Reflexos de la seva glòria

Pau escrivia a persones que havien conegut Crist. Els que abans vivien sota religions que marcaven el comportament que havien de seguir els seus fidels, ara vivien per agradar a Déu. Aquesta nova forma de vida no depenia del compliment de ritus i normes. La nova condició es reflectia en una vida ordenada, però no pas perquè la salvació de l'ànima depengués de l'obediència a lleis. La salvació de l'ànima l'havien obtingut en dipositar la fe en Crist, i el poder de Déu havia transformat cada vida. Ara ja no havien de sucumbir a les temptacions del pecat. Com vam veure a la carta als Gàlates, tampoc no podien confiar en les seves bones obres ni havien de dependre d'aquestes per al seu benestar espiritual.Com a Gàlates, a Colossencs 2:20-23* Pau explica que havent estat salvats de la llei i el pecat, per què seguiria algú amb tots aquests lligams? 'Si sou morts amb Crist pel que fa als elements d’aquest món, per què us deixeu imposar preceptes com si encara visquéssiu al món? “No n’agafis, no en tastis, no toquis.” Coses, aquestes, destinades totes a consumir-se en el propi ús, segons els preceptes i les doctrines dels homes. Aquestes normes poden semblar assenyades a causa de l’afectada devoció i humilitat, i per la mortificació corporal que practiquen, però no valen res: només serveixen per a la satisfacció carnal'Pau explica aquí que tot esforç que pugui fer una persona per millorar-se a si mateixa pot tenir una mica de profit humà, però ningú no pot obtenir la salvació de l'ànima pel seu propi esforç, per molt bo que sigui. Pel teu esforç i disciplina pots arribar a ser considerat savi i tenir bona reputació davant de la gent, però l'apòstol declara que tots aquests esforços humans no tenen en realitat cap valor fins i tot contra els desitjos de la carn. Això ho pot dir perquè no hi ha humà que pugui viure tota la seva vida en complet control de les seves emocions i accions. Tard o d'hora arribem a una situació en què perdem el control i fem allò que ens havíem proposat de no fer. L'únic a la història de la humanitat que pot dir que ha vençut la carn és Crist. Ell no va caure en cap temptació, i és l'únic de qui podem afirmar que no va pecar mai.El verset 19 del capítol 2 explica que la manera de viure una vida cristiana victoriosa és “mantenint-se units al Cap”.  El verset explica que necessitem estar agafats de Crist per poder créixer. És “en virtut de (Crist) que tot el cos, nodrint-se i unint-se per les conjuntures i tendons creix amb el creixement que dona Déu.”Només quan hem arribat a formar part del cos, que és l'església de Crist, podem romandre ben connectats al qui és el Cap, i així romandre ferms. En aquest moment, podem, com diu al capítol 3, amortir els membres terrenals: 'Aquestes coses que provoquen el càstig aïrat de Déu,'COLOSSENCS 3:6*.No voldríem causar ira al cap, ni viure en desacord amb aquest. Crec que estaríem d'acord que en un cos mortal, quan no hi ha bona connexió entre el cap i la resta del cos, tenim un problema funcional seriós. De la mateixa manera, el Cos, que és el conjunt de persones que hem confiat en Crist com el nostre Salvador, volem mantenir una relació coherent i pacífica amb el Cap, que és Crist.Perquè cada part del cos pugui funcionar en harmonia, és imprescindible que cadascú de nosaltres estiguem constantment connectats a la Paraula que Déu ens ha deixat. A través de la Bíblia podem conèixer Déu i descobrir-ne la voluntat. Així que Pau els deixa aquest consell de vida a Colossencs 3:16-17*: 'Que la paraula de Crist tingui enmig vostre una estada pletòrica; instruïu-vos i aconselleu-vos mútuament amb tota saviesa; canteu de cor a Déu amb agraïment, salms, himnes i càntics espirituals, i tot el que feu, sigui de paraula o sigui d’obra, feu-ho tot en nom del Senyor Jesús, donant gràcies a Déu Pare per mitjà d’ell’.Aquesta preciosa harmonia fa que el cos funcioni per a la glòria de Déu. Cadascú estudiant la Paraula de Déu, ensenyant-nos i animant-nos els uns als altres, lloant el Senyor en els nostres cors i compartint la seva lloança els uns amb els altres, i portant cada pensament o acció a Déu, de manera que tot el que fem o no fem, és per portar glòria al Pare per mitjà del Cap que és Crist.Gràcies a Déu per aquest preciós misteri, per aquest perfecte pla. Visquem en unitat i harmonia per proclamar la seva glòria.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Filipencs ens descriu la deïtat de Crist d'una manera espectacular. Si en algun moment has volgut saber o comunicar a algú qui és Jesucrist, la carta als Filipencs t'ho descriu molt bé.Jesús no va ser tan sols un bon home que va viure fa uns dos mil anys, que ajudava els necessitats i denunciava les injustícies socials, com alguns el descriurien. Si acceptem la figura de Jesús, la qual està científicament provada, l’hem d'acceptar com la Paraula de Déu el presenta. Algú ha dit que si no acceptem que Jesús va morir a la creu i va ressuscitar el tercer dia, com ell mateix afirma, llavors no podem considerar-lo un bon home, perquè seria un mentider enganyador.La Bíblia presenta Jesucrist com el Messies, un títol que significa l'ungit. Com l'Ungit de Déu, Jesús és la promesa llavor d'Abraham que seria per a benedicció de totes les famílies de la terra. Les escriptures s'hi refereixen també com a Fill de Déu, fill d'Home, el Salvador, el Crist, Emanuel (Déu amb nosaltres), o Logos (el Verb).Jesucrist és 100% Déu i 100% home. Per això és l'únic que pot ser el Mediador entre Déu i els homes. Quan va viure a la Terra, va tenir les mateixes necessitats que qualsevol ésser humà; l'única diferència és que no va pecar. Encara que no ho arribem a comprendre, Jesús també és completament Déu.Alguns volen explicar al Crist des d'una perspectiva limitada a la capacitat humana i pequen en negar que Jesús és Déu. A Colossencs 2:9-10* Pau afirma la deïtat de Crist amb aquestes paraules: 'Perquè en ell habita tota la plenitud de la divinitat corporalment, i vosaltres heu arribat a la plenitud en ell, que és el cap de tot principat i tota potestat’.Les paraules “tota la plenitud de la Divinitat” deixa força clara la naturalesa divina de Déu. Pau descriu la seva Deïtat encara amb més detall a Colossencs 1:15-20*: 'Ell és la imatge del Déu invisible, el primogènit de tota la creació, perquè en ell foren creades totes les coses, les del cel i les de la terra, les visibles i les invisibles, ja siguin trons o sobiranies, principats o potestats; tot fou creat per ell i envers ell; i ell és abans de totes les coses, i totes les coses subsisteixen en ell. Ell és el cap del cos de l’Església; ell n’és l’origen, el primer retornat d’entre els morts, a fi que ell tingui en tot la primacia, perquè Déu va voler que habités en ell tota la plenitud, i per mitjà seu reconciliar amb ell tot l’univers, pacificant amb la sang de la seva creu, per mitjà d’ell, tant les coses que són sobre la terra com les del cel’.Aquesta descripció no deixa cap dubte. Crist és la imatge mateixa del Déu invisible. És també el creador de totes les coses, al cel i a la terra, i és també el que sustenta la creació. No només ho ha creat tot, sinó que fa que subsisteixin. Crist és a més el cap de l'església, sent Ell l'origen de la salvació i el mitjà pel qual som salvats. En ell habita tota la plenitud, i per això pot ser ell el mediador, havent fet la pau entre Déu i l'home per mitjà de la sang de la seva creu. És per això que ens pot presentar, com diu el verset 22, 'nets i lliures d’acusació’. No que nosaltres siguem perfectes quan rebem el perdó de Crist, sinó que per mitjà de la seva redempció, Ell ens presentarà al dia final sant, sense taca i irreprensibles davant del tron. És obra de Crist, i no nostra.És una benedicció poder confiar plenament en Déu, ja que el trino Déu, Pare, Fill i Esperit Sant ens ha donat la vida aquí a la Terra i ha proveït la salvació eterna per als seus fills.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Pau va escriure la carta a l'església de Coloses des de presó. Epafràs, pastor de l'església, havia compartit amb Pau el que el Senyor estava fent entre els colossencs. L'església creixia malgrat la pressió que els creients rebien de judaïtzants i de la influència de les creences paganes de la cultura que els envoltava. Llegim al primer verset que Timoteu estava amb Pau quan va escriure la carta que anava dirigida a aquells que havien confiat en Crist i es congregaven a l'església de Coloses. Tanmateix, al capítol 4 Pau els diu que havien de compartir la carta amb els creients de Laodicea, i llegir ells la carta que Pau els havia enviat. Alguns creuen que la carta que Pau va enviar als Laodicencs era una còpia de la mateixa carta que va enviar als Efesis. Hi ha una còpia antiga de la carta que no té el títol, indicant possiblement que altres esglésies també van rebre la carta.Pau no havia estat a Coloses i no coneixia l'església. N'havia sentit, i en les seves pregàries donava gràcies a Déu pels creients allà, per la fe que tenien i per l'amor amb què la demostraven. Al capítol 2 Pau els diu: 'Perquè vull que sapigueu com és de forta la lluita que sostinc per vosaltres i pels de Laodicea, i per tants d’altres que no em coneixen personalment, a fi que els seus cors siguin confortats, units íntimament en l’amor, i enriquits de la plena seguretat que els faci conèixer el misteri de Déu, que és Crist, en qui es troben continguts tots els tresors de la saviesa i de la ciència.'COLOSSENCS 2:1-3*.La carta als colossencs i la carta als Efesis tenen molt en comú. En totes dues trobem Pau donant gràcies pels germans i pregant per ells perquè poguessin créixer en el coneixement de Déu i així viure una vida digna de l'evangeli.L'apòstol entenia bé que per viure com Déu vol, primer hem de conèixer bé Déu. Com a la carta als efesis, la primera part presenta la doctrina, o el que anomenaríem la teoria, i la segona part ens mostra l'aplicació d'aquesta doctrina.Al capítol 1, llegim com el Pare ens va fer aptes per participar de l'herència dels sants en llum; i 'que ens ha deslliurat del poder de les tenebres i ens ha traslladat al Regne del Fill del seu amor, en qui tenim la redempció, la remissió dels pecats.'COLOSSENCS 1:13-14*.En Crist, estem complets. Hem estat perdonats, el nostre deute anul·lat; i ara la nostra vida i esperança descansen en la plenitud de Crist, i Ell ens completa. A Colossencs 3:4* llegim que 'Quan Crist, que és la vostra vida, es manifesti, llavors també vosaltres sereu manifestats amb ell en glòria’.Basat en aquesta veritat, Pau els diu: 'Ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu les coses de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu.'COLOSSENCS 3:1*.Aquesta plenitud que tenim en Crist es manifesta en una vida nova, caracteritzada pel fruit de l'Esperit Sant i demostrada en la nostra relació amb els altres, començant pels de casa nostra i estenent-se a aquells amb qui tenim contacte. Amb la imatge d'un canvi de roba, l'apòstol ensenya: 'Revestiu-vos, doncs, com a escollits de Déu, sants i estimats, de sentiments tendres, de benignitat, d’humilitat, de serenor, de paciència, suportant-vos els uns als altres i perdonant-vos mútuament, si algú té queixa contra un altre; i com el Senyor us perdonà, així també vosaltres. I, com a culminació de tot això, cenyiu-vos d’amor, que és el vincle de la perfecció. I la pau de Crist regeixi els vostres sentiments, ja que precisament heu estat cridats per a formar un sol cos; i estigueu-ne agraïts. 'COLOSSENCS 3:12-15*.Déu, el qual ens ha ofert el seu perdó, pau i amor, és el que ens capacita per estimar el nostre proïsme. Gràcies a Déu per estimar-nos i completar-nos en Crist.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

La carta als Filipencs presenta una vida joiosa, fonamentada en Crist, i desenvolupada en pregària contínua i compromís ferm.Pau dona al capítol 4 pautes per poder gaudir del dia a dia, sense afany, sense dissensions ni baralles. La vida del cristià s'hauria de caracteritzar per una actitud de gratitud i de confiança. Diu Pau als versets 6-7*: 'no us inquieteu per res, ans en qualsevol ocasió acudiu a l’oració i a la súplica, presentant a Déu les vostres peticions amb accions de gràcies. I la pau de Déu, que supera tot enteniment, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Crist Jesús’.No t'agradaria que la teva vida fos com Pau la descriu en aquests versets? Crec que el desig de pau és comú a l'ésser humà. I Déu ens ofereix la seva pau, que supera tot enteniment. És impossible arribar a comprendre la pau que Déu dona, perquè la dona fins i tot quan al nostre voltant no hi ha assossec. És un misteri, però el cristià que confia en Déu, en els moments més turbulents, pot gaudir d'un sentiment de pau interior que no és possible explicar.Això es fa possible quan Déu guarda el nostre cor i la nostra ment, com diu el text. Una ment controlada per l'Esperit de Déu és capaç de meditar en la grandesa del Senyor quan tot al seu voltant trontolla. Per això l'apòstol exhorta els creients de Filips a portar les preocupacions al Senyor en pregària, i al verset 8 a deixar que sigui Déu mateix qui guardi els nostres pensaments: 'En resum, germans, tot allò que sigui autèntic, respectable, just, net, estimable, de bon nom, qualsevol virtut, tot el que és digne d’elogi: en això poseu-hi el vostre interès’.Quan els nostres pensaments són com diu el text, podem ser conscients que estem sintonitzats amb Déu. I quan ens sortim de la freqüència de Déu, els nostres pensaments acaben desviant-se cap a allò que no és cert, preocupant-nos per coses que no són reals i imaginant situacions que ens treuen la pau. Acabem perdent el temps pensant en coses deshonestes que algú ens ha fet o encara pitjor, que nosaltres podríem fer. Ens permetem pensar en aquells que tenen mala fama, encara que pensar-hi ens posa de mal humor. Deixem que la nostra ment doni voltes sobre coses que no tenen cap virtut, i acabem criticant en lloc de donar gràcies. Quan donem lloc als nostres propis pensaments, en lloc de pau, patim ansietat, por, i desànim.En comptes d'això, prenguem el repte que Déu ens ofereix. Si deixem que Déu prengui el comandament de la nostra ment podrem gaudir de la pau de Déu i dels bons pensaments que Ell vol produir en nosaltres. Pau havia après a tenir pau i goig en qualsevol situació. Diu als versets 12 i 13*: 'i sé viure amb estretor, i també sé viure en l’abundor. En qualsevol situació i en qualsevol lloc, estic avesat a anar tip i a passar fam, a tenir de sobres i a fer curt. Tot ho puc en aquell qui em dóna forces’.Així com Pau vivia, podem viure nosaltres. En fer això, no només podrem gaudir de pau i veure la vida de manera més positiva, sinó que serem sal i llum enmig d'aquells que no han experimentat la pau de Déu.Pau acaba la carta donant gràcies a Déu per totes les seves bondats, desitjant que la gràcia de Déu sigui abundant a la vida de cada cristià, i afirmant a Filipencs 4:19* que Déu sempre cuida els seus. Descansem segurs en aquesta promesa:'El meu Déu, per la seva part, cobrirà totes les vostres necessitats segons la seva esplendidesa, gloriosament en Crist Jesús’.A ell sigui la glòria* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Encara que molts no busquen Déu, crec que podríem dir que la majoria de les persones no es considerarien a si mateixos com a enemics de la creu. Aquesta terminologia sona molt forta. Es podria aplicar a aquells que persegueixen els cristians per destruir-los, o aquells que els fan la vida impossible, però no per al ciutadà d’avui dia.  La majoria dirien que els sembla bé la religió, si és que li fa bé, però no consideren que ells la necessitin.Però què diu la bíblia pel que fa a això? Qui són els enemics de la creu? Filipencs 3:18-21* adverteix: 'Perquè en corren molts, com ja us he dit força vegades, i ara us ho repeteixo amb llàgrimes als ulls, que no volen saber res de la creu de Crist, i la seva fi és la perdició. Situen el seu déu en el ventre i l’honra en les vergonyes íntimes, perquè tenen mentalitat terrenal. Nosaltres, en canvi, som ciutadans del cel, d’on també esperem com a Salvador el Senyor Jesucrist; ell transformarà la baixesa del nostre cos configurant-lo al seu cos glorificat, amb aquella energia que li permetrà fins de sotmetre tot l’univers a si mateix.'Pau presenta un contrast entre els enemics de la creu i els seguidors de Crist, i no sembla deixar marge per a aquells que no són ni l’un ni l'altre. Aquest contrast ja ho ha fet abans, quan parlava de les obres de la carn i de les obres de l'Esperit. També ha parlat del terrenal i del celestial a 1 Corintis 15, i parlarà també als Colossencs del cos terrenal i l'espiritual. Jaume també contrasta la saviesa terrenal amb la celestial, no donant lloc a cap altre tipus de saviesa.Seguint aquesta dicotomia hem de concloure que aquells que no tenen la ciutadania al cel, que no viuen esperant el Salvador, es troben en aquest primer grup que Pau descriu com a enemics de la creu. Sé que hi ha persones que són amics del cristianisme, perquè reconeixen que amb la filosofia cristiana el món funciona més ordenadament. Però Pau descriu els enemics de la creu com aquells que adoren el ventre, i la glòria dels quals és la seva vergonya. Està descrivint els qui només pensen a satisfer els desitjos del cos, vivint per menjar i beure, i per gaudir fins i tot d'aquells plaers que Déu considera vergonyosos. Són aquelles persones que només pensen en el que és terrenal, i no tenen temps per pensar en les coses celestials. No volen perdre ni un minut del seu temps aquí a la Terra per considerar l'estat de la seva ànima ni el que els espera després de la mort. Només tenen temps per a les coses d’aquesta terra. A aquests els anomena l'apòstol enemics de la creu, i ens diu que el seu destí final és la perdició. Ells no rebran la crida de Déu en Crist Jesús al final de la carrera de la vida. Hauran corregut, però cap a la perdició.En lloc de viure per a Crist, hauran viscut per a ells mateixos, i l'arribada a la meta serà trista, perquè tot pel que han viscut es quedarà a aquest costat, i l'únic que trobaran a l'arribada serà perdició, lluny de la presència de Crist.No voldria sonar pessimista ni catastròfica, però voldria comunicar aquest sentiment d'urgència que he sentit en llegir el text a Filipencs 3. Pau volia protegir aquests cristians dels enemics de la creu, però moltes vegades nosaltres mateixos podem mostrar característiques que ens identificarien amb aquests. Si diem com  Pau “Perquè Crist és la raó de la meva vida”, no podem viure el dia a dia pensant en les coses materials només, el que menjarem, allò que farem, el que aconseguirem. Si de veritat vivim en Crist, la resta ha d'ocupar menys importància a les nostres vides. Jo hauria de tenir cura de la meva ànima més, i no donar tanta importància a les coses terrenals. M'hauria de preparar per reaccionar millor a les decepcions diàries, i hauria de passar més temps amb Déu, i no esperar arribar a la glòria. Al final de la cursa m'espera el Salvador, però puc córrer de la seva mà. No vull que se'm confongui amb un enemic de la creu.*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

