Aparador de poesia, 30 de novembre de 2016

Aparador de poesia. Vingué a presentar el tercer llibre de poemes. Es titula ‘Blau tinta’ i el publicà Viena Edicions. Pepa Puigdevall, la convidada, és filòloga catalana, professora i poeta com nosaltres. Àries ella, ascendent àries nosaltres. No ens guanya, però ens encalça. Ens sembla que l’encertem si ho lliguem tot d’aquesta manera. Al principi hi havia la paraula, després l’home arrencà plomes a les oques i inventà la tinta blava i els tinters per contenir-la. Anys i panys abans no nasqués la poeta i escrivís i descobrís de retruc la bellesa. Ahir, dimecres dia 30 de novembre de 2016, férem el dos-cents sisè programa, el setè de la sisena temporada. L’emetérem en directe, com sempre. Professora d’institut, ara jubilada. Pepa Puigdevall Bruquetas nasqué el 28 de juliol de 1945 a Santa Coloma de Gramenet l’any 1945. És llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, ha estat professora i actualment està jubilada. Ha publicat tres llibres de poemes, si comptem el que presentarà. Estem desolats, perquè no ha «tingut mai la intenció de ser escriptora ni poeta.» Però l’és malgrat les paraules que ens adreçà. Sort dels amics i de les amigues, que l’han empès a escriure —versots, segons ella, que segueix Salvador Espriu—, perquè aquest programa mai no s’hauria pogut fer. Columna li edità Força major amb un pròleg de Margalida Tomàs el 28 de setembre de 1995. Adreçant-se a l’autora, la prologuista conclou que «has fet un treball magnífic a l’hora de passar el teu dolor per l’alambí de la creació poètica.» De fet aquest llibre l’inicià l’abril de 1992 en una altra Santa Coloma, la de Farners. Viena Edicions li ha publicat els altres dos. L’any 2010 Pa perdut, que ve, segons l’autora, de la traducció francesa que li van fer de les torrades de Santa Teresa: pain perdu. Un tractat sobre el pa: pa blanc, pa negre, pa d’espècies. L’11 de maig de 2015 Blau tinta. La poeta encara no ha descobert l’existència dels ordinadors i els mòbils i escriu sucant la ploma d’oca al tinter blau, que és el domini màgic de la paraula. S’organitza —ell diu que els poemes s’han organitzat sols—per equinoccis: hivern, primavera d’estiu, estiu, primavera d’hivern. Deu tenir un empelt d’artista modernista, perquè la il·lustració de la coberta d’aquest dos llibres és seva. Ens adonem que sent atracció per la música, tant la clàssica com la d’arrels tradicionals. També ha escrit una novel·la, Lletres reflexes, que l’any 1998 li publicà Castellnou. Es tracta d’un llibre juvenil associat amb la seva professió. Ha col·laborat a la revista Alella amb articles sobre diversos temes, entre els quals destaquen els literaris, i en revistes especialitzades, com Escola Catalana, amb articles de pedagogia.