Aparador de poesia, 18 de setembre del 2013

Aparador de poesia. Ahir, el joveníssim poeta tarragoní Adrià Targa i Ramos fou entrevistat per Pius Morera i recità quatre poemes inèdits i tres de publicats. El nostre convidat li agrada la retòrica. Quan diu que no passarà de quatre ratlles, te’n fot el quàdruple. I et culpa: “Si hi insisteixes...” És estrany que no digués, com un altre poeta, que el van néixer a Tarragona. Va ser el 1987 i ara deu tenir-ne vint-i-sis o vint-i-set. No sabem el dia, és clar. En aquest instant deu estar enfarfegant-se una mica per culpa de les coses que diem. Ara mateix és llicenciat en Filologia Clàssica —no sap dir-nos si l’especialitat és l’hel•lènica o la llatina—, però no havia acabat la carrera ni el 2008, quan d’una tacada publicà L’exili de Constança, el seu primer poemari, i Els noms del complement, quatre esplèndids relats, ni tampoc el 2010, quan obtingué el novè Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater, pel poemari Boques en calma. Per aquest llibre també obtingué el premi El Temps de les Cireres de Seròs. Els relats que hem mencionat els publicà a l’obra col•lectiva Zenit, Literatura 2008. En un carta ens pregunta si hi ha rima en aquest títol quan sap que no i sap que sabem la resposta. El poeta ha viscut a Barcelona des del 2005 fins ara, llevat d’un any que va estar-se a Trieste —cosa de l’Erasmus—, la punta més oriental de la sabata mediterrània. “Amb tot plegat, no t'he dit —ens diu— que, des que hi vaig arribar (...), mai no m'he desvinculat del Col•legi Major Ramon Llull, la Residència d'Estudiants de Catalunya, on vaig viure, he estat Cap d'activitats culturals i on, ara mateix, sobrevisc gràcies a una feina de recepcionista els caps de setmana.” Per cert, li agrada el vi negre i ahir no va poder ser, però ens vam jurar que ens en fotríem una ampolla el proper cop que ens trobéssim. No de cop sinó lentament, i xerrant.