L'apòstol Pau a la carta als Filipencs utilitza una imatge d'una carrera per explicar la vida cristiana. Quan un comença una carrera, té clar on és la meta. Corre en direcció a aquesta meta, i intenta no fer res que li faci difícil córrer amb facilitat i determinació. La seva vestimenta, de cap a peus està dissenyada per fer la carrera més eficaç i agradable. El calçat és còmode, els mitjons transpirables, els pantalons frescos i la camisa suau. Pot ser que porteu una gorra i que s'hagi aplicat crema solar, depenent de com sigui el recorregut cap a la meta. No sé si Pau havia estat atleta, però al text ens dona idees de com s'ha de córrer la carrera de la fe per arribar a la meta amb satisfacció.Filipencs 2:16 *diu que ens cal córrer 'mantenint enlaire la Paraula de Vida, honorant-me a mi de cara al dia de Crist, perquè no hauré fracassat en la meva carrera ni haurà estat inútil el meu esforç’. Tot l'esforç que la carrera comporta no hauria de ser inútil, i per això hem d'entendre bé la paraula de vida que Déu ens ha donat.A Filipencs 3:12-14*, Pau, parlant de com córrer la carrera cristiana per arribar a assolir el premi, ens diu: 'No dic que ja hagi assolit el premi o que ja hagi arribat al terme, però segueixo corrent a veure si el puc abastar, ja que Crist Jesús m’ha abastat a mi. Germans, no és que jo pensi haver-lo aconseguit personalment, encara; el meu interès se centra a oblidar-me de tot el que he deixat enrere i llençar-me de dret cap endavant, a córrer cap a la meta, per tal de recollir el premi de l’alta vocació de Déu en Crist Jesús’.Aquí veiem definida la meta del cristià: és “el premi de l’alta vocació de Déu en Crist Jesús” el qual és suprem, la crida més alta. Això descriu el moment de la glorificació, quan en el judici final el Senyor cridi el nostre nom i ens doni pas a la vida eterna amb Crist. Aquesta és la meta de cada persona que a través de la història ha confiat en l'obra redemptora de Crist a la creu. Quan allà es passi llista, tot aquell que ha iniciat la carrera de la fe en Crist haurà seguit a la cursa gràcies al do del Salvador i arribarà a la meta esperada. Pau adverteix a aquells que no senten que són a la carrera, dient-los: 'Tots, doncs, els qui som madurs, tinguem aquests sentiments; i, si en algun punt penseu altrament, Déu també farà que ho entengueu. 'FILIPENCS 3:15*.Demana-li a Déu que et mostri si ets o no a la carrera, i inscriu-te per fe en Crist, perquè el premi t'espera a la meta, i podràs gaudir de la perfecta comunió en Crist.És per aquest suprem premi que ens espera que l'apòstol pot dir al 1:21* 'Perquè Crist és la raó de la meva vida, i la mort, per tant, em resulta un guany’.Pau vivia la seva vida per a Crist, per la qual cosa sense importar les circumstàncies, la vivia joiós i amb ganes, i sabia que si moria, assoliria la meta per la qual vivia, que era Crist mateix. Quan vivim per a qualsevol cosa en aquesta vida, sigui fama, diners o diversió, en el moment de la mort ho perdem, perquè res no podem portar amb nosaltres a la tomba. Però quan vivim per al Crist, la mort és l'obtenció plena d'allò per què hem viscut.Per aquest motiu Pau proclama sense titubejar al capítol 3:7-9* 'Però, tot el que per a mi era un guany ho he considerat una pèrdua per causa de Crist. Més encara, totes les coses les considero una pèrdua al costat de l’eminent coneixement de Jesucrist, el meu Senyor. Per ell ho he donat tot per perdut, i ho tinc com a deixalles a canvi de guanyar el Crist i unir-me a ell, no pas per la meva justícia adquirida per la Llei, sinó en virtut de la fe en Crist, la justícia que Déu concedeix basada en la fe’.Al capítol quatre, Pau anima els filipencs a romandre units, ferms en el Senyor, i joiosos, perquè el Senyor és a prop. Mantinguem la vista a la meta, al premi que Crist ja ha guanyat per nosaltres. Prosseguim amb confiança, perquè a l'arribada el nostre Salvador està esperant amb els braços oberts, i pel camí, el seu Esperit ens sosté i ens guia. Sens dubte, no tenim res a témer, perquè vivint per al Senyor, tot és un guany.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Si haguéssim d'escollir un passatge com a nucli del llibre de Filipencs, seria el text del capítol 2 on l'apòstol presenta el caràcter i l'obra de Crist a favor nostre. Pau estableix el seu argument de la manera següent en els versets 1 i 2: 'Ara, doncs, si té alguna força una amonestació en Crist, si hi ha algun estímul en l’amor mutu, si existeix alguna comunicació espiritual, si sentiu algun afecte entranyable i compassiu, ompliu-me de goig mantenint la concòrdia, tenint-vos un amor recíproc, unànimes, en harmonia. 'FILIPENCS 2:1-2*Això ho podríem dir en altres paraules, ja que les seves premisses són correctes:Com que hi ha consolació en Crist, pel fet que tenim consol en el seu amor,  gaudim de la comunió de l'Esperit, del seu afecte entranyable i de tota misericòrdia, podem tenir un mateix esperit, sentir el mateix i tenir el mateix amor. Podem viure unànimes en Crist gràcies a l'evangeli. Per tant, els versets següents es fan possible. Pau ens repta a viure d'acord amb aquestes premisses, dient: 'No feu res per rivalitat ni per presumpció. Més aviat sigueu humils i considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no miri solament pels propis interessos, sinó que cadascú també miri pels dels altres. 'FILIPENCS 2:3-4*.Quan vivim d'acord amb l'exemple de Jesucrist, no busquem la nostra glòria, sinó que donem de nosaltres mateixos pel bé dels qui ens envolten. I el text ens exhorta amb aquestes paraules: 'Tingueu entre vosaltres els mateixos sentiments que tingué Crist Jesús: Ell, tot i que era de condició divina, no va considerar la seva igualtat amb Déu com un dret irrenunciable, sinó que ell mateix es va fer no res i prengué la condició d’esclau. Un cop fet semblant als homes, i externament trobat com humà, s’humilià ell mateix i es féu obedient fins acceptar la mort, però una mort de creu. 'FILIPENCS 2:5-8*.L'essència de l'evangeli és que Crist, sent Déu mateix, va baixar a si mateix al nostre nivell, per donar-nos el regal de la salvació. Això li va costar la vida, patint una mort no sols dolorosa, sinó també humiliant; i tot per la nostra redempció. Però Déu no el va deixar humiliat, sinó que 'Per aquest motiu, precisament, Déu l’exalçà eminentment i li donà el Nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el Nom de Jesús tots els éssers del cel, la terra i l’abisme dobleguin els genolls, i tots els llavis proclamin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare. 'FILIPENCS 2:9-11*.El nostre Salvador és vencedor, i mitjançant Ell podrem gaudir de la victòria eterna sobre el mal. Per la Seva obra a la creu podem viure una vida que dona glòria al Seu nom, unànimes, en amor, i amb goig; Feu-ho tot sense rondinar ni discutir (2:14), 'mantenint enlaire la Paraula de Vida (2:16).Molts han seguit l'exemple de Crist, donant del que és seu per al bé d'altres, servint els qui necessiten ajuda, parant atenció a aquells que necessiten un amic. Fent això els uns amb els altres, complim el consell de l'apòstol, gaudint-nos en el Senyor, joiosos els uns amb els altres, per a glòria de Déu Pare.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Filips, ciutat que rep el seu nom del rei Filip II, pare d'Alexandre el Gran, va arribar a ser una colònia de l'imperi romà. Situada a la regió de Macedònia, Filips era una ciutat de gran importància els dies de l'apòstol, i va ser en aquesta ciutat que es va fundar la primera església a terres europees. A Fets 16 llegim que quan Pau, Siles i Timoteu van intentar anar a Bitínia, a Àsia, l'Esperit no els ho va permetre, i “els va ser prohibit parlar la paraula a Àsia” ens diu el text; llavors van veure en visió un home macedoni que els pregava que passessin fins a Macedònia. I així va ser com van arribar fins a Filips, on Lidia, venedora de porpra va escoltar l'evangeli i el va rebre, i on el carceller i la seva família van arribar a conèixer Crist també.A la carta als Filipencs trobem Pau escrivint des de presó i pregant pels filipencs de la mateixa manera que havia pregat pels creients d'Efes i de la zona. L'apòstol donava gràcies per ells, perquè havien arribat a compartir la gràcia de Déu a través de l'evangeli, confiant que Déu, que hi havia començat l'obra donant-los la salvació, la continuaria fins a la perfecció en el moment de la glorificació. Pau, sentia que aquests cristians compartien amb ell la gràcia de Déu sense importar on es trobés cadascú. Pau estava en aquell moment a la presó per predicar l'evangeli, però sentia goig en meditar en totes les benediccions de l'evangeli, incloent-hi la companyia espiritual dels altres i la seguretat d'una herència en Crist.L'església de Filips estaria formada per persones que havien sortit del paganisme i havien arribat a conèixer Crist, per la qual cosa no trobem comentaris sobre jueus i gentils, serien majoritàriament gentils. Pau escriu als filipencs una carta força personal, tocant temes pràctics de la vida cristiana.Pau agraeix als filipencs que l'hagin sostingut amb les pregàries i els regals d'amor. La seva petició pels filipencs la veiem als versets 8-11*: 'I això demano en la meva oració: que el vostre amor s’enriqueixi encara més i més en ple coneixement i en el sentit de les coses,'Pau pregava perquè aquests cristians poguessin viure una vida sincera i sense retrets fins al dia que estiguessin en la presència de Crist, que poguessin tenir a les seves vides  els fruits de justícia per mitjà de Jesucrist, i així donessin glòria i lloança a Déu diariament. A l'últim capítol de la carta, Pau una vegada més agraeix als filipencs per l'afecte que li havien mostrat, recordant-los al verset 19*, el conegut principi que Déu té cura dels seus fills, per la qual cosa podem donar lliurement de tot allò que Déu ens dona, perquè: 'El meu Déu, per la seva part, cobrirà totes les vostres necessitats segons la seva esplendidesa, gloriosament en Crist Jesús.'Aquesta veritat ens permet estar joiosos sense importar la situació, confiant que Déu cuida els seus. No sempre entenem per què Déu permet que els seus fills siguin perseguits per aquells que persegueixen l'evangeli de Crist. Entenem que quan això passa, estem participant dels patiments, com comenta a Filipencs 1:19 i 3:10. Pau entenia que Déu podia fer que fins i tot en la persecució, el nom de Déu pogués ser proclamat i glorificat, i això ho considerava un honor.Al segon capítol de Filipencs, Pau presenta el cor del llibre en mostrar el caràcter i l'obra de Crist. Amb Crist com a exemple, l'apòstol ens mostra centelleigs del que és una vida digna de l'evangeli de Crist. El contingut del llibre està directament connectat al nucli, que és la persona de Jesucrist. Aquells que hem tastat la gràcia i l'amor de Déu podem viure una vida de goig i confiança, intercedint en pregària els uns pels altres i recolzant-nos en la fe fins al dia de Jesucrist.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

A la segona part de la carta als Efesis, Pau passa a mostrar-nos com l'evangeli s'evidencia a la vida del cristià. Al capítol 4, Pau comença amb aquesta petició als cristians d’Efes: 'Ara us exhorto, que visqueu d’una manera digna la vocació a què heu estat cridats'Com que Déu ens ha cridat a la salvació i santificació, i ens ha donat el seu poder per ser enfortits internament, hem de viure diàriament com correspon a aquesta vocació.I com és aquesta manera de viure? En primer lloc Pau dona una llista d'actituds que descriuen el cristià als versets 2-5*: 'amb tota humilitat i senzillesa, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, disposats a conservar la unitat de l’Esperit amb els lligams de la pau. 'Les característiques que esmenta són part del fruit de l'Esperit: humilitat, mansuetud, paciència, amor, pau, tot això necessari per preservar la unitat en l'Esperit. La unitat en la fe i el coneixement de Déu ens permet no només anar creixent en el Senyor, sinó també ajudant els altres a créixer. Déu, en la seva saviesa, fa servir individus per perfeccionar-nos els uns als altres. En les paraules de Pau, 'sinó que, vivint sincerament en amor, creixem en tots sentits vers aquell qui és el cap, el Crist. Per ell tot el cos, ben conjuntat i unit per mitjà de totes les articulacions que el nodreixen, segons l’activitat proporcionada de cadascun dels membres, efectua el seu creixement corporal per a la pròpia edificació en l’amor.' EFESIS 4:15-16*.Així com vèiem en el capítol 3 que Déu utilitza els creients per mostrar la seva saviesa als principats i potestats a l'univers, Déu utilitza la seva església per a la mútua edificació, cadascun amb el seu do personal,  en mansuetud per a la glòria de Déu.En els darrers tres capítols veiem com l'anterior manera de viure és substituïda per una manera de viure d'acord amb la nova vida en Crist. Pau presenta un canvi interior que es reflecteix en una nova forma de vida. Les converses nècies i buides passen a ser converses de gratitud i lloança. En lloc d’agradar-nos a nosaltres mateixos, busquem agradar a Déu, evitant actituds i accions que Déu condemna i fent aquelles coses que Déu aprova.Aquest canvi de cor es reflecteix també en la nostra relació amb els altres. En primer lloc, es mostra a la nostra relació amb els més propers. L'última secció d'Efesis 5 descriu una relació d'amor i de respecte mutu entre el matrimoni. I els primers versets del capítol 6 tracten la relació entre pares i fills, així com les relacions laborals.Totes aquestes relacions interpersonals tenen en comú el respecte que Déu dona a cada ésser humà i que espera de nosaltres. La manca de respecte interpersonal és símptoma d’una pobra relació amb Déu que necessita atenció. Quan tractem amb altres, ho hem de fer per agradar a Déu, i no als homes, 'Recordeu que cadascú rebrà del Senyor la recompensa segons el bé que hagi fet, tant si és esclau com si és lliure.' EFESIS 6:8*.Quan actuem amb aquest principi al cap, la relació en el matrimoni mostrarà l'amor de Déu a l'església, i el respecte de l'església a Crist, i això es reflectirà en l'administració i el funcionament de la llar. Els fills que entenen la benedicció de Déu a aquells que l'obeeixen, mostraran respecte als seus pares, i els pares que comprenen que la seva autoritat com a pares és una responsabilitat donada per Déu, al qual hauran de donar compte, tractaran els seus fills amb la cura i la dedicació que Déu espera d'ells. En l'àmbit laboral, el treballador tractarà el seu superior amb respecte i l'empresari no s'aprofitarà dels seus empleats, sinó que els tractarà correctament.Tot això, una vegada més, és impossible mantenir diàriament sense els recursos que Déu ens ha donat en el moment de la salvació. Quan rebem la salvació de Crist, obtenim també l'armadura de Déu, 'Per això, preneu l’armadura completa de Déu, perquè pugueu resistir en els moments difícils i, després de vèncer-ho tot, restar dempeus.' EFESIS 6:13*.El casc de la salvació ens capacita per portar l'armadura, el cinturó de la veritat ens guia, la cuirassa de justícia ens dona la capacitat per prendre les decisions correctes a la batalla, l'escut de la fe ens protegeix del dubte i el desànim, i podem fer servir l'espasa de la Paraula quan ens enfrontem a les temptacions diàries.Recordem en les situacions diàries que el nostre veritable enemic no és la persona que tenim al davant. No oblidem que la nostra lluita és contra forces espirituals, 'perquè no hem de lluitar contra adversaris de carn i ossos, sinó contra sobiranies, contra poders, contra els dominadors d’aquest món de tenebres, contra les forces espirituals del mal, que habiten l’espai.' EFESIS 6:12*.Prenguem, per tant, els recursos que Déu ens ha donat, i visquem una vida segons el cor de Déu. Comprovarem que aquesta forma de viure no només agrada a Déu, sinó que és una vida molt més joiosa i plena de pau al nostre interior i amb els que ens envolten.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Acostumen a donar del que tenim, per això és segur dir que si no tens alguna cosa, no ho pots compartir amb ningú.Quan Déu dona gràcia, és perquè Ell és ric en gràcia i misericòrdia. La gràcia és un favor immerescut. Déu és capaç de donar gràcia, perquè Ell és el mateix concepte de gràcia. És compassiu i misericordiós. Déu ens pot donar vida, perquè Ell és la vida, com va confessar Jesús a Joan 14:6. A Efesis 2 llegim que quan estàvem morts en els nostres propis delictes i pecats, Déu ens va donar vida.  Al verset 3 llegim: 'entre els quals també tots nosaltres abans ens comptàvem, vivint en les passions de la nostra carn, satisfent els desigs i les inclinacions carnals, i érem per naturalesa mereixedors del càstig, igual que els altres. ‘ Com vèiem a Gàlates, en la reflexió sobre la carn i l'Esperit, en la nostra condició natural, vivim pels desitjos de la carn. Hi ha qui creu que viu segons els seus propis desitjos, però si som sincers, com Pau expressava a 2 Corintis, aquestes coses que volem fer no arribem a fer-les, i allò que determinem no fer, acabem fent-ho en repetides ocasions. I és que a les nostres pròpies forces, tendim a practicar les obres de la carn. Però afortunadament per a nosaltres, no hem de romandre esclavitzats a la carn. Efesis 2:4-7* ens anuncia:'Però Déu, que és ric en misericòrdia, de tant com ens va estimar en el seu amor, quan nosaltres érem morts per les nostres culpes, ens donà vida amb Crist –que és per gràcia que heu estat salvats–; amb ell ens va ressuscitar i amb ell ens va fer seure dalt del cel, en Crist Jesús, a fi que en els segles que vindran quedi ben demostrada la immensa riquesa de la seva gràcia i la seva bondat envers nosaltres, en Crist Jesús.'Déu ens ha donat una vida nova en Crist per mostrar al llarg dels segles la riquesa de la seva gràcia. Ha estat bondadós cap a aquells que el rebutjàvem. Això és ser ric en gràcia; això és ser ric en misericòrdia.Com diu el capítol 2, quan érem lluny de Déu i aliens a la seva voluntat, sense esperança i sense Déu, hem 'esdevingut propers per la sang de Crist.''De manera que’ diu Pau als versets 19-22* 'ja no sou estrangers ni forasters, sinó que sou conciutadans dels sants i família de Déu, edificats sobre els fonaments dels apòstols i profetes, amb Crist Jesús com a pedra angular, i en ell reposa tota la construcció que, ajustada harmoniosament, formarà un temple sant en el Senyor, en qui també vosaltres hi heu estat integrats per a constituir per l’obra de l’Esperit la mansió de Déu.'Ara som família de Déu gràcies a la seva gràcia salvadora. Ara, els cristians formem un cos, un edifici fundat en Crist, la pedra angular, i ara, per la gràcia de Déu, som temple de l'Esperit Sant.No oblidem mai d'on Déu ens ha rescatat, i quin és el nostre destí, gràcies a la seva rica misericòrdia. Meditem sovint en la riquesa de la gràcia de Déu.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Pau, al capítol 3 d'Efesis, explica com Déu, en el seu pla perfecte, havia obert la porta de la salvació als gentils, presentant l'evangeli de Jesucrist. M'agrada el missatge del verset 10, on llegim del pla perfecte de Déu: 'Per tal que ara, les nombroses manifestacions de la saviesa de Déu puguin ser conegudes dels principats i de les potestats dalt del cel per mitjà de l’Església, 'EFESIS 3:10*.El propòsit etern de Déu és donar a conèixer la seva saviesa, i ho pot fer de qualsevol manera, ha triat fer-ho a través de nosaltres, la seva església, aquells que hem confiat en Ell per a salvació.Pau, confiant en la seguretat de l'esperança eterna que tenim en Crist, anima als cristians d'Efes a no preocupar-se per les tribulacions que ell mateix passava durant el seu empresonament. Pau no era a la presó per delictes que havia comès. El seu únic delicte era predicar la paraula de Déu.Pau aprofitava bé el temps a la presó, pregat pels cristians que eren fora, i animant-los en el seu camí diari amb Déu.Els diu al capítol 3: 'Per aquest motiu, m’agenollo davant el pare, a fi que, segons l’abundància de la seva glòria, us enforteixi vigorosament en l’home interior, mitjançant el seu Esperit; que Crist habiti per la fe dins els vostres cors, ben arrelats i fonamentats en l’amor, a fi que pugueu comprendre, amb tots els cristians, quina és l’amplària i la llargària, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist, que sobrepassa tot coneixement, per tal que sigueu plens totalment de la plenitud de Déu. 'EFESIS 3:14,16-19*.Quan Pau aquí prega pels creients, demana que aquests siguin enfortits internament. Moltes vegades preguem per les necessitats físiques de les persones, cosa que és bona i necessària, però de vegades oblidem la importància de ser enfortits en Crist, de romandre ferms, arrelats i fonamentats en amor, i que arribem a entendre i gaudir l'essència de Déu i la benedicció de ser els seus fills.Així com Pau pregava, hem de demanar nosaltres pels qui desitgen caminar en els camins del Senyor, encoratjant-nos els uns als altres, i portant les necessitats espirituals  'Al qui és sobiranament poderós per actuar més abundosament del que demanem o podem pensar, a través de la força que ens comunica, 'EFESIS 3:20* el poder de Déu mateix.Al Totpoderós, el nostre creador, salvador i sustentador 'a ell sigui la glòria en l’Església i en Crist Jesús, per totes les generacions, per sempre més. Amén.' EFESIS 3:21*.Així acaba l'apòstol la seva pregària en aquest capítol. Seguim l'exemple de l'apòstol. Seguim aquest exemple d’intercessió. Portem als nostres germans en pregària davant Déu, perquè siguem enfortits en el Senyor, per a la glòria de Déu.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

