Aparador de poesia, 17 de juny de 2015

Aparador de poesia. Albert Planelles i Vellbé, presentarà al programa “Els ulls de l’ombra”, el darrer poemari, que publicà ara fa res Témenos Edicions, amb un exordi de Carles Cervelló, l’editor, i il·lustrat per Albert Planelles i Orozco, el fill del poeta barceloní. Abans d’ahir, dimecres dia 17 de juny de 2015, férem el cent vuitanta-cinquè programa, el trenta-tresè i penúltim de la cinquena temporada, el vint-i-tresè d’enguany. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio Sant Vicenç de Montalt. Estudiava Història a la Universitat Autònoma. El 15 de maig de 1975, quan tenia vint anys, el nostre convidat, era al Gespa-Price, el segon gran Festival de Poesia Popular que, sota el franquisme, se celebrà al Campus de Bellaterra. Nosaltres vam recitar Jo no vaig gosar parlar-te, un poema escrit en contra de l’assassinat de Puig Antich. Encara se’n recorda i ens ho confessà en un missatge. Aquesta no és la única cosa que ens uneix, a banda de l’art de la poesia. Ambdós hem patit un càncer, i això no cal amagar-ho com es feia abans. Cal esmentar que vam fer servir a l’aula dues antologies que va fer juntament amb Francesc Vernet, Poetria i Contologia, que van ajudar molt. Nasqué a Barcelona el 1955. Llicenciat en Història moderna i contemporània i Catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes a l’Institut Montserrat de Barcelona. Biografia avorrida, segons ell. Nen de pis del Guinardó d’una època grisa en què les coses no es podien dir ni als pares, en què “l’escola fou sempre un lloc de por i angúnia, de patiment.” En acabar el Batxillerat, què vols estudiar, fill?, pregunta el pare, Filosofia i Lletres. ” Li va mudar la cara, pobre. I de què treballaràs, Albert? No ho sabia, és clar.” Vet aquí que el germà químic. Tot i la mirada del pare que el deixava glaçat, va saber transmetre-li amor per la muntanya i, ensems, per la natura. Guanyà les oposicions i el pare orgullós, llàstima que morís massa jove “d’un càncer dolorós”, i el fumut és que no va poder ser a l’enterrament perquè naixia la seva filla. Vida i mort, l’opòsit d’abans, d’ara i de després. No creu que es pugui viure a Barcelona: “No hi ha rosada, les fulles no acaben de caure, no pots notar el fred a les galtes, la xafogor m’és insuportable...”. Sort en té, l’estiu, del Pallars. Afany de viatjar, que no sempre pot, i atracció per la pintura. Li calen poques coses, a banda de la família: “llibres, arbres, paper i bolígraf o ordinador per escriure.” “He escrit—en digué—des dels divuit anys, però desordenadament i amb interrupcions molt llargues.” Però, de patac publicà dos llibres: Converses amagades, el 2012, i El camí que desa les hores, el 2013, que prologà Ricard Mirabete, company de fatigues. El poeta, diu, “s’endinsa a l’espai observat i viscut, en capta les aromes i les arestes, el passeja i en traça una línia amb la qual l’aventura cap al món és una ruta absurda i casual (...).” “Ja veurem on arribo, potser no passo de la cantonada”, digué, però ja veuen que sí, ara Els ulls de l’ombra, un recull de quaranta proses poètiques escrites durant un curs escolar, no aquest que s’acaba sinó l’anterior. “Un extraordinari recull”, al modest entendre de Carles Cervelló. Quan el tanquem, conclou, “ens quedarà, entre moltes altres coses, la llum de la poesia per desfer encanteris i esdevenir blens de llum i d’esperança.”