, publica esplèndidament com sempre, Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega. «Seguint el rastre de la tradició postsimbolista ―llegim en un text promocional―, [l’autora] enlaira un artefacte poètic que serveix com a doble viatge, interior i exterior. Les ressonàncies còsmiques el converteixen en una apassionant recerca d’imatges sorprenents, en què el moviment del cos procrea més camí i genera una constant reflexió sobre la finitud humana i la voluntat. Amb uns materials tan evanescents, no és estrany que la poeta cerqui en el panteisme de la natura l’origen i la raó del ser. La voluntat de superar aquests límits ens aproparan a la certesa que allí on hi ha l’horitzó també s’hi troba el misteri.» El dimecres dia 25 de novembre de 2020, férem el tres-cents quaranta-cinquè programa, el novè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Empar Sáez, la convidada, nasqué a Pertús, a la Provença, el 20 d’agost de1963. Els pares emigren a França després de la riuada del 62 al Vallès. Viu la infantesa en un entorn rural, envoltada de conreus i boscos, en un indret paradisíac per a una criatura, però no tant per als pares que van haver de treballar d’allò més. Als sis anys tornen a Terrassa i s’instal·len en un barri perifèric. Els records d’aquella època van estretament lligats a l’escola i a la descoberta de la lectura. Des de sempre li ha interessat tant les ciències com les lletres, però tria d’estudiar Medicina i pot accedir a fer l’especialitat que més li agrada, Anatomia Patològica a l’Hospital de Bellvitge. L’especialitat d’Anatomia Patològica és una gran desconeguda, fins i tot per als mateixos metges. Diria que, de manera semblant —i salvant les distàncies—, s’esdevé amb la poesia; desconeguda per a la majoria de lectors, i per a molts escriptors. Començà a escriure poesia en el web Relats en Català el 2008. Hi coneix un grapat de poetes i escriptors de narrativa que, en aquella època, i sense xarxes socials, es relacionaven a través de la pàgina —molt activa— i de blocs literaris, principalment. Per a escriure, tot i que no és la seva llengua materna, empra el català. Participa en llibres col·lectius promoguts per l’Associació de Relataires i tot seguit obre el bloc el 2010 Enfilant finestres en el qual agermana lectures de poesia amb fotografies de finestres. Amb un grup de lletraferits i amics Reversos grup poètic ha organitzat converses sobre poesia i recitals mensualment a l’espai VilaWeb des de 2012 i fins al confinament. A hores d’ara, però, encara no els ha estat possible reprendre les sessions. El 2014 l’Editorial Denes li publicà el primer, Dona i ocell amb què guanyà el XXXIÈ Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi. El segon vindria tot seguit: Viena Edicions publicà el 2016 Quatre arbres, que va merèixer un any abans el XXXIXÈ Premi de Poesia Catalana Josep Maria López Picó dels Premis Literaris Vila de Vallirana. Òrbita és el tercer llibre.

El dimecres dia 11 de noviembre de 2020, férem el tres-cents quaranta-cinquè programa, el novè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Laia Llobera i Serra, la convidada nasqué a Barcelona el 20 de gener de 1983. Poeta, narradora i traductora catalana. És Doctora en Llengua i Literatura Catalana i llicenciada en Traducció i Interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona. En l'àmbit acadèmic s'ha especialitzat en l'estudi i la crítica de la poesia catalana del segle xx i en l'obra narrativa d'Anna Murià. Ha publicat articles de divulgació i ressenyes literàries a revistes especialitzades, entre les quals destaquen Serra d'Or, Poetari i Quadern de les idees, les arts i les lletres. La Universitat Autònoma de Barcelona el 2009 li publicà Cicles, el seu primer llibre de poesia, que va merèixer el Premi Divendres Culturals de Cerdanyola, La Comarcal el 2011, Més enllà dels grills, amb què obtingué el Premi Alella a Maria Oleart, el 2014 la Breu Edicions Certesa de llum, que presentàrem en aquest programa, i el 2018 Lleonard Muntaner Boscana, que va merèixer el Premi Pare Colom d’Inca. Llibre de revelacions, «o allò que des de temps remots ens parla del passat», en paraules de Tònia Passola, és l’obra que clou el cicle místic iniciat amb Certesa de la llum i Boscana. La seva obra poètica ha estat traduïda a l’anglès i a l’italià. Tot i que ha publicat narrativa infantil, Corre, Corre, Timbú, i que té al calaix una novel·la infantil, segons ens va confessar fa temps, allò que la motiva fonamentalment és la poesia. En llegeix i n’escriu des de ben menuda.

Aparador de poesia, Antoni Robert Gadea vingué a presentar ‘Versemblances’, que ara fa res, el març de 2020, publicà l’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli, dins de la col·lecció La puça, amb un pròleg d’Ester Xargay. «Les versemblances [...] ―hi llegim― són les que l’escriptura crea, és llegut que el llenguatge literari construeix la seva pròpia versemblança, com diu Salvador Oliva (...): “la veritat literària (...) es troba, com en totes les arts, en tres elements que estan molt lligats (tècnica, forma i veritat)”, un prisma tetraèdric, base de tota creació. I, si un prisma és un cos geomètric de cristall i de base triangular, que s’usa en òptica per reflectir, refractar o descompondre la llum, ben segur que [l’autor] aplica aquest mateix principi a l’escriptura, i l’usa (...) en una poesia no entesa monolíticament, sinó com el procés d’anar exposant les coses fragmentades (...), portant llurs enunciats a l’infinit.» Ahir, dimecres dia 4 de noviembre de 2020, férem el tres-cents quaranta-cinquè programa, el novè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Antoni Robert i Gadea, el nostre convidat, nasqué a Barcelona el 26 de febrer de 1954. Estudià a l’Escola Italiana de Barcelona, on es donava gran importància tant a les lletres com a l'estudi de la llengua llatina. Llicenciat en Física a la UB i Doctor en Ciències per la UPC. Ha llegit tota mena de llibres i ha escrit. Sentí sobretot interès per la poesía, car era veí de Josep Vicenç Foix, a qui va arribar a conèixer. Cal dir també que se sent especialment atret per l'art d'avantguarda des de petit, probablement per ser veí, el que són les coses, d’Enric Tormo Freixes, tipògraf i gravador que va estar vinculat amb Joan Miró i el grup Dau al Set, del qual fou membre. Curiosos els seus jocs de petit, s’acostumà a jugar amb postals i il·lustracions de Miró, Cuixart, Tàpies etc. Sent un gran passió per la música des de que té ús de raó. Fanàtic tant dels The Beatles com de la música experimental i d’avantguarda. Els estudis de física i després la feina li van impedir d’escriure assíduament, tot i que sempre ho ha fet. L'any 1983, sense haver publicat res, amb vint-i-nou anys, es presentà, empès per la casualitat d’un anunci, al premi de poesia que s’atorgava a la Vila de Torà , i el recull que hi envià resultà guanyador. Es titulava Viatge de tornada i alguns poemes del recull estan inclosos en el llibre que presentarem. Fa dos anys decideix finalment mirar de publicar un recull de poemes escrits al llarg de tota la vida, cosa que aconsegueix gràcies a la bona disposició de la editorial El Pont del Petroli de Badalona. Des de 1989 fins l'any 2001 creà un segell discogràfic de músiques experimentals (arribà a editar més de 40 cd's) i va fer de programador musical a llocs tan emblemàtics com La Cova del Drac, el Mercat de les Flors o la Fundació Joan Miró, en aquest cas per recomanació de Carles Santos. Actualment es dedica a escriure amb més intensitat, sobretot poemes curts com haikus i tankas, i a publicar la seva música. Ha escrit uns quatre-cents haikus i unes cent tankas en els dos darrers anys.

Aparador de poesia. Maria Dolors Coll Magrí, poeta d’Almenar establerta a Sant Cugat, ha vingut a presentar ‘Mals pensaments i altres animals de companyia’, que ara fa res, el setembre de 2020, publicà esplèndidament Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega, amb fotografies d’Antonio Galeote. «Poemes que tensen la llengua a base de jocs fònics i gràfics ―llegim en un text promocional―, humor surrealista dut al límit de l’exigència… Aquesta mateixa tensió és la que vol transmetre al lector aquest grapat de mals pensaments poètics. Tanmateix, més enllà de la bretolada, cada poema té un tou de saviesa que ens haurem de guanyar a pols, una saviesa transfigurada en tota mena d’animals, com si fos una faula. I això que tots neixen dels pitjors dels nostres defectes: l’enveja, el narcisisme, l’egoisme, l’odi… [L’autora] no és gens complaent, però confia en la intel·ligència i la intuïció per dur-nos a la cleda.» Avui, dimecres dia 28 d’octubre de 2020, hem fet el tres-cents quaranta-quatrè programa, el vuitè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Maria Dolors Coll Magrí, la convidada, tot i que nasqué a Almenar el 10 d’agost de1960, resideix a Sant Cugat del Vallès. Laboralment, es diu a la solapa de la coberta, ha conreat les pes de poeta, pagesa i professora. Va viure fins a la vintena enmig de l’horta d’Almenar, i a tocar del riu Noguera Ribagorçana. Camps de fruiters, sobretot. Després hi ha anat tornant sempre. Als 18 anys juntament amb sa bessona i una amiga van arribar a Perpinyà en autoestop. Des de llavors que no ha parat de voltar-la. Des de l’any 1982 fins a la jubilació ha sigut professora d’institut. Abans i entremig o mentrestant ha realitzat tasques agrícoles i ramaderes a la masia familiar. L’any 1988 va treballar com a cambrera a Londres. I de1989 a 1992 fou lectora de Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan (Polònia), on tingué ocasió de llegir i traduir poesia del segle XX polonesa, en col·laboració amb Barbara Stawiska. Pels volts de l’any 1977 amb uns veïns d’Almenar va engrescar-se a tirar endavant la revista local i periòdica La barana del fossar. L’any 1978, a la Facultat de Lleida integrava la colla d’amics que va publicar la revista literària La Higiènica. Autora del blog Col·lectiu VersArtil (2012-2014) i de l’audiovisual poètic La bava del caragol (2015), basat en el llibre En sordina. Pagès Editors publicà el 2000 Rés a mida i el 2003 Niu en blanc, que integren amb En sordina, publicat el 2015 per Editorial Meteora, la trilogia Terrestrès. Godall Edicions el 2014 publicà Rostoll i el 2017 Corpuscles. Pagès Editors els 2019 publica El còdol i els seus cercles, amb què obtingué el 34È Premi de Poesia Miquel Martí i Pol. Dona de moltes finals. Fou finalista dos cops del premi Rosa Leveroni amb els poemari Però Venus no ho sap (1988) i El còdol i els seus cercles, el López Picó amb Corpuscles i el 2001 el Marià Manent amb una versió de Mals pensaments i altres animals de companyia, que és el llibre que presentarem. «Tot i que no és el mateix ―aclareix l’autora―, bàsicament amb la mateixa substància àcida i igual ritme. En són fora alguns poemes i n’hi ha d’afegits.» Des del punt de vista de la crítica literària ―es diu a la Viquipèdia― se li ha trobat consonància amb el poeta francès René Char, que fou un dels signants el 1930 del Segon Manifest Surrealista.