La Bíblia ens anima a pregar els uns pels altres. Però de vegades és difícil saber com podem pregar pels nostres familiars i amics. A la carta als Efesis, Pau ens deixa constància de la seva pregària, la qual podem seguir com a exemple de la nostra intercessió per aquells que estan en el camí amb nosaltres.Al primer capítol, Pau comença amb una lloança a Déu mateix, recordant el Seu perfecte amor i la Seva gràcia que ha vessat sobre cadascun de nosaltres.Efesis 1:3-4* 'Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït per mitjà del Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ja que ens escollí en ell abans de la creació del món perquè li estiguéssim consagrats i fóssim sense defecte davant els seus ulls. 'Déu, de la seva pròpia voluntat, com ja hem vist en altres textos, ens va escollir abans de la creació del món. El Déu etern en la seva omnisciència va predeterminar que nosaltres al segle XXI creuríem en l'obra de Crist a la creu i en seríem els fills. El seu coneixement i el seu poder supera el nostre enteniment, però podem gaudir del fet que en el seu amor, ens va predestinar, ens va adoptar, ens va redimir, ens va perdonar i ens ha omplert de favors en Crist l'Estimat.No es va limitar a salvar-nos perquè no moríssim en la nostra iniquitat, sinó que a més, ens diuen els versets 7-9*,'en ell hem rebut la redempció, el perdó de les culpes, al preu de la seva sang, en virtut de la gran abundància de la seva gràcia, la qual ens ha prodigat abundosament omplint-nos de saviesa i coneixement. Perquè ens ha fet conèixer el seu designi secret,'Déu ens ha donat la seva Paraula, perquè el puguem conèixer a Ell i la seva voluntat.Déu ens ha declarat hereus de la gràcia, per lloança de la seva glòria, i ens ha donat  l'Esperit Sant com les arres de l'herència que rebrem en glòria. Déu no se n'ha deixat cap detall. No hi ha res que ens falti en Ell. Tot allò que necessitem per a la vida cristiana aquí i a l'eternitat en glòria ja ens ha estat donat. Per tot això, podem estar agraïts.Pau pregava pels Efesis, primerament donant gràcies per la salvació que podien gaudir. Als versets 15-17* els diu: 'Per això, també jo, d’ençà que he sentit parlar de la vostra fe en el Senyor Jesús, i del vostre amor envers tots els creients, no paro de donar gràcies per vosaltres, recordant-vos en les meves oracions, a fi que el Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, us faci el do d’un esperit de saviesa que us reveli el ple coneixement d’ell, 'Podem posar en pràctica aquesta pregària de gratitud a Déu per nosaltres i per aquells que ens envolten. Que puguem reconèixer i apreciar allò que Déu ja ha fet per nosaltres, i que cadascú de nosaltres puguem créixer en saviesa i coneixement de Déu.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

La ciutat d'Efes es pot visitar avui dia si decideixes anar fins a Turquia. Fins i tot podries anar de compres a l'outlet d'Efes. Aquesta antiga ciutat costanera era en els dies dels apòstols un lloc de molta activitat. Al llibre dels Fets llegim que Pau va visitar aquesta ciutat en diverses ocasions, i que hi va viure dos anys.Efesis, juntament amb les cartes als Filipencs, als Colossencs i a Filemó, s'anomenen les cartes de la captivitat, ja que es dedueix que Pau va escriure aquestes cartes mentre era a la presó.A diferència de la carta als Romans o la dels Gàlates, a la carta als Efesis no apareixen salutacions específiques a aquells amb qui Pau tenia més relació. Entenem que aquesta carta és una de les que els Efesis llegirien, i passarien a altres comunitats de la zona. Així, trobem que Efesis és una carta que podria molt bé haver estat enviada a qualsevol grup de cristians a qualsevol lloc del mapa o etapa històrica. És així una carta escrita per a tu i per a mi, tant com per a qualsevol creient que visqués a la regió d'Àsia Menor al primer segle.Si dividim Efesis en dos, la primera part és una secció doctrinal, on l'apòstol posa les bases per a la vida cristiana. La segona part proveeix l'aplicació pràctica, donant pautes per viure la vida segons els principis exposats a la primera part de la carta. És una organització molt lògica, ja que és congruent que el nostre estil de vida estigui basat en creences fermes. Efesis presenta primerament aquestes bases ideològiques que fan possible una vida d’unitat i respecte mutu entre persones.Un tema que es palpa a través de tota la carta és el de la unitat dels creients en un mateix Déu i Salvador, Jesucrist.La idea principal del llibre seria la següent: Com que Déu ha volgut salvar-nos i ens ha donat el Seu Fill per redimir-nos dels nostres pecats, i el seu Esperit per guiar-nos en la Seva voluntat, podem i hem de mostrar respecte mutu en les nostres relacions interpersonals, i així gaudir de la voluntat de Déu per a les nostres vides.Com que Déu sap que no seríem capaços de viure la vida cristiana en les nostres pròpies forces, en el darrer capítol ens mostra l'equipació que Ell ha proveït per a cada cristià, perquè amb tots els recursos que hem rebut d'Ell puguem tenir la victòria a les batalles de la vida.Et repto a llegir aquesta carta amb atenció i anotar les bases per a la vida cristiana i com aquestes poden produir una vida victoriosa en Crist.

