El divan, amb Sílvia Cóppulo

De jove, Eva Piquer, convidada d'avui a "El divan", es va fer concursant de programes de ràdio, i va guanyar 60.000 pessetes a "L'aventura és l'aventura", de Josep Maria Bachs, a Catalunya Ràdio. Coses de ser una lletraferida que passava els estius davant d'un llibre. Diu que li fa vergonya dir-se escriptora, i sempre té al nord de la seva brúixola l'ambició que se li va despertar a Nova York, on va fer de periodista i on es va empeltar de l'empenta de la ciutat que no dorm mai. Ara s'ha tret un gran pes de sobre: 10 anys després, ha escrit el llibre que l'ajuda a deixar enrere una agressió que la va devastar mentre s'apagava l'amor de la seva vida.

La trajectòria vital de Toni Strubell arrenca en una Anglaterra d'on recorda l'escola en què es cometien abusos que la canalla va denunciar amb l'himne "Jerusalem", un símbol del patriotisme anglès transformat en melodia per rebel·lar-se. Fill d'un pilot de les forces aèries britàniques i net de Josep Trueta, un dels més prominents catalans exiliats forçadament pel franquisme, aquest filòleg i periodista va fer d'Euskadi la seva llar, i del compromís amb Catalunya la seva bandera. Un compromís que ara l'ha portat a publicar la novel·la "La darrera paraula", on vol reflectir la decadència d'una Catalunya que -diu- encara volen ancorada a tics franquistes.

La psicòloga i psicoanalista Anna Miñarro ha investigat l'impacte del franquisme sobre quatre generacions de ciutadans. N'ha analitzat els efectes emocionals, el trauma de no saber on són les restes dels familiars, l'angoixa del fet que l'estat espanyol -el principal victimari d'aquella barbàrie- no hagi retut comptes amb tantes persones. Asseguda a "El divan", Miñarro es mira la Transició amb escepticisme, i recepta cultura i teràpia per fer passes cap a una lenta recuperació de la dignitat perduda. El franquisme, diu, va ser una catàstrofe social.

"El divan" honora avui Antoni Gaudí, el personatge de l'any a Catalunya, ara que en fa cent que va morir. Un artista tan innovador, creatiu, transgressor i important que també ens defineix com a país, perquè en va transformar la fesomia. L'ha posat al món per la magnificència de la seva arquitectura, i ha atret -a través del seu geni- milions de turistes... i el sant pare!, que serà a Barcelona per honorar la seva obra més internacional, la Sagrada Família: el papa Lleó XIV presidirà la inauguració i benedicció de la Torre de Jesucrist de la basílica. Hem assegut a "El divan" Teresa Sala, Núria Poch, Marta Millà i Jordi Folck, quatre persones expertes que ens ajuden a entendre la transcendència de Gaudí i la seva vigència. Un document imprescindible.

"El divan" asseu a la delegació de la Generalitat a Roma un català universal, un vulcanòleg reconegut arreu sorgit de Batea, a la Terra Alta, que va conèixer la seva dona fent de gondoler a Cambridge. Aquest és l'esperit vital d'Ivan Sunyé, que entre mostres de cendres de volcans a Turquia i investigacions que l'han portat a Mèxic reconeix que s'enyora de les revetlles d'estiu al sud de Catalunya, d'on confessa que se li ha fet dur marxar. Però la vida ha seguit, a Roma i arreu, estudiant volcans. Una vida intrèpida que ha comportat una erupció de coneixements i experiències que no us podeu perdre.

"El divan" és a Roma, on gràcies a l'ajuda del Departament d'Unió Europea i Acció Exterior de la Generalitat seiem a la seu de la Delegació del Govern a la capital italiana dues catalanes universals. Una consultora de la FAO i una altra del Programa Mundial d'Aliments de l'ONU que n'han vist de tots colors als racons més conflictius del món, des del Sudan al Iemen i ara a la Franja de Gaza. I què ho fa, que la Sílvia Vilimelis i l'Anna Nieto hagin deixat enrere el confort d'una vida de privilegi a Catalunya per buscar aquestes emocions? Ha passat la vida. I amb ella, dos testimonis corprenedors del que representa comprometre's amb el bé col·lectiu, amb una idea d'aportar a la societat tan catalana i, alhora, tan universal.