Aparador de poesia. Bel Granya, poeta badalonina, ha vingut a presentar ‘Síndria esberlada’ que ara fa res, el setembre de 2020, publicà esplèndidament Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega, amb un pròleg de Sam Abrams. «La síndria ―hi llegim― és un tot stendhalià del roig i del negre, de l’efímer i el durador, el goig i el dolor, la llum i la foscor. L’autora mateixa ens ho diu (...): «vesteixo amb dignitat / el roig i el negre de la vida». I aquí hem de subratllar el mot «dignitat» perquè és una paraula clau al llibre.» «El 1863, al pic de la seva carrera literària ―seguim llegint―, Emily va escriure un poema molt celebrat que comença: «Aquesta és la meva carta al Món / que mai em va escriure a Mi». [El llibre] és la carta d’Isabel Granya al món, una carta que hem de llegir amb cura i amb els sis sentits posats. És un llibre amb gran retorn perquè ens commou, ens sensibilitza, ens interpel·la, ens educa i ens afina.» Avui, dimecres dia 21 d’octubre de 2020, hem fet el tres-cents quaranta-tresè programa, el setè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Bel Granya Zapata, la convidada, nasqué a Badalona el 8 de febrer de 1964, a la Riera Martí i Pujol, on havia la clínica de Sant Cosme i Sant Damià, que ja no existeix. Té dos germans, un més gran i un dotze anys més petit. Visqué tota la infantesa i la joventut al barri del Congrés, «un barri de famílies treballadores, obrers, encara que ara sembla que aquesta paraula no agradi a ningú.» «Continuo tenint consciència de classe ―tot seguit afegeix―, per més que sóc conscient del meu desclassament per mitjà de la cultura, ha estat el meu privilegi i alhora el preu que has de pagar.» Estudià a una escola de monges, perquè aleshores al seu barri no hi havia escoles públiques, i el seu pare era d’aquells que sortien un dia sí, l’altre també a manifestar-se al vespre i a tallar l'autopista reclamant escoles públiques. El seu pare, ja retirat, és mecànic torner, un ofici que està proper a desaparèixer, la seva mare va estar sempre a casa. La seva família paterna és catalana, l'avi nascut a la plaça Real, el besavi al carrer Comtal, i l'àvia a Badalona. La seva família materna, en canvi, és tota de Cartagena, «on el meu pare va anar a fer el soldat i va tornar amb la mare.» Tingué la sort de d'arreplegar una generació de professors excepcionals «que em van obrir la ment i em van inocular el virus del coneixement (encara hi ha algun virus bo!).» Després del batxillerat, dubtà entre estudiar història de l'art o filologia, i finalment s’inclinà per la Filologia Hispànica (1989), després feu un Postgrau en Informació i Documentació (1991) i per fi es doctorà en Filologia Catalana (2005). L'època universitària és, segones ella, «una de les experiències més enriquidores de la vida, amb els bons professors i els dolents, amb les assemblees, les campanes, el bar i les vagues, tot forma part d'entendre de què va això de viure i de fer-ho en societat.» L'any 1993 va anar a Mallorca per primera vegada, darrera dels papers de l'associació pancatalanista Nostra Parla, que tenia una secció mallorquina també, i aquella estada d'un mes d'arxius, de cursos a l'Estudi General Lul·lià i de convivència amb ella mateixa i amb una societat que desconeixia, «em va canviar la vida». Encara ara s'hi dedica i va a Mallorca amb tanta freqüència com pot. Ha escrit alguns llibres sobre la cultura i la literatura de Mallorca, i també un gruix considerable de capítols de llibre, articles de revistes, pròlegs, i altres sobre personatges que li han interessat com Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, Rosa Leveroni, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Joan Estelrich i altres. Participa en congressos, jornades, fa conferències, és a dir, «tinc una vida d'investigadora activa.» Però sempre ha treballat com a gestora cultural. És tècnic de cultura a l'Ajuntament de Badalona, creu fermament que la difusió i la divulgació de la cultura, ben feta, amb exigència i rigor, és un dels elements més importants que tenim entremans. «De que sapiguem transmetre la nostra cultura a les generacions futures ―conclou― dependrà de la nostra subsistència com a poble.» A banda d'investigar i escriure, li agrada mirar el paisatge, la música, el teatre, anar en bici, conversar amb els amics. A banda del llibre que presentarem, Síndria esberlada, el 2011 l’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli li publicà Anagrama de sal i el 2016 Meteora Mudar de pell.

Aparador de poesia. Nati Soler Alcaide, poeta penedesenca ha vingut a presentar ‘Cadells de gat’, que ara fa res, el març de 2020, publicà Ònix Editor amb un pròleg d’Àlex Susanna i unes esplèndides fotografies d’Olga Pros Jané, que acompanya a la poeta. «[El llibre] ―llegim a la contracoberta― és el resultat de la reflexió (...) després d’haver vist el dibuix de tres nenes precioses, mal vestides, però amb cara de felicitat, aixoplugades sota un paraigua tronat i acaronant tres cadells de gat. La imatge l’induïa a buscar exemples del molt que ens compliquem la vida per aconseguir una pila de coses supèrflues que no ens fan millors. [L’autora] volia que el missatge fos el més explícit possible i la il·lustració era la fórmula (...). La il·lustradora [posa de manifest] la capacitat de trobar remei a la nostra dispersió. Ho explica amb colors i formes canviants en funció del sentiment [que vol transmetre].». Avui, dimecres dia 14 d’octubre de 2020, hem fet el tres-cents quaranta-dosè programa, el sisè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Nati Soler Alcaide nasqué el 5 d’agost de 1959 a Llorenç del Penedès, on ha viscut sempre. Abans de saber llegir fingia fer-ho aprenent-se contes de memòria i el moment exacte en què calia passar pàgina per a fer-ho creïble. La formació poètica continuà amb la memorització de lletres de cançons. Després que la senyoreta Maria l'ensenyés a llegir va arribar la lectura de tot el que li queia a les mans, que sempre era menys del que volia. Heu de pensar que als seixanta a Llorenç hi havia escasses possibilitats d’anar-se’n i menys recursos econòmics que no ara. Hi havia un armari de llibres a l'escola, uns quants Cavall Fort al local de catequesi i uns quants prestatges al cafè de El Centre. S’ho va empassar tot, i es va sentir afortunada quan la Rosa Fabregat obrí una llibreria i ella tenia un salari que li permetia comprar llibres. Fa de modista. Es considera una dona feliç per poder repartir tot el seu temps entre les seves dues vocacions, la costura i la literatura. Les considera dues tasques complementàries, ja que les dues permeten desenvolupar la creativitat. Li agrada llegir i admet que «escric més del que publico». La majoria dels poemaris que li han editat, han arribat als lectors per haver estat premiats. En narrativa ha tingut menys sort, es lamenta, i només ha pogut donar a conèixer un llibre de relats i una novel·la. Li van premiar una de les seves obres de teatre, però no s’ha estrenat ni tampoc publicat. Membre actiu del grup multidisciplinari Art Polièdric amb qui ha interpretat els propis poemes, els d'Espriu, la tasca de Pau Casals i actualment participa en una visió de grup sobre Terra Baixa. Autora de capçalera de la biblioteca Terra Baixa de El Vendrell, ha col·laborat amb l’expert en pedra seca Josep Vallès, participa en recitals poètics i és columnista de Portal Nou i de Jaula Azul. Conscient que la poesia té pocs lectors, renuncià a buscar editor i ja fa molts anys va optar per publicar premis literaris. Ha tingut sort. Amb Apunts de Praga obtingué el 2000 el Premi Josep Fàbregas i Capell, que l’Ajuntament de la Vila de Sallent publicà l’any següent. El 2004 Editorial Viena li publicà Les dents del gat amb què l’any anterior va merèixer el XVIII Premi Vila de Martorell. El 2004 obtingué el Premi Paco Mollà de Poesia de Petrer, que fou publicat l’any següent per l’Editorial Aguaclara. Poemes de pedra seca, amb fotografies de Josep Vallès Valls, fou publicat el maig de 2006 per Cossetània Edicions. Furgar el rusc fou publicat per Emboscall el novembre de 2008. Amb La pedra d'aquesta casa obtingué el 2008 Premi Maria Oleart d’Alella, que La Comarcal Edicions publicà el 2009, el mateix any que Pagès Editors publicà a l’emblemàtica Biblioteca de la Suda La casa amb set butxaques amb què obtingué l’any abans el Premi Grandalla de Poesia. El 2010 va merèixer el Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva, que publicà Edicions Bromera tot seguit, el 2011. El 2014 obtingué per La lentitud del ramat el XIX Premi de poesia Màrius Torres, que tot seguit, el 2015, publicà Pagès Edicions a la Biblioteca de La Suda. El 2018 fou guanyadora amb el llibre Paraula del XXII Premi Nacional de Poesía Adolfo Utor Acevedo que cada any s’atorga a una obra en valencià. Hem d’afegir Cadells de gat, el poemari que presentarem. Autora de novel·les breus, com Onze d’Agost, amb què fou guanyadora ex aequo del I Premi Mossèn Romà Comamala de Vilabella i que fou publicat l’abril de 2003 per Cossetània Edicions, i d’obres de teatre com Cal llop, amb què obtingué el 2009 el Premi de Teatre Bambolina, mai no publicada ni representada. A més a més és autora amb Josep Vallès de Diuen..., amb les opinions de Leo Messi, Xavi Hernàndez, Gerard Piqué, Sandro Rosell, Bojan Krkic i 50 reconeguts culers més. Olga Pros Jané nasqué a Llorenç del Penedès el 6 de gener de 1959. Afeccionada al teatre des de sempre, forma part del Grup de Teatre de El Centre de Llorenç del Penedès, no com actriu, sinó com decoradora i l’encarregada del vestuari, l’attrezzo, el maquillatge... Sempre li ha agradat l’art, la pintura, el dibuix, l’aquarel·la. Formà part del Grup 7 d’Art amb en Joan Descals. Ha fet també joieria, ceràmica, decoració de porcellana i vidre. Es considera una tasta-olletes. Actualment treballa en una empresa de precuinats. Li agrada la muntanya i la bicicleta. Pertany al grup excursionista AEMontmell, d’on li ve, segons diu, l’afició a la fotografia. Vés, ara resulta que «sóc la il·lustradora» del llibre Cadells de gat.

Aparador de poesia. Esteve Plantada i Hermoso torna al programa per presentar ‘Troncal’, que ara fa res, l’abril de 2020, publicà LaBreu Edicions a la col·lecció Alabatre amb un epíleg de Jordi Marrugat. «[el llibre] és un Big Bang i un Big Crunch ―hi llegim―: la imatge de l’univers en expansió i contracció: el retorn de la memòria al lloc de la vida: la integració del jo en el nosaltres: les paraules i la poesia reconstruint l’enyorada unitat primigènia fins a voler desaparèixer. Perquè, en efecte, tard o d’hora, tot torna a lloc. Tot es perd on tot es guanya. Tot acaba on tot comença». Avui, dimecres dia 7 d’octubre de 2020, hem fet el tres-cents quaranta-unè programa, el cinquè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Esteve Plantada, el convidat, nasqué l’11 de juny de 1979 a Granollers el 1979 i hi viu encara. “Malgrat que no eren els turons de Mullholland Drive, ni la place Saint-Sulpice, ni molt menys un barri d’Astoria (Oregon)―certifica el poeta―, em va agradar tant que vaig decidir quedar-m’hi, a mig camí de la perifèria i de l’inhòspit.” Poeta, periodista cultural, crític literari i crític cinematogràfic. Ha estat un dels editors suïcides de Terrícola. Era l’any 1997: només tenia disset anys quan el vam conèixer i era ja poeta, un magnífic poeta. Acabava de guanyar el Premi Amadeu Oller de Poesia per L’ombra dels violins, títol que evidenciava una inclinació per la música. Amb temps i palla maduren les nesples, diu una dita. Ben certa, perquè la immadura maduresa amb què el vam titllar ha esdevingut una madura maduresa. Ha completà la seva carrera de piano, es llicencià en filologia catalana, composa música, dirigí amb Laia Noguera, The Barcelona Review, una revista digital de poesia de culte, i dirigí efímerament l’Ara Vallès, diari digital del Vallès Oriental. La vint-i-tresena Festa de les Lletres Catalanes del Vallès Oriental que organitza Òmnium Cultural, celebrada el 2012, atorgà el primer Premi de Comunicació Eugeni Xammar a NacióGranollers, diari digital del qual era coeditor. Ha seguit escrivint poesia, perquè és un poeta. Publicà el 2001 Oblidar i el 2007 Temporari, amb el qual guanyà l’any anterior el premi Estebanell i Pahissa, que atorga l’Òmnium Cultural. Amb Laia Noguera i Clofent i Joan Duran, escriu a sis mans, Els llops, que es publica el 2009. El 6 de maig de 2015 vingué al programa a presentar Fosca límit, poemari «exquisit», segons el parer de Bernat Dedéu, que AdiA Edicions publicà dins de la col·lecció Ossos del Sol. Com que molts no l’esperàvem, l’autor s’afanyà a dir que “ha vingut d’una revolada eufòrica i èpica”. El llibre, sintetitzà, «mostra un món ple de sordidesa, de referents, de bellesa oculta i que és un clam a la supervivència.» Tornà el 21 de desembre de 2016 per a presentar Big Bang Llàtzer, poemari amb el qual va guanyar aquell any el premi Pare Colom de poesia i que publicà amb un epíleg de Miquel Otero, Lleonard Muntaner dins la col·lecció La Fosca. El llibre està ambientat en el paisatge d’un Berlín amb ressons soviètics, just quan el mur estava caient i el títol vol representar alhora el xoc i la resurrecció. Ha estat traduït al castellà, francès i basc. Poeta emprenyat, figura a l’antologia Ningú no ens representa, també a «Poésie catalane: les voix ne dorment jamais (Exit, revue de poésie, Quebec, 2010) i a l’antologia Premi Amadeu Oller, 50 anys de poesia, de la qual el conductor d’aquest programa, Pius Morera, va tenir cura. Com a músic, després d’estavellar-me en diversos projectes, actualment és membre d’Els Nens Eutròfics, grup de ‘pop irònic’ del qual és el teclista i on comparteix escenari amb el també poeta Josep Pedrals i altres noms. El 2013 treuen En helicòpter, el segon àlbum.

