En guàrdia!

Capítol 1294. A finals del segle XVIII, es documenta la presència a Catalunya d'un moble de força acceptació per part de les classes nobles arreu d'Europa: es tracta de l'escriptori de tambor, amb una tapa que quedava amagada dins de la mateixa peça un cop oberta. Un d'aquests escriptoris, decorat bellament amb treballs d'ebenisteria, es va fer per a Francisco González de Bassecourt, comte d'El Asalto, capità general de Catalunya entre el 1778 i el 1790 i màxima autoritat política, militar i judicial, segons el nou model d'organització territorial implantat a la fi de la guerra de Successió. L'escriptori, d'una forta càrrega simbòlica, es va concebre per representar el poder i l'estatus social i intel·lectual del propietari. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb la doctora en Història de l'Art Mònica Piera Miquel, presidenta de l'Associació per a l'Estudi del Moble i autora del llibre "L'art de pintar amb fusta".

Capítol 1293. A partir de l'obra de Lluís Domènech i Montaner, a cavall entre el segle XIX i el XX, s'iniciava una de les nissagues d'arquitectes més importants de Catalunya. Al llarg de quatre generacions, la família Domènech ha continuat fent aportacions arquitectòniques adaptades al context polític i social d'èpoques força turbulentes, marcades per guerres, dictadures i canvis de règim polític. Des de concepcions diferents de l'ofici, i passant pel neoclassicisme, el modernisme i el noucentisme, entre els membres d'aquesta nissaga es poden establir diversos lligams. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Domènech Girbau, doctor en Arquitectura, besnet de Lluís Domènech i Montaner i autor del llibre "Els Domènech, una nissaga d'arquitectes", editat per Viena.

Capítol 1292. El mallorquí Joan Baptista Picornell, personatge culte i polifacètic, va sortir de l'illa de ben jove, a la segona meitat del segle XVIII, i no hi va tornar mai més. La seva va ser una biografia amb moltes etapes: pedagog influït per les idees de la Il·lustració, defensor convençut de la igualtat de tots els éssers humans, escriptor, metge i activista revolucionari... En tot el que va fer, el va guiar la lluita contra els privilegis de l'Antic Règim, que el va portar a liderar el moviment independentista d'algunes colònies espanyoles al Nou Món. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el naturalista Joan Mayol Serra, que ha estat diputat i conseller d'Agricultura de les Balears i que debuta en la narrativa amb la novel·la "El sediciós: Vera història del revolucionari mallorquí Joan Baptista Picornell", de la Nova Editorial Moll.

Capítol 1291. A partir del segle XV, i durant bona part de l'edat moderna, arreu d'Europa va sorgir una suposada pràctica que aparentment atemptava contra l'ordre establert i la religió cristiana. La persecució de la bruixeria va resultar especialment cruenta i macabra a Catalunya, on va afectar sobretot les dones. Les torturaven i les condemnaven a morir, normalment a la forca, acusades de comportaments herètics, pactes malèfics amb el diable i de practicar màgies perilloses, però en molts casos eren simplement llevadores o remeieres. En un país empobrit i en crisi, la cacera de bruixes, fonamentada en falsedats, supersticions i ignorància, va permetre assenyalar un suposat enemic interior. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb la mestra, filòloga i escriptora Anna Grau Gimeno, autora del llibre "La bruixeria a Catalunya: Història d'una cacera contra les dones", amb il·lustracions de Laia Baldevey i editat per Efadós.

Capítol 1290. El record del rei Jaume I no es fonamenta únicament en els textos de les cròniques medievals, sinó també, i sobretot, en les imatges que han estat transmeses a través de les festivitats, les cerimònies cíviques i rituals, les armes, els retaules, les miniatures o les relíquies. La construcció de la memòria de Jaume I com un rei guerrer i legislador va tenir molt en compte aquests elements visuals durant la baixa edat mitjana. L'arquitectura i les arts van contribuir a engrandir l'aura de Jaume I com un heroi conqueridor a tots els territoris que va governar, i al País Valencià de manera molt especial. En parlem amb Àngel Casals, catedràtic d'Història Moderna de la UB, i Francesc Granell, professor ajudant, Doctor en Història de l'Art per la UV amb la tesi "L'aura de la memòria. La imatge de Jaume I en la València baixmedieval" i autor del llibre "Jaume I en la València baixmedieval. La memòria del rei a través de la imatge", de Publicacions de la UV.

Capítol 1289. En els inicis de la Revolució Francesa, el 17 de juny de 1789, es va constituir una Assemblea Nacional que substituïa els Estats Generals, les assemblees excepcionals convocades pel rei a la França de l'antic règim, on s'havien reunit fins aleshores representants de tres estaments: la noblesa, el clergat i el poble, o tercer estat. Desmarcant-se d'aquest ordenament d'antic règim, els membres del tercer estat es van reunir pel seu compte. Pocs dies després, el 9 de juliol, adoptaven el nom d'Assemblea Nacional Constituent. En les seves sessions, es definia un nou ordre econòmic, polític i social, però no tots els diputats estaven d'acord sobre el paper que havia de jugar el rei ni de quina manera es podien atendre les demandes individuals i col·lectives d'una societat en ple procés de transformació. En parlem amb Àngel Casals, catedràtic d'Història Moderna de la UB, i Maria Betlem Castellà i Pujols, doctora en Història per la UAB i la Université Paris 1 Panthéon Sorbonne.

