El gran tour

Aquest dijous, entre altres destins, viatjarem amb una carta de l'escriptor José Luis Borges. Ja gran, a punt de morir, escriu una carta que parla, entre altres coses, del periodisme i els periodistes: "No he llegit cap diari en tota la meva vida. El diari escriu ximpleries, quina importància té que un ministre viatgi o no? Les coses importants, al final, les acabes sabent d'alguna manera. Els diaris es fan per a l'oblit, els llibres per a la memòria."

Entre altres destins, anirem a l'"Illa dels oblidats" amb Robert Stolz, compositor i director d'orquestra austríac, considerat una de les grans figures de l'opereta vienesa del segle XX. Va escriure operetes, cançons i nombroses bandes sonores per al cinema. Durant l'ascens del nazisme, va ajudar jueus i refugiats polítics a escapar-se d'Àustria i Alemanya, i finalment es va exiliar als Estats Units. Allà va continuar la seva carrera i va obtenir dues nominacions als Premis Oscars per la seva música. Després de la guerra, va tornar a Viena, on es convertir en una autèntica institució de la música lleugera vienesa.

Avui el nostre particular viatge ens portarà, entre altres destins, a l'estrena a Barcelona d'"El carnaval dels animals", de Camille Saint-Saëns. Va ser el 26 d'octubre del 1922. Feia un any que el mestre francès havia mort i Pau Casals, amb qui sempre va mantenir una excel·lent relació, el va voler homenatjar. L'estrena va anar a càrrec de l'Orquestra Pau Casals sota la direcció dels dos pianistes Blai Net i Rafael Gálvez. Perquè es tracta d'una partitura per a conjunt de cambra format per dos pianos, cordes, flauta, clarinet, xilòfon i harmònica de vidre (o celesta). El lloc va ser en el Palau de la Música Catalana. El mestre l'havia escrit el 1886 mentre estiuejava en un petit poble d'Àustria.

Aquest dilluns, entre altres destins, viatjarem amb un dels cantants més cobejats de la història, Carlo Broschi. Va ser ell mateix qui es va batejar amb el nom artístic de Farinelli, agafat d'un magistrat i mecenes italià. Nascut en una família de la baixa noblesa, viatjarem amb ell. Si avui en parlem és perquè va passar a engruixir les llistes de castrats de la història. Com tots els altres nens va ser castrat per aconseguir mantenir la veu i arribar a ser una brillant i singular estrella de l'univers musical.

Aquest divendres, al club de lectura del "Gran tour", he escollit el cèlebre poema i monòleg "Què és un petó?" (acte III), el moment culminant on Cyrano de Bergerac declara indirectament el seu amor a Roxana mentre ajuda el jove i apassionat Christian. Amagat en la foscor sota el balcó, Cyrano dicta a Christian les paraules exactes per conquerir-la, definint el petó com un jurament d'amor en miniatura i un pacte de l'ànima. Quina música li posarem com a banda sonora?

Aquest dijous, entre altres destins, viatjarem amb una de les cartes més boniques que un pare ha escrit a la seva filla. El pare era filòsof i escriptor i va ser un personatge decisiu de la Il·lustració francesa, Denis Diderot, i la filla, Marie-Angélique, doncs, hauria pogut ser una reputada música a no ser pel seu pare, que li va fer deixar la carrera de música per fer un bon casament! Com a souvenir, un poema dedicat a una filla, dels més bonics també que s'han escrit. El poeta havia nascut a Barcelona i la filla es deia Júlia!

Avui, entre altres destins, viatjarem a l'"illa dels oblidats" per conèixer Josepa Moreu i Fornells, coneguda familiarment com a Pepeta Moreu, una de les dones més singulars de la Catalunya de finals del segle XIX. Nascuda a Mataró el 1857, va ser pianista, mestra, empresària, cooperativista, defensora dels drets de les dones i dona de cultura, tot i que ha passat a la història sobretot per haver estat el gran amor no correspost d'Antoni Gaudí. Tanmateix, reduir-la a aquest paper seria una injustícia perquè la seva vida, marcada per la independència personal, els viatges, la cultura i la superació de les adversitats, és extraordinària en si mateixa.

