El gran tour

Després d'uns dies de canviar les tardes pels matins i els dies de cada dia pels caps de setmana, avui el "Gran tour" s'acomiada: "La funció s'ha acabat!" Sí, perquè molt o poc interpretem un paper i la personalitat té alguna cosa de teatre. Oscar Wilde va dir que la vida és un gran espectacle, però amb un repartiment deplorable. L'emperador August es va esforçar per construir-se una imatge de governant just. Ja gran i malalt va fer avisar els seus amics i quan va sentir que li arribava el final els va dir: "Aplaudiu. La funció s'ha acabat." El "Gran tour" retorna, si tot va com ha d'anar, al setembre. Per cert, si aplaudiu o no, és cosa vostra!

Després d'un viatge ple d'històries i músiques, he volgut acabar amb un souvenir del figuerenc Pep Ventura. És "Per tu ploro", la famosa i emotiva sardana. La va escriure l'any 1872 després de la mort de la seva dona i és un homenatge ple de dolor i enyorança. Originalment, la composició era instrumental, escrita per a cobla, però anys més tard, el poeta Joan Maragall hi va posar una lletra que va contribuir a fer-la encara més coneguda. Aquesta lletra parla de l'amor a la terra catalana, dels records i de la nostàlgia, i avui moltes persones l'associem tant amb aquest sentiment patriòtic com amb el seu origen íntim i personal. Bon dia i benvinguts!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens porta a reflexionar sobre el pas del temps. Sant Agustí s'ho preguntava en les seves "Confessions" quan diu: "Si ningú no m'ho pregunta, ho sé; però si m'ho pregunten i ho vull explicar, ja no ho sé!" I és exactament això, estimats i estimades, el temps vola i parlem d'ell com si el veièssim, però passa i no sabem per on. Només sabem que el tenim dividit en segons, minuts, hores... però què mesurem quan mesurem el temps? I llavors per què el perdem i com deia el poeta, ens avorrim tant? Comença el viatge. Bon dia i benvinguts!

Diuen els experts que Ulisses va inaugurar la psicologia com a diàleg íntim. Ell, què us he d'explicar, va ser un heroi que va lluitar durant deu anys a la Guerra de Troia i Homer explica que en alguna ocasió el plor es va apoderar d'ell i li va arrencar aquestes paraules: "Cor sigues pacient que en altres ocasions has patit cops més durs però has aguantat." I d'aquesta manera, aferrats a la nostra resistència i cridant a la calma, nosaltres vam dir les primeres paraules d'una llarga conversa íntima. Els directors Christopher Nolan i Theo Angelopoulos saben com portar-nos-hi! Comença el viatge d'avui. Bon dia i benvinguts!

Avui he volgut començar el nostre tour particular amb aquest poema: "El poble és el conjunt del nostre esforç i de la nostra veu i de la nostra petita mort. El poble és tu i tu i tu i tot d'altra gent que no coneixes, i els teus secrets i els secrets dels altres. El poble és tothom, el poble és ningú. El poble és tot (...)" Miquel Martí i Pol. I a partir d'aquí, música de tota mena, de tots els racons i de totes les èpoques! Comença "El gran tour"!

Avui el nostre tour particular de cap de setmana ens porta per indrets molts diferents, però m'agradaria que ens prenguéssim aquest viatge amb una mica de calma. En aquests temps que corren ens fa falta una mica d'assossec. Aquesta paraula es remunta, segons el lexicògraf Joan Coromines, al llatí vulgar "sesicare", que significa f'er reposar i descansar'. I, després de donar-hi algunes voltes, l'he triat com a souvenir, per aquells que comenceu vacances, perquè ho tingueu en compte i no malbaretem el temps anant amunt i avall. Agafem-nos-ho amb calma, arribarem allà mateix!

Avui el nostre particular tour de cap de setmana, entre altres destins, hem anat a l'"Estiu del 42". Sí, perquè aquell va ser un estiu diferent, dels que queden gravats per sempre. Això és el que ens explica aquesta pel·lícula de Robert Mulligan. Perquè va d'això: uns dies d'estiu que la innocència deixa pas als primers batecs de l'amor, al desig, a la pèrdua i aquell estiu un noi descobreix que créixer també vol dir aprendre a acomiadar-se dels somnis més purs. La música la va escriure Michel Legrand, i amb ella va guanyar l'Oscar d'aquell any.