Capítol 1288. Quan va morir el dictador, les pràctiques sexuals aparentment menys ortodoxes van començar a sortir de la clandestinitat. El franquisme no emparava cap mena de conducta sexual que no fos la de les parelles casades i que busquessin engendrar fills. Però moltes persones feia temps que buscaven expressar-se sexualment d'una manera diferent. Unes d'aquestes pràctiques que, molt lentament, van sortir del secretisme van ser les de l'anomenat "bondage" o submissió i el sadomasoquisme, anomenats en l'argot amb les sigles BDSM. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el psicòleg, sexòleg i terapeuta de parella Ignasi Puig Rodas, doctor en Sociologia amb la tesi doctoral "Kinkybèria. Processos de creació identitària BDSM a l'estat espanyol".

Capítol 1287. El castell de Sant Ferran de Figueres es va concebre com un projecte faraònic, una fortalesa destinada a convertir-se en la principal defensa fronterera. Amb el Tractat dels Pirineus del 1659, la frontera francesa havia baixat fins als Pirineus, i per a la monarquia hispànica calien nous punts de vigilància; tot i així, els Habsburg van trigar un segle a ordenar la construcció d'una fortificació a l'Empordà, en temps de Ferran VI. Els veïns del nord no van trigar a qualificar aquella edificació imponent, més impressionant per com es veia des de l'exterior que no pas pels recursos que hi havia a l'interior, com a "une belle inutile". En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el periodista i escriptor Xavier Febrés, autor del llibre "La fabulosa història del castell de Sant Ferran. Una mirada d'avui a tres segles de vida".

Capítol 1286. La vida i l'obra d'Antoni Gaudí, una de les personalitats catalanes més destacades de tots els temps, ha estat àmpliament estudiada des de tots els punts de vista. L'empremta de la seva visió arquitectònica en obres tan destacades com la Casa Vicens, el Palau Güell, la Casa Batlló, la Pedrera o la basílica de la Sagrada Família van fer d'ell un artista únic i incomparable. Molt menys coneguda és la dimensió humana, la d'un treballador tenaç i incansable, marcat per l'austeritat i l'espiritualitat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Armand Puig i Tàrrech, prevere, doctor en Ciències Bíbliques i president de l'Agència de la Santa Seu per a la Valoració i la Promoció de la Qualitat de les Universitats i Facultats Eclesiàstiques, que també és l'autor del llibre "Antoni Gaudí, vida i obra".

Capítol 1285. A finals del segle XIX, una disputa científica va remoure les teories sobre l'evolució. Els treballs de Francis Galton, el cosí de Darwin, sobre els mecanismes hereditaris van acabar provocant una escissió entre els seus deixebles que no es va resoldre fins a inicis del segle XX. Uns es van centrar en els trets físics que varien de forma contínua i en l'aplicació de mètodes estadístics aplicats a la biologia, mentre que els altres es van centrar en les variacions discontínues, que encaixaven perfectament en les lleis del frare agustí Gregor Mendel, publicades originalment el 1865 però ignorades durant més de tres dècades. La polèmica entre biomètrics i mendelians va acabar posant els fonaments de l'estudi de la genètica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Vilà i Teixidor, genetista quantitatiu, treballa en una empresa de millora genètica de cultius, Bayer Crop Science, i està fent el doctorat a la Universitat de Wageningen, als Països Baixos.

Capítol 1284. Al llarg dels anys 50 del segle passat, el públic occidental va descobrir el cinema d'un país tan remot com el Japó, que havia estat aïllat de l'exterior durant segles i que després d'un període d'obertura al món acabava de perdre una guerra. La indústria del cinema japonès havia estat potent des dels inicis del cinema mut, però entre el 1950 i el 1965 es va obrir al món, gràcies sobretot a tres cineastes fonamentals, tot i que no van ser els únics: Akira Kurosawa, Kenji Mizoguchi i, una mica més endavant, Yasujiro Ozu. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista de l'"En guàrdia", professor a la UAB i autor d'un "Quadern de passatemps històrics", publicat per Columna.

Capítol 1283. Va ser un dels actors còmics catalans més populars i importants del segle XX: va aconseguir fer riure tot un país en els temps grisos de la postguerra i la dictadura. Ja fos al teatre, a la televisió o amb monòlegs, sàtires de costums i autèntics tractats de sociologia de l'època, aconseguia connectar amb la gent d'una manera especial, perquè se sentia reflectida en aquest barceloní de classe mitjana. Es deia Joan Camprubí i Alemany, i ha passat a la història pel seu nom artístic: Joan Capri. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el professor de Literatura Catalana de la UAB Jaume Aulet, autor de la conferència-espectacle "Joan Capri, el rei del monòleg i un dels mites de la cultura popular".

