La construcció de l'ermita de Quart de les Valls

Carme Rosario Torrejón /Doctora en Historia de l’Art Introducció L’ermita de Quart és un dels edificis més antics del poble. Edificada sobre un antic ermitori o oratori de xicotetes dimensions, que tenia la missió de vetllar i assistir els difunts, possiblement edificat en el segle XVIII, estava relacionat amb l’arribada dels frares servites a la localitat. Al mateix temps, en aquella època es documenta una escultura d’un Crist que va ser cedida pels frares a l’ermita. També en relació amb els frares servites, que estaven edificant en aquell moment el convent al poble, apareix mencionada una confraria dedicada al Santíssim Crist que tenia capella i confrares a l’església conventual (actual església de Sant Miquel). La capella major (documentada des d’almenys 1706) de l’església del convent estava situada a l’altar i dedicada a la Mare de Déu del Peu de la Creu, que no és cap altra iconografia que la Dolorosa, imatge representativa de l’orde servita. La resta de capelles estaven fetes en honor a Sant Felip, a Sant Peregrí, a Sant Francesc Xavier, a Santa Matrona, a Sant Antoni Abat i, entre elles, una dedicada al Sant Crist, en la qual hi havia un retaule de fusta sense daurar amb una escultura pintada de la imatge de Crist. A la taula de l’altar es disposaven una sacra, un frontal d’altar de talla sense daurar, un banc de fusta de pi amb calaixos i una làmpada de coure (Arxiu Històric Nacional, Clero Secular-regular 16111, 1706). Després de construir-se l’ermitori, els religiosos van donar la imatge del Crist a aquesta nova edificació. L’escultura es va associar, doncs, amb la vigília dels morts i d’ací que s’associe la seua iconografia al tipus de crists de la Bona Mort, que estigueren molt en voga durant el segle XVII i XVIII. Són imatges que recalquen el sofriment i la mort, i és aquesta idea, la de la mort i el més enllà, la que entra en relació amb aquest tipus d’ermites associades a cementeris. Quant a l’arquitectura de l’ermita hem de tenir en compte que no s’assemblava a la que veiem en l’actualitat. La primera seria una capella molt més reduïda, i es compondria d’un espai amb un únic accés i de planta quadrada o rectangular. El fet que en la sagristia (situada darrere de l’altar major) es conserve encara un banc  per seure’s a vetllar els morts porta a la confusió de si realment aquest espai ja existia abans que es fes l’ermita, i per tant es va aprofitar per a fer la sagristia, o si pel contrari, quan en el segle XIX es diu que es fa una sagristia per guardar les andes aquesta es va fer completament de nou. Aquest espai, que nosaltres hem anomenat “A” a la fotografia, presenta una planta en forma de L que no segueix una línia recta respecte a l’edifici de l’ermita (“B”). A més, el mur oest i part del mur sud d’aquesta sagristia no presenten la mateixa grossor que la resta de murs de l’edifici de l’ermita. Per tant, apuntem la hipòtesi que, si no tots, part dels murs de la sagristia, podien haver format part d’un edifici més primitiu.