Aquest dimarts, entre altres destins, anirem a l'estrena d'una obra d'Eduard Toldrà, els "Sis sonets" per a violí i piano. Composta com a sis peces independents i cadascuna inspirada en un sonet d'un autor diferent, l'obra va ser escrita el 1921 i premiada aquell mateix any pel Concurs Musical Eusebi Patxot i Llagostera. L'estrena va tenir lloc el 28 de desembre del 1922, al Palau de la Música Catalana, i va ajudar a allargar la llista d'obres de compositors catalans que s'estrenarien des de la inauguració del Palau fins al 1936, un total de 180 obres.

Avui, al nostre club de lectura particular del Gran Tour, he convidat un escriptor francès del Renaixement. Michel de Montaigne reflexiona, entre d'altres, sobre una qüestió, en la seva obra mestra, "Assaigs" (concretament al capítol III, 9, sobre la vanitat), on escriu: "Però hi hauria d'haver algun càstig de les lleis contra els escriptors ineptes i inútils, com n'hi ha contra els vagabunds i els desocupats." La música que he escollit és adient per a aquest text. Us agradarà!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta que el compositor italià Rossini va adreçar a un amic tenor, també italià. Aquest li havia demanat una obra per a la seva filla, que era cantant, i Rossini, molt educadament, li recorda que si està apartat dels escenaris des de fa anys és perquè no té gaire res de nou a dir, al contrari, avorriment i tedi. Com a souvenir parlem de la malaltia que sembla que patia feia anys el músic. Ell, que sempre es mostrava alegre i content, en el fons patia tristeses i poques ganes d'estar amb gent.

Aquest dimecres anirem, entre altres destins, a l'Illa dels Oblidats. Vull que rescatem de l'oblit dues artistes: Anna Sosenko, compositora, productora i representant artística nord-americana molt influent en el món del cabaret i l'espectacle dels anys 30 i 40. Va ser coneguda per ser l'autora de "Darling, Je Vous Aime Beaucoup" (1935) per haver impulsat i gestionat la carrera de la gran cantant de cabaret Hildegarde.

Avui, entre altres destins, anirem d'estrena a Copenhaguen, el 27 d'abril del 1897. Ho fem amb Carl Nielsen , el compositor danès i el seu "Hymnus amoris" (Himne a l'amor), per a solistes, cor i orquestra, op. 12, la primera obra coral del seu catàleg. La inspiració li va venir mentre estava de lluna de mel a Itàlia, a Pàdua, el 1891. Ell i la seva dona, la pintora i escultora Anne Marie Brodersen, van quedar impressionats amb el quadre de Ticià "El miracle d'un marit gelós" i d'aquell moment va sorgir aquesta música. Com a souvenir, parlarem de l'Anne Marie, que va ser molt més que una escultora!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens farà viatjar amb el cubà Ernesto Lecuona. L'acompanyarem a un viatge que va fer a l'Argentina l'any 1936 quan ja era un músic conegut. Doncs, entre altres propostes que li van fer, una va ser treballar en una emissora de ràdio. Fent què? Doncs haureu de fer el viatge i així ho sabreu. I també parlarem d'una de les seves cançons més famoses, "Siboney"!

Avui al nostre particular tour, entre altres destins, us proposo un prec que m'ha fet arribar un oient mallorquí: "Sé que és molt tard per fer una proposta per a aquest divendres, però seria bonic que 'El souvenir' fos el cant de 'La Balanguera'. Per què? Doncs perquè aquest divendres, a les vuit del vespre, fa exactament cent anys que es va cantar per primera vegada al Palau de la Música Catalana. La música l'havia escrit Amadeu Vives, basant-se en el poema de Joan Alcover i Maspons enguany que també celebrem el centenari del seu traspàs." Avui divendres, a les dotze del migdia, i a les vuit del vespre, des de tots els racons de la geografia mallorquina i organitzat per OCB, s'entonarà l'himne mallorquí, com una reafirmació de la identitat i la personalitat d'aquest poble. I sí, Josep Lluís, clar que sí, avui tots els oients d'"El gran tour" cantarem junts, des d'on siguem i amb tots vosaltres, "La Balanguera"!

