La isla de los oyentes

Isabella Camodeca escribe 'Anécdota de una noche'. Una misma historia contada al unísono por dos voces, hombre y mujer. Desde sus perspectivas, la misma historia suena distinta. Un verdadero ejercicio interpretativo para Gracia y Aleix y un relato digno de escuchar y disfrutar.

Lluvia es un relato de Eugenia Alberdi en el que, con las voces de Gracia y Aleix, conocemos a dos personajes que parecen vivir atormentados. ¿Qué drama pasado está marcando sus vidas?¿Qué hace que sus vidas parezcan incompletas y, según el caso, alejadas de la realidad? Si fuera llueve o no es algo que no nos va a quedar claro aún. Depende de la percepción de cada personaje y de lo que el oyente quiera creer. ¿A dónde nos llevan estos personajes? Déjense llevar por una historia breve pero impactante.

Miquel Àngel Maria i Ballester (Maó, 1965) és un escriptor, articulista, polític i professor menorquí amb una trajectòria destacada dins la literatura i el pensament cultural de les Illes Balears. El relat «Silenci» va ser guardonat amb el Premi Francesc d’Albranca l’any 2012. Amadeu Riera i Vallbona no anava per locutor, però la seva veu prodigiosa li va obrir les portes de Ràdio Enllaç. Després d’una temporada radiant notícies i gravant falques publicitàries, el director li va donar l’oportunitat de conduir el seu propi programa. El dia de l’estrena, un succés inesperat li va canviar la vida.

El sabor de la pomada es un guiño a Menorca, como la serie de relatos que hemos tomado de las grandes historias universales, como En busca del tiempo perdido. La obra En busca del tiempo perdido, escrita por Marcel Proust, es considerada una de las cumbres de la literatura universal. Publicada en siete volúmenes entre 1913 y 1927, esta extensa novela explora con profundidad temas como la memoria, el paso del tiempo, el amor, el arte y la sociedad francesa de finales del siglo XIX y principios del XX.Uno de los aspectos más conocidos de la obra es su tratamiento de la memoria involuntaria, ejemplificado en el célebre episodio de la magdalena. En este pasaje, el narrador experimenta una intensa evocación del pasado al probar un pequeño pastel mojado en té, lo que le transporta de forma inmediata a su infancia. Este momento se ha convertido en un símbolo de cómo los recuerdos pueden surgir de manera inesperada y cargados de emoción, revelando la complejidad de la experiencia humana.La estructura de la novela es también uno de sus rasgos más distintivos. Lejos de seguir una narración lineal tradicional, Proust construye un relato introspectivo, lleno de digresiones y reflexiones. El narrador, que en muchos aspectos se identifica con el propio autor, recorre su vida y sus relaciones, deteniéndose en los detalles más minuciosos. Este estilo, caracterizado por largas frases y una gran riqueza descriptiva, exige del lector una atención constante, pero a cambio ofrece una profunda inmersión en el mundo interior de los personajes.Otro tema central es el análisis de la sociedad. Proust retrata con gran agudeza la aristocracia y la burguesía de su tiempo, mostrando sus costumbres, hipocresías y transformaciones. A través de personajes como los Guermantes o Swann, el autor pone de manifiesto las tensiones sociales y los cambios que se producen en una época marcada por la modernidad.El amor y los celos ocupan también un lugar destacado en la obra. Las relaciones afectivas se presentan como complejas y, en muchas ocasiones, dolorosas. Proust analiza los sentimientos con una precisión casi psicológica, mostrando cómo el deseo, la inseguridad y la idealización pueden influir en la percepción del otro.El sabor de la pomada es En busca del tiempo perdido pero con esencia de Menorca. Y mucho más breve. Una reflexión sobre la condición humana y el paso del tiempo. A través de su estilo único y su mirada introspectiva, Proust invita al lector a explorar sus propios recuerdos y a comprender que el tiempo, aunque aparentemente perdido, puede ser recuperado a través de la memoria y la escritura.