Capítol 1282. A inicis del segle XX, un imperi europeu va ser derrotat militarment per primera vegada a la història per un poble no occidental, concretament per una potència asiàtica en ascens. L'imperialisme rus i el japonès es van enfrontar a l'Extrem Orient, en un autèntic xoc de civilitzacions. La guerra russo-japonesa del 1904 va suposar un cop dur per a l'imperi tsarista; la seva derrota va esdevenir un catalitzador de les revoltes internes que desembocarien en la Revolució Russa. També va consolidar la condició de potència hegemònica del Japó, una societat profundament militaritzada. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Ribas, col·laborador de la web Històries d'Europa i divulgador d'història dels països de l'Est.

Capítol 1281. La figura d'Agustí Duran i Sanpere, prohom de la cultura catalana, va ser cabdal durant la primera meitat del segle XX per la dedicació intensa i polifacètica al coneixement i la divulgació del patrimoni nacional. Va treballar en camps com l'arqueologia, la història, la museografia, l'art... També, de manera destacada, es va dedicar a l'organització de diversos arxius. Va ser una de les vessants professionals en què més va brillar. De fet, va impulsar un model propi de gestió que permet considerar-lo el promotor i ideòleg de l'arxivística catalana. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pilar Cuerva Castillo, directora de l'Arxiu Nacional de Catalunya i comissària de l'exposició "L'arxiver Duran. Ideòleg de l'arxivística catalana", al vestíbul de l'Arxiu.

Capítol 1280. A finals del segle XX, les Terres de Ponent es van convertir en l'epicentre de la festa i l'oci nocturn a Catalunya. En el camí de Cervera a Fraga es van concentrar més de 500 locals nocturns, pubs i discoteques; només a Mollerussa n'hi va arribar a haver 50. La joia indiscutible de la corona estava situada al terme municipal de Golmés. Poc després de la mort de Franco, en aquest indret del Pla d'Urgell va obrir les portes la que seria la discoteca més gran d'Europa, referència obligada durant prop de 40 anys: la Big Ben. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el periodista, escriptor i guionista Francesc Canosa Farran, fundador del magazín La Mira, director de la revista Horitzons, de la productora de pòdcasts La Coctelera i de l'Editorial Fonoll i autor del llibre "La Catalunya discoteca: Big Ben, la conquesta de la nit", editat per Comanegra.

Capítol 1279. L'esclat de la Guerra Civil Espanyola va atreure fins a Catalunya moltes dones estrangeres disposades a donar-ho tot per derrotar el feixisme. Algunes fugien del nazisme i altres totalitarismes que estaven sacsejant el continent. La revolució social gestada a Barcelona per contenir el cop d'estat militar havia suposat per a elles un alè d'esperança. En un món que continuava menystenint el paper de les dones, n'hi va haver que van desplaçar-se al front, com a milicianes o reporteres, mentre que d'altres van lluitar a la rereguarda, escrivint, fent fotos, impartint conferències, recaptant diners o bé organitzant tasques sanitàries i assistencials. Totes elles actuaven mogudes per un ferm convenciment internacionalista. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Dolors Marín, doctora en Història Contemporània. També és autora del llibre "Dones de foc. Internacionalistes a Catalunya (1936-1939)", d'Angle Editorial.

Capítol 1278. En moltes poblacions del nostre país se celebren balls o representacions, en general lligades a fets religiosos, que han perviscut fins als nostres dies. Aquest és el cas del ball de Sant Crist, que es fa el mes de maig a Salomó, al nord-oest del Tarragonès. És un ball parlat hagiogràfic que s'ha representat des de mitjan segle XIX. Encara que aquesta representació té una antiguitat d'uns 180 anys, es basa en una tradició que es remunta a mitjan segle XVI. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el doctor Antoni Virgili Colet, professor d'Història Medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona. També és autor del llibre "El ball del Sant Crist de Salomó. Història, tradició, mite i identitat (1843-2022)", de La Banya Edicions.

Capítol 1277. En algun moment, entre el 44 i el 39 abans de Crist, la ciutat de Tàrraco va adquirir la categoria de colònia, després de més de 170 anys d'història comuna ibera i romana. En els anys posteriors, la nova colònia aniria adquirint importància política i estratègica, com a capital de la Hispània Citerior. El mateix emperador August va viure a Tàrraco entre el 27 i el 25 abans de Crist, per reposar de les lluites contra càntabres i àsturs. Era la primera vegada que l'imperi es governava des de fora de Roma. La llarga convalescència dels mals que patia l'emperador van convertir Tàrraco en el segon centre polític de l'imperi que tot just naixia. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Joaquín Ruiz de Arbulo, catedràtic d'Arqueologia de Grècia i Roma de la Universitat Rovira i Virgili.

Capítol 1276. Quan els historiadors miren el passat, per molt mètode científic que s'hi vulgui aplicar, és possible que hi introdueixin punts de vista contemporanis que acabin distorsionant la visió d'aquell moment. Això és el que va passar amb la construcció d'una certa imatge del rei Pere el Cerimoniós per part de la historiografia romàntica catalana del segle XIX, una imatge negativa que va influir en els historiadors més prestigiosos del segle XX. Aquestes interpretacions del rei del Punyalet van impedir fer una valoració adequada del seu paper central en el sistema polític medieval. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Gerard Puig Gavarró, doctor en Història Medieval per la Universitat Rovira i Virgili i professor associat d'aquesta universitat.

