Aparador de poesia, 3 de juny de 2015

Aparador de poesia. Desvetllàrem la incògnita: foren quatre els convidats, perquè la Irene Tarrés, recent guanyadora del premi Josep Ametller de teatre, visità el metge, i això, ja saben, és sagrat. Carles Dachs i Clotet, guanyador del XVIIÈ Premi Maria Mercè Marçal de Poesia, ha engegat, juntament amb la també poeta Gemma Medina, un projecte editorial interessantíssim. Es tracta d’una col·lecció de plaquetes, en les quals es combina poesia i imatge, titulada «Els papers díscols». Avui ambdós han vingut al programa acompanyats per dos dels autors: Jaume Coll Mariné i Albert Tarrés. Abans d’ahir, dimecres dia 3 de juny de 2015, férem el cent vuitanta-tresè programa, el trenta-unè de la cinquena temporada, el vint-i-unè d’enguany. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio Sant Vicenç de Montalt. Carles Dachs Clotet obtingué per Suc de Llum el Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors. Té un certificat que diu que és llicenciat en Filologia Catalana. Estudià un màster d’Assessorament Lingüístic, Gestió del Multilingüisme i Serveis Editorials. És el fill petit de la Mercè i en Ton de Cal Barber, de Santa Eugènia de Berga, un poble de dos mil habitants que, malgrat el nom, és al costat de Vic, a Osona. Va trencar aigües, la mare, el 27 de setembre de 1987. Que per què escriu? “I ara escric per perdre’m i per trobar-me, per construir-me, per estructurar-me l’experiència, per ser conscient de la vida. Però també perquè no vull que se m’embardissin els camins de la memòria; escriure em permet tornar a notar l'emoció del meu avi, la por del meu pare, les cançons de la meva àvia, l'alegria de la meva mare. Al capdavall, tinc un deute amb ells i les seves paraules. Escric, en definitiva, per tornar a sentir allò que no he pogut viure. Escric per no trepitjar els bassals que vaig fent quan pixo fora de text. Escric, potser, perquè no sóc capaç de ser tot el que em passa.” Fa res, el 2015, guanyà el Premi Maria Mercè Marçal per A dalt més alt, poemari que ja està a les llibreries. Gemma Medina nasqué a Rubí el 5 de juliol de 1989. Quan era petita, la seva mare l'acompanyava a la llibreria cada setmana i, si els seus companys de classe compraven cromos, ella comprava un llibre. “N'olorava les pàgines”, diu. Arribava a casa i de cap al llibre. Sempre llegia. Estudià Filologia Catalana i Teoria de la literatura a la Universitat Autònoma. Amb uns quants companys de classe van crear la revista «Gargots», una revista en què publicaven articles i ressenyes dels llibres. Vam mantenir el grup per fer recitals de poesia i per parlar de literatura. A mitja carrera veié que el que realment l'apassionava era fer de filtre: llegir, valorar la lectura, parlar-ne amb l'autor, i intentar fer-ne difusió si l'obra valia la pena. Per això, finalment, estudià el Màster d'Edició a la Universitat Pompeu Fabra. Treballà durant un any a l'editorial Galera, on va aprendre què és l'ofici actualment en els grans mercats. És poeta com en Carles Dachs. Tot i que no s’ho creu, és molt bona poeta i ara s’ha embolicat en l’aventura de «Els papers díscols», “una petita col·lecció de plaquetes de poesia —llegim— que aposta per la combinació de text i imatge, enteses com dos llenguatges que, en cada un dels llibrets, conflueixen en un mateix discurs.” Publicaran sis plaquetes cada any, de moment tres, després les altres tres. De moment presentaran les tres primeres, que es venen plegades. La gata groga, de Jaume Coll Mariné, il·lustrada per Mia Coll Mariné, la seva germana; Tannkas, de Feliu Formosa, il·lustrada per Oriol Vilapuig, i Treta de terra, d’Irene Tarrés Canimas, il·lustrada per Albert Tarrés Canimas, el germà. Jaume Coll Mariné nasqué el 1989 a Muntanyola. Ha estudiat filosofia a Barcelona i és baixista i contrabaixista d’Obeses. Publicà el 2009 un petit recull d’haikus «D’un» dins el volum col·lectiu La vida estesa, Premi Joan Teixidor de Poesia. L’any passat, el 2014 Edicions de 1984 li publicà Quanta aigua clara als ulls de la veïna. “Una obra sorprenent que serveix per donar testimoni d’una veu híper-sòlida, a cavall entre el classicisme controlat i una mística esquarterada”, va escriure Jaume C. Pons Alorda. Nasqué el 1979 a Girona i estudià Psicologia a la Universitat de Barcelona i Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. “Parla fluix, però els seus poemes desprenen vitalisme, necessitat d'expandir una veu que juga, també, amb la complicitat del silenci.” D’aquesta manera David Castillo caracteritzà Irene Tarrés i Canimas. Ara ja no viu a Sant Feliu de Pallarols. Viu en un poble de la Garrotxa després d'unes incursions a Barcelona i de diferents viatges a Nicaragua que han marcat la seva obra. Acaba de guanyar el premi de teatre Josep Ametller per Chureca, “la brutalitat de la vida vista des d’un abocador”. El premi coincideix amb la publicació de Treta de terra. I si ens enfonsem?, que s’inspirà en l'ensorrament del Carmel, guanyà el 2005 el premi Amadeu Oller de Poesia. Quatre anys després obtingué el premi Joan Llacuna pel poemari Murs de Tlacalt, també ambientat a Nicaragua com l’obra de teatre premiada. El viatge ha estat una constant a la seva obra i precisament Treta de terra sorgeix d'un viatge que va fer amb el seu germà a Menorca. Albert Tarrés i Canimas va néixer a Girona l’any 1978. Deixà prompte els estudis per fer de jardiner durant un grapat d’anys. Va reprendre els estudis als vint-i-cinc anys per estudiar alguns cursos de filologia, i se’n cansà. És escriptor i caminador. Quan surt agafa el llapis. Volta molt per la Garrotxa, terra de bolcar, bolcat al costat inexacte de l’interior de costa enllà. “No sóc un entès en res, i menys en filologia —s’autodefiní—, no sóc pintor, no sóc un bohemi, no sóc poeta. Sembla estrany, però no he publicat cap llibre.” Ara ja n’ha publicat un. En la fulla i la nit, que obtingué el 2012 el Premi Joan Teixidor de Poesia.