Reflexos de la seva glòria

La carta de Judes proveeix diverses històries com a il·lustració perquè els creients a qui escrivia sabessin quins comportaments havien d'evitar i com identificar aquells que seguien aquestes conductes.Al verset 11* diu: “Ai d’ells! Que han tirat pel camí de Caín i per l’interès s’han abocat a l’error de Balaam; i s’han perdut en la rebel·lió de Corè”.Judes els porta de viatge a la història jueva per repassar algunes històries de l'Antic Testament que reflectien actituds que no agraden a Déu. Ja llegim a la carta de Joan referent a Caín, de com la seva rebel·lia i la seva enveja el va portar a pecar contra Déu i el seu germà. Judes adverteix dels que segueixen el camí de Caín, recordant-nos amb aquesta al·lusió com és de terrible el camí de la rebel·lia. Quan Déu va enviar Caín a terra desconeguda, aquest va anar, es va emportar els qui formarien la seva família i cercle d'amistats, i va construir una ciutat on la violència regnava. Que trist, que en lloc de penedir-se i aprendre dels seus errors, va seguir el seu camí a la perdició. Ai d’ells que segueixen aquest mateix camí!, diu Judes.Continua fent al·lusió a Balaam, el qual per lucre, va fer aliança amb els que venien contra Déu i el seu poble. Recordem la història de Balaam, profeta del qual llegim a Nombres 22-24. El rei Balac volia que aquest maleís el poble d'Israel. Balaam, profeta al servei del Déu d'Israel, volia les riqueses i la fama que Balac li estava oferint, però temia ofendre el Déu veritable. Tot i això, l'amor als diners el va portar camí a maleir el poble. Tal va ser el seu afany, que Déu va fer servir la somera per treure'l de la seva tossuda actitud, però aquest va colpejar al pobre animal mentre aquesta miraculosament li parlava.  Aquesta història seria graciosa si no il·lustrés la neciesa de l'home que insisteix a anar pel seu propi camí i buscar el seu propi guany pensant que pot enganyar Déu. Com que Balaam n'hi ha molts, i qualsevol de nosaltres podríem caure en el mateix error. Ai dels qui segueixen la seva pròpia neciesa i s'allunyen de Déu malgrat els advertiments divins!.El tercer exemple és el de Corè, personatge que trobem al capítol 16 de Nombres. Malauradament, aquest home de la tribu de Leví es va rebel·lar contra el pla de Déu, i va organitzar un grup per enfrontar-se a Moisès i Aaron, els líders que Déu havia posat per guiar el poble. L'argument de Coré era que tots ells eren sants, i per tant, ells triarien qui els liderés. De ben cert, Déu els havia apartat pel ministeri, perquè eren part de la tribu dels sacerdots, però s'estaven rebel·lant contra Déu buscant més glòria i poder per a ells en lloc de glorificar Déu en la posició que Déu els havia donat. Déu, després d'advertir-los i donar-los oportunitat de penedir-se'n, va portar judici sobre els rebels que van decidir seguir el camí de Coré. Ai d'aquells que encara avui busquen glòria per a ells mateixos, anteposant la seva voluntat a la de Déu!D'aquests continua dient Judes: “Aquests són esculls en els vostres àpats de germanor, golafrejant i apeixant-se ells mateixos sense miraments; núvols sense pluja enduts pel vent; arbres de tardor sense fruits, dues vegades morts, desarrelats. Ones furients de la mar, que escumegen la pròpia vergonya; estels errants, als quals és reservada la foscor de les tenebres per sempre.” JUDES 1:12-13*.Són paraules fortes, però que fort és tornar-se contra el Totpoderós. Això és el que van fer els àngels caiguts, i per això esperen “el seu judici al gran dia” (6).Judes dona també l'exemple de Sodoma i Gomorra, ciutats que menysprearen la gràcia de Déu per delectar-se en pecats que Déu condemnava. Aquestes també “van ser posades per exemple, patint el càstig del foc etern” (7). “Malgrat això, també aquests somniadors embruten el cos, rebutgen l’autoritat i infamen les dignitats.” JUDES 1:8*.Segles més tard hi havia persones així entre els veritables cristians, i avui dia, els anys han passat, però els mateixos pecats continuen vigents. Aquells que pequen d'aquesta manera, no només cauen ells mateixos, sinó com en cadascuna de les històries que comparteix la carta, en porten molts que els segueixen a la perdició. D'aquests advertia Judes a les esglésies.Des del principi Déu ha advertit d'aquests errors i de la fi d'aquells que insisteixen a anar contra Déu. Enoc, el qui va caminar amb Déu i no va veure mort aquí a la Terra, setè des d'Adam, va profetitzar també dient: “a fer judici contra tothom, i a condemnar tots els malvats per les accions impies que han comès irreverentment, i per totes les injúries que aquests pecadors impenitents han proferit contra ell. Aquests són murmuradors malcontents que viuen segons els seus instints; per la boca els surt la presumpció i simulen admiració a les persones per veure què en poden treure.” JUDES 1:15-16*.Gràcies a Déu això no ha de ser la fi. Déu ha proveït la sortida; Ell ha ofert perdó i reconciliació. Davant d'aquesta ofensa al Déu Sant, aquest ofereix perdó de pecats a tot aquell que ve a Ell penedit. Aquests exemples mostren els qui no van voler tornar-se a Déu, però a la Paraula també llegim dels qui el van rebre, dels qui creuen en nom seu. A cadascun de nosaltres Déu ens ha declarat Fills de Déu (1 Joan 1:9). Feliç l’home que té posada la seva confiança en Déu (Salm 40:4).* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Aquesta carta és la darrera de les cartes al Nou Testament. La considerem una carta general, perquè no va adreçada a una església o persona en particular. Desconeixem els destinataris de la carta, però sabem que eren cristians, probablement jueus, que coneixien bé l'Antic Testament i altres escrits de tradició jueva. Judes fa referència a moltes històries que aquests coneixien per descriure detalladament alguns falsos profetes que anaven d'església a església contagiant als cristians amb ensenyances falses que portaven confusió.La carta va ser escrita al voltant de l'any 70 després de Crist. Aquest Judes, és clar, no és el mateix Judes que va vendre al Senyor Jesús per 30 peces de plata i que després, no podent viure amb el que havia fet, en lloc de penedir-se i seguir Crist, es va llevar la vida. Aquest Judes, autor de la carta és el germà de Jaume, escriptor de la carta de Jaume. Ells dos eren germans de Jesús per part de mare, ens diuen les Escriptures. Encara que no havien seguit el seu germà, el Mestre, durant la seva vida a la Terra, després de veure el Senyor morir a la creu i veure el seu testimoni de resurrecció, van creure en tot el que el seu germà havia dit i van seguir en el camí de l'evangeli, compartint amb molts la veritat de la Paraula.Judes, en aquesta carta havia pensat escriure sobre la fe que era comú a cadascú, basada en la mort i resurrecció de Crist, rebuda per la fe, sense mèrit propi, i gràcies a la misericòrdia de Déu i el seu amor cap al pecador penedit. No obstant això, Déu l'havia guiat cap a un altre tema, un que malauradament s'havia de tractar a causa del perill que suposava per als creients en diferents llocs. Per aquest motiu, al primer verset, Judes els diu “jo tenia ànsia d’escriure-us sobre la nostra salvació comuna, però ara em veig obligat a fer-ho amb el propòsit d’animar-vos a combatre per la fe que fou tramesa als sants una vegada per sempre.” JUDES 1:3*.La fe en Crist que tenim per la gràcia de Déu és valuosa, i no hem de permetre que els que venen sembrin dubtes a la terra fèrtil que ha estat sembrada.El pitjor de tot, com diu Judes al verset 4, és que molts d'aquests venen “encobertament”, enganyant, fent-se passar per cristians que coneixen el Salvador, però com vèiem a les altres cartes, amb les seves vides mostraven el mateix. D'aquests llegíem a les cartes de Pere (2 Pere 2:1-3), a les de Pau a Timoteu (2 Timoteu 3:1-9), i a les de Joan (1 Joan 4:1-3). Fins i tot el Senyor Jesús va advertir sobre aquest tipus de persona a Mateu 7 (15-19). Curiosament, el germà del Senyor en parla com a prèviament reservats per a condemnació, fent ressonar en la nostra ment el que llegim de l'altre Judes, fals deixeble de Jesús, que malgrat caminar i menjar amb Jesús i els seus deixebles, no era en realitat part d'ells, com ens confirma Joan 6:70. Judes Iscariot era un lladre, que sostreia diners de la borsa dels deixebles, com ens diu Joan 12:6. Aquest, arribada l'oportunitat, va trair el qui l'havia acollit com un dels seus, tot i saber el que acabaria fent, com veiem en Joan 13:26.L'autor de la carta revela aquests enganyadors perquè els cristians puguin estar alertats, i puguin rebutjar les falses doctrines i recordar les paraules dels apòstols del Senyor Jesucrist i seguir les seves ensenyances.Judes ens recorda que som aquí ara, però anticipant la vida eterna que Crist ens ha promès. “Però vosaltres, estimats, edificant-vos sobre la vostra fe santíssima, orant en l’Esperit Sant, manteniu-vos en l’amor de Déu, mentre espereu la bondat de nostre Senyor Jesucrist, que duu a la vida eterna.” JUDES 1:20-21*.Judes acaba la seva carta amb una doxologia que vull compartir exaltant el nom del meu Senyor: “Al qui és poderós per a guardar-vos de caure i presentar-vos íntegres i plens de goig davant la seva glòria, a l’únic Déu, Salvador nostre, per mitjà de Jesucrist, nostre Senyor, sigui la glòria i majestat, imperi i potència, abans de tots els temps, ara i per sempre. Amén.” JUDES 1:24-25*.* BEC: Bíblia Evangélica Catalana

Diverses seccions de les cartes de Joan parlen de l’amor. Quan llegim del primer verset del capítol 3, “Mireu quina prova d’amor tan gran ens ha donat el Pare: que siguem declarats fills de Déu” ens ve al cap Joan 3:16*, on llegim que “Ja que Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna”.L'apòstol Joan deixa clar que Déu va mostrar el seu amor cap a la humanitat oferint la vida del seu Fill estimat per proveir salvació per a tothom que el rep; per Ell tenim vida eterna.1 Joan 3:16* ens diu que Déu ens ha donat a conèixer el seu amor a través d’aquest acte i ens instrueix a fer el mateix cap als altres dient:  “Hem conegut l’amor en aquest fet: Ell ha donat la seva vida per nosaltres. Nosaltres també hem de donar la vida pels germans.” “En això es veu ben clar quins són els fills de Déu i quins són els fills del diable: tot aquell qui no es comporta justament no és de Déu, com tampoc no ho és aquell qui no estima el seu germà.” 1 JOAN 3:10*.Aquesta és una afirmació molt dràstica. Joan ens explica que des del principi hem sentit aquest missatge: “Que ens tinguem amor els uns als altres.” i continua amb la següent advertència: “No com Caín, que era del maligne i va matar el seu germà.” (3:11-12).Joan ens porta al principi, al llibre de Gènesi, on llegim que Caín, el fill dels primers habitants de la Terra, va tenir enveja contra el seu germà, perquè aquest obeïa Déu i rebia l'aprovació del cel. Caín estava enutjat amb ell, i Déu va venir a la seva mateixa presència i li va preguntar al verset 6: “I el Senyor digué a Caín: “Per què t’has enfadat i vas amb el semblant abatut?” Caín no va contestar les preguntes de Déu, sinó que en el seu orgull, va atacar el seu germà llevant-li la vida. Déu va tornar a parlar amb CaÍn, aquesta vegada preguntant-li:“On és Abel el teu germà?”Déu sabia què havia passat, però volia que Caín s'adonés del seu pecat. No obstant això, Caín va actuar amb la mateixa ira amb què havia actuat amb Abel.“Ell va contestar: “No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà, jo?”GÈNESI 4:9*Basant-nos en l’ensenyança a través de la Bíblia podríem contestar sense titubejar: és clar! Per descomptat que tenia la responsabilitat de mirar pel benestar del seu germà Abel. Com llegim en Joan, des del principi, el pla de Déu era que així com ell ens estima, ens estimem els uns als altres. Déu no va venir a llevar la vida, sinó a donar la seva vida per nosaltres. Caín sabia que havia pecat quan en lloc d'estimar el seu germà, l'havia atacat per enveja.La carta de Joan ens recorda: “No siguis com Caín.” Els qui són de Déu estimen com Déu estima. Encara més; el verset 14 del capítol 3 diu: “Nosaltres sabem que ja hem fet el pas de la mort a la vida, perquè estimem els germans. El qui no estima, segueix en poder de la mort.” 1 JOAN 3:14*.Joan dona dues mostres de la salvació; una és que qui coneix Déu no viu en pecat, desobeint Déu. L'altra és que el qui coneix Déu de veritat estima el seu germà. Llegim a 1 Joan 4:20*: “Si algú deia: Jo estimo Déu, però odia el seu germà, és mentider, perquè qui no estima el seu germà, a qui veu, no pot estimar Déu, a qui no veu”.1 Joan 4:7-11 ens ensenya  “Benamats, estimeu-vos mútuament, perquè l’amor prové de Déu, i tot aquell qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. Aquell qui no estima no ha conegut Déu, ja que Déu és amor. En això s’ha fet evident entre nosaltres l’amor de Déu: en què Déu ha enviat el seu Fill unigènit al món a fi que tinguem vida per mitjà d’ell. En això consisteix l’amor: no pas en el fet que nosaltres hàgim estimat Déu, sinó en el fet que ell ens va estimar i va enviar el seu Fill com a propiciació pels nostres pecats. Estimats, si Déu ens ha estimat així, també nosaltres hem d’estimar-nos mútuament”.Quina preciosa i clara explicació! Deixa clar que Déu ens ha estimat, i en el seu amor ens ha mostrat com estimar el nostre proïsme. Si estimem Déu, reflectirem el seu amor cap als nostres germans. Déu en el seu amor, dona de si per al bé de cadascun de nosaltres. El seu amor ha de ser evident a les nostres vides. Aquells que ens hem beneficiat del Seu amor podem donar de nosaltres mateixos als nostres germans, als que ho són a la sang i aquells que Déu ha posat en el nostre camí.Si cadascú mirem pel bé del nostre germà, no hi haurà lloc per a l'enveja. “si ens estimem mútuament, Déu viu en nosaltres.” 1 JOAN 4:12*.Deixem que l'Esperit Sant continuï produint el fruit d'amor en nosaltres perquè altres vegin l'amor de Crist.*BEC: Bíblia Evangélica Catalana

És molt probable que tots hagim sentit de l'Anticrist, aquest personatge que en els darrers temps s'aixecarà a l'esfera política mundial i després de portar una suposada pau mundial es declararà a si mateix “salvador del món”, demanant fidelitat i honra a la seva persona. Al llibre d'Apocalipsi veurem més sobre aquests esdeveniments, però a la Paraula de Déu no només es parla d'un anticrist, sinó d'anticrists en plural. A qui es refereix l'apòstol Joan quan parla dels anticrists? Com la paraula indica, aquestes són persones que neguen Crist i alhora desitgen per a ells mateixos tot allò que a Crist li pertany. Deixa'm explicar.Aquests procuren per tots els mitjans desfer-se de la idea del Déu de la Bíblia, per crear ells la seva pròpia idea de la deïtat. D'aquests n'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haurà molts a la història de la humanitat. Recordem els emperadors romans que es declaraven a si mateixos déus. Neró va matar centenars de cristians als circs i a la foguera perquè honraven Crist i no a ell. Com aquest n'hem tingut molts en la curta història de la humanitat. Però aquests personatges, encara que no tinguin renom mundial o una gran influència, continuen existint. Joan els identifica de forma senzilla al 2:22* “Qui és el mentider, sinó aquell qui nega que Jesús és el Crist? Aquest és l’Anticrist, que nega el Pare i el Fill”.Aquestes persones neguen el Pare i el Fill, i viuen segons la seva pròpia mentida. Alguns miren al cel i diuen “si Déu existeix…..” Déu ja ha dit que existeix; no hi ha base per negar aquesta realitat. Com a creació seva, hauríem de poder identificar-lo, sentir-lo, i acceptar-lo, però no obstant això, ens permetem el luxe de qüestionar-ne l'existència. Fins i tot molts afirmen que hi ha d'haver “alguna cosa” que governi l'univers, deixant lloc éssers extraterrestres que puguin controlar el nostre destí. Aquest pensament és clarament “antiDéu” i “anticrist”.També hi ha aquells que diuen que creuen en Déu, però no creuen en el Fill, el Salvador del món, Déu encarnat. Menyspreen la seva deïtat i el releguen a un segon pla. Aquests també són anticristos segons el verset. “Tothom que nega el Fill, tampoc té el Pare. El qui confessa el Fill té també el Pare.” És innegable que l'un ve amb l'altre, i són indivisibles. Un pot anar predicant pels carrers que creu en Déu i negar la deïtat de Crist, però la Bíblia és clara pel que fa a això; aquesta persona no té el Pare, viu enganyada i enganyant, i és, al cap I a la fi un anticrist, perquè nega la veritable identitat de Crist. Això no ho dic jo per jutjar ni insultar ningú; és la Paraula de Déu.Joan ja advertia els cristians del primer segle amb aquestes paraules: “Fillets, ha arribat la darrera hora. Heu sentit a dir que vindria un anticrist, i ara molts s’han tornat anticrists; d’això intuïm que ja som a la darrera hora. Si bé han sortit d’entre els nostres, en realitat no eren dels nostres, perquè si haguessin estat dels nostres, s’haurien mantingut amb nosaltres, però això ha passat perquè es vegi que no tots són dels nostres. Vosaltres, en canvi, teniu una unció que ve del Sant, i tots teniu el coneixement.” 1 JOAN 2:18-20*.Si ells podien reconèixer que estaven en els darrers temps, com més nosaltres, vint segles més tard. Ja hem dit que Déu espera pacientment perquè aquells que hagin de ser salvats vinguin al coneixement de Crist, però els que tenim l’esperit sant en nosaltres podem discernir per la Paraula entre aquells que són de Déu, i aquells que el neguen, ja sigui en paraula o en fets. Al capítol 4 descriu l'esperit dels que són “anti-Crist” perquè puguem identificar-los: “En això podeu comprovar si la inspiració és de Déu: tota inspiració que reconeix que Jesucrist ha vingut com a home, prové de Déu, i tota inspiració que no reconeix Jesús, no prové de Déu; i això és distintiu de l’Anticrist. Vau sentir a dir que era a punt de venir. Doncs ara ja és al món.” 1 JOAN 4:2-3*.“Qui és el mentider, sinó aquell qui nega que Jesús és el Crist? Aquest és l’Anticrist, que nega el Pare i el Fill.” 1 JOAN 2:22*.Per al Senyor la veritat és extremadament important, perquè Ell és La veritat (Joan 14:6). El mateix apòstol ens recorda al capítol dos de la primera carta que “cap mentida procedeix de la veritat.” Si Déu és Veritat, i la seva Paraula és Veritat, allò que es desvia de la veritat és lògicament mentida.No visquem a la mentida, fent per a nosaltres déus falsos, negant el Pare i el Fill. Encara més, no caiguem a l'error de creure que això és una veritat relativa, que cadascú pot decidir si és certa o no. Una veritat discutible, per definició, no és pas veritat. Vivim en un món on la relativitat regna, però aquest és el món del qual Déu ens adverteix que no pertanyem si hem confiat en Crist.Creiem en l'Absolut, el Déu de l'Univers, i la Paraula és Veritat, com Ell és Veritat. Qualsevol desviació d'aquesta afirmació, segons les paraules de l'apòstol, són anticrist. Joan ens anima en els versets 24-25 del capítol 2: “Pel que fa a vosaltres, manteniu dintre vostre allò que heu après des del principi; si allò que heu après des del principi ho manteniu en vosaltres, també vosaltres us mantindreu en el Fill i en el Pare. Precisament, la vida eterna és la promesa que ell ens ha fet.” 1 JOAN 2:24-25*.Creus això? Siguem llums en aquest món que apuntin a la veritat, al Crist, perquè tothom que en Ell cregui pugui gaudir de la promesa de la vida eterna amb el Pare i amb el Fill.* BEC: Bïblia Evangélica Catalana

“No estimeu el món ni allò que és propi del món. L’amor del Pare no pot estar en aquell qui estima el món. Perquè tot allò que hi ha en el món, les apetències carnals, l’avidesa dels ulls i l’ostentació de les riqueses, no prové del Pare, sinó del món. I el món passa, junt amb les seves cobejances, però el qui compleix la voluntat de Déu resta per sempre.” 1 JOAN 2:15-17*.Aquests tres versets de la Bíblia tenen grans veritats pràctiques per a la vida del cristià, perquè descriuen en una frase relativament curta les lluites que experimentem a la nostra vida quotidiana aquí a la Terra. Joan ens diu que tot allò que ens tempta a desviar-nos de Déu en aquest món no prové de Déu, sinó del mateix món en què vivim. Jaume ja ens advertia de l'error de pensar que Déu ens dóna males coses quan va dir al capítol 1:13-15*: “Quan algú se senti temptat, que no digui: “Sóc temptat de Déu”, perquè Déu ni té males temptacions ni tempta ningú, sinó que cadascú és temptat quan l’arrossega la pròpia concupiscència i es deixa seduir. Llavors, la concupiscència, quan ha concebut, infanta el pecat, i el pecat, quan s’ha consumat, engendra la mort”.És fàcil per a l'ésser humà culpar Déu per cada dificultat en aquesta vida, però la veritat és que no necessitem ningú, ni tan sols el maligne, per ficar-nos en problemes, perquè com Déu ha ensenyat, el mal viu a cada cor i aquest món caigut és ple de maldat. Aquesta realitat va en contra de la tendència que hi ha de pensar que som bons per naturalesa, i que ens fem dolents pel que anem rebent a la nostra experiència. Si fos així, d'on ve el mal aleshores?Déu ens explica que el mal ve del nostre interior, i que no hi ha res fora del cos que contamini l'home (ho veiem a Jesús a Mateu 15 i Marc 7). Aquest pensament no és gaire popular perquè posa la responsabilitat sobre la pròpia persona. Vegem com els mateixos desitjos naturals que Déu ens ha donat per gaudir en la Seva voluntat poden ser pervertits per fer-nos caure quan el desobeïm.Diu Joan  “Perquè tot allò que hi ha en el món, les apetències carnals, l’avidesa dels ulls i l’ostentació de les riqueses, no prové del Pare, sinó del món.” 1 JOAN 2:16*. El món a què es refereix és el sistema en què vivim, el qual formem tots nosaltres. Les categories que Joan identifica al text són les apetències carnals, l’avidesa dels ulls i l’ostentació de les riqueses.Com que la Bíblia és un llibre que està perfectament interconnectat, és molt interessant veure aquestes tres categories en la primera temptació documentada a Gènesi, el primer llibre de l'Antic Testament i les temptacions de Jesús a Mateu i Lluc, al Nou Testament.Quan la serp va temptar Eva a l'Hort de l'Edèn, aquesta va experimentar les tres categories de desitjos aquí esmentades. Ens diu Gènesi 3:6* “La dona, veient que l’arbre era bo per a menjar, que era agradable a la vista i excel·lent per a aconseguir coneixement, prengué del seu fruit i en va menjar, i també en va donar al seu home i en van menjar tots dos”.En primer lloc, va percebre que el fruit era bo per menjar. Les necessitats de la carn són importants per a nosaltres; hem de menjar, dormir i relacionar-nos; i Déu ens ha donat tant les necessitats com el goig mentre les satisfem. Tanmateix, dins aquest regal correm el perill de desitjar satisfer aquestes necessitats fora de la voluntat del Senyor, ja sigui perquè no és el que Déu té per a nosaltres o perquè no és el moment de gaudir-lo. El fruit de l'arbre que Déu havia prohibit semblava bo per menjar. No semblava que allò que Déu havia prohibit fos en si dolent, per la qual cosa la serp aprofita aquest desig natural a Eva per convèncer-la. Per descomptat que els arbres que sí que podien menjar també tenien fruits bons per menjar. No era que Déu no satisfà les necessitats d'Adam i Eva; no, però Eva va començar a pensar que si Déu no li donava aquest fruit, no l'estimava. Has pensat de manera semblant en algun moment?Satanàs, que ha canviat poc la seva tàctica, va venir Jesús al desert per temptar-lo, i la primera temptació és semblant a la que va funcionar amb Eva. Li va proposar que a petició seva convertís les pedres en pa i satisfés la gana de quaranta dies de dejuni. Quina proposta tan amable! Per descomptat que Jesús ho podria haver fet; no obstant això, a diferència d'Eva, Jesús no va caure en el parany d'interposar els seus propis desitjos de la carn o els del mateix Satanàs al pla de Déu per a la seva vida en aquell moment.   Tornant al text de Gènesi, llegim que, en segon lloc, Eva va veure que el fruit “era agradable als ulls”. No només semblava el fruit prohibit bo per al cos, sinó que a més tenia bona pinta; podríem dir que va entrar pels ulls a l'Eva. La veritat és que les nostres primeres impressions solen percebre's pels ulls. Edèn era el lloc més bonic de la Terra. Un cop més, no és que l'Eva no estigués envoltada de bellesa, però aquesta cosa única que ella no podia tenir era el que l'atreia.El Senyor Jesús va tenir la mateixa temptació, quan Satanàs “li va mostrar tots els regnes del món i li va dir: Tot això et donaré, si et prosternes i m'adores.” (Lluc 4:5-6; Mateu 4:8-9). Quines vistes tindria Jesús des de l'alta muntanya! Però Ell sabia que tot això seria seu un dia. Ara no era el moment, i sens dubte, no al preu de postrar-se davant de Satanàs. Jesús se sotmetria al Pare i esperaria el moment perfecte en la voluntat de Déu. Jesús és l'exemple perfecte per a nosaltres quan som temptats a avançar-nos als temps de Déu o violar-ne les condicions. El seu pla és perfecte, i fem bé de portar a Déu tot allò que ens entra pels ulls per poder destriar si en veritat és o no el que Déu vol per a nosaltres ara o en qualsevol moment.En tercer lloc, Eva, en veure el fruit, va notar que “era cobejable per assolir la saviesa.” Qui no voldria saviesa, oi? És dolent desitjar les coses bones de la vida? Saviesa, riqueses, bon nom, influència, què hi ha de dolent a voler gaudir allò que podria ser un regal de Déu? Un cop més, tornem al context en què vivia Eva. Llegim a Gènesi que Déu caminava amb ells a l'hort diàriament. Si l'Eva volia més saviesa, podia anar directament a la font. Déu ja els donava el coneixement del bé. Què ens faria pensar que el fruit del coneixement del mal aportaria alguna cosa a la saviesa d'Eva? Un cop més veiem que Eva anhelà la satisfacció dels seus desitjos fora de la voluntat de Déu, desitjant les vanitats de la vida i menyspreant els desitjos del seu Déu.Qualsevol de nosaltres ens podem trobar intentant assolir la vanaglòria de la vida, cobejant per a nosaltres mateixos coneixement, fama, poder o influència sense atendre els desitjos de Déu.Jesús ens va mostrar com afrontar  aquesta temptació. Satanàs el va portar al pinacle del temple i el va convidar a tirar-se perquè els seus àngels vinguessin a recollir-lo a l'aire. Quin espectacle hauria estat, oi? Tots els presents haurien pogut comprovar el poder de Jesús. No obstant això, aquest no era el pla de Déu. Per què Crist seguiria el pla de l'enemic? Jesús era el Déu Veritable. No havia de demostrar la seva Omnipotència. Jesús ressuscitaria de la tomba vencent la mort, però ara no era la voluntat del Pare que fes ostentació del seu poder. I així Jesús va reprovar Satanàs i aquest va fugir.A les temptacions d'Eva i Jesús veiem aquestes tres categories de desitjos que poden ser usats en contra nostra. Notem que on Eva va caure, Jesús es va mantenir ferm. Seguim l'exemple del Mestre i fem servir la mateixa Paraula de Déu per resistir fins al final, perquè com diu Joan, “el qui compleix la voluntat de Déu resta per sempre.” 1 JOAN 2:17*.* BEC: Bíblia Evangélica Catalana