Capítol 1275. Durant l'estiu de 1641, Tarragona va ser l'escenari d'un dels episodis més brutals i, en aquells moments, decisius de la Guerra dels Segadors. Després de la derrota hispànica a Montjuïc, el gener d'aquell mateix any, la monarquia es va adonar que l'aixecament del Corpus de Sang a Barcelona no era una simple revolta. A la batalla de Montjuïc hi havien participat tropes franceses al costat dels catalans, però ara, mesos després, la guerra havia esdevingut del tot internacional. Tarragona era un port estratègic i una clau logística del país i havia quedat sota el domini hispànic. Era, per tant, un objectiu clau per als catalans i els seus aliats francesos. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Manel Güell, llicenciat en Història i arxiver.

Capítol 1274. Entre el 1785 i el 1790, un funcionari borbònic anomenat Francisco de Zamora va fer onze viatges per Catalunya. Les observacions que va copsar van quedar recollides en un diari de viatges, una obra de caràcter il·lustrat. Al mateix temps, feia arribar a tots els pobles, corregiments i partits judicials per on passava uns interrogatoris molt exhaustius sobre qüestions ben diverses: polítiques, administratives, socials... Eren enquestes extenses, que contenien 146 o 183 preguntes segons el cas i que aporten una panoràmica molt àmplia de com era la Catalunya de finals del segle XVIII. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb la gestora cultural Mònica Sala Esquius, doctora en Història per la Universitat Pompeu Fabra, amb la tesi doctoral "Catalunya a finals del segle XVIII a partir de les respostes als qüestionaris de Francisco de Zamora".

Capítol 1273. De la relació sentimental i professional entre Fritz Lang, un dels cineastes més importants de l'expressionisme alemany, i Thea von Harbou, escriptora i guionista, en va sorgir una de les obres més influents del cinema mut. "Metropolis", una visió futurista de la lluita de classes estrenada el 1927, molt més encertada en la concepció visual que en el tractament argumental. La pel·lícula va acabar de consolidar la complicitat artística d'una parella que acabaria trencant relacions pocs anys després. El motiu de la separació va ser l'ascens del nazisme, que Lang i Von Harbou van veure de manera diametralment diferent. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Duran, doctor en Cinema i Audiovisuals i professor de Cinema de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1272. A finals del segle XIX, els industrials catalans esperaven disposar de recursos energètics complementaris al carbó. Per això va ser tan prometedor el descobriment que les margues de la zona del Riutort, a l'Alt Berguedà, estaven impregnades de betum. A diferència dels pous de petroli convencionals, on el líquid brolla a pressió, aquí el petroli estava atrapat dins d'aquest tipus de roques bituminoses. Per extreure'l, calia picar la pedra i processar-la. Aquest va ser l'origen de la mina subterrània de petroli de Riutort, a Guardiola de Berguedà, coneguda popularment com la mina dels francesos, que va protagonitzar un dels episodis més singulars de la industrialització catalana. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el geògraf Ferran Sayes, guia de muntanya i professor de Medi Ambient a l'Escola Catalana d'Alta Muntanya.

Capítol 1271. Un dels fronts més combatius de la lluita antifranquista durant la transició a la democràcia va ser el moviment veïnal forjat als barris de les viles catalanes. A Barcelona, les associacions de veïns van protagonitzar un procés de ruptura i un desafiament al règim que va servir de model per a altres ciutats. Abans i després de la mort del dictador, van assolir una gran capacitat d'influència política i van influir en les decisions urbanístiques més enllà de l'àmbit metropolità. Aquest poder el van mantenir, amb alts i baixos, fins a l'arribada dels primers ajuntaments democràtics. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marc Andreu Acebal, doctor en Història per la UB i llicenciat en Periodisme a la UAB. També és autor del llibre "Barris, veïns i democràcia. El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986)", editat per L'Avenç.

Capítol 1270. El neolític, iniciat uns 10.000 anys abans de Crist, representa un punt d'inflexió molt important en la història de la humanitat. Les comunitats d'aquells temps van començar a adoptar costums i pràctiques que els feien la vida més fàcil. Entre altres novetats, al neolític es va iniciar la domesticació de les quatre principals espècies ramaderes productores d'aliments: ovelles, cabres, bous i porcs. Aquest procés es va donar per primera vegada al Pròxim Orient, a la zona de l'actual Síria, al sud-est de Turquia i a l'Iraq. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Carlos Tornero, arqueòleg i catedràtic de Prehistòria per la UAB i membre de l'Academia Joven de las Ciencias. Treballa en un projecte per estudiar restes animals en jaciments arqueològics del Pròxim Orient a partir de la composició química, seleccionat i finançat per Brussel·les.

Capítol 1269. En el primer terç del segle XX, l'arqueologia va experimentar un auge molt important a Catalunya, amb figures com la del catedràtic de Prehistòria Pere Bosch Gimpera al capdavant. Una de les persones que s'hi va dedicar, motivat pel patrocini econòmic de Francesc Cambó, va ser el gironí Josep Gibert i Buch. Va ser el primer català que participava en una excavació arqueològica a Palestina, però no sentia una veritable vocació per la tasca i tampoc no va demostrar la professionalitat necessària. El caràcter bohemi de Gibert va acabar malmetent una trajectòria prometedora malgrat els bons contactes que tenia amb algunes de les grans personalitats acadèmiques i polítiques de la seva època. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Vidal Palomino, catedràtic d'Història Antiga de la UAB, director de la revista "Historiae" i autor del llibre "L'arqueòleg de Cambó. Notícia biogràfica i epistolari de Josep Gibert i Buch", del Servei de Publicacions de la UAB.