Avui encetem un nou horari d'"El gran tour". Aquest mes de juliol canviem la tarda pel matí i en lloc de dilluns a divendres, els caps de setmana. L'esperit és el mateix. I us asseguro que el souvenir no ens faltarà! Comença el viatge... Bon dia!

Avui, en aquest darrer "Gran tour" de la temporada, entre altres destins, viatjarem amb "Picnic". Es tracta d'una obra de teatral de William Inge, estrenada a Broadway el 1953 i amb un èxit enorme: 477 representacions i el Premi Pulitzer de drama aquell mateix any, quan també es estrenar la pel·lícula. El més interessant és que el mateix Joshua Logan, que havia dirigit l'obra a Broadway, va dirigir també la pel·lícula. Inge escrivia sobre desig, repressió i frustració sexual, però al teatre això era més verbal; al cinema, amb William Holden i Kim Novak, es va tornar físic. La famosa escena del ball és gairebé la traducció perfecta del que Inge insinuava. La banda sonora la va escriure George Duning, un compositor molt important del Hollywood clàssic. I com a souvenir, "me'n vaig una estona de vacances"!

Entre altres destins, aquest dijous, viatjarem a Baden-Baden, amb una carta que Brahms va escriure a Clara Schumann l'estiu del 1956. Tots dos hi passaven els estius, vivien no gaire lluny l'un de l'altre, però aquell any, ell va arribar una mica més tard. En una carta li diu: "Et veig al teu estimat jardí, i gairebé puc sentir l'aroma de les roses... El meu pensament vola cap a tu molt sovint, especialment quan el dia és bell i el cel és clar. Que bonic que és l'estiu quan s'està prop de la persona estimada, i com es fa de llarg quan s'està lluny."

A la primavera del 1936 Serguei Prokófiev i Lina Llubera Codina, amb els seus dos fills, tornaven a Rússia. El músic era de l'opinió que un artista tard o d'hora ha de tornar al país d'origen. Aquesta decisió comportava que Lina abandonés la seva carrera artística per seguir la del seu home. La família Prokófiev s'instal·laven a Moscou i se submergien de ple en el drama que vivia la Unió Soviètica. L'any 1941, tres mesos abans de l'atac de Hitler a la Unió Soviètica, Prokófiev va ser evacuat, com altres destacats artistes, al nord del Caucas, i ella era arrestada.

Aquest viatge ens portarà, entre altres destins, al desembre del 1823, quan Franz Liszt va arribar a París amb només 12 anys. Hi anava per intentar ingressar al prestigiós Conservatori de París però tot i portar una carta de recomanació del canceller austríac Metternich, el director de la institució, Luigi Cherubini, va rebutjar la seva inscripció perquè era estranger. Ell, el director, precisament de francès en tenia poc, però la fòbia als de fora, no se la va aplicar a ell.

Avui el nostre particular tour l'he volgut començar amb un poema de J.V. Foix. I ho he fet perquè ahir les campanes de l'església del meu poble tocaven a morts. Era per Jordi Madern i Mas, creador i impulsor de la Fundació J.V. Foix i que des del 1991 s'encarregava de conservar, difondre i gestionar tot el llegat literari de l'escriptor i poeta català i també gerent de la històrica Pastisseria Foix de Sarrià. Vinculat familiarment a Sant Llorenç de la Muga, diumenge el poble i familiars el van voler acomiadar. I després el nostre viatge ha seguit per altres camins, avui el de Bach, Stanford, Franck, Beethoven, i algun altre més! T'apuntes? Comença el "Gran Tour"!

Aquest divendres, al club de lectura d'"El gran tour", he escollit "El vell i la mar", la novel·la del nord-americà Ernest Hemingway escrita el 1951 a Cuba. Va ser l'última gran obra de ficció escrita per Hemingway que es va publicar durant la seva vida. Explica la història del Santiago, un pescador cubà envellit que lluita amb un marlí gegant al corrent del Golf, a la costa de Cuba. Anys més tard, arribaria a la gran pantalla. És que la literatura també té la seva banda sonora. Com a souvenir, Martha Gellhorn, a qui Hemingway va dedicar "Per qui toquen les campanes?"