Camí d'enllà és un relat breu que neix de la voluntat de fer dialogar dos mons aparentment distants: la grandiosa arquitectura literària de La Divina Comèdia de Dante Alighieri i la geografia íntima i singular de l'illa de Menorca. El resultat és una adaptació lliure, sense pretensions d'equiparar-se al geni florentí, però sí amb l'ambició de traslladar l'essència del viatge dantesc a un territori concret, viu i profundament mediterrani.Com en l'obra original, el text proposa un recorregut iniciàtic a través de tres estats de l'existència: la perdició, la purificació i la llum. El protagonista —un viatger sense nom, potser alter ego de l'autor, potser reflex del lector— inicia el seu descens no entre boscos ombrívols de l'Itàlia medieval, sinó enmig dels paisatges de Menorca.  El seu inframón no és un abisme de pedra i foc, sinó les coves fondes de l'illa, les platges desertes, els camins de cavalls enfonsats entre barrancs que semblen no portar a cap lloc.El purgatori s'obre entre els barrancs del sud, on la llum canvia a cada hora i la pedra calcària guarda el temps com si fos una memòria pròpia. I el paradís, en fi, no és una esfera celestial ni una visió abstracta de déu.El text no és una traducció ni una paràfrasi. És una conversa. Pren de Dante la idea que el viatge interior necessita un paisatge exterior per fer-se visible, i que la literatura és, al capdavall, un intent d'orientar-se en la foscor. Camí d'enllà proposa que Menorca —amb la seva llum, el seu vent, els seus silencis i la seva contenció— és un territori tan capaç com qualsevol altre de sostenir el pes dels grans interrogants humans: la mort, la culpa, la redempció i l'esperança.Un relat breu, sí. Però amb una illa sencera a dins.

Hamlet, tragedia escrita por William Shakespeare hacia 1600, es una de las obras más influyentes del teatro universal. La historia se desarrolla en el reino de Dinamarca y gira en torno al príncipe Hamlet, quien se enfrenta a un profundo conflicto moral tras la muerte de su padre, el rey.Al inicio de la obra, el fantasma del difunto monarca se aparece a Hamlet y le revela que fue asesinado por su propio hermano, Claudio, quien después se casó con la reina viuda, Gertrudis, y ocupó el trono. El espectro exige a Hamlet que vengue el crimen. A partir de ese momento, el príncipe se debate entre la obligación de vengar a su padre y sus dudas morales sobre el asesinato y la justicia.Para confirmar la culpabilidad de Claudio, Hamlet finge locura y organiza una representación teatral que reproduce el crimen del rey. La reacción de Claudio confirma sus sospechas, pero aun así Hamlet continúa dudando y retrasando la venganza. Esta indecisión provoca una cadena de tragedias: mata por error a Polonio, lo que conduce a la locura y muerte de Ofelia. Su hermano, Laertes, regresa buscando venganza y conspira con Claudio para matar a Hamlet mediante un duelo envenenado.El desenlace es trágico: durante el duelo mueren Gertrudis, Laertes, Claudio y finalmente Hamlet. Antes de morir, el príncipe logra vengar a su padre. La obra explora temas universales como la duda, la corrupción del poder, la locura, la muerte y el sentido de la existencia, sintetizados en el famoso monólogo “ser o no ser”. Por su profundidad psicológica y filosófica, Hamlet sigue siendo una de las piezas centrales de la literatura y el teatro occidentales. El actor Aleix Rengel crea una adaptación en forma de monólogo de uno de los fragmentos, quizás, más potentes de la obra. 

A raíz de un artículo publicado por el economista Pedro Pons Ester, bebemos de lo que nos inspira para menorquinizar sus ideas. Le ponemos un paisaje y creamos una breve ficción que lleva un mensaje. Es fácil de entender, probablemente fácil para que empaticemos y nos pongamos en la piel del protagonista. Para pensar un poco de cómo vivimos en este mundo que, en ocasiones, nos deshumaniza haciéndonos perder cualidades como la pertenencia a un lugar y a una realidad. 

Me imagino que muchos ya sabeis que 1984 es una novela política de ficción distópica, escrita por George Orwell entre 1947 y 1948. La novela popularizó los conceptos del omnipresente y vigilante Gran Hermano, de la policía del Pensamiento y de la neolengua, adaptación del idioma inglés en la que se reduce y se transforma el léxico con fines represivos, basándose en el principio de que lo que no forma parte de la lengua, no puede ser pensado. Muchos analistas detectan paralelismos entre la sociedad actual y el mundo de 1984, sugiriendo que estamos comenzando a vivir en lo que se ha conocido como sociedad orwelliana, una sociedad donde se manipula la información y se practica la vigilancia masiva y la represión política y social.Adaptar esta idea a una Menorca distópica donde nada escapa al ojo controlador del sistema nos inspiró a encontrar un vacío en el mapa, un reducto donde esconderse y ser libre. Y ese lugar fue Binigaus.

