El Temple del Gos: DUST, avui toca mossegar pols.

Dust és una d'aquelles bandes que a El Temple del Gos ens agraden per la cruesa i la bellesa de la seva sonoritat heavy psych, i és que el el powertrio novayorquès amb només dos treballs el 1971 i el 1972 (Dust i Hard Attack) forma part d'aquell conjunt de formacions de l'underground dels 70 que tot i no arribar a les llistes i al gran públic si que van ser pioneres d'un "proto rock pesat" que avui influeix tota una generació de músics americans, europeus i barcelonins. Un exemple clar és la Clàudia González (Cachemira, Rosalie Cunningham, Lucifer, Foscant...) que ve un cop més a la ràdio, aquesta vegada per parlar-nos d'aquests Dust que, com ella mateixa reconeix, va ser molt marcant en la seva forma de composar i interpretar la seva música. Ho fa a més avui acompanyada del Roger Prades, bon amic seu, productor, arranjador, coleccionista i autèntic gurú de l'escena heavy psych de Barcelona per la seva saviesa i bon fer. Tots dos es desfan en elogis amb Dust i per tota aquella llista de bandes efímeres o infravalorades dels '70 (Captain Beyond, Budgie, Cactus, Amboy Dukes, Demian i tantes altres) que més tard o més d'hora ja han anat sonant aquí al Temple perquè pensant-hi bé ja fa temps que és el nostre rotllo. El cert és que el combo format per Wise, Aaronson i Bell (més tard conegut com a Marki Ramone) resulta molt interessant perquè a banda de les seves atmosferes denses quasi sabbathianes, fa servir sonoritats blues i "americana" que demostren que temes com Goin Easy, Stone Woman o Pull Away So Many Times no van arribar al meanstreem perquè Déu no va voler. Qui sap si no s'haguéssin dissolt tant ràpid estariem parlant de Dust com un power trio al nivell de Grand Funk, Cream o la Jimi Hedrix Experience... que si, que sembla que parlem de paraules majors però és que Dust són paraules majors, fugisseres, si, però majors.