Al cor de la carta als Gàlates, Pau presenta una al·legoria que captura l'essència del missatge de Gàlates.Déu havia fet pacte amb Abraham al desert. Al capítol 3 de Gàlates llegim com Abraham havia mostrat la seva fe en Déu, confirmant que la justícia d'Abraham era per la fe, i no per les obres. Abraham havia rebut la promesa que ell i Sara tindrien un fill, a través del qual vindria el Salvador. Mentre esperaven, es van desesperar, i pensant que potser no havien d'interpretar la promesa de Déu literalment, van decidir que Abraham tingués un fill amb Agar, l’esclava de Sara. Així, Abraham va tenir un fill amb Agar, i el va anomenar Ismael. Agar, veient-se la mare de l'hereu d'Abraham, va començar a menysprear la Sara, la seva senyora. Va ser així que Agar va ser enviada lluny. Però Déu va atendre la pregària d'Agar, i aquesta va tornar i va virus amb ells, i va donar a llum Ismael. Passats uns anys, Déu va fer que Sara concebés un fill d'Abraham, Isaac, el fill de la promesa. Aquest petit va arribar al món quan Ismael ja tenia uns 13 anys. De cop, Agar i Ismael, van passar a un segon pla, ja que quedava clar que Isaac era en realitat aquell fill promès. Tanmateix, llegim a Gènesi 21 que Ismael, el germà gran, en anar creixent Isaac, contínuament es ficava amb ell i es burlava. Sara patia veient la situació, i va demanar que Abraham enviés Ismael i Agar lluny d'allà. A Abraham no li semblava bé aquesta acció, però consultant amb Déu sobre l'assumpte, Déu li va donar pau que Ell mateix cuidaria Agar i Ismael, i que així protegiria Isaac, el fill de la promesa.Molts segles més tard, en aquesta carta de Pau als Gàlates trobem una al·legoria que ens crida l'atenció. Pau, en explicar que la ciutadania que importa és la celestial, ens presenta una al·legoria basada en aquesta història. Llegim a Gàlates 4:21 'Els qui voleu estar sota la Llei, digueu-me: que no escolteu la Llei? Perquè allí hi ha escrit que Abraham tingué dos fills, l’un de l’esclava i l’altre de la dona lliure. Però el de l’esclava va néixer per decisió humana, i el de la lliure, en virtut de la promesa. Tot això és al·legòric. De fet, aquestes dones representen dues aliances: l’una, representada per Agar, s’origina en la muntanya del Sinaí, i dóna fills esclaus. Precisament, Agar, la muntanya del Sinaí, és a l’Aràbia, i correspon a la Jerusalem actual, atès que és esclava juntament amb els seus fills. En canvi, la Jerusalem de dalt és lliure, i aquesta és la nostra mare; perquè diu l’Escriptura: “Alegra’t, estèril, tu que no dónes a llum, esclata de joia i crida, tu que no coneixes els dolors del part; perquè són més els fills de l’abandonada que no pas els de la que té marit.” Vosaltres, doncs, germans, a la manera d’Isaac, sou fills de la promesa. Però, igualment com llavors, el nascut per decisió de l’home perseguia el nascut segons l’Esperit, així mateix passa ara. Però, què hi diu l’Escriptura? “Treu fora l’esclava amb el seu fill: perquè el fill de l’esclava no compartirà l’herència amb el fill de la lliure.” 'GÀLATES 4:21-30*.En aquesta al·legoria, el poble ètnic dels jueus ve representat, no per Isaac, el fill de la promesa, sinó per Ismael, el fill d'Agar, l’esclava. Aquest era fill a la carn, nascut de l'esclava. Així el poble jueu que havia rebutjat Jesús, el poble que habitava la zona de Jerusalem en aquest moment, a la muntanya Sinaí, era el fill de l'esclava, mentre que tots els que hem cregut en Crist i hem estat nascuts de nou a l'Esperit, estem representats a l'al·legoria per Isaac, el fill de la lliure. Per a nosaltres, com per a Isaac, és la promesa. Nosaltres, com Isaac, podem confiar que res ni ningú ens podrà privar del que Déu ens ha concedit. Els que qüestionaven la promesa als creients no tenien esperança de victòria. Déu sempre ha protegit els seus.En continuar llegint les altres cartes de Pau als creients, descansem en la certesa que la Jerusalem de dalt ens espera, i ara ja podem gaudir de la llibertat que Crist ha proveït, vivint en l'Esperit.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Hi ha una gran diferència entre una persona que viu la vida en la carn i una que viu en l'Esperit. Hem pogut veure que gràcies a l'obra de Crist a la creu, som lliures de la llei. Si la llei ens esclavitza, Crist ens allibera. Però com Pau explica a les seves cartes, encara trobem una llei natural, i és que el mal continua vivint en el nostre ésser quan no estem vivint conscientment i activament en el poder de l'Esperit Sant que viu en nosaltres després de la redempció. Als capítols 5 i 6 de Gàlates, trobem una clara distinció entre les obres naturals de la carn i les obres naturals de l'Esperit. I nosaltres, en Crist, podem viure rebutjant unes per practicar les altres. La pregunta és quines descartarem i quines practicarem. Llegim els versets a Gàlates 5:13-6:5* per meditar en el que la Bíblia ens ensenya. Pau comença amb una exhortació—una afirmació del que ha passat a les nostres vides i el perill de prendre a la lleugera la gran obra de transformació que el Senyor vol dur a terme a les nostres vides. Diu així: 'Vosaltres, efectivament, heu estat cridats a la llibertat, germans; només que no prengueu la llibertat com a excusa per a les inclinacions carnals; al contrari, per mitjà de l’amor, poseu-vos al servei els uns dels altres. Perquè tota la Llei es compleix en un sol precepte, que és: “Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix.” Però si us mossegueu mútuament, vigileu que no acabeu devorats els uns pels altres. Jo, doncs, us aviso: camineu en l’Esperit i no satisfareu els desitjos de la carn. Perquè la carn té avidesa contra l’Esperit i l’Esperit contra la carn. Són dos principis que lluiten contra sí per no deixar-vos fer el que voldríeu. En canvi, si us deixeu guiar per l’Esperit, no esteu sota la Llei. Ara, és ben clar en què acaben els desitjos de la carn, en coses com ara: fornicació, immoralitat, llibertinatge, idolatria, maleficis, enemistats, baralles, gelosia, rancúnies, rampells d’ira, divisions, sectarismes, enveges, embriagueses, golafreries i altres coses semblants, de les quals us previnc, tal com ja us vaig prevenir, que els qui fan aquestes coses no heretaran el Regne de Déu. 'GÀLATES 5:13-21*.Crida l'atenció trobar a la llista alguns dels pecats que més fàcilment justifiquem entre aquells pecats que considerem més seriosos. Considerem alguns pitjors que altres, però Déu veu totes les desviacions de la seva voluntat com a pecat, fins i tot aquelles que considerem més lleus.Però continua l'apòstol amb una llista de característiques que en podem gaudir, perquè són el resultat directe de l'Esperit de Déu; només hem de rebutjar els desitjos de la carn i permetre que el fruit natural de l'Esperit broti a les nostres vides.'En canvi, el fruit de l’Esperit és: amor, goig, pau, tolerància, afabilitat, bondat, fidelitat, senzillesa i autodomini. Contra aquestes coses no hi ha cap llei. ‘ GÀLATES 5:22-23*.Quina llei ens podria condemnar per mostrar amor, goig, pau, tolerància, afabilitat, bondat, fidelitat, senzillesa i autodomini? Així, visquem lliures per al Senyor, com ens diu el text: 'Els qui són de Crist Jesús han clavat a la creu els desitjos de la carn juntament amb les seves passions i les seves cobejances. Ja que vivim per l’Esperit, actuem conforme a l’Esperit. ‘ GÀLATES 5:24-25*.Acceptem el repte. Visquem cada dia rebutjant els desitjos de la carn, que inclouen enemistats, baralles, gelosia, rancúnies, rampells d’ira i divisions i gaudim del fruit dolç que l'Esperit pot produir a les nostres vides.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Al capítol 4 de Gàlates, Pau lamenta que la relació que havia tingut amb els creients de Galàcia s'havia deteriorat, i els que en el passat havien admirat l'apòstol i l'havien ajudat en la seva debilitat física, ara el menyspreaven. Al verset 16* Pau pregunta als gàlates: '¿És que m’he guanyat la vostra enemistat per dir-vos la veritat? 'És probable que alguna vegada per dir la veritat a algú, acabem perdent la relació; i és que la veritat fa mal. La veritat ha de ser dita, però amb molt de compte, perquè encara que es busca el moment adequat i es mesuren les paraules, és possible que la reacció rebuda després de dir la veritat no sigui la que voldríem. Pau havia deixat clar que la llei jueva havia estat donada al poble jueu a través de Moisès, com vam veure a l'Antic Testament. Al capítol 3 veiem que el propòsit de la llei era mostrar la santedat de Déu i el pecat dels humans, ja que ningú no és capaç de complir fidelment tota la llei. Quan no hi ha normes, no hi ha infracció, però quan s'estableix una normativa, tota desviació és identificada. Si no hi hagués una llei que limités la velocitat a la carretera, no hi hauria multes per excés de velocitat. Sense la presència d'una llei que prohibeixi fumar en un espai públic, ningú no podria cridar l'atenció a qui encengués una cigarreta. Si no tinguéssim una llei que exigeix ​​l'ús del cinturó de seguretat, no portar-ho seria optatiu. Les lleis, per tant, fan que el que és prohibit o exigit, segons sigui el cas, defineixi el que és acceptable o el que està malament.Els jueus, com passa a molts de nosaltres, imaginaven que podien mostrar superioritat si complien les normes millor que un altre. Seguint aquest pensament, quan Déu presenta la salvació per gràcia, com un regal immerescut impossible d'assolir per obres, podem continuar pensant erròniament que les nostres obres ens poden donar gràcia davant de Déu. Aquests cristians jueus de Galàcia, havent estat rescatats de la condemnació de la llei, encara insistien a sotmetre's a lleis d'higiene, menjar i ritus. No sent això necessari, els apòstols no posaven pegues, entenent que seguir la llei no era incorrecte. Tanmateix, aquests cristians jueus imposaven els seus principis als gentils que mai no havien guardat aquestes lleis. Veien qualsevol que no seguia les seves normes com a inferiors a ells, i jutjaven jueus i gentils, i fins i tot a ells mateixos s'aclaparaven, imposant aquelles coses de què Déu els havia lliurat. La circumcisió era una pràctica per la qual hi havia divisió. A la llei jueva, els nens eren circumcidats al vuitè dia, seguint el ritu jueu. Quan un home no jueu es convertia a l'evangeli, els jueus esperaven que fossin circumcidats. Per això Pau els diu a Romans i aquí també que la circumcisió no porta salvació. Diu a Gàlates 5:6* 'De fet, en Crist Jesús, no val per a res ser circumcidat o no ser-ho, el que val és la fe, que es fa activa en l’amor. 'I els exhorta al verset 1:'Crist ens ha alliberat perquè siguem lliures. Mantingueu-vos, doncs, ferms i no us deixeu lligar altra vegada al jou de l’esclavatge. 'GÀLATES 5:1*.Si ets lliure de la llei per Crist, no et lliguis a aquelles coses de què has estat alliberat. Aquest és el missatge de Pau als gàlates i a nosaltres també.Això no és una llicència perquè cadascú faci segons li sembli, sinó per recordar que la nostra salvació depèn de Crist, i és un regal de gràcia. El cristià agraït fa bones obres, però no pas per merèixer favor, sinó per mostrar i compartir allò que ha rebut de Déu. Això ho veiem a Gàlates 5:13-14*, on diu: 'Vosaltres, efectivament, heu estat cridats a la llibertat, germans; només que no prengueu la llibertat com a excusa per a les inclinacions carnals; al contrari, per mitjà de l’amor, poseu-vos al servei els uns dels altres. Perquè tota la Llei es compleix en un sol precepte, que és: “Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix.” 'GÀLATES 5:13-14*Si som lliures per estimar i fer el bé, exercim la llibertat que Déu ens ha donat i deixem que flueixi cap a aquells que ens envolten, parlant la veritat en amor, rebent la veritat amb agraïment i fent el bé els uns amb els altres.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Com hem pogut veure la divisió ètnica entre jueus i gentils, causava divisió fins i tot entre els creients. Pau havia rebut la tasca de portar l'evangeli als gentils, mentre que altres com Pere estaven treballant més de prop amb els jueus. Pere, Jaume i Joan havien entès i defensaven que els creients gentils no tenien per què circumcidar-se o guardar la llei jueva. A Fets 15, al concili de Jerusalem, ja havien reconegut que els gentils no havien de seguir les lleis d'higiene i alimentació dels jueus.Ens explica el capítol 2 de Gàlates que Pere no tenia cap problema a menjar amb els gentils, però sembla que quan estava amb jueus, evitava ser vist assegut amb els gentils. Per aquest motiu Pau va haver de cridar-li l'atenció, tot i que Pere era respectat per molts. Així ens diu Pau a Gàlates 2:11-14*. 'Però, quan Pere vingué a Antioquia, m’hi vaig haver d’encarar, perquè era evidentment censurable. En efecte, abans que arribessin alguns del grup de Jaume, menjava amb els d’origen gentil; però així que arribaren, es retreia d’aquells i se n’apartava, com si temés els d’origen jueu. Aleshores, també els altres jueus dissimulaven com feia ell, de manera que fins i tot Bernabé acabà simulant com ells. Però, quan vaig veure que no caminaven rectament segons la veritat de l’evangeli, vaig dir a Pere davant de tothom: Si tu, que ets jueu, vius a la manera gentil i no a la jueva, com és que obligues els gentils a comportar-se com a jueus? 'Això que Pere estava fent, i en el que li van seguir uns altres, inclòs Bernabé, era tenir una doble cara. Pere no creia que els gentils haguessin de seguir la tradició jueva; tampoc tenia cap problema a incloure aquells als quals alguns consideraven “immunds” quan altres jueus no hi eren, però quan els jueus que ell considerava importants van entrar en escena, va canviar el seu comportament perquè no pensessin malament d'ell, i ja no va seure amb els gentils a taula. Imagino com s'haurien sentit aquests cristians; els que anteriorment havien menjat amb ells ara els evitaven i feien com si no els coneguessin. T'ha passat mai? No és una experiència agradable, però sens dubte deixa molt clar que algú busca l’aprovació d’alguna persona que no et té en alta estima.Pau va intervenir en aquell moment, fent alguna cosa que podria haver provocat un rebuig de part de Pere i dels jueus que hi eren. Tot i això, gràcies a Déu, Pere va reaccionar de forma correcta.Ho sabem perquè més endavant, a la seva segona carta, Pere anomena Pau “el nostre estimat germà” (3:15), no guardant rancúnia per la correcció de l'últim dels apòstols, com Pau es deia a si mateix.Pau sabia per a qui vivia, i Pere també, i igualment nosaltres podem estar ferms en la nostra posició en Crist. A Gàlates 2:20-21* Pau afirma: 'per tant, ja no visc jo, sinó que és el Crist que viu en mi, i la vida humana actual la visc en la fe del Fill de Déu, que m’ha estimat i s’ha donat ell mateix per mi. 'El que vivim i com vivim ha d'anar en harmonia amb el que creiem en Crist. Les tradicions i les preferències dels altres no han d'interferir en la nostra vida cristiana. Hem estat salvats per la fe en Crist. Al verset 21* diu Pau: 'No vull fer inútil la gràcia de Déu, perquè si la rehabilitació fos possible per la Llei, llavors el Crist hauria mort debades.'Al capítol 3 pregunta: 'M’agradaria que em diguéssiu: ¿va ser per les obres de la Llei que vau rebre l’Esperit o va ser per haver cregut? Vegem: Aquell qui us prodiga l’Esperit i obra prodigis entre vosaltres, ho fa perquè heu observat la Llei o perquè heu cregut? ‘ GÀLATES 3:2,5*.No oblidem que no guanyem favor de Déu per les nostres obres. Recordem en el nostre tracte amb els altres que la nostra salvació i la d'ells és per gràcia, i està fonamentada en la fe en Crist, i l'intercanvi dut a terme a la creu. El creient ha d'obeir els preceptes bíblics respectant les diferències de preferències en assumptes on la Bíblia deixa llibertat per decidir segons la direcció de l'Esperit Sant. Que Déu ens doni saviesa i amor per viure una vida consistent amb la Seva Paraula sense tenir una doble cara depenent d'aquells amb qui estiguem al moment.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Pau va escriure la carta als Gàlates als anys cinquanta després de Crist, als creients que habitaven a la regió de Galàcia. L'apòstol tracta tres temes, dos dels quals tracta també a la carta als Romans o  Corintis. Pau defensa el seu apostolat, torna a presentar l'evangeli i se centra en el tema de la llibertat cristiana.El tema principal d’aquesta carta és la llibertat que tenim en Crist. Per tractar aquest tema, l’apòstol torna a presentar l’evangeli de Jesucrist, pel qual obtenim aquesta llibertat. A través de la mort de Crist a la creu, obtenim la llibertat del pecat, i com vèiem a Romans 6 i 7, havent deixat enrere els nostres lligams al pecat, som lliures per seguir i servir Crist. Aquesta és la base de la nostra llibertat.Crist va morir pels meus pecats, però vist de manera més personal, Crist va morir per mi. Com a resultat de la seva mort, tinc el privilegi de creure-hi i ser rescatat. I així ho va voler Déu. Em puc albirar en aquesta salvació i compartir-la amb altres. Això és el que Pau estava fent, i per això estava rebent crítiques i atacs de tota mena. Per això és que una vegada més, aquesta vegada als de la regió de Galàcia, ha d'explicar que ell no ha triat aquest treball per al seu benefici, sinó que Déu l'havia buscat, l'havia salvat, i per això ell compartia l'evangeli . A Gàlates 1 diu: 'També us faig saber, germans, que l’evangeli anunciat per mi no és d’origen humà, perquè no l’he rebut de cap home ni l’he après de ningú, sinó que m’ha estat revelat per Jesucrist. 'GÀLATES 1:11-12*.Recordem que Pau anava camí a aturar aquells que havien cregut en Crist quan Jesús va aparèixer al seu camí canviant la seva vida i els seus plans de vida, i enviant-lo més tard a compartir, especialment amb els gentils el camí a la salvació.Alguns cristians jueus de la regió de Galàcia continueren insistint que el cristianisme havia d'incloure les tradicions jueves, però quan Pau va rebre la missió d'evangelitzar els gentils quedava clar que aquests no necessitaven complir les tradicions de la llei jueva. Pere, Jacob, germà de Jesús, i Joan ho reconeixien així també. La salvació depenia únicament de la fe a l'obra de Crist, i els jueus havien d'acceptar que els gentils visquessin la vida cristiana lliure de les tradicions de la llei jueva.Així, als capítols 1 i 2 de Gàlates, després de defensar el seu apostolat, Pau introdueix els dos temes que desenvoluparà a la resta de la carta: la salvació en Crist, i la llibertat que aquesta salvació ens ofereix.Pau comparteix el seu testimoni de salvació allà on va, i aquí el comparteix de nou als GàlatesM'agrada escoltar el testimoni de cada persona que ha conegut Crist com a Salvador. Tot i que els detalls són particulars a cada individu, la salvació en Crist marca sens dubte un abans i un després a la vida d'una persona. Si tu has tingut una trobada personal amb Déu, t'animo a compartir amb algú com vas arribar a aquell moment i com ha canviat la teva manera de veure la vida. Pots compartir-ho també al grup de Facebook “Reflejos de su glòria” si vols animar a algú amb el teu testimoni personal. Si estàs vivint en la llibertat que t’ofereix la salvació, comparteix amb altres el goig de servir el Senyor. Que Déu et beneeixi.*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Quan busques feina, has de presentar un currículum, una llista de mèrits que demostra que ets la persona idònia per a la feina que desitges desenvolupar. En aquest currículum has d'incloure la teva formació, titulació i experiència en aquest camp, tot amb el propòsit de convèncer un altre de la teva capacitat per dur a terme la tasca indicada.Als capítols finals d'1 Corintis, Pau presenta una mena de currículum en què exposa els motius pels quals ell pot exercir com a apòstol del Senyor. No arriba a aquesta defensa per iniciativa pròpia, sinó perquè alguns l’havien intentat desacreditar, comparant-lo a altres que havien predicant per Corint. Pau no ho fa perquè vol presumir del seu currículum, sinó que ho fa sense ganes i hipotèticament, dient: “Haig de seguir presumint, tot i que ho considero ben inútil…..Si volgués presumir, no seria cap ximpleria, perquè diria la veritat; però me n’estic, no sigui que el caràcter extraordinari d’aquestes revelacions no inciti algú a tenir de mi un concepte més alt del que m’ha vist fer o m’ha sentit dir.”2 CORINTIS 12:1-6*.Tot i això, Pau estava preocupat que els de Corint estaven mirant molt el currículum d'alguns per aprovar allò que els estaven presentant. Pau els diu: “jutgeu les coses per les aparences” els diu al 10:7* i continua dient al capítol 11: 3-5*.'Però temo que, així com la serp va seduir Eva amb la seva astúcia, els vostres enteniments no es corrompin apartant-se de la simplicitat i la puresa en Crist. Perquè veig que tolereu molt fàcilment que el primer que arriba us anunciï un Jesús diferent del que us vam predicar, o us proposi un esperit diferent del que vau rebre, o us presenti un evangeli diferent del que vau acollir. Doncs, bé, em sembla que no desmereixo en res d’aquests superapòstols. 'Davant del perill que els creients de Corint fossin enganyats per les aparences, rebent un altre evangeli que el que presenta la Bíblia, Pau defensa la seva sinceritat en el ministeri que Déu li havia donat, però veiem en la seva conclusió que la seva seguretat no depenia dels seus èxits personals, sinó del seu Salvador, Jesucrist.Ell tenia èxits de què parlar. Aquest podria ser el seu currículum:2 Corintis 11:6* 'La meva oratòria potser és inculta, però el meu coneixement no ho és pas; prou us ho hem demostrat de moltes maneres i en tota ocasió. '2 Corintis 11:8 y 9* 'Per poder servir-vos vaig sostreure d’altres esglésies, acceptant un sou, mentre que, quan era amb vosaltres, tot i passant necessitat, no vaig ser càrrega per a ningú, '2 Corintis 11:2-29*,comparant-se amb els que havien vingut per confondre'ls amb altres ensenyaments, l'apòstol diu 'Que són hebreus? També jo. Que són israelites? També jo. Que són nissaga d’Abraham? També jo. Que són servidors de Crist? Mal sigui una niciesa dir-ho, jo més. Els guanyo en fatigues; en presons, molt més; en pallisses, no té dita; en perills de mort, tot sovint. Cinc vegades he rebut dels jueus els quaranta assots menys un. M’han fuetejat tres vegades; m’han apedregat una vegada; he naufragat en tres ocasions; i he passat una nit i un dia sencers a la deriva, en alta mar; en les llargues caminades, n’han sovintejat els perills de riuades; m’he arriscat als saltejadors; m’he exposat a la persecució de la meva gent; he perillat entre els pagans; he passat perills a la ciutat, al despoblat i en el mar; perills de part dels falsos germans; en treballs i fatigues, en moltes nits sense dormir, passant gana i set; sovint sense res per a menjar, patint fred i sense roba per abrigar-me. A més d’aquestes coses externes, el feix de cada dia, la preocupació per totes les comunitats. Qui hi ha que defalleixi sense que jo defalleixi? Qui ensopega sense que me’n senti? 'Pau afirma a l’11:17*: 'Això que dic de poder presumir, no ho dic guiat pel Senyor, sinó portat per la insensatesa. 'El que hem d'entendre aquí és que la llista d'èxits i capacitats no és el que Déu demana, i de cap manera impressionem Déu amb el nostre currículum. Més aviat, allò que Déu cerca i lloa és la nostra disposició cap a Ell i els seus preceptes. Per això conclou Pau al 10:17-18*: 'A més, qui es gloria, que es gloriï en el Senyor. Perquè no és aprovat el qui s’alaba a si mateix, sinó el qui el Senyor alaba.’ Pel que Pau afirma al 11:30*: 'Si es tracta de presumir, presumiré d’aquelles coses que mostren la meva feblesa. 'Encara que Pau havia pertangut a la secta jueva d'elit més estricta, la dels fariseus, no es gloriava ni en això ni que era jueu de soca-rel. Pau lluitava amb un “agulló a la carn;”Encara que no ens diu el que era, sabem que el molestava molt i que havia demanat a Déu que el deslliurés d'això. Però Déu li havia donat una resposta negativa, dient-li:“Ja tens prou amb la meva gràcia, perquè la força es fa realitat en la feblesa” 2 Corintis 12:9*Pau havia decidit que acceptaria la negativa de Déu i prendria aquest fibló com un regal pel qual podria glorificar Déu. La seva glòria era en Jesús. 'Així, doncs, de bon grat em gloriaré, si de cas, en les febleses, per tal que reposi sobre meu la força de Crist. '2 CORINTIS 12:9*.Als creients de Galàcia, al 6:14*, els diu: 'El que és jo, me’n guardaré prou de presumir, sinó és en la creu de nostre Senyor Jesucrist, pel qual el món va ser crucificat per a mi i jo per al món. 'Per tant, ja que allò que de veritat importa és el fonament de la nostra fe, Pau acaba la seva carta amb aquesta exhortació: 'Feu un examen de consciència, per veure si us manteniu en la fe, proveu-vos a vosaltres mateixos. Si no esteu ben convençuts que Jesucrist és en vosaltres, és que heu estat reprovats. '2 CORINTIS 13:5*.Assegurem-nos que la nostra fe està basada en Jesucrist, i que la nostra confiança és, no en el nostre currículum ni en el nostre pedigrí, sinó en l'obra de Crist a la creu.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Quan alguns van criticar Pau de manipular els cristians de Corint, aquest va contestar amb la Paraula de Déu, assegurant-los que en si mateix, ell no tenia cap poder o autoritat. Quan els cridava l'atenció per alguna cosa, sempre era amb el desig de veure cada creient tenir victòria i avançar en la seva vida cristiana. Pau utilitza un llenguatge militar per mostrar-nos com el Senyor ens ha equipat per guanyar les batalles contra la carn.2 Corintis 10:3-5* ens diu: 'El cert és que, tot i que hem de fer les coses com humans que som, no militem amb mires humanes, perquè les armes amb què lluitem no són humanes, sinó poderoses en Déu per abatre fortaleses, desbaratar fal·làcies i totes les altiveses que s’alcen contra el coneixement de Déu; fem presoners tota mena de pensaments i els portem a l’obediència del Crist, 'A quines armes es refereix l'apòstol? Pau parlarà a Efesis de l'armadura del cristià, però podem identificar l'Esperit Sant de Déu com el nostre defensor i la Paraula de Déu com la nostra eina d'atac contra les fortaleses que s'oposin al nostre creixement espiritual.Ens diu el text que aquestes armes són poderoses. Quan entrem en un argument en les nostres pròpies forces, podem fer servir les nostres pròpies forces i idees per intentar defensar la nostra posició, però el Senyor ens diu que les armes espirituals són molt més poderoses  que qualsevol pla que puguem idear, perquè tenen el poder de Déu.El propòsit de les armes que Déu ens ha donat és defensar el coneixement de Déu i promoure la nostra obediència als seus principis. I com funcionen aquestes armes? Podríem preguntar-nos. Aquestes armes tenen com a objectiu els pensaments. En primer lloc, ens diu el text que destrueixen allò que s'aixeca en contra del coneixement de Déu, siguin arguments de la nostra ment o l'altivesa del cor. A més, aquestes armes també porten captiu qualsevol pensament a l'obediència de Crist. Això passa de manera que quan desobeïm, sentim la necessitat de penediment i restauració, i quan obeïm, rebem la confirmació divina de la nostra fidelitat a Déu.Com a humans que som, ens donem la glòria per les victòries a la nostra vida, i quan ens derroten, mirem Déu per demanar explicacions. No obstant això, aquestes batalles que experimentem a la nostra ment o amb altres, les guanyem de la mà del Senyor, i tota la glòria de la victòria ha de ser per a Ell. Pau diu a 2 Corintis 10:17-18*: 'A més, qui es gloria, que es gloriï en el Senyor. Perquè no és aprovat el qui s’alaba a si mateix, sinó el qui el Senyor alaba.'Al capítol 12 l’apòstol confirma: 'Haig de seguir presumint, tot i que ho considero ben inútil, (12:1)...., 'Si volgués presumir, no seria cap ximpleria, perquè diria la veritat; però me n’estic, no sigui que el caràcter extraordinari d’aquestes revelacions no inciti algú a tenir de mi un concepte més alt del que m’ha vist fer o m’ha sentit dir. 'Pau sap que no és que ell no tingui èxits personals pels quals podria enaltir-se, però reconeix que els que té, és per la gràcia de Déu.'Així, doncs, de bon grat em gloriaré, si de cas, en les febleses, per tal que reposi sobre meu la força de Crist. 'Si entenem que la victòria és possible gràcies a Déu a través de les armes espirituals que Ell ens ha donat, i confiem que quan fallem, podem anar a Ell en humilitat, demanant una altra oportunitat, podrem enfrontar-nos a les guerres diàries de la vida amb la determinació d'agradar a aquell que tant ens estima i que ha fet possible la victòria. Gaudim cada dia confiant en el Senyor.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