A la introducció de les cartes de Joan vam poder veure que Déu, a través de l'apòstol, ens recorda que Déu és llum i amor, i aquesta llum i aquest amor han de ser evidents en les vides dels qui proclamem el seu nom.Ara bé, és possible que en escoltar això et vingui al cap algú que anomenant-se cristià viu més com un diable, diries tu. És important que davant d'aquests exemples d'incongruència, arribem a la conclusió, com ens mostra Joan, que aquesta persona no coneix Déu de veritat, perquè com llegim a 1 Joan 2:6*, “El qui diu que està en ell s’ha de comportar igual com ell es comportava”. Aquesta afirmació suposa un repte per al creient i una prova d’identificació per a aquells que estan buscant Déu. Déu és llum, Déu és fidel, i Déu és just. No pots jutjar Déu per les accions dels homes. Busca tu Déu directament, i demana que aquesta persona conegui el Senyor i que la seva vida reflecteixi el caràcter sant de Déu. Recordem que la Paraula de Déu té un missatge per a cadascú de nosaltres, i presenta el Salvador. Tot i que aquesta primera carta de Joan no ve amb un destinatari clar, l'apòstol sí que ens diu per a qui és el missatge en aquesta carta. Al capítol 2 llegim els diferents grups a què Joan dirigeix ​​el seu missatge, incloent-hi aquells que acaben de sentir l'evangeli, aquells que ja porten molts anys, i aquells que guien als més joves. El missatge va dirigit a tots.En primer lloc, escriu als que crida “fillets”: “Us escric, fillets, perquè us han estat perdonats els pecats per amor del seu nom.” 1 JOAN 2:12*. Diu a més: “Us he escrit, fillets, perquè heu conegut el Pare”.És possible que algú que acaba de conèixer Crist senti com és de difícil viure una vida segons els principis de Déu en un món que viu totalment oposat a Déu. Joan els recorda que si han abraçat l'obra de Crist, els seus pecats han estat perdonats, i poden anar creixent en santedat, per l'obra de l'Esperit Sant de Déu. Així que, sigui que siguis tu el principiant als camins del Senyor, o que vegis els altres lluitant per ser millor cada dia, en lloc de desanimar-nos o de jutjar, recordem que el que ens ha perdonat els pecats és fidel i just per a netejar-nos. Podem anar avançant, i com a l'aurora, la seva llum pot anar augmentant a les nostres vides.En segon lloc, Joan escriu als que porten més temps al camí: “Us escric a vosaltres, pares, perquè coneixeu el que és des del principi”.Aquests als quals Joan es refereix com a Pares, coneixen el Pare, i han pogut experimentar personalment Déu en el seu camí al llarg dels anys. No obstant això, és fàcil que amb la confiança, oblidem que aquell que ens va cridar és Sant. No ens podem descuidar en el nostre caminar amb Déu, perquè és fàcil adquirir una cultura cristiana i oblidar el caràcter de Déu. Som cristians perquè Crist ens ha salvat i vivim la vida cristiana, no pas perquè aquesta és la nostra cultura o tradició, sinó perquè vivim com Ell va viure. Aquells que coneixem Déu fa molts anys hauríem de poder ajudar els fillets i els joves en el camí.Aquest és l'altre grup que escriu Joan, als joves. “Us escric, joves, perquè heu vençut el Maligne.” 1 JOAN 2:13*. I també diu “Us he escrit, joves, perquè sou forts, perquè la paraula de Déu persevera en vosaltres, i heu vençut el Maligne.” 1 JOAN 2:14*.Quina benedicció són aquells que estan creixent en el Senyor, i que estan en una època de la seva vida cristiana en què reben les lluites amb ànim en Crist!. Aquests viuen a la Paraula, i quan vénen les fletxes del maligne, fan ús immediat de l'armadura de Déu, i amb l'Espasa de la Paraula de Déu han vençut i vencen el maligne, i aquest fuig. Pares i joves en el Senyor, aprofitem els recursos que Déu ens ha donat per créixer a la nostra vida cristiana.Si no has confiat en Crist per a salvació, t'animo a mirar el Salvador, a donar-li la teva vida per a perdó de pecats, perquè la seva llum il·luminarà cada racó de la teva vida.Cadascun dels que hem confiat en Crist per a la salvació estem en un d'aquests grups. Sigui que hagis conegut Déu fa poc, sigui que estiguis a l'etapa més vigorosa de la teva vida cristiana, o sigui que siguis del grup que per la teva experiència en la fe cristiana i la teva fidelitat a Déu ets de pilar de suport als més joves , tots hem de recordar aquestes coses: que els nostres pecats han estat perdonats en Crist, que podem vèncer al maligne per la Paraula de Déu, i que el nostre coneixement de Déu pot anar augmentant cada dia de les nostres vides aquí a la Terra. Aquesta secció al capítol 2 acaba amb un missatge per a tots els que són de Déu; diuen els versets 15-17:“No estimeu el món ni allò que és propi del món. L’amor del Pare no pot estar en aquell qui estima el món. Perquè tot allò que hi ha en el món, les apetències carnals, l’avidesa dels ulls i l’ostentació de les riqueses, no prové del Pare, sinó del món. I el món passa, junt amb les seves cobejances, però el qui compleix la voluntat de Déu resta per sempre.” 1 JOAN 2:15-17*.Analitzarem aquestes tres categories que presenta Joan en descriure els atacs del que anomena “el món”, però vegem aquí la relació amb el missatge de Pere quan diu al 1:24-25 “Tota carn és com l’herba, i tot el seu esclat és com flor d’herba; quan s’asseca l’herba, cau la flor, però la paraula del Senyor resta per sempre. I aquesta és la paraula que us ha estat anunciada.” 1 PERE 1:24-25*.Aquest món que coneixem passarà, i nosaltres, els que hem confiat en Crist per a salvació, ens mantindrem, segons ha dit a la seva Paraula (1 Joan 2:24). Així que visquem aquí per portar glòria al nostre Salvador, gaudint així de les promeses del fidel i just Déu.* BEC: Bíblia Evangélica Catalana

1 de Joan presenta diverses premisses que hem d'analitzar. En primer lloc, afirma que aquell que coneix Crist viu de manera que agrada a Déu. Ho veiem presentat al verset 6 on diu: “Si diem que estem en comunió íntima amb ell, però seguim caminant en les tenebres, mentim i no acomplim la veritat.” 1 JOAN 1:6*.Al verset 5 ja afirmava que Déu és llum. Com que Déu personifica la llum, és impossible que hi hagi tenebres en ell. Al moment en què un raig de llum entra a una cambra fosca, les tenebres donen lloc a la llum. En el moment en què Déu entra en una vida hauria de ser igual. Déu no entra tan sols com una llum tènue, sinó que la seva llum és capaç de dissipar les tenebres de manera indiscutible.A 2 Pere 1:19* llegiem: “D’aquesta manera ens és confirmada la paraula profètica a la qual feu molt bé d’atendre com un llum que fa claror en un lloc fosc, fins que no apunti el dia i neixi en els vostres cors l’estel del mat.” Proverbis 4:18* ens diu “Però el camí dels justos és com l’aurora, que va pujant de resplendor fins a ple dia”.Sigui que la teva vida canviï immediatament o que la llum de Crist vagi il·luminant la teva vida de manera creixent, no hi ha cap dubte que una vida amb Crist és una vida de llum. Per aquesta lògica, una vida de tenebres, argumenta Joan, demostra l'absència de Crist. El qui diu que passa temps amb Déu i va a les tenebres, menteix, diu Joan. Al capítol 2 reitera: “Aquell qui diu: “Jo el conec”, però no observa els seus manaments, és un men-tider, i la veritat és lluny d’ell.” 1 JOAN 2:4*.“El qui diu que està en ell” diu 1 Joan 2:6* “s’ha de comportar igual com ell es comportava.” Qui no guarda les normes de Déu no pot presumir de la seva relació amb Déu. Si diu que coneix Déu i viu en pecat, menteix, diu Joan.L'apòstol especifica que això no vol dir que una vegada que coneixem Déu ja mai no pequem. El qui diu que mai no peca, diu Joan, no només s'enganya a si mateix, sinó que està dient a Déu mentider, perquè Déu ha declarat que tots som pecadors (1 Joan 1:10, Romans 3:10). Tot i això, quan reconeixem el nostre pecat, podem trobar una resolució, perquè Crist ja ha proveït el perdó de pecats. 1 Joan 1:9* diu, “Si reconeixem els nostres pecats, és prou fidel i equitatiu per a perdonar-nos els pecats i deixar-nos nets de qualsevol iniquitat.”La realitat és que pequem, moltes vegades sense pensar-ho fins i tot, però tenim la certesa que quan confessem el nostre pecat de cor, Déu és fidel a la seva Paraula i és just per perdonar-nos i netejar-nos, perquè la nostra llum vagi en augment, fins que el dia del Senyor aclareixi. Al capítol 2 llegim que Crist mateix és el nostre advocat defensor. Ell a més és el que ja ha proveït el perdó, no només pels nostres pecats, diu el verset 2:2, sinó també pels de tot el món.Joan declara que la llum a la nostra vida i al nostre caminar diari en Crist és evidència de la nostra relació amb Déu, i a més està directament relacionat amb la nostra relació amb els altres. Joan insisteix al capítol 2:9-11*, “El qui assegura que està en la llum però odia el seu germà, encara està en la fosca. El qui estima el seu germà es manté en la llum i resta a cobert de caure en falta. Però el qui odia el seu germà està en la fosca i camina en tenebres sense saber on va, perquè les tenebres li han encegat els ulls.” És clar; si vivim en llum, es notarà a les nostres relacions amb els que ens envolten.Compte amb les nostres afirmacions. Com vam veure a les cartes de Pere, el nostre parlar ha d'anar recolzat del nostre caminar. Si diem conèixer Déu, hem de viure una vida en què la llum de Déu brilli, caminar com Crist va caminar, i reflectir la llum que Déu ens ha donat per al bé dels qui ens envolten. Si no vivim així, som mentiders, i els primers enganyats serem nosaltres mateixos.Com va declarar el Senyor Jesús al sermó de la muntanya: “Que la vostra llum resplendeixi igualment davant la gent, de manera que vegin les vostres bones accions i donin glòria al vostre Pare del Cel.” MATEU 5:16*.* BEC: Bíblia Evangélica Catalana

Cap al final del Nou Testament trobem entre les cartes generals, tres cartes de l'apòstol Joan, el qual s'anomena a si mateix “l'estimat” i “l'ancià”. Joan era el més jove del grup íntim del Senyor Jesús, i ara, molts anys més tard, ja ancià, escrivia a diverses congregacions petites a la zona d'Àsia Menor. La primera carta és la més llarga i també la més general, probablement amb la intenció que es passés entre les diferents congregacions de creients. Les altres dues cartes especifiquen a qui anaven dirigides; la segona va adreçada a un grup de cristians que es reunia en una casa. Joan els parla de l'amor de Déu, però els adverteix d'alguns que parlarien de Déu encara que viurien en contradicció amb la Paraula de Déu; a aquests no havien de rebre obertament, sinó que havien de comprovar els qui eren en realitat seguidors de la fe cristiana. La tercera carta va adreçada a Gaius, un home d'un altre grup de creients que es congregaven a una altra casa. Joan li demana que en l'amor de Déu estigui preparat per rebre aquells que sincerament prediquen l'evangeli. Aquests grups havien d'observar i comprovar així que parlar i caminar dels qui arribaven a les seves congregacions fos digne del Salvador.La primera carta de Joan és una mena de sermó que repassa les ensenyances de Crist. Tant el contingut com la forma s'assemblen a l'Evangeli de Joan. L'apòstol, en aquesta carta circular presenta Crist com a Déu, vingut al món a portar llum i amor. Joan vol amb els seus escrits animar-nos a viure segons el Mestre va ensenyar, reflectint la seva llum i el seu amor al món on vivim.El llibre comença amb el següent Missatge: “Allò que existia des de sempre, allò que hem sentit, allò que hem vist amb els nostres ulls, allò que hem contemplat, allò que hem palpat amb les mans, referent al Verb de la Vida, perquè la Vida s’ha fet patent i l’hem vista, i ho testifiquem i us anunciem la Vida eterna, la que estava amb el Pare i que se’ns ha manifestat, això que hem vist i sentit, us ho anunciem també a vosaltres, a fi que també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres. I la nostra comunió és amb el Pare i el seu Fill Jesucrist. I us escrivim això perquè la nostra alegria sigui completa.” 1 JOAN 1:1-4*.L'apòstol ens diu des del principi que ens anunciarà allò que havia passat i que ells havien vist amb els seus ulls i palpat amb les mans. El protagonista principal seria el Verb de Vida, Jesucrist, la vida eterna que havent estat amb el Pare havia estat manifestada al món per a salvació.L'apòstol també ens dona específicament tres raons per les quals estava escrivint aquestes coses: En primer lloc, diu que era perquè poguéssim tenir comunió amb ells, els que havien caminat i viscut amb Jesús. En segon lloc, diu que escrivia perquè la nostra alegria fos completa. Més tard, al capítol 5 ens diu que escrivia perquè creguéssim en el nom del Fill de Déu i puguem tenir la certesa que tenim vida eterna. (5:13; Joan 20:31)Sens dubte, les cartes de Joan són de gran valor per conèixer el Déu de la Bíblia. Ens presenta el contrast entre la llum i les tenebres, ens mostra l'amor de Déu i ens repta a viure aquest amor amb aquells que ens envolten. En essència, ens mostra el Veritable, el Verb de Vida, l'únic camí a la vida eterna (5:20).A través de l'estudi del contingut d'aquest escrit curt, veurem l'essència del Verb, l'únic que ens pot donar el perdó de pecats i ens ofereix una nova vida en Ell.* BEC: Bíblia Evangélica Catalana

Alguna vegada us han fet una pregunta sobre Déu o la Bíblia que no sabies contestar? És clar que ni tu ni jo ens considerem teòlegs en el sentit més estricte de la paraula, però basats en l'etimologia de la paraula, si “teo” significa Déu i “logo” parla de coneixement, hem de concloure que tots els que coneixem Déu i estem creixent en el coneixement de Déu podem considerar-nos teòlegs en creixement, i hauríem d'aprendre per poder contestar aquestes preguntes, algunes sinceres, i d'altres, fins i tot malintencionades.Pere vivia una època difícil a Roma. L'emperador romà odiava els cristians i volia desfer-se'n. Molts ciutadans no els veien amb bons ulls, i veiem que gran nombre de cristians havien hagut de sortir de Roma per protegir-ne les vides.En aquest clima, llegim que Pere els anima a predicar l'evangeli amb les seves vides i a estar preparats per defensar la fe quan algú els preguntés. En primer lloc, Pere els demana que visquin per a Déu, caminant dignament, abstenint-se de tot allò que contradiu la santedat de Déu i “mantenint  un comportament correcte” (1 Pere 2:11-12).Pere, al capítol tres, descriu l'actitud que a Déu li agrada, perquè cada persona que confessi el nom de Déu pugui viure amb una consciència neta, sabent que el seu caminar i el seu parlar estan en concordança amb les Escriptures.A 1 Pere 3:15 Pere els  diu “reverencieu el Crist dintre el vostre cor, disposats sempre a respondre a tothom que s’interessi per l’esperança que hi ha en vosaltres;” 1 PERE 3:15*.Fins i tot en el clima hostil en què vivia Pere i aquests creients als quals les cartes anaven dirigides en primer lloc, podien recórrer a les Escriptures i pregar a l'Esperit Sant que els mostrés allò que Déu ja els havia donat a Sa Paraula, per poder defensar la fe amb una consciència tranquil·la.Aquests cristians podien suportar persecució injusta sense renunciar a la fe en Déu, perquè la Paraula que Déu ha donat és digna de tota confiança. Com llegim a 2 Pere 1:19-21* “D’aquesta manera ens és confirmada la paraula profètica a la qual feu molt bé d’atendre com un llum que fa claror en un lloc fosc, fins que no apunti el dia i neixi en els vostres cors l’estel del mati. Abans de tot, heu de saber que cap profecia de l’Escriptura no pot ser objecte d’interpretació privada, perquè no hi ha hagut mai cap profecia que hagi vingut per iniciativa humana. De fet, els homes que han parlat de part de Déu han estat guiats per l’Esperit Sant”.El Senyor mateix descriu a Sa Paraula que aquests sants homes de Déu van ser directament guiats per l'Esperit Sant de Déu, de manera que el que van escriure és Paraula de Déu.Nosaltres podem confiar en la veracitat de la Bíblia, igual que els creients que van rebre aquesta carta de Pere. Podem veure com les profecies de l'Antic Testament sobre la primera vinguda del Messies es van complir perfectament amb Jesús. Això ens hauria de donar encara més confiança en la resta de les promeses de la Paraula de Déu. Quan llegim de la segona vinguda de Crist i la seva victòria final sobre Satanàs i l'anticrist, podem tenir la certesa que es complirà tot allò que Déu ha dit a la seva Paraula. Per tant, com diu l'apòstol, hem de tenir tota confiança en la Bíblia i preparar-nos per fer-la servir per donar una contestació a les persones que ens pregunten sobre la raó de l'esperança que hi ha en nosaltres.Aquests creients tenien l'Antic Testament i estaven rebent porcions del Nou. Si ells al seu dia tenien tot el necessari per presentar la seva fe en Crist, molt més nosaltres que tenim la Paraula de Déu completa al nostre abast i podem recórrer a aquesta cada vegada que vulguem.Que el nostre caminar i el nostre parlar donin fe de la nostra relació personal amb Crist.* BEC: Bíblia Evangélica Catalana

Som propensos a oblidar-nos de moments claus a les nostres vides, prenent a la lleugera favors rebuts, grans èxits personals o moments memorables. En definitiva, noves experiències ens bombardegen i la nostra ment acaba centrada només en el que ens està passant en el moment.Per aquesta tendència humana, el Senyor ens escriu a través de Pere per dir-nos que el qui no està creixent en el coneixement de Crist, si és creient, ha oblidat el regal que Déu li ha donat. Diu 2 Pere 1:9 “Ara bé, aquell qui no té aquestes qualitats, no hi veu, és curt de vista, s’ha oblidat que fou netejat dels seus antics pecats.” 2 PERE 1:9*.De quines coses està parlant? Fe, virtut, discerniment, serenitat, paciència, pietat, afecte fraternal, amor. El qui no viu creixent en la fe donada per l'Esperit Sant, no pot veure més enllà de si mateix, ha oblidat allò que ha rebut de dalt i que ha d'haver transformat la seva vida. És per això que ens demana que “fem ferma la nostra vocació.” És a dir, que confirmem dia a dia la crida de Déu.Als versets 12 i 13 veiem que Pere els vol ajudar a recordar allò que han adquirit. Diu així: “Per aquesta raó procuraré sempre recordar-vos aquestes coses, encara que les sapigueu i estigueu afermats en la veritat que teniu present. Em sembla que tinc l’obligació d’animar-vos amb les meves advertències, mentre visqui en aquesta tenda de campanya”.Pere estimava els seus germans i mostrava aquest amor recordant-los les veritats de l'evangeli. L'apòstol havia dedicat la seva vida a compartir allò que havia viscut i après als peus de Jesús. Els havia donat a conèixer el poder de Crist i la seva promesa vinguda, anunciada des d'abans per la profecia més segura, inspirada pel mateix Esperit Sant. Ara Pere sabia que li quedaven pocs dies de vida, però mentre tingués alè, amonestaria els creients, despertant els que s'estaven dormint, portant a la memòria el gran regal de Déu al món i tot el necessari que Déu ens ha donat per triomfar a la nostra vida cristiana. Als versets 3-4 afirma: “També la seva divina potència ens ha proveït de tot el que cal a la vida i a la pietat, per mitjà del coneixement d’aquell qui ens ha cridat per la seva pròpia glòria i la seva virtut. Per aquestes ens ha regalat els preciosos i sublims béns promesos, de manera que pel seu mitjà esdevingueu participants de la naturalesa divina” 2 PERE 1:3-4*.Participants de la naturalesa divina; com podem oblidar això i viure com els que no han tastat la gràcia de Déu? Però és no sols possible, sinó fàcil oblidar-nos, amb tot el soroll que tenim a la nostra ment i amb totes les distraccions que la vida ens presenta. És per això que Pere diu que hem de posar tota diligència per mantenir-nos ferms i endavant.Pere ens adverteix sobre aquells que menyspreen Déu per seguir allò que la seva pròpia carn els dicta, i caminen en concupiscència i immundícia. 2 Pere 2:10* els anomena “temeraris, arrogants,” tossuts, rebels i sense por a parlar malament de les potestats superiors. Aquests són, segons el verset 17: “fonts eixutes i núvols que la torbonada s’enduu, i els espera la fosquedat de les tenebres".I la Paraula diu que rebran “la paga de la seva injustícia, la perdició.” No voldríem ser nosaltres els que rebem aquest “premi de maldat” (2 Pere 2:13-15). Aquests que van en contra de les veritats de la Bíblia, ens diu el capítol 3, verset 5, ignoren la veritat voluntàriament, però nosaltres no hem de ser ignorants.Contemplant aquest perill i la segura vinguda del nostre Senyor, Pere escriu aquestes dues cartes, perquè sabent la veritat per endavant puguem romandre ferms. Ens diu al 3:2*  “a fi que recordeu les paraules que els sants profetes van dir temps abans, i el manament del Senyor i Salvador que us han transmès els vostres apòstols”.No oblidem les paraules de Crist mateix quan va dir a Joan 8:32: “coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures.” Tenim tot el necessari per créixer. No oblidem aquestes veritats.Afirmem la nostra fe a la veritat de l'evangeli, i com llegim a l'últim verset de les cartes de Pere, “creixeu en la gràcia i el coneixement de nostre Senyor i Salvador Jesucrist. A ell la glòria, ara i fins al dia de l’eternitat. Amén.” 2 PERE 3:18*.* BEC Bíblia Evangèlica Catalana

De vegades cal conformar-se, però és trist veure que sovint som capaços de conformar-nos massa. Ens conformem amb el que som i com estem, perquè és més fàcil deixar les coses com estan que intentar millorar-les. El canvi requereix esforç, però el canvi, si és per bé, val la pena l’esforç.El Senyor ens demana que romanguem en Ell, qui mai no canvia, però és la seva voluntat que hi hagi canvi en nosaltres. Ens demana que ens anem transformant de glòria en glòria, fins a arribar a la mateixa imatge de nostre Senyor. Això és una tasca difícil, per no dir que és impossible sense l'obra de l'Esperit Sant a les nostres vides. 1 Pere 1:16* declara: “Sigueu sants, perquè jo sóc sant”.Aquesta és una meta a la qual no crec que puguem dir que hem arribat, oi? Per posar-nos mans a l'obra ens demana Pere al verset 13 que “ben faixat el vostre enteniment”.Els romans utilitzaven túniques que es mantenien subjectes pel cinyell, i quan un feia alguna feina, havien d'assegurar bé la túnica perquè no els molestés. Pere demana això perquè igual que per a qualsevol feina, la feina al nostre interior demana que ens estrenyem el cinturó.L'apòstol continua demanant que siguem sobris, mantenint-nos centrats i seriosos pel que fa a la nostra tasca, i esperant del tot en la promesa de la gràcia que Crist portarà quan sigui manifestat, diu el text.Per què hem de fer això? Amb quin propòsit? Pere explica que qui ens ha cridat a una vida santa és ell mateix sant. “sinó que, així com és sant aquell qui us va cridar, també vosaltres aconseguiu de ser sants en tota la vostra conducta,”1 PERE 1:15*. És per aquesta crida que no ens podem conformar als nostres desitjos naturals, acomodant-nos al que som, i sense mirar endavant.Anem endavant cap a aquesta vida santa perquè Crist ens ha rescatat per la seva sang, ens ha destinat per a salvació, ha purificat les nostres ànimes, i vol continuar fent-ho per mitjà de la Seva Paraula viva i eterna. Al capítol 2 ens diu als que hem tastat de la gràcia de Déu: “Rebutjada ja tota malícia, tot engany, falsedat, enveja, i tota maledicència, com uns nadons, deliu-vos per la llet espiritual, pura, a fi d’anar creixent per ella en la salvació,” 1 PERE 2:1-2*. Aquest aliment és Sa Paraula.Pere descriu situacions en què en lloc de conformar-nos al que és natural, podem permetre que Déu faci un canvi en nosaltres per bé. En el tracte amb els altres, Déu demana que mostrem respecte i honora fins i tot aquells que no són agradables, mostrant-los així l'amor de Déu. Llegim a 1 Pere 3:8-9*: “Finalment, tingueu tots els mateixos sentiments, sigueu compassius, fraternals, bondadosos, humils, no torneu mal per mal ni injúria per injúria, al contrari, responeu beneint, ja que heu estat cridats a tal fi, a tenir la benedicció com una herència”.Del que hem rebut, donem, confiant que Déu ens protegirà de tot mal, “perquè els ulls del Senyor guaiten els justos, i les seves orelles escolten les seves pregàries, però el Senyor s’encara amb els qui fan el mal.” (1 Pere 3:12*)Cada persona que s’anomena cristiana ha de buscar la pau i seguir-la i ha de mostrar respecte al proïsme, ja sigui des d'una posició d'autoritat o no.A cadascun, al capítol 1 de la segona carta, diu l'apòstol: “Per això mateix, vosaltres, procureu diligentment afegir a la vostra fe la virtut; a la virtut, el discerniment; al discerniment, la serenitat; a la serenitat, la paciència; a la paciència, la pietat; a la pietat, l’afecte fraternal; a l’afecte fratemal, l’amor. Perquè si teniu aquestes qualitats i van creixent en vosaltres, no us deixaran que estigueu inactius ni que sigueu inútils, tocant al coneixement de nostre Senyor Jesucrist.” 2 PERE 1:5-8*.Així no s’aconsegueix conformant-nos al que ja som, sinó buscant Déu dia a dia. Començant per la fe, anem rebent les virtuts que són fruit de l'Esperit Sant de Déu a través de la Paraula viva de Déu. I així, en comptes de ser ganduls, preocupats per la nostra pròpia agenda personal, anirem creixent en el coneixement del nostre Senyor alhora que som transformats a la seva imatge. Heus aquí el bonic pla de Déu per a la teva vida; heus aquí la bellesa de la salvació i la santificació.* BEC: Bíblia Evangélica Catalana