Aparador de poesia. ‘Petons’, un llibre de maduresa d’Alexandre de Riquer, segons el parer de Teresa Costa-Gramunt a Núvol. Maria Planellas i Saumell, curadora i autora de l’estudi introductori, ha vingut a presentar aquest llibre que ha publicat ara fa res, el maig de 2020, Editorial Trípode amb un pròleg d’Eliseu Trenc. « A Petons ―llegim a la contraportada― el dolor de la pèrdua conviu amb l’erotisme del record. Tot i tractar-se d’un aplec dedicat a l’esposa difunta, la major part de les composicions recorden el temps de vida i, a partir d’un diàleg constant amb els clàssics, evoquen una sèrie d’escenes que conviden a gaudir de l’amor amb l’estimada, que ja ha esdevingut un símbol. La seva representació oscil·la entre diferents imaginaris finiseculars, que van de l’àmbit fantàstic, on la dona és una fada en harmonia amb la natura que l’envolta, al domini del místic, on es transfigura en una essència celestial.» Avui, dimecres dia 30 de setembre de 2020, hem fet el tres-cents quarantè programa, el quart de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Alexandre de Riquer i Ynglada, nascut a Calaf l’any 1856 és, com Apeles Mestres, Santiago Rusiñol o Adrià Gual, un dels grans artistes polifacètics del Modernisme, en un temps en el qual el cultiu de diverses arts no és una cosa gens estranya. També Víctor Català i Prudenci Bertrana pintaven, Modest Urgell, conegut pels quadres, és igualment dramaturg, i Carme Karr composa alguns lieder, encara que aquesta activitat quedi en un segon pla respecte a la de narradora i periodista. Segons el crític que va introduir el mot «modernisme», Ramon D. Perés, a altres països hi havia més tendència a considerar aquests artistes-escriptors dels dos vessants, mentre que aquí «son raros y siempre que aparecen se les disputa alguno de los puestos que pretendent ocupar». Perés, quan escriu això, pensa en Apeles Mestres, però el concepte és perfectament vàlid si l’apliquem a Alexandre de Riquer, de qui sempre es solia passar de puntetes la part literària. Maria Planellas Saumell, la convidada, va néixer el 16 d’octubre de1991 a Els Hostalets d’en Bas. És doctora en Estudis Lingüístics, Literaris i Culturals per la Universitat de Barcelona, amb una tesi sobre la ironia en la poesia d’Apeles Mestres, nom que escriu sense la grafia doble, tal com ho reivindicava l’autor. És membre del Consell de redacció de la revista Haidé, estudis maragallians on va dirigir, el 2019, un dossier sobre la interacció de diferents personalitats modernistes amb l’autor de La vaca cega, i ha col·laborat també en altres revistes de literatura, com ara Caràcters. Enguany ha publicat Petons, d’Alexandre de Riquer, amb l’editorial Trípode, que té una col·lecció dedicada a la recuperació d’autors catalans del tombant de segle XIX i les primeres dècades del XX.

Aparador de poesia. Marc Freixas Morros, poeta que pot dir-se que és igualadí tants són els anys que hi viu, vingué a presentar ‘Si ens prenguessin els àtoms’, que ara fa res, el juliol de 2020, publicà David Vidal, El petit editor amb un pròleg de Laia Llobera, un epíleg de Jordi Valls i una coberta dissenyada per Josep Grifoll, poeta de Casserres. Es tracta d’una veritable conjura de poetes. «Aquest llibre ―llegim al pròleg― és un cofre de tresors, el pont que et connecta a un indret que desconeixes. El poema i la paraula obren finestres al món, als espais recòndits de l’ànima, on transiten noves flors. Per això llegir poesia és un acte d’amor-cap a un mateix i cap als altres- perquè és temps que convida al silenci, estatge per aturar-se i mirall on reconèixer-se en l’altre. L’angoixa i la foscor, tan presents en el nostre segle XXI, reclamen silenci, l’imploren, un illot de serenor que els homes del passat sabien assaborir amb profunditat (...).» Ahir, dimecres 23 de setembre de 2020, férem el tres-cents trenta-novè programa, el tercer de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre des de Ràdio SantVi. Marc Freixas i Morros nasqué el 13 de gener de 1975 a Sant Pere de Riudebitlles, Alt Penedès, i viu desde fa molts anys a Igualada, l’Anoia. Escriure sempre ha format part de la seva vida. Va començar a publicar els seus poemes a Relats en català. Actualment escriu a l'Enllaç dels Anoiencs, un setmanari comarcal on hi té la seva secció Reflexions Dos Punt Zero. Setzevents Editorial li publicà el 2012 El llarg camí d’escriure, La Comarcal Edicions, el 2013. En aquest poemari, segons Joan Pinyol, l’autor del pròleg, pot trobar-s´hi «música, cançons i un bon grapat d’emocions». El Petit Editor, a més a més del llibre que presentarem li publicà el 2016 Reflexions a Plena Llum de Carrer, amb un pròleg de Santi Borrell i disseny de la coberta i il·lustracions d’Albert Gàmez i el 2017 Damunt Les Passes, amb un pròleg d’Empar Sáez. L’any 2015 la discogràfica Microscopi edità Música d’amor i silenci, basat en el seu llibre, un disc amb el cantautor Albert Gàmez, gravat a Aviram Estudi. Ha col·laborat en dos discs de Cesk Freixas, Set voltes rebel i Tocats pel foc, on posà la veu i els versos. També ha col·laborat en el llibre de poemes Foc entre dos blaus del poeta de Prats de Lluçanès, Vicenç Ambrós i Besa, on es va editar en l’epíleg un petit fragment del seu poema Llençol blau cel de pau. Escriu un poema per a El vol del silenci, el primer poemari de Manel Arcos, escriptor, periodista i historiador d’Oliva. Finalment podem trobar-lo amb un poema en el llibre solidari Autisme: trenquem el silenci amb la poesia, i amb un altre a Vers la llibertat, 17 poemes,14 poetes”.

Aparador de poesia. Xavier Montoliu Pauli, traductor, i Paco Fanés, editor, han vingut a presentar ‘Apocalipsi segons Marta’, antologia poètica de Marta Petreu, que ara fa res, el novembre de 2019, publicà, amb un pròleg de D. Sam Abrams, Pont del Petroli Poesia. «Marta Petreu ―hi llegim―, en el seu difícil itinerari cap a la fusió entre filosofia i poesia, ha estat capaç d’esquivar els dos paranys on va caure la majoria dels filòsofs poetes o poetes filosòfics anteriors. Naturalment, em refereixo a la falta o excés d’humanitat, a la falta o excés de discurs conceptual, a la falta o excés d’universalisme i a la falta o excés de referents reals. Els poemes de Petreu estan absolutament electrificats a nivell humà i tenen una insòlita ambició conceptual i calibren perfectament el punt de tensió entre universalitat i particularisme. I tots els elements humans, conceptuals, universals i particulars formen part d’una barreja indestriable que és el text final de cada poema.» Avui, dimecres dia 16 de setembre de 2020, hem fet el tres-cents trenta-vuitè programa, el segon de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Marta Petreu, la protagonista, és el nom de ploma de Rodica Marta Vartic (Jucu de Jos, Transsilvània, 1955), doctora en Fllosofia (1992) i professora d'història de la filosofia a la Universitat Babeş-Bolyai de Cluj. Des de 1990 és redactora en cap de la revista Apostrof de la Unió d'Escriptors de Romania, on s'han publicat traduccions de poesia d’arreu i també de poetes catalans. És una intel·lectual polifacètica amb una desena de llibres de poesia publicats i reunits en l’edició Apocalipsi segons Marta (2011), dues novel·les i volums de crítica i assaig on ha abordat personalitats romaneses d'entreguerres com Eugen lonesco, Emil Cioran o Mihail Sebastian, en una lúcida i desmitificadora visió. Distingida amb els premis més prestigiosos romanesos i internacionals entre els quals el Premi Lillian Hellman/Dashiell Hammett Grant, 2001, atorgat per Human Rights Watch, ha estat publicada a França, Estats Units, Suècia, Hongria, Sèrbia i Itàlia i ara, per primer cop, en català. L'any 2016 va participar en la Poefesta d'Oliva i en la Setmana de la Poesia de Barcelona. Enguany, ha prologat la traducció al català de l'obra Des de fa dos mil anys, de Mihail Sebastian (Lleonard Muntaner, editor). Jana Balacciu Matei (Gogosari, Romania, 1947) és una traductora i filòloga romanesa. Es doctorà en filologia romànica i ha treballat per a l'Institut de Lingüística de Bucarest fins al 2005. El 1991 va venir a Barcelona per aprendre català. Més tard fou contractada per l'editorial Meronia de Bucarest com a traductora i editora de la col·lecció Biblioteca de Cultura Catalana, que ja consta de 26 volums. El 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva tasca com a traductora i divulgadora de la literatura catalana al seu país, organitzant jornades de cultura catalana a Bucarest els anys 2001, 2002 i 2004. També ha rebut el 2005 el Premi Joan Cendrós d'Òmnium Cultural i el 2008 el Premi J. M. Batista i Roca. El 2017 rebé el Premi Internacional Catalònia de l'IEC. Xavier Montoliu i Pauli, un dels convidats, nasqué a Badalona el 1968 i continua vivint-hi. Llicenciat en Filologia Catalana, fou lector de català, entre el 1992 i el 1996 a la Universitat de Bucarest i entre 1996 i 1997 a la Universitat de Toulouse-Le Mirail. Ha treballat com a gestor cultural i llibreter al Centre Cultural Blanquerna de Madrid i des de fa més de deu anys és tècnic de la Institució de les Lletres Catalanes. Ha col·laborat amb l’editorial Meronia de Bucarest en el projecte de traducció de literatura catalana al romanès. Arran de la seva estada a la Universitat de Bucarest com a lector de català els anys 90, ha continuat treballant per difondre la cultura catalana a Romania i, viceversa, per donar a conèixer la cultura i les lletres romaneses aquí. Una activitat que comprèn articles i presentacions, gestió d’activitats culturals i acadèmiques o bé, més recentment, des de l’any 2010, la traducció d’obres literàries romaneses -sol o en col·laboració-, tasques que compagina amb la seva activitat professional a la Institució de les Lletres Catalan Del romanès, ha traduït obres d’assaig, novel·la i poesia d’autors com Petre Solomon, Letiția Ilea, Marin Sorescu, Norman Manea, Ioan Es Pop, Ion Mureșan, Mircea Cărtărescu, Nichita Stănescu, Panait Istrati, Ileana Mălăncioiu, Mihail Sebastian o Marta Petreu, així com obres de teatre d’Alina Nelega i Bogdan Georgescu, representades dins del programa Fabulamundi a la Sala Beckett. Per a festivals o revistes literàries catalanes, ha traduït poemes de Virgil Mazilescu, Aurel Pantea, Ion Cristofor, Ioan Es Pop, Ion Mureșan, Ileana Mălăncioiu, Svetlana Cârstean, Mircea Cărtărescu, Marta Petreu, Ruxandra Cesereanu, Andrei Dósa, Marius Chivu i Adela Greceanu, amb la majoria dels quals ha compartit lectures o converses, i per a revista Sèrie alfa va traduir el recull de joves poetes romanesos L’evangeli segons Marin. L’any 2014 va guanyar el Premi Cavall Verd – Rafel Jaume de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i el Premi Municipi de Craiova per la cotraducció de Marin Sorescu, Per entre els dies (Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2013) i l’any 2017 el Premi de la Crítica Serra d’Or de Traducció per l’aplec de relats de Mircea Cărtărescu, Per què ens estimem les dones (Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2016). Ha format part del secretariat del primer col·loqui de catalanística i traducció celebrat a la Universitat de Bucarest de l'any 2015 i també del XVIII Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC) que va tenir lloc l'any 2018 a la Universitat de Bucarest, i ha coordinat la Jornada d'estudi de l'obra de Mircea Cărtărescu celebrada a la UAB (2018). Recentment, ha coordinat el dossier dedicat a les lletres romaneses de la revista VISAT del PEN Català, 25. En el darrer programa de la temporada anterior tinguérem un convidat de luxe, el poeta i editor Francesc Fanés i Garriga, que vingué a presentar ‘Quan els llops es trenquen’, publicat per Tanit. Poeta i editor. Orgullós de no ser filòleg. Francesc Fanés i Garriga, el segon convidat, conegut popularment com a Paco Fanés, nasqué el 30 de juny de 1952. Era l’estiu i havien desaparegut «les Tarjetas de Racionamento i un servidor va aparèixer en un bressol de la gran sala amb trenta llits i trenta mares de la Maternidad Provincial de Barcelona.» Un xic després «vaig dibuixar en un quadern ratllat, un inoblidable primer dia d’escola, la primera lletra -la O-.» Però, «una hora més tard em va caure el primer càstig públic per destrossar –amb còmplices- el pupitre atorgat per Doña Margarita, la mestra.» El 1976 en ple encant per la mort del Caudillo, Domus, una minúscula editorial que va tancar després de publicar-ne dos, «un el meu, em va editar el primer llibre de poemes, Jocs de carrer.» En aquells dies en que tot semblava possible, ens va dir en un missatge, va compartir bars i projectes amb altres irreformables poetes de la meva generació i corda poètica com ara Xavier Sabater, Genís Cano, Leo Segura, Jordi Pope, Enric Casasses o Joan Vinuesa. Algun cop, ho hem llegit en alguna banda, en aquesta època havia cridat al London «merde pour le poesie!» Emboirà amb els seus versos la revista literària “La muerte de Narciso”, celebèrrima publicació de caire contracultural dels anys setanta que al·ludia al poemari d’aquest títol de José Lezama Lima. En van sortir tres, ni una més, tres-cents exemplars cada cop. Comptà entre els seus actius amb Pere Marcilla, Emilio Cortavitarte, Paco Gallardo, Ernest Subirats, Genís Cano, Artur Montfort, Enric Casasses i Xavier Sabater. Un llarguíssim silenci —nosaltres també em vam patir un—: «L’encant va passar i el desencant i altres addicions no van permetre més poemes (…) fins a l’any 2000 (…).» «En aquells dies —segueix— vaig conèixer – quan anava perdent una miserable quantitat de doblers apostant al gos menys ràpid en un canòdrom de Badalona – el poeta Joan Puche.» Devia ser l’hòstia, una il·luminació: «Aquella mateixa nit, en plena llevantada de novembre i de Jack Daniel’s vam decidir bastir l’Associació cultural de poesia Pont del Petroli, ara també edicions Pont del petroli (…)» D’un moment com aquest se’n beneficia la bonica ciutat de Badalona, on viu. Amb aquest segell publica uns quants llibrots: La una i deu (2000), Via 1 (2005), Doble espai (2010) i Adesiara (2012). El 2014 l’editorial Emboscall li publicà Recursos humans. Ja va ser al programa, on presentà El joc de l’alba, que publicà l’abril de 2016 l’Associació Cultural de Poesia Pont de Petroli. Joan Puche Ruiz, company de batalles, el prologa amb una bateria de cinc poemes visuals. En el darrer, arriben volant al Cine Padró del carrer de la Cera ja desaparegut, sense ales, les tecles de l’ordinador fet malbé en els anteriors. Flaix de grisos, tot i que «Sempre va bé somiar una muda de pell.» Inclòs a l’antologia Vi(r)us, de poesia visual, que inclou poetes de tots els Països Catalans i que Pont del Petroli publicà el 2005. Col·laborà amb el grup de rock progressiu Difícil Equilibrio, creat a Badalona el 1985 amb el nom de Clan i que es va dissoldre el 1989 tot coincidint amb la publicació del seu primer single de vinil a la Sala Zeleste. De tota manera, el 1917 va publicar el disc Tapís amb els seus poemes i música d’aquest grup. Actualment participa en diversos projectes poeticomusicals. És el promotor, amb Joan Puche dels cicles Poesia i cia i Festival Price i cia. El nostre personatge conclou: «Malgrat tot puc dir ben alt i mig amagat que no he fet mai cas d’allò tan cèlebre que molts pares, avis, tiets i tietes de poetes ens van aconsellar.» Ei, Paquito, mai, però mai poeta. «Que no guanyaràs ni una pesseta.» Ja veieu que és rima consonant.

