aparador de poesia, 2 d'abril del 2014

Aparador de poesia. Albert Planelles i Vellbé, poeta barceloní al llindar de la seixantena, vindrà a presentar-nos “El camí que desa les hores”, que publicà fa mig any, més o manco, Témenos Edicions, prologat per Ricard Mirabete, que sempre hi és. El poeta, diu, “s’endinsa a l’espai observat i viscut, en capta les aromes i les arestes, el passeja i en traça una línia amb la qual l’aventura cap al món és una ruta absurda i casual (...).” Ahir, dia 2 d’abril del 2014, férem el cent trenta-novè programa, el vint-i-vuitè de la quarta temporada, el catorzè d’aquest any. L’emetérem en directe, com sempre, des de ràdio Sant Vicenç de Montalt. Estudiava Història a la Universitat Autònoma. El 15 de maig de 1975, quan tenia vint anys, el nostre convidat, era al Gespa-Price, el segon gran Festival de Poesia Popular que, sota el franquisme, se celebrà al Campus de Bellaterra. Nosaltres vam recitar Jo no vaig gosar parlar-te, un poema en contra de l’assassinat de Puig Antich. Encara se’n recorda i ens ho confessà en un missatge. Aquesta no és la única cosa que ens uneix, a banda de l’art de la poesia. Ambdós hem patit un càncer, i això no cal amagar-ho com es feia abans. Llicenciat en Història moderna i contemporània i Catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes a l’Institut Montserrat de Barcelona. Biografia avorrida, segons ell. Nen de pis del Guinardó d’una època grisa en què les coses no es podien dir ni als pares, en què “l’escola fou sempre un lloc de por i angúnia, de patiment.” En acabar el Batxillerat, què vols estudiar, fill?, pregunta el pare, Filosofia i Lletres. ” Li va mudar la cara, pobre. I de què treballaràs, Albert? No ho sabia, és clar.” Vet aquí que el germà químic. Tot i la mirada del pare que el deixava glaçat, va saber transmetre-li amor per la muntanya i, ensems, per la natura. Alguns poemes del llibre que presentem són fruit d’aquest amor. O potser del record, que també. Guanyà les oposicions i el pare orgullós, llàstima que morís massa jove “d’un càncer dolorós”, i el fumut és que no va poder ser a l’enterrament perquè naixia la seva filla. Vida i mort, l’opòsit d’abans, d’ara i de després. No creu que es pugui viure a Barcelona: “No hi ha rosada, les fulles no acaben de caure, no pots notar el fred a les galtes, la xafogor m’és insuportable...”. Sort en té, l’estiu, del Pallars. Afany de viatjar, que no sempre pot, i atracció per la pintura. També és nota en l’obra que presentem. Li calen poques coses, a banda de la família: “llibres, arbres, paper i bolígraf o ordinador per escriure.” “He escrit—en digué—des dels divuit anys, però desordenadament i amb interrupcions molt llargues.” Però, de patac ha publicat dos llibres: Converses amagades, el 2012, i ara El camí que desa les hores. “Ja veurem on arribo, potser no passo de la cantonada.”