Aquest dijous viatjarem amb una carta de la vídua de Bizet, Geneviève. Tenia 26 anys quan va enviudar, però li va quedar la gran popularitat del seu home i un fill de la parella, en Jacques. Va ser quan es va convertir en tot un personatge, una "salonnière" influent. El motiu era que, ja que no hi era ell, almenys la tenien a ella. I la carta què diu? Doncs haureu de fer el viatge.

Anirem a l'estiu del 1893, quan Gustav Mahler va arribar per primera vegada a Steinbach am Attersee (Alta Àustria). Fugia de l'enrenou de la ciutat. El músic es va allotjar a una fonda i allà, en aquell entorn natural, s'inspiraria per acabar la seva Segona simfonia i compondre la Tercera i altres moltes cançons. L'estiu següent es va fer construir una caseta de fusta vora el llac. Allà hi trobaria la pau i el silenci per seguir component. (reemissió)

Aquest viatge ens portarà, entre altres destins, a l'estrena "El somni d'una nit d'estiu", de Felix Mendelssohn. El músic havia quedat fascinat per l'obra de Shakespeare i va compondre l'obertura quan només tenia disset anys, inicialment com a obra per a piano a quatre mans, i més tard la va orquestrar. L'obra gira al voltant d'alguns dels grans temes propis del solstici d'estiu: la nit de Sant Joan (i el midsummer europeu) i les festes antigues del solstici.

Aquest dilluns, entre altres destins, viatjarem amb una invitació del dramaturg Henrik Ibsen fins al compositor Edward Grieg. Ibsen li va demanar una música incidental pel seu drama en vers "Peer Gynt". Encara que els dos homes estaven temperamentalment allunyats, el dramaturg li parla en una llarga carta dels seus plans per posar finalment en escena la seva obra amb música d'ell. Grieg ho va acceptar amb gust, imaginant que compondria només la música que Ibsen indicava a la seva carta. Però tot va agafar una altra volada! Com a souvenir, Estate!

Aquest divendres, al "Club de lectura" d'"El gran tour", he escollit una novel·la d'aventures. Va ser la primera obra de l'autor a aconseguir un èxit rotund i així iniciava la seva famosa sèrie de viatges extraordinaris basats en els avenços científics de l'època. L'autor és Jules Verne, la novel·la "Cinc setmanes en globus" (originalment "Cinq semaines en ballon") publicada el 1863.

Aquest dijous, entre altres destins, viatjarem amb una carta de l'escriptor José Luis Borges. Ja gran, a punt de morir, escriu una carta que parla, entre altres coses, del periodisme i els periodistes: "No he llegit cap diari en tota la meva vida. El diari escriu ximpleries, quina importància té que un ministre viatgi o no? Les coses importants, al final, les acabes sabent d'alguna manera. Els diaris es fan per a l'oblit, els llibres per a la memòria."

Entre altres destins, anirem a l'"Illa dels oblidats" amb Robert Stolz, compositor i director d'orquestra austríac, considerat una de les grans figures de l'opereta vienesa del segle XX. Va escriure operetes, cançons i nombroses bandes sonores per al cinema. Durant l'ascens del nazisme, va ajudar jueus i refugiats polítics a escapar-se d'Àustria i Alemanya, i finalment es va exiliar als Estats Units. Allà va continuar la seva carrera i va obtenir dues nominacions als Premis Oscars per la seva música. Després de la guerra, va tornar a Viena, on es convertir en una autèntica institució de la música lleugera vienesa.

Avui el nostre particular viatge ens portarà, entre altres destins, a l'estrena a Barcelona d'"El carnaval dels animals", de Camille Saint-Saëns. Va ser el 26 d'octubre del 1922. Feia un any que el mestre francès havia mort i Pau Casals, amb qui sempre va mantenir una excel·lent relació, el va voler homenatjar. L'estrena va anar a càrrec de l'Orquestra Pau Casals sota la direcció dels dos pianistes Blai Net i Rafael Gálvez. Perquè es tracta d'una partitura per a conjunt de cambra format per dos pianos, cordes, flauta, clarinet, xilòfon i harmònica de vidre (o celesta). El lloc va ser en el Palau de la Música Catalana. El mestre l'havia escrit el 1886 mentre estiuejava en un petit poble d'Àustria.