Pere, a la seva carta als cristians els demana que per la seva conducta portin honra Déu. A l'imperi romà el clima social era hostil cap als creients. Hi havia gent que intentava trobar en els cristians raó per destruir-los, per la qual cosa els acusaven falsament. Però Pere, amb el desig que el nom de Déu es mantingués pur els escriu dient: “Estimats, com a forasters i pelegrins que sou, us prego que defugiu les apetències carnals que lluiten contra l’ànima; manteniu entre els gentils un comportament correcte, a fi que en allò que us calumnien, com de malfactors, quan vegin les vostres bones obres glorifiquin Déu el dia de la visitació.” 1 PERE 2:11-12*.Hi havia molt al que no podrien sotmetre's en bona consciència, però en tot allò que no taqués el nom del Senyor, Pere els exhorta: “Subordineu-vos a tota autoritat temporal a causa del Senyor” Això incloïa aquells que feien les lleis, i de manera molt més pràctica, els que venien a vetllar pel seu compliment, és a dir, com les nostres forces policials. I Déu els demana que se sotmetin, no perquè les institucions sempre tinguessin raó o perquè Déu aprovés el que estaven fent, sinó perquè no poguessin trobar res de què acusar-los. Això no era una petició als creients que aprovessin tot el que els governadors estaven defensant. Els cristians havien de mantenir la conducta casta i defensar les lleis morals de Déu. Tot i això, la seva conducta no havia de destacar per la defensa de certes posicions polítiques, ni tan sols per la defensa dels seus drets socials, sinó més aviat per la defensa de la llei moral de Déu. Això era dur per a molts.Pere els recorda: “Perquè el que Déu vol és que, amb la vostra exemplaritat, feu callar la niciesa dels insensats, com a persones lliures i no com si tinguéssiu la llibertat com a cobertora de la malícia, sinó ben bé com a servents de Déu que sou.” 1 PERE 2:15-16*.A Gàlates Pau afirmava que al fruit de l'Esperit no hi ha condemnació. Els cristians perseguits podien viure lliurement en el fruit de l'Esperit, i Déu s'encarregaria de la seva estada en aquesta vida i mantenir ferma l'herència eterna que els esperava en passar a la propera. Per això Pere podia dir-los sense por aquestes paraules que segur sonaven perilloses per a alguns: “Honoreu tothom, estimeu els germans, temeu Déu, respecteu el rei.” 1 PERE 2:17*.Aquestes veritats me les recordo a mi mateixa al mateix temps que les comparteixo amb tu, perquè sabem que els que ens dirigeixen en aquest món, no sempre faran les coses per al nostre bé, però recordem les paraules de Josep als seus germans a Gènesi (50:20): “Vosaltres vau pensar malament contra mi, però Déu ho va encaminar a bé.” Podem honrar les autoritats, sempre que estiguem confiant que Déu és Sobirà sobre tota autoritat humana. El nostre respecte a les autoritats no vol dir que estem d'acord amb allò que aquesta persona està fent. Al contrari, és la nostra obligació com a creients anar a Déu, portant-li totes les nostres càrregues, incloses aquelles que ens pugui imposar un governant injust. Pere, quan escrivia aquesta carta, ja temia per la seva vida. Sabem per la tradició secular que Pere va morir a les mans del govern romà. Crec que podem dir que Pere no estava conforme amb les autoritats romanes. Però va viure tement a Déu, honrant tothom, estimant els seus germans, i honrant el rei. Això ho va poder fer perquè entenia que sobre qualsevol autoritat humana regna el Senyor, i per causa del seu nom, podia viure i morir mantenint el bon nom de Crist.Examinem la nostra actitud envers els que ens envolten. Si temem Déu correctament, Ell ens donarà el que necessitem per honrar com Déu vol, estimar com Ell vol, i en definitiva, viure com Ell vol.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Si haguessis hagut de sortir del lloc on vivies perquè hi havia inestabilitat política i social, i haguessis fugit d'un clima de persecució per les teves creences, segur que rebries amb gratitud una carta d'ànim. Les cartes de Pere anaven dirigides en primera instància als cristians que havien estat dispersats per les diferents regions del que ara és Turquia. Roma estava en revolta i moralment corrupta. Havia arribat fins al punt que els jueus s'hi referien amb el nom de Babilònia, fent memòria de la ciutat corrupta de l’antiguitat.Pere els escrivia amb l'ajuda de Silvà, com llegim a 1 Pere 5:12. Aquest era possiblement el mateix Siles que va acompanyar l'apòstol Pau en els seus viatges missioners i que hauria ajudat a establir algunes d'aquestes congregacions formades per gentils i jueus.El ministeri de Pere havia estat majoritàriament als d'ètnia jueva, però veiem que Pere s'adreça aquí, a través de Silvà, un germà que s’havia dedicat juntament amb Pau a presentar l'evangeli als gentils, i anima tant a jueus com a gentils que havien reconegut Jesucrist com a Senyor a viure la fe cristiana malgrat les dificultats que aquests  vivient, i a no seguir la conducta dels “gentils”, referint-se a aquells que vivien la seva vida independentment de la llei moral de Déu. Pere els recorda als destinataris des de la primera salutació de la seva carta, que havien estat “elegits segons la presciència de Déu Pare en la consagració de l'Esperit, per obeir i rebre l’aspersió de la sang de Jesucrist.” No eren pròfugs que no tenien qui els defensés. Déu estava al corrent de la seva situació i estaven coberts en Crist. A Roma, els cristians ja estaven patint obertament a les mans d'un govern corrupte que s'havia declarat obertament en contra del veritable Déu. La persecució ja havia començat a notar-se a les regions romanes d'Àsia Menor, i els cristians ja eren perseguits. Pere els recorda que encara que durant una mica de temps serien afligits, en Crist els esperava una herència incorruptible que duraria eternament. Aquesta esperança viva havia estat promesa al poble de Déu pels profetes, i Déu l'havia estès a tothom que cregués en Crist com a Senyor.A la 2 carta de Pere els confirma que el Senyor vindria, com havia promès. L'esperança de què parlava al començament de la primera carta es mantenia a la segona carta, i es manté fins avui dia. No podem ignorar el que llegim al capítol 3 verset 8, “Que per al Senyor un dia és com mil anys, i mil anys, com un sol dia.” El Senyor no ha vingut, però Ell complirà la seva promesa.Descansant en aquesta herència que ens espera, podem, com els cristians del primer segle, viure segons la voluntat de Déu, i no seguir els corrents que van i venen. Sí, en els moments de frustració ens podem preguntar, per què no ve ja? a què espera? Ens contesta el verset 9: “El Senyor no retarda el que va prometre, com alguns pensen, sinó que és pacient amb vosaltres i no vol que ningú es perdi, sinó que tots arribin a penedir-se.” 2 PERE 3:9*.La raó per la qual Crist encara no ha vingut és perquè encara hi ha gent que no ha cregut, però que creurà; es penedirà del seu error, i s’acostarà al Salvador. Potser ets tu a qui espera, o potser és un ésser estimat teu. Però no esperarà per sempre. Sabem que un dia vindrà, i aquells que confien en Crist aniran a habitar amb Ell en glòria.Pere acaba la seva segona carta animant els seus lectors a examinar-se i guardar-se, no fos cas que siguin “arrossegats per l’error dels malvats” i els exhorta dient: “Tot al contrari, creixeu en la gràcia i el coneixement de nostre Senyor i Salvador Jesucrist. A ell la glòria, ara i fins al dia de l’eternitat. Amén”.* BEC: Bíblia Evangélica Catalana

La carta de Jaume presenta dos tipus de persones, els complidors i els jutges. Jaume 4:11* diu: “Germans, no malparleu els uns dels altres. Qui diu mal d’un germà o judica el seu germà, diu mal de la llei i judica la llei; i si tu judiques la llei, no ets un complidor de la llei, sinó el jutge”.A Jaume 1:22* ens instava a ser practica’ns de la Paraula, i no tan sols ens limitem a escoltar-la. Després, al 3:13* ens desafia dient: “Entre vosaltres, ¿hi ha qui sigui savi i docte? Que demostri pel bon comportament que obra amb la modèstia que dona la saviesa”.Aquell que és un complidor, es fa notar, no per la xerrameca, sinó per la conducta justa, que reflecteix el caràcter de Déu. Però tots correm el risc de convertir-nos en jutges, més que en complidors. Pensem que som dignes d'analitzar la conducta dels altres i decidir si estan complint les lleis de Déu. Amb això no em refereixo a l'avaluació continuada del nostre caminar amb Déu amb ànim d'avançar i ajudar els altres en el camí, sinó a l'actitud que dicta sentències contra altres alhora que s'enorgulleix de la pròpia conducta pietosa.Aquesta actitud ens porta a murmurar contra altres cristians, sigui en veu alta o internament. Jaume ens adverteix que quan fem això, no som complidors, sinó que ens hem ascendit a nosaltres mateixos al lloc de jutge. I ens reprèn el verset 12 del capítol 4 dient: “Només n’hi ha un, de legislador i jutge: aquell qui pot salvar i perdre; però tu, qui ets, per jutjar el teu proïsme?” JAUME 4:12*.Aquesta actitud de jutges ens porta a pensar que nosaltres som més savis, comparant-nos amb els altres. Produeix gelosia i rivalitat que ens porten a pecar. Les nostres passions, els nostres judicis, la nostra pròpia saviesa personal ens porta a crear conflictes interpersonals en lloc de cercar la pau i portar els altres que coneguin Déu, l'únic que els pot salvar.  Al capítol 3 se'ns adverteix: “Però si dintre vostre us amarga la gelosia i hi coveu la rivalitat, no presumiu ni vulgueu enganyar la veritat. No és pas aquesta la saviesa que baixa de dalt, ans és de la terra, irracional, demoníaca. Perquè on hi ha gelosia i rivalitat hi ha desordre i tota mena d’accions perverses. En canvi, la saviesa que ve de dalt és, en primer lloc pura, i després pacífica, comprensiva, raonable, plena de compassió i de bons fruits, imparcial i sincera. La collita de la justícia ha de ser sembrada en pau pels pacífics.” JAUME 3:14-18*.Jaume 4:1* ens explica l’origen dels conflictes: “D’on vénen les guerres i les baralles entre vosaltres? ¿No vénen de les vostres cobejances violentes que dueu al cos? Cobegeu sense resultat; odieu a mort, sou envejosos, i no en traieu res; us baralleu i lluiteu, i tot i aixó no aconseguiu res, perquè no demaneu; i si demaneu, no rebeu, perquè demaneu malament, per malgastar en els vostres plaers.” JAUME 4:1-3*.En comptes de mantenir-nos nets de la suposada saviesa d'aquest món, caiem en el joc del maligne i deixem que ens sedueixi. Tot i això, la sortida d'aquesta actitud la tenim en el mateix text. Diuen els versets 6-8: “No obstant, ell concedeix un favor encara més gran. Per això diu: “Déu s’oposa als arrogants i concedeix gràcia als humils.” Per tant, sotmeteu-vos a Déu; resistiu al diable i fugirà de vosaltres. Apropeu-vos a Déu i ell s’aproparà a vosaltres. Renteu-vos les mans, pecadors; i vosaltres, els irresoluts, purifiqueu-vos el cor!” JAUME 4:6-8*.Amb aquesta actitud d'humilitat, resistint la supèrbia diabòlica que vol apoderar-se de nosaltres, ens podem acostar a Déu per sentir i fer la seva voluntat.Quan ens declarem complidors, deixem de jutjar i posem tot el nostre esforç a tenir bona conducta i ajudar els altres a seguir el camí de la fe. El llibre de Jaume acaba amb una preciosa veritat que ens anima a viure així.  “Germans meus, si algun de vosaltres s’ha desviat de la veritat i un altre el fa retornar, sapigueu que el qui faci retornar un pecador del camí equivocat salvarà la seva vida de la mort i cobrirà una multitud de pecats.” JAUME 5:19-20*.Això ho podem fer quan som complidors i no jutges. Visquem així, tinguem paciència i afirmem els nostres cors, ens diu Jaume 5:8*; "perquè la vinguda del Senyor s’atansa”.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Jaume- 161 Com en un mirallSi al verset 19 del primer capítol l'apòstol ens demanava que fóssim amatents a escoltar, al 22 ens deixa clar que primerament hem d’estar atents i disposats al que Déu ens ha de dir.Jaume ens repta a rebutjar immundícia i rebre la paraula donada per Déu, és a dir, la Bíblia. Però no ens desafia només a sentir-la, sinó a posar-la en pràctica. Diu: “Però cal que sigueu practicants de la paraula i no us limiteu només a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos.” JAUME 1:22*.Un cop més, Jaume ens recorda com és de fàcil enganyar-nos a nosaltres mateixos, creient que estem bé, quan en realitat, tenim un problema. No només no atenem el missatge, sinó que ens fem mestres a nosaltres mateixos, proclamant la nostra pròpia teoria i ensenyament. Això no és de savis, i Déu adverteix que només porta condemnació.Jaume compara el qui escolta la Paraula i no la fa, amb algú que es mira en un mirall, veu que està despentinat i brut, i considerant la crua realitat, es gira i marxa sense arreglar-se.Tanmateix, el verset 25 ens mostra la millor opció, és a dir, mirar-se, veure què cal canviar, i arreglar aquestes coses que hem percebut en atendre la Paraula.Diu “En canvi, el qui s’emmiralla en la llei perfecta, la de la llibertat, i és perseverant en ella, no com un oient oblidadís, sinó que la posa per obra, aquest serà feliç practicant-la.” JAUME 1:25*. Benaurat, afortunat o feliç; el qui escolta atentament la veu de Déu, i no amaga els seus problemes darrere de discursos oberts serà feliç, perquè estarà deixant que Déu actuï en ell i a través d'ell.Vam veure en la reflexió anterior que desacreditem Déu quan obrim la boca per maleir Déu o altres. El capítol 3 ens adverteix del perill de fer servir la nostra llengua inconstantment, repartint benedicció ara i un minut més tard vessant immundícia.De la mateixa manera, ens diu el capítol 2 que desacreditem Déu quan fem accepció de persones, preferint uns quan ens convé i rebutjant altres que ens incomoden. Jaume 2:8-9 diu: “Si veritablement compliu el manament regi segons les Escriptures: “Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix”, fareu el que és correcte; però si teníeu favoritismes personals, cometríeu un pecat, i la llei us acusaria com a transgressors.” JAUME 2:8-9*.Com podem dir que som bons oïdors, si en sentir de Déu que hem d'estimar el proïsme i compartir amb ells Crist, decidim qui mereix la nostra atenció i qui no n'és digne?No val a dir que som bons oïdors quan no estem disposats a obeir allò que Déu ha dit a la seva Paraula. Si diem que som cristians, però no vivim segons la seva voluntat, estem donant missatges contradictoris. "La fe sense obres és morta" ens diu Jaume, perquè "la fe es perfecciona per les obres". Entenem bé que les bones obres no ens “cancel·len” el pecat, però hem de dubtar d'una fe que no es demostra en la conducta personal. La nostra vida ha de reflectir la imatge de Déu.La Paraula de Déu és com un mirall que Déu ens ha deixat. Quan ens posem davant de la seva Paraula Déu ens mostra la nostra condició real, tal com ens veu. Tenim llavors dues opcions; o anem a Ell i deixem que ens transformi a la seva imatge, dia a dia, a poc a poc, o ens capgirem, ignorant el que ens està mostrant, i anem pel nostre propi camí, endurint els nostres cors i allunyant-nos d'aquell que pot donar-nos la salvació de l´ànima.El mirall en si no ens canvia, però sí que ens mostra la perfecta imatge del Salvador i les nostres imperfeccions. Ens presenta també el procés de transformació. Cal que ens mirem cada dia al mirall que Déu ha proveït, perquè l'Esperit de Déu ens vagi transformant. A la segona carta als Corintis l'apòstol Pau ho expressava així:“I tots nosaltres, com que no portem cap vel a la cara, anem reflectint, com un mirall, la glòria del Senyor, i anem incorporant, d’igual manera, la mateixa imatge amb perfeccionament progressiu, per l’Esperit del Senyor.” 2 CORINTIS 3:18*.Continuem endavant, amb una glòria cada vegada més gran, cap a la imatge mateixa del nostre Senyor. Gràcies a Déu per la seva Paraula i per l'obra del seu Esperit a les nostres vides.* BEC: Bíblia Evangélica Catalana

Algú ha dit que Déu ens ha donat dues orelles, però només una boca, perquè escoltem més del que parlem.Jaume, com a bon llibre de saviesa, ens diu al primer capítol “Ja ho sabeu, estimats germans meus: que tothom sigui amatent a escoltar, lent a parlar i tardívol a irritar-se, perquè la ira de l’home no s’ajusta a l’equitat que Déu vol.” JAUME 1:19-20*.En el context del primer capítol, Jaume està parlant de la nostra reacció davant de Déu quan no entenem els seus propòsits. Ens és fàcil queixar-nos de les proves que experimentem en aquesta vida. Però fem bé de frenar la nostra llengua i aprendre a escoltar Déu. Aquest principi també serveix en les nostres relacions interpersonals, com ens mostra Jaume especialment al capítol 3.Tots hem experimentat aquesta sensació que queda després d'haver dit allò que no devíem en un moment de distracció o frustració. Tenim tendència a ser ràpids a l'hora de defensar-nos o excusar-nos. Al mateix temps som capaços de condemnar els altres amb les nostres paraules. Però com hem llegit al text, la nostra ira mai no obra la justícia de Déu. Com a regla general, som savis quan triguem a respondre, quan escoltem atentament i amb paciència, i després considerem la nostra reacció abans d'obrir la boca. Per això Jaume ens diu “Si algú es té per religiós però no refrena la llengua, s’enganya ell mateix, i la seva religió és buida.”JAUME 1:26*.Podem caure en l'error de professar fe en Déu i, en obrir la boca, desacreditar el Déu just i amorós que professem.  El capítol 3 de Jaume ens mostra que podem deshonrar Déu quan fem servir la nostra llengua per maleir o ferir els altres. La manera més fàcil d'ofendre és la nostra llengua.Diu el text: “ja que tots fallem en moltes coses. Si algú no falla mai quan parla, aquest és un home perfecte, capaç de dominar també tot el cos.” JAUME 3:2*.És massa fàcil obrir la boca i deixar que surtin paraules que fan mal. Com diu el text, si existís algú que mai ofengués amb la seva llengua, seria una persona perfecta. Tanmateix, trobem que aquesta llengua amb què lloem algú en un moment donat, és capaç de ferir fins i tot aquells que més estimem.  Jaume 3:9-10* declara “Amb la llengua beneïm el Senyor i Pare, i amb la llengua maleïm els homes que Déu ha creat a imatge seva. De la mateixa boca en surt benedicció i maledicció. Germans meus, això no pot ser”.Jaume ens dona exemples del poder de la llengua. La compara al fre que posem a la boca del cavall, i que ens permet controlar tot el cos. També ens posa l'exemple del timó en un vaixell, un petit instrument que controla tota l'embarcació. Així, de la mateixa manera, aquest membre tan petit del nostre cos pot condicionar com ens conduïm i com som vistos pels que ens envolten.Jaume compara la influència de la llengua amb una petita flama. Hem vist els grans focs que pot ocasionar una cigarreta mal apagada. I de la mateixa manera, una llengua que no està sota el control de l'Esperit Sant, pot causar incendis que destrueixin amistats i fins i tot allunyin la gent de Déu.Notem la incongruència. Amb ella beneïm, i amb ella maleïm. Imagina que arribes a una font d'aigua dolça, però avui està malament i només dona aigua amarga. Si la font és impredictible, no ens podem refiar de la seva puresa.La saviesa de Déu es fa evident en el cristià que escolta la Paraula de Déu i la fa. La veritable religió s'evidencia en una vida controlada per l'Esperit Sant. Així que si proclamarem el nom de Déu, cuidem la nostra llengua, per no desacreditar el nostre Salvador. Aprenguem a escoltar més i demanem a Déu que controli la nostra llengua perquè allò que surti de la nostra boca reflecteixi correctament el caràcter de nostre Senyor.* BEC: Bíblia Evangélica Catalana

A qui no li agrada rebre regals? La Bíblia ens ensenya que hem de ser agraïts, ja que no hi ha res del que tenim que no ens hagi estat donat. Déu ens ha donat multitud de regals, i tots, tots es poden considerar bons. Aquesta és l'afirmació que trobem a Jaume 1:17* “Tota gràcia excel·lent i tot do perfecte prové de dalt, i davalla del Pare de les llums, en qui no hi ha canvi ni ombra de variació”.El que veiem aquí és que tot el que és bo que rebem, ve de part de Déu, i tot allò que baixa de Déu és bo. Ara bé, això no sembla cert moltes vegades. És fàcil percebre les coses que Déu permet a les nostres vides com a dolentes, però això és enganyós. És per això que el verset anterior a aquesta afirmació adverteix: “No us enganyeu, estimats germans meus.”Ens equivoquem quan qualifiquem de dolent una cosa que Déu permet a les nostres vides.És cert que quan estem passant per situacions difícils, ens costa de creure que un Déu bo podria permetre que aquells que l'estimen pateixin adversitat. No obstant aixó, en cap moment ens ha promès Déu que si el seguim estarem lliures de patiment. Al contrari; Jesús va dir als seus seguidors: “En el món trobareu tribulacions, però tingueu coratge, jo he vençut el món.” JOAN 16:33*.No ens enganyem ni caiguem en l'error de pensar que algú que ens estima ens deslliura de tota dificultat. Mai no funciona així. L'entrenador que vol que el seu deixeble millori la marca li farà passar per exercicis graduals perquè a través de la dificultat superi la seva forma personal i millori els resultats. El professor que vol ajudar el seu alumne a millorar, prepararà exercicis que al moment no semblen ni profitosos ni agradables, però ho fa sabent que el resultat serà motiu d'alegria i satisfacció.Per això Jaume diu als primers versets del primer capítol: “Germans meus, quan us topeu amb les diverses afliccions de prova, tingueu-ho com una gran satisfacció, convençuts que la vostra fe provada engendra constància. Però mireu que la constància tingui una obra acabada, així sereu perfectes i enterament cabals, no deficients en res.” JAUME 1:2-4*.Està dient just això; quan passem per les proves que certament vindran, considerem-ho un motiu de goig, no per estar en la situació de prova en si, sinó pel que aquesta produirà en nosaltres. L'apòstol sap que per tenir aquesta actitud necessitem paciència i confiança. En suportar la prova amb bona actitud, desenvolupem allò que en el moment sembla que ens manca. I així, prova a prova, arribarem al resultat que Déu ha disposat, que anem sent transformats més a la Seva imatge, sense que res ens manqui de part seva.Déu ens ha donat tot allò que necessitem. El verset 18 ens anima amb aquesta veritat: “De pròpia voluntat ens ha engendrat per la paraula de veritat, perquè fóssim com una primícia de les seves criatures.” JAUME 1:18*.Arribem a ser els seus fills pel nou naixement en Crist. I allò que Déu comença, sempre ho porta a bon fi. Els regals de Déu són bons, són complets, i a més, els dona sense retret. T'han donat alguna vegada alguna cosa amb condicions, i que a més després han vingut per retreure-t'ho a la cara? Això és el que Satanàs fa sempre. Ell dona per ensarronar, i en acabat, ve per culpar i demanar. Hem de fugir dels que així donen.Déu dona del Seu amor a la humanitat. Ens ha donat vida, ha proveït de salvació, i ens regala la seva gràcia per a cada dia.Jaume 4:6 al 10* ens diu: “No obstant això, ell concedeix un favor encara més gran. Per això diu: “Déu s’oposa als arrogants i concedeix gràcia als humils.” Per tant, sotmeteu-vos a Déu; resistiu al diable i fugirà de vosaltres. Apropeu-vos a Déu i ell s’aproparà a vosaltres. Renteu-vos les mans, pecadors; i vosaltres, els irresoluts, purifiqueu-vos el cor! Tingueu contrició, planyeu-vos i ploreu; que el vostre riure es converteixi en plor i el vostre goig en tristesa; humilieu-vos davant el Senyor, i us aixecarà".Hi ha motiu de goig! Ell et vol exaltar! Deixa el que t'impedeix gaudir dels regals de Déu, vine a Ell humilment, portant davant Déu tot allò que et lliga, per ser purificat, i deixa que la Seva gràcia transformi el teu cor i la teva vida. Mai et penediràs de rebre els seus regals.* BEC:Bíblia Evangélica Catalana