Viatjarem, entre altres trajectes, amb la llegendària carta que Giacomo Puccini va adreçar a un crític musical: "Els crítics són com les mosques: molestos, però inútils." Un periodista havia escrit que l'art de Puccini es reduïa a una sola lletra: la v, de vulgaritat! Ell en canvi creia que la v era de victòria!

Avui al nostre particular tour, entre altres indrets, anirem a rescatar de l'oblit una formació. Sí, l'anomenada Institut Orquestral. La seva presentació pública va tenir lloc el 6 de maig del 1934, al Palau de Projeccions de Montjuïc, a Barcelona, i es tractava d'una orquestra que era molt més que això perquè unia ensenyament musical, interpretació i cursos per adquirir la pràctica i la tècnica necessàries per formar part d'una orquestra. La formaven membres de l'Associació Obrera que havia fundat Pau Casals el 1926: sabaters, pintors, xofers, enquadernadors, empleats de ràdio, impressors, sastres, barbers, empleats de banca, torners, fusters i fins i tot algun jubilat.

Com cada dimarts, entre altres destins, anirem d'estrena. En aquesta ocasió va tenir lloc en el primer Festival del Teatre de Bayreuth, el 17 d'agost del 1876. Aquell dia, en aquell indret, s'estrenava "El crepuscle dels déus", l'últim dels quatre drames musicals èpics que constitueixen la tetralogia de "L'anell del Nibelung", de Richard Wagner. Com a souvenir sabrem el perquè d'aquell famós teatre de Bayreuth que es va construir expressament per a les òperes de Richard Wagner i que es va inaugurar el 1876!

Avui, entre altres destins, viatjarem a la Barcelona de mitjans del XIX, per rememorar un lloc que va obrir al públic el 19 d'abril del 1853. Estava situat a la dreta del passeig de Gràcia i es deia Els Camps Elisis. Durant uns quants anys llargs va ser el lloc d'esbarjo més luxós i majestuós de Barcelona. Ho era pels seus salons, el seu teatre, també pels jardins extraordinaris que l'embolcallaven, un espai de lleure on el públic podia gaudir de bona música, de bon teatre i a més a més participar en activitats lúdiques que tenien lloc als jardins, amb funcions i atraccions, com veritables parcs europeus.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat un llibre del club de lectura d'"El gran tour". És del badaloní Joan Rosàs i porta per títol "Paret mestra". Unes reformes a la casa pairal són el punt de partida d'aquest llibre perquè a poc a poc aniran aflorant els records i totes les vides que hi han viscut. En el transcurs d'un dia, l'autor ressegueix totes les èpoques, explorant en detall la masia i alguns aspectes de la seva humil anatomia, però també aprofundint en trets i tradicions que acompanyen la vida rural. Com a souvenir "el mestre de senys". Té a veure amb el llibre i us agradarà molt, moltíssim!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta, plena de reflexions, que el compositor i químic Aleksandr Borodín va escriure a una amiga. Entre altres coses, li diu: "A tot home, més o menys egoista, li agrada parlar d'ell mateix. I com que jo soc un home, no estic exempt d'aquest defecte i començaré, doncs, parlant-li de mi." L'amiga és Ivanova Karmalina, una cantant i moltes coses més, algunes relacionades amb el Grup dels Cinc rus i que descobrireu si feu el viatge. No us decebrà!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat a l'Illa dels oblidats, com cada dimecres. Aquesta setmana he rescatat de l'oblit dos germans valencians. Ell, Josep Iturbi Bàguena, pianista, compositor i director d'orquestra; ella, Amparo Iturbi Báguena, pianista. Junts s'embrancarien en una aventura americana, i van fer diverses aparicions en pel·lícules de Hollywood. Havien nascut poc abans d'acabar el s. XIX i tots dos van morir a Los Angeles. Els coneixeu?

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, i com cada dimarts, ens convida a una estrena, que ens porta al dia 27 d'octubre del 1919, al Queen's Hall de Londres, amb la Simfònica de Londres i Felix Salmond com a solista, però és que, a més a més, ens fa viatjar quaranta-tres anys després d'aquesta estrena per reviure aquesta música com si fos la primera vegada. Em refereixo quan, una adolescent de disset anys, Jacqueline du Pré, donava un impuls d'àngel a la partitura. Em refereixo al Concert per a violoncel, op. 85, d'Edward Elgar.