Aquest dilluns, entre altres destins, viatjarem amb un dels cantants més cobejats de la història, Carlo Broschi. Va ser ell mateix qui es va batejar amb el nom artístic de Farinelli, agafat d'un magistrat i mecenes italià. Nascut en una família de la baixa noblesa, viatjarem amb ell. Si avui en parlem és perquè va passar a engruixir les llistes de castrats de la història. Com tots els altres nens va ser castrat per aconseguir mantenir la veu i arribar a ser una brillant i singular estrella de l'univers musical.

Aquest divendres, al club de lectura del "Gran tour", he escollit el cèlebre poema i monòleg "Què és un petó?" (acte III), el moment culminant on Cyrano de Bergerac declara indirectament el seu amor a Roxana mentre ajuda el jove i apassionat Christian. Amagat en la foscor sota el balcó, Cyrano dicta a Christian les paraules exactes per conquerir-la, definint el petó com un jurament d'amor en miniatura i un pacte de l'ànima. Quina música li posarem com a banda sonora?

Aquest dijous, entre altres destins, viatjarem amb una de les cartes més boniques que un pare ha escrit a la seva filla. El pare era filòsof i escriptor i va ser un personatge decisiu de la Il·lustració francesa, Denis Diderot, i la filla, Marie-Angélique, doncs, hauria pogut ser una reputada música a no ser pel seu pare, que li va fer deixar la carrera de música per fer un bon casament! Com a souvenir, un poema dedicat a una filla, dels més bonics també que s'han escrit. El poeta havia nascut a Barcelona i la filla es deia Júlia!

Avui, entre altres destins, viatjarem a l'"illa dels oblidats" per conèixer Josepa Moreu i Fornells, coneguda familiarment com a Pepeta Moreu, una de les dones més singulars de la Catalunya de finals del segle XIX. Nascuda a Mataró el 1857, va ser pianista, mestra, empresària, cooperativista, defensora dels drets de les dones i dona de cultura, tot i que ha passat a la història sobretot per haver estat el gran amor no correspost d'Antoni Gaudí. Tanmateix, reduir-la a aquest paper seria una injustícia perquè la seva vida, marcada per la independència personal, els viatges, la cultura i la superació de les adversitats, és extraordinària en si mateixa.

Aquest dimarts, entre altres destins, anirem a l'estrena d'una obra d'Eduard Toldrà, els "Sis sonets" per a violí i piano. Composta com a sis peces independents i cadascuna inspirada en un sonet d'un autor diferent, l'obra va ser escrita el 1921 i premiada aquell mateix any pel Concurs Musical Eusebi Patxot i Llagostera. L'estrena va tenir lloc el 28 de desembre del 1922, al Palau de la Música Catalana, i va ajudar a allargar la llista d'obres de compositors catalans que s'estrenarien des de la inauguració del Palau fins al 1936, un total de 180 obres.

Avui, al nostre club de lectura particular del Gran Tour, he convidat un escriptor francès del Renaixement. Michel de Montaigne reflexiona, entre d'altres, sobre una qüestió, en la seva obra mestra, "Assaigs" (concretament al capítol III, 9, sobre la vanitat), on escriu: "Però hi hauria d'haver algun càstig de les lleis contra els escriptors ineptes i inútils, com n'hi ha contra els vagabunds i els desocupats." La música que he escollit és adient per a aquest text. Us agradarà!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta que el compositor italià Rossini va adreçar a un amic tenor, també italià. Aquest li havia demanat una obra per a la seva filla, que era cantant, i Rossini, molt educadament, li recorda que si està apartat dels escenaris des de fa anys és perquè no té gaire res de nou a dir, al contrari, avorriment i tedi. Com a souvenir parlem de la malaltia que sembla que patia feia anys el músic. Ell, que sempre es mostrava alegre i content, en el fons patia tristeses i poques ganes d'estar amb gent.

