País Informat: Sanitat 25/06/2017

FA NOU MESOS que per a mi cada dia és el Dia Mundial de la Infermeria, no només el 12 de maig. Des que sóc fan d’aquest col·lectiu -de la forma més interessada, perquè les necessito, i de la forma més agraïda, perquè fan molt més que curar-me, tenen cura de mi- m’adono de la feinada que fan i de com arriben a ser d’invisibles. Ho eren per a mi mateix fins que vaig descobrir que quan la medicina em tractava a trossos eren elles les que més i millor entenien que som persones senceres. Tot i ser-ne fan incondicional, serà benvinguda l’autocrítica i que el 5% de personal autoritari amb ànima militar i l’altre 5% que es confon i tracta de forma infantilitzada no espatllin la imatge ni la professionalitat comunicativa del 90% de personal d’infermeria que honora Florence Nightingale cada dia i cada nit. Tenim un sistema sanitari millorable i al límit, però de gran qualitat i que funciona. Agraïm-ho i defensem-lo. Ara bé, la medicina té el repte d’humanitzar-se, de comunicar millor amb el pacient, de ser més empàtica, ser integral i posar el malalt al centre. D’entendre que l’estat d’ànim i les emocions a vegades tenen com a millor medicament una mirada còmplice, un somriure, un gest afectuós o una informació ben donada. I que no és només salvar o allargar vides, sinó acompanyar i garantir la qualitat d’aquestes vides. Per fer el canvi necessitarà empoderar més la infermeria. Els professionals a peu de llit són els que controlen més informació sobre el que té l’hospital entre mans, perquè tot passa -literalment- per les seves mans. I el col·lectiu haurà de trobar la manera de generar discurs, lluitar pel protagonisme que els mitjans li neguem, tenir referents reconeguts i reivindicar-se no només laboralment -que també- sinó dient ben alt que com a persones que tenen cura de les persones poden i han de ser la força del canvi.