Capítol 1268. El tsar Nicolau II havia governat l'imperi rus des del 1894, però en el canvi de segle cada vegada més sectors de la societat qüestionaven el règim autòcrata. L'espurna definitiva es va produir el 22 de gener de 1905, el 9 de gener segons el calendari julià utilitzat a Rússia. En aquell Diumenge Sagnant, els soldats van disparar contra la multitud concentrada davant del Palau d'Hivern de Sant Petersburg, que implorava millors condicions de vida. A partir d'aleshores es van multiplicar les vagues, les protestes i els motins per part de camperols, obrers industrials i la classe mitjana urbana. Havia pres la flama de la Revolució del 1905. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Puigsech, doctor en Història Contemporània per la UAB.

Capítol 1267. El 7 de novembre de 1893 el Gran Teatre del Liceu estrenava temporada. A l'inici del segon acte de la representació de "Guillem Tell", el jove anarquista Santiago Salvador va llançar dues bombes Orsini sobre la platea des del cinquè pis, amb la intenció de provocar una gran mortaldat entre la burgesia de la ciutat. Una de les bombes va esclatar entre els respatllers de les butaques 27 i 28 de la fila 13. Va matar vint persones i en va ferir vint-i-set. Aquesta acció suposava el naixement d'un nou tipus de terrorisme internacional, que no apuntava a líders polítics i objectius concrets, sinó que buscava estendre el pànic entre la població civil de manera indiscriminada. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Èric Lluent, periodista català resident a Reykjavík. Autor de l'assaig "La bomba del Liceu. El naixement del terrorisme modern indiscriminat", d'Ara Llibres.

Capítol 1266. Mestra renovadora, tant d'infants com d'adults, divulgadora cultural i feminista, catalanista... L'obra pedagògica de Rosa Sensat va ser de gran importància en el primer terç del segle XX, i especialment durant l'etapa republicana. L'experiència com a professora i com a directora de centres escolars va resultar pionera en molts aspectes, i la visió de la relació entre mestre i alumnes, com una col·laboració més que no pas com una relació de subordinació, continua plenament vigent. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Salvador Domènech, doctor en Pedagogia i màster en Psicopedagogia per la UB, especialista en Història de l'Educació a Catalunya. També és autor del llibre "Què són 150 anys? Una mirada inèdita de Rosa Sensat republicana", de Voliana Edicions.

Capítol 1265. Al llarg del segle XIX, el sud de Catalunya va viure de manera molt intensa les tres guerres carlines que es van anar succeint. El Penedès i el Camp de Tarragona van ser un dels escenaris més agitats de l'enfrontament entre les forces liberals, partidàries d'Isabel II, i els defensors de l'Antic Règim i els furs territorials, que donaven suport a Carles Maria Isidre de Borbó i els seus descendents. Durant la primera d'aquestes guerres, també anomenada guerra dels Set Anys, una de les juntes més destacades del bàndol del pretendent al tron va ser la Junta Carlista de Font-rubí. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb l'enginyer Marc Galimany Bonaterra, col·laborador de la revista local de Font-rubí Montònec i autor del llibre "La famosa Junta Carlista de Font-rubí. Crònica del carlisme al corregiment de Vilafranca".

Capítol 1264. El 1823, el cinquè president dels Estats Units, James Monroe, va anunciar un gir fonamental en la seva política exterior, que posteriorment va quedar resumit en un lema molt clar: "Amèrica per als americans." Monroe advertia els europeus que, si intervenien en els afers del continent americà, tota possible acció que es plantegessin seria vista com una agressió als Estats Units. A la llarga, aquesta doctrina Monroe va servir per justificar les intervencions militars nord-americanes a l'Amèrica Llatina, en funció de les prioritats econòmiques de la Casa Blanca en cada moment, i la tutela efectiva dels seus veïns del sud. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Tom Harrington, catedràtic d'Estudis Hispànics al Trinity College de Hartford, als Estats Units.

Capítol 1263. L'atac alemany contra la Unió Soviètica en plena Segona Guerra Mundial, el juny del 1941, quan els nazis ja controlaven part de l'Europa occidental, va alarmar molt el bàndol aliat. Roosevelt i Churchill es van veure obligats a auxiliar un dels seus enemics proverbials, Ióssif Stalin, enviant equipament per a l'Exèrcit Roig mitjançant un seguit de combois marítims que van estendre la guerra a la zona de l'Àrtic. Els vaixells es movien en condicions climàtiques extremes, marcades pel gel i les tempestes, que feien molt difícil maniobrar. A més, havien d'evitar que els detectessin els alemanys, que els assetjaven des del mar i des de l'aire. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el divulgador històric Pere Cardona, creador d'una pàgina web d'històries sobre la Segona Guerra Mundial i autor del llibre "El mundo en guerra. La Segunda Guerra Mundial contada por sus protagonistas".

