El Temple de Gos: ULLS. El Trillo, una persona, en persona.

Va ser al merch d'un bolo de Maragda que per primera vegada vaig veure un vinil estrany com pocs. L'agafava a les meves mans i l'obria amb aquella sensació de fascinació i temptació prohibida al mateix temps. Era Anoia S'apodera, i Branca Studios, amb aquell troquelat, amb aquell triangle invertit d'un simbolisme encara per desxifrar, havia dissenyat un artwork entre confús i delicat, entre sinistre i deliciós a parts iguals, i a dalt, amb una tipografia mig merovíngia, una sola i enigmàtica paraula, ULLS. És el Trillo va dir el Marçal, aquest sí que l'has de portar un dia a la ràdio, és tot un personatge, s'ho fa tot ell sol, tot. La intriga va ser tant que en menys de vint-i-quatre hores ja havia devorat els seus tres treballs a bandcamp, primer un EP de tres temes instrumentals que entraven sols per a qualsevol fan del progressiu de Canterbury o de bandes més actuals com Astra, Colour Haze, Birth, Opeth o Motorpsycho. El segon, el primer LP, era aquell que el dia abans havia tingut a les mans, un treball que s'autodenominava a si mateix com la història d'un viatge pòstum autoinduït. I mentre escoltava El Fosser, encara intentant desxifrar que volia dir tot plegat, em feia creus de com un sol tio, un de sol, havia creat tot aquella orfebreria de rellotge de paret. La guitarra, el baix, el teclat, la bateria, fins i tot la flauta..., tots els engranatges, tota la maquinària la feia aquest personatge misteriós i intrigant, el tal Trillo tot sol, tot..., i després ho ajunta, ho mescla, ho cuina com un alquimista i envia a planxar. I sí, després de molt de temps i algun intent fallit, hem aconseguit que avui vingui a la ràdio per fi aquest senyor per parlar-nos de tot plegat i per punxar la seva obra. Una obra que conclou, per ara, amb un tercer treball, el Cripta Nau, un àlbum fosc com un sepulcre que amb molta més lírica, i amb la brutal col·laboració a la veu de l'Adri Boluda d'Udol, "ahí es nada", ens fa descendir fins a la insignificança de l'existència i a l'inexorable pas del temps cap a la mort. El Cripta Nau és un treball ja cabdal i fantasmagòric en l'escena progressiva de Barcelona que adopta tints mitològics quan a més ets conscient de la dificultat del do it yourself portat a l'extrem per un David que reconeix que gairebé gaudeix més de tot el procés de producció i mescla a l'estudi que de la mateixa composició. Tenia tota la raó en Marçal, aquest Trillo, és tot un personatge i ens honora que ja formi part de la fauna quimèrica del Temple del Gos.