Aparador de poesia, 8 de novembre de 2017

Aparador de poesia. Hem convidat novament al programa el poeta almacellenc Amat Baró i Gonzàlez perquè hi presenti La marca de Caín, que inclou una il·lustració de Jordi Gort i que publicà el 21 de setembre de 2017, aniversari del naixement de Leonard Cohen i Herbert George Wells, amb molta cura, Editorial Fonoll, dins de la col·lecció Joan Duch. «El llibre ?llegim en una promoció d’internet? explora la marca amb què el dit del déu bíblic assenyalà el front de Caín el fratricida i hereta un tema que han cultivat grans escriptors de la tradició literària occidental, com Herman Hesse, John Steinbeck o Josep Carner.» Ahir, dimecres dia 8 de novembre de 2017, férem el dos cents trenta-setè programa, el quart de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi: www.radiosantvi.cat. El vam conèixer per (In)harmònics, una antologia de vuit poetes lleidatans que ens va fer arribar Víctor Verdú, un poeta i músic que treballà amb el seu pare, Xavier Baró, amb qui ”tenim un espectacle que es diu Catalunya i joglaria en què apleguem cançó i poesia”. Amat Baró i Gonzàlez, Amat, el convidat, nasqué a Almacelles, el Segrià, el 13 de març de1982. De l’escola estant ullava les serres, però també, en dies clars, els Pirineus. Pura inspiració. Sentí que havia d’emprendre un viatge i escrigué els primers versos. Devia ser menudet. Ve el dia, però, que es muda a Lleida, per estudiar Llengua i Literatura a la Universitat. No sabeu com el decep, perquè no s’hi feien versos. El paisatge no era superior espiritualment al del cafè d’Almacelles, “on mon padrí jugava a cartes i renegava”. Ara, seguí fent versos i va poder fer els primers recitals. La seva obra prima és del 2008, quan encara era molt jove i potser ja havia completat els estudis superiors. Abracadabra!, d’efectes màgics, conté poemes com Autoretrat, que es caracteritzen per la musicalitat del vers, que, segons diu el poeta, “naixent de la tradició, retornà al fet poètic la condició de popular”. Ara fa quatre anys, just el dia 6 de novembre del 2013, ja vingué al programa. El vam convidar perquè presentés el seu segon poemari, On has deixat la falç?, un esplèndid poemari il·lustrat per Àlvar Bonet, «un artista plàstic multidisciplinari que viu i treballa a Deltebre.» La poeta Dolors Miquel va escriure el pròleg. «No pateixis (…), que el llibre es llegeix ràpid», ens digué el poeta en una carta manuscrita, on, a més a més, es pregunta si a l’emissora es pot arribar amb vaixell. El cert és que hi arribà en cotxe. Hem d’afegir Gegantíssims, amb il·lustracions d’Oriol Caminal ‘Festuk’, que publica Mosaics el 2015. En aquesta joia desplegable (llibre en format d’acordió), hi trobareu les parelles de gegants de la capital del Segrià. Es tracta d’una volum de poesia il·lustrada per a escoltar i contemplar. Ha escrit també l’obra de teatre El retaule del repoblament, escrit el 2010 per a l’Ajuntament d’Almacelles. AmatBaró actualment és responsable, amb Òscar Mur, dels recitals A Cau d’Orella del bar Gilda de Lleida i forma part del grup poètic Tempestat. A la Universitat de Lleida, es fa càrrec, amb Julián Acebrón, de l’Aula de Poesia Jordi Jové, que fundà Pere Rovira. Ha recitat arreu del país, fins i tot quan l’hi han convidat. Ho fa sol o, com hem dit, acompanyat de Xavier Baró, el seu pare, Ho ha fet en festivals consagrats, com La Kinzena Poètika de Vilafranca del Penedès, o el Festival Internacional de Poesia de Barcelona, i en diferents espais d’aquí i d’allà, com el Cafè del Teatre de Lleida o l’Horiginal de Barcelona. El coneixen tots els centres de cultura de Ponent, siguin instituts o bé biblioteques. Ha ideat i dirigit, no ens ho deixéssim, l’espectacle líric Catalunya: supervivència estel·lar (de l’Enamorat de Ripoll a Jordi Gort) i d’altres sobre l’obra de Shakespeare, de Màrius Torres i d’Apel·les Mestres, estrenats tots plegats entre el Teatre i el Cafè de l’Escorxador de Lleida. Col·labora amb el diari 7Accents escrivint-hi articles. A La marca de Caín Amat Baró recull una trentena de poemes que identifiquen les malures de l’esperit postmodern amb una condemna original i tan antiga com el plor del primer ésser humà.