Asseiem a "El divan" una barcelonista empedreïda que s'ha passat la vida defensant que els drets no es concedeixen, sinó que es conquereixen. Magda Oranich ha barrejat aquesta determinació, fermesa i una amabilitat insòlita per ajudar les persones que van ser víctimes de la dictadura. Ara, continua la seva singladura al món de l'advocacia lluitant per les dones que pateixen maltractaments, per la gent que necessita consell i, també, pels drets dels animals. Aquesta octogenària de llegenda escolta i actua perquè, diu, el món es transforma amb cada gest. Com el seu últim, la publicació del llibre "Totes les batalles", en què desgrana una vida consagrada a fer el món millor... perquè l'ha transformat.

Aquesta Setmana de la Llengua asseiem a "El divan" Barnaby Griffiths, que ha consagrat la seva vida a navegar pels matisos entre dues llengües que s'estima, l'anglès i el català. Ell diu que és un "britalan", algú capaç de perfeccionar com s'ensenya la llengua de Shakespeare aquí, saltant dreceres, anant a l'arrel d'allò que més ens costa assimilar. 40 anys després de passar en cotxe per Barcelona com a turista, Griffiths ara no se'n pot estar, de la capital catalana. Aprofita aquest enamorament per acostar-nos a la seva cultura. Una unió perfecta entre dues llengües mil·lenàries.

A la tardor de la seva vida, Federico Trillo mira enrere i no s'arronsa. Malgrat que va ser viral abans de la irrupció de les xarxes socials, aquest antic president del Congrés dels Diputats i pedra angular de la reconstrucció de l'espai conservador espanyol tal com ara l'entenem, s'asseu a "El divan" i contemporitza amb l'acció policial contra els votants de l'1 d'Octubre a Catalunya, amb l'argument que només van rebre garrotades durant mitja hora. Demana presó per a Carles Puigdemont, i ens insta a homenatjar Israel com a mur de contenció de mals majors. Un personatge històric sense pèls a la llengua.

Aprofitant la publicació del seu últim llibre, "El mal entès", asseiem Màrius Serra a "El divan", perquè ens encomani aquesta dèria que li ve de menut de jugar amb la llengua (com fa diàriament des de fa ja dues dècades a l'antena de Catalunya Ràdio) i l'alegria que desprèn, un estat d'ànim que és el motor de la seva vida. També hem gosat demanar-li què hem de fer amb l'estat de la llengua catalana. Ras i curt, diu que no vol malentesos: hem de ser tots plegats part de la solució, obrint la ment i sent menys primmirats.

Agnès Marquès s'asseu a "El divan" amb el seu llibre "La segona vida de Ginebra Vern" sota el braç. El viatge literari per Texas, que li ha valgut el premi Ramon Llull, li serveix també per evocar el luxe del silenci pel qual tant sospira. El busca quan es refugia entre pins a prop del mar així que la intensitat dels mitjans de comunicació l'hi permet. Entre records d'infantesa a Euskadi i memòries de ràdio esportiva al cotxe dels pares, l'autora reflexiona sobre el periodisme i les pràctiques de pescar clics que han portat la professió a llocs que preferiria evitar. Veritat, fets, interpretacions, percepcions i secrets formen part d'una conversa plena de subtileses.

Ramon Tremosa diu que la música li ha salvat la vida, sigui consumint-la o cantant com a tenor a la coral del barri de Gràcia. Economista eminent, va aprendre de Plató que a la política no t'hi pots estar una vida. Per això, ara s'ha consagrat del tot a l'ensenyament, la seva passió, mentre manté un amor insubornable per Catalunya, hereu de la pagesia que va viure de jove a l'Alta Ribagorça i al Pla d'Urgell. I al futur li demana, a banda de gaudir de família, amics i viatges, no haver de dedicar-se a defensar la seva llengua, que considera qüestionada.