Aparador de poesia. La poeta taradellenca Maria Sellés i Reig ha vingut a presentar ‘Sargint la xarxa’, que ara fa res, el desembre de 2019, publicà Promarex Edicions. « Més de vuitanta anys immersa ―es justifica l’autora a la contracoberta― en el gran poema de viure. Unes frases intentant descriure'n pinzellades. En uns mots que m'han estat donats amb tant d'amor, en eixa ancestral llengua que enamora. Empeltada i heretada de l'ànima del meu poble. I que em té el cor captiu. En això consisteix el meu circumstancialment, volgut, poemari tardà.» Avui, dimecres dia 9 de setembre de 2020, hem fet el tres-cents trenta-setè programa, el primer de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre. Maria Sellés i Reig, la convidada, nasqué a Taradell el 21 setembre de1936 i es mare de tres fills. Estudià a l’escola de les Germanes Dominiques. Guarda un especial record de Na Rosa Sitjà, germana dominica que «als anys 40 del segle passat, desobeint les lleis del moment, ens va iniciar en la gramàtica i ortografia catalanes (...).» Però el seu gran aprenentatge ha estat la vida. El maig de 1962 es traslladà a Barcelona, però mai no va perdre el seu contacte amb la seva ciutat nadiua. «Jo sóc taradellenca», no es cansa de repetir. Els seus records són de l’acabament de la guerra civil ençà i creu que tant els canvis personals com els generals han estat tan enormes i complexos, «que no me’ls hagués pogut mai imaginar.» L’important és que ha sabut adaptar-s’hi sempre. O bé agafant les rendes del carro fent camí sens quedar enrere o bé guiant el timó del vaixell quan les aigües sortien de mare. «L’escriptura i la lectura m’encanten ―no es cansa de repetir― des de sempre. Des de petita, petita, m’ho llegeixo tot. Fins i tot, si la vista hi arriba, els papers del terra.» La seva actitud ha estat sempre participativa i canviant segons l’evolució i la seva comprensió del món i de la vida. Prefereix aquests dos mots a altres: «T’estimo» Havia treballat com a administrativa a la fàbrica tèxtil i comercial Sert de Taradell, també com a administrativa a la Guarderia-Parvulario Cascabel de Barcelona i a la Cooperativa d’Habitatges Cor de Jesús de Barcelona i, finalment, com a botiguera a la Perfumeria Diagonal de Barcelona. «He viatjat molt, sempre amb el meu company de facècies. Ell al volant del furgó i jo de guia amb el mapa i el llibre.» Viu, jubilada de fa temps, entre Taradell i Barcelona i es confessa ser badoca de mena. Gaudeix, com qualsevol àvia, dels néts i se sent serena i feliç d’allò que ha sabut vèncer. El 30 de juny de 1951 obtingué la seva única titulació, Tenedor de Libros, obtingut a l’Acadèmia Cots. Mai no li han demanat, remarca. Preua la família, l’amistat, conèixer món, la pintura i l’escriptura, especialment la poètica. Voldria que el món fos administrat per a tothom sense excepció, no sols per a segons quines butxaques. Amb gran respecte per la Terra i les diverses ètnies que la poblen. Amb gran respecte per la rica diversitat cultural. I que hi hagi pau. Vaja, una utopia, com ella mateixa remarca.

Aparador de poesia. Jordi Solé i Camardons, sociolingüista, professor, escriptor i editor vingué a presentar ‘Oficis de Pandèmia i altres poemes’, que ara fa res, el maig de 2020, publicà Voliana Edicions amb un poema visual a la coberta de Montse Gort i un pròleg breu també de Montse Gort. «Tal i com ell mateix diu ―hi llegim― en el seu “Autoretrat” —que vol ser també l’autoretrat de la manera de ser i fer de la gent del Mig Segre i l’Alt Pirineu— és un “orc de poc dir i de molt fer.” De tant fer, que ni un obligat confinament no l’ha pogut aturar sinó que l’ha empès a endinsar-se en un camp que, encara que ja coneixia prou, no havia gosat debutar-hi mai com a actor: el de la poesia.» Ahir, dimecres 29 de juliol, férem el tres-cents trenta-sisè programa, el trentè i últim de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Jordi Solé i Camardons, el convidat, nasqué el 6 de febrer de 1959 a Oliana. És catedràtic de llengua catalana i literatura a Secundària, ha estat assessor de Llengua i Cohesió Social. Impulsà diverses publicacions culturals i organitzacions de l’activisme lingüístic i durant vint anys formà part del Consell de redacció de la revista Escola Catalana d’Òmnium Cultural. Tostemps s’ha reinventat. Durant els primers anys de joventut es va centrar en la militància política independentista, més endavant i conjuntament amb aquesta activitat va convertir-se en practicant de la sociolingüística, fent llibres i conferències per tots els Països Catalans per parlar dels temes relacionats amb la situació del català. Quan va fer els treballs de la tesi de llicenciatura es feu amic dels esperantistes catalans i més tard esdevingué un especialista en literatura de ciència-ficció en l’àmbit didàctic fent propostes concretes de treball de la ciència ficció en la didàctica de la llengua i la literatura a Secundària. També publica un parell de novel·les de ficció especulativa, amb una de les quals guanya el Premi Juli Verne atorgat en la Nit andorrana. Fa deu anys va fer-se editor. Va venir a viure a Argentona, al Maresme, i hi fundà Voliana Edicions. Posteriorment abandonà la Secundària per dedicar-se totalment a les tasques editorials. «Fa quatre o cinc anys ―ens diu en un missatge― comença a escriure haikus que resten en un racó.» Més endavant fa altres poemes que finalment veuen la llum quan en el moment del confinament màxim veu la llum dels Oficis de Pandèmia i ho ha editat conjuntament amb els poemes que ja tenia escrits en una mena d’obra poètica completa. Ha escrit narrativa i, sobretot, assaig. Tres llibres de narrativa: Els silencis d’Eslet, publicat el 1996 per Pagès Editors, La síndrome dels estranys sons, publicat el 2003 per Tres i Quatre i Planeta mut, publicat per Voliana Edicions el 2016. Molt assaig; Sociolingüística per a joves: una perspectiva catalana, publicat per La Llar del Llibre el 1989; Text i context: lectures des de la sociolingüística i Sobirania sociolingüística catalana, publicats el 1991 respectivament per La Magrana i La Llar del Llibre 1991; el manual Iniciació a la sociolingüística, editat per Barcanova el 1992; Eliseu Climent el 1995 li publicà Les paraules del futur: llengües i comunicació en la ciència-ficció i el 1996 Història social i política de la llengua catalana, feta a sis mans Jordi Ruiz i Rosa Sanz; Pagès Editor el 1998 li publicà Poliglotisme i raó: el discurs ecoidiomàtic de Delfí Dalmau. El 2001 Enciclopèdia Catalana li publica Diccionari de sociolingüística, que no escriu sol sinó acompanyat, i Eliseu Climent El políedre sociolingüístic: una iniciació a la sociolingüística del conflicte; Edicions Documenta Balear el 2004 li publicà Les set tribus de la nació catalana: conversa amb els meus budes : anàlisi del discurs sobre el català (1977-2003); Dux el 2007 edita La Llengua que ens va parir: set pensadors a la recerca del català; Realitat i vitalitat de la llengua catalana, publicat per Edicions 96; Independència o mort....de la llengua, Sociolingüística per a joves del segle XXI i Diccionari Essencial Esteve Albert, que publicà Voliana Edicions el 2010, el 2012 i el 2015.

