País Informat: Infraestructures 02/07/2017

Quan es volen analitzar les perspectives de futur per l’economia catalana són molts els factors que cal tenir en compte. Entre aquests destaquen el que podem anomenar com a ’inversions de futur’: capital humà, capital tecnològic i capital físic. És a dir simplificant: educació, telecomunicacions i infraestructures convencionals. La reflexió sobre les infraestructures a Catalunya ha agafat una dimensió social, institucional i política com fa molt temps no havia tingut. Aquesta sempre s’havia tractat com una qüestió de tipus sectorial. Tanmateix, la instal·lació en el debat català de la discussió sobre la pèrdua de centralitat relativa de Catalunya ha tingut com una de les seves conseqüències l’elevació de rang del problema de les infraestructures. Si es tracta d’esbrinar quina és la posició actual i les perspectives de futur del poder econòmic de Catalunya, un dels factors centrals és el de les decisions de localització del centres de decisió econòmica. I, al seu torn, la dotació present i prospectiva d’infraestructures i la seva adequació a les necessitats de connexió amb l’exterior del territori ocupen un paper central en aquestes decisions de localització. En aquest paper s’entén per infraestructura el suport físic sobre el que es produeixen activitats directament relacionades amb el funcionament de l'economia. La infraestructura té un component bàsic de xarxa, puix és el suport físic del transport entre dos punts. El que es transporta poden ser coses molt diverses: persones, mercaderies, veu i dades, energia, etc. Aquí ens centrem en la concepció més convencional d’infraestructura, la que implica el transport de persones i mercaderies. Les infraestructures de telecomunicacions, de transport de veu i dades, són tan importants com les convencionals. Per altra banda, les infraestructures de transport d’energia tenen unes característiques certament diferents, i s’escapen dels objectius d’aquesta reflexió. L’impacte del sistema de transport sobre l’organització del sistema productiu i el creixement econòmic és una qüestió que ha preocupat des de fa segles als economistes, com es reflexa als treballs germinals de la ciència econòmica. Així ja a 1776, a la Riquesa de les Nacions, Adam Smith exposà de forma precisa la relació entre transport i organització del sistema productiu: “Mitjançant el transport per aigua s’obre a tot tipus d’indústria un mercat més extens que el que facilita el transport per terra...Un gran vagó rodat...du i porta entre Londres i Edimburg al voltant de quatre tones de mercaderia en sis setmanes. En més o menys el mateix temps, un vaixell operat per sis o vuit homes...transporta habitualment dues-centes tones de bens...Si només hi hagués la comunicació per terra entre ambdues ciutats...no es podrien transportar bens...excepte aquells d’un preu molt considerable...es podria transportar només una petita part del comerç que realment hi ha entre elles, i per tan l’encoratjament que es donin recíprocament la indústria d’una i altra ciutat només existiria en molta menor mesura de la que realment existeix.” L’eficàcia en la provisió de l’oferta de transport origina beneficis en el sistema productiu, que es manifesten bàsicament per dues vies: (1) La reducció dels costos de distribució dels productes dels sectors productius; i (2) L’expansió del producte i de les àrees de mercat, el que permet l’emergència d’economies d’escala en la producció.