Sempre plou quan no fan escola – episodi #28

Créiem que el passat programa de SEMPRE PLOU QUAN NO FAN ESCOLA podria ser l'últim del mes d'agost, però no pot ser; hem tornat a gravar. Calia i necessari parlar dels jericanos. El passat cap de setmana vaig agafar el macuto per a passar uns dies tranquils i agafar bon aire, per a oxigenar la meua sang en la benvolguda localitat de Jérica. Sí, vaig anar a casa dels meus amics i volguts Manuel i Isabel, en el mateix peu de la Torre Mudejar. Sabem que quan eixim de casa sempre tenim un pla del que volem fer, poques vegades es compleix. Els primers dies, com estava previst; però va arribar el foc de Bejís i tot el guió es va anar al trast. Sempre em resulta interessant conéixer a nova gent, els vaig conéixer. Entre altres jérica,a una família que resideixen a València, però porten més de 50 anys pujant tots els anys, religiosament, a Jérica. Ells em van donar la possibilitat, en una nit buidada de núvols, veure els cràters de la lluna amb una passada de telescopi. Però també em va ocórrer una cosa dolça; en una nit jericana, sempre un bon moment per a passejar pels seus carrers estrets musulmans, va sorgir l'origen principal de gravar aquest programa. Caminant, caminant vaig passar front l'aparador de la pastisseria Mesado, no em vaig poder resistir de girar el coll i allí estaven, si, els jericanos. No penseu coses que no són, és un pastís exquisit. Vaig entrar amb il·lusió i vaig eixir amb una dotzena. Durant el programa de hui, els nostres nivells de sucre han depassat el prohibit, però el metge, que també els coneix, ha dit que ha sigut un moment justificat i necessari. Provar-los!. Escoltar el programa perquè ha eixit a relluir noves normes de circulació.