Abans que Jerusalem fos destruïda l'any 70 de nostre Senyor, els jueus ja començaven a dispersar-se. Jaume, com l'autor d'Hebreus escriu a aquests jueus dispersats, compartint la saviesa que ve directament de Déu. En aquesta carta que està dividida en 5 capítols tenim llenguatge que ens recorda al llibre dels Proverbis del savi rei Salomó o els ensenyaments de Jesús al sermó de la Muntanya.Jaume comença el llibre amb una crida als qui llegirien la seva carta “Si algú té manca de saviesa, demana-la a Déu, el qual dona a tots abundantment i sense retret, i li serà donada” (Jaume 1:5*).Això és un gran oferiment. Tots ens hem trobat en situacions en què no estem segurs com hem d'actuar, però veiem la promesa que si tenim una relació amb Déu, podem anar-hi a la recerca de saviesa.Però Jaume ens adverteix del perill d'anar a Déu dubtant de si realment el que té per a nosaltres és en realitat la millor opció. Diu que el qui ve a demanar, “Però que demani amb fe, sense dubtar gens, perquè els qui dubten són semblants a l’onatge del mar embravit i sacsejat quan hi bufa el vent. Que no es pensi pas, aquest home, que podrà rebre res del Senyor:”  JAUME 1:6-7*.La raó es que Déu ja ha dit que el qui ve a Déu, ha de creure en Ell. Si anem a Déu tan sols per curiositat per veure el que ha de dir, amb la intenció de decidir nosaltres mateixos si el que em diu m'agrada o no, millor no anar a Ell. El verset 8 ens diu que “un home d’esperit indecís és inconstant en tot el que emprèn.” JAUME 1:8*.Si anem d'una banda a un altre com l'onada del mar, el nostre rumb és incert. En aquesta vida els vents canvien sovint, i si no estem arrelats en Crist, anirem d'una banda a l'altra segons el vent. Per això necessitem atendre la Paraula de Déu, perquè a la Bíblia és on trobem la saviesa divina.“Per tant, ens diu el capítol 21 “rebutgeu tota mena de brutícia i els excessos de la maldat, i acolliu dòcilment la paraula inserida en vosaltres, que és prou potent per a salvar les vostres ànimes”.El verset 27 ens deixa clar que la veritable religió “La religió pura i sense defecte als ulls de Déu, el Pare, és aquesta: “guardar-se sense taca del món,” i mostrar la nostra fe a través del nostre amor cap als altres.Jaume és molt directe quant a això, dient: “Però cal que sigueu practicants de la paraula i no us limiteu només a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos.” JAUME 1:22 BEC.Un cop més, si anem a Déu demanant direcció i no estem disposats a posar el seu ensenyament en pràctica, estem perdent el temps i condemnant-nos a nosaltres mateixos.El capítol 3 és el centre del llibre; ens presenta la diferència entre la saviesa d'aquest món i la saviesa del que és celestial. La terrenal busca el nostre propi bé, produint baralles, gelosia i engany. Tot i això, la saviesa de Déu és “pura, pacífica, amable, benigna, plena de misericòrdia i de bons fruits, sense incertesa ni hipocresia.” Una porta conflicte i l'altra porta pau (3:13-18).Jaume ens ofereix veritats pràctiques que han de ser evidents a la vida del cristià. Si hem confiat en Crist i anem constantment a Déu per rebre instrucció, hi ha d'haver una evidència clara en el nostre camí diari. Així que, posem-nos a prova personalment, i demanem a Déu que ens mostri a través de la lectura de Sa Paraula on ens trobem en el nostre caminar amb Ell. I a partir d'aquí, visquem la veritat, i compartim-la amb altres, perquè ells també vagin a Crist, aquell que pot salvar la seva ànima. * BEC: Bíblia Evangélica Catalana

El llibre d'Hebreus acaba amb una secció d'ensenyament pràctic, ja que la fe, com hem estat veient, s'ha de mostrar al dia a dia. Aquest és també el tema principal de la carta de Jaume, el qual diu bàsicament “Tu que dius que tens fe, mostra'm la teva fe per les teves obres!”.Com ens diu Hebreus 13, i després també trobem a les cartes de Joan, el cristià ha de brillar pel seu amor al proïsme. Si la salvació deriva de l'amor de Déu al món, l'amor ha de romandre i mostrar-se a les nostres vides. Joan 3:16* diu que “Ja que Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna".Que estem disposats a donar nosaltres perquè algú escolti i obtingui aquesta vida eterna per la qual Crist va venir i va patir?.Llegim a Hebreus 13:15-16*: “Per mitjà d’ell, doncs, oferim contínuament a Déu un sacrifici de lloança, és a dir, un tribut de llavis que confessen el seu nom. No us oblideu de practicar el bé i de compartir el que teniu, que aquests sacrificis són els que plauen a Déu".Déu ja ha deixat clar que no desitja sacrificis, i aquí llegim que si estem disposats a oferir, oferim lloança, donant gràcies a Déu per tot allò que ens ha donat. Si volem agradar a Déu, fem el bé i ajudem-nos els uns als altres. Perquè ens diu la Paraula que això és el que de debò agrada a Déu. Com puc ensenyar al món l'amor de Déu? Estimant el proïsme.El Senyor ens demana que exercitem l'hospitalitat, que donem del nostre, perquè altres puguin conèixer-lo a Ell. Fa poc llegíem un llibre que deia que l'evangeli ve amb la clau de casa teva. Tractava del tema d'obrir les nostres llars i les nostres vides a les persones que tenen necessitat de Crist. Veuran així en les nostres vides el Crist de qui parlem.A més de mostrar Crist amb l'amor cap als altres, mostrem Crist fins i tot en la manera com ens relacionem amb els més íntims. El text emfatitza la importància de mantenir un matrimoni pur i vibrant. Recordem que Déu ha instituït el matrimoni com a representació de la relació entre Crist i la seva església. Quina millor manera de mostrar Crist al món que mitjançant una bona relació matrimonial.La nostra pròpia actitud també, dia a dia, mostra l'obra de Crist en els nostres cors. L'avarícia i la ingratitud no tenen lloc a la vida del cristià. Si el Senyor és el que ens ajuda i ens manté, no hi ha lloc per a la por o la cobdícia. Amb Crist podem gaudir de plena satisfacció, perquè Ell no ens deixarà ni ens desempararà.Que important que és viure la vida cristiana sàviament! Això és responsabilitat de cadascú. Moltes vegades quan fallem, busquem excuses o donem la culpa a altres per les nostres accions o reaccions. De vegades mirem aquells que porten més temps que nosaltres a la fe, i quan fallen en alguna cosa, ho fem servir com a excusa per descuidar el nostre caminar.El text a Hebreus 13 esmenta diverses vegades els líders de l'església. Demana que observem la conducta dels qui ens ensenyen els principis que Déu ha donat a Sa Paraula, però ens diu en específic que imitem la seva fe. És a dir, si aquests viuen la vida com Déu vol, és per l'obra de Crist en les seves vides. I així hem de desitjar viure aquesta mateixa fe en Crist en cada aspecte de les nostres vides. Aquesta és la voluntat de Déu per a nosaltres aquí a la Terra.No obstant aixó, no hem d'oblidar que aquesta vida, ni és perfecta, ni és eterna. Per aquest motiu, el verset 9 ens adverteix del perill de doctrines estranyes, d’ensenyances i de pràctiques que ens aparten de la voluntat de Déu. Si algú t'anima a creure o fer coses que van en contra de la fe cristiana revelada a la Bíblia, és responsabilitat teva buscar Déu i seguir la seva voluntat d'acord amb allò que la seva Paraula ensenya. Si observes que algú al teu costat no viu segons la fe, anima'l tu, i no et desanimis pels seus fets.Aquest món on vivim no és on passarem l'eternitat. Els cristians esperem una ciutat eterna, la qual no mor, ens diu Hebreus. Visquem, anhelant aquesta ciutat, i a través del nostre sacrifici viu a Déu, mostrem al món el camí a la ciutat eterna.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

A qui li agrada la disciplina? No ho sé, depèn, suposo. La disciplina en sentit positiu implica ensenyança, guia, direcció per ajudar-nos a arribar a un bon fi. Però cal admetre que la disciplina implica sovint correcció, i de vegades si el cas ho requereix, càstig. El propòsit de la disciplina, però, sempre ha de ser el bé del qui la rep. Un càstig sense ànim d'ajudar aquell que el rep no es pot considerar disciplinari, sinó dona possibilitat de restauració. Seria aquest merament punitiu i sense una finalitat educativa. Moltes vegades, aquest càstig serveix perquè altres vegin les conseqüències d'una acció i es mantinguin lluny d'aquest comportament. En aquest cas, té un sentit positiu per als altres, encara que no per al subjecte en si.Voldria tractar aquí la disciplina en el sentit formatiu, és a dir, aquella que té com a finalitat millorar la persona, objecte de la disciplina.La paraula disciplina està relacionada amb la paraula deixeble. Un deixeble és un alumne, algú que n'està aprenent. Així, el qui ensenya imparteix una disciplina. De fet, utilitzem la paraula disciplina per parlar d'una assignatura o àrea de coneixement.Pensem en la disciplina com un aprenentatge, no només teòric, sinó més aviat pràctic. La disciplina de què parla Hebreus és aquesta correcció que ens convé quan ens desviem de l'ensenyament que volem aconseguir. Així, quan algú ens disciplina d'aquesta manera, ho hauríem de veure com una cosa bona, necessària i profitosa. Hebreus 12:11* diu: “Ben cert que de primer moment no hi ha cap correcció que sembli agradable, més aviat és desagradable, però, més endavant, recompensa els qui s’hi han entrenat, amb un fruit pacífic de justícia”.La disciplina passa, en primer lloc, a l'àmbit de la llar. Quan un nadó neix, els primers responsables de la seva educació són els pares. No passa gaire temps fins que aquests comencen a guiar el nen en el camí on ha d'anar. És per això que no deixem que els nostres petits arribin a l'objecte punxant que vol, o que es fiqui a la boca qualsevol cosa que troba a terra. Encara que el petit plori perquè no pot sortir-se amb la seva, la disciplina és profitosa i el protegeix de perills i danys.Hebreus compara la disciplina del Senyor amb la dels pares als versets 9 i 10*: “Endemés, hem tingut els nostres pares naturals que ens corregien i els hem respectat; no ens subjectarem amb més raó al Pare de la vida espiritual per a tenir vida? I aquells ens corregien per una curta durada i segons els semblava; ell, en canvi, ho fa mirant la nostra conveniència, perquè vol que siguem sants com ell”.Està admetent que els nostres pares terrenals, encara que benintencionats, no encerten el 100% en les decisions i correccions, I a més, no ens disciplinen durant tota la nostra vida. La disciplina de la llar té el seu propòsit i el seu temps, i arriba el dia que aquesta ja no té efecte a les nostres vides. Tot i això, l'ensenyament i la correcció del Senyor és perfecte i duradora. Déu disciplina els qui són seus, i la seva disciplina demostra una relació amb ell.De la mateixa manera que una mare disciplina els seus fills, però no es dedica a disciplinar els qui no són seus (a ningú no li agrada que li cridi l'atenció un estrany), Déu no sol disciplinar els qui no són seus. Si notes la disciplina del Senyor, dona gràcies. Si en algun moment tens la sensació que altres poden fer allò que volen i les coses els van bé i no se senten malament; però a tu et fa la impressió que quan tu fas el mateix tot es “torna en contra ten” i no tens pau interior, dona gràcies que Déu et guarda i et guia. No deixarà un dels seus fills desviar-se sense abans donar-li un toc d’atenció.Diu a Hebreus 12:7-8* “Si sofriu és per a la vostra correcció: Déu us tracta com a fills; perquè, quin fill hi ha que el pare no corregeixi? Si vosaltres estiguéssiu eximits de la disciplina que tothom ha de passar, voldria dir que seríeu bastards, i no pas fills legítims”.Volem ser comptats entre els fills de Déu, aquells que coneixen el seu nom i els que Déu coneix. Llegim al capítol 12 que quan ens apropem a Déu, no ens apropem a la muntanya del Sinaí, on la presència de Déu era foc consumidor. A tal muntanya era impossible acostar-se i sortir amb vida, però ens diu Hebreus que ens apropem a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, Jerusalem la celestial, a la companyia de molts milers d'àngels, a la congregació dels primogènits que estan inscrits al cel, a Déu el Jutge de tots, als esperits dels justos fets perfectes, a Jesús el Mediador del nou pacte, i a la sang ruixada que parla millor que la d'Abel.” Per Crist ens apropem al pacte que dona vida, i quan ens instrueix i ens corregeix, ho fa fermament, però amb amor. Com podria algú rebutjar aquesta disciplina? El text continua advertint quant al perill de rebutjar la correcció. Si ens resistim a l'amonestació i continuem en el nostre camí erroni, ens pot passar com a Esaú, el qual va canviar la benedicció permanent per un plaer momentani quan va vendre la seva primogenitura per un plat de llegums, i ens diu el text que no va tenir oportunitat de rectificar.“Mireu de no refusar el qui ens parla, perquè si aquells qui van refusar el qui exhortava des de la terra no van poder escapar del càstig, molt menys ens n’escaparem nosaltres, si girem l’esquena al qui ens amonesta des del cel".Aquell que va commoure la Terra, commourà també els cels. “Per això, ja que rebem un regne incommovible, tinguem agraïment, i per aquest regne donem culte a Déu d’una manera agradable, amb reverència i respecte, que el nostre Déu és un foc devorador.” HEBREUS 12:28-29*.Déu el Totpoderós ens disciplina amb amor, com un pare al seu fill que estima, desitjant el millor per a nosaltres. Aleshores, aprofitem aquesta disciplina. Parem atenció a les seves instruccions i correccions perquè puguem gaudir pau i goig veritable.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

“Has de tenir fe,” hem sentit a dir. Ho canten cantants populars, ho veiem afirmat al cinema, i ho rebem del consell dels nostres amics i coneguts. Però, què és la fe?La Reial Acadèmia de la Llengua  té diverses definicions, entre les quals les següents: "Confiança, bon concepte que es té d'algú o alguna cosa""Creença que es dóna a alguna cosa per l'autoritat de qui ho diu o per la fama pública."“Seguretat, asseveració que alguna cosa és certa.” Pel que fa a la religió, diu: “virtut teològica que consisteix en l'assentiment a la revelació de Déu, proposada per l’Església".Aquesta darrera definició no em convenç, ja que proposa que és assentir la revelació de Déu, és a dir, la Seva Paraula, però proposada per l'Església amb majúscula, referint-se a una institució humana. Dona a entendre que la fe cristiana és assentir allò que un grup de persones ha determinat que és la revelació de Déu. Prefereixo adherir-me a la idea que la revelació de Déu ha estat proposada directament per Déu.Més que totes aquestes definicions, em quedo amb la definició donada a Hebreus 11: “És, doncs, la fe la certesa del que s'espera, la convicció del que no es veu”.Aquí ens diu que la fe és una certesa. Això coincideix amb la definició anterior de confiança, seguretat, asseveració que alguna cosa és certa. Quan algú diu que té fe al metge, està acceptant la seva autoritat en el seu camp i està dipositant la seva confiança en el metge per a tractament.Notem que és una confiança en una cosa que s'espera. És a dir, que encara no ho tens, o almenys no ho tens plenament. Quan un treballa, poques vegades cobra abans de començar; normalment ho fa per fe, basat en la certesa que al final del mes, se't pagarà per la feina feta. Pràcticament, podem dir que tots vivim dipositant la nostra fe en alguna cosa o algú. Cada cop que seiem, estem exercitant fe a la cadira que ens sostindrà. Normalment no dubtem de si ens podrà sostenir o si caurem en asseure'ns. Podríem afirmar que estem demostrant fe constantment.La segona part de la definició afirma que la fe és una convicció, convicció del que no es veu. Les conviccions que tenim condicionen el nostre comportament. Si estem convençuts que l'aire que respirem és sa i no correm perill en inhalar-lo, ho farem de manera oberta i segura. Si en dubtem, ens protegirem per no inhalar allò que ens pot malmetre. Si no estem convençuts de l'honestedat d'una persona, no deixarem res de valor a càrrec seu. La fe és una convicció en una cosa que no es veu, o no es veu encara, i que ens porta a actuar de manera o altra.El capítol 11 d'hebreus recull el testimoniatge de persones al llarg de la història que per la seva fe van actuar de manera heroica.Tenien aquests molta fe? Als evangelis Jesús afirmava: ”si tinguéssiu fe com un gra de mostassa, direu a aquesta muntanya: Passa't d'aquí allà, i es passarà; i res no us serà impossible” (Mateu 17:20).Potser la qüestió no és la quantitat de fe sinó l'objecte de la fe. Fe en qui? Fe en què?Hebreus 11:3* afirma: “Per la fe comprenem que l’univers fou creat per la paraula de Déu, de manera que això que veiem no ha estat fet per una causa visible”.En primer lloc, aquests herois, com nosaltres, podien descansar segurs en la certesa i la convicció que l'univers en què vivim va ser fet del que no es veia, per la paraula directa de Déu.Si no podem creure el que Déu ha revelat a la seva Paraula, de principi a fi, no podem dir que creiem en Déu. Quan no podem confiar plenament en la paraula d'algú, no podem dipositar la nostra confiança en aquesta persona.Abel, Enoc, Noè, Abraham, Sara, Isaac, Jacob, Josep, Moisès, Rahab, Gedeó, Barac, Samsó, Jefté, David, Samuel i els profetes, una llista extensa, però no exhaustiva, van actuar segons una convicció, i aquesta és que Déu és qui diu que és.Quan van venir les situacions difícils, en moments d'incertesa, la veritat de Déu els va permetre continuar endavant, perseverant en allò que no podien veure, però que era segur.Llegeix el capítol sencer per contemplar allò que aquests herois van patir, i així i tot, no van perdre la certesa i convicció en allò que Déu els havia promès. I és que com llegim al verset 6, “Ara bé, sense la fe és impossible d’agradar-li. El qui vulgui acostar-se a Déu cal que cregui que existeix i que recompensa aquells qui el busquen”.Per tant, com ens anima el capítol 12, “també nosaltres, en-voltats com estem per un núvol tan gran de testimonis, desfem-nos de tota impedimenta i del pecat que se’ns arrapa, i correm amb constància la competició que se’ns proposa, amb la mirada fixa en l’autor i perfeccionador de la fe, Jesús, el qual, davant la joia que se li proposava, va acceptar la creu, menyspreant la ignomínia, i està assegut a la dreta del tron de Déu.” HEBREUS 12:1-2*.Què t'està demanant Déu avui? Dubto que sigui comparable al que aquests herois i altres a la història han viscut i viuen avui dia.Si la voluntat de Déu per a mi és la meva pròpia salvació i la meva santificació, què és el que em frena? Si l'únic que Déu vol de mi és que jo el conegui i que el segueixi amb convicció i confiança, què estic esperant? He de dir com profetitzava el salmista de Jesús el Messies (Salm 40:8; Heb. 10:7): “de fer la teva voluntat, Déu meu, em deleixo en la teva Llei, ben endins del cor la tinc guardada”.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Els capítols del 8 al 10 d'Hebreus aprofundeixen sobre la idea que el nostre gran sacerdot, Crist, el qual, com ja hem vist és el nostre perfecte representant davant de Déu, no va haver d'oferir sacrificis múltiples com ho van fer els sacerdots abans que ell, sinó que va oferir un sacrifici que seria suficient per abolir la pràctica dels sacrificis per sempre.Com va ser això possible? El contingut d'aquests capítols és profund, però una lectura detinguda deixa clara l'obra de Crist i com va poder, d'una vegada per totes, resoldre el problema entre la humanitat i Déu.Des que l'home va decidir pecar, en desobeir el manament de Déu, tots, en qualsevol moment i qualsevol lloc, som culpables de pecat. No hi ha ningú que hagi viscut la vida d'acord amb els estatuts de Déu i sense fallar cap detall. Déu ha proclamat que la paga del pecat és mort. El poble hebreu tenia un sistema de sacrificis que permetia que cadascú pogués “pagar” el perdó dels seus pecats a través del sacrifici d'un animal pur. En realitat, la sang d'un animal mai no podria cancel·lar el pecat, sinó que era més aviat una representació de la sang de l'Anyell de Déu que vindria a treure el pecat del món.  El sacrifici d'animals era una pràctica que mostrava la necessitat de perdó, però no n'hi havia prou. Aquests sacrificis s'havien de dur a terme rere vegada, i fins i tot el sacerdot havia d'oferir primerament pels seus propis pecats.Déu havia dissenyat un tabernacle on el seu poble podia oferir aquests sacrificis i venir a la seva presència. Al Pentateuc Moisès descriu les instruccions que va rebre de part de Déu sobre com s'havia de construir el tabernacle. El capítol 9 d'Hebreus ens descriu aquesta estructura que viatjava amb el poble hebreu; tenia una zona on el sacerdot es podia rentar per entrar pur al Lloc Sant. Aquí podien entrar els sacerdots, després d'haver-se purificat. Després del segon vel hi havia la part del tabernacle anomenada el Lloc Santíssim, el qual tenia un encenser d'or i l'arca del pacte coberta d'or per tot arreu, on hi havia una urna d'or que contenia el mannà, la vara d'Aaron que va reverdir, i les taules del pacte; i sobre ella els querubins de glòria que cobrien el propiciatori, ens diuen els versets del 3-5. A aquesta zona només podia entrar el sacerdot principal, i només una vegada a l’any. Havies de ser molt especial per entrar a la mateixa presència de Déu, i a més a més preparar-te al detall.Quan els hebreus per fi van tenir la seva terra, el rei Salomó va edificar el primer temple, el qual tenia aquestes mateixes seccions. Al Lloc Santíssim, la mateixa presència de Déu, només podria entrar el sacerdot principal un cop l'any, com indica el text. Déu havia establert aquest pacte antic amb limitacions. D'aquesta manera, podríem apreciar un nou pacte que havia de venir. Hebreus 8 ens diu, “Perquè si aquell primer hagués estat sense defecte, certament no s'hagués procurat lloc per al segon”. Aquest nou pacte que Déu havia promès no seria com el pacte que Déu havia donat als seus pares al desert. Diu el text que en el nou pacte la llei no estaria escrita en taules, sinó gravada a la nostra ment i al nostre cor. "I seré a ells per Déu, I ells em seran a mi per poble;" diu el verset 10. I diu a més "Perquè seré propici a les seves injustícies, I mai més no recordaré dels seus pecats i de les seves iniquitats”.A través de la llei podem reconèixer els nostres errors i la nostra incapacitat de complir-la completament i en tot moment. Més gràcies al nou pacte, podem rebre Crist al nostre cor i rebre el perdó de totes les nostres injustícies de manera que Déu mai no recordi els nostres pecats.Segles més tard, el gran sacerdot promès, aquell el llinatge del qual no era de la tribu de Leví, el Messies que podia representar l'ésser humà de forma perfecta davant Déu, perquè era home i era Déu, va venir a canviar tot aquest sistema que conformava l'antic pacte.Aquest Jesús per la seva sang vessada en sacrifici pels nostres pecats, diu el verset 9:18* “netejarà les vostres consciències d'obres mortes perquè serviu el Déu viu.”  Segons ens diu el capítol 10, allò que la sang dels sacrificis al llarg dels segles no va poder mai aconseguir, Crist ho va aconseguir en un sol sacrifici. Per mitjà d'un sacrifici únic tenim l'herència de la vida eterna, “perquè amb una sola ofrena va fer perfectes per sempre els santificats” (Hebreus 10:14*). Crist, ha pagat una vegada per sempre el preu de la nostra llibertat, la neteja de les nostres consciències. Ara som lliures de culpa, no per res que hàgim fet nosaltres, sinó perquè Crist, en el moment de la seva mort, va esquinçar el vel de separació entre Déu i l'ésser humà. Hi ha accés al Lloc Santíssim; en Crist, la porta és oberta a la presència de Déu. Crist està assegut a la dreta de Déu Pare, i tothom qui accepta el sacrifici de Crist com a seu, té accés directe per sempre. Aquesta és la millor notícia que ens poden donar en qualsevol moment.Per tant, conclou el capítol 10, ja que tenim aquesta llibertat i tal representant, “acostem-nos amb cor sincer i fe segura, purificats íntimament de mala consciència i rentats exteriorment amb aigua pura; mantinguem ferma l’esperança que professem, ja que és fidel aquell qui va fer la promesa,” HEBREUS 10:22-23*.A Ell sigui la glòria pels segles. Amén.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Al capítol 2 d'Hebreus se'ns advertia sobre el perill de descuidar una cosa tan important com és la salvació, el destí de la nostra ànima. Al capítol 6:11-12* se'ns anima a persistir en allò en què hem cregut, ja que la voluntat del Senyor és també la nostra santificació.  Diu així: “Només voldríem que cadascun de vosaltres demostri el mateix entusiasme, a fi que la plena certesa de l’esperança es mantingui fins a la fi, de manera que no us torneu indolents, sinó imitadors dels qui per la fe i la constància han heretat les promeses.”Els que deixen les coses a mitges no arriben lluny. Aquí al text ens dona a entendre que aquells que no romanen, són mandrosos. Els qui hem cregut en Crist, hem de persistir en la fe. El capítol 6 comença exhortant els creients hebreus d'aquesta manera: “Per tant, deixant per superat l’ensenyament elemental sobre el Crist, remuntem-nos cap al perfeccionament” HEBREUS 6:1*.Com a creients, podem passar-nos el dia parlant de temes tècnics. Hebreus de fet ens ofereix una bona base doctrinal, i l'autor anomena les bases de la fe cristiana. Sí, cal parlar del penediment, de la fe, del baptisme i la imposició de mans, de la resurrecció dels morts, i del judici etern, diu Hebreus, però no podem oblidar que Déu desitja que ens anem perfeccionant en Ell. Això és ensenyament pràctic.La prova que Déu ha entrat en una vida no és allò que un és capaç de dir o explicar. La salvació s'evidencia en una vida quan dia a dia l’home és més com Crist i menys com el món que ens envolta. La llavor que cau en bona terra creix i dona fruit i Hebreus pren aquesta il·lustració per advertir del perill d'una vida que no dona fruit, sinó que nega l'obra de Déu. (Hebreus 6:4-6).La perseverança en la fe mostra la nostra confiança en Déu. Al capítol 6 trobem l'exemple d'Abraham. Déu li va donar una promesa, que li donaria una descendència com les estrelles, la qual no podria explicar, i aquest va haver d'esperar amb paciència. Al verset 15 ens diu que Abrahan, “havent esperat amb paciència, va aconseguir la promesa.”  I és que el que va prometre és de fiar. Llegim que és impossible que Déu menteixi. Per naturalesa, Ell és la veritat (Joan 14:6). I ens diu Hebreus que no només va donar Déu la seva paraula, la qual seria suficient per descansar-hi, sinó que a més va fer un jurament. Que reconfortant! Tenim plena confiança, perquè Déu ens va donar “dues realitats immutables, en les quals és impossible que Déu menteixi, tinguéssim un ferm consol els qui cercant protecció ens aferrem a l’esperança que ens és oferta.” HEBREUS 6:18*. És a dir, Déu diu i Déu jura, pel seu nom etern. Allò que Déu diu, ho farà. És per això que en els moments de dubte, en les dificultats que enfrontem a la nostra vida, podem i hem d'anar al que és Fidel, i demanar-li a Ell direcció i fe. Quan el pare d'un noi turmentat va venir a Jesús per salvar-se, llegim a Marc 9 que Jesús li va dir: “Si pots creure, a qui creu tot li és possible. I immediatament el pare del noi va clamar i va dir: Crec; ajuda la meva incredulitat.” Aquest home va posar la fe que tenia en Crist, i va demanar que li donés la fe que li faltava. Així podem nosaltres pregar-li a Déu.Com veurem al capítol 11 d'Hebreus, molts més han confiat en Déu, encara que semblava que no hi havia esperança. Alguns van perseverar fins a la mort, sense arribar a veure a les seves vides la promesa complerta que havia de venir. Però Déu ens assegura el compliment de les seves promeses sempre, sense necessitat d'especificar el quan i el com. Començant per la de la vida eterna que tenim assegurada en Crist, “La qual tenim com a àncora de l'ànima segura i ferma” (Hebreus 6:19), i continuant amb les promeses que Déu ha deixat en la seva Paraula, podem descansar en el que és Fidel. Quan perseverem en Ell, mai no és en va.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Al capítol 4, Hebreus ens presenta Crist com el nostre representant davant Déu. El llibre  continua desenvolupant la imatge de Crist com el nostre sacerdot al capítol 5, i al capítol 7 afegeix que Jesucrist és el principal sacerdot segons l'ordre de Melquisedec, confirmant que Crist és el sacerdot etern, que intercedeix per nosaltres per salvació. Els capítols 8 i 9 ens ofereixen una recapitulació sobre el sacerdot perfecte i el sacrifici etern que és Crist.El poble de Déu havia tingut molts sacerdots segons el pacte levític que Déu havia fet amb ells, però ara Déu fet carn havia baixat a la Terra per intercedir per la raça humana. Aquest seria el sacerdot perfecte i etern del nou pacte.Ens diu Hebreus 4:14* “Tenint, doncs, un gran pontífex que ha travessat els cels, Jesús, el Fill de Déu, aferrem-nos a la fe que professem”.El sacerdot del nou pacte era perfecte, singular i etern. Al capítol 5 llegim sobre la funció del sacerdot, de com aquest intercedia a favor de les persones davant Déu, oferint els sacrificis que proveïen el perdó dels pecats. Ens diu el text el que representaven els sacerdots levítics per al poble: el sacerdot havia d'intercedir per ells davant de Déu, perquè presenti ofrenes i sacrificis pels pecats; perquè es mostri pacient amb els ignorants i extraviats, ja que ell també està envoltat de debilitat; i per causa d'ella ha d'oferir pels pecats, tant per ell mateix com també pel poble.El sacerdot havia d'oferir sacrifici pels seus propis pecats abans d'oferir-lo pels dels altres, i tenia consciència que ell també tenia necessitat del perdó de Déu. Tanmateix, la Bíblia ens presenta un sacerdot, que a diferència de tots els sacerdots era perfecte, sense pecat. Aquest és també presentat com el sacrifici perfecte, sense taca i suficient per treure el pecat de tot aquell que el rep per fe.Els sacerdots que coneixien aquests hebreus venien de la línia d'Aaron, germà de Moisès. Déu havia assignat el ministeri sacerdotal als homes de la tribu de Leví. Jesús, però, no era de Leví, sinó de la tribu de Judà. Hebreus explica la singularitat del sacerdoci de Crist. La Bíblia el compara amb el sacerdoci de Melquisedec, un sacerdot principal que apareix al primer llibre de les Escriptures. Aquest personatge és curiós perquè en sabem molt poquet. El trobem a Gènesi 14, quan Abraham ve a ell després d'una lluita, i aquest li dona la benedicció. Als salms es fa menció de Melquisedec, on s'anuncia al Messies com a sacerdot segons l'ordre de Melquisedec. El capítol 7 d'Hebreus ens en parla més detalladament, rei de Salem, repassant els successos de Gènesi i explicant com Melquisedec era el gran sacerdot, no per llinatge humà, sinó per voluntat divina. De Melquisedec no en coneixem l’ascendència ni la seva descendència. La seva posició no depenia dels seus lligams familiars, i no es va fer sacerdot a si mateix; ens diu Gènesi 14; ens repeteix Hebreus que aquest era sacerdot del Déu Altíssim, no per si mateix, sinó per designi diví. El Messies venia, Fill del Déu Altíssim, per buscar i salvar els perduts, “proclamat per Déu Sacerdot suprem a la “manera de Melquisedec”. HEBREUS 5:10*.Hebreus 7 ens presenta el nou pacte en Crist, un pacte que abroga l'antic. Jesucrist venia a intercedir per l'ésser humà davant Déu, i venia com a sacerdot únic i suficient per salvar la humanitat eternament. Al contrari dels sacerdots de l'antic pacte, que n'havien de ser molts perquè tenien limitacions d'espai i de temps, aquest sacerdot és Omnipresent i etern. Un sacerdot era en un lloc alhora, i quan moria, un altre havia de prendre el seu lloc al temple. Crist, per contra, pot intercedir a tot arreu i pels segles. Els versets 23-27 del capítol 7 el descriu de forma immillorable: “A més, d’aquells sacerdots n’hi va haver moltíssims, ja que la mort els impedia de perdurar; aquest, en canvi, com que viu per sempre, té un sacerdoci permanent. D’on se segueix que també pot salvar definitivament tots els qui per mitjà d’ell s’acosten a Déu, perquè viu intercedint sempre a favor d’ells. Aquest és, certament, el pontífex que ens convenia: sant, innocent, pur, separat dels pecadors i enlairat més amunt dels cels; i aquest no té necessitat d’oferir sacrificis periòdicament –com fan els grans sacerdots, primer pels seus propis pecats i després pels del poble–, perquè això ho va fer d’una vegada per sempre en oferir-se ell mateix.”Aquesta preciosa veritat ens dona esperança. Però per si ens manqués confirmació, el capítol 4 ja ens va afirmar que Crist, encara que sant i sense taca, és capaç d'intercedir per nosaltres perquè entén la nostra condició. Els versets 15-16 diuen: “Atès que no tenim pas un pontífex incapaç de compadir-se de les nostres febleses, sinó que ha passat per les mateixes proves que nosaltres, exceptuant el pecat. Per tant, apropem-nos amb confiança al tron de la gràcia per rebre misericòrdia i poder trobar la gràcia que en el moment oportú ens ajudi.” HEBREUS 4:15-16*.Crist va viure en aquesta Terra com a home, i per la seva obediència, és capaç de compadir-se de nosaltres i intercedir al nostre lloc. Tenim sens dubte el representant perfecte. Capaç de salvar i guiar, mereix la nostra lleial confiança. Sens dubte, ens podem acostar confiadament al tron ​​de la gràcia, perquè trobarem en Ell misericòrdia i gràcia en tot moment.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Parlant del repòs espiritual que Déu ofereix a cada faceta de la nostra vida, l'autor d'Hebreus adverteix al capítol 4 “Esforcem-nos, doncs, per entrar en aquell repòs, de manera que ningú no caigui en la mateixa classe de desobediència. Certament, la Paraula de Déu és vivent i molt efectiva, és més tallant que qualsevol espasa de dos talls, i penetra fins a on s’ajunten l’ànima i l’esperit, fins a les articulacions i el moll dels ossos; és capaç de discernir els pensaments i les intencions del cor. I no hi ha cap criatura encoberta davant d’ell, sinó que tot es presenta nu i destapat als ulls d’aquell a qui n’hau-rem de donar compte.” HEBREUS 4:11-13*.Déu és Omniscient. Ho sap tot, coneix les nostres motivacions, actituds i pensaments. Ens diu que la seva Paraula arriba al més profund de l'ésser, i discerneix els pensaments i les intencions del cor. No hi ha res que s'amagui del coneixement de Déu. Això pot portar pau o gran torbació. Si confiem en Ell i vivim en la seva justícia, sabem que tot detall de la nostra vida és sota el seu control.  Si al contrari estem intentant fugir de Déu i viure a la nostra manera, saber que res no s'escapa dels ulls de Déu i que un dia tots haurem de donar comptes davant Ell ens ha de fer tremolar.Quan obrim la Paraula de Déu, ens estem exposant a la ment del Totpoderós. La seva Paraula és viva i és eficaç; no podem sortir de la seva presència igual que entrem; o serem transformats pel seu poder o sortirem endurits per la nostra incredulitat. El resultat depèn de nosaltres, de si ens acostem a Ell amb penediment i fe.Isaïes 40:8* ens diu que “L’herba s’asseca i la flor es marceix, però la paraula del nostre Déu perdura per sempre.” El salmista ens diu al Salm 119:105* que la Paraula de Déu és un llum als peus i una claror que il.lumina  el camí. La seva Paraula no sols penetra l'ànima i coneix els nostres pensaments, sinó que il·lumina el camí per on hem de caminar.1 Pere 2 ens diu que la Paraula és aliment per al cristià: llet per al principiant i un bon filet per a quan aconsegueixes maduresa.Com llegim a 2 Timoteu 3, l’escriptura és útil per ensenyar, per refutar, per corregir, per educar en la rectitud de Déu i preparar-nos per viure una vida que li agrada.És una espasa de dos talls. A qui està caminant cap a Déu, la seva Paraula corregeix i dirigeix. Podem confiar en aquell que ens ha creat i ens coneix. La seva Paraula és suficient i actual; és eficaç en cada situació. A qui està fugint en l'altra direcció, val la pena recordar que “I no hi ha cap criatura encoberta davant d’ell, sinó que tot es presenta nu i destapat als ulls d’aquell a qui n’haurem de donar compte.” HEBREUS 4:13*.Tenim un tresor al nostre abast, Sa paraula. Podem prendre-la a les nostres mans cada dia. Molts han desitjat tenir-la en moments d'opressió i d'altres han procurat destruir-la  per desfer-se de l'etern Déu. Però la Paraula de Déu ha estat preservada durant segles, traduïda a més idiomes que cap obra de literatura, i Déu continua parlant-nos avui. Atendràs avui la  seva veu?* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

