Aparador de poesia, 23 de novembre de 2016

Aparador de poesia. Tindrem Francesc Fanés Garriga al programa, on presentarà ‘El joc de l’alba’, el seu darrer poemari, que publicà l’abril de 2016 l’Associació Cultural de Poesia Pont de Petroli. Joan Puche Ruiz, company de batalles, el prologa amb una bateria de cinc poemes visuals. En el darrer, arriben volant al Cine Padró del carrer de la Cera ja desaparegut, sense ales, les tecles de l’ordinador fet malbé en els anteriors. Flaix de grisos, tot i que «Sempre va bé somiar una muda de pell.» El dimecres dia 23 de novembre de 2016, férem el dos-cents cinquè programa, el sisè de la sisena temporada. Poeta i editor. Orgullós de no ser filòleg. Francesc Fanés i Garriga, el convidat, conegut popularment com a Paco Fanés nasqué el 30 de juny de 1952. Era l’estiu i havien desaparegut «les Tarjetas de Racionamento i un servidor va aparèixer en un bressol de la gran sala amb trenta llits i trenta mares de la Maternidad Provincial de Barcelona.» Un xic després «vaig dibuixar en un quadern ratllat, un inoblidable primer dia d’escola, la primera lletra -la O-.» Però, «una hora més tard em va caure el primer càstig públic per destrossar –amb còmplices- el pupitre atorgat per Doña Margarita, la mestra.» El 1976 en ple encant per la mort del Caudillo, Domus, una minúscula editorial que va tancar després de publicar-ne dos, «un el meu, em va editar el primer llibre de poemes, Jocs de carrer.» En aquells dies en que tot semblava possible, ens va dir en un missatge, va compartir bars i projectes amb altres irreformables poetes de la meva generació i corda poètica com ara Xavier Sabater, Genís Cano, Leo Segura, Jordi Pope, Enric Casasses o Joan Vinuesa. Algun cop, ho hem llegit en alguna banda, en aquesta època havia cridat al London «merde pour le poesie!» Emboirà amb els seus versos la revista literària "La muerte de Narciso", celebèrrima publicació de caire contracultural dels anys setanta que al·ludia al poemari d’aquest títol de José Lezama Lima. En van sortir tres, ni una més, tres-cents exemplars cada cop. Comptà entre els seus actius amb Pere Marcilla, Emilio Cortavitarte, Paco Gallardo, Ernest Subirats, Genís Cano, Artur Montfort, Enric Casasses i Xavier Sabater. Un llarguíssim silenci —nosaltres també em vam patir un—: «L’encant va passar i el desencant i altres addicions no van permetre més poemes (...) fins a l’any 2000 (...).» «En aquells dies —segueix— vaig conèixer - quan anava perdent una miserable quantitat de doblers apostant al gos menys ràpid en un canòdrom de Badalona - el poeta Joan Puche.» Devia ser l’hòstia, una il·luminació: «Aquella mateixa nit, en plena llevantada de novembre i de Jack Daniel’s vam decidir bastir l’Associació cultural de poesia Pont del Petroli, ara també edicions Pont del petroli (...)» D’un moment com aquest se’n beneficia la bonica ciutat de Badalona, on viu. Amb aquest segell publica uns quants llibrots: La una i deu (2000), Via 1 (2005), Doble espai (2010) i Adesiara (2012). El 2014 l'editorial Emboscall li publicà Recursos humans. Inclòs a l'antologia Vi(r)us, de poesia visual, que inclou poetes de tots els Països Catalans i que Pont del Petroli publicà el 2005. Col·laborà amb el grup de rock progressiu Difícil Equilibrio, creat a Badalona el 1985 amb el nom de Clan i que es va dissoldre el 1989 tot coincidint amb la publicació del seu primer single de vinil a la Sala Zeleste. Actualment participa en diversos projectes poeticomusicals. És el promotor, amb Joan Puche dels cicles Poesia i cia i Festival Price i cia. El nostre personatge conclou: «Malgrat tot puc dir ben alt i mig amagat que no he fet mai cas d’allò tan cèlebre que molts pares, avis, tiets i tietes de poetes ens van aconsellar.» Ei, Paquito, mai, però mai poeta. «Que no guanyaràs ni una pesseta.» Rima consonant.