El metge palestí Akram Loubad, el convidat d'avui a "El divan", no sap quin dia va néixer. Li van negar la identitat. Només li queden tres germans vius. N'eren 10, a casa. Una casa que va passar a ser una tenda de campanya, en un camp de refugiats, a 20 quilòmetres de la Franja de Gaza. D'aquell territori en recorda els carrers estrets, el lavabo compartit i una vida tan dura i tan inhumana que el van forçar a l'exili. Està agraït a Catalunya per haver-li donat oportunitats i haver-li tornat la dignitat. I dels israelians, diu que hi té empatia, però que és una societat malalta perquè odien.

Demanar-li a l'Enric Calpena que assegui Catalunya a "El divan" era tota una gosadia. Així que hem preferit asseure-l'hi a ell perquè ens expliqui quins episodis de la nostra història mereixen ser ben analitzats. Resulta que ho són tots! Comptat i debatut, el nostre convidat a "El divan" està convençut que el nostre és un país traumatitzat. Que li falta tranquil·litat. Un autèntic bany de realitat considerant que ens ho avança algú que ha estat "En guàrdia" durant més de mil programes a la ràdio pública i nacional de Catalunya.

En aquest programa, a "El divan", una dona de cap a peus, conscient de l'esforç de la multitud de dones que han treballat intensament durant generacions perquè ella avui pugui ser una metgessa d'èxit. I això que la doctora María Pérez va apostar per la medicina integrativa malgrat la profunda desconfiança que l'envoltava. Es defineix com una dona valenta. No ho diu per dir. Castellana de soca-rel, filla de guàrdia civil, va votar al referèndum d'independència de Catalunya i va explicar a les seves filles que cal sempre tenir criteri propi a la vida. Paraula de dona d'èxit.

El catedràtic d'ètica Norbert Bilbeny, que s'asseu avui a "El divan", va aprendre ràpid que allò de raspallar abrics a la sastreria Élite de Barcelona, on treballava de marrec, no estava fet per a ell. Dibuixar i llegir el van alliberar d'aquella vida, que va transformar més tard en el conreu d'una curiositat insaciable, que l'ha portat a reflexionar sobre la vida, la immigració i una Catalunya que voldria econòmicament més lliure. Però sense independència. El que sí que és innegociable per a aquest lletraferit, amant de Bach i Mozart, és el gaudi de la companyia d'altres persones. I mirar el cel i les Plèiades. Un altre espectacle de vida que no es vol perdre mai.

El camí de l'oest de Catalunya a Noruega és llarg. Sobretot si es passa per Anglaterra. Aquest és l'itinerari vital de la convidada d'avui a "El divan", Mònica Guillén-Royo. Una investigadora del clima, lleidatana, que ho va deixar tot per volar primer a Bristol i després a Oslo, al prestigiós centre de recerca ambiental Cicero, i perseguir la fascinació intel·lectual provocada per un llibre que li va canviar la vida: "Una teoria de les necessitats humanes". Un llibre que l'ha assegut al seu divan particular, i l'ha convençut que treballem, treballem i treballem per tenir més quan no ens cal. I pel camí malbaratem el planeta. Per què ho fem, doncs?

Una crisi de fe va portar l'Eduard Sala a fer un tomb de vida radical. No tenia ni 20 anys. Encaminat als estudis d'economia, aquell sotrac va acabar sent el motor de canvi cap a l'altruisme social i el voluntariat. Ara, el director de Càritas a Barcelona s'asseu a "El divan" per reflexionar sobre la vida i sobre la dificultat de tirar endavant, però també sobre la possibilitat de superar els moments difícils a partir d'estratègies senzilles. I que són de franc. Com ara ser empàtic. Escoltar. I apreciar el que tenim.

