Aparador de poesia, 3 de juliol del 2013

Aparador de poesia. Andratx Badia Escolà fou entrevistat per Pius Morera. El director i conductor del programa recità set poemes del poeta lleidatà. Poeta lleidatà jove. Li agrada dir que “la seua vida flueix entre la literatura i el compromís social. El nostre convidat, Andratx Badia, té un any més que la Meritxell Nus, la poeta que va visitar-nos fa tres dimecres, que el coneix i que també va estudiar filologia a la Universitat de Lleida. Obtingué el Premi Extraordinari de Llicenciatura. Precoç: “Un dia li va dir a la seua mare que, de gran, volia ser escriptor i, automàticament, es va endinsar en l’escriptura d’una novel•la breu il•lustrada que conserva com un dels seus tresors més preuats.” Tenia llavors només uns vuit anys. Poc a poc va anar descobrint autors com Tolkien, Jules Verne o Stevenson, que “habitaven en la biblioteca familiar de la seua mare.” Però, “mogut per la curiositat, va anar descobrint la pròpia tradició literària.” Tot i que s’inicià “com a narrador, va descobrir la màgia de fer poesia en un taller d’escriptura dirigit per Pere Rovira.” El vam conèixer per un poemari que va fer públic el 6 de febrer del 2006. “El meu primer poemari”, llegíem. “Pretén reflectir l'experiència del caminant”, seguia dient. Aurrera! (camins de l’infinit), es titulava. Després vam conèixer els poemes d’(In)harmònics, una antologia que aplega vuit poetes actuals i que publicà l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Ens van cridar l’atenció vivament. Ara mateix està “treballant en noves coses”. De moment, però, “més val tenir-les al calaix...”, ens diu en un e-mail que hem rebut avui mateix. Avui en dia si no tens poemes musicals no ets ningú. El fotut és que et passi com a ell. “Però no en tinc cap de musicat que estigui enregistrat, tot i que la Coral Sícoris de Lleida va encarregar la musicació del poema «Enmig de l'immens desert de Judà» per cantar-lo en l'acte de Sant Jordi de fa dos anys que organitza cada any, però, malauradament, no en van fer cap enregistrament.” Vam coincidir en un congrés a Mallorca parlant tant ell com jo de Joan Barceló i Cullerés, un poeta que, amb la mort prematura, adquirí una certa aurèola mítica. “Un Rimbaud casolà amb cent anys de retard”, va escriure a Serra d’Or Oriol Pi de Cabanyes. Jo vaig parlar de molts altres poetes, però ell encara segueix escrivint sobre Barceló, perquè “es troba immers en l’estudi global de la (seva) narrativa.”