069-1 samuel- La batalla és del Senyor

Al capítol 16 del primer llibre de Samuel trobem per primera vegada David, fill de Jessè, el qual seria ungit per Samuel a Betlem de Judà. David, el menor de vuit fills era qui s'encarregava de la cura de les ovelles. Quan Déu va rebutjar Saül pel seu caràcter orgullós i rebel, li va dir:«El Senyor s’ha triat un home segons el seu cor i l’ha constituït príncep del seu poble, perquè tu no has guardat el que t’havia manat el Senyor.» 1 SAMUEL 13:14 BECAquest príncep designat, encara que tan sols Samuel ho sabia, seria David. Però encara no era el moment que David regnés. A diferència de Saül, al qual vam poder conèixer poc abans de ser proclamat rei, Déu presenta la vida de David anys abans que fos proclamat rei, podent comprovar si en veritat era un home conforme al cor de Déu.Quan Samuel va arribar a la casa de Jessè, li va dir que venia en pau, per oferir sacrifici a Déu, i que tots els seus fills devien ser-hi. En presentar Jessè cadascun dels seus fills començant des del gran, Samuel es va mostrar impressionat, ja que eren homes forts. Després de tot, aquest rei era un home de guerra. Aquests podrien prendre el seu lloc. Però Déu li va anar dient, un per un, que cap d'aquests era l'elegit. Quan n'havien passat set, i cap no era l'escollit de Déu, Samuel va preguntar si tenia més fills. I va ser llavors que van cridar a David perquè vingués de cuidar les ovelles. David era de bon parer, però encara jove, i segurament no tenia l'aspecte imponent que tenien els seus germans. Però Déu li va dir a Samuel, aquest és; ungeix-lo.I ens diu el text que des d'aquell dia, l'Esperit de Jehovà estava sobre David, i l'Esperit del Jehovà es va apartar de Saül, i un esperit dolent el turmentava. Imagino que havia perdut la pau que només Déu pot donar, i a partir d'aquell moment, havent rebutjat Déu, un esperit d'amargor l’inundava la vida.Com que Saül era turmentat per l'amargor i l'ansietat, els seus servents li van aconsellar que es busqués algú que toqués per relaxar el rei. Curiosament, com si es tractés de casualitat, David tocava l'arpa, així que el van anar a buscar perquè vingués a tocar cada vegada que el rei ho necessités.El rei estava content amb la música de David i li va proclamar patge d'armes entre molts altres, però veiem al capítol següent que quan el temps de la guerra amb els filisteus va arribar, Saül encara no coneixia personalment David.Els filisteus estaven acampats a terra de Judà, i els tres germans grans de David eren al campament dels israelites. Però els filisteus havien portat un paladí de Gat anomenat Goliat, que era un gegant comparat amb els soldats israelites. Era d'aparença imponent, amb una alçada de 2,90 i portava posada una cota de malla de 57kg de pes, i amb una llança que pesava gairebé set quilos.No era estrany que l'exèrcit de Saül estigués paralitzat. Els filisteus havien proposat que un dels soldats d'Israel sortís a lluitar contra aquest soldat. Qui guanyés dels dos donaria la victòria al seu exèrcit.Va ser durant aquest temps, una altra vegada reitero, com si es tractés per casualitat, que David va ser enviat pel seu pare per portar provisions als seus germans al camp de batalla. En arribar David, ja amb ganes de formar part dels valents d'Israel, el veiem preguntant pels germans i per la batalla. Ens diu el capítol 17:23-24 «i mentre parlava amb ells, venia, avançant des del camp dels filisteus, aquell campió que es deia Goliat, el filisteu de Gat, dient les mateixes paraules; i David les va sentir. Quan la gent d’Israel va veure aquell home, van fugir tots del seu davant plens de por. I un israelita digué: Heu vist aquest home que s’avança? Doncs, ve per desafiar Israel. A qui el mati, el rei l’omplirà de riqueses, li donarà la seva filla, i eximirà la seva casa paterna dels tributs a Israel.»1 SAMUEL 17:23-25 BECDavid, que escoltava de lluny la conversa, va interrompre per inquirir sobre les condicions, i els va preguntar: “qui és aquest filisteu incircumcís, perquè provoqui els esquadrons del Déu vivent?” Però el seu germà, sentint-lo, li va insultar dient: “Per què has baixat aquí?, i a qui has deixat