Aparador de poesia, 15 d'octubre del 2014

Aparador de poesia. Josep-Ramon Bach Núñez, poeta, narrador i dramaturg sabadellenc, tornà a ser el convidat. Ja ho fou el dia 9 d’octubre del 2013. En aquesta ocasió vindrà a presentar “L’Estrany”, l´últim poemari, que el maig d’enguany va sortir, publicat per Témenos Edicions i il•lustrat per Vèlia Bach. “Fer-se vell amb la poesia —i resguardar del fred el niu on la paraula venç la cendra— és la motivació lírica principal amb el nostre poeta”, escriu Ricard Mirabete, l’autor del pròleg. Amb aquesta obra, segueix dient, “ha volgut confegir un retrat líric i moral de la figura del poeta que viu i pensa en relació amb els altres i amb el món que l’envolta.” El dimecres dia 15 d’octubre de 2014 férem el cent cinquanta-sisè programa, el tercer de la sisena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio Sant Vicenç de Montalt. Té una obra literària inacabable —hem comptat onze poemaris— i ha estat premiat, entre d’altres premis, amb el Premi Crítica Serra d’Or de prosa poètica (1996) i amb el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni (2009). Quatre anys més jove que nosaltres, té una obra, com hem dit, que no s’acaba mai. I té coses als calaixos, ens va dir per telèfon. Fou precisament Ricard Mirabete que ens recordà que existia —vam haver d’anar al magnífic “Trànsfuga de la llum”. Publicà entre 2010 i 2013 tres poemaris: “El laberint de Filomena”, pel qual obtingué el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2009, “L’enunciat”, que publicà Labreu Edicions i “Desig i sofre”, un magnífic recull de cent tankas publicat per Témenos edicions. És “un investigador en poesia, com fa avinent Jordi Llavina. No es casa amb ningú ni amb res. Això és fruit de la llibertat que ha volgut tostemps assolir. “Bach és un illot solitari dins la poètica catalana, allunyat de tots els ismes, dels grupuscles i de les més acreditades escoles, conrea la ironia i la tendresa en un viatge impossible cap a una felicitat imaginada que el lector estima i agraeix.”, ha sintetitzat Manuel Costa. Tant és així que no vol estar lligat tampoc per les normes del programa. “Aniré més d’hora per tenir temps de perdre’m si arriba el cas”, ens deia. De tota manera, l’acolloneix la modernitat. Tot i així, ell segueix prement pius per tal d’obtenir el grau d’ironia necessària. “Aquell és un poeta de disseny.”, trobem sobtadament a “L’enunciat”. Ell no l’és, deduïm. És el poeta de la desmesura, si de cas. És tan bèstia que el nombre d’aforismes de “L’enunciat” és sis-cents seixanta-sis. Per ell, l’ofici de poeta és un “vell ofici de tenebres”. “De tota manera, “jo sempre he escrit des de la foscor més absoluta, d’haver-ho fet des la llum els poemes no tindrien cap relleu, serien plans com una rajola.” Resumint: “La llum encega, aplana i fa mal.” Però no ho sabia. Només cercava el nombre de la perfecció: cent onze. Sis cops cent onze, vaja. La perfecció a la sisena potència!