Los domingos en Es Castell es un relato incluido en ese ejercicio que Radio Menorca hace re-construyendo obras literarias universales pero con un toque claramente local. Orgullo y prejuicio es una de las novelas más célebres de la escritora inglesa Jane Austen, publicada en 1813. La obra narra la historia de una joven inteligente e independiente que vive con su familia en la Inglaterra rural del siglo XIX, donde el matrimonio es una cuestión social y económica crucial. La llegada de un adinerado señor altera la vida del vecindario. A través de malentendidos, juicios precipitados y tensiones entre clases sociales, deberán superar su propio orgullo y sus prejuicios para comprenderse verdaderamente.Salvando las distancias, este relato breve busca la esencia de la historia y la lleva a Cales Fons. Austen escribió una primera versión titulada First Impressions, que fue rechazada por un editor. Años después la revisó profundamente, dando lugar a la obra que hoy es considerada un clásico universal de la literatura.

La última huída es un relato de Luis Soler en el que una persona ermitaña y aparentemente inofensiva es realmente un despiadado ser que se esconde de la sociedad. Un encuentro casi casual anuncia la tragedia. No conviene perturbar la soledad de esta persona pero claro, ¿qué saben aquellos que se acercan a conversar con él?

Esta historia pretende acercar los paisajes y cultura de Menorca bajo el prisma de una historia universal; La obra Hamlet, escrita por William Shakespeare a comienzos del siglo XVII, es una de las tragedias más influyentes de la literatura universal. Su historia gira en torno del príncipe Hamlet de Dinamarca, cuya vida da un giro decisivo cuando el fantasma de su padre se le aparece para revelarle que fue asesinado por Claudio, hermano del rey y ahora nuevo monarca, además de esposo de la reina Gertrudis. Esta revelación desata en el protagonista un profundo conflicto interno que constituye uno de los rasgos más destacados de la obra.Uno de los elementos más notables de Hamlet es la exploración psicológica del personaje principal. Hamlet se cuestiona constantemente la justicia, la moralidad, la venganza y el sentido de la existencia. Su famoso monólogo “Ser o no ser” resume esta lucha interna y se ha convertido en un emblema del dilema humano. La obra destaca por su complejidad emocional y por la manera en que la duda paraliza a Hamlet, mostrando la tensión entre pensamiento y acción.Asimismo, la tragedia profundiza en temas como el poder, la corrupción, la traición y la apariencia frente a la realidad. Claudio representa la ambición desmedida y la hipocresía, mientras que Gertrudis aparece envuelta en la ambigüedad moral. Ofelia, víctima de las manipulaciones políticas y afectivas, simboliza la fragilidad del individuo ante fuerzas que no puede controlar.Shakespeare utiliza un lenguaje poético excepcional, cargado de metáforas, ironía y juegos de palabras, lo que enriquece la comprensión de los conflictos internos y sociales presentes en la obra. Además, la estructura teatral combina escenas de humor con momentos de profunda tragedia, creando un equilibrio que potencia el impacto dramático.En conjunto, Hamlet destaca por su retrato de la condición humana, su profundidad filosófica y su capacidad para cuestionar las certezas del espectador. Es una obra que trasciende su época y continúa siendo objeto de estudio por su riqueza literaria y su vigencia temática.

Como si fuera La Odisea de Homero, una historia harto conocida, en este relato titulado Las vueltas del viento en Cavalleria, un personaje emprende un viaje. En la serie de relatos que van poniendo personajes y paisajes propios de Menorca pero con el estilo de las grandes obras universales, surge este nuevo relato. 