La Paraula de Déu ensenya una ètica de treball on la remuneració és el resultat de l'esforç. Alhora, alguns textos bíblics mostren un sistema d'ajuda al necessitat. Això no és contradictori. No hauríem de fer servir textos bíblics per defensar un sistema capitalista ni tampoc anar a l'altre extrem per defensar un sistema econòmic social comunista que elimina el principi establert per Déu que diu “Qui no vulgui treballar, que no mengi”.Pau defineix els principis de prosperitat i generositat als capítols 8 i 9, mostrant-nos un cicle preciós pel qual el nom de Déu és glorificat a través dels recursos que ens dona diàriament i de la generositat dels seus fills cap als quals en un moment donat pateixen necessitat.Així al capítol 9 trobem els coneguts versets sobre la generositat: “Que cadascú decideixi per la pròpia consciència, no pas per força ni per compromís, que Déu estima els qui donen amb alegria. A més, Déu pot omplir-vos de tota mena de favors, de manera que, en tot i sempre, tingueu allò que necessiteu i encara us en sobri per contribuir a qualsevol obra bona.”2 CORINTIS 9:7-8*. Exemple d'això ho tenim en Crist, de qui llegim al 8:9 “Perquè coneixeu prou bé la gràcia de nostre Senyor Jesucrist: ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres a fi que us enriquíssiu amb la seva pobresa.”2 CORINTIS 8:9*.Aquest principi de generositat va dirigit al qui dona, i no pas al qui rep. Qui rep, ens diu al final del capítol en resposta mostra gratitud, donant glòria a Déu que proveeix per a cadascú. I com llegim en el mateix text, una altra vegada el que ha rebut serà el qui dona, segons sigui prosperat. Perquè Déu ha dissenyat un sistema on aquell que s'esforça i treballa rebrà recompensa per la seva tasca.Llegim a 2 Corintis 9:6*: “Tingueu present que qui sembra escassament collirà en escassesa; i qui sembra abundosament collirà en abundància.”Trobem el principi de la sembra i la sega en diversos textos bíblics. Déu ha ordenat l'univers de manera que, per regla general, aquell que sembra, segarà en correspondència amb allò que ha sembrat. No obstant això, a causa de la caiguda i el sistema fallit amb què hem de viure en aquest món, hi ha èpoques en què una bona sembra no produeix una bona collita. Hi ha moments de crisi que provoquen escassetat, ja sigui a causa del clima, a una crisi sanitària, i fins i tot a la mala administració dels recursos. La veritat és que és molt probable que en algun moment de la nostra vida, passem necessitat. I en aquests moments, Déu ha establert que els que en tenen més, puguin ajudar als qui en tenen menys. Això està organitzat principalment de forma voluntària i entre cristians, no necessàriament organitzat per un govern o un altre.Pau cita Èxode 16:18 al capítol 8:15* de la seva carta, dient: “Tal i com diu l’Escriptura: Al qui havia recollit molt, no li’n sobrava, i al qui havia recollit poc, no li’n mancava.”Aquesta frase s'està referint al miracle de provisió de mannà al desert. Els del poble recollien cada dia el que menjarien, i al final del dia, no hi havia restes. Això no ens ensenya que nosaltres no podem o no hem d'estalviar. Tot al contrari. Pau els està parlant en el mateix text quant a les ofrenes amb què ajudaran els qui vindran a predicar i ajudar-los, recordant-los que han de recollir per tenir quan aquests vinguin. Déu premia el treballador fidel, i com podem veure als evangelis, el millor treballador és aquell que inverteix els seus talents per multiplicar els seus recursos. Aquells que millor administrin els seus béns en tindran més per poder beneir els altres.Pau i altres estaven administrant les ofrenes, i els cristians de Corint podien aportar dels seus recursos per ajudar altres cristians que estaven passant dificultats. Però Pablo els assegura que el repartiment s'està fent honradament i justament. Els diu als versets 13 i 14: “No es tracta d’alleujar els altres passant vosaltres estretors, sinó que, per a mantenir un nivell, en la situació actual, la vostra abundor compensi el que els manca a ells, per tal que també la seva abundor compensi el que us pugui faltar a vosaltres, de manera que es mantingui la igualtat,”2 CORINTIS 8:13-14*.Devia ser un sistema en què en un moment marcat de necessitat, aquells que poguessin, donessin del que Déu els havia donat; en un altre moment podrien ser aquests darrers els que necessitessin l'ajuda dels altres. A  2 Corintis 9:10-11* Déu ens recorda qui és el que al capdavall proveeix per a cadascú. Diu així: “El qui proveeix de llavor al sembrador i de pa per a menjar, també us proveirà i farà créixer la vostra sembrada, i multiplicarà els fruits de la vostra generositat, a fi que sigueu rics en tot i plens de generositat, la qual, repartida per nosaltres, produeix acció de gràcies a Déu.”Déu és el que proveeix la llavor a qui sembra i el pa que menja. Déu és qui multiplica i augmenta els nostres recursos, i ho fa amb generositat. I del que ell ens dona podem utilitzar-ho de manera que porti glòria a Déu. Aquest cicle s'explica en els versets que el segueixen, els quals ens mostren com en donar per suplir les necessitats d'un altre, despertem en aquest agraïment a Déu per la seva provisió, alhora que preguen per aquells que han donat per suplir la seva necessitat .Demanem a Déu que ens ajudi a ser fidels i agraïts en la situació en què ens trobem en el moment, desitjant donar la glòria a Déu amb tot el que ens dona.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Com que som temple de l'Esperit Sant, hem de sortir d’en mig d’“ells” i no tocar “res d’impur”, diu 2 Corintis 6:16-18*. Qui són “ells”? I a què es refereix quan diu que no toquem res d’impur? Això inclou aquelles coses que ens poden embrutar els pensaments, així com qualsevol persona que ens pot portar cap a accions o actituds que són perjudicials per a nosaltres.El text exposa que si som el temple de l'Esperit Sant de Déu, hem de mantenir el temple pur, lliure d'immundícia. Tot i que la promesa de la presència de Déu a les nostres vides hauria de ser suficient incentiu per mantenir-nos purs, també gaudim en el dia a dia els beneficis d'un cos net i una ment pura.Per això el primer verset del capítol 7 conclou amb la següent exhortació: 'Ja que tenim aquestes promeses, estimats germans, netegem-nos de tota brutícia corporal i espiritual, i completem la nostra consagració en el temor de Déu. 'Aquest procés de perfeccionament de la santedat no és ni lineal ni constant, però sí que ha de ser dinàmic. Un creixement lineal implicaria un augment de santedat sense passos enrere, però la realitat és que hi ha moments a les nostres vides en què fem passos en fals, i retrocedim en el nostre benestar espiritual. Però com veiem al capítol 7 de 2 Corintis, quan això succeeix, podem rebre la correcció directa de la Paraula de Déu,  o a través d'un germà en la fe que ens para en el nostre descens i ens ajuda a enfocar de nou la nostra mirada. Pau els diu al 7:8-9*: 'Perquè, tot i que us vaig contristar amb la meva carta, ara no em sap greu; hi hagué un moment que em va doldre, quan vaig adonar-me que amb aquella carta us havia donat un disgust, si bé no us va durar gaire. Dic que ara me n’alegro, no del fet que us disgustéssiu, sinó del fet que aquest disgust hagi servit perquè canviéssiu d’actitud. I com que fou una pena volguda per Déu, de part nostra no heu rebut cap mal. 'Recorda que Pau els havia escrit per cridar-los l’atenció sobre alguns assumptes. Ells podien haver contestat amb mala actitud i a la defensiva. Però no havia estat així. Pau diu que encara que els va entristir la crida d'atenció, ells havien reaccionat amb penediment, per la qual cosa la tristesa d'haver rebut la reprimenda havia resultat en goig.Al verset 10 Pau contrasta dues possibles reaccions que podem tenir davant de la reprimenda; diu així: 'Perquè la tristesa que ve per voluntat de Déu produeix penediment salvador, que mai no sap greu, que no dol; en canvi, la tristesa del món produeix la mort.'Així que, quan ens desviem del camí, i rebem correcció sigui directament de la Paraula o mitjançant algú que ve a nosaltres amb la veritat de la Bíblia, podem reaccionar amb una tristesa que ens porta al canvi genuí, i que produeix salvació i goig, o podem respondre amb una tristesa que no produeix canvi de direcció, sinó que ens accelera en amargor cap a la destrucció. Els de Corint havien escollit la primera, i havien atès la reprensió de Pau i la direcció de Titus. Això els havia portat en la direcció correcta envers la perfecció de la santedat en Déu.Així com el procés de perfeccionament no és lineal, tampoc no és constant. Hi haurà moments de més creixement, i moments en què el canvi sembla més lent. Hi haurà moments en què experimentem una estirada en el creixement espiritual, i altres temporades en què ens anirem afirmant en el que hem après. Cada creient va al seu ritme i passa per diferents etapes en diferents moments de la seva vida. Alguns acaben de rebre la llavor, altres estan regats, altres ja mostren el fruit d'aquesta temporada de la seva vida i alguns estan en procés de maduració. Cada etapa és necessària i cada etapa es repeteix en diferents moments de vida.  Aquest creixement, sempre ha de ser dinàmic. Què vol dir això? Que no s'atura, que no s'estanca. Quan no hi ha activitat a la nostra vida espiritual, quan no hi ha ni creixement, ni enfortiment, aquí és quan hi ha perill que en realitat no hi hagi vida. La vida cristiana ha d'evidenciar un procés de perfeccionament de santedat. Demanem a Déu que ens ajudi a identificar l'estat en què estem i amb la Seva ajuda, a començar a avançar en el procés.*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Em resulta interessant connectar els darrers versets d'un capítol amb el primer del següent, perquè sovint el pensament continua d'un a l'altre, i ens perdem una benedicció en separar-los. Llegim la transició entre el capítol 5 i el 6 de 2 Corintis*: 'Al qui desconeixia per complet el pecat, li carregà el pecat per nosaltres, per tal que nosaltres obtinguéssim la rehabilitació de Déu per mitjà d’ell.''Com a col·laboradors seus, doncs, us exhortem a no malversar la gràcia de Déu; 'Hi ha una cançó cristiana titulada “El seu mantell pel meu” en què es canta com Crist es va treure la seva capa de justícia per donar-me-la a mi, i va portar sobre Ell el meu mantell d'injustícia. A la creu hi va haver un intercanvi no equitatiu, en què el meu pecat va ser vessat sobre l'innocent, i la seva santa justícia es va vessar per cobrir el meu mal. Havent rebut aquesta gràcia, la primera frase del capítol 6 m'exhorta a viure de manera que aquesta gràcia de Déu vessada a favor meu no sigui malversada. Si havent rebut aquest intercanvi decideixo viure com si res no hagués passat, estaria menyspreant el sacrifici de Crist a la creu.Déu va anunciar que el dia de salvació venia, i Pau declara “ara és el dia de salvació” (6:2). Crist va venir i ens ha ofert la gràcia immerescuda de Déu. Ara nosaltres podem gaudir de la justícia de Déu en Crist. És per això que Pau pot dir que viu per sobre dels atacs diaris de la nostra pròpia carn o de les injustes valoracions que qualsevol pogués fer. Als versets 8-10* presenta els contrastos següents: 'Com a col·laboradors seus, doncs, us exhortem a no malversar la gràcia de Déu; a través d’honra i deshonra, de calúmnia i bona fama. Ens tenen per mentiders, i diem la veritat; ens tracten com a desconeguts, tot i que som ben coneguts; ens donen per morts, i ja veieu que som ben vius; ens han sentenciat, però no som executats. Som uns afligits que sempre estan alegres; uns arruïnats que n’enriqueixen molts; uns necessitats que són amos de tot. 'Eren col·laboradors de Déu, fins i tot quan alguns els veiessin de manera errònia. Podrien veure'ls com a persones sense honra, podrien tenir mala fama per seguir Crist, podrien pensar que el que anunciaven era fals, podrien patir ignomínia, podrien patir a les seves carns i passar per moments molt tristos, podrien patir escassetat material, però ells sabien que ho posseïen tot, doncs tenien Crist del seu costat. En ell podien gaudir d'honra, bona fama davant Déu, coneguts per Déu, vius i joiosos, enriquint els altres per la gràcia de Déu. Era per això que podien viure, com diu al verset 4 i fins al 7*: 'amb gran resignació; en afliccions, en necessitats, en angoixes, en pallisses, en presons, en tumults, en fatigues, en nits sense dormir, en dies sense menjar; en honestedat, en coneixement, en comprensió, en tolerància, en l’Esperit Sant, en amor sincer, en paraula de veritat, en força de Déu; brandant les armes de la justícia, tant les d’atac com les de defensa'De la mateixa manera, aquesta invitació a col·laborar se'ns ha estès a nosaltres. El mantell de Jesús ha esdevingut el nostre si la justícia de Crist ha esdevingut nostra per la fe. Havent estat fets justícia de Déu en Ell, acceptem ser col·laboradors de Déu, vivint una vida digna de l'obra de Crist al nostre lloc.Com? Apartant-nos dels mantells d'immundícia que ja hem dipositat als peus de la creu, i vivint a la justícia rebuda al seu lloc. Per això l'apòstol cita les paraules de l'Antic Testament: “nosaltres som temple del Déu vivent tal com Déu va dir: “Habitaré enmig d’ells i m’hi passejaré, seré el seu Déu i ells seran el meu poble.” I segueix: “Sortiu d’enmig d’aquesta gent i separeu-vos-en, diu el Senyor, i no toqueu res d’impur; i jo us acolliré i us seré pare, i vosaltres em sereu fills i filles, diu el Senyor Totpoderós.”” 2 CORINTIS 6:16-18*Quina meravella de pla de vida! Fills del Totpoderós, col·laboradors de la gràcia de Déu a la humanitat. Aquesta és la vida que Déu ens ha donat aquí a la Terra, mentre esperem la glorificació i l'entrada a la vida eterna amb Crist.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