Capítol 1262. Un dels conjunts arqueològics especialment rellevant per conèixer el passat dels ilergets, un dels pobles ibers de la primera edat del ferro, és la fortalesa dels Vilars d'Arbeca, a les Garrigues. Es tracta d'una estructura defensiva impressionant, totalment emmurallada, que va ser ocupada de manera ininterrompuda durant més de quatre segles i mig, des de la primera edat del ferro fins a ben avançada l'època ibèrica plena. Es va començar a construir cap a l'any 775 abans de Crist i va ser abandonada pels volts de l'any 300 abans de Crist. Tenia onze torres de vigilància i només dues petites portes per accedir-hi. Les tècniques constructives que es van fer servir als Vilars d'Arbeca resulten insòlites i no són comparables amb cap altre assentament de la mateixa època. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Emili Junyent, arqueòleg i catedràtic jubilat de Prehistòria de la Universitat de Lleida.

Capítol 1261. Valldaura en temps de Martí l'Humà. A la serra de Collserola, dins del terme municipal de Cerdanyola del Vallès, hi ha un bosc immens amb molta història, Valldaura. El palau que s'hi va construir va arribar a ser en alguns moments el centre de la vida política de la Corona catalanoaragonesa. En el seu origen, entre els segles XII i XIII, va pertànyer als monjos cistercencs, i més endavant va convertir-se en un lloc de caça i esbarjo per als reis. El primer monarca que en va tenir la propietat va ser Jaume II. Més endavant, Pere el Cerimoniós va convertir la domus de Valldaura en un palau. Però va ser durant el regnat de Marti l'Humà, entre 1396 i 1410, que la domus i el bosc que l'envoltava van assolir la màxima esplendor. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Robert Álvarez Masalias, historiador, que també és autor, juntament amb l'arquitecte Vicente Guallart Furió, del llibre "Valldaura. Una història de monjos, reis, nobles, industrials i investigadors, 1150-2025".

Capítol 1260. Durant l'etapa republicana, a Catalunya les dones van conèixer una llibertat inèdita fins a aquell moment i van començar a accedir a espais que tradicionalment els havien estat vetats. En les tres primeres dècades del segle XX, diverses narradores havien pogut publicar llibres, dedicar-se al periodisme i estrenar obres de teatre. Per això encara va ser més dolorosa la fractura provocada per la Guerra Civil. La dictadura franquista va estroncar moltes carreres literàries; en el cas de les dones, a la discriminació cultural se li va sumar la de gènere. Van ser doblement castigades. Aquestes escriptores van haver de superar molts obstacles per la decisió d'escriure en català. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb l'escriptor Ramon Solsona, autor del llibre "Dones migpartides. Trenta narradores entre la il·lusió republicana, la derrota i el redreçament", Premi Carles Rahola d'assaig.

Capítol 1259. El 27 de juny de l'any 1900, al Tractat de París, una franja de la selva equatorial va passar a sobirania espanyola, en un moment en què l'antic imperi colonial havia quedat pràcticament desmantellat. L'interior d'aquest territori era una zona insubmisa, que es va anomenar Muni, Río Muni o Guinea Continental Espanyola, i que estava habitada per l'ètnia dels fang, formada per clans molt diversos. Abans d'internar-se en aquest rectangle de terreny, encaixat entre el Camerun dels alemanys i el Congo francès, i colonitzar de manera efectiva els fang, haurien de passar encara unes quantes dècades. Les últimes revoltes armades dels fang van coincidir amb la Primera Guerra Mundial, però fins a l'any 1927 Espanya no acabaria de controlar Río Muni. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Gustau Nerín, professor d'Història d'Àfrica a la Universitat de Barcelona i autor del llibre "La última selva de España. Antropófagos, misioneros y guardias civiles".

Capítol 1258. La Gran Guerra del Nord va ser un conflicte llarg i decisiu que va sacsejar l'Europa septentrional entre els anys 1700 i 1721, amb l'objectiu de controlar l'espai estratègic del mar Bàltic, el que els contemporanis anomenaven "dominium maris baltici". En aquest escenari s'hi van enfrontar les grans potències del nord i de l'est d'Europa, amb un imperi suec en el moment de màxima expansió territorial i una coalició decidida a posar fi a la seva hegemonia. El resultat no només va redefinir fronteres, sinó que va alterar profundament l'equilibri de poder europeu, va obrir el camí a noves potències i va certificar la fi d'una era. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Cèsar Sànchez, llicenciat en Història, fundador i alma mater del projecte de divulgació històrica Històries d'Europa.

Capítol 1257. Les primeres emissions de televisió a l'Espanya franquista van arribar amb força retard respecte a altres països europeus, l'octubre de 1956. Encara caldria esperar tres anys més per al naixement de Televisió Espanyola a Catalunya. El règim havia concebut el nou servei amb una visió centralista, però els seus responsables tenien clar que per al desenvolupament del nou mitjà calia que Barcelona disposés d'un centre de producció i distribució d'imatges. A finals de 1958 s'anunciava la posada en funcionament d'uns estudis a l'antic hotel Miramar, a la muntanya de Montjuïc. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Manuel López, periodista de RTVE a Catalunya. També és autor de la tesi "Evolució històrica de Televisió Espanyola a Catalunya: estudi i anàlisi de la producció de programes a TVE Catalunya, 1959-2019".

