Viatge tràgic a Galícia en bicicleta

A les nou ens van venir a despertar. Era l’hora de l’esmorzar, que vam fer tots junts a un menjador gran. Després de berenar, ens vam brindar per ajudar en les seves tasques, i ens vam distribuir la feina.

Per entrar en gana, abans d’esmorzar vam recórrer deu o dotze quilometres, fins arribar a Lumbier. A l’entrada del poble, una parella de joves feien autostop.

Feia cinc dies que dormíem al terra, i vam aprofitar fins tard la dolça blanesa d’aquells matalassos. El temps continuava essent esplèndid. Alguns van dutxar-se. No hi havia, emperò, aigua calenta, i els més covards vam passar de tot.

Ens vam posar en camí de bona hora, i vam parar al primer poble que vam trobar per berenar. Na Núria, a qui la bicicleta no li acabava d’anar prou fina, va decidir quedar allà i provar d’arribar a Osca en autostop.

Quan ens llevàrem, i sense entretenirnos a esmorzar, vam carregar les bicicletes i una mica desassossegats, vam partir cap a Binèfar. La carretera, descuidada i estreta, anava fent petites pujades i baixades entre exténsos camps plantats d’arbres fruiters.

Com havíem quedat la nit abans, na Núria i jo vam tornar a primera hora a Balaguer per arranjar la bicicleta espanyada. Vam quedar que els altres ens esperarien a Alfarràs, devora un rentador públic que hi ha a l’entrada del poble, segons que ens va dir en Tomeu, que hi havia viscut un any sencer.

Ens vam llevar d’hora, tot just que s’hi començava a veure i el poble, lentament, anava cobrant vida.

Aquest va ser, possiblement, el dia que se’ns presentà l’itinerari més dur de tota la sortida. Després de llevar-nos, bastant dematí, vam carregar les bicicletes, vam tornar la clau i, després d’un frugal berenar a base de fruita, mel i fruits secs, vam llançar-nos de bell nou a la carretera.

No vam partir, com havíem decidit, gaire dejorn. I no per causa del dia, que se’ns regalava esplèndid, sinó per altres de gens importants però que ens van retenir a l’Ametlla fins que el sol ja era un bon tros amunt a l’horitzó.