Aparador de poesia. Dos pel preu d’un, a quatre mans i dialogant. Cristina Àlvarez Roig, arquitecte i poeta, i Israel Clarà, poeta, vingueren a presentar ‘L’omega de la rosa’, conjunt d’haikus i tankas que ara fa res, el novembre de 2019, publicà l’Editorial Gregal amb fotografies de Cristina Àlvarez i un aclariment inicial d’Israel Clarà. « L’haiku i la tanka ―s’hi diu― són aproximacions subtils i temperades al món, desitjos de comprendre’l i d’explicar-se’l amb la més reduïda expressió possible i la mínima aplicació de recursos. Vers i paraula, doncs, essència i concepte, s’uneixen per formar un poema maximalista en el minimalisme de prescindir del que és superflu i anecdòtic. L’estètica no té una importància per ella mateixa. És, alhora, el camí que mena el mestre oriental a la perfecció i a l’encontre amb ell mateix, a la reflexió sobre el lloc que ocupa en l’ordre universal.» Ahir, dimecres 22 de juliol, férem el tres-cents trenta-cinquè programa, el vint-i-novè de la novena temporada. L’emetérem en directe, des de Ràdio SantVi. Hi ha escassos matrimonis de poetes al nostre país després de Clementina Arderiu i Carles Riba. Israel Clarà i Cristina Àlvarez Roig, un d’ells, es van conèixer gràcies a la poesia i n’han fet llur món, el que ells anomenen viure en estat de poesia. Amb estils i temàtiques molt diferents tenen en comú que cap dels dos no deixa passar ni un sol dia sense un nou vers (Nulla dies sine linea), així com la passió combinada amb grans dosis de rigor i autoexigència. Si el poeta té una prolífica trajectòria que arrenca des dels primers anys de joventut, la de Cristina Àlvarez Roig es remunta només a sis anys des de la publicació del seu primer poemari, un temps però intens i ben aprofitat que li ha valgut una gran quantitat de reconeixements perquè poques vegades s’ha vist una evolució com la de l’autora. Segurament es deu a la seva formació humanística i que de fet, tal com ella admet, sempre havia escrit encara que després no ho mostrés a ningú perquè creia que no era el seu àmbit. Sigui com sigui ens trobem davant d’una parella molt especial que té moltes coses a dir-nos i a oferir al món de la literatura. Israel Clarà, el primer dels nostres convidats, nasqué a Badalona el dia 1 de desembre de 1975. És llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelona i des del 2004 forma part de la Sectorial de Cultura d’Esquerra Republicana de Catalunya. Es donà a conèixer amb dues novel·les històriques Estatuària de cendra. Memorial de Titus Flavi Vespasià i Llibre d’una vida malaurada. Carta a la mare morta, que publicà Llibres de l'Índex l’1 de gener de 2003 i l’1 de març de 2004. Fou el 2004 quan fundà, amb Elisabeth Jiménez, l’Editorial Òmicron. Ha escrit en català, castellà i italià. És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Ha traduït poetes del Renaixement com Dante, Petrarca, Vittoria Colonna, Gaspara Stampa, Veronica Franco, Chiara Matraini, Michelangelo, Lorenzo de Médici (el cançoner Per natural desig, publicada per Òmicron el 2008) i autors com Cardarelli, Ragazzoni, Pavese i Merini. A les novel·les històriques mencionades, cal afegir Eternament i rosa. Carta al meu pare, In tenebris. Èxodes del buit i la bogeria i La casa daurada, publicades per Òmicron el 2004, el 2005 i el 2007, i els poemaris Un racó de paradís. In memoriam José M. Ortega i L’equilibri de l’acròbata, publicats els 2005 per Òmicron i per Pagès Editors, La teva pell tan fràgil. Obra poètica 1993-2003, que publicà Òmicron el 2005, Pluja de nit i Llibre dels morts, publicats ambdós per Viena Editorial el 2010, Finestra líquida, publicat el 2013 per Òmicron amb un pròleg de Salvi Turró, Un te de gessamins, publicat també per Òmicron el 2014, Rendez-vous en Macagüey, publicada per Editorial Renacimiento el 2015 amb un pròleg d’Alejandro Duque Amasco, El més preciós dels dies i Sereníssim somni, publicats ambdós per Arola Editors el 2017 i el 2019 i La rosa sense perquè, publicat per Edicions del Sud el 2019. Cal remarcar que entre 2005 i 2010, Òmicron li publicà un allau de llibres, alguns no estrictament poemaris, com Mel de sucre i vidre. Maria Mercè Marçal o l’encís de la feminitat. Cristina Àlvarez Roig, l’altra convidada, nasqué a Barcelona el 20 de maig de 1973 i és arquitecta màster per l’ETSAB des de l’any 2000. És especialista en rehabilitació d'edificis històrics i monuments (ha realitzat per a la Comissió de la Dignitat el projecte per a la restitució a l’estat original del monument a Pi i Margall de la Plaça del Cinc d’Oros de Barcelona, conegut com El llapis), en adaptació funcional d’edificis i espais urbans i en lesions en l’edificació, entre d’altres àmbits com l'urbanisme o el disseny d'interiors. Remarquem que ha col·laborat en despatxos tan prestigiosos com el Taller d'Arquitectura de Ricardo Bofill, Alonso-Balaguer i Arquitectes Associats i Richard Rogers Partnership a Londres. També va cursar estudis de fotografia dirigits a la captació d’imatges i el revelatge en blanc i negre, tallers d’aquarel·la, tinta xinesa i fabricació de paper artesanal. Altres espais d’interès abasten la literatura, el dibuix i l’art i, en especial, la poesia, passió que combina amb la seva feina d’arquitecta. Ens trobem, doncs, davant d’una autora polifacètica que entén totes les arts com una de sola, i d’aquí que li interessi tot acte creatiu sigui en la manifestació que sigui. Cal destacar també el seu amor pel mar i la natura i, en especial, per tot el relacionat amb la Mediterrània, des de la poesia, la música, l’arquitectura, la gastronomia, els mites fundacionals, la filosofia clàssica i aquesta manera de viure en l’aquí i l’ara (hic et nunc) que ha conegut de prop en els nombrosos viatges que va realitzar, fa anys, per moltes de les seves geografies, des d’Itàlia, Grècia, Croàcia, Turquia, Síria, Jordània o el Marroc. Com a autora de poesia ha obtingut més de disset reconeixements en tan sols tres anys des que el 2017 es va decidir a enviar les seves obres a certàmens literaris en català. Entre aquests premis destaquen el Drac de poesia de Solsona (2017), el Josep Grau i Colell de poesia del certamen literari de Les Homilies d’Organyà (2018), la Viola d’Or i Argent dels Jocs Florals de Calella (2019), el Solstici de poesia de Taradell (2019), el Miquel Peris i Segarra dels Premis de la Mar de Castelló (2019), el Premi de Poesia Torre de Piles (2019), el Premi Salvador Estrem i Fa de Falset (2019) i el Festa d’Elx dels Premis Literaris Ciutat d’Elx (2019). Ha publicat Oasi privat (Editorial Òmicron, 2014), amb pròleg d’Olga Xirinacs, Cosmogonia Terrenal (II Premi de Poesia Torre de Piles, Edicions del Sud, 2019), amb pròleg de Carles Duarte i Montserrat i Cerimònia del te (Premi Festa d’Elx 2019, Bromera Edicions, 2020), amb pròleg de Jordi Pàmias, entre d’altres llibres col·lectius que apleguen les obres guardonades en certàmens com el Premi Drac de Poesia per l’obra Música de posidònia (Òmnium Cultural, 2017), el de Les Homilies d’Organyà per l’obra L’intacte instant del vol (Ajuntament d’Organyà, 2018) o el Premi Salvador Estrem i Fa per Metafísica blava (Ajuntament de Falset, Associació de Jubilats i pensionistes de Falset i Centre d’Estudis Falsetans, 2019). Té pendent de publicació L’evangeli segons la Mar (Premi Miquel Peris i Segarra dels Premis de la Mar de Castelló 2019, Ajuntament de Castelló, 2020), amb pròleg de Joan Maria Pujals i està treballant simultàniament en dos poemaris, l’un d’ells de temàtica complexa i molt compromesa.

Aparador de poesia. Tinguérem un nou convidat, David Tona i Mora, poeta de Gurb, que vingué a presentar ‘Entre la fractura i l’aleteig’, poemari que publicà ara fa res, el novembre de 2019, Tèmenos Edicions amb un pròleg de Xevi Pujol i Molist. «[El títol] ―hi llegim― ja indica que l’obra es mou entre dues realitats. Aquestes realitats queden enllaçades a través d’un trajecte que parteix de l’assumpció de la fractura, del fet tràgic o dolorós (però també de la naturalesa de l’ésser humà com a individu indefectiblement fracturat, que no pot viure incòlume), i va a parar a un estat d’elevació cap a un pla vital superior, l’aleteig. L’obra, doncs, en consonància amb aquest títol bimembre i amb aquesta doble dimensió que aborda, està dividida en dues parts (...)» Ahir, dimecres 8 de juliol, férem el tres-cents trenta-quatre programa, el vint-i-vuitè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. David Tona i Mora, el convidat, nasqué amb els colors oxidats el 24 d’octubre de l’any 1978 a Gurb, que ha estat «la meva pàtria» d’aleshores ençà, al bell mig de la plana de Vic. Estació de l’any tranquil·la i de recolliment «que potser s’ajusta ―diu― a la meva persona». El petit de dos germans, cresqué en un entorn de pagès (els pares ja en venien, tot i que aleshores no s’hi dedicaven plenament). Vivien ―recorda― a tocar del turó del castell de Gurb i de petit anava en bicicleta per aquells camins de carro empolsinats, entre marges i camps de blat, tot començant així a descobrir els arbres i el paisatge. Fruit de tot això, s’establí un vincle amb la natura i l’entorn rural que l’ha influït com reconeix. No esperin un home lletrat, perquè no l’és ni vol, tot i que escriu molt bé. Ha estat força autodidacte, confessa, ja que no ha estudiat res de lletres ni cap carrera, sinó algun que altre curs d’escriptura, i amb això «he anat forjant un camí». Va descobrir la poesia molt aviat, als divuit anys, i se’n recorda bé, perquè coincidí amb la mort de Joan Brossa, de qui n’ha estat un devot. Adquirí soltesa i tremp, però, en els tallers d’escriptura i ha ampliat els mestres als quals la seva poesia és deutora, com ara Vinyoli. Ha obtingut alguns premis, Emboscall li publicà l’any 2001 Existència, un petit recull de poemes. La preocupació de l’autor llavors era situar-se en el món concret, en la realitat quotidiana, segons el parer de l’editor. Publicà tres poemes a la revista Tinter de fusta i, com passa amb molts poetes, també s’ha expressat a través de la música tocant en el grup de pop rock Nido Malo la bateria , i, com nosaltres, presentant entre el 2002 i el 2011, al costat d’un company, en una ràdio local de Roda de Ter un programa dedicat a la difusió de la poesia. També ha format part del grup Andròmina, que es decà a anar per bars i tavernes a difondre’n. Emboscall el gener de 2015 li publicà Més altament vivies, un títol que és un vers de Joan Vinyoli. «(…) es tracta d’un poeta —constata Jesús Aumatell, l’editor, que és qui l’ha editat—que no escriu pensant en un receptor immediat, i per això no explota mecanismes retòrics exitosos, sinó que n’explora d’altres, més complexos i també més perdurables.» Alguns poemes del llibre pertanyen a Temps de verema, recull guanyador l’any 2009 del premi de poesia Homenatge a Carme Morera. L’any anterior ja s’hi havia presentat i havia obtingut un accèssit per Instants de llum. Ha estat ara, dins de la seva recerca dels vincles entre llengua i paisatge, que sorgeix Entre la fractura i l’aleteig, poesia que es construeix, segons el poeta, a partir de la runa del temps.

Aparador de poesia. Tenim a la peixera de la ràdio, Mireia Farriol, metgessa i poeta, que ha vingut a presentar ‘Síntesi’, poemari que publicà ara fa res, el desembre de 2019, Ònix editor amb un breu pròleg de Marta Pérez Sierra. «No sé si m’acosto ―hi llegim― on m’allunyo del teu mar. El que s’adorm a les teves mans, Mireia. Se m’escapen les distàncies, es fonen les dos cares de la lluna en les teves paraules, llunes fosques que no reconec, llunes blanques en l’arena, petjades minúscules, la mida exacta d’aquell record, petit i fràgil, que hem guardat en el folre obscur d’un abric negre (...). Fuig aquell foc de joventut (...). Fuig la paraula que va ser verb, se l’emporta el teu vent, Mireia. A vegades el vent càlid de seda, el que tu recordes i jo no puc assaborir. Altres vegades, un vent amb tanta força que tomba com el records punyents. Aquells tan nostres (...) que tenen peus i cos de sorres movedisses com una culpa.» Avui, dimecres 1 de juliol, hem fet el tres-cents trenta-dosè programa, el vint-i-sisè de la novena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Mireia Farriol Gil nasqué a Barcelona 26 de desembre de1943, metgessa especialista en Anàlisis Clíniques i Doctora en Bioquímica a l'Hospital Universitari Vall d'Hebron. Com a investigadora i dins de l'àmbit de la recerca ha publicat setanta i escaig d’articles en revistes d’abast internacional en el camp de la nutrició artificial i el metabolisme proteic. En aquest context escrigué l’editorial Apuntes sobre la alimentación en la época de Cervantes, publicat el 2005 a Nutrición Hospitalaria. Es jubilà el 2008 i d’aleshores ençà va a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, on ha estat alumna de Francesc Parcerisas i on actualment cursa un curs de microrelats. Stomberg li publicà el 2013 Adagio, allegro ma non troppo, lento i el 2017 Dies d’abelles i sabó. Forma part del col·lectiu enVers del qual Ònix Editor ha publicat Cadències el 2015 i En l’angle de la tarda ―vers de Montserrat Abelló― el 2017. Hágase según el arte és un poemari bilingüe català-castellà que publicà Carena-Acidalia el 2014. Ha traduït al català un poemari de Pilar Plaza. Espejos de la memoria / Miralls de la memòria fou publicat el 2018 per Stonberg. Ha estat llorejada. El 2016 fou el seu any. Amb la Flor Natural als Jocs Florals de Calella, fou mereixedora del Premi de Poesia al 28È Concurs de Nou Barris i per Declaració de principis obtingué el primer premi al Miquel Martí i Pol, organitzat per Comissions Obreres.