Capítol 1256. Encara que no sigui tan recordat com altres contemporanis seus, al segle XIX hi va haver un músic català de gran prestigi que va triomfar lluny de casa, un nen que va aprendre música al monestir de Sant Joan de les Abadesses i va acabar fent carrera a Amèrica. Es deia Jaume Nunó. Va compondre prop de sis-centes obres, de les quals se'n conserven una vintena: àries, misses, lieds, peces corals, per a piano, per a orquestra... Aquesta obra tan extensa va quedar eclipsada per la seva composició més popular, la melodia de l'himne nacional mexicà. Nunó és una figura clau per entendre els lligams culturals entre Catalunya i Mèxic. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Cristian Canton Ferrer, escriptor, musicòleg i pianista, director associat del Barcelona Supercomputing Center. És autor del llibre "Jaume Nunó. Més enllà de l'himne nacional mexicà" juntament amb Raquel Tovar Abad.

Capítol 1255. George Orwell, un dels escriptors més influents de la literatura anglesa del segle XX, va portar la militància antifeixista fins a les últimes conseqüències. Al costat, i no pas per darrere, comptava amb la complicitat activa de la dona amb qui va estar casat durant nou anys, en uns temps especialment convulsos. Eileen O'Shaughnessy, una veu silenciada durant molt de temps, va ser companya de viatge d'Orwell, imprescindible a l'hora de difondre la seva denúncia de les desigualtats i els totalitarismes. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Miquel Berga, professor honorari de literatura anglesa a la Universitat Pompeu Fabra. És autor del llibre "Eileen. Retrat d'un matrimoni", Premi Joanot Martorell.

Capítol 1254. A les muntanyes de Queralbs, al Ripollès, al llarg de les últimes quatre dècades s'hi han anat trobant estructures i restes arqueològiques que evidencien l'existència de poblaments prehistòrics. Els motius que van portar algunes comunitats de l'era calcolítica a viure per damunt de la cota dels 2.000 metres d'altitud no són senzills d'entendre. Fa uns 5.000 anys, els humans van ocupar els paratges del Puigmal, Fontalba, Torreneules, Balandrau i coma de Vaca, uns indrets impensables per la duresa de l'accés i del clima, fins i tot per a una economia ramadera. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Emili Ametller i Serra, estudiós del paisatge i l'arqueologia del Pirineu del Ripollès. És pintor artístic, tècnic al fresc i escenògraf. També és autor del llibre "A l'esclaire. Descoberta d'un fenomen extraordinari de població prehistòrica als cims de les muntanyes de Queralbs", de Viena Edicions.

Capítol 1253. Ricard Guillem va ser un home de negocis i un empresari pioner, un senyor de la Barcelona del segle XI a qui els atzars de la vida i les relacions estretes amb la casa comtal de Barcelona van portar també a ser viatger, diplomàtic i membre de la noblesa. Per damunt de tot, va contribuir de manera decisiva a posar els fonaments de la cultura mercantil que marcaria el futur de la capital de Catalunya com a potència econòmica i marítima. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i José Enrique Ruiz-Domènec, catedràtic d'Història Medieval a la Universitat Autònoma de Barcelona. És autor del llibre "Vida i anhels de Ricard Guillem. Un senyor de Barcelona del segle XI", editat per Rosa dels Vents.

Capítol 1252. L'11 de setembre de 1714, Barcelona va caure després de més d'un any de setge davant les tropes hispanofranceses. La ciutat, que havia resistit heroicament davant l'exèrcit borbònic, va quedar devastada. Els carrers es van omplir de runes i de morts. Entre les cases derruïdes, hi havia soldats, civils, dones i nens que havien patit la fam, la por i les bombes que durant mesos havien caigut sense descans sobre la ciutat. Aquell dia, però, no va ser el final del patiment, sinó el principi d'una nova època grisa i dura per als seus habitants. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb l'historiador i arquitecte Albert Garcia Espuche, primer director d'El Born Centre de Cultura i Memòria. Garcia Espuche és autor, entre d'altres, dels llibres "Una societat assetjada: Barcelona 1713-1714", "La ciutat del Born" o "La gent del carrer Montcada", i més recentment d'algunes novel·les; la darrera, "Després", publicada a Símbol Editors.

Capítol 1251. En la primera meitat del segle XX, hi va haver una soprano catalana especialment destacada. Conxita Badia va actuar en escenaris d'arreu del món i va mantenir relació artística amb alguns dels grans compositors del seu temps, començant pels tres mestres que va tenir: Enric Granados, Pau Casals i Manuel de Falla. De fet, va estrenar moltes de les obres d'aquests i altres mestres de la música contemporània, catalans, espanyols i internacionals, especialment inspirades per la seva veu. El fet que es dediqués sobretot als lieder i els oratoris i que per a la seva generació no fos tan habitual gravar discos ha fet que no sigui tan recordada com les dives de l'òpera. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Mireia Domènech i Bonet, comissària de l'Any Conxita Badia, amb més de cent activitats en deu països, entre els quals una exposició al Museu de la Música de Barcelona. A més, és la besneta de Conxita Badia.