'Així que, qualsevol que està unit a Crist, és una nova creació; tot allò antic ja ha passat, i una nova realitat s’ha fet present. ‘ 2 CORINTIS 5:17*.En Crist, som una nova creació. Els beneficis finals i complets els veurem en el moment de glorificació, quan els nostres cossos mortals donin pas als eterns, però ja hem estat declarants noves criatures.Com sabem que som una nova creació, que hem nascut de nou, que la gràcia i el do de la justificació són reals a la nostra vida? 2ª carta als Corintis 5:15-18* diu així: 'Així que, qualsevol que està unit a Crist, és una nova creació; tot el que és antic ja ha passat, i una nova realitat s’ha fet present. i va morir per tots, per tal que els qui viuen ja no visquin per a ells mateixos, sinó per a aquell qui ha mort i ha ressuscitat per tots. De manera que nosaltres, des d’ara ja no valorem ningú humanament, i si vam valorar el Crist humanament, ara ja no ho fem. I tot és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell per mitjà de Crist i ens ha confiat el ministeri de la reconciliació; '2 CORINTIS 5:15-18*. Aquest text parla d'una obra de Déu, no pas d'èxits humans. Fixa't en els verbs: ens va reconciliar, ens va donar, ens va confiar. I diu el verset 18, “tot és obra de Déu”. Es a dir, som noves criatures, havent confessat a Déu el nostre pecat i rebut l'obra de Crist, i es fa evident que hi ha un canvi a la nostra vida. El que és antic ha passat, i el que ara hi ha a la nostra vida és nou, i és de Déu i no nostre.Molts pensen que som salvats  de la passada manera de viure per intentar cada dia fer bones obres. No obstant això, és més la idea que en ser reconciliades amb Crist (versets 18 i 19), ens sorprenem nosaltres mateixos que allò que abans ens dominava ja no ens domina. No que siguem perfectes, però veiem que el pecat que abans ens atreia, ara ens desagrada. El que semblava que no aconseguíem fer en les nostres forces sense Crist, ara en Crist és possible. Les coses són fetes noves, “i tot això prové de Déu.”L’apòstol ho expressa així a Gàlates 2:20*: 'per tant, ja no visc jo, sinó que és el Crist que viu en mi, i la vida humana actual la visc en la fe del Fill de Déu, que m’ha estimat i s’ha donat ell mateix per mi. 'Qui viu, tu o Crist? Qui mana a la teva vida, tu mateix, o ets una nova criació? Si ets una nova creació, si has confessat els teus pecats i la gràcia i el do de la justificació t'han fet una nova criatura, aleshores ens ensenya la Paraula que allò que vius ara a la carn ho vius en la fe del Fill de Déu. No estàs davant la temptació; no estàs sol a la prova.Avui mateix examina la teva vida per veure si has estat reconciliat amb Crist. Si és així, ets una nova creació; ara és el moment que Crist sigui reflectit en el teu camí diari.Potser fa temps que vas confessar el teu pecat i vas abraçar la salvació de Crist, però lluites de deixar-li a Crist portar les regnes de la teva vida. Compte! Això no és el pla de Déu. Segons aquests versets, rendim la nostra vida en el moment de la salvació, però l'hem de seguir rendint cada dia.Llegim als evangelis que Jesús 'Dirigint-se a tots deia: “Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu cada dia i em segueixi. ‘ LLUC 9:23*.Nova creació en el Senyor, pren la teva creu cada dia, dona-li les regnes de la teva vida al Senyor, “el qual et va estimar i es va donar a si mateix per tu,” i segueix-lo.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Si haguessis de guardar algun tresor, on el guardaries? Al capítol 4 de 2 Corintis llegim que el tresor de la glòria de Déu, la mateixa imatge de Déu, no es troba guardada en preciosos gerros de vidre, ni atuells de metalls preciosos, sinó en gots de fang. No és la primera vegada que Déu utilitza la imatge del terrisser per il·lustrar que som creació seva. Gots de fang, fràgils, de més valor sentimental que material; això som nosaltres. El nostre valor el portem a l'interior, al valor que Déu mateix ens ha donat en bufar la seva imatge en nosaltres, en lliurar-nos el seu Esperit en el moment de la salvació.Aquests gots de fang, els nostres cossos, pateixen les xacres de la vida, mentre l'Esperit ens continua donant alè. Pau ho expressa en aquestes paraules: “Som atacats per totes bandes, però no esclafats; estem en dificultats, però no desesperats; acorralats, però no abandonats; abatuts, però no exterminats; pertot arreu portem en el cos l’agonia de Jesús, a fi que també la vida de Jesús es manifesti en el nostre cos.”2 CORINTIS 4:8-10*.Si ja vam veure que en el patiment podem experimentar consolació, ara veiem com el patiment ens recorda que tenim una esperança futura que val la pena.Tots estem disposats a patir una mica quan els resultats del nostre patiment valen la pena. Podem passar una mica de gana o suar la gota grossa, sempre que al final notem els resultats. Podem estudiar amb esforç, si sabem que al final de l'esforç ens espera una titulació o una feina segura. Amb l’objectiu desitjat a l'horitzó, podem esforçar-nos i patir sense defallir, anticipant amb esperança allò que desitgem.Així podem resistir als moments de prova “sabent que aquell qui ressuscità Jesús, el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús, i ens presentarà davant seu juntament amb vosaltres. Precisament tot això és per al vostre bé, de manera que, multiplicant-se la gràcia a través de més i més persones, sobreabundarà l’acció de gràcies per a la glòria de Déu.”2 CORINTIS 4:14-15*.Pau ho expressa així en 2 Corintis 4 i 5: “Per això, no ens acovardim; al contrari, malgrat que la nostra humanitat externa va decaient, dins nostre ens anem renovant dia a dia. Perquè els nostres actuals sofriments són lleugers i duren poc, però produeixen en nosaltres un pes de glòria immens que no tindrà fi. El nostre objectiu no és pas el món que es veu, sinó el món que no es veu, perquè el món que veiem dura poc, i el món que no es veu dura per sempre.”2 CORINTIS 4:16-18*.“Sabem que si la tenda de la nostra estada terrenal s’enfonsa tenim un edifici proveït per Déu, una casa que no l’han construïda mans humanes, eterna, al cel.”2 CORINTIS 5:1*.Gots de fang que amb el temps i l'ús es van desgastant. Ens esquerdem; la vida ens dona cops i ens fem malbé. Però un dia passarem a tenir cossos nous i eterns.  Habitacles terrestres, tendes peribles on habitem temporalment, però que es transformaran un dia en un edifici etern, no fet de mans. Aquesta esperança certa ens permet suportar els moments difícils que enfrontem a la vida. Quan passis per moments difícils, recorda tres coses que Déu vol: Déu vol que renovem el nostre ésser interior dia a dia a la llum de la Paraula. Déu vol que tinguem una visió correcta d'aquest món, recordant que això que aquí ens sembla tan important, és tan sols l'avantsala del que ha de venir.Déu vol que mantinguem una visió correcta de la glòria que vindrà.Tenim el consol que Déu ofereix en el moment de la prova, i a més tenim l'esperança de l'estada eterna amb el nostre Salvador. Ens encantaria no haver de patir el desgast. Com Pau expressa al capítol 5 verset 4, no haver de desvestir-nos d'aquest cos per vestir-nos del nou.Però el procés natural no és aquest; llevat que Crist vingui als núvols per rescatar els seus durant la nostra vida terrenal, aquest cos es desgastarà, haurà de ser despullat, haurem d'experimentar la mort física, però tenim la seguretat que un dia compareixerem davant del tribunal de Crist, i aleshores els que hem confiat en la justificació de Crist, serem revestits, aquesta vegada amb un cos etern i indestructible, És estrany imaginar-ho, però no oblidem que és cert. Déu ho ha dit, i així serà.*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Al capítol 3 de 2 Corintis, quan Pau està defensant el seu apostolat, comenta que no necessitava cartes de recomanació, perquè els mateixos cristians de Corint eren les seves cartes. Diu als versets 2 i 3*: “La carta nostra sou vosaltres, escrita en els nostres cors; una carta oberta, llegida per tothom. Prou que es nota que sou una carta de Crist redactada per nosaltres, que no és escrita amb tinta, sinó amb l’Esperit del Déu vivent; no és gravada en plaques de pedra, sinó en plaques de carn dins els cors.”Com som nosaltres, els creients, cartes davant d'altres?Pau fa referència a la glòria que Déu va mostrar a la muntanya del Sinaí, quan va lliurar les taules de la llei per mitjà de Moisès. Quan Déu se'l va manifestar a la muntanya Sinaí, Moisès va tornar amb tal resplendor a la cara que el poble no podia mirar-lo.  Aquest es va col·locar un vel que el cobria fins que el reflex de la glòria de Déu s'esvaís. Aquest reflex de glòria era passatger, ens diu Pau al verset 7.Aquesta glòria passatgera de la qual llegim als llibres de Moisès és un simple centelleig de la glòria que produeix la transformació de l'Esperit Sant a les nostres vides. El lliurament de la llei mostrava al poble la condemnació, deixant clar que ningú no podria assolir la glòria pel compliment de la llei, ja que cap pot complir la llei al complet. Així que Déu en la seva bondat ha proveït accés a Déu pel ministeri de la justificació, dut a terme pel nostre Salvador Jesucrist. Aquest produeix una glòria eterna, a diferència d’aquella primera glòria que el poble de Déu va poder contemplar. Diu així Pau: “Si el ministeri de la condemnació fou gloriós, molt més gran serà la glòria del ministeri de la justícia. De fet, ni tan sols es pot considerar gloriosa aquella glorificació parcial, si es compara amb l’excelsitud de la glòria actual. Perquè si allò que era transitori va tenir el seu moment de glòria, molt més esplendorosa serà la glòria d’allò que és permanent.”2 CORINTIS 3:9-11*.Moisès cobria el seu rostre fins que la glòria de Déu passés, però Pau diu als seus oients que fins i tot encara el poble seguia amb el vel posat, incapaços de comprendre el misteri de la justificació per fe. Pau es lamenta als versicles 14-16*, “Amb això se’ls va travar l’enteniment, ja que, fins al dia d’avui, quan llegeixen les Escriptures de l’Antic Pacte, aquell mateix vel segueix damunt d’ells, i no se’ls descobreix que en Crist caduca la seva vigència. Així, fins al dia d’avui, cada vegada que llegeixen Moisès, un vel els cobreix el cor; només si algú retorna al Senyor, desapareix el vel.” Diu Pau.Passa fins i tot avui dia. Hi ha un vel que fa que molts jueus no vegin la justificació en Crist. I això no només passa als jueus. Aquest mateix vel fa que molts no entenguin que la justificació de Crist només és accessible a través de la fe, i no per obres. Crist és l'únic accés a la glòria de Déu.Els mateixos creients de Corint eren davant del poble cartes de Déu, que mostraven aquest ministeri de justificació, predicat pels apòstols, però fet possible únicament per Crist. Les vides de cadascun dels cristians havien de ser cartes que qualsevol pogués llegir i tornar-se al Senyor. En la conversió al Senyor, el vel és tret, permetent al creient veure la glòria de Déu fins i tot en aquesta vida. L'apòstol acaba el capítol donant-nos la preciosa imatge d'aquest procés a les nostres vides: “I tots nosaltres, com que no portem cap vel a la cara, anem reflectint, com un mirall, la glòria del Senyor, i anem incorporant, d’igual manera, la mateixa imatge amb perfeccionament progressiu, per l’Esperit del Senyor.”2 CORINTIS 3:18*.Cartes obertes, que porten el lector a desitjar i gaudir la glòria de Déu.*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Al segon capítol de la segona epístola, Pau parla d'una visita a Corint que no havia estat gaire agradable. No estem segurs de quan va ser exactament, però sabem pel text que després d'enviar la primera carta, en Pau els havia visitat, ja que la reacció d'alguns no havia estat com es podia haver esperat. Per passatges a la carta entenem que alguns havien tractat de manera punitiva persones que havien pecat, sense intentar fer-ho com Déu desitja, buscant la restauració.N'hi havia alguns que havien parlat malament de Pau, menyspreant-lo i acusant-lo de voler tenir el protagonisme per a ell. Pau respon a això al capítol 3, assegurant-los que entenia bé que l'única autoritat que ell tenia sobre l'església era l'establerta per Déu. Quan ensenyem el que Déu diu, l'autoritat del nostre missatge no és nostra, sinó que és l'autoritat de l'emissor original del missatge.En resposta a les acusacions, Pau reacciona amb una disposició a perdonar. Li havien causat tristesa, com diu al verset 5, però Pau demana que es perdoni al qui li havia ofès. M'agrada veure la bondat de l'apòstol reflectida al verset 7 quan els diu: “val més que el perdoneu i li aixequeu l’ànim, no fos cas que el consumeixi l’excés de tristor.” El seu desig era que mostressin perdó i amor cap al qui l'havia atacat. Aquest perdó i amor seria prova de l'obra de Déu a les seves vides. Pau els recorda que ell ja els havia perdonat, i curiosament els diu que ho ha fet “a fi d’evitar que Satanàs s’aprofiti de nosaltres; que prou coneixem les seves intencions.”2 CORINTIS 2:11*.És important notar que quan no perdonem, estem donant peu a Satanàs per fer malbé la nostra existència. Ell desitjaria veure'ns amargats, guardant rancúnies per danys passats, arribant a amargar-nos. Però qui voldria viure així quan podem escollir el perdó?Pau podia perdonar perquè tenia la vista posada en Crist. El que altres li poguessin fer no era tan important. El seu desig era que el nom de Crist fos manifestat.  Al capítol 2:14* Pau diu: “Amb tot, dono gràcies a Déu, que sempre ens porta en el seguici triomfal del Crist i per mitjà nostre escampa a tot arreu l’aroma del seu coneixement.”Si practiquem el perdó, desprendrem una grata olor, l'olor del seu coneixement. La manca de perdó també desprèn una olor, però és una olor amarga, desagradable. Demanem a Déu que ens doni la capacitat de perdonar, perquè de la nostra vida es desprengui una fragància que altres puguin notar, i els portin a desitjar Crist, el que produeix la dolça fragància del perdó.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Avui comencem el llibre dels salms. Aquest llibre és un conjunt de 150 cançons i pregàries en poesia hebrea, escrites a través de la història del poble jueu. Setanta-tres salms són atribuïts al rei David, i la resta pertanyen a diversos autors, entre ells Asaf, els fills de Corè, Moisès I Salomó.El llibre té dos salms introductoris que presenten dos temes recurrents al llibre i acaba amb cinc salms de lloança a Déu.El llibre dels Salms està dividit en cinc llibres, i cadascun acaba amb una afirmació similar: «Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, des de sempre i per sempre. Amén, amén!.» (41:13; 72:18-19; 89:51; 106:18)Els Salms 1 i 2 presenten dos temes que són presents a cadascun dels cinc llibres.El Salm 1 parla de com és beneïda la persona que medita en la llei de Déu (la Torà) i segueix el que Déu ha establert. Curiosament, esmenta el vídeo del Projecte Bíblia com els cinc llibres dels Salms són com els cinc llibres de Moisès, i donen la idea d'una Torà sobre la pregària.El salm 2 presenta una reflexió sobre la promesa que Déu va donar sobre el Messies que havia de venir a redimir i salvar el seu poble de la maldat.Avui voldria tractar el salm 1: La benaurança de la persona que segueix el Senyor contrastat amb el destí d'aquells que segueixen el seu propi camí.Aquesta reflexió avui la vull dedicar a la meva àvia Mercedes. Aquest és el dia que ella ha vist Déu cara a cara. 1 Corintis 13:12 diu «Ara hi veiem confusament, com per mitjà d’un mirall, però llavors hi veurem cara a cara. Ara conec parcialment, però llavors arribaré a conèixer d’igual manera com sóc conegut.» 1 CORINTIS 13:12 BECPuc afirmar que ella sí coneix Déu ara. El coneixia abans a través de Sa Paraula. Des del moment en què va tenir la seva primera trobada personal amb Déu, ja fa més de quaranta anys, la meva àvia ha posat la seva fe en Crist, ha llegit la Paraula de Déu diàriament, ha seguit Crist, ha memoritzat la seva Paraula, i ha compartit amb cada persona amb qui ha tingut contacte, perquè estimava el seu Senyor sobre totes les coses. La seva vida no ha estat fàcil. Ha hagut de treballar molts. Va perdre el seu pare per culpa de la guerra a una edat molt primerenca, va deixar de banda el seu somni de ser mestra per criar vuit fills i treballar amb el seu marit a la botiga que tenien. Ha patit penes, pèrdues i dificultats. Però es pot dir de la meva àvia que ella ha estat fidel a Déu. La Paraula de Déu ha estat un llum als seus peus, com diu el Salm 119:105. I crec que ella també afirmaria que ha estat benaurada. Vegem-ne el secret a través d'uns dels salms que ella solia repetir; Salm 1.«Feliç l’home que no es deixa portar pel consell dels dolents, ni posa el peu en el camí dels pecadors, ni s’asseu en companyia dels burletes; més es complau en la llei del Senyor i la medita de nit i de dia. Serà com un arbre arrelat entre recs d’aigua, que dóna fruit quan n’és el temps i el seu fullatge mai no s’emmusteeix: tot el que emprengui anirà per bé. No pas així els dolents, no pas així; seran com la palla que el vent dispersa. Els dolents no podran reeixir en el judici, ni els pecadors en la congregació dels justos, perquè el Senyor vetlla el camí dels justos, però el dels impius duu a la perdició.» SALMS 1:1-6 BECElla és ara a la congregació dels justos; és a la presència del seu Senyor. El Senyor ha conegut el camí de la meva àvia, no perquè ella fos perfecta, sinó perquè ella va rebre la justícia de Crist en rebre el regal de salvació de Crist a la creu.Com a arbre plantat al costat de les aigües, tenia les arrels ben arrelades, de manera que els corrents no podien arrencar aquelles veritats de la Paraula.I, per tant, Déu ha donat fruit i ho continuarà donant, en el seu temps. Per això encara que ja ha mort, la seva fulla no cau; per això ha prosperat, no en què tot li ha sortit a la perfecció, sinó que la seva fi ha estat la casa eterna amb el seu Salvador, el Messies.Els dolents vénen i van, però els qui estimen Jehovà perduren a l'eternitat.Per això estic confiada; per això estic tranquil·la, perquè conec aquell en qui la meva àvia ha confiat la seva ànima; i sé que les seves promeses són fidels i són eternes.Amb goig m'endinso al llibre dels salms, perquè en llegir-los recordaré les vegades que els llegíem per a la meva àvia i ella els recitava amb nosaltres.A la llei de Jehovà hi havia la seva delícia, i a la seva llei ha meditat, de dia i de nit. Benaurada sigui, benaurada és. Beneït sigui el nom del Senyor, des de sempre i per sempre.

