Aparador de poesia, 5 d'octubre de 2016

Aparador de poesia. Ricard Mirabete Yscla, poeta santsenc, acaba de publicar “Cel estàtic d’elevadors, una obra extraordinàriament madura que publicà el setembre de 2016 Editorial Gregal. Es tracta d’un llibre de poemes, segons l’opinió dels editors, «que situa el lector en unes coordenades d’espai i temps ben concretes però, tanmateix, ben obertes. El llibre vol agermanar avantguarda i classicisme, per mitjà d’un vers –rimat o no– que pretén fer evident el que és permanent en el que és dinàmic, que muda, que es transforma irremeiablement en cada nova lectura. És una porta d’entrada a l’imprevist.» L’autor, que vingué a presentar-lo, en recità onze poemes i fou entrevistat per Pius Morera Prat, conductor de l’espai radiofònic. Ahir, dimecres, dia 5 d’octubre de 2016, férem el cent noranta-novè programa, amb el qual inauguràrem la sisena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio Sant Vicenç de Montalt. Nasqué a Barcelona el 31 de juliol de 1971. Ricard Mirabete i Yscla és un munt de coses: filòleg, professor, crític, poeta. Amb un deix seriós, però no sabem si ens l’acabem de creure. Compagina la creació literària i la docència amb la traducció i correcció lingüística, i amb la col·laboració sobre actualitat literària, amb ressenyes i articles de fons, en revistes i diaris com ara El Punt Avui, Poetari i Núvol, el digital de cultura. Va guanyar el premi Amadeu Oller de Poesia l’any 1999, al llindar del tombant de segle, pel poemari Última ronda, en el qual pretenia casar dos mons culturals extrems: d’una banda el simbolisme i de l’altra el popular. Des de llavors ha publicat l’any 2004 La gran baixada (Emboscall), un poemari on ressonen Carner, Brossa i Sagarra, segons el parer de Lluís Calvo; el 2009 Les ciutats ocasionals (Témenos), poemari construït a partir dels cops i els desenganys quotidians, que no són pas pocs, el 2013 Radar (Témenos), que és el resultat de transitar per la Ciutat dels Sants i, ara mateix, la Ciutat dels Independentistes, i el 2015 Nuclear (Terrícola), un llibre que representa, segons Jordi Valls, “un pas de gegant en la lògica evolució del percussionista que emmotlla els seus poemes al so dels platerets i caixes.” En col·laboració amb David Caño, un altre poeta guanyador de l’Amadeu Oller, i Carles Mercader, fotògraf, el 2014 publicà De penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna), que inaugurà Tanit, la línia catalana de La Garúa. Sempre el trobareu on hi ha un poeta amic. No ens deixem que alguns poemes seus figuren a Poesia a la frontera (March Editor, 2011) i Ningú no ens representa (Editorial Setzevents, 2011). Creu que la introspecció és la millor arma contra la solitud, la por i la mort, però també contra la vida i no es cansa de repetir que la poesia són excrecions de la pell que traspuen l’ànima pròpia del qui escriu.