Aparador de poesia, 6 de juny de 2018

Aparador de poesia. Vingué a visitar-nos la mataronina, Àngela Clos, tot que ara s’hagi establert a Colera, a l’Empordà. Férem la presentació de ‘Les passes pel vidre’, que, ara fa res, el febrer de 2018, publicà Edicions Tremendes, amb un pròleg de Jordi Guardans, músic i poeta, dins de la col·lecció Soul. L’acompanyà Ramon Bartrina, poeta, editor i molt més. Als vint-i-set anys fou com si nasqués de nou. El fet l’empenyé a escriure fa quatre anys. Ara li cal traslladar les paraules, com un manament, al full en blanc. «Cada poeta està subjecte a una sort d’alquímia personal no triada ?constata el prologuista?, i en el cas de l’Àngela Clos té l’origen en la difícil introspecció, investigació (...), no buscada, imposada, feta necessitat exigent, d’uns fets de cabdal importància que van marcar a foc i amb infinit dolor la seva vida per sempre més.» Ahir, dimecres dia 6 de juny de 2018, férem el dos cents seixanta-cinquè programa, el trenta-dosè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre. Va néixer un 22 de febrer de l'any 1955 a Mataró. Però resulta que tornà a néixer el 22 de febrer de l'any 1982 a Barcelona. Com si la perseguís el nombre 22. «Fou després d'un trencament amb la vida que em va tindre en coma cinc. La memòria els ha esborrat i queda reflectit en dos dels poemes; un, el XXIII, i l’altre, el poema dedicat a la Carme, el XV. La Carme és la meva sogra de la qual en vaig tenir cura durant més de set mesos l'any 81. El dia de la seva mort, l'1 de desembre d'aquell any, va ser el detonant. Des de l'1 de desembre fins al 22 de febrer del 82 no en recordo res.» Fou ingressada a la Mercè de Barcelona gairebé dos mesos i sembla talment com si hagué caminat per la vida i pel vidre. Un 22 de febrer d'ara en fa tres, en una d'aquestes caminades recurrents varen sorgir una vintena de poemes que un cop llegits i interpretats li varen donar una mica de llum a tot plegat i Les passes pel vidre va començar a agafar forma. Mai s'havia plantejat de publicar i reconeix els seus poemes com una sortida necessària no buscada i que un cop escrits oblida. Diu al llibre: "Sols puc escriure quan hi ha perill de corc a les cordes vocals o que el cor esclati", així viu la poesia. Obrí un blog per tal de no perdre'ls. No hauria estat possible la publicació si no l'hagués esperonat a fer-ho l’amic Jordi Guardans, que va conèixer gràcies al seu company, el Carles, que administra una pàgina del poeta al Facebook Cavaller Espercius, seguidors del poeta i músic Jordi Guardans, on penja assíduament poemes. Llegint-lo va quedar atrapada en el seu món poètic. Físicament l'abraçada ja per sempre va ser a la presentació de La presència del transparent. Generós, diu ella, com va acceptar de llegir el llibre quan era un embrió sense nom, sols un grapat de poemes, i va dir-li: «Si algun dia decideixes publicar, si vols, te'n faré el pròleg.» Durant 22 anys (un altre 22) estigué al món de la restauració, res a veure amb la poesia, o potser si: «cada vegada penso més que la poesia és arreu, altra cosa és l'estudi de la paraula feta poesia.» Fa cinc anys va prendre una decisió molt personal, i emparada en les crisis econòmiques i personal, va decidir plantar-ho tot, abandonar la lluita per les coses materials, escoltar-se i aïllar-se en una solitud volguda. Es va traslladar a l'Alt Empordà i la vida, un altre, se li va posar a l'abast. Fins al Juliol de l'any passat va compartir el temps amb la Lluna, una Golden retriever, «que va emprendre un nou camí quan tenia 16 anys», però des de l'agost comparteix el temps amb l'Alba, una Golden retriever de 8 anys. La vida li ha regalat una filla, la Mònica, un net, el Víctor, i una neta, la Gemma. Llums i ombres, d'amics presents i absents: «els àngels que m'eixuguen les ales...», com diu la dedicatòria del llibre.