A qui no li agrada el concepte de descans? Quan sento la paraula “descans” respiro, deixo anar l'aire lentament i tanco els ulls per sentir al meu interior aquesta sensació de relaxació i benestar que tantes vegades anhelem i que experimentem tan poc. Als capítols 3 i 4 d'Hebreus llegim sobre el descans. De manera curiosa, l'autor ens presenta un repòs que el poble hebreu no va arribar a gaudir i que nosaltres podem arribar a tenir si no ens descuidem com ells.Quan Déu va crear el món en sis dies, va prendre el setè dia i el va apartar com un dia de repòs. No era perquè Déu necessités el descans. Ens diu la Bíblia que Déu no es cansa. Llegim a Isaïes 40:28* “¿Que no ho sabeu? ¿No ho heu sentit mai? El Senyor és Déu etern, creador del món sencer; no es cansa ni es fatiga, la seva intel·ligència és insondable.”Aleshores, en què consistia el descans de Déu? Veiem en el relat de la creació que Déu va prendre temps cada dia de feina per contemplar el que havia fet i avaluar-ho. Déu va veure dia a dia que la seva obra era bona; això era un descans. Hem d'entendre que el setè dia va descansar per contemplar i gaudir allò que havia creat.Nosaltres, a diferència del Senyor, sí que necessitem descansar el nostre cos físic. No som Totpoderosos, i necessitem dormir i reposar per agafar forces. Però encara més important és el descans interior. Enmig del tràfec diari podem experimentar un descans intern, i malauradament és possible estar en un estat de commoció i agitació interna sense dur a terme cap activitat física. Això de fet és molt comú a la nostra societat, amb massa casos d'inactivitat i depressió.Déu va oferir al seu poble a l'Antic Testament un descans intern que afectava tots els aspectes de la vida: físicament, psíquicament i espiritualment. Aquest repòs descansa, si em permets dir-ho així, en la confiança plena en Déu. Als versets 18 i 19 del capítol 3 d'Hebreus, llegim: “I, a qui es referia quan va jurar que no entrarien al seu repòs, si no és als rebels? I veiem que no hi van poder entrar a causa de la incredulitat.” HEBREUS 3:18-19*.La principal causa per la qual no van entrar en el repòs que Déu tenia per a ells i van haver de vagar pel desert durant 40 anys va ser la seva incredulitat. No van tenir fe en el Déu que els havia rescatat dels egipcis. Tot i els miracles que havien presenciat i viscut en les seves pròpies carns, no confiaven plenament en Déu; van dubtar de la seva capacitat de guiar-los i cuidar-los.Nosaltres podem caure en el mateix error. El repòs que Déu ofereix comença amb la salvació de l'ànima per la fe a l'obra de Crist i continua amb una confiança diària en què Déu és poderós per guiar-nos i cuidar-nos. A Efesis 3:20* “Al qui és sobiranament poderós per actuar més abundosament del que demanem o podem pensar, a través de la força que ens comunica” i a Judes 1:24* diu que  “és poderós per a guardar-vos de caure i presentar-vos íntegres i plens de goig davant la seva glòria,”I a 1 Pere 1:13* ens diu: “Per tant, un cop ben faixat el vostre enteniment, amb serenitat, tingueu una esperança plena en la gràcia que us vindrà el dia de la revelació de Jesucrist.”Aquesta és la promesa del descans final que ens espera, quan Crist es manifesti el dia del Senyor. Si hem sentit del descans que Déu vol donar-nos, no endurim el nostre cor, com diu a Hebreus 4:7.Aquest repòs en Crist no requereix gran esforç de part nostra. Al contrari, el més difícil d'aquest descans és que requereix que deixem de fer i confiem en allò que Ell ja ha fet. En relació amb el descans de Déu després de finalitzar la creació, diu al 4:10*, “perquè el qui ha entrat ja al seu repòs, també ell ha reposat de les pròpies obres, com Déu de les seves.” “Esforcem-nos, doncs, per entrar en aquell repòs, de manera que ningú no caigui en la mateixa classe de desobediència.”(4:11*). El poble de Déu a l'Antic Testament no va entrar per la seva incredulitat. I tu? Pots confiar plenament en Crist i gaudir dia a dia del repòs que Déu ha proveït per a cadascú de nosaltres?* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

El llibre d'Hebreus presenta la importància de la salvació, el regal de Déu a la humanitat. Potser et preguntes: salvació? De què? Per què? Per a què?Des del principi, Déu ha presentat la necessitat que l'ésser humà té d'un Salvador. Tot i que Déu va crear un món perfecte per a gent perfecta, Déu va donar a l'ésser humà llibertat de pensament i elecció. I com és sabut, tot grau de llibertat ve sempre acompanyat de responsabilitat. Quan Adam –i darrere seu, cada ésser humà– va triar rebutjar el camí de Déu per seguir el seu propi camí, la humanitat va entrar en una espiral de decepció i dolor que sempre acaba en la mort. Això és el que Déu havia advertit a Adam quan li va marcar una única restricció a Edèn, no menjar un dels arbres de l'hort. La desobediència a aquesta norma senzilla marcaria la caiguda de l'home i obriria la porta al Messies; Déu encarnat vindria a la Terra per salvar cada pecador que penedit acceptés Crist com a salvador. Aquest missatge ha estat predicat a través de la història, i n'ha salvat molts de l'abisme del mal, donant la promesa de la vida eterna i la pau amb Déu.L'autor d'Hebreus avisa de la importància d'atendre el missatge que han anunciat els profetes i que ha estat proclamat en la persona de Jesucrist, el mateix autor de la salvació. I si no atenem el missatge de l'evangeli per apropiar-lo al nostre ésser, correm el risc de lliscar-nos, com adverteix Hebreus 2. Què trist seria que havent sentit, algú no assolís la salvació per descuidar el missatge de salvació de Crist.La salvació eterna ha estat anunciada pel Senyor, proclamada pels qui ja han sentit i atès, i com vam veure al llibre dels Fets, evidenciada a través de senyals, prodigis i miracles, així com del repartiment inicial de l'Esperit Sant. La veracitat del missatge i el poder de Déu ens donen la seguretat del nostre destí etern.Aquesta salvació no és ni gratuïta ni capritxosa. Déu, com indica Hebreus 2:2, ens ensenya que tota transgressió rep la seva justa retribució. Això vol dir que el Déu Just dona la retribució merescuda a cadascú. A Romans llegíem que la paga del pecat és mort. Només una de les nostres transgressions és suficient per condemnar-nos, però la veritat és que no podem viure un dia sencer sense pecar contra Déu i el nostre proïsme. La nostra merescuda retribució és mort eterna, però Crist va morir perquè nosaltres no hàgim de morir. Així és com Déu ha proveït la salvació per a cadascú de nosaltres. Crist ha pagat la nostra salvació. Està disponible per a qualsevol persona, sense importar allò que aquesta hagi fet. Ni les obres bones ni les obres dolentes ens poden ajudar a assolir aquesta salvació, ja que Déu ho ha dissenyat perquè no sigui pel nostre propi mèrit, sinó pel mèrit de Crist. A través d'Ell, i amb l'única condició de plena confiança en Ell, qualsevol persona pot anar a Déu i gaudir del perdó i la vida eterna. Aquesta és la salvació que l'autor d'Hebreus ens prega que no descuidem, pel nostre propi bé, perquè “Com escaparem nosaltres si descuidem una salvació tan gran?” Anem al Salvador, com ens diu Hebreus 4:16*, “Per tant, apropem-nos amb confiança al tron de la gràcia per rebre misericòrdia i poder trobar la gràcia que en el moment oportú ens ajudi.”* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

En passar les fulles de les cartes paulines, trobem al nou testament un grup de cartes a creients jueus repartits per la zona de Judea. Entre aquestes hi ha les cartes de Jaume i Judes, germans de Jesús, i les dels apòstols Joan i Pere. I d'aquestes, tenim una carta més extensa que va dirigida “als Hebreus”.El llibre als Hebreus, encara que sovint classificat com una carta, no manté l’estructura de carta. No especifica l'autor ni el destinatari, i no pren gaire temps per enviar les salutacions típiques de les cartes. El llibre conté una alta dosi doctrinal, presentant importants veritats per a creients a qualsevol lloc i qualsevol moment de la història, però inclou també ensenyament pràctic per a la vida cristiana.Hebreus és una exposició teològica de la persona i obra de Jesucrist, l'autor i el consumador de la nostra salvació, i relaciona Crist amb l'Antic pacte.Pel contingut del llibre, sabem que l'autor coneixia bé les Escriptures de l'Antic Testament. El llibre analitza l'ensenyament de l'Antic Testament a la llum de la persona i l'obra de Jesucrist. A l'Antic Testament Déu havia parlat a través dels profetes, però ara parlava directament pel seu Fill. A l'Antic Testament s'havien realitzat contínuament sacrificis d'animals purs per a perdó de pecats. Però ara Crist havia vingut i s'havia lliurat a la creu com el sacrifici perfecte, que podia treure eternament el pecat de tot aquell que el rebés com el seu Salvador. Hebreus presenta el Crist, el gran sacerdot i el sacrifici perfecte alhora, obrint el camí al Pare. L'autor fa referència al tabernacle que els jueus havien fabricat seguint les instruccions directes de Déu, i ara, segles més tard, el lloc santíssim, al qual només tenia accés el gran sacerdot una vegada a l'any, s'havia obert a tothom. Quan Crist va morir a la creu, el vel del temple es va esquinçar des de dalt i cap avall, mostrant que la presència del Senyor s'estenia per a tot aquell que vingués al Pare a través del Fill.En contrast amb l'Antic Testament que presentava el pacte de Déu amb el seu poble i la llei de Moisès que tothom havia de complir, ara Déu havia establert un nou pacte en Crist. L'ésser humà, en intentar complir la llei, descobriria que ningú no és capaç de guanyar la salvació pels seus propis mèrits. Però Crist, amb la seva preciosa sang, ha pagat el deute que el pecador tenia amb Déu, i ara a través d'Ell pot accedir a Déu sense reserves. Gràcies a Crist les ofrenes i sacrificis antics ja no són necessaris, ja que Crist, l'Anyell de Déu, ha conclòs el deute. Crist és suficient, i en Ell per l'Esperit Sant podem fer allò que Déu havia demanat des del principi: estimar-lo amb tot l'ésser i obeir-lo de cor.Tot i que el missatge d'Hebreus és universal, els destinataris d'aquesta carta, com el seu nom indica, eren cristians jueus que havien posat confiança en Crist. Aquests creients patien oposició i podien caure en el desànim, per això l'autor els anima i els exhorta a continuar en la fe, fugint dels falsos ensenyaments i mantenint un estil de vida digne de Crist.Hebreus ens ensenya que podem mantenir-nos ferms en el Senyor fins i tot quan les circumstàncies són adverses, perquè Crist va venir a salvar-nos del nostre pecat i a mostrar-nos la nova vida en la fe. No estem sols, sinó que com ens indica Hebreus 11 i 12, tenim a més molts testimonis que abans de nosaltres han caminat en la fe i han aconseguit el repòs en Crist. Per tot això, amb la vista posada a l'autor de la fe i el qui l'ha completat, visquem les nostres vides per agradar a l'autor del nou pacte de la fe.

“Després d’haver parlat Déu antigament, en diverses ocasions i de moltes maneres, als avantpassats per mitjà dels profetes, en aquests darrers temps ens ha parlat per mitjà del Fill, a qui ha establert com a hereu universal i pel qual també ha creat tot el que existeix. Ell és resplendor de la seva glòria i empremta de la seva essència, ell sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, i després d’haver acabat la purificació dels pecats ha pres lloc a la dreta de la Majestat a les altures” HEBREUS 1:1-3*.Així comença la carta als Hebreus, afirmant que Jesucrist, el Fill, ens ha parlat.La Paraula inspirada per Déu ens ha estat revelada. Hem vist com Déu ha parlat a través dels profetes, tot donant-nos els escrits de l'antic testament. Tot i això, el Creador de l'univers, l'hereu, el qui sustenta totes les coses amb la paraula mateixa del seu poder, és el que ens ha parlat en aquests darrers dies. El nostre calendari judeocristià està marcat per la manifestació de nostre Senyor Jesucrist aquí a la Terra. Crist, del qual els profetes van parlar, el qual és el protagonista de la completa Paraula de Déu des de principi a fi, havent-nos purificat dels nostres pecats per la seva pròpia mort i resurrecció, està ara assegut a les altures, exercint Sa Majestat.El llibre d'Hebreus ens mostra la preeminència. Veurem a Hebreus que Crist no és comparable als profetes, als àngels, als sacerdots de l'antic pacte, o a qualsevol cosa creada.  La carta als Hebreus ens mostra el caràcter únic de Jesús. Aquest Jesús ens va salvar amb el seu propi poder, perquè ell és Déu. No se'l pot comparar a res creat.Veurem a Hebreus que la creació l’honra, i fins i tot els àngels li rendeixen adoració. Crist és al tron, i a la mà porta el ceptre, dirigint i sustentant la creació de la seva pròpia mà.Prenem uns dies per llegir amb deteniment i atenció aquest tractat que tant té per ensenyar-nos. Demanem a Déu que obri els ulls del nostre enteniment per notar i anotar aquelles veritats que ens han estat revelades, Déu et beneeixi a través de la Seva Paraula.

Alguna vegada t'has sentit decebut per algú? Seria estrany que en cap moment no hagis tingut una situació en què una persona ha actuat contra tu sense que tu li hagis donat motius. Quan ens fan mal, pot ser difícil tornar a confiar en aquesta persona. Però hi ha situacions en què aquesta persona es penedeix de les seves accions i canvia la seva conducta de manera que hi ha possibilitat de tornar a intentar mantenir una relació amigable. La Bíblia ens ensenya que si el que ha pecat contra nosaltres se'n penedeix i torna demanant perdó, tenim la responsabilitat cristiana de perdonar-lo. Això requereix per part de l'ofensor penediment i canvi, i per part de l'ofès, perdó i confiança per deixar l'ofensa en mans de Déu.A la carta a Filemó, Pau exposa una situació que havia passat feia un temps i que ara podia arribar a resoldre's. Filemó era un home de bona posició econòmica que confiava en Crist per a salvació. Tenia persones al seu servei, i suposem que no era un amo abusiu, sinó que tractava els seus criats com Déu volia, amb respecte i consideració. Onèsim, un dels seus criats, en algun moment en el passat s'havia tornat contra el seu senyor, i havia fugit de la hisenda, deixant Filemó de banda. Havia trencat un contracte, descuidat les seves obligacions i abandonat a qui mirava pel benestar. Filemó, d'acord amb les lleis del lloc i l'època, tenia dret a castigar aquest servent i fins a enviar-lo a la presó, però Pau escrivia demanant-li tot el contrari.I és que Onèsim havia fugit de casa seva, i Déu, en la seva misericòrdia, havia orquestrat la seva situació perquè es trobés amb l'apòstol Pau i el jove Timoteu. Si Filemó li havia parlat de Crist a casa seva, en escapar-se d'aquí, Onèsim s'havia trobat amb altres que compartien la mateixa fe que el seu senyor, i havia confiat en Crist per salvar la seva ànima. Així és la gràcia del nostre Déu. Tot i que fugim, Ell ens busca per oferir-nos perdó i vida en Crist.Després de conèixer Crist, Onèsim havia estat a prop de Pau i Timoteu, aprenent de la Paraula i ajudant en l'obra de l'evangeli. Quan Pau escriu a Filemó, li diu que Onèsim, el que anteriorment havia estat rebel i pràcticament inútil al seu servei, ara era una altra persona, fidel i servicial.Pau ja estava gran, vivia presoner en una casa, i Timoteu i altres l'ajudaven amb les necessitats que pogués tenir. I veiem pel text que Onèsim havia estat de gran ajuda, atenent Pau en aquesta situació. Ara Pau demanava a Onèsim que tornés a casa d'on havia fugit per viure en llibertat, i que se subjectés de nou a Filemó. Onèsim havia de saber que el que havia fet no mereixia la reconciliació, però ara tenia l'oportunitat de tornar amb humilitat al lloc on havia sortit.Al mateix temps, Filemó rep paraules força fortes de Pau, comprometent-lo a acceptar Onèsim, no com un esclau, sinó més aviat com un germà en la fe. Ara la relació entre Filemó i Onèsim seria diferent. Déu ja s'havia declarat pel que fa a aquest tema. Pau, en diverses cartes, a causa de l'existència d'un sistema d'esclavatge generalitzat, parlava als amos, donant clares instruccions de com havien de tractar els seus esclaus. Als qui no coneixien Crist, els havien de mostrar l'amor de Déu; els que sí,  els havien de tractar com a germans en la fe. Podem comparar-ho a una situació de treball. Quan l’amo i l'empleat són creients, hi hauria d'haver un tracte de respecte mutu i apreciació entre tots dos, mostrant així l'amor de Déu.No sabem com va acabar la història, però sí que veiem que Pau li va deixar ben clar a Filemó. La seva fe en Déu es mostraria en la seva reacció a la tornada d'Onèssim. Tots dos s'havien d'humiliar i confiar per resoldre la situació. A cap ens agrada fer això, però per resoldre conflictes interpersonals les dues coses són necessàries; la humilitat i la confiança són aspectes bàsics del perdó i la restauració.Que Déu ens ajudi a actuar com a veritables cristians. Si hem estat perdonats i transformats per Crist, que es noti en el nostre tracte amb els altres.

