Carla BLEY: (Trios) & (Fleur Carnivore)

Complicat intentar resumir la trajectòria de la compositora, cantant, saxofonista, teclista i arranjadora Carla BLEY, nascuda el 1938. Una primerissima època iniciada a finals dels 50 en la que destaca com a compositora: Paul Bley, el seu marit en aquell moment, és el principal beneficiari de les seves composicions, també Jimmy Giuffre, At Farmer, George Russell ... A partir del 64 entra de ple en el mon de l' avantguarda pura i dura a la Jazz Composer`s Gulid del Bill Dixon ( Roswell Rudd, Archie Shepp, Cecil Taylor, ...), creant el seu propi Jazz Composer's Orchestra amb el que posteriorment serà el seu segon marit, el trompetista vienès Michael Mantler, un quintet amb els Peter Brötzman i Steve Lacy ... El 1968 fa un dels seus habituals i sobtas girs i grava A Genuine Funeral Tong a nom del Gary Burton on barrejarà Blues, Rock, música de llatinoamèrica, amb alguns aspectes de la Clàssica europea i prepararà posteriorment la seva obra més complexa i coneguda: Escalator Over The Hill. Un altre trencament a partir de 1972, el Jazz-Rock ja és molt influent, electrificarà la seva música, prenen protagonisme les guitarres, els sintetitzadors i comença una nova etapa sentimental amb el contrabaixista/ guitarrista Steve Swallow. Arribem a 1988 i al disc "Fleur Carnivore" que presentem a la segona part, aquí ja no tenim la Carla Bley "belicosa" d' èpoques anteriors, belles melodies amb aires pop, de bossa nova,...un grup de bons músics excel.lement liderats per la Carla i uns arranjaments simplement genials .Lew Soloff, Christof Lauer, Wolfgang Pusching, Gary Valente, Andy Sheppard, Steve Swallow , Karen Mantler ( la filla que va tenir amb Michael Mantler), ella als teclats i a la direcció amb un lideratge clarament inspirat al que en el seu moment exerciren Gil Evans o ... Duke Ellington. Any 2013, ella té 75 anys y grava aquest "Trios" que escoltem a la primera part del programa. Hi son ella, el seu marit Steve Swallow i el saxofonista britànic Andy Sheppard que toca aquí molt, però que molt bé, portant la major part del pes del disc. Un cert to crepuscular, bastant lògic, res a veure amb la fogositat i la creativitat del disc del 88 i resulta molt interessant comparar les versions de 1988 i la de 2013 de la composició "The Girl Who Cried Champagne". M'agraden els dos.