Herències Escatimades

Aquest hiper-lingotazo groovadèlic psyco-soul és del gran i recent traspassat Augusto Algueró. La criatura és diu Bocaccio Soul, i fa 40 i tants anys va servir de tema principal a la BSO de la peli Tusset Street. Estem al 1968. Gauche Divine, progresia, jipiosillos, grenyuts, niños bién, buitres intentant pescar rollete, i demés fauna i flora traguen gin-tònics a la disco de moda d'Oriol Regàs, o bé tots admirats, procrastinegen a les terrasses de Tusset Street: “som la polla”, diuen. Avui, igual com fa quaranta anys, seguim sent la polla, així ho certifiquen els anuncis de l'Estrella Damm. Som els millor, som els més grans i pixem més lluny que els negrakos d'oblongo trípode. Tirarem a terra totes les places de toros: ¿per què les volem si el nostre melic és una infinita plaça de toros?. El filòsof Pujols rematxava “els catalans anirem pel mon i ho tindrem tot pagat”. “ho tindrem tot tot pagat” repetim irònics i cofois mentre paguem la factura de solidaritat inter-territorial. El gran Pujols: “Anirem pel mon i ens ho pagaran tot”. “Anirem tots cap el cel... que toqui el bateria... anirem tots cap el cel...” però la bateria mai no va tocar. Ni el baix va marcar aquelles línies rítmiques fondes que et fa retrunyir -bumbumbum- el dins dels budells, ni la guitarra elèctrica va esgarrapar -nyicnyicnyic- el mirall com una ungla, una ungla llarga i afilada, crua com el tall rovellat d'una navalla. Ni beat, ni soul, ni R&B, ni popillo afrancesat. Ens vam haver de conformar amb 30 anys de guitarra acústica. De guitarra acústica i de tota la seva col·lecció de cantautors. Cantautors i cadires amb combinacions infinites, celles arrufades i transcendència, reflexió i cara de restrenyiment. I el ieiè? Hi va haver ieiè aquí? Por Diós, si lo hubo!... però como si no... Doncs mira, avui aquí al Jardí del Manicomi revisarem aquestes Herències escatimades.