Si algú et preguntés per què actues com actues, pot ser que t'agafi desprevingut i no sàpigues què contestar. Moltes vegades la resposta acaba sent ”perquè així m'han ensenyat” o “perquè sóc així”.Quan Pau escriu a Titus enumerant les característiques que els cristians han de demostrar, li explica el motiu de viure dignament.  Als versets 11-13* Pau ens recorda que la raó per la qual podem viure així és “Perquè s’ha manifestat la bondat de Déu que porta salvació a tots els homes, i ens instrueix perquè, renunciant a la vida impia i als desigs mundans, portem una vida assenyada, justa i pietosa, en aquest temps, mentre esperem el feliç acompliment del nostre anhel, que és la manifestació gloriosa del gran Déu i Salvador nostre, Jesucrist”.Ningú no pot viure una vida de total dedicació als altres. Com a humans, volem fer el bé als altres sempre que no trastorni la nostra manera de vida. Donem quan ens sobra, del nostre temps i els nostres diners, mostrem empatia per als que són com nosaltres, i estimem els que ens mostren respecte i amistat. Però si pensem que això és amor cristià, ens equivoquem. Això es podria qualificar de reciprocitat. Ho pot fer qualsevol persona, fins i tot sense tenir l'Esperit de Déu.Tot i això, l'amor cristià és impossible sense el poder de l'Esperit Sant. Donar més enllà del que et sobra no és lògic, però llegim als evangelis que la vídua va donar gran percentatge dels seus diners i Jesús la va lloar. El rei David va dir que no donaria a Déu del que no li costa res, reconeixent tot allò que Déu mereixia. Quan Jesús va ensenyar que havíem d'estimar els nostres enemics, no compartia idees lògiques de com mostrar empatia, sinó que estava ensenyant allò que ell va demostrar amb la seva vida i fins i tot amb la seva mort. Crist va morir per tots, no volent que cap mori. Al capítol 3 de Titus llegim de la bondat i l'amor de Déu. Quan reconeixem l'obra de Crist a la creu i la seva gràcia salvadora, només podem renunciar a la impietat i a qualsevol desig mundà, portant una vida assenyada, justa i pietosa el desig de viure sòbria, justa i pietosament  per l'obra de l'Esperit Sant.No hi ha manera de viure així per la nostra pròpia determinació; és sobrenatural. El més natural és fer allò que ens fa sentir bé, per la llei del mínim esforç. Però al verset 16* del primer capítol, Pau denuncia aquells que “Manifesten conèixer Déu, però amb les seves obres el neguen, ja que tenen un comportament abominable i rebel, i són incapaços de fer cap bona acció”.El Senyor ens ha estimat tant que ens ha netejat, regenerat, renovat, i ens ha donat el poder per viure com a Ell li agrada. Hem de professar Déu amb la nostra boca, però encara més important, els nostres fets han de corroborar la nostra professió.Que siguem el millor anunci de la gràcia de Déu. Que en el nostre entorn portem el missatge de Crist, proclamant-lo amb la nostra vida, perquè vegin i creguin en aquell que els va estimar.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Després de les cartes a Timoteu, trobem la carta que l'apòstol Pau va escriure a Titus, col·laborador també amb Pau en la propagació de l'evangeli de Crist. Pau li havia enviat a l'illa de Creta a establir esglésies locals entre els qui havien rebut el missatge de salvació de Crist.Creta era una illa amb molta mala fama, on s'adorava el déu Zeus. A la seva carta, Pau utilitza una cita del poeta grec Epimènides per descriure'ls, dient: “Els cretencs, sempre mentiders, males bèsties, golafres ociosos.”  Era un poble on regnava el lleure, però encara el Senyor tenia seguidors. Titus havia anat a l'illa per ensenyar als nous creients com havien de viure una vida cristiana ordenada en una societat desordenada. Com Timoteu, Titus havia de marcar l'exemple que els cristians de Creta necessitaven per lluitar el noble combat de la fe allà on Déu els havia posat. Titus havia de presentar el caràcter sant de Déu, molt diferent del déu que aquest poble coneixia. La seva tasca incloïa assenyalar aquells que volien despistar els cristians amb les mateixes faules i la mateixa corrupció que els creients a qui Timoteu ensenyava. Entre aquests hi havia els incrèduls pagans i també els judaïtzants que pretenien imposar les normes de tradició jueva.Enmig d'aquesta societat, els cristians de Creta havien de viure vides que mostressin el caràcter de Crist al poble cretenc. Aquesta carta establia temes importants perquè els grups de cristians a l'illa poguessin compartir l'evangeli a tothom que volgués conèixer Crist.És probable que la comunitat on tu vius sigui molt semblant a la de la Creta dels temps de Titus. Segurament els teus veïns no serveixen Zeus, però és possible que tinguin una idea de Déu similar a la que aquests cretencs tenien. És probable que els teus amics i veïns hagin optat per dir que no hi ha Déu, ja que ells han arribat a ser el seu propi déu. A aquests, pots mostrar-li pel teu caràcter i per la teva vida, el veritable caràcter del veritable Déu.A la carta a Titus llegim les característiques que els cristians havien de posseir si havien de ser llum en un lloc de foscor. Parla a homes i dones, joves i ancians. També parla als  esclaus, aquells que treballaven per als altres. Podríem fer una llista d'aquestes característiques, i no faríem malament a desitjar que aquests trets fossin comuns a cada cristià: diu el text que havien de ser sobris, dignes, prudents, forts en la fe, a l'amor, a la paciència. Específicament diu a les dones  “que tinguin un comportament sant, que no siguin murmuradores, que no tinguin el vici de beure; han de ser mestres de bondat. Així podran aconsellar les joves a estimar el marit i els fills, a ser prudents, castes, bones mestresses de casa seva, bondadoses, obedients al seu marit, per tal que la paraula de Déu no sigui desacreditada.” I als joves: que siguin assenyats. Ja que Titus tenia la responsabilitat de liderar la congregació, rep el següent missatge d'ànim i repte:  Que en tu vegin sempre un model de bona conducta. En l’ensenyament sigues sincer, seriós en el comportament, dóna paraula justa, irrebatible, a fi que els adversaris quedin avergonyits en veure que no tenen cap argument contra nosaltres.” TITUS 2:6-8*.Pau dona instruccions als esclaus dient: “Que els esclaus siguin obedients en tot als seus amos, que procurin tenir-los contents. Que no els repliquin, que no els estafin, al contrari, que es mostrin dignes de tota confiança, de manera que en tot facin honor a l’ensenyament de Déu, el nostre Salvador.” TITUS 2:9-10*.La Paraula de Déu transcendeix els temps, per la qual cosa aquest comportament de part dels cristians no és per mostrar com som de fantàstics i especials, sinó per complir la voluntat de Déu, amb una finalitat, que el nom de Déu sigui adornat, honrat, lloat, i que ningú tingui res a retreure a Déu per culpa nostra.Si posem en pràctica les instruccions de Déu donades a través de Pau en aquesta carta, i vivim així, tindríem una comunitat de creients que impactarà de manera positiva la població on habitem.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Pau, a la seva carta a Timoteu l'exhorta dient: “Lliura el noble combat de la fe, agafa’t fort a la vida eterna, a la qual has estat cridat i de la qual ens vas fer tan noble confessió davant de molts testimonis.”1 TIMOTEU 6:12*.Timoteu havia rebut Crist per fe. Era un home de Déu, i havia dedicat la vida per agradar al seu Creador i Salvador. Pau l'instrueix a les seves cartes sobre la necessitat de posar la seva atenció en la promesa de la vida eterna; Li prega que en lloc de centrar la seva vista en el que aquest món ofereix, se centri en el que ha de venir. Al capítol 6 Pau el repta a lluitar el noble combat de la fe. En lloc de preocupar-se pels detalls de la vida, s'havia d'ocupar en “la lectura (de la Paraula), l'exhortació i l'ensenyament” (1 Timoteu 4:13), cuidant-se ell mateix, i la doctrina de Crist.Com ho havia de fer? A 1 Timoteu 6:11* li diu: “Però tu, home de Déu, fuig de tot això i segueix la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la constància, la bondat”.Havia de fugir dels llaços de la cobdícia i seguir la justícia, perseguir la pietat, insistir en la fe, persistir en amor i en paciència, i tot això sense altivesa, sinó amb mansuetud. Això seria un exercici de determinació i constància, lluitant el combat de la fe amb una ment enfocada a Crist.Fa uns dies un noi que conec va córrer una ultramarató de 200 milles de distància, 322 quilòmetres. No és una carrera que et prepares a la lleugera. Has de planejar, preparar-te, mentalitzar-te, i després has de córrer cada tram amb paciència. No és una cursa en què corres amb força, sinó sabent que la meta està més enllà. Descanses quan ho necessites, et nodreixes sàviament, i no perds temps ni energia en assumptes innecessaris. La meta t'espera, i has de continuar amb determinació i fermesa. És també una cursa on necessites l'ajuda dels altres. Si la fas en companyia és molt més agradable, perquè quan arriben els moments difícils, tens algú al teu costat que t'animi i pateixi amb tu. Tens altres que hi són per aportar allò que tu no tens, i ajudar-te amb el que tu no pots carregar. Aquests corredors tenien algú que els esperava per donar-los descans. Pregaven per ells i preparaven menjar i el que calgués perquè poguessin continuar la seva carrera. Sense ells, és probable que no haguessin pogut completar la cursa. Aquesta carrera de llarga durada requereix preparació, concentració i cooperació; requereix mansuetud per acceptar ajuda i fortalesa per arribar a la meta.Podríem dir que el noble combat de la fe és com una ultramarató. Per córrer-la dignament, necessitem tota l'ajuda de l'Esperit Sant, per mitjà del qual tenim tot allò necessari per a la carrera (2 Pere 1:3). Llegim a 2 Timoteu 1:7* 'Perquè Déu no ens ha pas donat un esperit de covardia, sinó de valentia, d’amor i de seny ‘.La cursa la duem a terme resistint en la fe, guardant els seus manaments (14) fins que arribem a la meta, “la plena manifestació de nostre Senyor Jesucrist, la qual farà aparèixer, quan sigui l’hora, el benaurat i únic Sobirà, el Rei de reis i el Senyor de senyors, l’únic que posseeix la immortalitat, que habita en la llum inaccessible, a qui cap home no ha vist mai ni tampoc no el pot veure. A ell honor i domini etern. Amén!” 1 TIMOTEU 6:14-16*.Aquesta és la meta cap a la qual correm, i com llegim a la segona carta a Timoteu, capítol 2, correm “en la Gràcia que és en Crist Jesús” amb esforç i determinació, legítimament (6), sense dreceres ni distraccions (4,18), corrent diligentment amb les forces que Déu dóna, persistint en allò que hem après de la Paraula (2 Timoteu 3:14-15), perquè “Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i serveix també per a ensenyar, per a refutar, per a corregir, per a educar en la rectitud, a fi que l’home de Déu estigui ben disposat i preparat per a qualsevol tasca noble.” 2 TIMOTEU 3:16-17*.Pau emfatitza a Timoteu al capítol 4 d'ambdues cartes a cuidar-se a si mateix, a persistir, a ser sobri en tot, i a suportar les afliccions com a bon soldat, com a bon atleta. No correm sols, sinó que volem fer-ho acompanyats d'altres que corren al nostre costat. A tots els que correm, als que lluitem el noble combat de la fe, a aquells que estimem la seva vinguda, Crist ens espera a la meta amb la corona de justícia. Que quan arribem al final puguem dir amb Pau: 'He lluitat el noble combat, he acabat la carrera, he guardat la fe'.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Que n'és de fàcil caure en l'error d'intentar seguir una rutina pietosa sense viure en el goig del Senyor! Però Pau va dir a Timoteu: “Certament, la pietat és un gran negoci si un s’acontenta amb el que té.” 1 TIMOTEU 6:6*.Encara que aquesta afirmació la va fer a l'àmbit dels diners, es pot aplicar a qualsevol àmbit de la vida. Com a cristians volem viure segons els principis que Déu ha establert, però sense oblidar-nos que part del fruit de l'Esperit és el goig. Si no podem viure gaudint el goig del Senyor, hem d'examinar el nostre cor i la nostra actitud, ja que el gran guany de què parla Pau no ve només de viure pietosament, d'acord amb els preceptes del Senyor, sinó fent-ho amb veritable goig. El contentament és un sentiment de satisfacció i felicitat amb el que tens al moment. No vol dir que la situació no podria millorar, o que no has d'aspirar a més, però gràcies a Déu pots experimentar goig en la situació específica en què et trobes.En l'àmbit econòmic, Pau comunicava a Timoteu el que havia d'ensenyar als creients.  Hi havia persones que servien a la congregació per al seu propi guany personal. No eren rics, però vivien amb ànsia de tenir-ne més. No se sentien contents amb allò que tenien. I Pau els recorda als versets 7 i 8*: “Perquè res no hem dut al món i tampoc no podrem endur-nos-en res. Tanmateix, ens acontentarem amb tenir menjar i vestit”.Quantes persones critiquen els rics, citant Jesús quan va dir que era difícil que els rics entressin al regne de Déu? Aquests pensen que per ser pobres són naturalment més pietosos, però, no estan gaudint del goig del Senyor, i no estan contents amb la seva situació actual.Pau avisa del perill de viure la vida cristiana sense el goig que porta la confiança en el Senyor. I diu advertint aquells que busquen enriquir-se tant sí com no: “Però els qui volen fer-se rics, cauen en temptacions i paranys, en un munt d’ambicions insanes i funestes, que fan que la gent s’enfonsi en la ruïna i la perdició. Perquè l’afany de diner és l’arrel de tots els mals. Per aquest afany alguns s’han apartat de la fe, i ara, una munió de remordiments els rosega per dins.” 1 TIMOTEU 6:9-10*.I diu Pau al jove Timoteu: “Però tu, home de Déu, fuig de tot això i segueix la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la constància, la bondat. Lliura el noble combat de la fe, agafa’t fort a la vida eterna, a la qual has estat cridat i de la qual ens vas fer tan noble confessió davant de molts testimonis.” 1 TIMOTEU 6:11-12*.A la situació en què estigueu, busqueu el goig del Senyor en el Senyor mateix, l'únic que us pot donar l'acontentament. Si en tens poc, dona gràcies pel que tens. Si en tens molt, assegura't de posseir amb les mans obertes, disposat a ajudar els altres, i amb el goig ancorat en Crist, el que et dona la millor raó per somriure sempre.Segueix Déu, compleix els seus preceptes, però no oblidis que l'acontentament que Ell dona és un gran guany.* BEC: Bíblica Evangèlica Catalana

Vivim en una societat on qualsevol afirmació pot ser percebuda com un atac i provocar reaccions defensives. Confio que aquesta reflexió sobre el que la Bíblia ensenya sobre les dones i el paper que desenvolupem a la congregació dels creients no resulti gens semblant.Quan el Senyor va crear la raça humana, ens va crear a imatge seva. Déu en diversos textos afirma que per ell no hi ha jueu ni grec, ni home ni dona. Això ho diu afirmant que davant de Déu tots tenim el mateix valor. La igualtat no es basa en la manca de varietat sinó en l'absència de vanaglòria.'No feu res per rivalitat ni per presumpció'  deia l’apòstol a Filipencs 2. 'Més aviat sigueu humils i considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no miri solament pels propis interessos, sinó que cadascú també miri pels dels altres'.Si algú creu que és més que un altre, per raó de pell, nacionalitat o sexe, s'equivoca, i no pensa com Déu pensa. Déu vol que assignem a altres el valor que Déu ens ha donat, i Déu no fa accepció de persones (Fets 10:34, Romans 2:11, Gàlates 2:6, Efesis 6:9).Ara bé, com he comentat abans, la igualtat no consisteix en l'absència de diferències. Som tots diferents i únics. Déu ens ha fet amb una creativitat meravellosa, i ens ha donat dons i limitacions perquè en tot i per tot el reconeguem a Ell i li portem glòria.No és incorrecte ni sexista admetre que els homes i les dones tenim diferents característiques generals, però no som més o menys valuosos davant Déu. Tampoc no podem negar que hi ha varietat dins de cada sexe, i que no hi ha qualitats de caràcter que ens facin més home o més dona. Coneixem dones que poden exercir un ferm lideratge i homes que atenen individus amb tendresa. I això és bo; no és estrany. Quan Déu salva persones i les ajunta en una església, el seu pla és que cadascú, amb els seus dons i limitacions, edifiqui i sigui edificat. I per això ha establert rols i límits per al servei.A Timoteu 3, per exemple, Pau repassa les característiques de les diferents posicions de lideratge a l'església. En primer lloc, parla dels bisbes, referint-se als líders encarregats de l'església, els quals tenien la responsabilitat d'ensenyar i dirigir. D'aquests clarament llegim que han de ser marit d'una sola dona. No hi ha referència a les característiques de la dona bisbe, per la qual cosa hem d'entendre que els bisbes havien de ser homes adults, líder de la pròpia unitat familiar. Això no ha de frustrar cap dona, ja que ningú hauria de desitjar el bisbat per al seu propi benefici. Al capítol 1:7 Pau parla  d'aquells que utilitzen molta xerrameca per obtenir un càrrec important.És curiós que al capítol 1 Pau ha de donar instruccions específiques sobre unes dones que pel que sembla estaven intentant cridar l'atenció cap a elles mateixes per la manera com vestien i com es comportaven. Per què sinó l'apòstol demanaria que les dones no vinguessin a l'església per lluir els nous modelets sinó més aviat per mostrar les seves bones obres? Els ha de demanar que la dona no busqui ensenyar els homes, dient: “perquè no trobo bé que la dona ensenyi en la congregació ni que es posi per davant del marit; és millor que es mantingui al seu lloc.”1 TIMOTEU 2:12 *. Això ens pot semblar masclista, però si som prudents, ho hauríem d'entendre amb l'esperit amb què es va donar. Hi ha moltes formesd'aportar a la congregació sense la necessitat de qüestionar el caràcter de Déu i l'autoritat de les Escriptures.Si realment volem servir el Senyor a l'església, el càrrec que exercim no ha de ser el que ens porti satisfacció, sinó més aviat l'oportunitat d'ajudar els altres i servir Déu.Al mateix capítol, sota la secció de diaques, sí que es refereix a homes i dones (encara que alguns entendrien que es podria referir a les dones dels diaques). Els diaques, del terme grec que significa servent, tenien l'oportunitat de servir en formes específiques ajudant a servir les taules. Aquests visitaven els malalts, organitzaven menjars i ajudaven amb serveis socials per atendre les vídues i els orfes. Havien de ser persones “honestes, no calumniadores, sinó sòbries, fidels en tot.” La paraula “honestedat” es repeteix en diverses ocasions al text, ja que aquestes persones estarien encarregades d'administrar les ajudes que anirien a una activitat i l'altra a l'església.Veiem a Fets que Felip, el qual era un diaca, estava preparat per presentar l'evangeli a l'eunuc, i suposem que cada diaca, així com cada creient madur, hauria de poder explicar les Escriptures a qui ho necessités.Podem concloure per aquesta definició de diaca que cada congregació té els seus diaques i les seves “diaconisses”, sigui de caràcter oficial o pragmàtic. Un cop més, no hauríem de desitjar per a nosaltres mateixos un càrrec ni esperar que ens el concedeixin per servir els altres. Si no ajudes els altres, no aprofites les oportunitats que Déu et dona per compartir l'evangeli, i no t'ofereixes per ajudar a la teva església tal com ets, no t'hauries de queixar de la possibilitat o no de tenir un càrrec a l'església.En llegir aquest capítol, em fa pensar fins i tot que aquestes dones que es dedicaven a ajudar serien moltes vegades solteres o vídues, pel text a 1 Corintis 7 on l'apòstol explica que la dona casada s'ocupa d'atendre la seva família primer, però la soltera pot dedicar el temps a l'obra de Déu. Deixa clar que cadascuna hem d'atendre les nostres responsabilitats personals primerament, i si Déu ens dona l'oportunitat, servir aquells que tenim al nostre abast.No caiguem a les filosofies buides dels nostres dies, i no perdem el temps desitjant càrrecs i títols, visquem cada instant lliurement, amb l'únic propòsit d'agradar a Déu i edificar-nos els uns als altres.* BEC: Bíblia evangèlica Catalana