Existe una fotografía de Gabo (Gabriel García Márquez) en La Solana, en Menorca. Parace ser que estuvo en la isla un par de veces. No sabemos si se inspiró para algún relato, cuento o historia pero hemos querido hacer el siguiente ejercicio; coger una de sus obras más conocidas y "menorquinizarla". No sólo eso, también comprimir la esencia en un relato de pocos minutos. Así nacen los limoneros de Llucalari. 

¿Hace sol o está lloviendo? En la mente de nuestros dos protagonistas puede estar sucediendo una realidad muy diferente. Algo ocurrió en el pasado que alejó la percepción de la realidad de uno de ellos. ¿De cuál? ¿Por qué? Un relato breve que nos propone Juan A Majuelos y que nos lleva a un lugar con un sombrío pasado que condiciona la realidad diaria. 

Marga Buson escribe un monólogo a dos personajes. O una conversación en la que uno de los personajes está presente pero no tiene que hablar para entender que está allí. Señá Juanita nos lleva a la anciana y su cuidadora, en la "conversación" que nos sirve para acercarnos a la circunstancia de cada personaje e, incluso, a rozar la parte más escondida de la historia personal de una de ellas que aflora como una confesión frente al silencio de la interlocutora. 

Rosa Roca escribe en su blog la historia de estas dos mujeres que, en este relato, se encuentran. Una se confiesa con la otra y ambas se entienden y consuelan. Entre el arrepentimiento y la descarga emocional, desde el punto de vista de la periodista al saber escuchar al prójimo. 

Entre las grandes obras universales, muchos autores coinciden en que Crimes y castigo de Fiodor Dostoievski es un título a considerar. Lo hemos releido y de él hemos extraído lo esencial para llevarlo a un paisaje, momento y circunstancia diferente. Lo hemos menorquinizado. Y nos ha salido esta barca en Binibèquer. 

Este relato breve de Luis Soler nos habla de Sara, aunque podría ser de cualquiera de aquellas personas que llegan un día a una isla distinta a su lugar de origen. Todo nuevo, todo diferente, un nuevo comienzo. El espíritu de integración y la esperanza de un nuevo comienzo se tropiezan con dificultades, pero también con apoyos y nuevas relaciones que permiten que el viento del norte no te empuje para alejarte, si no que sea un elemento propio del lugar al que perteneces a partir de que te enraizas. 

Un pianista arranca notas de vida en mitad de un mundo que se desmorona. ¿Cómo sonará la música cuando la cruda realidad alcance el salón de este hogar? Sonata interrumpida es un nuevo relato de Belén Visús Díaz que Radio Menorca adapta a podcast. Forma parte del libro Cuando ya no quede nada que contar, de la Editorial Loto Azul

Hi ha qui diu que la calor del juliol a Menorca pot arribar a fondre la raó. Però n’hi ha d’altres que creuen que l’illa, amb el seu vent suau i el blau persistent del mar, només revela la veritat que amaguen els cors. Aquesta és la història de Mateu, un home vell que va decidir tornar-se cavaller.Mateu vivia a Ferreries, en una casa petita plena de llibres de llegendes, llanes de cabra i mapes antics del Camí de Cavalls. Després de jubilar-se com a mestre, havia llegit tant sobre cavalleria que un dia es va aixecar, es va posar un barret de palla amb plomes d’indiot, es va penjar una canyafèrel·la seca al cinturó com si fos una espasa, i va sortir a defensar la natura menorquina.

Belén Visús ha cumplido un sueño. Ha escrito un libro. Se titula Cuando ya no quede nada que contar y lo publica Loto Azul. Ha recopilado 36 relatos cortos y microrrelatos que abordan temas universales como la pérdida, la soledad, la venganza o el recuerdo. En este relato, La hora de los infortunados, una persona escribe desde la prisión a un amigo al que le cuenta lo que siente y vive, y lo que recuerda del pasado que tuvieron juntos. Belén Visús es licenciada en traducción e interpretación por la Universidad Pontificia Comilla de Madrid. 

Julio Mauriz nos deleita con un nuevo relato corto. Pero intenso. Un padre y su hija, una esquina y una situación que parece imposible pero que puede ocurrirle a cualquiera; perder de vista por un instante a tu hija y no estar seguro de dónde está. Un microrelato que engancha por cómo nos hace saltar el corazón. 

