Aparador de poesia, 8 de maig del 2013

Aparador de poesia. El convidat, Carles Torner i Pifarré, amb tres premis de poesia remarcables, l’Amadeu Oller, el Carles Riba i el Premi de la Crítica, fou entrevistat per Pius Morera i recità un sonet inèdit, a més a més d’altres poemes. Aquest dimecres, dia 8 de maig del 2013, férem el noranta-novè programa, el divuitè d’aquesta tercera temporada. El vam emetre, com sempre, des de ràdio Sant Vicenç de Montalt. Barceloní, el nostre convidat és aproximadament vint-i-un anys més jove que nosaltres. Quan era molt jove no trobava resposta a la pregunta què seràs quan seràs gran. Cursà dos cursos de Medecina. Encarà la Teologia. Ara és Doctor en Ciències de l'Educació per la Universitat de París VIII. Tot això no ens interessa gaire. Ni tampoc que sigui professor universitari. Ni tampoc que s’hagi dedicat a la investigació. Ni que sigui narrador i novel•lista. Ni que hagi estat crític de cinema. Que sigui catòlic, una mica. Ens interessa més que hagi estat president del Comitè de Seguiment de la Declaració Universal de Drets Lingüístics. Fou el nostre convidat, perquè és poeta. I molt bon poeta. Quan el 1984 d’una tacada obtingué el Premi Amadeu Oller de Poesia pel poemari A la ciutat blanca i el Carles Riba pel poemari Als límits de la sal, tenia un peu en la tradició trobadoresca i escrivia sonets i sextines, fins i tot dobles, cosa molt seriosa, i un altre en l’avantguarda escrivint poemes visuals i cal•ligramàtics. Com J. V. Foix, Vaja. Amb L’àngel del saqueig i Viure després, amb el qual obtingué el Premi de la Crítica, que publicà respectivament el 1989 i el 1998, s’acostà als poetes que alguns anomenaren els Imparables i d’altres Generació del 90. Encara ha publicat un cinquè poemari, La núvia d’Europa, publicat el 2008, que conté un llarguíssim i moderníssim poema Destraduir Europa, que nosaltres vam llegir amb delit, interès, respecte i dolor.