Aparador de poesia, 29 de gener de 2020

Aparador de poesia. Joan de la Vega i Ramal tornà al programa per a presentar ‘El tot solitari’, que ara fa res, el novembre de 2019, publicà LaBreu Edicions dins de la prestigiosa col·lecció Alabatre. «[L’autor] ?segons l’editorial? aprofundeix en els vincles que lliguen l’experiència extrema del muntanyisme, i un cert naturalisme, amb la paraula poètica sorgida d’una mena de revelació pròxima a l’experiència dels místics on el binomi paraula-divinitat és substituït per paraula-natura quasi com a escenaris de supervivència física, estètica i ontològica.» Abans d’ahir, dimecres 29 de gener de 2020, férem el tres-cents vint-i-unè programa, el setzè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Joan de la Vega i Ramal, el convidat, nasqué a Badalona el 13 d’agost de 1975, tot i que el van registrar a Santa Coloma de Gramanet. «Com Fidel Castro», ens aclarí en un missatge. Poeta i editor. Actualment és l’editor de La Garúa Libros i Tanit. No sabem com s’ho fa, però combina i fusiona aquestes tasques amb l’afició a les maratons de muntanya i l’excursionisme. Per cert, “un editor decebut que passa ja de tot”, com ens confessà fa temps. La major part de la seva obra fins ara està escrita en castellà. El 2006, a Intihuatana, Ladino aplegà els seus primers tres llibres: Intihuatana (‘Sin lugar a luz’), Ixtab (‘La soga en el ojo’) i Ipalnemoani (‘Por quien vivo’)], Publicà el 2006 Trilces Trópicos. Poesía emergente en Nicaragua y El Salvador, el 2011 La montaña efímera, el 2012 Una luz que viene de fuera i 365 haikus y un jisey. Per Y tú, Pirene, obtingué el 2013 el XÈ Premi César Simón de la Universitat de València. Es tracta d’un poemari sobre els Pirineus. Escriu Ricard Mirabete, a l’inici duna recensió: «Per als amants de la poesia no hi ha res més pur que els cims més blancs; o no hi ha res amb més presència que l’aire d’un amor fet cendra que sedimenta la terra.» La gran serralada, concebuda «com a epitafi, sepultura, fosa, jardí del silenci interior», segons el crític, serveix al poeta per referir-se a la terra com origen i final de l’home. El Pont del Petroli li publicà els seus dos primers llibres en català. El 2015, El verd, el roig, el negre, el primer, «el més polític», segons el poeta. «Joan de la Vega —afirma Jaume C. Pons Alorda, el prologuista— no anhela cap altra cosa que no sigui la sang catapultada, el mot groller, l’atac amb armes de destrucció lasciva com són les paraules.». Va escriure Manat de dol entre l’1 i el 2 de setembre de 2016 i l’Associació Cultural de Poesia Pont de Petroli el publicà l’octubre del mateix any dins de la col·lecció La puça del petroli. En el blog de dita entitat badalonina llegim: «El dol sol ser per una persona desapareguda. Però també pot ser per a un gos. Aquesta és la lliçó d’humanitat (…) que ens ofereix Joan de la Vega. El dolor de la pèrdua és intransferible i malgrat els intents de transmetre’l, sempre ens queda la sensació que les paraules no són suficients, que necessitem nous mots per expressar aquest doll de sentiments. En aquest terreny de buit i paraules els poemes (…) es converteixen en l’espai simbòlic de la absència.» El dia 4 de gener de 2016, vingué a presentar-lo. Li vam prometre un gran programa d’homenatge a la Taika, una gossa Irish Seeter «molt especial». «El dia de la mort va ser una experiència terrible», va dir-nos. Encara li resta obra inèdita en català. Els seus primers poemes han estat inclosos a Campo abierto. Antología del poema en prosa en España 1990-2005, Pájaros raíces, en torno a José Ángel Valente i a revistes com ara Alhucema, Turia, Piedra del Molino, Vulcane, Paralelo Sur, Nayagua, Caravansari i Letra Internacional.