Carme Portaceli i Inés Boza porten al Teatre Nacional de Catalunya una visió innovadora i trencadora de Maria Magdalena, transformada en una dona investigadora que va de Barcelona a Brussel·les per fer una conferència. Però també altres dones que l'acompanyen són Maries Magdalenes. I Crist, un taxista. Una picada d'ullet de dones amb cabells llargs, una identificació col·lectiva amb Maria Magdalena que captiva i que ens narren a "El divan" la directora i la dramaturga d'una aventura colossal que subratlla una idea controvertida: "darrere del mite de Maria Magdalena, hi anem totes".

Els mariachis, el tequila i el Barça formen part de l'univers vital de Mateo Valero, un home que diu que és producte del caos i que considera l'esforç un valor inqüestionable. El barber del seu poble li va ensenyar matemàtiques amb l'esperit vital del llogarret aragonès on va créixer i on l'aigua és un tresor. Mig segle després, aquell vailet s'ha convertit en un malalt del Barça i -sobretot- en un professional admirat a tot el món, que dissenya computadores i lidera un equip internacional de genis al Barcelona Supercomputing Center. Els peus a terra, la mirada al futur i Alfamén al cor.

La ràdio era omnipresent en la infantesa d'en Xavier Grasset, un fill de Vila-seca que ha excel·lit en aquest mitjà màgic que escoltava sota d'un trespol irregular amb els seus tres germans. El convidat d'aquesta setmana a "El divan" recorda amb enyorança les sèries "Bonanza" i "El virginiano", que el traslladaven des del sud de Catalunya, que vol més ambiciós, a la màgia de mons llunyans. I ara, si bé no creu que el món s'acabi, demana més ambició i mirar-se amb una altra cara la gent que fa anys i vol seguir fent feina. Ell ho fa cada tarda des de "La selva", a TV3.

Carmina Munté ja fa 15 anys que viu a Anglaterra, on la seva formació d'enginyera l'ha portat a posicions de gran responsabilitat a la multinacional Nissan. El temps passat fora la fa valorar més que mai el camí que ha fet en una vida que va començar a Girona i que l'ha compromès molt amb una Catalunya que ara veu perduda. Tanta feina feta fora també l'ajuda a entendre que, arribats a un punt de la vida, la família i les arrels s'imposen. Unes sensacions que tenen molt a veure amb l'adopció d'una criatura anglesa, que espera veure créixer a casa nostra, i que li ha fet entendre que hi ha vivències i sensacions que són tan genuïnament catalanes que sembla mentida que no les apreciem més. A "El divan", hi parlem des de la delegació del govern de Catalunya al Regne Unit.

Seny i rauxa caracteritzen Elena Fort, advocada i vicepresidenta del Barça, que s'asseu a "El divan" orgullosa del seu rol com a gairebé l'única dona amb protagonisme a les juntes directives d'un equip de futbol. El seny d'una formació sòlida l'ha ajudat a superar tragèdies vitals de ben jove. La rauxa l'ha empès a assumir un lideratge valent als passadissos del poder, esportius i polítics. Positiva i forta, augura un futur benigne per a Catalunya, un far que l'ha guiat des de ben menuda, va abraçar la catalanitat en tota la seva expressió des del barri barceloní del Poble Sec.

Jaume Clotet s'ha entestat a fer que la literatura catalana també tingui obres que entretinguin, diverteixin i facin passar una bona estona. Per això creu que "La germandat de l'àngel caigut" i "La calavera de l'apòstol", amb què ens ha atrapat, contribueixen a fer millor la Catalunya que tant estima i per la qual ha treballat portant diferents barrets. Papes, bisbes, Satanàs i el monestir de Montserrat són part d'un univers vital que Clotet desgrana amb la trapelleria que ja tenia aquell marrec de Sarrià que feia entremaliadures a Madrid amb un carnet d'identitat català. Ara Clotet ens demana mantenir l'optimisme. Al capdavall, diu, no estem pas tan malament.

