Aparador de poesia, 8 de febrer del 2012

Pius Morera ha entrevistat avui Enric Casasses i Figueres, poeta àcid, transgressor i heterodox. En el transcurs del programa ha recitat quatre poemes inèdits i tres més o menys coneguts. Fill de bona família, pare i mare químics i el primer també poeta, ha fet de tot per guanyar-se la vida o passar-s’ho bé i ha corregut món. Ha estat actor de cinema i, fins i tot, ha rentat plats, com confessa en algun lloc. Però allò que sap fer més bé és escriure poesia, ha escrit una vintena de poemaris, i també ha traduït. Li han concedit dos cops el Premi de la Crítica Serra d’Or; el 1991 per un poemari La cosa nostra (seguit de Sense trofeu i Text llest) 1 el 2011 per la traducció de El gobelet de daus, de Max Jacob. A banda d’altres premis, ha obtingut els premis més importants de poesia: el 1995 el Premi Carles Riba pels poemari Calç i el 1997 el Premi Ausiàs March i Premi Ciutat de Palma Joan Alcover pels poemaris D'equivocar-se així i Plaça Raspall. Ha estat el curador d’obres de Jacint Verdaguer, Juli Vallmitjana, Eduard Girbal i Jaume, William Blake i d’altres autors. És un esplèndid recitador, tant de l’obra d’altri, com Mercè Rodoreda, com de la pròpia. Cal remarcar els dos CD on ell posà els versos i la veu i Pascal Comelade la música, que interpretà la seva orquestra; La manera més salvatge i N’ix. A l’inici i a l’acabament del programa hem punxat dos poemes recitats pel poeta i musicats. Cal dir que la versió de Desert era coneguda, però no pas la de Tu, folla, amb música de Pascal Comelade que interpreta la seva orquestra. Durant l’entrevista, Enric Casasses ha mirat de sorprendre, fet que li agraïm. “Aquell que no sap què fer i que ho està fent”: ni contradicció ni paradoxa, simplement la veritat, i res a veure amb J. V. Foix, ha dit en un to seriós. Potser ha publicat pocs poemes en prosa, però n’ha escrit molts, ha seguit dient, i ha semblat que esquivés la pregunta sobre Max Jacob citant a Vinyoli. Ha admès que li agradaria ser un artista total; té afició pel dibuix i la pintura, però no està ben dotat per la música, tot i que sí per la música de les paraules, ha puntualitzat. Té molt mala traça per idear projectes, no tant en dur a terme aquells que li surten sense idear-los. La vida quotidiana no és un poema sinó diversos, potser un darrera l’altre? Que perquè està emprenyat? Perquè hi ha qui menysté els altres causant-los dolor; una cosa és aquest dolor, l’altre el d’una malaltia, que no es pot evitar. No ha volgut definir la poesia, però el conductor del programa ha aconseguit que esmenés Albert Tarrés, que en una altre programa havia dit que era una ferida, dient que més aviat era el pegat que es posa damunt, fet que ha omplert de joia en Josep Mª Castelltort, que acompanyava el tècnic de so al costat de la poeta Blanca Llum Vidal, perquè feia una setmana que ell ho havia escrit en el blog Els Tres Turons literari.