aparador de poesia, 30 d'abril del 2014

Aparador de poesia. Presentació del poemari “De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna)”, poemari de Ricard Mirabete & David Caño, dos poetes per qui sentim veneració, amb fotografia, diguem impactant, de Carles Mercader Fulquet. Ha estat publicat per Tanit, una petita editorial que pretén fer-se un espai en el món del llibre. Abans d’ahir, dia 30 d’abril del 2014, férem el cent quaranta-quatrè programa, el trenta-tresè de la quarta temporada, el dinovè d’aquest any. L’emetérem, com sempre, en directe, des de ràdio Sant Vicenç de Montalt. Havíem de tenir tres convidats, però van ser solament dos, perquè a David Caño li sorgiren compromisos sindicals. Els dos poetes han guanyat l’Amadeu Oller de Poesia i això és una garantia, sobretot enguany que aquest premi commemora la cinquantena edició, una fita de pocs. Sempre el trobareu on hi ha un poeta amic. Ricard Mirabete és filòleg, professor, crític i poeta. Amb un deix seriós, però no sabem si ens l’acabem de creure. Va guanyar el premi Amadeu Oller de Poesia l’any 1999, al llindar del tombant de segle, pel poemari Última ronda, del qual vam dir que pretenia casar “dos mons culturals extrems. D’una banda el simbolisme (...) i de l’altra el popular”. Des de llavors ha publicat La gran baixada (2004), un poemari on ressonen Carner, Brossa i Sagarra, segons el parer de Lluís Calvo, Les ciutats ocasionals (2009), poemari construït a partir dels cops i els desenganys quotidians, que no són pas pocs. Ha estat dos cops al programa, el 6 d’abril del 2011 i el 16 de gener del 2013 per a presentar Radar, el darrer poemari, a banda del que presentarem dimecres. En l’entrevista que li vam fer ens explicà que l’estada a Vic va significar alhora un desenvolupament vital i un trajecte poètic sense el qual el retorn a Sants, el seu barri de sempre, no hauria estat possible. “Radar” és el resultat de transitar per la Ciutat dels Sants i, ara mateix, dels Independentistes. La introspecció és la millor arma contra la solitud, la por i la mort, però també contra la vida, afegí. Fet i fet, la poesia són excrecions de la pell que traspuen l’ànima pròpia del qui escriu, no es cansa de repetir. Deu estar-ne fins on vulguin. Ho repetim un cop i un altre. David Caño i Cargol somriu amb aquell somriure que és difícil de descriure, però que amaga unes fortes conviccions. Olotí fet a Barcelona que ha superat fa poc l’edat de Crist. Mestre i, sobretot, poeta. Poeta urbà per excel•lència que es venta de ser-ho. Ens sembla que no hi ha racó ni pedra ni maó ni arbre de Barcelona que no conegui. El poemari que presentem corrobora el que diem. El 2007 guanyà el Premi Amadeu Oller de Poesia per Barcelona, un poemari a través del qual fa una dissecció, a voltes esborronadora, de la capital catalana. Més tard, el 2009, va ésser guardonat amb el Vila de Lloseta pel llibret He vist el futur en 4D, on alterna el vers amb la prosa poètica i on assoleix troballes remarcables. Es troba a mig camí de l’era del paper i de l’era digital, més a prop d’aquesta que no pas d’aquella. D’una tacada, el 2012, publicà I del no-res TOT i PostMortem, dos llibrets que formen un tot i que tenen un munt de complicitats. El 2013, publica, com ja hem dit, en col•laboració amb Lluís Calvo, Teresa la mòmia, un irreverent poemari, i Res és ara ni això, poemari del qual està molt satisfet, com ens confessà prenent un cafè a la llibreria Laie. Li venia molt de gust fer-lo i va fer-lo. Un llibre preciós. Amb el llibre que presentarem ja són set els poemaris, poca broma, i bons. Rubinenc i llicenciat en filologia hispànica. Carles Mercader Fulquet potser ha fet els quaranta o està a punt i es dedica a la fotografia. En blanc i negre, com cal per ser obra d’art. Cal destacar, entre les exposicions, la que realitzà a la galeria berlinesa Carpe noctem, ja desapareguda, i la realitzada, recentment, a la galeria barcelonina Goscomfuig.