Aparador de poesia. Tònia Passola, poeta amb llarga trajectòria, ha vingut a presentar ‘Nua’, recull que publicà ara fa res, el setembre de 2019, Tres i Quatre. L’edició recull un pròleg que escriví Joan Triadú i que lliurà a l’autora fa, segons que sembla, onze anys. Passola, «se situa a peu de poema ―hi llegim― en el moment que el viu, estimulada misteriosament per qui sap quina veritat interior que s’obre camí i dirigeix els seus passos fins a l’acompliment (...) d’allò inexplicable que li calia dir. Malgrat l’extrema llibertat (...), però, hi ha en la poesia (...) un mateix component múltiple, en el qual tot actua conjuntament: és la seva admiració pel món i pel viure. Així tenim una poesia d’algú que és un adult acabat de néixer. Aquesta és la meravella: que amb ulls esbatanats ella, en poesia, vegi des de l’infinitament petit a la vastitud il·limitada de l’univers.» Avui, dimecres 17 de juny, fem el tres-cents trenta-unè programa, el vint-i-cinquè de la novena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Tònia Passola i Vidal, la convidada, va néixer en un pis al cor de Barcelona, cap a les onze o potser a la mitjanit del 6 de maig de 1952. Llicenciada en Història de l´Art catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes a l´ensenyament Secundari, La seva infantesa i la dels meus sis germans va conviure amb dues maneres d´estar en el món. Per una banda la de la mare, dona de la plana, que els va transmetre la mateixa educació exageradament estricta que ella havia rebut de l’àvia, dona immersa en una família de fabricants de la Catalunya disciplinada de la Renaixença industrial. Hereva d’aquest caràcter, treballadora incansable, i exigent amb ella mateixa, a la mare, mai no la va veure malalta i sempre fent perquè tot a casa perquè estigués ordenat, net i apunt. I, al seu costat, l´altra cara de la moneda, la manera de ser del pare, amb l’ànima enamorada i anàrquica de l´artista. Des dels catorze anys, en plena postguerra, ell, orfe de pare, es va haver de posar a treballar per mantenir la seva mare i els seus set germans. La seva imaginació desbordant i tothora creativa era la manera que tenia d’estar, d’actuar en el món. Entusiasta, actiu, sempre jove. El recorda, de ben petita, davant un cavallet pintant en les seves, sempre, escasses estones de lleure. I amb els poemes que amb tanta facilitat escrivia i recitava per a qualsevol celebració. Empescant-se, sempre amb idees i coses noves, engrescador. Amb el bon gust que l´acompanyava, company perfecte, també, del gust de la mare. Ell, amb la seva admiració i estima per la gent autèntica i popular, per tot el que fes olor a poble, més que no pas per la gent de ciutat, que més aviat el fastiguejaven. Ell, que havia nascut i crescut a la plaça de Sant Jaume i que estimava tant la ciutat de Barcelona. Ell i la seva lluita en plena dictadura, treballant, no tan sols per mantenir la família, sinó per defensar i mantenir la dignitat de la nostra terra. Actitud que va mantenir fins al final de la seva vida. Una infantesa i adolescència que no només foren les d´una nena creixent entre les quatre parets d´un pis, per cert no gaire gran per la colla de gent que l´habitaven, sinó també la d´unes vivències arrelades fora de la ciutat gràcies als hiverns i estius amb els paisatges que varen veure créixer la mare. Vacances de Nadal i Setmana Santa amb l´olor de fusta cremant a les llars de foc amb el fred de Torelló. I les dels estius amb l´olor d´herba dels prats de Cantonigròs, la dels prats de les hores de berenar pa i xocolata envoltats dels esquellots i el bramular de les vaques. Estius amb les tardes esquinçades per la claror i espetecs familiars dels llampecs i trons. Llogarret del Collsacabra on va tenir el privilegi de conèixer Carles Riba, Clementina Arderiu, J.V Foix, Miquel Martí Pol, gràcies als concursos literaris que cada estiu s’hi celebraven. I on, el pare col·laborava amb el seu amic Joan Triadú. I ja que parlo d´escriptors, en un altre paisatge i context, ara, l´Escala, va tenir l´oportunitat també d´estar al costat de Víctor Català, gràcies a una gran amiga de l´escola que n´era la seva neboda. Petjada també la dels llargs estius, ja en l´adolescència, els d´un escenari completament diferent, el del Baix Empordà, en un mas que la il·lusió del pare va rehabilitar. La seva façana mai no es va poder tocar, ell sempre la va voler deixar tal com l´havia anat marcant el pas del temps, la precarietat i duresa de vida dels pagesos que hi havien viscut fins llavors. Mai no va ser, per tant, la típica masia restaurada dels estiuejants rics. Era, tal qual, com un quadro de Tàpies. Per dintre, en canvi, tot i conservant les seves rústiques finestres i les portes corcades de les corts que encara obren i tanquen les habitacions, respectant per descomptat el forn del pa i l´aigua manil, la casa amb pocs objectes, amb pocs objectes, sempre del país, era de revista de disseny. Els estius en aquesta masia solitària de l´Empordanet, amb els meus germans va conèixer la vida dura dels pagesos entre les gallines i l´olor de fems de les corts de garrins. Quan anava a buscar la llet recorda com li impressionaven les vaques, tan diferents a les polides de Cantoni, amb tot de crostes a la pell, plena de mosques, mentre les anaven munyint. Estius, llavors, plens del cant de les cigales i el sol del rostoll eixordador de la Mediterrània mentre les hores transcorrien amples amb la companyia de Homer, Tolstoi, Flaubert, Kafka, Verdaguer, Maragall, Carner, Papasseit, Foix... lectures que sortien de la nodrida biblioteca familiar. Un contacte amb la literatura i amb la poesia mentre creixien amb la veu dels cantautors i grups de la Nova Cancó i les traduccions de Brassens, Jacques Brel, Léo Ferré, Barbara cantades en català, així com el folk americà o el rock de The House of the Rising Sun, gravada pels Dracs, per dir-ne alguna. Cançons, sí moltes cançons, les de Raimon, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Rafael Subirachs, Guillermina Mota, Pau Riba i Mª del Mar Bonet. «Cançons que se m´enduien ―diu la poeta―, m´endinsaren a la poesia i a l´amor a la meva llengua i el meu país. Un amor que, posteriorment, ha conviscut amb la llengua castellana, la del meu company el poeta visual Gustavo Vega amb qui des de ben jove comparteixo vida i creació.» Han tingut una filla, l´Ona. Amb Cel rebel obtingué el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, que publicà Proa el 2000; per La sensualitat del silenci va merèixer el Premi Vicent Andrés Estellés, que publicà el 2001 Tres i Quatre. Emboscall el 2005 li publicà Bressol, Tres i Quatre el 2009 L´horitzó que no hi és. (Ed. Tres i Quatre, 2009). Harmattan, el 2013, publicà a París Margelle d´étoiles, antologia bilingüe, dins de la col·lecció Poètes des cinq continents. Ha estat honorada amb diversos reconeixements internacionals i en el cas d’un de xinès arribà a sorprendre-la. Ha estat inclosa en nombroses antologies i mitjans d’ací i d’allà i ha estat traduïda al francès, italià, portuguès, romanès; neerlandès, anglès, albanès, macedoni, grec, castellà i xinès. Li agrada viatjar, veure paisatges i barrejar-se i dialogar amb la diversitat de cultures és el que més l’atrau. L´ànima dels poemes, segons la seva opinió, sorgeix sobretot d´instants privilegiats quan, més tard en abraçar-los en la tranquil·litat, amb l´emoció inspirada i la imaginació instintiva, provoquen la seva personalitat i naixença.

Aparador de poesia. Àngels Moreno i Gutiérrez, poeta i metge, tornà al programa per a presentar ‘L’agulla’, llibre que publicà ara fa res, el gener de 2020, Pagès editors amb fotografies de Xulio Ricardo Trigo i epílegs de Raquel Santanera Vila i Míriam Cano Manzano. «El poema-cant (...)no té la pretensió d’introduir-se directament en marcs teòrics sobre la identitat ?escriu Santanera?, però sí que produeix una poètica (...) que perfectament hi entra en diàleg. L’obra de l’Àngels esdevé un exemple de com, des de la poesia, es poden enriquir determinats debats teòrics. I, a la vegada, ho matisa i saneja perquè l’intent no ve d’una pulsió científica sinó creadora (...) Ella s’endinsa en el laberint del discurs del mateix llenguatge poètic i construeix un cant a les veus que no poden articular ni so, ni narració, que no poden dir qui són perquè el fil de la memòria ja no troba l’agulla del temps (...).» Ahir, dimecres 17 de juny, férem el tres-cents trenta-unè programa, el vint-i-cinquè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Membre de l’AELC des de 2014. És gèminis, no sabem si això té importància, el que sí és que és molt jove. 27 anys recentment estrenats. Àngels Moreno nasqué, al llindar de l’estiu, el 12 de juny de 1993 a València. Li tocava, segons les setmanes de gestació, fer-ho el mateix dia que son pare, la nit pagana del foc i la mar i la sal «que enllaça la pell en l’hàbit de les transformacions i dels cicles», però, per decisió mèdica, va i la van extreure del cau matern catorze dies abans. Considera, per tant, que no ha nascut, «car els antics deien que només hom pot nàixer de vagina». Per això, reflexiona, la seva fixació per l’úter, les parets i les coses abruptes i sobtades, «per si de cas allò, d’alguna manera, remet a la màtria». Saltem-nos uns quants quilòmetres de temps. Després vingueren, segons l’autora, les grans llegides, i encara molt després, «aquelles novel·les que cal llegir» i els primers poemes. «I tot això em veia per ma mare ?ens diu en el perfil que li vam demanar?, perquè quan una és petita creu que el que algú li explica de nit, a la vora del llit amb un llibre a la falda són aquelles coses que cal saber». Més tard, va adonar-se que l’important, de vegades, «es pot dir ras i curt o amb la imatge exaltada.» «Jo volia lletres ?ens confessa?, però em van ficar en ciències», no hem pogut esbrinar qui. Cita Juan de la Cruz ?Entréme donde no supe: y quedéme no sabiendo,| toda ciencia trascendiendo? per dir-se que es va quedar «a cavall entre el poema i el món, és a dir, amb el cos i les seves traves.» Heus aquí que va venir a Reus, on hi ha Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat Rovira i Virgili, «a estudiar ?segueix dient-nos? els nusos de l’ànima i l’anatomia més macabra, la cirurgia i l’anhel de saber i de sanar i de veure com som de petits.» Tot això es pot escriure i no és incompatible amb la lírica més formal, crec. S’hi llicencià, ara no es diu així, per desgràcia, i ja exerceix de metgessa. Ho fa en aquest moments de coronavirus a l’hospital de Figueres. D’aquí van venir els tres llibres. El primer, Clarobscur, publicat per Neopàtria el 2014 amb un pròleg de Pere Bessó: «l’ombra i la tècnica i les primeres passes d’algú que, talment a la caverna, palpeja ombres per entendre alguna cosa.» El Extrema al·legoria, amb què obtingué el 2015 el Premi Literatura Breu de Mislata: «perquè vaig aprendre a estimar.» L’amor sublima, de tant en tant. El tercer, L’usurpador, que significa «la culminació de la carrera mèdica». Obtingué el 2017 el XIXÈ Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, i, tot seguit, Pagès editors el publicà amb un epíleg de Vicenç Altaió a l’emblemàtica Biblioteca de la Suda. L’epilogista es veu que li preguntà si el poeta naixia o es feia i va respondre immediatament: «Neix». L’obra, segons Altaió, «m’ha deixat meravellat per la qualitat del seu fantasieig, les rèpliques de les veus somortes, la unitat d’un conjunt de desmembraments, el batec del seu desplegament, la poètica suspesa i l’obertura cara al lector.» Per ella era un deute. Com també va poder tancar el deute amb certes filosofies i lectures que em tenien corpresa i entusiasmada. «Dec al cos i als seus silencis i veus ?conclou l’autora? gran part del meu cosmos que camina funàmbul per la corda de saber i d’intuïció, de xamanisme i clarividència i mètode rigorós científic.» «Al poema ?afegeix desbocada? li dec la intensitat, l’emoció i aquell veure allò que en diuen l’altre o les altres coses, el mateix i l’altre, la mateixa cosa, la realitat fragmentària, la solitud i els marges. El salt, la passió.» Ha obtingut també el Premi de Poesia Teodor Llorente de La Pobla de Vallbona 2016 pel recull Surreal. L’han inclòs a l’antologia catalano-portuguesa Mare Omnium , publicada per Lastura el 2015 i a l’antologia Entre mots i versos publicada el 2016 per la Universitat d’Alacant. Obra seva ha estat traduïda al romanès i al portuguès. En l’àmbit de l’assaig i la crítica literària ha obtingut el Premi Llegir 2015 de la Fundació Bromera per l’article Anatomia dels espills, ha participat en la revista valenciana Marxa Popular Fallera, publicà ressenyes literàries a la revista El salt del llop i a la columna El llibre de la setmana (Levante-EMV). Actualment col·labora fent articles als periòdics El matí digital i El temps de les arts, igualment digital.