L'editorial Penguinllibres ens va enviar el llibre Hotel Universal d'en Joan Llinàs Cuadros. En veure que eren relats ens vam plantejar si podríem convertir-los en podcast i, voilà, el primer candidat encaixava perfectament. 'La dissortada història de l'Elvis Presley mallorquí' es va convertir en la primera de les històries que sumem a La isla de los Oyentes. 

Julio Mauriz nos vuelve a sorprender con un relato donde la condición humana se expresa en los límites. Coloca al oyente/lector en el punto de quien observa atónito a la transformación de un personaje principal que actúa de una manera extraña. Elucubrar los motivos puede llevarnos a error. ¿Cómo se puede justificar una metamorfosis como esta? 

Diana y Victoria son dos jóvenes en la flor de la vida, hijas de una de las familias más ricas de Gran Bretaña y con un prometedor futuro por delante. Pero el destino depara un quiebro brutal a esta estampa. No hay nada que hacer. Solo resignarse. Sin embargo, va a llegar una misteriosa carta a una de las chicas que le va a hacer sospechar que todo es una mascarada. Es otro relato de Luis Soler Dauchy 

Un grupo de jóvenes decide acudir a la ayuda de una persona conocida que ha perdido a su gata. En la zona hay un grupo de motoristas que tiene un aire sospechoso. ¿Qué aventuras pasarán los chavales?¿Conseguirán encontrar a Missie?¿A qué precio? Un relato infantil de Luis Soler para todos los públicos

Descobreix Romance, una història de passions, secrets i dilemes moralsBasat en l’obra del reconegut guionista i cineasta nord-americà Neil LaBute, Romance és un podcast intens, directe i provocador que t’endinsa en les complexitats de les relacions humanes, els límits de la veritat i els girs inesperats del desig.L’argument gira entorn d’una trobada aparentment casual entre dos desconeguts. Però, a mesura que la conversa avança, res és el que sembla. Cada paraula, cada silenci, revela intencions amagades, ferides obertes i una tensió emocional que creix fins al clímax. L’amor, la manipulació i la recerca desesperada d’autenticitat es barregen en un diàleg intens que et mantindrà en suspens fins al final.Amb l’estil característic de LaBute —càustic, incòmode i brillant—, aquest podcast no només explica una història d’amor, sinó que qüestiona allò que entenem per estimar, confiar i connectar.Et convidem a escoltar Romance. Deixa’t atrapar per aquesta història que et sacsejarà, et farà pensar i et deixarà amb preguntes sense resposta… Com les grans obres. Amb la maestria d'aquesta parella d'actors que resulten molt convincents en aquesta història.

Escoltem tres fragments dels llibres per constatar la diferència d'estils. La passió a Lletres de safrà, la màgia de les paraules a Geranis Vermells, del retrobament a través de la boira del temps a Misaki. Escolteu i jutjau. Escolteu i llegiu. Disfruteu. 

Arribem al capítol dedicat a 'Misaki. La boira'. La novel·la va sorgir com la necessitat de continuar un gir argumental que va quedar obert al final de la novel·la de Dionís. Després de molts anys d'absència, Misaki reapareix a Barcelona i desferma una espiral de pensaments i cabòries en la ment d'en Dionís. La història mostra, com si fos una fosa cinematogràfica, com Misaki es va diluint fins a despararèixer, a finals dels setanta, i com es va materialitzant després, a principis del segle XXI, fins a fer-se totalment present de nou a la vida d'en Dionís.

Aquest capítol està dedicat a Lletres de safrà. Al segle XIII, Menorca es el darrer baluard musulmà davant la pujança impetuosa de les diverses forces cristianes a la Mediterrània. L'illa es converteix en l'escenari on l anissaga dels Mukhtar esdevindrà protagonista d'excepció d'una època en què les invasions o els pactes de domini entre territoris de religions confrontades eres tan habituals com el mercadeig entre ells. 

Aquest capítol està dedicat a Geranis Vermells, de na Maria Villalonga. A dintre de les pàgines d'aquest llibre, com diu Maria Cubas en la introducció d'aquest capítol, trobareu històries senzilles i quotidianes, de perfil costumista xiuxiuejades a cau d'orella. Ja teniu curiositat per sentir-ho? Que serveixi d'aperitiu de la lectura. 

