Aparador de poesia, 2 de jjuny de 2021

Aparador de poesia. Vindrà Jordi Valls i Pozo a presentar ‘Pla 10 de l’espai exterior’, poemari que meresqué el premi Estellés de Poesia dels XLIXÈ Premis Octubre, l’any 2020. I que fa res, el 26 de març de 2021, publicà Tres i Quatre. « [Davant l’obra] ―llegim en un escrit promocional― hom pensa que hi ha un pla 9 de l'espai exterior, que va ser ideat pel director de cinema Ed Wood. [Al poemari] hi ha una recerca del límit des de la radicalitat de l'escriptura, el desballestament d'un llenguatge caduc (...). Més enllà de la rigidesa del gènere [...] en estrictes mirades estètiques (...), planteja noves conjuncions entre el cinema, el teatre, l'assaig i la poesia per crear una nova d'escriptura. En certa manera es tracta de trobar-se al davant de la immoralitat de les obres sense trama. Un anunci que terroritza Pavese i entusiasma Hac Mor. Condicionat per un ara absolut que és el de poemes blasfems, de rares relacions amb la tradició (...).» Ahir, dimecres dia 2 juny de 2021, férem el tres-cents setanta-unè programa, el trenta-quatrè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Jordi Valls i Pozo, el convidat, nasqué a Barcelona el 25 de gener de 1970. Tot i ser barceloní de naixement, és colomenc. De bibliotecari a llibreter. Viu professionalment envoltat de llibres. És poeta, no altra cosa, tot i que s’ha embolicat amb algun que altre assaig sobre poetes: Màrius Sampere, Vicent Andrés Estellés i Montserrat Abelló. Presidí l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana i és membre tant de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana com del PEN Club Català. Inicià la lectura de Jacint Verdaguer sorprenentment a les garites de Monte Hacho i que ha escrit fonamentalment al metro, perquè «és pobre», segons ens confessà per Messenger, i «encisat per troballes fellinianes als carrers de la Barcelona Nord, al paisatge humà i neomitològic.» Va a totes. A més a més de Mal, publicat per Editorial Meteora el 2013, que presentàrem en aquest programa, ha publicat un munt de llibres. Juntament amb Lluís Calvo, és «un dels més preclars representants de la poètica del Barcelonès Nord.» Vinyet Panyella ho remarca al pròleg. «Adquireix la categoria de reflexió crítica, crònica poètica i històrica i posicionament moral envers la realitat d’on provenim i en la qual estem inserits avui dia.», segons el parer de Ricard Mirabete. Un xic abans que aquest fou L’esfinx, una esplèndida plaqueta que conté haikus i tankas, publicada per Terrícola Edicions, que es pot plantar a la primavera perquè doni margarides. En adonar-se de la brevetat, digué que era “el més petit que havia escrit”, com si no fos prou obvi. El 1995 apareix D’on neixen les penombres?, que va merèixer l’any anterior el Premi Martí Dot de poesia. Després ve Natura morta, poemari pel qual guanyà el 1998 el Premi Vila de Martorell. L’any següent obté el Premi Senyoriu d’Ausiàs March per Oratori, que es publica el 2000. Per La mel d’Aristeu, el 2003 es fa amb el Premi de poesia Gorgos. Descansa dos anys i obté el 2005 Premi Grandalla de poesia per La mà de batre. Per Violència gratuïta, som al 2006, obté el Premi Jocs Florals. Dos anys més de descans. El 2008, ell i Lluís Calvo, publiquen Última oda a Barcelona: «I entre aquestes preocupacions fonamentals│ vindrà l’hora de dinar, de sopar│ i la de prendre metadona │(no n’has pres, abans, al redol dels udols?)». El 2010 dóna a llum Felix Orbe, poemari molt celebrat del qual podeu llegir alguns poemes a la xarxa. L’any següent, el 2011, surt Ni un pam de net al tancat dels ànecs, un títol que és un decasíl·lab simètric. No ens deixéssim L’illa misteriosa, amb el qual el 2014 obtingué el Premi Rosa Leveroni. També vingué a presentar al programa el Guillem Tell, poemari que publicà AdiA Edicions. Es va acabar d’estampar a terres mallorquines el 19 de desembre de 2016. «(…) remet —constata l’autor—a una sublevació contra l’ordre establert, Santiago Salvador Franch, el responsable de l’atemptat al Liceu amb la bomba Orsini, contra la identificada classe social burgesa, just en el segon acte de l’òpera Guillem Tell, de Rossini, el William Burroughs alcoholitzat i drogat que es carrega la seva parella fent servir el seu cap de diana en un hotel de Mèxic. La desinhibició i el deliri del caos.» També vingué a presentar Pollo, que el març de 2019 publicà esplèndidament Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega. Es tracta de la tretzena obra de l’autor, un aplec «de proses poètiques subversives y radicals ―traduïm― que posa en qüestió la realitat convencional acceptada com única i el llenguatge empobrit que la condiciona.» Suposa un homenatge a la manera de fer poètica de J.V. Foix, Joan Brossa, Carles Hac Mor i, sobretot, del poeta traspassat ara fa un any: «En record de Màrius Sampere, mestre de vida.» Encara hem de mencionar el llibre que presentarem i que hem citat a la capçalera. Podem trobar obra seva en diverses antologies i ha estat traduït a l’anglès, al castellà, a l’eslovè, al romanès, a l’occità i a l’italià.