Capítol 1250. Entre els anys quaranta i cinquanta, quan la major part dels sectors opositors al franquisme es mantenien en silenci o bé eren a l'exili, diversos grups de guerrillers, els maquis, van desafiar el règim amb accions clandestines arreu de l'Estat. Entre les persones que van posar en joc la llibertat i la vida hi havia Joan Busquets Verge, també conegut en els anys de lluita com el Xaval o el Senzill. Actualment, és l'últim maqui català viu, un anarquista convençut que fins i tot després de passar dues dècades a la presó va continuar mantenint el combat. Tot i així, es considera una persona pacífica que es va veure obligada a agafar les armes per les circumstàncies. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el periodista Enric Garcia Jardí, autor del llibre "El maqui que encara lluita. Joan Busquets Verge, una vida d'antifeixisme", editat per Ara Llibres.

Capítol 1249. Josep Maria de Sagarra va ser un dels escriptors més populars de la Catalunya del segle XX, famós per l'obra poètica i narrativa, pel vessant de periodista i especialment pel teatre. Havia tingut un pes immens abans de la Guerra Civil i, amb el primer franquisme, va canviar el perfil per no haver de patir la persecució del règim. Quan va morir, el 1961, aquest doble vessant va tornar a reeixir. La dictadura va voler instrumentalitzar el funeral per tal d'arrabassar al catalanisme un referent cívic i polític. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona Carles Santacana, autor de l'article "Una disputa de cos present. Controvèrsies en la mort de Josep Maria de Sagarra".

Capítol 1248. El "Cant de la Sibil·la" és una reminiscència de la litúrgia carolíngia que s'ha mantingut arreu d'Europa per a la celebració de la nit de Nadal en parròquies, monestirs i catedrals i ha desafiat el pas del temps. L'origen del text és l'auguri d'una profetessa, la sibil·la Eritrea, que vaticinava tota mena de desastres, posteriorment identificats amb el judici final. Aquesta tradició cristiana d'origen pagà, que es remunta a l'antiguitat més remota, s'ha mantingut en diversos territoris de parla catalana, especialment a Mallorca i a l'Alguer, amb una melodia que ha romàs gairebé inalterada al llarg de com a mínim 750 anys. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Laura de Castellet, soprano, sibil·la d'Urgell i doctora en Història Medieval per la Universitat de Barcelona amb la tesi "El paisatge sonor de la Catalunya medieval", premi extraordinari de la UB el 2024.

Capítol 1247. El febrer del 1416, Ferran I d'Antequera, el primer rei estranger de la corona catalanoaragonesa, va haver de fer una estada d'uns dies a Barcelona de camí cap a Castella. La seva actitud a la ciutat va ser la pròpia del sobirà que no se sent obligat a complir la llei com tots els altres, i per això es va trobar amb l'oposició directa d'algú que quatre anys enrere, al Compromís de Casp, li havia donat suport en l'accés a la corona. Era Joan Fiveller, ciutadà honrat de Barcelona. El petit conflicte entre Fiveller i Ferran I, lluny de ser anecdòtic, marca el primer gran enfrontament institucional entre el pactisme català i l'autoritarisme castellà. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Aleix Sarri i Camargo, assessor polític, llicenciat en Biotecnologia a la UAB i màster en Relacions Internacionals per l'Institut Barcelona d'Estudis Internacionals. És l'autor del llibre "Ànima de república: Crònica política de l'estat català (1409-1714)".

Capítol 1246. Amb la fi de la guerra de Cuba, l'any 1898, els Estats Units certificaven l'estatus de principal potència al Carib. Des d'aquell moment i fins al 1934, gairebé tots els països de la zona serien intervinguts pel govern de Washington en un moment o altre. Pels interessos econòmics que les empreses nord-americanes tenien en una fruita tropical com la banana, als anys 80 del segle XX l'historiador Lester Langley va batejar aquells anys de conflictes amb la més pura lògica colonial com a "guerres bananeres". En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Iván Giménez Chueca, periodista expert en divulgació històrica, col·laborador a "Historia y vida" i "La Aventura de la Historia", i autor del llibre "Breve historia de los Marines de Estados Unidos".

Capítol 1245. Joan Baptista Peset, membre il·lustre d'una nissaga de metges, havia estat catedràtic d'universitat i professor de Medicina Legal i Toxicologia durant vint anys. En temps de la Segona República, va arribar a ser rector de la Universitat de València entre 1932 i 1934. Tot i pertànyer a la burgesia, i al prestigi científic i acadèmic, la trajectòria política de Peset, militant d'esquerres, va portar la dictadura a afusellar-lo. Va ser una execució a sang freda, que es va dur a terme el dissabte 24 de maig de 1941, dos anys després de la fi de la Guerra Civil. Amb la seva mort, el franquisme mostrava un cop més que no tolerava les idees de cultura i de progrés. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Martí Domínguez, doctor en Biologia i professor de Periodisme de la Universitat de València. També és autor de la novel·la "Ingrata pàtria", sobre les últimes hores de vida de Joan Baptista Peset, publicada per l'Editorial Proa.