Entre altres destins anirem a Castelcuto, un poble sicilià on té lloc, durant la Segona Guerra Mundial, la trama del film "Malèna". Ella és una dona bella, bellíssima, i esdevé objecte de desig i enveja entre els habitants del poble. Un adolescent observa amb fascinació com Malèna pateix rumors, soledat i injustícies, i també es mostra la hipocresia social, la guerra i el pas de la innocència a la maduresa. La música la va escriure Ennio Morricone. Com a souvenir, "les femmes tondues" ("les dones rapades"). Té molt a veure amb la parada!

Avui "El club de lectura" d'"El gran tour", entre altres destins, ens fa viatjar amb Carles Fages de Climent i la seva "La balada del sabater d'Ordis". Es tracta d'un llibre de poemes de l'escriptor empordanès publicat l'any 1954. L'obra se situa al poble d'Ordis, a l'Alt Empordà, on havia viscut i mort un sabater que, després de veure la mort del seu fill i l'abandonament de la seva dona, va perdent el cap. El sabater va existir, es deia Anton Iglesias. Hi ha gent gran de la comarca que recordava que, quan feia tramuntana, es col·locava a un cantó de la Rambla de Figueres i dirigia el vent com si fos una orquestra: "Parteix pel mig aquella tosca canya i en fa una creu que endinsa un pam al sol." La banda sonora us sorprendrà!

Entre altres destins, anirem a l'estiu de l'any 1812, quan Beethoven escriu una de les seves cartes més famoses i enigmàtiques. És la carta dirigida a l'estimada immortal: La carta acaba dient: "Sempre teu, sempre meva, sempre nostre. L." No queda clar a qui va dirigida, encara avui és un misteri, però mostra la seva vida sentimental complicada en paral·lel a una etapa creativa molt productiva. Aquesta carta coincideix temporalment amb la composició de la Simfonia número 7. Com a souvenir, parlem de "Les lletres de Beethoven" que es van editar a Catalunya l'any 1927, amb motiu del centenari. Estan escrites en català i són les seves cartes. És que aleshores en deiem lletres, de les cartes! En parlem!

Avui al nostre particular viatge, ens porta, entre altres destins, a finals del Renaixement, a la ciutat italiana de Ferrara, quan un grup de dames cortesanes enamoraven tots aquells que les sentien cantar. Eren les conegudes com el Concerto delle donne, un conjunt vocal femení, i més endavant també de ball, que revolucionaria el paper de la dona en la música professional.

El nostre particular tour ens farà viatjar, entre altres destins, cap a "El cant de les estrelles" d'Enric Granados. Tot i el grandíssim èxit que va obtenir el dia de l'estrena, l'11 de març del 1911, l'obra va desaparèixer. Granados no va publicar la partitura i ni ell ni cap altre pianista van tenir ocasió de tornar a interpretar-la. Després de la mort del mestre, només cinc anys més tard d'aquella estrena, els diversos manuscrits de l'obra van descansar a l'arxiu familiar fins que l'any 1938 un dels fills de Granados va rescatar-la de l'oblit, però tot van ser problemes. Si voleu, us ho explico!

Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens porta a viatjar amb la mítica sèrie d'aventures i ciència-ficció "Star Trek". La idea parteix del s. XXIII, imaginant un futur en què la humanitat ha superat guerres i divisions per explorar l'univers de manera pacífica. A bord de la nau Enterprise, una tripulació diversa recorre nous mons buscant coneixement i contacte amb altres civilitzacions. Amb reflexions ètiques sobre el poder, la guerra, el racisme i la tecnologia, la sèrie planteja valors com la cooperació, la diversitat i el progrés científic dins de la Federació Unida de Planetes. Reflexionarem sobre el futur de la humanitat i la consciència constant dels riscos humans. "Llarga vida i prosperitat".