Què tenen en comú, a primera vista, el recull de relats breus Geranis vermells, la novel·la històrica Lletres de safrà i la contemporània Misaki. La boira? En cinc petits capítols anirem apropant-nos a les semblances i també a les singularitats. Tres obres, tres autors, tres lectures que vos recomenam amb els seus autors; Maria Villalonga, Gabriel Subirats i Armand Escandell.

Aquest conte va néixer un calorós estiu de l'any 2004, a la localitat d'Arbúcies, en el marc de la Marxa per la Cultura de la Pau. Aquesta iniciativa pretenia sensibilitzar la societat sobre la necessitat d'un món lliure de guerres i violència, destacant la pau com a valor universal i essencial per al futur de la humanitat. Arbúcies, un poble carregat de simbolisme, compta amb l'arbre de la Llibertat al bell mig de la seva plaça. Aquest arbre, testimoni de moltes històries, va ser l'escenari en què es va reunir una multitud diversa, amb una presència destacada de mainada vinguda d'arreu del món.En aquell context, davant l'energia inesgotable dels infants i la importància de fer arribar un missatge de pau, va sorgir aquest relat. Un conte pensat per captivar l'atenció dels més petits i alhora convidar grans i petits a reflexionar sobre la importància de construir un món en harmonia. Amb senzillesa i emotivitat, el conte busca sembrar una llavor de compromís amb la pau.En una entrevista recent al programa Emergència Climàtica d'Antòn Soler al Hoy por hoy Menorca, l'autor d'aquest relat va compartir com va ser el procés de creació del conte i com l'experiència d'aquell estiu a Arbúcies va marcar un abans i un després en la seva manera de comunicar missatges de pau. D'aquesta conversa va sorgir la idea de convertir aquesta història en un podcast, aprofitant el poder de la narrativa oral per fer arribar aquest missatge a una audiència més àmplia i diversa.Aquest podcast es presenta en un moment crític per al planeta. Les guerres que encara avui assolen el món –més de trenta, incloent-hi la devastadora guerra d'Ucraïna– causen un patiment immens i evitable a milions de persones. Aquest relat serveix com un recordatori que la pau no és només un desig, sinó una necessitat urgent i una responsabilitat compartida. És un missatge que apel·la a la consciència col·lectiva i ens convida a prendre acció: o ens organitzem com a habitants del planeta blau per posar fi a les guerres, o aquestes poden arribar a destruir-nos com a espècie.El conte que sentireu a continuació no és només una història per entretenir. És una crida a l'acció, una invitació a reflexionar sobre la nostra manera d'entendre el món i les nostres responsabilitats com a part d'una comunitat global. Ens recorda que petites accions individuals, com el compromís amb iniciatives per a la pau i la no-violència, poden sumar-se i generar un canvi significatiu.Si aquest relat us inspira i voleu agrair l'esforç de compartir-lo, podeu contribuir a enfortir projectes que promouen forces de pau, resistència noviolenta i defensa civil. Podeu trobar més informació sobre com participar en aquestes iniciatives a la pàgina web: [www.elplanetadelfoc.cat](http://www.elplanetadelfoc.cat).Ara és el moment de prémer la tecla Play i endinsar-vos en aquesta història que ens parla de pau, esperança i compromís. Escolteu amb el cor obert i deixeu-vos inspirar per les paraules que, tot i sorgir sota l'ombra d'un arbre en un petit poble, tenen el potencial d'arribar arreu del món.

Para presentaros al autor de este relato, os transcribimos lo que él mismo explica en su página web: Se desconoce mi procedencia. Dicen que soy de Armenia. Yo digo que soy de Armenia, pero tampoco lo tengo muy claro. El lugar nunca importa. Ahora vivo en una isla de la albufera de Valencia y aquí soy feliz.Total, he hecho muchas cosas en esta vida: música, activismo, teatro, filosofía… pero me centraré en mi trayectoria como escritor.He criado tres libros: Como el gallo de Morón (2011), Hombres de alambre (2015) y Palos y fango (2024). He dormido poco y alguna vez pasado hambre, aunque pienso que una de las cosas más despreciables de esta vida es el victimismo de los artistas.No seguiré por ahí. De hecho, mi relación con los tres libros viene marcada por algo muy distinto. He disfrutado y vivido momentos increíbles con ellos.He realizado casi trescientas presentaciones en España y Latinoamérica, y tengo idea de estar girando con Palos y fango hasta el año 2026.Disfruto igualmente del proceso de escritura que de las presentaciones. Estas no son muy normales. Se asemejan más a un show. Hay música, baile, recursos audiovisuales y un sinfín de absurdeces que ponen de manifiesto la ridiculez humana, en este caso la mía.Este relato es uno de los muchos que ha escrito y no está (todo) en alemán.