La rebel·lia i l'audàcia caracteritzen Marc Buxaderas, un jove emprenedor que va refusar resignar-se davant la seva discapacitat i que ha reeixit com a figura mediàtica. Tot a través d'un moviment innovador i sagaç, que ha desenvolupat durant anys i que ens porta a "El divan": "Posa un discapacitat a la teva vida". Supervivent també del bullying, en Marc s'ha ancorat en el suport de la família per jugar el rol que li negaven i ha demostrat que, amb determinació i esforç, no només es poden superar les adversitats, sinó que també es poden despertar consciències.

Una tria de cançons de Nadal a càrrec de l'equip d'"El divan" per acompanyar l'escudella i la carn d'olla.

De l'Empordà al Camp de Tarragona hi ha tot un univers vital i espiritual recorregut per Joan Planellas, l'arquebisbe de Tarragona, que s'asseu a "El divan". El seu to serè convida a la reflexió. Sobretot quan desgrana com la universalitat de l'Església fa de l'ordenament de les dones un afer almenys tan complicat com la gestió de la seva infància a una Verges assetjada pel feixisme durant la Guerra Civil. L'esperança plana sobre el seu compromís amb una institució que vol despolititzada i a la qual aporta el sentit de la vida, nucli de la seva feina. De rerefons, un desig, particularment adient en aquestes dates: que la humanitat s'acabi imposant al materialisme.

Coincidint amb la 34a edició de La Marató de 3Cat, dedicada a la divulgació i l'impuls de la recerca en càncer, s'asseu a "El divan" Antoni Sisó, metge de família. Sisó també presideix la CAMFiC, l'organització que aplega els facultatius que exerceixen aquesta especialitat, clau per a la salut de la ciutadania. El doctor Sisó és una persona altament compromesa amb el treball i l'esforç, els valors que el van portar a ser l'únic metge de casa seva a través del sacrifici, l'austeritat, la paciència i la generositat. A part d'un talent propi que el mena a aconseguir que el sistema d'atenció primària català sigui un model exportable a molts països d'Europa.

Xavier Solano se'n va anar a Escòcia fa 20 anys aprendre anglès. S'hi volia estar poc temps, però ja no ha tornat, enamorat com està del respecte per la meritocràcia d'una societat que admira i que li ha obert les portes dels passadissos del poder polític. Tot assessorant els líders independentistes escocesos, aquest exdelegat del govern català al Regne Unit ha après que a Catalunya li falta una empenta final per honorar tot el seu potencial. Però no s'hi vol involucrar, entristit per una societat, la nostra, que diu que camina en cercles. En parlem de Londres estant, gràcies a la col·laboració del Departament d'Unió Europea i Acció Exterior de la Generalitat.

El blau i el verd són dos dels colors primaris, aquells que no es poden crear barrejant altres colors. Són també dos colors fonamentals en la vida de Toni Bach. El blau, pel cel del Masnou on va créixer, fascinat pel mar i les embarcacions. El verd, pels colors dels Castellers de Vilafranca, que va comandar com a cap de colla mig a contracor, mig amb la passió de qui entén que pujar un castell és com pujar una vida. El santuari del Colell, reconvertit en internat, va marcar la vida d'un home que mira enrere amb gratitud i que voldria que Catalunya s'empeltés de l'esperit d'equip dels castells, per fer arribar així el país a fites insospitades.

El cos menut i l'aparença fràgil de Iolanda Batallé amaguen la fortalesa i la determinació de qui denuncia amb la força d'un gegant els abusos diaris que pateixen les dones. Coincidint amb la commemoració del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones, asseiem a "El divan" aquesta editora i escriptora, viatjada per tot el món, que es rebel·la contra la por que fa callar. Amb el seu llibre "Valenta com tu", evoca l'àvia que li va ensenyar el llenguatge universal de les dones, i ens proposa una revisió masculina que contribueixi a deixar enrere el Me Too, que -diu- forma part de tota la vida femenina.