aquelles poques ovelles al desert? Jo conec la teva gosadia i la malícia del teu cor, que per veure la batalla has vingut.”El seu germà gran no el tenia en gran estima. Qui es creia que era aquest jovenet per opinar sobre assumptes de guerra? (pensava ell). Més veiem David, minimitzant l'ofensa, i anant-se’n a indagar sobre l'assumpte. De manera que va arribar a orelles del rei que aquest noi desafiava el paladí dels filisteus que estava provocant l'exèrcit de Déu. I Saül el va fer venir,«David digué a Saül: “Que no es desanimi ningú per causa d’aquell filisteu; el teu servent anirà a lluitar contra ell.” Però Saül digué a David: “Tu no et pots enfrontar a aquest filisteu i lluitar contra ell, perquè tu ets molt jove i ell és guerrer des de la seva joventut.” David contestà a Saül: “Quan el teu servent pasturava el ramat del seu pare i venia un lleó o un ós, i arrabassava alguna peça del ramat, jo l’empaitava, l’atacava i li prenia la presa de la boca. I si es llençava contra mi, l’agafava per la mandíbula i el colpejava fins que el matava. El teu servent ha donat mort al lleó i a l’ós, i aquest filisteu incircumcís serà com un d’ells, perquè ha provocat l’exèrcit del Déu vivent.”» 1 SAMUEL 17:32-36 BECSaül el va intentar desanimar d'anar a barallar-se amb aquest gegant. Després de tot, aquest filisteu era un home de guerra, i David no havia lluitat mai. Ni tan sols podia portar la roba de guerra amb el casc i la cuirassa, perquè mai no ho havia practicat. Com guanyaria? Només la mà de Déu va poder convèncer Saül de deixar aquest noi anar a barallar amb Goliat. Recordem que qui guanyés la baralla guanyaria la batalla.I així David, amb el seu bastó de pastor en una mà, cinc pedres llises del rierol al seu sarró, i la seva fona de pastor, se'n va anar cap a on estava el filisteu.Imagino què estava passant per la ment de l'exèrcit filisteu i el d'Israel. De què anava aquesta broma? El filisteu va començar a injuriar: “Soc jo gos, perquè vinguis a mi amb pals? Vine a mi, i donaré la teva carn a les aus del cel i a les bèsties del camp. I va maleir Goliat a David pels seus déus.”«David va replicar al filisteu: “Tu véns contra mi amb espasa, amb llança i amb fletxes, però jo vinc a tu en nom del Senyor de l’univers, Déu dels exèrcits d’Israel, a qui tu has insultat! Avui el Senyor et farà caure a les meves mans, et mataré ….perquè tota la terra sàpiga que hi ha Déu a Israel. I tota aquesta gent sabrà que el Senyor no venç amb l’espasa ni amb la llança, que la batalla és del Senyor i ell us posarà a les nostres mans.”» 1 SAMUEL 17:45-47 BECEl discurs de David era d'amonestació tant pels filisteus com pels israelites. Els filisteus menyspreaven Déu, i l’havien provocat, pensant que aquest gegant que no temia Déu podia acovardir el poble de Déu. Però d’altra banda, els israelites, en lloc de posar la seva confiança en Déu, havien estat acovardits. Estaven espantats. L'exèrcit enemic els superava, i oblidaven que Déu és qui dóna la victòria, i no necessita ni espasa ni llança.S'havien oblidat de les batalles que Israel havia guanyat sense exèrcits? Sembla que sí. Davant d'una situació difícil, havien perdut el nord i estaven atemorits.Més ens explica el llibre de Samuel: «Quan el filisteu es va posar en marxa, avançant a l’encontre de David, aquest va sortir corrents de les files per enfrontar-se-li. David ficà la mà al sarró i en va treure una pedra, la va llençar amb la fona i va ferir el filisteu al front. La pedra li va quedar clavada al front, i va desplomar-se de cara a terra. Així David va vèncer el filisteu amb la fona i una pedra. El va ferir i el va matar sense empunyar cap espasa.» 1 SAMUEL 17:48-50 BECSé que aquesta història s'ha explicat milers de vegades, però val la pena repassar les coses que Déu ressalta.1. Déu no mira les aparences. Ell no escull el més fort, ni el més poderós per guanyar les batalles. En múltiples textos llegim que Déu exalta l'humil, i en l'escena de Samuel a Betlem i la batalla contra Goliat ens il·lustra que Déu tria i capacita. No són les nostres habilitats les que condicionen els nostres èxits, sinó l'obra de Déu a les nostres vides.2. Déu no necessita m