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens acosta a "Nagori", que significa literalment l'empremta de les onades, i designa en japonès la nostàlgia de la separació i, en particular, la nostàlgia de l'estació que acaba, que ens deixa. Viatjarem amb aquest llibre de la japonesa Ryoko Sekiguchi i també reflexionarem al voltant d'un pensament de l'escriptor mallorquí Biel Mesquida: "Fer memòria": "Vull fer la vida lenta perquè passin els dies sense témer-se'n amb la serenitat de les estacions que arriben justes en cada cicle amb l'humus de la memòria alimentant-les sense treva". Què ens fa diferents?

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens porta a les melodies de posta. En concret, a l'octubre del 1910, quan l'escriptor Lev Tolstoi, que en aquell moment tenia 82 anys, va escriure la darrera carta a la seva dona, Sofia, també escriptora, a més de la seva transcriptora, traductora, editora, agent literària i mare dels tretze fills que van tenir i que ella va educar. Li deia: "He decidit fer ara el que volia fer fa temps: marxar. Com els hindús, que, quan han arribat als 60 anys, se'n van a un bosc; com cada home vell i religiós que vol consagrar els darrers anys de la seva vida a Déu i no a les bromes, als jocs de paraules, a les xerrameques (...)".

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha portat per diferents ciutats d'Itàlia per acabar a Venècia. Durant els segles XVI i XVII va ser segurament la capital de la música i les arts, i un dels càrrecs més cobejats sabeu quin era? Doncs el de mestre de capella a la basílica de Sant Marc. Seguint Giovanni Legrenzi, un dels compositors clau de la música barroca italiana, sabrem la seva importància i la del càrrec, un dels més prestigiosos, musicalment parlant, en l'Europa d'aquell moment. Com a souvenir, us proposo unes històries i unes músiques que us agradaran, i molt, que ens coneixem!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb la Música per a un funeral maçònic, KV 477, de Mozart. Escrita per a un servei maçònic celebrat el 17 de novembre del 1785 en memòria de dos germans maçònics del compositor i membres de l'aristocràcia vienesa. Aquest serà el pretext també per endinsar-nos en l'organització maçònica de la qual Mozart va ser membre durant els últims set anys de la seva vida i que va jugar un paper molt important. Com a souvenir us he portat "La Martiniana", una cançó mexicana que parla de la mort però des d'una perspectiva completament diferent.

Avui el nostre tour, entre altres destins, ens fa viatjar amb l'escriptor italià del segle XIII Rustichello de Pisa, conegut principalment per coescriure amb Marco Polo "Il milione" ("Els viatges de Marco Polo"). Els dos van coincidir com a presoners a Gènova cap al 1298, on Rustichello va transcriure els relats de viatges de Polo per Àsia, donant-los forma literària en francès-italià, cosa que va ajudar a difondre les meravelles d'Orient a Europa. [reposició]

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens fa viatjar amb una carta de l'escriptor i filòsof Albert Camus a l'actriu gallega María Casares: «T'espero: espero la calma del capvespre, espero el nostre temps, la llum obliqua, aquesta pausa entre el dia i la nit. La pau arribarà, sens dubte. Però no puc imaginar una altra pau que la dels nostres dos cossos units, la de les nostres mirades lliurades l'una a l'altra; no tinc cap altra pàtria que tu.» Com a souvenir, Francine Fauré.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens porta al maig del 1977, quan el Diari de Barcelona publicava una article on parlava de la guitarrista argentina María Luisa Anido: "Si haguéssim de sintetitzar en dues paraules el seu art, diríem que és poesia pura." Va ser el mateix Miquel Llobet, deixeble de Tàrrega, qui de gira per Llatinoamèrica es va interessar pel talent precoç d'aquella nena que havia començat a estudiar guitarra als 5 anys i havia debutat quan en tenia 11. Per a aquella ocasió, el seu pare la va obsequiar comprant-li la famosa guitarra Torres que havia estat propietat del mestre Tàrrega. Com a souvenir, parlarem del gran luthier de guitarres que havia començat com a fuster.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens fa viatjar a l'any 1779, quan Wolfgang von Goethe va fer una estada a Suïssa, la segona vegada que visitava aquell país. Va ser en una excursió que va fer de dos dies quan, davant la contemplació meravellada de les cascades de Staubbach, va escriure el poema "Els esperits sobre les aigües". Anys després, el 1821, Franz Schubert el va musicar.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat al 25 d'abril del 1880, quan l'Escolania de Montserrat interpretava per primer cop, a la basílica de Montserrat, el "Virolai": "Rosa d'abril, Morena de la serra, de Montserrat estel: il·lumineu la catalana terra, guieu-nos cap al Cel..." Aquell dia el mestre Rodoreda i el poeta Verdaguer no es podien imaginar que aquella composició, amb el pas dels anys, esdevindria un dels símbols més significatius de Catalunya.

Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens porta al club de lectura d'"El gran tour": "La música serveix per respirar, per ser feliç, per acostar-se a la veritat. La música transforma les persones, les fa més intel·ligents i, sobretot, més bones. La música és un camí cap a l'eternitat". Aquestes són algunes de les reflexions que proposa Jaume Cabré a "Baix continu", una antologia de contes enllaçats tots ells per la música. Aquí viatjarem, amb ell, Franck i un poeta de la Catalunya del Nord.

Ens passejarem per la diada de Sant Jordi, i entre flors, dracs, roses i llibres, ens endinsarem en el món de Jacint Verdaguer amb "Discursos, articles i pròlegs". Es tracta d'un treball que aplega bona part de la seva producció en prosa. El llibre recull la seva faceta més personal amb reflexions literàries, escrits de caràcter social i religiós i viatges. Amb ell, anirem a la seva estimada capella de Sant Jordi: "La capella de Sant Jordi és per mi, lo que pel mariner que navega és lo port de la pàtria."

L'any 1914, l'Òpera de París encarregava el llibret, per a un ballet, a la coneguda escriptora francesa Sidonie Gabrielle Colette. No era el primer cop que Colette rebia una proposta musical, tot i que no ho havia acceptat mai, però aquesta vegada no s'ho va pensar dos cops. En vuit dies, Colette tenia enllestit el text de la fantasia lírica, l'"Enfant et les sortilèges". Un treball sobre la reflexió de la infantesa, en què l'autora es va inspirar en la seva filla i el seu petit món, per això ho va subtitular "Divertiment per a la meva filla".

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens fa viatjar a l'estrena d'una obra que el mestre Pau Casals va compondre quan tenia quinze anys i que no s'ha estrenat fins fa tres anys. Es tracta de la seva "Missa de Glòria". Com a souvenir, i aprofitant la setmana de Sant Jordi hem estat amb un contemporani de Casals, el barceloní Ramon Miquel i Planas, un bibliòfil per antonomàsia. La seva vida va estar dedicada exclusivament al llibre en totes les seves manifestacions: editor, traductor, empresari, assagista, investigador, escriptor, poeta, bibliògraf, historiador de la llengua i la literatura catalanes i més coses. Per cert, va escriure una novel·la que parla de llibres, un assassí i Barcelona!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens fa viatjar amb una novel·la: "Viatjar és molt útil, fa treballar la imaginació. Tota la resta és només desil·lusió i fatiga. El nostre viatge és purament imaginari." Aquí anirem amb "Viatge al fons de la nit", de Louis-Ferdinand Céline, que va inspirar el director Sorrentino per a l'inici de la seva pel·lícula "La gran bellesa". La música és un mosaic eclèctic que combina música clàssica, coral, electrònica i contemporània. Aquest és el primer dels cinc tours que aquesta setmana de Sant Jordi dedicarem als llibres. Llibres i música!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens porta a començar amb una reflexió de vida. És una cançó del 1955 i porta per títol "C'est la vie". La van escriure dos músics nord-americans, lletra i música, i ens trasllada a aquella època daurada de la música francesa, quan estava de moda internacionalment. Després de la Segona Guerra Mundial, París es veia com la capital del Romanticisme i l'art, i molts compositors estrangers volien captar aquest aire francès. Era habitual fer cançons d'estil francès perquè sonaven sofisticades, exòtiques i xics. I a partir d'aquí, entrem en el món de les vanitats, dels oblits, de la diversió, i de les paraules, moltes paraules i música, esclar!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb el compositor txec Bedrich Smetana a finals del 1874. Aleshores tenia cinquanta anys, i escriu a un amic: "El 20 d'octubre vaig perdre deixar de sentir-hi del tot." Després de perdre l'audició a l'orella esquerra al setembre, perdria la de la dreta un mes després, l'octubre del mateix any, i això el va obligar a retirar-se de la vida pública, però no va deixar de compondre. En aquell moment havia començat a treballar en el cicle de poemes simfònics "La meva pàtria", una oda a la seva terra. Dos anys després, completament sord, escrivia el Quartet de corda n. 1 "De la meva vida". Segons el compositor, volia imaginar el transcurs de la seva vida en tons.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens acosta al món d'una violoncel·lista que ho hauria donat tot per ser escriptora. Però en aquells temps, a principis del XX, les noies havien d'obeir el pare, i més si era escriptor. En tot cas, la música no va ser un embelliment en la seva vida, la música va ser el mitjà durant molt anys amb què es guanyaria la vida, es divertiria, coneixeria món, s'avançaria al seu temps, que la prepararia i la deixaria en el camí que finalment, la portaria al món de la literatura. Era gironina i es deia Aurora Bertrana.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens fa viatjar amb la música de dos músics negres, tal com els hi agradava que els hi diguessin. El primer va ser compositor: "Amb la meva música no vull imitar ni a Beethoven, ni a Brahms, ni a ningú. Vull que quan la gent l'escolti digui que és la música d'un negre." La segona va ser cantant, tot i que volia ser pianista de música clàssica, però ser negre i música estava renyit amb la idea d'aspirar a tocar el repertori reservat només per als blancs.