Quan Pau escriu la segona carta a l'església de Corint, veiem que Timoteu, el jove predicador, era amb ell. Es creu que aquesta segona carta va ser escrita des de Macedònia durant el tercer viatge missioner de l'apòstol. Titus va portar la carta a l'església a Corint i després va tornar amb bones notícies del bon esperit que havia trobat a l'església (7:5-16).En aquesta carta, Pau dedica diversos capítols a la defensa del seu ministeri d'apostolat, explicant com Déu el va cridar perquè compartís el missatge de l'evangeli a jueus i gentils. Això ho llegim en 2 Corintis 4:5, on diu: “Perquè no ens prediquem a nosaltres mateixos, sinó que presentem Crist Jesús com a Senyor, i a nosaltres mateixos com a servents vostres per Jesús.”2 CORINTIS 4:5*.Pau declara que encara que hi ha moments difícils a la vida del cristià, per la gràcia de Déu, podem romandre ferms, confiant en l'esperança que vindrà. Pau fins i tot comparteix la seva pròpia experiència personal, com ell patia amb alguna cosa que Déu havia permès a la seva vida, i com va poder glorificar Déu fins i tot a través d'aquest fibló, com ell mateix l’anomena.Als capítols 8 i 9, Pau anima els cristians de Corint a ajudar els de Jerusalem que estaven passant dificultat, perquè si Crist va donar fins a la seva pròpia vida per nosaltres, nosaltres podem almenys donar del que tenim per atendre les necessitats especials d’altres.Pau demana a la darrera part de la carta que cadascú s'examini a si mateix, per comprovar que en veritat estem en la fe.Veurem amb una mica més de detall alguns dels temes que ens presenta aquesta carta, però per ara, t'animo a prendre una estoneta per llegir els 13 capítols desitjant que Déu et parli a través de la Seva Paraula.Finalitzo aquesta reflexió amb el darrer verset de la carta, desitjant que “La gràcia del Senyor Jesucrist, l’amor de Déu i la comunió de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres.”2 CORINTIS 13:13*.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

L'apòstol Pau finalitza la seva primera carta als Corintis lligant els temes que ha tractat, animant els creients a buscar el suport dels que hi són per ajudar-los. Entre aquests, trobem Timoteu, un jove predicador, Estèfanes, Fortunat i Acaic. D'aquests tres darrers, Pau diu: “i han dissipat la meva preocupació i la vostra. Les persones així mereixen tot elogi.”1 CORINTIS 16:18*.Aquests, igual que Pau, hi eren per ajudar-los a comprendre el missatge de l'evangeli i créixer en ensenyament i doctrina. Pau tanca la carta amb l'exhortació dels versets 13 i 14: “Vetlleu, estigueu ferms en la fe, tingueu valor i sigueu forts. Que totes les vostres coses siguin fetes amb amor.”1 CORINTIS 16:13-14*.Des del començament de la seva carta, Pau els havia parlat de la paraula de la creu, la qual va dir l’apòstol, “De fet, el llenguatge de la creu és una bogeria per als qui es perden, però per a nosaltres, que som salvats, és poder de Déu.”1 CORINTIS 1:18*“Atès que en la saviesa de Déu, el món no ha conegut Déu per la saviesa, Déu ha volgut salvar els creients per la bogeria de la predicació.”1 CORINTIS 1:21*diu l’apòstol.És increïble com un mateix missatge pot resultar ofensiu (o de bogeria) per a uns, més per als que el reben, esdevenir una font de poder.I és que el poder de l'evangeli no resideix en aquells que l'hem rebut, sinó el qui l'ha donat. Perquè Déu no tria cap de nosaltres segons les nostres capacitats, sinó que som salvats per la nostra fe en l'obra de Crist. I ens diu el text al  verset 29 que això ho fa per “a fi que cap mortal no pugui gloriar-se davant Déu. perquè, tal com diu l’Escriptura: “Si algú s’enorgulleix, que s’enorgulleixi en el Senyor.”1 CORINTIS 1:29, 31*.Aquest missatge és el que la Bíblia proclama de principi a fi. Hem vist que Pau en parla com un misteri, perquè és increïble que un Déu Sant i Just hagi ideat la manera de proveir una salvació tan gran i immerescuda a nosaltres els humans, els quals ho hem rebutjat des del principi. Al capítol 2 ens diu: “Parlem d’una misteriosa saviesa de Déu, que era amagada, la que Déu tenia destinada des d’abans dels segles per a la nostra glòria. Aquella que cap dels dirigents d’aquest món no ha conegut, ja que, si l’haguessin coneguda, no haurien crucificat el Senyor de la glòria. Però, tal com diu l’Escriptura: “Coses que l’ull no ha vist mai, ni l’orella no ha sentit, ni cap home s’ha pogut imaginar mai; així són les coses que Déu ha preparat per als qui l’estimen.”1 CORINTIS 2:7-9*.Quin missatge pot ser més fascinant que aquest? Déu diu: Si haguessin entès el missatge de l'evangeli, no haurien crucificat el Crist, però aquest havia de morir perquè nosaltres poguéssim gaudir de la salvació. Així que aquest fascinant misteri, inimaginable per a la ment humana, ha estat preparat des d'abans de la fundació del món.I Déu ens ho ha revelat a nosaltres per l'Esperit (continua Pau); “l’Esperit ho sondeja tot, fins les profunditats de Déu. Perquè, ¿qui d’entre els humans coneix les coses de l’home, sinó l’esperit de l’home que hi ha dintre d’ell? Així, tampoc ningú no coneix les coses de Déu, sinó l’Esperit de Déu. I nosaltres no hem rebut l’esperit del món, sinó l’Esperit que ve de Déu, per tal que coneguem els dons que Déu graciosament ens ha concedit.”1 CORINTIS 2:10-12*.Ets capaç d'apreciar el sacrifici de Crist a la creu? Entens allò que la seva mort i resurrecció impliquen? Si heu arribat a comprendre això, és gràcies a l'Esperit Sant de Déu. La vida espiritual només és possible gràcies a l'obra de l'Esperit Sant en el nostre ésser, i per això hem d'estar agraïts.Aquesta saviesa que ve de dalt ens permet apropiar-nos del missatge de l'evangeli i compartir-lo amb els altres. Per a aquells que rebent el missatge no atenen la crida de l'Esperit de Déu, com diu l'apòstol, el missatge els resultarà bogeria. Pau ho posa en aquestes paraules al verset 14: “L’home natural no admet les coses de l’Esperit de Déu, perquè li semblen absurdes i no les pot comprendre, perquè s’han de comprendre espiritualment. En canvi, el qui és espiritual pot jutjar-ho tot, mentre que a ell ningú no el pot jutjar. Endemés, ¿qui ha conegut la mentalitat del Senyor, perquè pugui donar-li lliçons? Però nosaltres tenim la mentalitat de Crist.”1 CORINTIS 2:14-16*.La saviesa que Déu dona ens permet veure el món com Déu el veu. Aquest és el meu objectiu aquest any; això és el que continuo demanant a Déu diàriament, perquè el més normal, el que és carnal en mi, és veure les coses des del meu propi punt de vista, o com el món les veu, perquè és el que ens ve naturalment. Diu així l'apòstol al capítol 3:18-19*: “Que ningú no s’enganyi a si mateix: si algun d’entre vosaltres es creu savi a la manera d’aquest món, que es faci ignorant per esdevenir savi de debò. Perquè la saviesa d’aquest món és fatuïtat davant de Déu, ja que diu l’Escriptura: “Ell atrapa els savis en la seva pròpia astúcia.” I en un altre lloc: “El Senyor coneix els raonaments dels savis, i sap que són fútils.”Vull ser sàvia, per a salvació primerament, rebent el missatge per l'Esperit de Déu; però vull continuar en la saviesa que és de Déu, tenint la ment de Crist, i veient cada situació com Ell la veu.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

A la conclusió de la carta als Corintis, Pau repassa l'evangeli pel qual confiem que un dia serem amb Déu. Aquest evangeli de salvació proclama que tothom qui creu en Jesucrist com a Salvador dels pecats és salvat, i passarà l'eternitat amb Déu. Aquesta esperança es basa en un fet històric molt important, la resurrecció de Crist dels morts.“En primer lloc us he ensenyat allò mateix que jo vaig rebre ( diu Pau): que el Crist va morir pels nostres pecats, d’acord amb el que diuen les Escriptures. Que fou sepultat i que ressuscità el tercer dia, d’acord amb el que diuen les Escriptures.”1 CORINTIS 15:3-4*.Les dades històriques ens confirmen que això va passar i no es pot refutar. Hi va haver una gran quantitat de testimonis oculars que van veure Jesús ressuscitat. El tercer dia el van veure els seus deixebles, i centenars el van veure abans de la seva ascensió al cel.Déu ha promès que un dia tots els humans de tot arreu i tot temps compareixeran davant del tron ​​de Déu. Aquells els noms dels quals estiguin escrits al llibre de la vida passaran a una eternitat amb Crist, i aquells que van refusar creure en Crist en aquesta vida, passaran una eternitat de desoladora separació de Déu. Això pot semblar dràstic per a alguns, però Déu dona l'oportunitat de creure i gaudir d'Ell a cada persona durant el seu temps aquí a la Terra. Alguns de Corint no creien en la resurrecció dels morts. Pau exposa clarament el problema de no creure en la resurrecció, als versets 13 al 19:“Aleshores, si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat, i si Crist no ha ressuscitat, en aquest cas, la nostra predicació és buida, i ho és també la vostra fe. A més esdevenim falsos testimonis de Déu, ja que hem testificat de part de Déu que ell va ressuscitar el Crist, el qui, de fet, no hauria ressuscitat si de veritat els morts no ressusciten. Perquè si els morts no ressusciten, tampoc Crist no ha ressuscitat; i, si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe no té cap efecte, i encara esteu en els vostres pecats. Per consegüent, també els morts en Crist són perduts. Si l’esperança que tenim en Crist se centra només en aquesta vida, som els més desventurats de tots els homes.” 1 CORINTIS 15:13-19*.Pau presenta un argument lògic que va així: si no hi ha resurrecció dels morts, Crist llavors no va ressuscitar. Si Crist no va ressuscitar, la nostra fe llavors no té sentit, i estem encara en els nostres pecats i condemnació perquè la nostra fe estaria basada en una mentida. Si fos així, llavors tots haurien de sentir pena de nosaltres. Entens aquest  raonament? Tot i això, aquest raonament no és real, perquè els fets són diferents. Crist va ressuscitar, i en tenim evidència. La segona part del capítol Pau exposa el següent argument oposat:Crist va ressuscitar, i Ell va ser el primer dels que ressuscitarem. Així com Adam va morir i després tots tenim una cita amb la mort, com Crist va ressuscitar, tenim una cita per a la resurrecció.“Cadascú, però, al seu torn: Crist com a primícia, després els qui són de Crist, el dia de la seva vinguda.”1 CORINTIS 15:23*. Aixó és el que passarà a la vinguda de Crist“Tot seguit vindrà la fi, quan ell haurà lliurat el Regne a Déu, el Pare, i haurà destruït tota mena de sobirania, autoritat i poder. Perquè caldrà que ell regeixi fins que tots els enemics siguin posats sota els seus peus. El darrer enemic a ser destruït serà la mort,” 1 CORINTIS 15:24-26*.Aquesta és la gran esperança del creient. Així com Crist va ressuscitar, ressuscitarem per a glòria quan el Senyor vingui. I quan això hagi passat, arribarà la fi del que ara es coneix i el començament d'una gloriosa eternitat per a aquells que hem confiat en Ell. I aleshores ja no hi haurà més mort, perquè el darrer enemic de Déu en ser destruït serà la mateixa mort. En un món on veiem la mort com una cosa trista i final, ens queda aquest consol. Per a aquells que viuen confiant en Crist, la mort és el pas a la glòria eterna amb Déu. A la darrera resurrecció, tots els que hi han confiat estrenaran un cos nou per gaudir durant tota una eternitat la presència del Salvador. Aquest cos no patirà cap malaltia, no s'envellirà, no agafarà pes ni caldrà suar per mantenir-lo en forma. Aquest cos que Pau anomena espiritual estarà lliure de corrupció. Estem segurs d'això:“En un instant, en un batre d’ulls, quan toqui la trompeta final; perquè sonarà la trompeta i els morts ressuscitaran incorruptibles, i nosaltres serem transformats. Perquè és necessari que aquest cos corruptible es revesteixi d’incorruptibilitat, i que aquest cos mortal es revesteixi d’immortalitat. I quan aquest cos corruptible s’hagi revestit d’incorruptibilitat i aquest cos mortal s’hagi revestit d’immortalitat, aleshores es complirà la paraula escrita: “La victòria s’ha engolit la mort. On és, oh mort, la teva victòria? On és, oh mort, el teu fibló?”1 CORINTIS 15:52-55*. La victòria final serà de Crist: “donem gràcies a Déu, que ens dóna la victòria per mitjà de nostre Senyor Jesucrist.”1 CORINTIS 15:57*.Beneïda esperança de glòria, en què podem basar tota la nostra confiança en Jesús. Viure aquesta vida per a Ell no és ni serà en va. És una esperança que ens portarà fins a la nostra salvació eterna.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

“Per ara subsisteixen aquestes tres coses: la fe, l’esperança i l’amor; però la més gran és l’amor.” 1 CORINTIS 13:13*.“Sigueu perseverants en l’amor, però aspireu als dons espirituals, sobretot el de profecia.” 1 CORINTIS 14:1 *.Així s'entrellacen els capítols 13 i 14 de la primera carta als Corintis, marcant allò que hauria de definir cada congregació a l'església de Crist. Amb una base comuna del gran amor que Déu ja ha donat a cadascun dels seus fills, i apreciant cada do espiritual, el do que Pau voldria promoure aquí és el de la profecia. El do de profecia es refereix a la capacitat de prendre allò que Déu ha donat a la Seva Paraula i comunicar el missatge de Déu als oients.Hi havia un altre do que Déu havia donat a Pentecosta i que es mantenia en els temps dels apòstols que cridava l'atenció de molts; el do de parlar llengües que no havien estudiat. Quan això va passar per primera vegada durant el lliurament de l'Esperit Sant, veiem que les llengües de què tracta el text són idiomes reals, parlats a diferents parts del món. Els oients van testificar haver sentit la Paraula en el seu propi idioma de la boca d'estrangers. Molts procuraven aquest do de llengües, i alguns parlaven a la congregació en llengües que altres no entenien; recordem que a Corint hi havia persones de moltes nacionalitats. En aquests casos, encara que la Paraula de Déu fos compartida, no tenia cap profit, com diu Pau en aquest text, perquè allò que un altre no entén no pot edificar.Diu en el verset 2 “Perquè qui parlar en llengües no parla als homes, sinó a Déu, ja qui ningú no l’entén, puix que les coses misterioses que diu les diu en esperit.” 1 CORINTIS 14:2*. I als versets 21 i 22 explica el propòsit de les llengües i el de la predicació: “A la Llei hi llegim: “Amb altres llengües i amb llavis d’estrangers parlaré a aquest poble, i ni així m’escoltaran, diu el Senyor.” Per tant, les llengües són un senyal per als qui no creuen, i no va dirigit als creients; en canvi, la profecia va dirigida als creients més aviat que als no creients.” Diu Pau. 1 CORINTIS 14:21-22*.Les llengües i les sanacions miraculoses de Fets havien estat donades per autenticar l'Esperit Sant que Déu havia enviat, i en compliment del profetitzat a l'Antic Testament. Però l'església havia de ser edificada des de dins, creixent en el coneixement de Crist. I per a l'edificació de l'església calia bona doctrina. Per això, parlar idiomes o llengües no era el pla per al benefici dels altres. El missatge havia de ser comprensible per créixer en el Senyor.Al verset  4 Pau diu: “El qui parla en una llengua desconeguda s’edifica a si mateix, en canvi, el qui profetitza edifica l’església.” 1 CORINTIS 14:4*.Recordo una amiga molt estimada, que quan ens ajuntàvem a pregar, demanava si ho podia fer en un idioma de Guinea Equatorial, la seva terra natal. Per a ella, parlar amb Déu en castellà resultava estrany, i es comunicava millor amb Déu en el seu prop idioma. Però per descomptat, jo no podia entendre res del que deia a menys que ella ho traduís després.Per tractar sobre la importància d'entendre el missatge, Pau utilitza un llenguatge musical: “I si la trompeta dóna un toc confús, qui es prepararà per al combat? Doncs, igualment vosaltres, si per mitjà del llenguatge arcà no doneu paraula ben entenedora, com es podrà entendre el que dieu? Serà com si parléssiu al vent. Tan gran varietat de llenguatges com hi ha al món, per exemple, i no n’hi ha cap que no tingui el seu sentit. Si jo, doncs, no conec el sentit que té el llenguatge, seré com un estranger per al meu interlocutor, i ell serà com un estranger per a mi.”1 CORINTIS 14:8-11*.Si hem de créixer en coneixement, el més important és rebre el missatge de la Paraula en un idioma que coneixem i de manera que comuniqui el significat.Hi ha profit al missatge de la predicació. Però si només sentim soroll i no s'entén el missatge, poc s'entendrà el que dieu. “Tan gran varietat de llenguatges com hi ha al món, diu la paraula, i no n’hi ha cap que no tingui el seu sentit.” No siguem insensats, perquè si parlem en llengua desconeguda, quin profit serà per a mi aquella llengua.Pau els diu  “Suposem, germans, que quan jo us visito us parlés en llengües: de què us serviria, si no us comunico cap revelació, coneixement, missatge o ensenyament?” 1 CORINTIS 14:6*.Pau presenta la conclusió de l’assumpte dient: “prefereixo més parlar cinc paraules amb el meu enteniment, que puguin instruir també els altres, que no pas deu mil paraules en una llengua desconeguda.” 1 CORINTIS 14:19*.Demanem a Déu que ens doni saviesa per discernir entre allò que és bo i el millor per a les nostres vides i que ens doni enteniment per comprendre el que Ell ha compartit amb nosaltres a la seva Paraula. Portem als altres aquest missatge de manera que el puguin entendre i els sigui d'edificació així com ho és per a nosaltres. A Ell sigui tota la glòria.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Si recordem, a la carta als creients de Roma Pau va parlar dels diferents dons espirituals que Déu ha regalat a cadascú, i com poden ser usats per a l'edificació del cos de Crist, és a dir, el conjunt de cristians a cada congregació, i a l'església de Crist repartida pel món.Un cop més, temes similars per a diferents esglésies, ja que a tot arreu i en tot temps, l'ésser humà pateix de limitacions i temptacions similars. També al capítol 12 de Corintis Pau parla de com els cristians, cadascun amb diferents dons, ens complementem els uns als altres, formant un cos en Crist. Aquí l'apòstol presenta diferents dons espirituals amb què el Senyor permet que ens edifiquem mútuament a la congregació. Pau nomena alguns en el text, i cadascú com bé diu, per a profit del cos que és l’església: “Tenim diversitat de dons, però l’Esperit és el mateix; i encara que els serveis estan repartits, el Senyor és el mateix; les funcions són variades, però és el mateix Déu qui opera totes les coses en tots nosaltres.” 1 CORINTIS 12:4-6*. Alguns dons són de coneixement, pels quals poden ajudar els altres a entendre la Paraula, altres de servei, amb els quals donen un cop de mà en les necessitats físiques de la congregació, altres de generositat, i que noten les necessitats especials per ser de benedicció de tantes formes. Els dons són diferents, els ministeris en què aquests són utilitzats són diferents, però el Déu que dona els regals amb què servim a altres és el mateix, i tots els dons són útils i profitosos.El desig de Déu és “que tots els membres tinguin igual cura els uns dels altres. Per això, quan un membre pateix, tots els membres pateixen amb ell; quan un membre és honorat, tots els membres s’alegren amb ell.” Conclou l’apòstol dient: “Vosaltres, doncs, sou el cos de Crist, i cadascú per la seva part n’és un membre.” 1 CORINTIS 12:25-27*.Així que després de donar una llista dels regals que Déu ha repartit a la seva església, Pau els obre les portes a un regal que tots hem rebut de Déu. Acaba així el verset 31: “us vull presentar un camí més excel·lent.” 1 CORINTIS 12:31*.Al famós capítol 13 sobre l'amor, Pau presenta la importància d'estimar com Déu ens ha estimat. L'apòstol diu que encara que l’home pogués parlar l'idioma dels àngels, el do de llengües no serviria per a res si no es té amor. Seria soroll, no seria més que una campana que retruny o els platerets que dringuen. “I si tingués el do de profecia i comprengués tots els misteris i tota la ciència, i si tingués tota la fe, de tal manera que pogués remoure les muntanyes, si no tinc amor, no sóc res.” 1 CORINTIS 13:2*.Fixa't; ni el do de profecia, ni el coneixement de la Paraula i ni tan sols la fe capaç de moure muntanyes arriba a ser eficaç si no ve acompanyada d'amor a Déu i al proïsme.Podries ser tan generós que repartissis tots els teus béns; tan entregat que acabessis a la foguera per les teves conviccions, però si no tens amor, diu la Paraula de Déu que de res et serveix.Tots hem conegut algú amb creences fermes, o amb un talent increïble, o amb formació que supera la de la majoria, però que no arriba a tenir un impacte positiu en aquest món perquè li falta afecte envers els altres.Déu diu que l'amor genuí és molt més valuós que qualsevol d'aquests dons. L'apòstol descriu així l'amor que Déu dona: “és sofert, és benigne.” Pau acabava de tractar el tema de l'ofensa, de com alguns ofenien sense pensar-ho, i com alguns se sentien ofesos fàcilment. I aquí afirma que l'amor no s'ofèn fàcilment per les accions dels altres (és sofert). I a l'altra banda de la moneda, és benigne, per la qual cosa procura no ofendre.“l’amor no té enveja, l’amor no és pretensiós ni orgullós; no és insolent ni egoista; no s’irrita ni és venjatiu; no s’alegra de la injustícia, sinó que es complau en la veritat;” 1 CORINTIS 13:4-6*. L'apòstol s'està referint a actituds derivades de l'orgull, que ens fan envejar els altres, desitjar allò que altres tenen, intentar pujar-nos a nosaltres mateixos per sobre de qualsevol, i a qualsevol preu, i permet la injustícia en lloc de desitjar la veritat. L'amor cerca el bé del proïsme i s'alegra de l'èxit dels altres.Torna a emfatitzar la paciència i la humilitat de l'amor dient: “tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.” 1 CORINTIS 13:7*.Per si no ha quedat clar, ens recorda que l'amor és sofert i benintencionat. Per això és crucial per a l’èxit interpersonal.Quan tractem les diferències personals mitjançant el filtre de l'amor, és molt més fàcil entendre i ser entesos correctament.Els de Corint havien preguntat sobre temes que causaven discussió i divisió. Alguns creien que la dona havia de portar vel a l'església, d'altres no; alguns creien que els que predicaven la Paraula no havien de rebre remuneració, altres que sí. Alguns tenien problemes amb la carn que havia estat prèviament sacrificada als ídols, d'altres no, i així, les diferències d'opinions estaven minant l'eficàcia del cos de Crist a la ciutat. Pau, a la conclusió de la carta, recorda que quan hi ha amor genuí, les diferències es poden superar.El capítol conclou mostrant la supremacia de l'amor, presentant-lo com el regal més gran que Déu ens ha donat. “L’amor mai no decau; però les profecies s’acabaran i les llengües cessaran, i la ciència finirà. Perquè el nostre coneixement és imperfecte i la profecia és incompleta, però, quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és incomplet.” 1 CORINTIS 13:8-10*.Pau acaba el capítol de l'amor tot recordant-nos que encara que els dons terrenals s'acabaran al nostre pas a l'eternitat, l'amor perdura.“Ara hi veiem confusament, com per mitjà d’un mirall, però llavors hi veurem cara a cara. Ara conec parcialment, però llavors arribaré a conèixer d’igual manera com sóc conegut. Per ara subsisteixen aquestes tres coses: la fe, l’esperança i l’amor; però la més gran és l’amor.” 1 CORINTIS 13:12-13** BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Podríem dir que aquesta és una invitació atrevida. Quan diem a un altre que ens imiti, se suposa que la nostra conducta és no només acceptable, sinó admirable. Quan aprens un idioma, intentes imitar algú que tingui bon domini de l'idioma. Si estàs aprenent un esport, vols imitar-ne un que el jugui bé.Pau diu al capítol 4:16* “Us prego, doncs, que sigueu imitadors meus.” i a l’11:1*  “Sigueu imitadors meus, com jo ho sóc de Crist.” Pau era una persona fiable per imitar, perquè ell mateix imitava el Mestre. Quan nosaltres imitem Déu, altres ens poden imitar amb confiança. Pau repeteix aquest imperatiu en altres cartes. Ho diu als Tessalonicencs, als Filipencs, i als Efesis directament els demana que imitin Déu.Qualsevol de nosaltres que visquem imitant Déu podríem dir als altres igual que Pau que ens imitin a nosaltres.Alguna vegada has estat perdut en una ciutat, i baixant la finestreta has demanat direcció al cotxe del costat. La manera més segura d'arribar-hi és quan aquesta persona sap on vas i et diu: “Segueix-me”. De la mateixa manera, si nosaltres sabem allò que Déu desitja i ho estem fent, els que ens segueixin arribaran a port amb nosaltres.Què havien d'imitar? Per veure-ho hem de llegir el final del capítol 10: “Feu com jo, que procuro de complaure’ls tots en tot, no cercant el meu propi bé, sinó el bé de tots, perquè se salvin.” 1 Corintis 10:33 BCI.Amb això no volia dir que intentava agradar a tothom, una fita impossible d'assolir, i no allò que Déu demana de nosaltres. Més aviat els estava dient que havien de glorificar Déu amb les seves vides, intentant no ser d'entrebanc a ningú,Pau, al capítol 10 els havia advertit contra la idolatria. Curiosament, l'exemple que dona al poble ens pot sorprendre, perquè no els recrimina aquí que adoressin altres déus, cosa que el Senyor condemna, sinó que els acusa de rendir culte a un mateix. Diu el verset 7: “I no sigueu idòlatres, com alguns d’ells ho van ser, tal com diu l’Escriptura: El poble es va asseure a menjar i beure, i acabat s’aixecaren per divertir-se.”Podríem pensar, què hi ha de dolent? No hi ha res de dolent en el sol fet de menjar o beure, o jugar, però el text denunciava que alguns vivien per a ells mateixos, posicionant-se ells com el centre del seu univers, i donant-se culte a ells mateixos. En lloc de viure per agradar a Déu, vivien per agradar-se a si mateixos.Pau mostrava amb la seva vida una cosa molt diferent, procurant el bé dels altres i desitjant per a ells la salvació de l'ànima.Així hem de viure, conscients que encara desitjant fer el que és correcte, el que és natural per a nosaltres és la idolatria, i fàcilment ens queixem i temptem Déu amb el nostre egoisme. “Així, doncs, qui pensi que està ferm, que miri de no caure.”Així, anima l'apòstol a estar alerta si no volem caure. Però el més bonic és que les situacions que se'ns presenten les podem enfrontar amb èxit si seguim l'exemple de Crist, el mestre suprem. Aquest ens diu:“No ha caigut damunt vostre cap temptació sobrehumana: Déu és lleial, i no permetrà que sigueu provats més enllà del que podeu suportar; al contrari, amb la prova us donarà també mitjans per a poder-la superar.”1 CORINTIS 10:13*.Fins i tot Jesús va ser temptat, i va resistir fent bon ús de la Paraula de Déu. La sortida sempre hi és, al nostre abast. Només l'hem de prendre, confiant en qui ens l'ha proveïda. Pau resistia la temptació de mirar pel seu benestar perquè valorava més la salvació d'ànimes, i Déu li va permetre mantenir-se fidel a l'evangeli pel seu bé i el nostre.Fidel és Déu, que no ens deixarà sols a la temptació. Si el seguim, no ens perdrem; arribarem al nostre destí; si l'imitem, serem més i més com Ell és.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