Aparador de poesia. La poeta i més badalonina Odile Arqué vindrà al programa per a presentar ‘Frontal’, el seu darrer poemari, que, ara fa res, el març de 2020, publicà AdiA Edicions. Aquest llibre neix, segons l’escrit del doblec de la portada i un escrit promocional de l’editora, «d’un tret al carrer que va esbatanar el cancell que custodiava la memòria. Hereva d’un dolor desconegut, vaig estirar el fil que em venia a les mans. L’objecte llum es desplega en tres formes d’il·luminació: la del frontal i detonant del record, el fanal amb què transitem i la llum escènica que despulla l’actor fins a la seva veritat.» Ahir, dimecres 10 de juny, férem el tres-cents trentè programa, el vint-i-quatrè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. S’autodefineix així: «escric per filtrar l’aigua del pou, recito pel gaudi de concelebrar la poesia i canto pel plaer de la vibració.» Odile Arqué, la convidada, és llicenciada en Filologia Catalana i, per entendre el batec subterrani d’altres llengües, tradueix. Té una gran almosta plena de traduccions. I a l’ensems ha estat traduïda al castellà, l’anglès i el francès. Nasqué a Badalona el 29 de març de 1960, a les 20:25 del vespre, precisa en un missatge. No sap d’on li ve peixos; és clar, és àries. Fins ara té publicats Expiatòria, editat el 1984 per l’editorial Albert Ferrer, amb set gravats de Jaume Ribas i pròleg d’Albert Ràfols Casamada; Epístola en Sol M, amb què guanyà el 1984 el Premi Antoni Isern i que publicà el 1986 Col·lecció de La gent del Llamp amb il·lustracions d’Anton Roca, La vida en punt, publicat el 2012 per l’Associació de Poesia Pont del Petroli dins la col·lecció La puça. Ha estat inclosa en reculls poètics: PRICE i cia... , publicat el 2011 per Pont del Petroli, Taller BDN 10 anys d’escultura, publicat el 2015 per taller BDN, Lents velers etimològics. Poetes catalans i quebequesos, publicat el 2015 per Cafè Central. També ha escrit relats, que han estat inclosos a Punt i seguit, publicat el 1991 per La Gent del Llamp, Badalona, Badalones, publicat el 2004 per Proa, La mirada del Po, publicat per Nit Literària també el 2004 i Poemes amatoris baetulans. Els textos de la Domus Alba, que publicà el 2011 Pont del Petroli. S’ha guanyat les garrofes amb la traducció i correcció de guions cinematogràfics, traduint i adaptant per al cant llibrets d’òperes infantils (El petit escura xemeneies, Ahmal i els visitants de la nit i fent de lletrista. Ara també ensenya a dir, «i m’agrada ?confessa ». D’entre els espectacles literaris en què ha treballat, posa de relleu: Això, Lerma, no és una pel·lícula, de producció pròpia i amb Toni Saigi Chupi al piano (2009); del 2014 al 2017, la participació en l’espectacle poètic Com elles. Antologia de poetes occidentals del s. XX. Des del 2016, Una paraula grega, en què reto homenatge a Jaume Vidal Alcover, amb música original d’Eduard Iniesta i execució de Chiara Giani a la guitarra. Des del 2018 No crec en tu, composició textual de Víctor Sunyol sobre el Cant Espiritual de Palau i Fabre amb els ressons dels cants d’Ausiàs March i Joan Maragall, al costat de Josep Maria Balanyà al piano.

Aparador de poesia. Fa anys que escriu –va ser en aquest mateix programa ja en fa set–, però fins ara no ha publicat la seva obra prima, ‘L'ala fosca’, amb què ha guanyat el II Certamen Art Jove de Poesia Salvador Iborra 2019. Viena Edicions ara fa res, el març de 2020 edità el poemari amb un pròleg de Marc Rovira Urien, membre del jurat. El un missatge de l’1 de desembre, el poeta em retreu que mai no li havia parlat d’ella i que acabava de conèixer-la a Mallorca. «Tens bon ull, Pius», conclou. « Aquí rau, em sembla, l’alegria d’aquest llibre ?llegim al pròleg?: contra la realitat més volgudament objectiva, L’ala fosca s’alça com un gran ocell que remou els arbres del pensament. Contra la poesia que té significat, L’ala fosca és un artefacte que s’activa amb l’existència de l’altre, que l’inclou, i així esdevé una poesia que fa sentit.» Ahir, dimecres 3 de juny, férem el tres-cents vint-i-novè programa, el vint-i-tresè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Mataronina, tot i que tècnicament ?paraula seva? va néixer en una clínica de Barcelona el 16 d’octubre de 1993, filla de pares treballadors, de la Barceloneta i L’Hospitalet. Va ser una nena tímida i sensible i a vegades creu que és aquesta nena qui l’empeny a dibuixar paraules, sempre en una lletra petita i ben lligada. S’ha format en cinema a la Universitat Pompeu Fabra. Té un Grau en Comunicació Audiovisual i un Màster en Estudis del Cinema i Audiovisual Contemporanis, i ara busca feina del que sigui mentre acaba el Doctorat. La seva tesi, Cineastes d'un món caigut. Una interpretació de l'obra d'Andrei Tarkovski, Werner Herzog i Terrence Malick, l'ha concebut més aviat com un assaig, i sent que va prou agafada de la mà en estil i contingut dels seus poemes, fundats moltes vegades sobre imatges misterioses i mots que semblen venir de la nit dels temps. Fa anys que escriu, redéu! Li restarà la pura acció d’escriure, segons ella. L’afició pel cinema i la literatura li ve de lluny. Va guanyar fa anys un premi per un treball de recerca titulat Adaptacions literàries al cinema. Creació d’un guió a partir d’una novel·la de Mercè Rodoreda. Es tracta d’un guió sobre Jardí vora el mar, novel·la mai no adaptada abans ni per al cinema ni per a la televisió. No sabem si segueix plantejant-se «si acabaré embolicada amb rotlles de cel·luloide, emmarcada en un museu a mode de performance o fent de caixera en un supermercat».

Aparador de poesia. Tinguérem en el cub de la peixera de la ràdio August Bover i Font, un home, segons Pi de Cabanyes, «formal i aplicat, elegantment britanitzant de maneres i de tracte(…)» que vingué per a presentar ‘Tornaveu’, el tercer volum de la trilogia oulipiana, que Arola Editors publicà l’octubre de 2018 amb dibuixos de Pere Capellà Simó, com en els anteriors, i un pròleg de Vicent Pitarch i Almela. «Salta a la vista ?hi llegim? que en les traves que s’autoimposa l’autor (...), l’experimentació sobre els ingredients fònics del llenguatge l’atreu més que no la cerca de malabarismes conceptuals, dins un tractament del signe lingüístic en el qual la funció referencial eclipsa tot sovint la funció emotiva.» Abans d’ahir, dimecres 12 de març de 2020, farem el tres-cents vint-i-setè programa, el vint-i-dosè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. August Bover i Font va néixer el 27 d’octubre de 1949 a Barcelona. Quan era adolescent començà a escriure lletres de cançons i a posar-hi música i a viatjar a Eivissa i Formentera, llavors paradís de hippies. Ha estat afortunat, segons ell, d’haver pogut «gaudir del blau mediterrani des de la casa dels pares, a la meva Barcelona natal, quan la construcció d’edificis més alts encara no en tapaven la vista des del peu del Putget.» Just abans que morís Franco, estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, on el 1984 es doctorà en Filologia Romànica. Si no anem errats durant un any fou assistent de recerca a la Universitat de Saskatchewan ?«però fins i tot allí, les nombroses gavines que remuntaven el curs del riu em recordaven que, molt lluny, les ones prosseguien la seva eterna dansa»? i un any més fou investigador a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, on va «poder gaudir de la visió de les aigües de l’oceà Pacífic». Inicià la docència al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, d’on ara és catedràtic emèrit. També ha estat professor visitant a les universitats de Perpinyà i de Càller, a Sardenya. Durant quatre cursos, de 1988 a 2002, fou secretari tècnic de la Comissió de Lectorats de Català a les universitats de l’estranger i, des de1995 a 2009, codirector de la Catalan Review. Vicepresident de la Federació Internacional d’Associacions de Catalanística i president de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Cal destacar l’impuls que ha donat a la catalanística internacional. Especialista en literatura catalana de l’Època Moderna, la literatura de l’illa de Sardenya i l’obra del poeta Josep Sebastià Pons. Autor de les antologies de la poesia de Pere Serafí i del poeta nord-català i altres obres, entre les quals remarquem el Manual de catalanística i El diccionari dels gentilicis catalans. Com a poeta, ja té un gruix d’obra publicada. El 1999 Documenta Balear publicà el seu primer llibre En pèlag d’amor, on aplegà poemes escrits durant quinze anys i on reflexiona sobre el paisatge i la cultura de les Balears i on sobresurten els vincles de l’autor amb els homes i dones d’aquelles terres. El 2001 Arola Editors publicà L’hivern sota el Cadí, un conjunt de tankas il·lustrades amb aiguades per Salvador Alibau. El llibre, on evoca l’Alt Urgell i les contalles que, de petit, sentia explicar al seu avi matern, va precedit de pròlegs de Joan Alegret i José Corredor-Matheos i conté també la traducció espanyola, de l’autor; l’anglesa, de Mary Ann Newman i la japonesa, d’Izumi Kando. El 2006 Papers de Terremar publicà Mojave, que remet al desert californià, on es reivindiquen els pobles indis. Escrit en haikus i també amb aiguades de Salvador Alibau, conté les traduccions anglesa de Mary Ann Newman i francesa de Denise Boyer. Arola Editors publicà el 2008 Terres de llicorella, tot tancant el cicle, un altre cop en tankes i ara amb fotografies en blanc i negre de Toni Vidal, i Imatges del Priorat, on reflexiona sobre el Priorat dels avantpassats paterns. Una mica abans publica Antologia poetica (Càller, Sardenya: Arxiu de Tradicions), amb traducció a l’italià de Joan Armangué i pròleg de Neria De Giovanni, que conté alguns poemes encara inèdits als Països Catalans. Altre cop Arola Editors publica el 2011 Cloc!, amb un pròleg de Màrius Serra, on s’endinsa en les possibilitats lúdiques de la llengua catalana, el 2014 Beabà i el 2018 Tornaveu, completant la trilogia, amb dibuixos, com en els dos anteriors de Pere Capellà Simó. El Cep i la Nansa Edicions publicà el febrer de 2018 Blau marí, amb un pròleg de Vinyet Panyella i un epíleg d’oriol Pi de Cabanyes. « Se’m fa difícil imaginar ?explica l’autor amb un cert to justificatiu? un altre horitzó que no sigui l’ampla ratlla del mar. M’ha acompanyat pràcticament sempre al llarg de la meva vida. » Menys l’any a Canadà ?diem?, on hi tenia una caseta, com a la cançó. Obra seva ha estat traduïda a l’alemany, l’anglès, l’espanyol, el francès, l’italià, el romanès i el japonès.