"En un món en què tothom tindrà màsters en economia i tota mena de coses que es consideren útils, un bé tan escàs com la cultura acabarà per ser el més preuat de tots." Preocupat pel futur incert i sense perdre l'optimisme, l'antiquari i escriptor Artur Ramon ens dona claus per entendre el mercat de l'art i valorar la cultura mentre ens relata la història de la nissaga de marxants d'art a la qual pertany, un privilegi i un repte alhora. Amb ell, la galeria que porta el seu nom i que va néixer al Sitges modernista s'ha posicionat als millors aparadors internacionals, però el salt més personal l'ha fet amb un parapent.

El teclat regalat per l'àvia va canviar la vida de Raquel García-Tomás, l'única compositora catalana que ha estrenat una obra al Liceu. Diu que al començament tenia un solfeig una mica just, cosa que no ha impedit que amb esforç i tenacitat aflorés el seu enorme talent creatiu, propi d'una compositora infatigable. El seu èxit i la seva precocitat s'han construït sobre la base sòlida d'una complicitat fidel, la d'una família modesta on es va refugiar de la violència del seu barri de la Barcelona preolímpica. I, si bé creu que el biaix de gènere continua, l'empenta que la caracteritza també veu un canvi social envers les dones que li fa pensar en aquella àvia que la va orientar cap a èxits impensables.

Va pensar a ser escriptora, però finalment va decidir canalitzar la seva creativitat en les matemàtiques, una disciplina que l'ha portat a protagonitzar un model de calculadora Casio, al costat de Marie Curie o Hipàcia. Les seves investigacions l'han dut a descobrir, per exemple, que els moviments de l'aigua són imprevisibles. Una conversa plena de sentit de l'humor i tendresa amb "la poeta de les matemàtiques".

La rutina dels camperols anònims castellans de la postguerra espanyola va alimentar la voracitat pictòrica d'Antonio López. Amb gairebé 90 anys, la mirada del vell, com ell l'anomena, impulsa la creativitat d'aquest màxim exponent del realisme contemporani a la Península. Un home que reflexiona a grans glops sobre les coses petites de la vida, una rutina que ell transforma en una oportunitat per descobrir una cosa tan natural, diu, com és pintar.

La periodista i escriptora reusenca Marta Vives ha publicat "Tens la força de les coses" (Ara Llibres), el seu primer atreviment en la ficció després de "Diguem-ne amor", on s'inspirava en dotze històries d'amor. Aquest cop ha trobat la guspira per escriure en les paraules que li va dir la lingüista Carme Junyent poc abans de morir. En aquesta conversa amb Sílvia Cóppulo, Vives reflexiona sobre la cultura, l'amor romàntic i la complicitat entre les dones.

Cal coratge per viure amb esquizofrènia i trastorns bipolars i alhora ensenyar a d'altres persones amb malalties mentals a sortir-se'n. Això és precisament el que fan la Magali Guyot, la Júlia Crespo i l'Abigail Paris... tenen les ments despertes! Per això les hem estirat a "El divan", des d'on ens expliquen detalls del programa "Ments despertes" del grup "Som Via", un espai on la persona és la protagonista. Com a voluntàries i ponents de la iniciativa, la Magali, la Júlia i l'Abigail ens demostren com -sovint- la millor sortida és abraçar el caos que hi ha dins de la bellesa.

Viatgem al cor del desert del Sàhara a través dels ulls i l'experiència d'un dels fotògrafs que més bé coneix aquesta zona. Porta gairebé un centenar de viatges a Algèria i domina tant el país que moltes agències han copiat la seva ruta i el contracten per fer de guia. El desert és la seva vida i els tuaregs se l'estimen tant, que, fins i tot, han batejat una muntanya amb el seu nom. Aquest és un "Divan" per tancar els ulls i deixar-se portar per la calima sahariana i la calma del "fotògraf del desert".

