Aparador de poesia, 24 de febrer de 2021

Aparador de poesia. Míriam Cano tornà al programa per a presentar ´Vermell de Rússia’, que ara fa res, l’abril de 2020, LaBreu edicions publicà dins de la seva emblemàtica col·lecció Alabatre. « [Al llibre] la veu de [l’autora] ─llegim en un escrit promocional─ troba la mesura expressiva d’un món conceptual que es manifesta a través de l’ombra i l’emoció fent un pas més cap un simbolisme personal que configura un univers literari singular construït a partir d’una experiència de la por i del dolor que la paraula poètica torna sublim. [Es tracta] d’un color de pintallavis. El mateix que a l’autora li va servir com a pintura de guerra mentre escrivia la trentena de poemes (...). Al seu tercer poemari, [l’autora] explora les contradiccions i la necessitat de coratge, temes recurrents (...), que en aquest nou volum adquireixen un significat més madurat, com en una escala de cargol: sempre sobre el mateix eix, però un parell de pisos més amunt.» Ahir, dimecres dia 24 de febrer de 2021, férem el tres-cents cinquanta-sisè programa, el vintè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Molinenca. La nostra convidada, Míriam Cano Manzano, nasqué el 13 de maig de 1982 a Molins de Rei, terra de poetes. Però establerta als Jocs Florals de Sants, just al costat de la històrica parròquia de Sant Medir. Cada any s’hi lliura l’Amadeu Oller de Poesia. “De manera que estic envoltada de poesia fins i tot geogràficament”, ens va dir fa un temps en un missatge. No s’hi va poder quedar i i hagué de buscar pis. Encara és jove i més ho era quan amb Buntsandstein obtingué l’any 2013 el premi Martí Dot de Poesia. Tenia un gos, en Blat, a qui li dedicà. Brillant, plena de força, autèntica, digueren. Fa un temps que ha creuat la línia dels trenta, però quan tenia cinc anys i la gent li preguntava què voldria ser de gran, ella sempre responia que seria escriptora. Lletres i llibres l’han acompanyada sempre. De ben petita s’adonà “que era una negada pels números i la meva orientació acadèmica sempre va anar encaminada cap a les lletres pures.” Es va llicenciar en Humanitats, una carrera que va gaudir moltíssim i amb la qual adquirí, segons el seu parer, una visió global de la cultura. Ha escrit on line sobre cinema i música, fet que es visible en la seva producció poètica, i ha col·laborat en programes de ràdio dedicats a música de cinema, com ara El violí vermell de Catalunya Música. Treballa actualment a l’Institut Universitari de Cultura de la Universitat Pompeu Fabra, “un lloc on puc posar en pràctica la meva formació en gestió cultural.” Figura als llibres IIN Festival de Poesia des dels Balcons (Parnass) i Assumiràs la Veu (Terrícola) A més a més de poeta, articulista. Col·labora als periòdics i diaris digitals Catorze. Cultura Viva, NacióDigital, Poetari i Gent Normal. Fa relativament poc ha escrit per a l’espectacle Nàufrags de Lluís Danés els poemes que s’hi diuen. Tornà Míriam Cano al programa per a presentar Ancoratge, pres d’Anchorage, ciutat d’Alaska. Aquest nou poemari fou publicat el març de 2016 per Edicions Terrícola, dins de la col·lecció Llibres de l’Afrau i va acompanyat d’una postal a l’anvers de la qual hi ha una il·lustració de Paula Bonet i al revers el pròleg de Lluís Calvo, on llegim: «Però no és de papallones i tsunamis [vers de la primera part] que vull parlar-te, sinó d’aquests bells poemes condensats, plens de vida i de desig, de camins i trasbalsos i celebracions, de tots aquests topants no cartografiats que t’esperen. I això és Ancoratge, entre el coratge de viure i el dolor de saber que hi haurà indrets que es resistiran a ser explorats. Éssers humans, al capdavall. Amb tota la grandesa del passavolant i tota la misèria dels qui arriben amb farcell i desmereixen la noblesa.» En la solapa de coberta, els editors confessen que els confessà «que, si no està escrivint, potser la trobareu a la cuina provant receptes noves, tocant la guitarra, fent un vermut etern a Sants, el seu barri, en algun concert, o renyant el Blat.» La seva primera obra narrativa és el recull de contes Cremen cels (2017), compartit amb Martí Sales i Antònia Vicens. Ha traduït al català una selecció de poemes d'Emily Dickinson (2017) i Cartes a un amic alemany, d'Albert Camus (2019). No ens ho deixéssim. forma part del Claustre de l’Escola Bloom.