Aparador de poesia. Júlia Badal i Basto, poeta barcelonina, vindrà a presentar ‘Brodats de seda’, que ara fa res, el setembre de 2019, publicà l’Editorial Comte d’Aure, dins la col·lecció La Garonne, amb un pròleg de Jaume Piquet i un epíleg de Vicenç Llorca. El poemari, segons l’autora, «és la dansa de l’agulla, lliscant, acaronant el teixit, els poemes. (...) Els sentits [hi] vibren a través del tacte, el gest, el silenci de la pèrdua més íntima. » «(...) celebra ?rebla el clau l’epilogista?, a través de l’eròtica, el plaer i l’amor compartits dels amants. [L’autora] aconsegueix (...) homenatjar l’amant absent (...).» Abans d’ahir, dimecres 4 de març de 2020, férem el tres-cents vint-i-sisè programa, el vint-i-unè de la novena temporada. Júlia Badal i Basto, la convidada, nasqué a Barcelona, l'1 de maig de 1964, just quan el franquisme commemorava Los 25 años de paz, eufemisme que van encunyar per l’ocasió. Cresqué en el si d’una família treballadora ? la mare feia de modista i el pare era agent comercial ?, era la petita de dos germans. La infantesa va discórrer entre l’Acadèmia Núria, l’escola concertada del carrer Vallespir, propietat dels Triola, on anàvem els nens de la zona nord del barri de Sants, berenars de pa amb vi i sucre i estones veient Los Chiripitiflauticos en la televisió en blanc i negre de l’època. Ja de ben petita, els mots la varen seduir, i llegia el TBO, el Patufet, la LyLy, revista juvenil femenina... I llibres, els grans amants; ho tastava tot, les aventures de Los Cinco, escrites per l’escriptora Enid Blyton, els llibres de la col·lecció Bruguera, títols com Tom Sawyer, o Sissi emperatriz, d’Allison Pataki. Alguns encara els conserva en la seva enorme biblioteca personal. Estudià Administratiu, com moltes noies de l’època. El que li agradava, però, era la literatura, i treia bones notes, en Geografia, Història i, és clar, en Llengua i Literatura. Als 18 anys, començar a col·laborar a la Revista del barri Trenc d' Alba, on tingué l'oportunitat d'entrevistar a Lluís Llach, o Raimon. Treballà en diferents mitjans de comunicació. L’estiu del 1991 esdevé mare i es dedica als fills, tot i que segueix sent lletraferida i escriu sense cap afany. A la tardor de 2013 reprèn el camí, de les lletres i recita per primer cop en públic. D’aleshores ençà fa recitals i col·laboradors en llibres i s’aboca en actes solidaris. Trobem obra seva a Lletres blaves per a l’autisme, que publicà Stromberg Editorial el 2019 i 50 poetes de la terra, publicat el 2018, antologia coordinada per Imma Forment i Pau Civit, els beneficis de la qual foren destinats a l’ONG Proactiva Open Arms. El 2015 coneix en Miquel, a qui va dedicat el segon poemari, Brodats de seda, que presentarem. Ell l’esperonà a publicar el 6 d’octubre de 2016 el primer, Laberints de pell, que edità l’Editorial Trirremis. Dissortadament, un càncer de fetge, se l’endugué el 20 d'agost del 2018. «Escriure ?ens va escriure la poeta?, m'ajuda a viure el dol.» S’ha presentat a nombrosos premis literaris i ha estat finalista de les dues edicions de poesia Eròtica d’Olot. Se sent de Sants, com la Núria Feliu, i és encara la nena, això creu, que gaudia escoltant en les sobretaules dels diumenges. Segueix gaudint amb la lectura de llibres, compartint sopars amb els amics o en les tardes de pluja, brodant i fent ganxet. Ah la música: Llach, Aerosmith, Deep Purple, els boleros de Moncho... No ens deixéssim que fa de Jutgessa Internacional de Majorettes.

Aparador de poesia Laia Maldonado, una joveníssima poeta que encara es mira al mirall per saber si n’hi ha caigut alguna, ha vingut a presentar ‘L’arquitecte’, que va merèixer el Premi de Poesia Ventura Ametller 2019 i que ara fa res, el setembre de 2019, publicà Edicions de 1984. «L’autora desgrana amb una precisió de bisturí ?llegim en una recensió de Xavier Mas Craviotto? una de les grans realitats subterrànies que condicionen el Jo, indissoluble de la paraula, i que el lliguen al món: el relat. (...) Parteix de la premissa que la paraula fa el món, que cal narrar-nos per existir (...). Poetitza, partint de la figura simbòlica de l’arquitecte (...), que el procés que tot Jo segueix per construir-se (...), per oferir al món un discurs que l’expliqui (...). Un relat que, a més, ha de fer front al relat de l’Altre —Altre sempre entès com a alteritat, com a tota entitat aliena al Jo però que, com el Jo, segrega relat— (...). » Abans d’ahir, dimecres 26 de febrer de 2020, férem el tres-cents vint-i-cinquè programa, el vintè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Laia Moldonodo Llobera, la convidada, nasqué a Coma-Ruga el 13 de maig de 1997. Tot i ser toro, «feta a parts iguals ?llegim al doblec de la coberta? d'aigua salada, sol i ecosistema litoral, té un humor com les marees.» Estudia Teoria de lo Literatura i Literatura Comparada i Història a la Universitat de Barcelona, a més a més de continuar «aprenent a pensar, a rebel·lar-se i ser tossuda.» Poemes seus han estat inclosos a les antologies Poesia Bloom (AdiA Edicions, 2018) i Liberoomericanas: 140 poetas contemporóneas (Liberoomérica, 2019). Fundadora i militant de l'ONG Un Llapis per Ghana: «allò que em treu la son ?diu? reposa en un altre continent: les mans que sostenen el llapis amb què escric viuen en un orfenat de Ghana», que és on duu a terme, juntament amb el seu equip, un projecte de cooperació internacional. Es manté en constant moviment, segons sembla, rere un únic lema: «no fer res per inèrcia.» Haurà triomfat, conclou, si quan mori no ha estat màquina.

Aparador de poesia. La Isabel M. Ortega Rion, poeta tarragonina, vindrà al programa a presentar ‘Cues de sargantana’, que ara fa res, el setembre de 2019, Tres i Quatre publicà amb un pròleg de Jordi Pàmias. « La meva visió de la poesia ?hi llegim? es pot aplicar al llibre (...); s’hi escau com l’anell al dit. En cada un dels poemes, fa giravolts; res no és dit d’una manera rotunda, inapel·lable. Com si ens xiuxiuegés: “La vida fa molts tombs; la poesia, també.” » Abans d’ahir, dimecres 19 de febrer de 2020, férem el tres-cents vint-i-quatrè programa, el dinovè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Isabel Maria Ortega Rion, la convidada, nasqué a Tarragona el 13 d’agost de 1955. Segons la mare, havia de néixer cap a final de mes, per santa Rosa, però tenia pressa i ho va ver abans. Ben d’hora anà al Col·legi del Sagrat Cor ?les anomenades Vedrunes! Com que, vés, feien servir el mètode Montessori, als cinc anys llegia i escrivia. «No guardo records especialment bons del col·legi ?es diu?: era classista, elitista, carca, i ben aviat vaig començar a qüestionar-me les contradiccions que veia entre les paraules i els fets.» Però la base de llengua era bona; potser és l’únic «que els he d’agrair.» Ja a la Universitat, feu Psicologia i l’acabà decebuda, i hi continuà fent Filosofia. Preparà oposicions de professora de Llengua Catalana i demanà una plaça a Cornellà de Llobregat. Va estar-hi tota una vida, trenta-quatre cursos, i el 2015 es va jubilar. Va agradar-li això de la docència. Mirar que estimessin la llengua catalana alumnes que provenien de la immigració espanyola dels 60 i dels 70 fou un gran repte. I vingueren els nous immigrants i tornar a començar i fer un sobreesforç! L’ensenyament, però, es va burocratitzar i, tot i que li agradava la feina, va començar a fer-se-li feixuga. Bona lectora, començà a escriure als onze o dotze anys. En català i en castellà. Volia fer cançons, perquè li agradava la música. Entre els quinze anys i els dinou, en castellà, imità Salinas i Neruda. Era el que tocava. Per ella. Mai no ho mostrava a ningú. Vingueren Proust i Kafka i el silenci: «Em semblava que no calia afegir res més.» De tota manera el cuquet seguia viu i cap al tombant de segle es va apuntar a classes a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Volia fer narrativa, però finalment s’adonà que amb la poesia se sentia més a gust. Ja havia fet una novel·leta d’encàrrec per a l’ESO, Viatge d’anada, publicada per Eumo el 1995. En el marc del projecte Solaris, que pretenia ensenyar temes científics en forma novel·lada. En el seu cas, fou sobre meteorologia; un company de física, Tomàs Deig Albert aportà la teoria i ella li donà forma literària. També havia fet traducció: uns articles de la filòsofa francesa Simone Weil, en el marc del seminari de Filosofia i Gènere de la UB. De fet, hi continua connectada i ha escrit en revistes de la Universitat. L’Escola d’Escriptura li serví per mostrar-se als altres. Això va ser important perquè no ho havia fet gairebé mai de donar a conèixer el que escrivia. I, alhora, fou estimulant, perquè implicava l’esforç de portar alguna cosa cada setmana. Compartir el que s’escriu amb els altres és enriquidor, remarca la poeta. El 2001 es va presentar al premi Comas i Maduell, Ciutat de Tarragona, i el guanyà amb Enfilall, que Cossetània Edicions publicà el febrer del 2002. Fou una sorpresa i l’estimulà a seguir. El novembre de 2004 el col·lectiu La Gent del Llamp de Tarragona, que treballava amb Arola, li va publicar Runa plena. Cossetània Edicions el 2009 publicà Nòmada, també dins de la col·lecció de La Gent del Llamp, i el maig de 2013, Medusa. Aquest setembre passat, Tres i Quatre li publicà Cues de sargantana, que és el poemari que presentarem. En un missatge digital, ens digué que «en gairebé tots els llibres, en alguns més que en altres, apareixen mites grecs. Hi sento atracció perquè els trobo molt potents. No sé si hi ha un fil continu entre els diferents llibres: crec que cada un és diferent de l’altre, però les turbulències de fons deuen ser les mateixes: les preguntes sobre el Temps, la Mort, el llenguatge i el sentit de la vida... Els tòpics de la literatura, de l’art, de la filosofia i de la ciència.»

Aparador de poesia. En Joan Puche Ruiz, poeta i editor badaloní, vingué al programa a presentar ‘Com el forat d’una camisa estripada’, conjunt de disset poemes visuals que ara fa res, l’octubre de 2019, edità l’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli dins de la col·lecció La Puça del Petroli. En remarquem la insubornable posició crítica davant el món i els quatre homenatges: a Joan Brossa, a Màrius Sampere, a Carles Hac Mor i Nicanor Parra. La cita inicial de Joan de la Vega clarifica la intencionalitat del llibre: «decir yo / es esperar / la llegada / de otros nombres». Abans d’ahir, dimecres 12 de febrer de 2020, férem el tres-cents vint-i-tresè programa, el divuitè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Joan Puche Ruiz, el nostre convidat nasqué a Badalona el 4 d’agost de 1964. Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, amb l’especialitat d’Història de l’Art. «De jove m'agradava molt el dibuix ?diu en un missatge digital?, i vaig estar un temps en un estudi aprenent amb dibuixants de còmic professionals, fins que em vaig adonar que era molt dolent, i vaig deixar el dibuix.» Ara, li restaren ganes de trobar un mitjà d'expressió. La poesia visual se situa en la isoglossa que separa la poesia tradicional i la plàstica. La Viquipèdia posa de relleu la figura de Joan Puche entre els poetes visuals catalans. La trajectòria de l’artista va estretament lligada a la figura de Paco Fanés. «A la carrera ?segueix dient? em va interessar sobretot l'art contemporani i un cop acabada vaig conèixer el Paco. Per aquella època va fer una exposició de poesia visual en un bar de Badalona.» Sentí de primer curiositat de conèixer el camp i després de practicar-lo. De bon començament, el vessant plàstic, no tant el poètic. Muntà un parell d’exposicions sense encara participar-hi i després un parell o tres participant-hi. Tornant el 1999 d’una a Bàscara ?Tercer assalt, «en diguérem»? sorgí la idea de l’editorial. Acabava d’iniciar-se a Badalona una editorial i hi vam anar a parlar. L’any 2000 vam començar a fer camí com a col·lecció de poesia d’Edicions Fet a mà. L’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli neix a Badalona aquell any gràcies a Paco Fanés i Joan Puche, amb la publicació del recull Set, un volum col·lectiu amb poemes de Teresa d’Arenys, Jaume Costa, Maria Antònia Grau, Pep Mita, Primitiva Reverter i Paco Fanés. «Com a Associació ?ressalten? hem tingut sempre dos objectius: la difusió de projectes en l’àmbit de la poesia mitjançant l’edició de llibres i l’organització d’actes com el festival Poesia i Cia… i la difusió de la cultura plàstica (exposicions i projectes d’art contemporani). Adopten el nom d’una antiga construcció d’ús industrial, Pont del Petroli, que ha esdevingut una icona badalonina. L’activitat cultural i poètica d’ambdós artífexs, a hores d’ara ja es pot qualificar d’ingent. A banda de les dues col·leccions, Pont del Petroli i La puça del petroli, que ha codirigit amb Paco Fanés, ha fet nombroses exposicions (col·lectives, amb el Paco o en solitari) i ha coordinat o dirigit nombrosos projectes culturals o socials. A banda del llibre que presentarem, Babilonia publicà el 2004 Sí, estimo els animals i L’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli a la col·lecció La puça del petroli Imatges d’arxiu. Obra seva es troba a La República de les Parets, capsa de la qual només se’n feren cinquanta exemplars, que conté fotografies i poemes de l’exposició col·lectiva del mateix títol editada el 2004; a Vi(r)us, antologia de poesia visual dels Països catalans coordinada per J.M. Calleja, publicat el 2005 a la col·lecció Pont del Petroli; a Poesia Visual Española, selecció de J.M. Calleja, Hotel Dadá, número 7, publicat per Ediciones El Candirú d’Argentina; a Price i cia..., publicat el 2011 dins de la col·lecció Pont del Petroli; a Nosaltres els fusterians, mostra de poètica visual, editat el 2012 per la Universitat Miguel Hernández.