Aparador de poesia, 24 de desembre de 2018

Aparador de poesia. Vam convidar Vicent Almela i Artíguez, un poeta valencià que coneixem des de fa temps, però que a les xarxes socials, parlant amb ell, vam fer veure que ens acabàvem de conèixer, no sabem si ens ho perdonarà. Vingué perquè ens digués alguna cosa dels seus dos llibres. Va anar-se’n del poble que en el segon, a l’inici, evoca: «Abocar-te al balcó,| a la plaça on jugaves (...)| i on sempre seràs l’infant dels pares (...).» Ahir, dimecres dia 24 de gener de 2018, férem el dos cents quaranta-sisè programa, el tretzè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre. Vicent Almela i Artíguez va nàixer a La Vall d’Uixó, a la comarca de la Plana Baixa del País Valencià, el 29 de juliol de 1981. És diplomat en Magisteri per la Universitat Jaume I de Castelló i llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya. Publicà el 2003 dos poemaris breus en poemaris col·lectius, Vespre d’esperança, editat per Edicions 96 i Sinó l’absència, editat per Editorial Fonoll. Deu poemes seus van ser inclosos a Solstici d’estiu, joves poetes de la Mediterrània (Fundació ACA, 2009). I també va formar part de l’antologia Tibar l’arc. Una mirada a la poesia valenciana actual (Editorial Tria, 2012). L’any 2003 va guanyar el Premi de Poesia Martí Dot amb el llibre LLum de somni, que Viena edicions publicà 2004 i el 2016 el premi Betúlia de Poesia – Memorial Carme Guasch amb el recull També el vertigen, que Viena edicions publicà tot seguit. Aquests són els seus dos llibres de poesia en solitari. Dotze anys separen la publicació d’aquests poemaris que esdevenen un camí d’aprenentatge, un canvi en la mirada, en la manera d’acostar-se al fet poètic. «Els versos de Llum de somni queden lluny, li costaria molt defensar-los, estimar-los ?en opinió de l’autor? però són una passa necessària per arribar a També el vertigen.» De tant en tant, col·labora amb petits contes i escrits a la revista digital de cultura Núvol. Li agrada la muntanya, anar ben d’hora ben d’hora, com diu Guardiola, a la platja als estius i la calma. Passejar, mirar i, diuen els que el coneixen un poc més, que també li agrada fer preguntes; no en va el seu avi matern sempre li deia de xiquet «que serviria per a fer d’advocat». Fa uns anys va deixar el poble i se n’anà a viure a Barcelona. Aquesta experiència, l’arribada a l’asfalt, és ben present en els versos de També el vertigen. Com la memòria, el record, l’infant que va ser, l’home que és, l’inventari de vivències o les persones que ja no hi són. Actualment treballa de mestre d’Educació Especial a Barcelona, al barri de la Trinitat Vella. S’hi sent feliç, allà. Recull moltes de les converses i històries dels seus alumnes i té clar que un dia «els hi donarà veu i escriurà el llibre Coses que passen a la Trini.»