S'estira a "El divan" una persona molt influent pel que fa al desenvolupament de la intel·ligència artificial al món. Karina Gibert forma part de l'Associació Catalana d'Intel·ligència Artificial, i en les dues últimes dècades va ser l'única dona del Grup de Recerca en Enginyeria del Coneixement i Aprenentatge Automàtic de la UPC. Darrere d'aquest cervell privilegiat hi ha una persona que desborda humanisme en tots els vessants: fins i tot assessora governs de tot el món perquè sàpiguen fer un ús respectuós i ètic de la tecnologia. Aquesta és la història d'una empordanesa de soca-rel amb una ment visionària.

"Molt bon dia!". Amb aquest entusiasme comença els seus vídeos aquest instagramer barceloní, que s'acosta al milió de seguidors. Conegut com a "Rafuel" pel seu passat com a venedor de fuel, aquest senyor de 70 anys acabats de fer ja té dos restaurants a la capital catalana i és un dels cuiners més estimats de la xarxa. Entre plat i plat, té una hora per estirar-se a "El divan" i explicar a l'audiència alguns dels seus secrets i obsessions, relacionats amb la truita de patates i ceba, els motius per obrir un restaurant, les olors d'una bona colònia o la lectura de la Bíblia.

Orfe de pare de menut, va fer d'aprenent de sastre i després de mosso de manicomi. Tocat per la humanitat de les persones amb discapacitat intel·lectual o malaltia mental, va tenir un somni: una empresa on elles hi treballessin. Que fessin una feina real. Va estudiar psicologia i ben aviat va idear un gran projecte: La Fageda. Del 1982 fins ara. 600 persones i milions de iogurts i melmelades. Una granja de vaques, una residència, una fundació, el que calgui. La clau, aconseguir una feina real que atorgui identitat i reconeixement a les persones. Tinguin les capacitats que tinguin, que se senten útils. I se'n beneficia tota la comunitat. La pregunta que fa dècades que es fa i que encara diu que no sap respondre és: "Què és un ésser humà"? A "El divan", descobrim una persona humana fins al moll de l'os, que pensa, arrisca, actua i estima.

L'amic, el company, el gran professional que és en Pere Escobar se'ns jubila. I ho fa confessat: "Jo només em dec a mi mateix. Al final del dia estàs tu sol i jo necessito poder dormir." A Aretha Franklin, Déu i el Barça els posa en línia. Per l'artista hauria après anglès, afegeix. A Déu li demana tranquil·litat i que li cuidi els nens. I ell, que ha fet les transmissions 100 x 100 futbol més vibrants, sap de bona font que "en el club de la nostra vida hi habita una bestioleta que segur que et picarà i et transformarà en un beneit". Pare de cinc fills que adora, sap mirar al cor de persones que viuen esgarriades i els dona una vida lluminosa en els seus llibres. Vital, optimista, generós i sense pèls a la llengua, riu i diu que no es pot ser torero sempre per a tothom. L'art de l'Escobar: gràcies, Pere.

Hi havia una vegada una nena amb un somni: ser escriptora. Aquesta és la història de Najat El Hachmi, la nostra convidada a "El divan", però també ho és de la Nur, la protagonista de la seva primera novel·la juvenil. Posseïdora de guardons literaris tan prestigiosos com el Ramon Llull i el Premi Nadal, El Hachmi ens explica amb detalls el procés de metamorfosi que l'ha dut a convertir-se en una referent a nivell literari i a alçar la veu contra la repressió que afecta les dones musulmanes.

Conversem amb un gran expert mundial en càncer de mama, que està al capdavant del prestigiós Clínic Barcelona Comprehensive Center (4C), l'Institut del Càncer de l'Hospital Clínic. El doctor Aleix Prat contagia optimisme posant-nos al dia sobre els avenços científics relatius a la curació d'aquesta malaltia. En la conversa coneixerem a fons la seva trajectòria vital i els seus primers records relacionats amb el càncer, que afecten les seves dues àvies. Un "Divan" protagonitzat per una persona que està dedicant la seva vida a salvar la dels altres, una eminència que ens parla des de la humilitat.