Timoteu era jove quan va començar el seu ministeri. La seva responsabilitat incloïa la predicació de la Paraula, ensenyant i exhortant als cristians. Al capítol 3 de la primera carta, Pau ja havia donat els requisits per al mestre líder d'una congregació. Devia ser un home 'irreprotxable, casat una sola vegada, sobri, assenyat, educat, hospitalari, ben dotat per a ensenyar, que no sigui bevedor ni violent, sinó comprensiu, pacífic i generós. Que sàpiga dirigir bé la seva pròpia casa i fer-se obeir pels fills amb tota dignitat. Si un no sap dirigir la seva casa, com podrà tenir cura de l’Església de Déu? Que no sigui un neòfit, per evitar, si se n’enorgullia, que caigués en la mateixa condemnació que el diable. '1 TIMOTEU 3:2-6*.Podem deduir que Timoteu complia aquests requisits i ensenyava a altres que també podrien exercir com a bisbes i diaques. Pau li diu als versets 14-15*: 'Tot i que espero venir a veure’t aviat, t’escric això per si trigava a venir; així tindràs una orientació de com és convenient fer les coses en la casa de Déu, que és l’Església del Déu viu, columna i base de la veritat’.Timoteu era un exemple per als creients, i Pau l’anima en la tasca: 'Que ningú no et menystingui perquè ets jove, al contrari, procura ser un model per als creients, en la conversa, en el comportament, en l’amor, en la fe i en la decència.'1 TIMOTEU 4:12*.A 1 Timoteu 3:7* li recorda com ha de ser el que lidera: 'I cal, també, que tingui un bon testimoni entre els de fora, a fi d’evitar el descrèdit i els paranys del diable'.Déu parla a Timoteu i a cada persona que vol servir d'exemple a altres creients, donant instruccions sobre com hem de viure.Al capítol 4 verset 7 li diu: 'Però, de les contalles irreverents, pròpies de velles, no en vulguis saber res. Practica la pietat'.Timoteu s'havia d'entrenar per a la pietat com un s'entrena per a una competició física. Pau sovint compara l'exercici físic amb l'exercici espiritual, valorant encara més aquest darrer i anima Timoteu a exercitar-se a la pietat.Aquest entrenament el duria a terme estudiant i posant en pràctica la Paraula de Déu.'Fins que jo vingui dedica’t a la lectura pública, a exhortar i a instruir. No desatenguis el do que posseeixes, aquell que et fou concedit per mitjà de les prediccions i amb la imposició de mans per part del presbiteri. Medita-ho i dedica-t’hi, perquè tothom vegi com progresses. Tingues compte amb tu mateix i amb allò que ensenyes; sigues constant en això, perquè, si ho fas, et salvaràs tu i els qui t’escolten.'1 TIMOTEU 4:13-16*.Sent fidel a la Paraula de Déu podria mantenir-se ferm i ajudar als altres a fer el mateix. Al capítol 5 Pau li dona instruccions sobre com tractar amb les vídues i els ancians, i com reprendre aquells que insistien a pecar. Sens dubte, la seva tasca com a responsable de la congregació no era fàcil. És per això que hem de pregar pels líders a les esglésies. No és senzill ser exemple a aquells que volen seguir al Senyor, i haver de corregir aquells que no estan seguint els preceptes de Crist.Timoteu havia de viure marcant un sa exemple per a aquells que l'envoltaven. Pau inclou en la seva carta instruccions detallades sobre diferents situacions, i tot ho tenim documentat a la Paraula de Déu.Jaume ens recorda que si tenim manca de saviesa, la podem demanar a Déu. Timoteu tenia l'Esperit Sant i la Paraula de Déu, i amb aquests recursos podia ser l'exemple que els seus germans necessitaven en la fe.Que Déu ens ajudi a ser exemple a aquells que volen agradar a Déu, i que ens exercitem, ajudant-nos els uns als altres a créixer en la Seva Paraula.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Continues volent descobrir el missatge que Déu ha deixat a la seva Paraula? Enmig de temps regirats, la Paraula de Déu ens ofereix seguretat. En un món de relativisme, la veritat absoluta de Déu i de la seva Paraula ens dona estabilitat. La Paraula de Déu no és per a covards. A Josuè 1 llegim com Déu animava Josuè a ser valent. A través de l'Antic Testament llegim que Déu instrueix el seu poble i en particular diversos dels dirigents i profetes dient: “No tinguis por, perquè jo estic amb tu.”  De la mateixa manera, al Nou Testament tenim paraules d'afirmació que ens inspiren a confiar en Déu i no témer. I en la seva segona carta a Timoteu, Pau, escrivint des de la presó, instrueix Timoteu a mantenir-se ferm en la fe, amb valor i determinació.  Al primer capítol de la carta, li diu: 'et recordo que has de revifar el caliu del do de Déu, que portes dintre teu'2 TIMOTEU 1:6*.Timoteu havia reconegut el Senyor Jesús com a Salvador dels seus pecats, i per tant ,gaudia del preciós regal de Déu, el seu propi Esperit Sant. És per això que podia estar confiat, i ara havia de viure amb valentia, segons el verset 7: 'Perquè Déu no ens ha pas donat un esperit de covardia, sinó de valentia, d’amor i de seny, '2 TIMOTEU 1:7*.Quan som salvats, l'Esperit de Déu viu dins nostre. Llegim a Romans que som temple de l'Esperit, i el seu fruit s'ha de reflectir a les nostres vides. Últimament, he estat reflexionant en com la influència de l'esperit s'ha de manifestar a la meva vida. Hem llegit sobre els diferents aspectes del fruit de l'Esperit, de l'amor, el goig, la pau, la paciència, la benignitat, la bondat i la fe; sobre la mansuetud i la temprança, però mai no havia parat a pensar que quan no trio viure en l'Esperit, estic en realitat vivint com un covard. Pau diu que Déu no ens ha donat esperit de covardia, sinó de valentia, d’amor i de seny. És a dir, necessito el poder de l'Esperit per estimar, quan estimar es fa difícil. Quan algú em tracta d'una manera que em fa mal, el més fàcil és allunyar-me d'aquesta persona i buscar el meu propi bé. Tot i això, hi ha situacions en què la meva vida no corre perill per mostrar bondat a algú que no la mereix. En aquesta situació, puc exercitar el poder de l'Esperit, allunyar-me de la meva pròpia covardia, i estimar, pel poder del do de Déu a la meva vida. De la mateixa manera, en moments en què no em ve de gust res fer el que és correcte, Déu espera que m’agafi del poder de l'Esperit per exercitar autodomini, per fer el que he de fer. El que és fàcil en aquesta situació pot ser que sigui seguir les meves emocions i obeir el meu instint, però el més valent és fer ús del poder de l'esperit que viu en mi i, a través d'ell, manifestar amor i seny.Com que llegim en el text, Crist ens ha salvat i ens ha cridat, podem mantenir-nos ferms. Al verset 12* diu Pau: 'per aquest motiu he de patir el que pateixo, però no me’n dono vergonya, perquè sé en qui he cregut, i estic segur que és prou poderós per a guardar el meu dipòsit fins a aquell dia’.Pau havia patit aflicció per viure per a Déu, però tot el que estava patint, fins al punt de la mort si escau, no li provocava amargor. Ell sabia en qui confiava, i la seva esperança era segura. El poder de l'esperit que hi habitava era el mateix poder que va aixecar Crist de la tomba, com ens diu Romans 8:11.De la mateixa manera, tu i jo, si hem confiat en Crist, podem viure una vida de confiança. No hem de viure amb temor de què ens vindrà, perquè sabem que quan arribi la fi de la història, estarem fora de perill en Crist. Podem viure amb la certesa que qui va començar l'obra en nosaltres la perfeccionarà, com ens diu Pau a Filipencs.L'evangeli no és per a covards, així que aprofitem el poder de l'esperit i visquem una vida de poder, amor i seny.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Pau escriu a Timoteu per animar-lo i donar-li instruccions de com ser útil pel Senyor al lloc on Déu l’havia posat. El mateix Pau reconeixia que Déu per la seva gràcia salvadora l'havia rescatat d'una vida sense sentit i li havia concedit el privilegi de compartir amb altres la gràcia que ell havia rebut. Era Déu qui també havia cridat i salvat per gràcia Timoteu, i era Déu qui podia guardar cadascun dels seus fills dels falsos profetes i de les faules enganyoses. Per tot això, Pau exalta Déu al verset 17: 'Al Rei dels segles, al Déu únic, immortal i invisible, honor i glòria pels segles dels segles. Amén’.Pau havia de deixar clar que Déu és qui salva i guarda, i emfatitza que per viure “una vida tranquil·la i assossegada, en plena devoció i dignament” davant de Déu i dels homes, és imprescindible mantenir una vida de pregària saludable.Al capítol 2 Pau exhorta els creients que facin pregàries per tots els homes. Això pot semblar molt genèric, però mostra que cada persona a la Terra necessita la intercessió d'un cristià davant del tron ​​de Déu. T'has parat a pensar que és possible que tu siguis aquest cristià que pot pregar per aquella persona amb qui et creues cada dia?.És important que preguem pels que coneixem, i que ens donem suport els uns als altres en pregària, però hem de mantenir el nostre cor obert per estimar a alguns que no coneixem i que Déu posa en el nostre camí perquè els puguem presentar davant d'aquell que sempre escolta les oracions.Pau especifica algunes persones i motius de pregària que han de ser presents a les nostres pregàries; A 1 Timoteu 2:1-3* ens diu Pau 'En primer lloc, doncs, recomano que es facin pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes, pels reis i per totes les autoritats, a fi que puguem dur una vida tranquil·la i assossegada, en plena devoció i dignament. Això és bo i acceptable als ulls de Déu, el nostre Salvador’.No ens podem permetre deixar de pregar per aquells que ens dirigeixen, ja sigui en l’àmbit de la llar, de la feina, o de reis i governants. Pau ens recorda que és bo i agradable davant de Déu, 'que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat. '1 TIMOTEU 2:4*.Recordeu l'ús d'aquests adjectius per descriure la perfecta voluntat de Déu? A Romans 12:1-2 ens diu que la voluntat de Déu és bona i agradable. És la Seva voluntat que portem davant del tron ​​a aquells que prenen decisions per nosaltres. Encara que no sentim afecció natural per aquestes persones, l'apòstol Pau recorda als cristians que la pregària pels dirigents porta com a resultat el nostre propi benefici, ja que si els nostres líders ens permeten tenir la llibertat per obeir Déu, podrem viure la vida més quieta i reposadament. Hem de demanar a Déu que per la Seva gràcia ens permeti la llibertat de culte a la nostra terra, i que puguem gaudir una vida pietosa i honesta gràcies a l'obra de Déu a través dels nostres líders.Recordem que Pau no va tenir els líders més pietosos o pacífics; tot al contrari. Quan va escriure la segona carta a Timoteu, Pau es trobava a la presó i Neró el cruel governava a Roma. Pau podria llegir la carta que ell mateix havia escrit sota la inspiració de Déu, sobre la necessitat de pregar sempre. Els cristians vivien sota el domini de l'imperi romà i de vegades també sota jueus que seguien la tradició per sobre de la voluntat de Déu, per la qual cosa Pau els havia d'exhortar a pregar “per tots els homes”, sense excepció.T'animo a prendre un temps per pregar per aquells que Déu ha posat a la teva vida. Prega per la seva salvació, i demana a Déu, com ens recorda el savi Salomó a Proverbis 21:1, que dirigeixi ell el cor del rei, o del dirigent que Déu hagi permès al teu entorn, “Perquè això és bo i agradable davant de Déu nostre Salvador”.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Sens dubte, el llibre d'Isaïes ens presenta al Messies de manera tan directa que molts l'han anomenat l'evangeli de l'Antic Testament.A través del llibre hi trobem referències a aquell que hauria de venir al món per portar salvació al poble i dona claus de com vindria, qui seria i què faria.Isaïes ens presenta Emmanuel, Déu amb nosaltres.Isaïes 7:14 (BEC) diu «Doncs bé, el Senyor mateix us donarà un senyal: Heus aquí que la donzella concebrà i tindrà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel (que vol dir “Déu amb nosaltres”).» A Mt. 1:23 l'àngel cita aquest verset per anunciar a Maria el compliment de la profecia.Ens presenta també Crist com la pedra angular, aquella que ha arribat a ser pedra d'ensopegada:Isaïes 8:13-15 (BEC): «Santifiqueu el Senyor Totpoderós, i sigui ell la vostra temença i el vostre pànic! Ell serà un santuari; però per a les dues cases d’Israel, pedra d’ensopec i roca d’escàndol, un filat i un parany per als habitants de Jerusalem. Molts d’entre ells hi ensopegaran, cauran i seran esclafats, s’enredaran i seran capturats.»A Isaïes 28:16 (BEC) el Senyor diu així: « jo poso una pedra a Sió com a fonament, una pedra provada, angular, preciosa, ben fonamentada: qui hi tingui fe no tindrà neguit.»Aquests mateixos passatges se citen a 1 P. 3: 14-15 i 1 P. 2:8, explicant que la pedra angular que Déu va enviar ha arribat a ser pedra d'ensopegada per a aquells que no volen creure en Crist.Isaïes parla del Messies com la llum del món.Isaïes 9:1 (BEC) ens diu d'on seria el Messies i com aquest seria una llum per als habitants de la terra. Diu així «Però ja no hi haurà més tenebres per al qui pateix l’angoixa. Així com en el passat va fer que fos menyspreada la terra de Zabuló i la terra de Neftalí, així en el futur farà que sigui gloriosa la ruta del mar, des de la terra de l’altra banda del Jordà fins a la Galilea dels gentils.»El poble que anava a les tenebres va veure gran llum; els qui habitaven en terra d'ombra de mort, llum va resplendir sobre ells. (Mt. 4.16; Lc. 1.79). Això ho trobem complert a Joan 8:12 (BEC): «Una altra vegada, Jesús els tornà a parlar i els digué: “Jo sóc la llum del món; el qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida.”»I per si no quedava clar qui era realment el Messies, Isaïes 9: 6-7 revela la seva identitat i el seu propòsit.«Perquè ens és nat un infant, ens és donat un fill i el principat reposarà sobre la seva espatlla; i serà anomenat “Admirable, Conseller, Déu Fort, Pare Eternal, Príncep de Pau.” La prosperitat del seu imperi i la pau no tindran fi sobre el tron de David i sobre el seu regnat, per a establir-lo i refermar-lo amb el dret i la justícia, des d’ara i per sempre més.» (Lc 1:32-33)Isaïes 11 parla del regnat de Messies. Naixeria del llinatge d'Isaí, pare del rei David, ens parla que el poble d'Israel tornaria a la seva terra i aixecarien bandera amb els que vindrien dels quatre confins de la terra (Isaïes 11:10-14), cosa que va començar a complir-se el segle passat, obrint el camí per al futur regne de Messies, i ens narra el text del regne futur del Messies, que serà caracteritzat per pau veritable.Hi ha una sèrie de cançons als capítols 40 al 57 que se centren en el personatge principal de les Sagrades Escriptures, Crist el Messies. En particular, el capítol més conegut sobre aquest és el 53, on ens narra la passió de Crist. Començant amb el verset 13 del capítol 52 llegim dels patiments del Servent de Jehovà, el Messies, l'Enviat de Déu.Isaïes 53:4-5 (BEC) «Tanmateix, ell ha suportat les nostres sofrences, s’ha carregat els nostres dolors i nosaltres el teníem per un castigat, un colpit de Déu i abatut. En canvi, ell fou traspassat per les nostres infidelitats, fou trinxat per les nostres culpes. El càstig que ens dóna la pau queia damunt d’ell, i és per les seves llagues que som curats.»Al verset 12 ens diu que ell “va lliurar la seva vida a la mort i fou comptat entre els pecadors , ell, que portava els pecats de molts i pregava per als infidels”Al qui desconeixia per complet el pecat, com ens diu 2 Corintis 5:21 Déu li carregà el pecat per nosaltres, per tal que nosaltres obtinguéssim la rehabilitació de Déu per mitjà d’ell. Per portar el nostre pecat, tot el que hi ha de dolent en nosaltres, el Pare Sant va haver de donar-li l'esquena quan penjava a la creu. Aquest va ser el sofriment més gran de Crist.Però el seu patiment no va ser en va. No va quedar presoner al patiment, sinó que llegim que va vèncer la mort i va anar al Pare, per gaudir eterna comunió amb Ell. I el seu sacrifici, l'aflicció de la seva ànima va ser suficient per justificar tot aquell que vulgui dipositar-ne les iniquitats, els draps bruts, als peus de Crist.Isaïes 53: 10-11 (BEC) diu així: «Quan ofereixi la seva vida en expiació, veurà una nissaga, allargarà els dies, i el designi del Senyor reeixirà a les seves mans. Per les proves de la seva ànima veurà la llum i en serà saciat; amb el seu coneixement, el meu servent, que és just, en justificarà molts, i portarà les seves culpes.»El Servent de Jehovà, Crist, va venir per portar les iniquitats de molts. Pot portar les de tots, però no tots portaran a Ell les seves iniquitats. Però ens diu Joan 1:12 que “a tots els qui el van rebre, als qui creuen en nom seu, els va donar potestat de ser fets fills de Déu.” Creus en Jesucrist? Acceptes el seu sacrifici a la creu al teu lloc? Has fet fora o estàs disposada a lliurar-li les teves iniquitats perquè Ell et doni a canvi La seva justícia?Et convido a fer-ho, i gaudir d'una vida de plena satisfacció en Ell.

Coneixes Timoteu? És un personatge del qual no sabem res de negatiu. Quan llegim sobre Timoteu al llibre de Fets, el trobem acompanyant i ajudant l'apòstol Pau en els diferents viatges per compartir l'evangeli i establir comunitats de nous cristians.Timoteu era el fill d'una dona jueva cristiana i un home grec. Del seu pare no en sabem gaire; és probable que ni tan sols hagués cregut en l'evangeli de Jesucrist. Però això no va frenar Timoteu, perquè l'efecte de l'evangeli no depèn dels nostres familiars, sinó d'una decisió individual. Timoteu comptava amb una mare i una àvia creients. La importància de l’ensenyament i el suport d’una mare és incalculable. També ho és la d'una àvia dedicada, o sincerament, de qualsevol persona que estigui disposada a ser una influència a la vida d'una persona. Prova d'això és Timoteu.L'Esperit Sant va inspirar Pau a escriure dues cartes a Timoteu, i Déu les ha preservat per a cadascun de nosaltres. El missatge de les cartes és de benedicció a cada creient, i en particular a cadascú que està compromès a servir a l'església de Crist, cadascú a la seva congregació.Dos temes es repeteixen a la primera carta: l'apostasia i l'organització de la congregació de creients. Als capítols 1 i 4, Pau adverteix a Timoteu dels falsos profetes i la falsa doctrina que amenaçava el cos de Crist, i de la importància que els cristians mantinguem ferma la nostra fe, basats en la veritat absoluta que és Déu i Sa Paraula . Aquestes faules, com les anomena Pau, Condueixen a discussions; i en les seves paraules, “que no pas a la comprensió del pla de Déu , que es basa en la fe”.El propòsit de qualsevol congregació de cristians ha de ser l’edificació mútua, per la qual cosa hem d'estar atents i evitar les pràctiques que causen discussions en lloc de motivar l'amor i les bones obres.Als capítols 2 i 3 Pau ensenya els principis per a una església forta que resisteixi les falses doctrines que es puguin filtrar a la congregació. Parla de la pregària al capítol 2 i del caràcter dels líders de les congregacions, donant gran importància a la integritat moral. Així mateix, als capítols 5 i 6 estén aquests requisits a cada creient, ja que aquesta integritat de caràcter i de forma de vida no és només necessària per als líders, sinó per a cada persona que confessa creure en Crist.Com podem veure a la segona part dels capítols 3 i 6, el combat de la fe en què cadascú militem es guanya confiant en el poder de l'Esperit Sant, mantenint-nos agafats del Cap, que és Crist.A la segona carta a Timoteu, Pau exposa la seva última voluntat, ja que a l'hora d’escriure-la, l'apòstol era presoner, i no semblava que pogués sortir d'aquesta situació amb vida. En cadascun dels capítols el trobem exhortant a Timoteu que es mantingui ferm en la fe, a viure com a fidel soldat de Crist, i a pasturar els cristians amb amorosa dedicació, protegint-los de doctrines i pràctiques falses.Aquestes cartes que tenen un toc personal d'un mestre al seu deixeble i amic ens serveixen a nosaltres també d'ànim i aprenentatge. Igual que Timoteu, sigui quin sigui el nostre paper a la congregació, rebem la Paraula de Déu, viva i eficaç, i visquem per glorificar Déu i edificar-ne d'altres en la fe.

El tema de la mort és universal, personal i inevitable. Tot i que a alguns ens resulta molt difícil parlar de la mort dels altres o sobre la nostra pròpia, és un tema que s'hauria de tractar amb naturalitat, perquè tots, des del moment que naixem tenim la seguretat que un dia deixarem aquesta vida. És clar que no ha de ser un tema en què meditem contínuament. Conscients que és una realitat en aquest món caigut, hem de viure aquesta vida amb un propòsit clar i amb la màxima intencionalitat.Quan els nous creients de Tessalònica van viure la mort d'un dels seus, Pau els va consolar amb la certesa que Crist ve, i la mort aquí a la Terra no és el final de la nostra vida. Podríem afirmar, com comparteix un himne nou que parla sobre el tema, que “No és mort morir”. Diu així una traducció literal del poema:No és mort morir, deixar aquest camí esgotadorper unir-se als sants que habiten dalt,Que han trobat casa seva amb Déu.No és mort tancar els ullsAtenuats per les llàgrimesIdespertar amb goig davant del tron,Alliberats de les nostres pors.O Jesús, en haver conquerit la tombaLa teva preciosa sang té poder per salvar.Aquells que en tu confienDescobriran a la teva misericòrdiaQue no és mort morir.No és mort desprendre'sD'aquesta pols terrenalI pujar amb ales fortes i noblesPer habitar entre els justificats.No és mort sentirLa clau obrir la portaQue ens allibera dels anys de mortalitatPer lloar Déu per l’eternitat.O Jesús, en haver conquerit la tombaLa teva preciosa sang té poder per salvar.Aquells que en tu confienDescobriran a la teva misericòrdiaQue no és mort morir.(Compositors: Bob Kauflin / Henri A.c. Malan)A 1 Tessalonicencs 4:13-18* llegim del futur que espera a cada creient, i la nostra segura esperança de vida després de la mort. Al verset 13 Pau els diu: 'No volem tampoc, germans, que desconegueu la situació dels qui moren, a fi que no us entristiu com fan els altres que no tenen esperança'.En què basem aquesta esperança? Els versets següents expliquen: 'Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, així també creiem que Déu portarà amb Jesús els qui s’adormiren en ell. '1 TESSALONICENCS 4:14*.Per la resurrecció de Crist tenim la certesa que nosaltres també serem ressuscitats amb Ell. I a la vinguda de Crist, aquells que encara viuen, seran enduts amb ell als núvols. I com es durà a terme això? Ho llegim també al text: 'Això, doncs, us ho diem en paraula del Senyor que nosaltres, els qui restem vius quan torni el Senyor, no ens avançarem als qui ja s’hauran mort, perquè el mateix Senyor a l’ordre de marxar, al crit d’un arcàngel i al so de la divina trompeta, baixarà del cel, i els morts en Crist ressuscitaran primer; després, nosaltres, els vivents, els qui som deixats, serem enduts juntament amb ells en els núvols a rebre el Senyor en els aires; i així estarem sempre amb el Senyor. '1 TESSALONICENCS 4:15-17*.“Per tant”, ens diu Pau a la seva carta, “animeu-vos els uns als altres amb aquestes paraules.”Hem d'estimar la vida i viure-la bé per al Senyor. Tanmateix, part de viure la vida ha d'incloure bé un sentiment de pau davant la mort, sigui la nostra o la d'un ésser estimat. Aquesta pau que supera tot enteniment, s'obté quan creiem en l'obra d'amor de Crist al nostre lloc i la certesa d'una eternitat a la seva companyia.Només aleshores poden ser d'alè aquestes paraules. En el moment de l'aflicció, animem-nos els uns als altres amb l'esperança que ens ha regalat el nostre Salvador.* BEC: Bíblia Evangèlica CatalanaIt is not death to dieTo leave this weary roadAnd join the saints who dwell on highWho've found their home with GodIt is not death to closeThe eyes long dimmed by tearsAnd wake in joy beforeYour throneDelivered from our fearsO Jesus, conquering the graveYour precious blood has power to saveThose who trust in YouWill inYour mercy findThat it is not death to dieIt is not death to flingAside this earthly dustAnd rise with strong and noble wingTo live among the justIt is not death to hearThe key unlock the doorThat sets us free from mortal yearsTo praise You evermoreO Jesus, conquering the graveYour precious blood has power to saveThose who trust in YouWill in Your mercy findThat it is not death to dieFuente: MusixmatchCompositores: Bob Kauflin / Henri A.c. Malan