En 1998 nuestro autor invitado escribió este relato de Navidad. Hoy os lo ofrecemos aquí. Julio Mauriz nace en Villafranca del Bierzo (León). En los años ochenta se prodiga con artículos en revistas culturales y esporádicamente en algún periódico provincial. En 1984, coincidiendo con el nacimiento del semanario Bierzo 7, hoy desaparecido, se encarga de la corresponsalía de Villafranca. En los años noventa se inicia en la literatura escribiendo relatos y cuentos, publicados en diversas antologías literarias. En el año 2002 es galardonado con el primer Premio Hontanar de Narrativa Breve por su novela Tras los visillos. En el año 2004 publica la recopilación de relatos breves Cuando el tiempo decide, que un año más tarde sería distinguido por el Instituto Leonés de Cultura como «Libro leonés del año». En el año 2010 publica la novela Pervivir en la memoria, un amplio recorrido por su lugar de nacimiento: Villafranca. También en 2010 se encarga de escribir el guion del documental En un lugar de nadie, obra original de Alejo Sandes, resultando finalista en el X Festival Internacional de Cine de Naturaleza, Telenatura. En 2013 es reeditada su novela Tras los visillos en formato digital. En 2015 publica su primera novela negra Adagio 123. En 2018 publica su segundo libro de relatos Teórica del fuego. Tiene un blog de temática cultural llamado Desde un apartado lugar.

La Navidad ha servido de inspiración a Julio Mauriz desde los muchos relatos que ha escrito sobre esta temática. Hoy traemos para La isla de los oyentes un nuevo relato. De él podemos decir que nace en Villafranca del Bierzo (León). En los años ochenta se prodiga con artículos en revistas culturales y esporádicamente en algún periódico provincial. En 1984, coincidiendo con el nacimiento del semanario Bierzo 7, hoy desaparecido, se encarga de la corresponsalía de Villafranca. En los años noventa se inicia en la literatura escribiendo relatos y cuentos, publicados en diversas antologías literarias. En el año 2002 es galardonado con el primer Premio Hontanar de Narrativa Breve por su novela Tras los visillos. En el año 2004 publica la recopilación de relatos breves Cuando el tiempo decide, que un año más tarde sería distinguido por el Instituto Leonés de Cultura como «Libro leonés del año». En el año 2010 publica la novela Pervivir en la memoria, un amplio recorrido por su lugar de nacimiento: Villafranca. También en 2010 se encarga de escribir el guion del documental En un lugar de nadie, obra original de Alejo Sandes, resultando finalista en el X Festival Internacional de Cine de Naturaleza, Telenatura. En 2013 es reeditada su novela Tras los visillos en formato digital. En 2015 publica su primera novela negra Adagio 123. En 2018 publica su segundo libro de relatos Teórica del fuego. Tiene un blog de temática cultural llamado Desde un apartado lugar.

Laura ha perdido a su madre por una cruel enfermedad. Ella es una niña y todo su mundo se cae. Un adiós te brindaré es un poemario, un ejercicio de duelo, una forma de expresar los sentimientos. Pero es algo más. Este podcast es también un reflejo de los estadios del duelo, de las voces de los expertos en cuanto a cómo conllevar una pérdida en estas edades, un espacio para reencontrar la paz con uno mismo, una ayuda para quienes necesitan esa paz. 

Así empieza el relato que nos ofrece Julio Mauriz: Nos sentamos en el rellano sin pensarlo, aunque el viejo con una dificultad extrema. Entonces le pregunté a bocajarro:- ¿Qué te gustaría hacer hoy de especial? Es Nochebuena.- Nada –contestó secamente-. Apenas sí soy una nota aislada en el desconcierto de esta familia.- ¿Por qué dices eso? –inquirí- No es agradable lo que piensas.  Al escuchar la pregunta, el viejo se pasó la mano por la frente, cerró los ojos y, tras un prolongado silencio, solo dijo: la vida.  Como un redomado cobarde le propuse, para no implicarme, unas copichuelas con sensatez para después de los postres: dos o tres, no más. Pero el abuelo rehusó, aunque yo sabía de sus ganas de saborear el anisado en fecha tan señalada. <<El despecho>>, me dije a mí mismo. Le sugerí entonces la trascendencia de acudir a la misa del Gallo, mas él rechazó de plano esa devoción que la familia había perdido al transcurrir del tiempo.

En el aeropuerto de Menorca, el bullicio cotidiano era el escenario perfecto para que las cosas pasaran desapercibidas. Pero no aquel día. No para el agente Manuel Ruiz, quien había recibido instrucciones claras: vigilar a un hombre sospechoso que acababa de aterrizar en la isla desde un vuelo procedente de Burdeos. Un hombre con un maletín metálico del que no se separaba nunca.Ruiz se apostó en la zona de llegadas. Aparentaba calma, pero sus ojos estaban alerta, buscando entre la multitud. El mensaje recibido desde la central describía al sospechoso como un hombre grueso, sudoroso, con un bigote característico, con una mirada que parecía escapar de cualquier contacto directo.Así es como comienza el relato que vas a escuchar, otra propuesta creada por Luis Soler Dauchy disponible también en La isla de los oyentes.

Altre relat d'en Lluís Soler. En aquest cas es podria haver dit "procrastinació" però era més senzill filar una historieta sobre el tema. El protagonista comença el seu dia arrossegant tot el que no ha fet el dia anterior. Mal auguri de com acaba la història. 

Aquesta es una de les més destacades mostres de històries populars de Menorca. Sa nuvia d'Algendar ha estat protagonista de cançons, folklore, expressions artístiques i més. El destí d'una menorquina raptada i l'anyorança a la seva terra, la seva gent. Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantpassats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble.La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura.Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes.La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles. Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

La tragèdia i la duresa d'algunes històries que han arribat als nostres dies no tenen res a envejar a la cruesa que tenen certs contes dels germans Grimm. Es gorg d'Albranca pot ser un bon exemple. Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantpassats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble.La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura.Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes.La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles. Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

Sa somereta blanca es una història que tracta d'un jove ciutadellenc que feia feina a Maó i que cada dia es trobava en el seu camí una somereta blanca. El que passa després l'hauràs de sentir en aquest podcast.Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantpassats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble.La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura.Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes.La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles. Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

El francés no es com el menorquí, tot i que es poden semblar. Menorca va tenir uns segles XVII i XVIII on molta gent estrangera va ocupar l'illa i que es va barrejar amb els illencs. En ocasions això ha provocat situacions absurdes i divertides que es poden veure en aquesta història. Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantpassats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble.La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura.Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes.La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles. Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

Moltes vegades les històries que ens arriben a nivell de rondalles i llegendes tenen un component de misteri i, fins i tot, de por. Aquest sentiment cala bé en les ments joves que escolten amb atenció i recorden millor el que cal aprendre de cada història. Aquest es un bon cas. Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantpassats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble.La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura.Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes.La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles. Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

I a l'inici de tot, estaven un home i una dona. Les histories populars i les que duen més de dos mil anys rodant pel planeta, s'ajunten per afegir qualque element més, com el que explica com es va fer la primera casa i per què. Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantpassats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble.La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura.Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes.La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles. Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

Altre forma d'explicar un element present al mon rural de s'illa i l'explicació que per tradició oral va resonar pels llocs menorquins al llarg del temps.Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantpassats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble.La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura.Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes.La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles. Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

Per explicar alguns trets que formen part de la cultura menorquina, aquestes històries son bones d'entendre per a totes les edats. Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantpassats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble.La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura.Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes.La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles. Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

Tenia el cabell de tal manera que tothom el coneixia pel mal nom de Revull. Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantpassats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble.La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura.Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes.La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles. Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

Diuen que en un determinat moment de l'any la pots veure. Es com una Atlàntida, com una promesa d'un futur millor quan mires l'horitzó. Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantpassats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble.La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura.Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes.La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles. Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.