Avui rebem una metge apassionada coneguda amb el sobrenom de "Doctora Carinyo". Elvira Bisbe és anestesiòloga, i desperta els pacients "com si fossin els meus fills". A part de viure la seva professió amb rigor i amor vocacional, des de fa poc s'ha convertit en la primera presidenta del Col·legi de Metges de Barcelona. Metge, amb una veu privilegiada: és la cantant dels grups Jonibegut i d-ContraBand, i un dia va haver de prendre una decisió que marcaria la resta de la seva vida: la medicina, la música o totes dues? No us perdeu el cant final.

És difícil trobar algú a Catalunya que no sàpiga qui són en Fel i en Xuri. Ara bé, la gran majoria només en coneix la faceta còmica, ja sigui dalt d'un escenari o a través de les seves col·laboracions a mitjans de comunicació. L'obra de teatre "Les mares", dedicada a la memòria de les seves respectives progenitores, ens permet conèixer millor la història humana d'aquests dos personatges, que un dia van deixar de ser peixaters per dedicar-se al món de l'espectacle. Aquí teniu en Fel i en Xuri com mai els havíeu sentit. O millor dit, en Carles i en Rafel encarnant el paper que millor saben fer: el d'ells mateixos.

Gràcies a ell hem pogut llegir Bertolt Brecht, Goethe, Thomas Mann o Rilke en català, i la seva contribució a la poesia i al teatre català és inescrutable. Als seus 90 anys, Feliu Formosa ha sobreviscut a grans amics seus com Agustí Bartra o Joan Vinyoli; i continua traduint i escrivint cada dia des de la seva residència de Terrassa. Sílvia Cóppulo el visita en una conversa vitalista sobre la seva llarga trajectòria, en què Formosa reflexiona sobre el valor de la cultura, Catalunya, l'enamorament i la mort.

Dirigeix una escola de música que és gairebé una "estructura d'estat": a les seves aules s'hi han format Miguel Poveda, Sílvia Pérez Cruz, Salvador Sobral o Rosalía. Avui conversem amb Lluís Cabrera, fundador del Taller de Músics, que ara compta amb 1.200 alumnes que somien un futur esplendorós en la música. Cabrera s'estira a "El divan" i fa balanç d'una vida plena de clarobscurs, que ja ha reflectit en dos llibres publicats: records d'infància de la seva Andalusia natal, la relació especial amb la seva mare o l'experiència d'haver conegut monstres del flamenc com Camarón o Enrique Morente, a qui sempre ha considerat un "germà".

París, Londres, Milà, Girona i Salt. Diu que les coses en aquest país tenen tendència a durar poc, però ell ha estat al capdavant del Temporada Alta de Girona durant 33 anys. Un festival referent que el nostre convidat, Salvador Sunyer, compara amb un arbre: "Ja arrelat, que fa ombra a la resta i on canviar de director no resulta un problema". A "El divan", el director teatral mira les obres que ha dirigit i la vida viscuda. Amb un record especial per al seu pare, l'escriptor i polític Salvador Sunyer i Aimeric.

És una pionera i una icona de la música dels anys 70 a l'estat espanyol, França i Llatinoamèrica, continent on surt de gira dies després de conversar amb Sílvia Cóppulo a "El divan". Jeanette, la veu de "Soy rebelde" i "Porque te vas", acaba de publicar la seva primera cançó en dues dècades, formant duet amb el barceloní Lucas Bun. Aquest retorn ha coincidit amb l'adaptació que Selena Gomez ha fet de "El muchacho de los ojos tristes", un dels seus grans èxits. Jeanette fa balanç d'una vida fent el que li agrada i emocionant el seu públic, posant èmfasi en els seus inicis al grup Pic-Nic, estretament lligats amb Barcelona i Catalunya, i a punt per estrenar minifaldilles noves per als concerts.