El missatge de Tessalonicencs és evident quan llegim les cartes. El Senyor Jesús torna, i la seva vinguda és segura i imminent. Un esdeveniment imminent és un del que no se sap el dia ni l'hora, però se sap que encara ha de passar. Així és la vinguda de Crist. Pau adverteix als tessalonicencs que Crist vindrà com un lladre de nit. Quan el lladre ve, no anuncia la seva arribada. Així Crist, encara que sens dubte no ve amb les intencions d'un lladre, sí que vindrà sense avís. L'anunci ja està fet, i nosaltres hem d'anticipar la seva vinguda, estant preparats perquè quan passi, no hàgim d'estar avergonyits ni sorpresos.Diu Pau a 1 Tessalonicencs 5:1-6* 'Pel que fa al temps i al moment, no fa al cas, germans, que us n’escrigui, ja que vosaltres mateixos sabeu prou bé que el dia del Senyor arribarà com un lladre de nit. Quan diran: Pau i seguretat, llavors, de sobte vindrà la destrucció damunt d’ells, com els dolors de l’infantament a una dona encinta, i no se n’escaparan. Però vosaltres, germans, no viviu pas en la foscor perquè aquell dia us pugui sorprendre com un lladre; tots vosaltres sou fills de la llum i fills del dia; nosaltres no som de la nit ni de les tenebres. Per tant, no hem de dormir com els altres, sinó vetllar i viure amb temprança’.Quan Crist vingui, com llegim a 2 Tessalonicencs 1, ell portarà la retribució justa per a cadascú. Nosaltres no podem fer justícia perfecta aquí a la terra, però el Déu just portarà justícia, com ens diu el text: 'atès que és de justícia als ulls de Déu pagar amb afliccions els qui us afligeixen, i, a vosaltres, els afligits, consol, juntament amb nosaltres, a l’hora de la revelació del Senyor Jesús, quan vindrà des del cel rodejat del seu exèrcit d’àngels, enmig d’un foc flamejant, per castigar els qui no coneixen Déu i els qui no volen saber res de l’evangeli de nostre Senyor Jesús. Aquests pagaran la pena d’una perdició eterna, lluny de la presència del Senyor i de l’esplendor de la seva força, '2 TESSALONICENCS 1:6-9*.Aquest text deixa ben clar el final de cada persona a la Terra. Aquells que confien en Crist per a salvació estaran eternament en la presència del Senyor, i aquells que han rebutjat Déu seran exclosos. I això, com diu el verset 12*, 'per tal que el nom de nostre Senyor Jesús sigui glorificat en vosaltres, i vosaltres en ell, per la gràcia del nostre Déu i de Jesucrist, el Senyor.'El dia del Senyor és imminent, ens diu el verset 2 del capítol 2, però Déu espera amb paciència aquells que encara han de creure en Ell. És l'església de Crist i l'Esperit Sant que en nosaltres habita que fa que els esdeveniments de la fi no hagin vingut encara. 2 Pere 3:9 ens diu que el Senyor no retarda el que va prometre, com alguns pensen, sinó que és pacient i no vol que ningú es perdi, sinó que tots arribin a penedir-se. Visquem conscients d'aquestes veritats. No prenguem a la lleugera el temps que tenim i les oportunitats de portar glòria al nom de Déu aquí a la Terra, perquè els dies són curts, i no som ignorants del futur que ha de venir. Pau conclou al capítol 2:15-17* 'Per tant, germans, manteniu-vos ferms i conserveu l’ensenyament que us hem donat de paraula o per escrit. I que el mateix Senyor nostre, Jesucrist, i Déu, el nostre Pare, que ens ha estimat i ens ha donat un consol etern i una esplèndida esperança per gràcia, confortin els vostres cors i els refermin en tota mena d’obres i paraules bones’.El Senyor ve aviat. Que visquem aquesta vida plenament, amb el desig de veure el seu rostre, en les paraules de l'apòstol Joan, dient: “Vine, Senyor Jesús!”* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Déu especifica La seva voluntat pels seus fills. A 1 Tessalonicencs 4:3 llegim que la seva voluntat per a nosaltres és la nostra santificació. Què vol dir això? Santificat significa “apartat.” Es refereix a una cosa escollida que s'aparta per a una funció molt especial. A Efesis 1:4* llegim: 'Ja que ens escollí en ell abans de la creació del món perquè li estiguéssim consagrats i fóssim sense defecte davant els seus ulls'.Aquest concepte és molt senzill i quotidià. M'agrada posar l'exemple del raspall de dents. Tenim per costum apartar el nostre raspall de dents per a un únic propòsit, raspallar-nos les dents. Per això l’hem de mantenir “sant” i sense taca. No faria servir aquest raspall per netejar una altra cosa que no fos les dents. No voldria que fos utilitzat per netejar tampoc les dents d'un altre, oi? Aquest raspall ha estat apartat, i el mantinc net perquè pugui complir el seu propòsit.Quan som santificats, la nostra vida és apartada per a la glòria del Senyor i ha de mantenir-se neta i sense taca.  La santificació és un procés que comença en el moment de la salvació i que continua fins que arribem a la presència de Déu Pare.Però com som santificats? No és res que produïm nosaltres amb el nostre esforç. 2 Corintis 3:18* ens explica que és l'obra de Déu en nosaltres. 'I tots nosaltres, com que no portem cap vel a la cara, anem reflectint, com un mirall, la glòria del Senyor, i anem incorporant, d’igual manera, la mateixa imatge amb perfeccionament progressiu, per l’Esperit del Senyor.'Som transformats “amb perfeccionament progressiu” és a dir, a poc a poc, sense arribar a acomodar-nos per el que hem aconseguit, sinó joiosos en Crist, desitjant créixer més en la nostra santedat. Hem de continuar mirant a la Paraula de Déu, com en un mirall, reflectint la glòria de Déu.Jesús prega pels seus deixebles a Joan 17:17* 'Consagra’ls en la veritat: la teva Paraula és la veritat’.Mirant a la Seva Paraula podem conèixer al Senyor i la seva voluntat. Si no tens temps per estudiar Sa Paraula, no podràs experimentar la voluntat de Déu per a la teva vida.Per la Paraula de Déu a Isaïes 43:7 sabem que hem estat creats per Déu per portar Glòria al seu nom. El que porta glòria al seu nom és la nostra salvació primerament, com també veiem a 2 Tessalonicencs 2:14, i la santificació dels seus fills, com hem llegit a la primera carta. Aquesta és la voluntat de Déu per a cadascú.Nosaltres hem de romandre a la Paraula de Déu per ser santificats, i la santificació ha d'evidenciar-se en la nostra vida: segons el text a Tessalonicencs, el que se santifica per al Senyor, s'aparta de fornicació (4:3), no agreuja ni enganya en res al seu germà (4:6), rebutja la impuresa i busca la santificació (4:7-8), estima el proïsme, (4:9-10), procura la pau, i s'ocupa als seus negocis, treballa amb les seves mans i es condueix honradament envers els de fora (4:11-12)Llegim al capítol 5 com Pau exhorta els creients a respectar aquells que treballen per al bé espiritual dels cristians, a no ser inactius, a encoratjar els de poc ànim i sostenir els febles, sent pacients els uns amb els altres en amor , (5:14). Els prega que no tornin mal per mal, sinó que trïin sempre el bé (5:15), que mantinguin el goig en el Senyor (5:16), i que preguin sense parar, donant gràcies a Déu per tot.El cristià que està en procés de santificació viu amb la certesa que Crist torna, com anuncia Pau a través de les dues cartes, i mentre  l’espera, viu una vida que agrada a Déu.  A Romans 12:2* l'apòstol deia: 'i no vulgueu adaptar-vos al model d’aquest món, més aviat procureu transformar-vos renovant la mentalitat, a fi que pugueu discernir quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, allò que li agrada, allò que és correcte’.El que és bonic és que el cristià que cerca la santificació diàriament, alhora que compleix la voluntat de Déu, nota que la seva relació amb els altres és molt més agradable i constructiva. La voluntat de Déu és bona, agradable i perfecta.'Que el mateix Déu de pau us santifiqui plenament en tot, a fi que tot el vostre ésser, l’esperit, l’ànima i el cos, es conservin irreprensibles per a la vinguda de nostre Senyor Jesucrist. El qui us ha cridat és fidel i així mateix ho complirà. '1 TESSALONICENCS 5:23-24*.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Aquesta carta és la primera de totes les cartes de Pau. Escrita durant el seu segon viatge missioner, la carta anava adreçada als creients a Tessalònica, ciutat romana cosmopolita, capital de província i situada a la costa del mar Egeu.A Fets 17 llegim de l'arribada de Pau a la ciutat de Tessalònica, després d'haver compartit l'evangeli a Filips. Sembla que Pau hi va ser uns mesos. Lluc comparteix que un bon grup va creure en Crist, jueus i gentils de diferents nacionalitats. Tot i això, Pau va haver de sortir de la ciutat precipitadament perquè “els jueus que no creien,” veient l'obra de l'evangeli  “van causar gran enrenou,” ens diu el text.Malgrat els disturbis, els qui havien cregut a Tessalònica no havien sucumbit a les amenaces dels qui lluitaven contra la veritat de Crist. Al contrari, quan Pau escriu des de Corint, gràcies a Déu pels creients de Tessalònica, pel seu amor i dedicació a l'evangeli. Als versets 8 i 9 del primer capítol els lloa per la manera com han compartit el missatge de salvació, dient: 'El fet és que, des de vosaltres, ha ressonat la paraula del Senyor, i no tant sols a la Macedònia i a l’Acaia, sinó que s’ha estès pertot arreu la fe que teniu envers Déu, de manera que no ens cal afegir-hi res; ells mateixos conten de nosaltres com vam arribar entre vosaltres i com us convertíreu dels ídols a Déu, per servir el Déu viu i veritable, '1 TESSALONICENCS 1:8-9*.Pau, des de Corint, rebia notícies que els nous creients de Tessalònica encara eren fidels i creixien en el Senyor. Ell volia anar a visitar-los, però en no ser-li possible, havia demanat a Timoteu que fos ell, i Timoteu havia tornat a Corint portant un bon reportatge de l'obra de Déu entre els tessalonicencs, fins i tot durant moments de persecució. Llegim al segon capítol (13): 'Per això, també nosaltres donem gràcies a Déu incessantment, perquè, quan vàreu rebre la paraula de Déu que ens heu sentit predicar, l’acollíreu, no pas com a paraula humana, sinó tal com és en realitat, paraula de Déu que actua eficaçment en vosaltres, els creients'. I diu també 'Sí, vosaltres sou la nostra glòria i la nostra joia!'1 TESSALONICENCS 2:13,20*. I al capítol 3, després d'haver rebut notícies de part de Timoteu, Pau diu: 'perquè ara sí que revivim, sabent que us manteniu ferms en el Senyor. '1 TESSALONICENCS 3:8*.Pau havia patit persecució per compartir la Paraula, i els cristians de Tessalònica també, però el que els mantenia ferms era saber que tots tenien posada la seva fe en el mateix Salvador, Jesucrist.El perill era real, però l'esperança també. Per això Pau tanca el capítol 3 amb aquestes paraules: 'Que Déu mateix, el nostre Pare, i Jesús, el nostre Senyor, encaminin el nostre viatge cap a vosaltres. I, pel que fa a vosaltres, que el Senyor augmenti fins a vessar l’amor entre vosaltres i envers tothom, així com també el nostre per a vosaltres, '1 TESSALONICENCS 3:11-12*. Tot això perquè els seus cors fossin refermats, “en la vinguda de nostre Senyor Jesús, amb tots els seus sants.” Amb aquest desig acaba la carta l’apòstol.Com a cristians, vivim per a la glòria de Déu, i el nostre desig ha de ser que quan arribem a la presència de Déu, puguem ser rebuts amb les paraules: “molt bé, bon servidor i lleial”.Que sigui aquesta la nostra pregària en llegir la primera carta de Pau als Tessalonicencs.'Que el mateix Déu de pau us santifiqui plenament en tot, a fi que tot el vostre ésser, l’esperit, l’ànima i el cos, es conservin irreprensibles per a la vinguda de nostre Senyor Jesucrist. El qui us ha cridat és fidel i així mateix ho complirà. '1 TESSALONICENCS 5:23-24*. * BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Pau escrivia a persones que havien conegut Crist. Els que abans vivien sota religions que marcaven el comportament que havien de seguir els seus fidels, ara vivien per agradar a Déu. Aquesta nova forma de vida no depenia del compliment de ritus i normes. La nova condició es reflectia en una vida ordenada, però no pas perquè la salvació de l'ànima depengués de l'obediència a lleis. La salvació de l'ànima l'havien obtingut en dipositar la fe en Crist, i el poder de Déu havia transformat cada vida. Ara ja no havien de sucumbir a les temptacions del pecat. Com vam veure a la carta als Gàlates, tampoc no podien confiar en les seves bones obres ni havien de dependre d'aquestes per al seu benestar espiritual.Com a Gàlates, a Colossencs 2:20-23* Pau explica que havent estat salvats de la llei i el pecat, per què seguiria algú amb tots aquests lligams? 'Si sou morts amb Crist pel que fa als elements d’aquest món, per què us deixeu imposar preceptes com si encara visquéssiu al món? “No n’agafis, no en tastis, no toquis.” Coses, aquestes, destinades totes a consumir-se en el propi ús, segons els preceptes i les doctrines dels homes. Aquestes normes poden semblar assenyades a causa de l’afectada devoció i humilitat, i per la mortificació corporal que practiquen, però no valen res: només serveixen per a la satisfacció carnal'Pau explica aquí que tot esforç que pugui fer una persona per millorar-se a si mateixa pot tenir una mica de profit humà, però ningú no pot obtenir la salvació de l'ànima pel seu propi esforç, per molt bo que sigui. Pel teu esforç i disciplina pots arribar a ser considerat savi i tenir bona reputació davant de la gent, però l'apòstol declara que tots aquests esforços humans no tenen en realitat cap valor fins i tot contra els desitjos de la carn. Això ho pot dir perquè no hi ha humà que pugui viure tota la seva vida en complet control de les seves emocions i accions. Tard o d'hora arribem a una situació en què perdem el control i fem allò que ens havíem proposat de no fer. L'únic a la història de la humanitat que pot dir que ha vençut la carn és Crist. Ell no va caure en cap temptació, i és l'únic de qui podem afirmar que no va pecar mai.El verset 19 del capítol 2 explica que la manera de viure una vida cristiana victoriosa és “mantenint-se units al Cap”.  El verset explica que necessitem estar agafats de Crist per poder créixer. És “en virtut de (Crist) que tot el cos, nodrint-se i unint-se per les conjuntures i tendons creix amb el creixement que dona Déu.”Només quan hem arribat a formar part del cos, que és l'església de Crist, podem romandre ben connectats al qui és el Cap, i així romandre ferms. En aquest moment, podem, com diu al capítol 3, amortir els membres terrenals: 'Aquestes coses que provoquen el càstig aïrat de Déu,'COLOSSENCS 3:6*.No voldríem causar ira al cap, ni viure en desacord amb aquest. Crec que estaríem d'acord que en un cos mortal, quan no hi ha bona connexió entre el cap i la resta del cos, tenim un problema funcional seriós. De la mateixa manera, el Cos, que és el conjunt de persones que hem confiat en Crist com el nostre Salvador, volem mantenir una relació coherent i pacífica amb el Cap, que és Crist.Perquè cada part del cos pugui funcionar en harmonia, és imprescindible que cadascú de nosaltres estiguem constantment connectats a la Paraula que Déu ens ha deixat. A través de la Bíblia podem conèixer Déu i descobrir-ne la voluntat. Així que Pau els deixa aquest consell de vida a Colossencs 3:16-17*: 'Que la paraula de Crist tingui enmig vostre una estada pletòrica; instruïu-vos i aconselleu-vos mútuament amb tota saviesa; canteu de cor a Déu amb agraïment, salms, himnes i càntics espirituals, i tot el que feu, sigui de paraula o sigui d’obra, feu-ho tot en nom del Senyor Jesús, donant gràcies a Déu Pare per mitjà d’ell’.Aquesta preciosa harmonia fa que el cos funcioni per a la glòria de Déu. Cadascú estudiant la Paraula de Déu, ensenyant-nos i animant-nos els uns als altres, lloant el Senyor en els nostres cors i compartint la seva lloança els uns amb els altres, i portant cada pensament o acció a Déu, de manera que tot el que fem o no fem, és per portar glòria al Pare per mitjà del Cap que és Crist.Gràcies a Déu per aquest preciós misteri, per aquest perfecte pla. Visquem en unitat i harmonia per proclamar la seva glòria.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Filipencs ens descriu la deïtat de Crist d'una manera espectacular. Si en algun moment has volgut saber o comunicar a algú qui és Jesucrist, la carta als Filipencs t'ho descriu molt bé.Jesús no va ser tan sols un bon home que va viure fa uns dos mil anys, que ajudava els necessitats i denunciava les injustícies socials, com alguns el descriurien. Si acceptem la figura de Jesús, la qual està científicament provada, l’hem d'acceptar com la Paraula de Déu el presenta. Algú ha dit que si no acceptem que Jesús va morir a la creu i va ressuscitar el tercer dia, com ell mateix afirma, llavors no podem considerar-lo un bon home, perquè seria un mentider enganyador.La Bíblia presenta Jesucrist com el Messies, un títol que significa l'ungit. Com l'Ungit de Déu, Jesús és la promesa llavor d'Abraham que seria per a benedicció de totes les famílies de la terra. Les escriptures s'hi refereixen també com a Fill de Déu, fill d'Home, el Salvador, el Crist, Emanuel (Déu amb nosaltres), o Logos (el Verb).Jesucrist és 100% Déu i 100% home. Per això és l'únic que pot ser el Mediador entre Déu i els homes. Quan va viure a la Terra, va tenir les mateixes necessitats que qualsevol ésser humà; l'única diferència és que no va pecar. Encara que no ho arribem a comprendre, Jesús també és completament Déu.Alguns volen explicar al Crist des d'una perspectiva limitada a la capacitat humana i pequen en negar que Jesús és Déu. A Colossencs 2:9-10* Pau afirma la deïtat de Crist amb aquestes paraules: 'Perquè en ell habita tota la plenitud de la divinitat corporalment, i vosaltres heu arribat a la plenitud en ell, que és el cap de tot principat i tota potestat’.Les paraules “tota la plenitud de la Divinitat” deixa força clara la naturalesa divina de Déu. Pau descriu la seva Deïtat encara amb més detall a Colossencs 1:15-20*: 'Ell és la imatge del Déu invisible, el primogènit de tota la creació, perquè en ell foren creades totes les coses, les del cel i les de la terra, les visibles i les invisibles, ja siguin trons o sobiranies, principats o potestats; tot fou creat per ell i envers ell; i ell és abans de totes les coses, i totes les coses subsisteixen en ell. Ell és el cap del cos de l’Església; ell n’és l’origen, el primer retornat d’entre els morts, a fi que ell tingui en tot la primacia, perquè Déu va voler que habités en ell tota la plenitud, i per mitjà seu reconciliar amb ell tot l’univers, pacificant amb la sang de la seva creu, per mitjà d’ell, tant les coses que són sobre la terra com les del cel’.Aquesta descripció no deixa cap dubte. Crist és la imatge mateixa del Déu invisible. És també el creador de totes les coses, al cel i a la terra, i és també el que sustenta la creació. No només ho ha creat tot, sinó que fa que subsisteixin. Crist és a més el cap de l'església, sent Ell l'origen de la salvació i el mitjà pel qual som salvats. En ell habita tota la plenitud, i per això pot ser ell el mediador, havent fet la pau entre Déu i l'home per mitjà de la sang de la seva creu. És per això que ens pot presentar, com diu el verset 22, 'nets i lliures d’acusació’. No que nosaltres siguem perfectes quan rebem el perdó de Crist, sinó que per mitjà de la seva redempció, Ell ens presentarà al dia final sant, sense taca i irreprensibles davant del tron. És obra de Crist, i no nostra.És una benedicció poder confiar plenament en Déu, ja que el trino Déu, Pare, Fill i Esperit Sant ens ha donat la vida aquí a la Terra i ha proveït la salvació eterna per als seus fills.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Pau va escriure la carta a l'església de Coloses des de presó. Epafràs, pastor de l'església, havia compartit amb Pau el que el Senyor estava fent entre els colossencs. L'església creixia malgrat la pressió que els creients rebien de judaïtzants i de la influència de les creences paganes de la cultura que els envoltava. Llegim al primer verset que Timoteu estava amb Pau quan va escriure la carta que anava dirigida a aquells que havien confiat en Crist i es congregaven a l'església de Coloses. Tanmateix, al capítol 4 Pau els diu que havien de compartir la carta amb els creients de Laodicea, i llegir ells la carta que Pau els havia enviat. Alguns creuen que la carta que Pau va enviar als Laodicencs era una còpia de la mateixa carta que va enviar als Efesis. Hi ha una còpia antiga de la carta que no té el títol, indicant possiblement que altres esglésies també van rebre la carta.Pau no havia estat a Coloses i no coneixia l'església. N'havia sentit, i en les seves pregàries donava gràcies a Déu pels creients allà, per la fe que tenien i per l'amor amb què la demostraven. Al capítol 2 Pau els diu: 'Perquè vull que sapigueu com és de forta la lluita que sostinc per vosaltres i pels de Laodicea, i per tants d’altres que no em coneixen personalment, a fi que els seus cors siguin confortats, units íntimament en l’amor, i enriquits de la plena seguretat que els faci conèixer el misteri de Déu, que és Crist, en qui es troben continguts tots els tresors de la saviesa i de la ciència.'COLOSSENCS 2:1-3*.La carta als colossencs i la carta als Efesis tenen molt en comú. En totes dues trobem Pau donant gràcies pels germans i pregant per ells perquè poguessin créixer en el coneixement de Déu i així viure una vida digna de l'evangeli.L'apòstol entenia bé que per viure com Déu vol, primer hem de conèixer bé Déu. Com a la carta als efesis, la primera part presenta la doctrina, o el que anomenaríem la teoria, i la segona part ens mostra l'aplicació d'aquesta doctrina.Al capítol 1, llegim com el Pare ens va fer aptes per participar de l'herència dels sants en llum; i 'que ens ha deslliurat del poder de les tenebres i ens ha traslladat al Regne del Fill del seu amor, en qui tenim la redempció, la remissió dels pecats.'COLOSSENCS 1:13-14*.En Crist, estem complets. Hem estat perdonats, el nostre deute anul·lat; i ara la nostra vida i esperança descansen en la plenitud de Crist, i Ell ens completa. A Colossencs 3:4* llegim que 'Quan Crist, que és la vostra vida, es manifesti, llavors també vosaltres sereu manifestats amb ell en glòria’.Basat en aquesta veritat, Pau els diu: 'Ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu les coses de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu.'COLOSSENCS 3:1*.Aquesta plenitud que tenim en Crist es manifesta en una vida nova, caracteritzada pel fruit de l'Esperit Sant i demostrada en la nostra relació amb els altres, començant pels de casa nostra i estenent-se a aquells amb qui tenim contacte. Amb la imatge d'un canvi de roba, l'apòstol ensenya: 'Revestiu-vos, doncs, com a escollits de Déu, sants i estimats, de sentiments tendres, de benignitat, d’humilitat, de serenor, de paciència, suportant-vos els uns als altres i perdonant-vos mútuament, si algú té queixa contra un altre; i com el Senyor us perdonà, així també vosaltres. I, com a culminació de tot això, cenyiu-vos d’amor, que és el vincle de la perfecció. I la pau de Crist regeixi els vostres sentiments, ja que precisament heu estat cridats per a formar un sol cos; i estigueu-ne agraïts. 'COLOSSENCS 3:12-15*.Déu, el qual ens ha ofert el seu perdó, pau i amor, és el que ens capacita per estimar el nostre proïsme. Gràcies a Déu per estimar-nos i completar-nos en Crist.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

La carta als Filipencs presenta una vida joiosa, fonamentada en Crist, i desenvolupada en pregària contínua i compromís ferm.Pau dona al capítol 4 pautes per poder gaudir del dia a dia, sense afany, sense dissensions ni baralles. La vida del cristià s'hauria de caracteritzar per una actitud de gratitud i de confiança. Diu Pau als versets 6-7*: 'no us inquieteu per res, ans en qualsevol ocasió acudiu a l’oració i a la súplica, presentant a Déu les vostres peticions amb accions de gràcies. I la pau de Déu, que supera tot enteniment, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Crist Jesús’.No t'agradaria que la teva vida fos com Pau la descriu en aquests versets? Crec que el desig de pau és comú a l'ésser humà. I Déu ens ofereix la seva pau, que supera tot enteniment. És impossible arribar a comprendre la pau que Déu dona, perquè la dona fins i tot quan al nostre voltant no hi ha assossec. És un misteri, però el cristià que confia en Déu, en els moments més turbulents, pot gaudir d'un sentiment de pau interior que no és possible explicar.Això es fa possible quan Déu guarda el nostre cor i la nostra ment, com diu el text. Una ment controlada per l'Esperit de Déu és capaç de meditar en la grandesa del Senyor quan tot al seu voltant trontolla. Per això l'apòstol exhorta els creients de Filips a portar les preocupacions al Senyor en pregària, i al verset 8 a deixar que sigui Déu mateix qui guardi els nostres pensaments: 'En resum, germans, tot allò que sigui autèntic, respectable, just, net, estimable, de bon nom, qualsevol virtut, tot el que és digne d’elogi: en això poseu-hi el vostre interès’.Quan els nostres pensaments són com diu el text, podem ser conscients que estem sintonitzats amb Déu. I quan ens sortim de la freqüència de Déu, els nostres pensaments acaben desviant-se cap a allò que no és cert, preocupant-nos per coses que no són reals i imaginant situacions que ens treuen la pau. Acabem perdent el temps pensant en coses deshonestes que algú ens ha fet o encara pitjor, que nosaltres podríem fer. Ens permetem pensar en aquells que tenen mala fama, encara que pensar-hi ens posa de mal humor. Deixem que la nostra ment doni voltes sobre coses que no tenen cap virtut, i acabem criticant en lloc de donar gràcies. Quan donem lloc als nostres propis pensaments, en lloc de pau, patim ansietat, por, i desànim.En comptes d'això, prenguem el repte que Déu ens ofereix. Si deixem que Déu prengui el comandament de la nostra ment podrem gaudir de la pau de Déu i dels bons pensaments que Ell vol produir en nosaltres. Pau havia après a tenir pau i goig en qualsevol situació. Diu als versets 12 i 13*: 'i sé viure amb estretor, i també sé viure en l’abundor. En qualsevol situació i en qualsevol lloc, estic avesat a anar tip i a passar fam, a tenir de sobres i a fer curt. Tot ho puc en aquell qui em dóna forces’.Així com Pau vivia, podem viure nosaltres. En fer això, no només podrem gaudir de pau i veure la vida de manera més positiva, sinó que serem sal i llum enmig d'aquells que no han experimentat la pau de Déu.Pau acaba la carta donant gràcies a Déu per totes les seves bondats, desitjant que la gràcia de Déu sigui abundant a la vida de cada cristià, i afirmant a Filipencs 4:19* que Déu sempre cuida els seus. Descansem segurs en aquesta promesa:'El meu Déu, per la seva part, cobrirà totes les vostres necessitats segons la seva esplendidesa, gloriosament en Crist Jesús’.A ell sigui la glòria* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Encara que molts no busquen Déu, crec que podríem dir que la majoria de les persones no es considerarien a si mateixos com a enemics de la creu. Aquesta terminologia sona molt forta. Es podria aplicar a aquells que persegueixen els cristians per destruir-los, o aquells que els fan la vida impossible, però no per al ciutadà d’avui dia.  La majoria dirien que els sembla bé la religió, si és que li fa bé, però no consideren que ells la necessitin.Però què diu la bíblia pel que fa a això? Qui són els enemics de la creu? Filipencs 3:18-21* adverteix: 'Perquè en corren molts, com ja us he dit força vegades, i ara us ho repeteixo amb llàgrimes als ulls, que no volen saber res de la creu de Crist, i la seva fi és la perdició. Situen el seu déu en el ventre i l’honra en les vergonyes íntimes, perquè tenen mentalitat terrenal. Nosaltres, en canvi, som ciutadans del cel, d’on també esperem com a Salvador el Senyor Jesucrist; ell transformarà la baixesa del nostre cos configurant-lo al seu cos glorificat, amb aquella energia que li permetrà fins de sotmetre tot l’univers a si mateix.'Pau presenta un contrast entre els enemics de la creu i els seguidors de Crist, i no sembla deixar marge per a aquells que no són ni l’un ni l'altre. Aquest contrast ja ho ha fet abans, quan parlava de les obres de la carn i de les obres de l'Esperit. També ha parlat del terrenal i del celestial a 1 Corintis 15, i parlarà també als Colossencs del cos terrenal i l'espiritual. Jaume també contrasta la saviesa terrenal amb la celestial, no donant lloc a cap altre tipus de saviesa.Seguint aquesta dicotomia hem de concloure que aquells que no tenen la ciutadania al cel, que no viuen esperant el Salvador, es troben en aquest primer grup que Pau descriu com a enemics de la creu. Sé que hi ha persones que són amics del cristianisme, perquè reconeixen que amb la filosofia cristiana el món funciona més ordenadament. Però Pau descriu els enemics de la creu com aquells que adoren el ventre, i la glòria dels quals és la seva vergonya. Està descrivint els qui només pensen a satisfer els desitjos del cos, vivint per menjar i beure, i per gaudir fins i tot d'aquells plaers que Déu considera vergonyosos. Són aquelles persones que només pensen en el que és terrenal, i no tenen temps per pensar en les coses celestials. No volen perdre ni un minut del seu temps aquí a la Terra per considerar l'estat de la seva ànima ni el que els espera després de la mort. Només tenen temps per a les coses d’aquesta terra. A aquests els anomena l'apòstol enemics de la creu, i ens diu que el seu destí final és la perdició. Ells no rebran la crida de Déu en Crist Jesús al final de la carrera de la vida. Hauran corregut, però cap a la perdició.En lloc de viure per a Crist, hauran viscut per a ells mateixos, i l'arribada a la meta serà trista, perquè tot pel que han viscut es quedarà a aquest costat, i l'únic que trobaran a l'arribada serà perdició, lluny de la presència de Crist.No voldria sonar pessimista ni catastròfica, però voldria comunicar aquest sentiment d'urgència que he sentit en llegir el text a Filipencs 3. Pau volia protegir aquests cristians dels enemics de la creu, però moltes vegades nosaltres mateixos podem mostrar característiques que ens identificarien amb aquests. Si diem com  Pau “Perquè Crist és la raó de la meva vida”, no podem viure el dia a dia pensant en les coses materials només, el que menjarem, allò que farem, el que aconseguirem. Si de veritat vivim en Crist, la resta ha d'ocupar menys importància a les nostres vides. Jo hauria de tenir cura de la meva ànima més, i no donar tanta importància a les coses terrenals. M'hauria de preparar per reaccionar millor a les decepcions diàries, i hauria de passar més temps amb Déu, i no esperar arribar a la glòria. Al final de la cursa m'espera el Salvador, però puc córrer de la seva mà. No vull que se'm confongui amb un enemic de la creu.*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

L'apòstol Pau a la carta als Filipencs utilitza una imatge d'una carrera per explicar la vida cristiana. Quan un comença una carrera, té clar on és la meta. Corre en direcció a aquesta meta, i intenta no fer res que li faci difícil córrer amb facilitat i determinació. La seva vestimenta, de cap a peus està dissenyada per fer la carrera més eficaç i agradable. El calçat és còmode, els mitjons transpirables, els pantalons frescos i la camisa suau. Pot ser que porteu una gorra i que s'hagi aplicat crema solar, depenent de com sigui el recorregut cap a la meta. No sé si Pau havia estat atleta, però al text ens dona idees de com s'ha de córrer la carrera de la fe per arribar a la meta amb satisfacció.Filipencs 2:16 *diu que ens cal córrer 'mantenint enlaire la Paraula de Vida, honorant-me a mi de cara al dia de Crist, perquè no hauré fracassat en la meva carrera ni haurà estat inútil el meu esforç’. Tot l'esforç que la carrera comporta no hauria de ser inútil, i per això hem d'entendre bé la paraula de vida que Déu ens ha donat.A Filipencs 3:12-14*, Pau, parlant de com córrer la carrera cristiana per arribar a assolir el premi, ens diu: 'No dic que ja hagi assolit el premi o que ja hagi arribat al terme, però segueixo corrent a veure si el puc abastar, ja que Crist Jesús m’ha abastat a mi. Germans, no és que jo pensi haver-lo aconseguit personalment, encara; el meu interès se centra a oblidar-me de tot el que he deixat enrere i llençar-me de dret cap endavant, a córrer cap a la meta, per tal de recollir el premi de l’alta vocació de Déu en Crist Jesús’.Aquí veiem definida la meta del cristià: és “el premi de l’alta vocació de Déu en Crist Jesús” el qual és suprem, la crida més alta. Això descriu el moment de la glorificació, quan en el judici final el Senyor cridi el nostre nom i ens doni pas a la vida eterna amb Crist. Aquesta és la meta de cada persona que a través de la història ha confiat en l'obra redemptora de Crist a la creu. Quan allà es passi llista, tot aquell que ha iniciat la carrera de la fe en Crist haurà seguit a la cursa gràcies al do del Salvador i arribarà a la meta esperada. Pau adverteix a aquells que no senten que són a la carrera, dient-los: 'Tots, doncs, els qui som madurs, tinguem aquests sentiments; i, si en algun punt penseu altrament, Déu també farà que ho entengueu. 'FILIPENCS 3:15*.Demana-li a Déu que et mostri si ets o no a la carrera, i inscriu-te per fe en Crist, perquè el premi t'espera a la meta, i podràs gaudir de la perfecta comunió en Crist.És per aquest suprem premi que ens espera que l'apòstol pot dir al 1:21* 'Perquè Crist és la raó de la meva vida, i la mort, per tant, em resulta un guany’.Pau vivia la seva vida per a Crist, per la qual cosa sense importar les circumstàncies, la vivia joiós i amb ganes, i sabia que si moria, assoliria la meta per la qual vivia, que era Crist mateix. Quan vivim per a qualsevol cosa en aquesta vida, sigui fama, diners o diversió, en el moment de la mort ho perdem, perquè res no podem portar amb nosaltres a la tomba. Però quan vivim per al Crist, la mort és l'obtenció plena d'allò per què hem viscut.Per aquest motiu Pau proclama sense titubejar al capítol 3:7-9* 'Però, tot el que per a mi era un guany ho he considerat una pèrdua per causa de Crist. Més encara, totes les coses les considero una pèrdua al costat de l’eminent coneixement de Jesucrist, el meu Senyor. Per ell ho he donat tot per perdut, i ho tinc com a deixalles a canvi de guanyar el Crist i unir-me a ell, no pas per la meva justícia adquirida per la Llei, sinó en virtut de la fe en Crist, la justícia que Déu concedeix basada en la fe’.Al capítol quatre, Pau anima els filipencs a romandre units, ferms en el Senyor, i joiosos, perquè el Senyor és a prop. Mantinguem la vista a la meta, al premi que Crist ja ha guanyat per nosaltres. Prosseguim amb confiança, perquè a l'arribada el nostre Salvador està esperant amb els braços oberts, i pel camí, el seu Esperit ens sosté i ens guia. Sens dubte, no tenim res a témer, perquè vivint per al Senyor, tot és un guany.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana