Aparador de poesia,, 7 d'octubre de 2020

Aparador de poesia. Esteve Plantada i Hermoso torna al programa per presentar ‘Troncal’, que ara fa res, l’abril de 2020, publicà LaBreu Edicions a la col·lecció Alabatre amb un epíleg de Jordi Marrugat. «[el llibre] és un Big Bang i un Big Crunch ―hi llegim―: la imatge de l’univers en expansió i contracció: el retorn de la memòria al lloc de la vida: la integració del jo en el nosaltres: les paraules i la poesia reconstruint l’enyorada unitat primigènia fins a voler desaparèixer. Perquè, en efecte, tard o d’hora, tot torna a lloc. Tot es perd on tot es guanya. Tot acaba on tot comença». Avui, dimecres dia 7 d’octubre de 2020, hem fet el tres-cents quaranta-unè programa, el cinquè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Esteve Plantada, el convidat, nasqué l’11 de juny de 1979 a Granollers el 1979 i hi viu encara. “Malgrat que no eren els turons de Mullholland Drive, ni la place Saint-Sulpice, ni molt menys un barri d’Astoria (Oregon)―certifica el poeta―, em va agradar tant que vaig decidir quedar-m’hi, a mig camí de la perifèria i de l’inhòspit.” Poeta, periodista cultural, crític literari i crític cinematogràfic. Ha estat un dels editors suïcides de Terrícola. Era l’any 1997: només tenia disset anys quan el vam conèixer i era ja poeta, un magnífic poeta. Acabava de guanyar el Premi Amadeu Oller de Poesia per L’ombra dels violins, títol que evidenciava una inclinació per la música. Amb temps i palla maduren les nesples, diu una dita. Ben certa, perquè la immadura maduresa amb què el vam titllar ha esdevingut una madura maduresa. Ha completà la seva carrera de piano, es llicencià en filologia catalana, composa música, dirigí amb Laia Noguera, The Barcelona Review, una revista digital de poesia de culte, i dirigí efímerament l’Ara Vallès, diari digital del Vallès Oriental. La vint-i-tresena Festa de les Lletres Catalanes del Vallès Oriental que organitza Òmnium Cultural, celebrada el 2012, atorgà el primer Premi de Comunicació Eugeni Xammar a NacióGranollers, diari digital del qual era coeditor. Ha seguit escrivint poesia, perquè és un poeta. Publicà el 2001 Oblidar i el 2007 Temporari, amb el qual guanyà l’any anterior el premi Estebanell i Pahissa, que atorga l’Òmnium Cultural. Amb Laia Noguera i Clofent i Joan Duran, escriu a sis mans, Els llops, que es publica el 2009. El 6 de maig de 2015 vingué al programa a presentar Fosca límit, poemari «exquisit», segons el parer de Bernat Dedéu, que AdiA Edicions publicà dins de la col·lecció Ossos del Sol. Com que molts no l’esperàvem, l’autor s’afanyà a dir que “ha vingut d’una revolada eufòrica i èpica”. El llibre, sintetitzà, «mostra un món ple de sordidesa, de referents, de bellesa oculta i que és un clam a la supervivència.» Tornà el 21 de desembre de 2016 per a presentar Big Bang Llàtzer, poemari amb el qual va guanyar aquell any el premi Pare Colom de poesia i que publicà amb un epíleg de Miquel Otero, Lleonard Muntaner dins la col·lecció La Fosca. El llibre està ambientat en el paisatge d’un Berlín amb ressons soviètics, just quan el mur estava caient i el títol vol representar alhora el xoc i la resurrecció. Ha estat traduït al castellà, francès i basc. Poeta emprenyat, figura a l’antologia Ningú no ens representa, també a «Poésie catalane: les voix ne dorment jamais (Exit, revue de poésie, Quebec, 2010) i a l’antologia Premi Amadeu Oller, 50 anys de poesia, de la qual el conductor d’aquest programa, Pius Morera, va tenir cura. Com a músic, després d’estavellar-me en diversos projectes, actualment és membre d’Els Nens Eutròfics, grup de ‘pop irònic’ del qual és el teclista i on comparteix escenari amb el també poeta Josep Pedrals i altres noms. El 2013 treuen En helicòpter, el segon àlbum.