Avui el nostre viatge particular, entre altres destins, ens endisa al centre del poder polític dels Estats Units, a Washington D.C. Hi anirem amb la música de Jeff Beal escrita per a la sèrie "House of cards". Una història sobre el món de la política nord-americana centrada en l'ambició i les manipulacions d'un congressista. Com a souvenir us podia portar un munt de coses, però m'he quedat per parlar d'Artemis 2 i la música que van escollir els quatre membres de la missió!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb un llibre del neuròleg Oliver Sacks: "Musicofília: relats de la música i el cervell". Es tracta d'un estudi interessantíssim sobre la relació entre la música i el cervell humà a través de casos reals de pacients. Sacks explica que la música no és només entreteniment, és una part fonamental del cervell i de la identitat humana i pot influir en les emocions, en la memòria i fins i tot en la salut. El llibre està format per diferents històries clíniques agrupades en temes i jo m'he fixat en un cas real d'un accident cerebral, que el pacient va desenvolupar un talent musical inesperat. És la història de Tony Cicoria, un cirurgià que no tenia cap interès especial per la música fins que un dia és colpejat per un llamp mentre parla per telèfon. Sobreviu, però després de l'accident experimenta canvis inesperats: desenvolupa una obsessió sobtada per la música, especialment pel piano.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una obra de Johannes Brahms, "Nänie", basada en un poema de Friedrich von Schiller que porta el mateix nom. "Nänie" és un lament poètic sobre la fugacitat de la bellesa que utilitza la mitologia grega per il·lustrar la mort del que és bell. El poema esmenta la mort d'Adonis --estimat per Afrodita--, la desaparició de les nereides i el lament per Aquil·les, i destaca que fins al més bell ha de morir.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una parella molt desconeguda que va tenir un paper molt important en el món de la música. Ella es deia Vally Weigl. Va néixer a Viena el 1894 i va ser compositora i una de les pioneres en musicoteràpia als Estas Units. Ell es deia Karl Ignaz Weigl i també va néixer a Viena, tretze anys abans que ella. En el seu apogeu compositiu, les seves obres feien que fos considerat com un dels millors compositors de la seva generació. Tots dos eren jueus i, després de l'esclat de la II Guerra Mundial, van decidir marxar als Estats Units. L'arribada dels Weigl a Nova York va ser agredolça. Tot i que van ser rebuts calorosament i van gaudir del suport de diverses organitzacions d'ajuda, ella va tirar endavant amb èxit la seva carrera, però ell no se'n va sortir. El seu nom va desaparéixer per sempre.