Aquest dimecres anirem, entre altres destins, a l'Illa dels Oblidats. Vull que rescatem de l'oblit dues artistes: Anna Sosenko, compositora, productora i representant artística nord-americana molt influent en el món del cabaret i l'espectacle dels anys 30 i 40. Va ser coneguda per ser l'autora de "Darling, Je Vous Aime Beaucoup" (1935) per haver impulsat i gestionat la carrera de la gran cantant de cabaret Hildegarde.

Avui, entre altres destins, anirem d'estrena a Copenhaguen, el 27 d'abril del 1897. Ho fem amb Carl Nielsen , el compositor danès i el seu "Hymnus amoris" (Himne a l'amor), per a solistes, cor i orquestra, op. 12, la primera obra coral del seu catàleg. La inspiració li va venir mentre estava de lluna de mel a Itàlia, a Pàdua, el 1891. Ell i la seva dona, la pintora i escultora Anne Marie Brodersen, van quedar impressionats amb el quadre de Ticià "El miracle d'un marit gelós" i d'aquell moment va sorgir aquesta música. Com a souvenir, parlarem de l'Anne Marie, que va ser molt més que una escultora!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens farà viatjar amb el cubà Ernesto Lecuona. L'acompanyarem a un viatge que va fer a l'Argentina l'any 1936 quan ja era un músic conegut. Doncs, entre altres propostes que li van fer, una va ser treballar en una emissora de ràdio. Fent què? Doncs haureu de fer el viatge i així ho sabreu. I també parlarem d'una de les seves cançons més famoses, "Siboney"!

Avui al nostre particular tour, entre altres destins, us proposo un prec que m'ha fet arribar un oient mallorquí: "Sé que és molt tard per fer una proposta per a aquest divendres, però seria bonic que 'El souvenir' fos el cant de 'La Balanguera'. Per què? Doncs perquè aquest divendres, a les vuit del vespre, fa exactament cent anys que es va cantar per primera vegada al Palau de la Música Catalana. La música l'havia escrit Amadeu Vives, basant-se en el poema de Joan Alcover i Maspons enguany que també celebrem el centenari del seu traspàs." Avui divendres, a les dotze del migdia, i a les vuit del vespre, des de tots els racons de la geografia mallorquina i organitzat per OCB, s'entonarà l'himne mallorquí, com una reafirmació de la identitat i la personalitat d'aquest poble. I sí, Josep Lluís, clar que sí, avui tots els oients d'"El gran tour" cantarem junts, des d'on siguem i amb tots vosaltres, "La Balanguera"!

Viatjarem, entre altres trajectes, amb la llegendària carta que Giacomo Puccini va adreçar a un crític musical: "Els crítics són com les mosques: molestos, però inútils." Un periodista havia escrit que l'art de Puccini es reduïa a una sola lletra: la v, de vulgaritat! Ell en canvi creia que la v era de victòria!

Avui al nostre particular tour, entre altres indrets, anirem a rescatar de l'oblit una formació. Sí, l'anomenada Institut Orquestral. La seva presentació pública va tenir lloc el 6 de maig del 1934, al Palau de Projeccions de Montjuïc, a Barcelona, i es tractava d'una orquestra que era molt més que això perquè unia ensenyament musical, interpretació i cursos per adquirir la pràctica i la tècnica necessàries per formar part d'una orquestra. La formaven membres de l'Associació Obrera que havia fundat Pau Casals el 1926: sabaters, pintors, xofers, enquadernadors, empleats de ràdio, impressors, sastres, barbers, empleats de banca, torners, fusters i fins i tot algun jubilat.

Com cada dimarts, entre altres destins, anirem d'estrena. En aquesta ocasió va tenir lloc en el primer Festival del Teatre de Bayreuth, el 17 d'agost del 1876. Aquell dia, en aquell indret, s'estrenava "El crepuscle dels déus", l'últim dels quatre drames musicals èpics que constitueixen la tetralogia de "L'anell del Nibelung", de Richard Wagner. Com a souvenir sabrem el perquè d'aquell famós teatre de Bayreuth que es va construir expressament per a les òperes de Richard Wagner i que es va inaugurar el 1876!

