Sol. .

A voltes, al llevar-se, l'home sol sent fred al cor, una dent que el mossega a causa de no haver sota el llençol, durant la nit, un cos per la brega. I es mou feixuc, amb la recança oberta d'abandonar un lligam que desconeix, i mira el llit de nou i empal·lideix, veient la companyia tan deserta. Viu amb el pensament alatrencat, com si tot l'univers mudés de ruta i no trobés una esfera segura. I va tot sol i sent nosa al costat: algú que en el flanc dret se li detura fent-li present la seva vida eixuta. Estiu del 1944 Josep Palau i Fabre Poemes de l'alquimista. Càncer.