Aparador de poesia, 4 de gener de 2017

Aparador de poesia. Joan de la Vega, poeta i editor colomenc, vingué al programa per a presentar el seu darrer llibre de poemes, “Manat de dol”, que escrigué entre l’1 i el 2 de setembre de 2016 i que l’Associació Cultural de Poesia Pont de Petroli publicà l’octubre del mateix any dins de la col·lecció La puça del petroli. En el blog de dita entitat badalonina llegim: «El dol sol ser per una persona desapareguda. Però també pot ser per a un gos. Aquesta és la lliçó d’humanitat (...) que ens ofereix Joan de la Vega. El dolor de la pèrdua és intransferible i malgrat els intents de transmetre’l, sempre ens queda la sensació que les paraules no són suficients, que necessitem nous mots per expressar aquest doll de sentiments. En aquest terreny de buit i paraules els poemes (...) es converteixen en l’espai simbòlic de la absència.» El dia 4 de gener de 2016, férem el dos-cents desè programa, el dotzè de la sisena temporada. L’emetérem com sempre en directe. Li vam prometre un gran programa d’homenatge a la Taika, una gossa Irish Seeter «molt especial». «El dia de la mort va ser una experiència terrible», va dir-nos. De fet, torn+a, perquè ja vingué a presentar, abans que Pont del Petroli l’hi publiqués el 2015, El verd, el roig, el negre, el seu primer poemari en català, «el més polític», segons el poeta. «Joan de la Vega —afirma Jaume C. Pons Alorda, el prologuista— no anhela cap altra cosa que no sigui la sang catapultada, el mot groller, l’atac amb armes de destrucció lasciva com són les paraules.» Nasqué a Badalona el 13 d’agost de 1975, però el van registrar a Santa Coloma de Gramanet. «Com Fidel Castro», ens aclarí en un missatge. Joan de la Vega i Ramal és l’editor de La Garúa Libros i Tanit. Per cert, “un editor decebut que passa ja de tot”, com ens confessà en un missatge. La major part de la seva obra està escrita en castellà. El 2006, a Ladino aplegà els seus primers tres llibres. Publicà el 2006 Trilces trópicos, el 2011 La montaña efímera, el 2012 Una luz que viene de fuera i 365 haikus y un jisey. Per Y tú, Pirene, obtingué el 2013 el Xè Premi César Simón de la Universitat de València. Es tracta d’un poemari sobre els Pirineus. Escriu Ricard Mirabete, a l’inici duna recensió: «Per als amants de la poesia no hi ha res més pur que els cims més blancs; o no hi ha res amb més presència que l’aire d’un amor fet cendra que sedimenta la terra.» La gran serralada, concebuda «com a epitafi, sepultura, fosa, jardí del silenci interior», segons el crític, serveix al poeta per referir-se a la terra com origen i final de l’home. Encara li resta obra inèdita en català.