Avui, entre altres destins, viatjarem a la Barcelona de mitjans del XIX, per rememorar un lloc que va obrir al públic el 19 d'abril del 1853. Estava situat a la dreta del passeig de Gràcia i es deia Els Camps Elisis. Durant uns quants anys llargs va ser el lloc d'esbarjo més luxós i majestuós de Barcelona. Ho era pels seus salons, el seu teatre, també pels jardins extraordinaris que l'embolcallaven, un espai de lleure on el públic podia gaudir de bona música, de bon teatre i a més a més participar en activitats lúdiques que tenien lloc als jardins, amb funcions i atraccions, com veritables parcs europeus.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat un llibre del club de lectura d'"El gran tour". És del badaloní Joan Rosàs i porta per títol "Paret mestra". Unes reformes a la casa pairal són el punt de partida d'aquest llibre perquè a poc a poc aniran aflorant els records i totes les vides que hi han viscut. En el transcurs d'un dia, l'autor ressegueix totes les èpoques, explorant en detall la masia i alguns aspectes de la seva humil anatomia, però també aprofundint en trets i tradicions que acompanyen la vida rural. Com a souvenir "el mestre de senys". Té a veure amb el llibre i us agradarà molt, moltíssim!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta, plena de reflexions, que el compositor i químic Aleksandr Borodín va escriure a una amiga. Entre altres coses, li diu: "A tot home, més o menys egoista, li agrada parlar d'ell mateix. I com que jo soc un home, no estic exempt d'aquest defecte i començaré, doncs, parlant-li de mi." L'amiga és Ivanova Karmalina, una cantant i moltes coses més, algunes relacionades amb el Grup dels Cinc rus i que descobrireu si feu el viatge. No us decebrà!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat a l'Illa dels oblidats, com cada dimecres. Aquesta setmana he rescatat de l'oblit dos germans valencians. Ell, Josep Iturbi Bàguena, pianista, compositor i director d'orquestra; ella, Amparo Iturbi Báguena, pianista. Junts s'embrancarien en una aventura americana, i van fer diverses aparicions en pel·lícules de Hollywood. Havien nascut poc abans d'acabar el s. XIX i tots dos van morir a Los Angeles. Els coneixeu?

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, i com cada dimarts, ens convida a una estrena, que ens porta al dia 27 d'octubre del 1919, al Queen's Hall de Londres, amb la Simfònica de Londres i Felix Salmond com a solista, però és que, a més a més, ens fa viatjar quaranta-tres anys després d'aquesta estrena per reviure aquesta música com si fos la primera vegada. Em refereixo quan, una adolescent de disset anys, Jacqueline du Pré, donava un impuls d'àngel a la partitura. Em refereixo al Concert per a violoncel, op. 85, d'Edward Elgar.

Entre altres destins anirem a Castelcuto, un poble sicilià on té lloc, durant la Segona Guerra Mundial, la trama del film "Malèna". Ella és una dona bella, bellíssima, i esdevé objecte de desig i enveja entre els habitants del poble. Un adolescent observa amb fascinació com Malèna pateix rumors, soledat i injustícies, i també es mostra la hipocresia social, la guerra i el pas de la innocència a la maduresa. La música la va escriure Ennio Morricone. Com a souvenir, "les femmes tondues" ("les dones rapades"). Té molt a veure amb la parada!

Avui "El club de lectura" d'"El gran tour", entre altres destins, ens fa viatjar amb Carles Fages de Climent i la seva "La balada del sabater d'Ordis". Es tracta d'un llibre de poemes de l'escriptor empordanès publicat l'any 1954. L'obra se situa al poble d'Ordis, a l'Alt Empordà, on havia viscut i mort un sabater que, després de veure la mort del seu fill i l'abandonament de la seva dona, va perdent el cap. El sabater va existir, es deia Anton Iglesias. Hi ha gent gran de la comarca que recordava que, quan feia tramuntana, es col·locava a un cantó de la Rambla de Figueres i dirigia el vent com si fos una orquestra: "Parteix pel mig aquella tosca canya i en fa una creu que endinsa un pam al sol." La banda sonora us sorprendrà!

