Aparador de poesia, 18 de gener de 2017

Aparador de poesia. Laia Prat Garcia, antropòloga i poeta, s’apropà al micròfon de la ràdio, per a presentar el primer poemari, ‘Al revers del tapís’, amb el qual obtingué el 2015 a Igualada el XXIÈ Premi de Poesia Joan Llacuna. Viena Edicions l’hi publicà, amb un pròleg de Mireia Calafell, ara fa res, el març de 2016. «(...) darrera de la realitat, del que s’amaga, del que no es veu a simple vista, al revers —explica la prologuista— (...) trobem símbols, silencis, el·lipsis, casualitats, incoherències, pell i intuïcions (...), material poètic que [l’autora] transforma en versos que barregen surrealisme quotidià i romanticisme cítric.» Ahir, dimecres dia 18 de gener de 2017, férem el dos-cents tretzè programa, el quinzè de la sisena temporada. L’emetérem com sempre en directe. Jove, trenta i escaig. Li agraden moltíssimes coses. Tantes com les que no. Des de fer esport i les activitats a l'aire lliure fins a tota mena d’arts. Li agraden els somiatruites, i n’és, la família, els amics, les seves gosses, la feina, el sol, la platja, el fred a la cara, una bona conversa, navegar per Internet... Eclèctica, gens fetitxista, tastaolletes de mena i segons èpoques. Vés a saber demà què. Tot i que Laia Prat Garcia, la convidada, nasqué a Barcelona el 22 de setembre de 1982, actualment viu a Sant Quirze del Vallès, «on estic ficada en quasi tots els merders.», com ens confessà en un correu electrònic. Segons que sembla es mou per coses. Una fotesa: col·labora amb el Centre Social Autogestionat La Impremta, està en una cooperativa de consum responsable i ecològic i forma part activa de la plataforma d'acollida als refugiats. Tot i que és antropòloga, fa de professora i dinamitza tallers d’escriptura per a adults i per a infants tant a biblioteques com escoles. Com a escriptora, els gèneres que prefereix són la narrativa i la poesia, però no li fan fàstic d’altres, com el teatre, els materials didàctics i els correus electrònics, que sembla que n’és experta. Es recorda llegint i escrivint sempre. Des de sempre que escriu. Des dels Jocs Florals de l'escola, des que jugava a fer còmics o teatre amb els veïns, i des que veia, suposa, el seu pare escrivint —que també escriu i té un parell de llibres publicats. Ensenyant —començà a fer-ho per casualitat— aprengué a escriure, perquè ha hagut de reflexionar seriosament sobre l’art, sobre com s’escriu. Reconeix que ha après més dels alumnes dels tallers que no pas aquests d’ella. «Segur!», exclama. Déu meu, d’on ha sorgit aquesta pedagoga? Ara fa tres o quatre anys s’apuntà al taller de poesia de Juan Vico. S’ho va passar molt bé. Hi va conèixer gent que també n’escriuen, de poesia, i amb qui encara es veu alguns divendres a la Fabra i Coats per xerrar i llegir. Des de llavors va començar a escriure amb disciplina i propòsit. Un dia, sortint del bar Colòmbia, una d'elles li va parlar de la Maria Antònia Massanet. «Que era una professora que dóna la seva opinió sincera i constructiva sobre el que escrius.» Així que hi va anar durant tres o quatre mesos. S'aixecava, passejava la gossa, pensava, arribava a casa i escrivia, i la Maria Antònia li feia d'sparring. Així va ser com va néixer Al revers del tapís.