Entre altres destins, anirem a l'estiu de l'any 1812, quan Beethoven escriu una de les seves cartes més famoses i enigmàtiques. És la carta dirigida a l'estimada immortal: La carta acaba dient: "Sempre teu, sempre meva, sempre nostre. L." No queda clar a qui va dirigida, encara avui és un misteri, però mostra la seva vida sentimental complicada en paral·lel a una etapa creativa molt productiva. Aquesta carta coincideix temporalment amb la composició de la Simfonia número 7. Com a souvenir, parlem de "Les lletres de Beethoven" que es van editar a Catalunya l'any 1927, amb motiu del centenari. Estan escrites en català i són les seves cartes. És que aleshores en deiem lletres, de les cartes! En parlem!

Avui al nostre particular viatge, ens porta, entre altres destins, a finals del Renaixement, a la ciutat italiana de Ferrara, quan un grup de dames cortesanes enamoraven tots aquells que les sentien cantar. Eren les conegudes com el Concerto delle donne, un conjunt vocal femení, i més endavant també de ball, que revolucionaria el paper de la dona en la música professional.

El nostre particular tour ens farà viatjar, entre altres destins, cap a "El cant de les estrelles" d'Enric Granados. Tot i el grandíssim èxit que va obtenir el dia de l'estrena, l'11 de març del 1911, l'obra va desaparèixer. Granados no va publicar la partitura i ni ell ni cap altre pianista van tenir ocasió de tornar a interpretar-la. Després de la mort del mestre, només cinc anys més tard d'aquella estrena, els diversos manuscrits de l'obra van descansar a l'arxiu familiar fins que l'any 1938 un dels fills de Granados va rescatar-la de l'oblit, però tot van ser problemes. Si voleu, us ho explico!

Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens porta a viatjar amb la mítica sèrie d'aventures i ciència-ficció "Star Trek". La idea parteix del s. XXIII, imaginant un futur en què la humanitat ha superat guerres i divisions per explorar l'univers de manera pacífica. A bord de la nau Enterprise, una tripulació diversa recorre nous mons buscant coneixement i contacte amb altres civilitzacions. Amb reflexions ètiques sobre el poder, la guerra, el racisme i la tecnologia, la sèrie planteja valors com la cooperació, la diversitat i el progrés científic dins de la Federació Unida de Planetes. Reflexionarem sobre el futur de la humanitat i la consciència constant dels riscos humans. "Llarga vida i prosperitat".

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens acosta a "Nagori", que significa literalment l'empremta de les onades, i designa en japonès la nostàlgia de la separació i, en particular, la nostàlgia de l'estació que acaba, que ens deixa. Viatjarem amb aquest llibre de la japonesa Ryoko Sekiguchi i també reflexionarem al voltant d'un pensament de l'escriptor mallorquí Biel Mesquida: "Fer memòria": "Vull fer la vida lenta perquè passin els dies sense témer-se'n amb la serenitat de les estacions que arriben justes en cada cicle amb l'humus de la memòria alimentant-les sense treva". Què ens fa diferents?

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens porta a les melodies de posta. En concret, a l'octubre del 1910, quan l'escriptor Lev Tolstoi, que en aquell moment tenia 82 anys, va escriure la darrera carta a la seva dona, Sofia, també escriptora, a més de la seva transcriptora, traductora, editora, agent literària i mare dels tretze fills que van tenir i que ella va educar. Li deia: "He decidit fer ara el que volia fer fa temps: marxar. Com els hindús, que, quan han arribat als 60 anys, se'n van a un bosc; com cada home vell i religiós que vol consagrar els darrers anys de la seva vida a Déu i no a les bromes, als jocs de paraules, a les xerrameques (...)".

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha portat per diferents ciutats d'Itàlia per acabar a Venècia. Durant els segles XVI i XVII va ser segurament la capital de la música i les arts, i un dels càrrecs més cobejats sabeu quin era? Doncs el de mestre de capella a la basílica de Sant Marc. Seguint Giovanni Legrenzi, un dels compositors clau de la música barroca italiana, sabrem la seva importància i la del càrrec, un dels més prestigiosos, musicalment parlant, en l'Europa d'aquell moment. Com a souvenir, us proposo unes històries i unes músiques que us agradaran, i molt, que ens coneixem!