A la segona part de la primera carta als Corintis, Pau tracta una sèrie de temes pels quals l'església de Corint havia preguntat. Havien preguntat sobre si era millor servir el Senyor casat o solter, o si era lícit menjar el que era sacrificat als ídols. Pau contestaria aquests temes, però abans, al capítol 6, els amonesta sobre alguna cosa que havia arribat a les orelles. Alguns de la congregació, havent tingut algun desacord amb un altre creient, havia denunciat el cas perquè un jutge decidís sobre l'assumpte. Pau considerava això com a desencertat, ja que dos cristians que estan en desacord haurien de poder arribar a un acord sense necessitat que un jutge hagi de mediar. Diu Pau en els primers dos versets: “Com és que, quan algú de vosaltres té diferències amb un altre germà, s’atreveix a fer-se jutjar pels no-creients, en lloc de recórrer a l’arbitratge dels creients? ¿No sabeu que els creients jutjaran el món? I si el món ha d’ésser judicat per vosaltres, no sereu aptes per a solucionar les qüestions banals?” 1 CORINTIS 6:1-2*.Si Déu ha anunciat que al judici final, nosaltres jutjarem la Terra amb Ell, diu Pau, com no podrem jutjar les petiteses que ens divideixen? “Tanmateix, (diu Pau) ja és prou fracàs que hi hagi plets entre vosaltres. Per què, més aviat, no deixeu que us defraudin? Però no, sou vosaltres els qui ofeneu i defraudeu, i això ho feu a germans vostres!”1 CORINTIS 6:7-8*.Té sentit que dos creients hagin d'anar a judici? L'ideal seria que entre cristians, primerament, no hi hagués plets; que com diu el text intentéssim per una banda no defraudar el germà, i quan ens sentim defraudats, suportéssim el greuge sense causar plets. Però quan aquests sorgeixin, busquem ajuda entre germans, per arribar a un acord sense haver de portar les discussions a les institucions públiques.Els aclariments de Pau sobre diversos temes es troben a diferents capítols. Els corintis havien preguntat sobre què era millor, si servir el Senyor estant casat (com ho estava Pere), o si era millor estar solter, com era el cas de Pau. Específicament sembla que la seva pregunta tractava la situació de vidus i vídues. Hi ha fins i tot bons motius per creure que Pau havia perdut la seva dona en la seva joventut abans de conèixer Crist. Pau és molt proper i sincer en la resposta, donant tant els beneficis com els inconvenients de cada situació. Expressa que seria millor si un vidu o una vídua no es tornés a casar, perquè així tindria més llibertat per servir el Senyor, sense haver de repartir el temps entre les coses de Déu i de la família, però assegura emfatitzar que això era la seva opinió personal, i que la relació íntima pertanyia exclusivament a l'àmbit matrimonial. Pau emfatitza que si un estava casat, havia de romandre amb la seva dona, i atendre la seva família fidelment. És probable que alguns, després de rebre l'evangeli, haguessin sentit el desig de sortir com Pau a compartir i ajudar els altres, però Pau volia deixar clar que els que estan casats tenen una obligació personal a la seva família, i no és correcte desatendre'ls per "fer l'obra de Déu."Un altre tema que va tractar amb ells va ser el de no ser d’ensopec als altres. Així com va haver de parlar als de Roma sobre el principi del respecte per sobre dels drets personals, Pau adverteix els corintis al capítol 8:8-9*: “És clar que la carn no és pas el que ens fa acceptables davant Déu; de fet, no tindrem res de més si en mengem, ni tindrem res de menys si no en mengem. Mireu, però, que aquest dret vostre no es torni un entrebanc per als febles.”Pau diu, que no pequem per menjar carn que algú ha sacrificat els ídols, però podríem pecar contra el nostre germà per ser desconsiderats. Seria millor abstenir-se de “menjar el que és sacrificat als ídols” per tal de respectar la consciència del qui està amb nosaltres que gaudir de les llibertats que ens permeti la nostra consciència. Per això diu l'apòstol al capítol 8:13* “Per tant, si un menjar és ocasió d’escàndol al meu germà, no tastaré carn mai més, per no esgarriar el meu germà.”El capítol 10 conclou: “Certament, quan mengeu, beveu o feu qualsevol altra cosa, feu-ho tot a lloança de Déu, però no sigueu entrebanc a jueus ni a pagans, ni a l’Església de Déu. Feu com jo, que miro de complaure tothom amb tot el que faig, no cercant el meu profit, sinó el de molts altres, a fi que se salvin.” 1 CORINTIS 10:31-33*L'apòstol tenia com a prioritat el benestar espiritual del proïsme.Durant les instruccions a l'observança de la taula del Senyor, Pau adverteix: “Si, doncs, ens examinéssim nosaltres mateixos, evitaríem el judici” 1 CORINTIS 11:31*Aquesta és una pràctica que podem fer sovint i no només els dies que planegem prendre el sant sopar del Senyor; fem-ho cada dia, tantes vegades sigui necessari. Examinem-nos, no a la llum del que altres fan o no fan, sinó a la llum de la Paraula que Déu ens ha revelat.Examinem-nos perquè no siguem jutjats. Seria millor que suportéssim l'oprobi quan es tracti de qüestions personals reconeixent que Déu ens pot lliurar si vol, o donar-nos el que necessitem durant la prova. Escollim respectar el proïsme per animar-lo en el Senyor, i demanem a Déu que ens ajudi a viure segons la seva justícia i el seu amor.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

A la segona part del capítol 6 de Corintis, Pau continua responent aquelles qüestions que els creients a Corint no semblaven tenir clares encara. Pau parla aquí de la importància de donar glòria a Déu amb els nostres cossos. Comenta el verset 12 dient “Tot m’és permès, però no tot és convenient. Tot m’és permès, però jo no em deixaré dominar per res. El menjar és per al ventre, i el ventre per al menjar, però tant l’un com l’altre han de ser extingits per Déu. I el cos no és per a la passió sexual, sinó per al Senyor, i el Senyor per al cos. I Déu, que va ressuscitar el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb el seu poder.” 1 CORINTIS 6:12-14*.Al mateix temps que som lliures en Crist i no depenem d'una obediència a lleis sobre coses com el menjar, hem de recordar que no hauríem de deixar que res terrenal prengui el domini de la nostra vida. Pau està dient que hem de recordar que les coses d'aquesta vida són passatgeres, i per tant seran destruïdes, però allò que fem amb el nostre cos té efectes duradors. El cos és per al Senyor, i el Senyor per al cos. I un dia el mateix que va aixecar el cos de nostre Senyor aixecarà el nostre amb el seu poder.“No sabeu que els vostres cossos són membres de Crist?” pregunta Pau per si no se n'han assabentat. Així que, si el meu cos és un membre de Crist, pregunta Pau:“Haig de prendre els membres a Crist per fer-los membres d’una prostituta? Ben cert que no! No sabeu que el qui s’uneix a una prostituta es fa un sol cos amb ella? Perquè l’Escriptura diu: “Seran els dos una sola carn.” En canvi, el qui s’uneix al Senyor forma un sol esperit amb ell.” 1 CORINTIS 6:15-17*.Aquest text és una mica explícit. Parla de la unió sexual, i com quan dues persones s'uneixen físicament arriben a ser-ne un. No és una cosa que cal prendre a la lleugera. El sexe no és una activitat de lleure per practicar-la amb qui vingui de gust en el moment. Déu deixa clar a la seva Paraula que Ell va dissenyar el sexe per al matrimoni. Per això quan parla de la unió matrimonial, diu “i seran una sola carn”. Això, encara que no es limita a la relació sexual, sens dubte deixa clar que el matrimoni és l’àmbit per a la culminació de la intimitat en parella.Pau va més enllà, i compara aquesta unió íntima amb la nostra unió al Senyor. "El qui s'uneix al Senyor, un esperit és amb ell" I és que aquest no és l'únic lloc a la Bíblia on la unió matrimonial és utilitzada per presentar la unió espiritual entre Crist i la seva església.Pau diu, compte a qui dones el teu cos, perquè en donar el teu cos,  ho estàs donant  tot. Així com la nostra unió a Déu ha de ser exclusiva, cal reservar la unió física més íntima per al matrimoni, i no compartir-la amb qualsevol.El fet que la unió física representi l’íntima unió espiritual existent entre Déu i el qui s'entrega a Ell és suficient argument per demanar que aquesta mantingui la seva exclusivitat, però Pau ofereix encara una altra raó en els versets següents: “Fugiu de les passions sexuals. Qualsevol altre pecat que l’home cometi es queda fora del cos, però el qui fornica peca contra el propi cos. ¿Que no sabeu que el vostre cos és temple de l’Esperit Sant, que heu rebut de Déu i habita en vosaltres, i que no sou vostres? Ja que heu estat adquirits per un cost tan alt, glorifiqueu Déu en el vostre cos.”1 CORINTIS 6:18-20*.El nostre cos no és el nostre; pertany a Déu. Si has rebut Crist a la teva vida, l'Esperit Sant de Déu habita en tu, i el teu cos és el seu temple.Ja ho havia dit Pau al capítol 3:16-17* “¿No sabeu que sou santuari de Déu, i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú destrueix el santuari de Déu, Déu el destruirà a ell; perquè el temple de Déu és sant, i aquest temple sou vosaltres.”Crist ha pagat un alt preu per tu; la seva vida. Té sentit que tot el nostre ésser, cos i ànima, portin glòria a Déu. Si al capítol 3 tractava la importància de cuidar el cos, perquè era propietat divina, ara està tractant la importància de preservar la puresa sexual per a l'àmbit que Déu ha marcat.Mostrem la nostra dedicació a Déu en com tractem el nostre cos. Podríem dir que és impossible separar el cos de la nostra ànima interior. Si no li ho donem tot, estem sent infidels. Amb això com a base, Pau continua al capítol 7 parlant del matrimoni, establert per Déu perquè sigui una unió indivisible, en què un pertany a l'altre, i cadascú tracta l'altre com a part del seu propi ésser.Recordem que Pau era solter. En el pla de Déu, ell no tindria aquesta unió amb la seva esposa, però deixa clar que aquells que no estan casats poden donar glòria a Déu a la seva solteria, dedicant el seu cos i ànima al Senyor.Aquells que Déu dirigeix ​​al matrimoni hem de romandre fidels a la nostra parella, gaudint d'una relació exclusiva, perquè aquest és el pla de Déu.Pau parla sobre el divorci en aquest text, però només per a situacions tristes, en què un home o una dona que ha pactat amor i respecte, ha trencat el pacte i no consenteixen a viure junts. Però és el desig de Déu que l'home i la dona gaudeixin de la seva relació i glorifiquin Déu al matrimoni. Que Déu ens ajudi a estimar i respectar, de manera que en la nostra unió i convivència en santedat, puguem mostrar Crist davant d'altres. Recordem que no som nostres, que som del Rei de Reis, i que Ell té un pla per a la nostra vida. En la situació en què ens trobem avui, lliurem-nos a Ell en cos i ànima i deixem que dirigeixi el nostre camí.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Com vèiem a la reflexió anterior, la ciutat de Corint no era un exemple de moralitat.Ser un cristià a Corint no era més fàcil que ser un cristià avui dia. La immoralitat era tan gran que havia calat fins a l'interior de l'església de Crist.En els primers tres versets del capítol 3, Pau els parla sincerament, de com els havia de tractar com a nadons, perquè encara no podien mastegar: Els diu: “Per tant, jo, germans, no us vaig poder parlar com a espirituals, sinó com a carnals, com a cristians infantils. Us he nodrit amb llet i no amb menjar sòlid, perquè llavors no estàveu prou capacitats; i tampoc no n’esteu ara, perquè encara sou carnals. En efecte, mentre hi ha entre vosaltres enveges i dissensions, no demostreu que sou carnals amb el comportament propi de l’home natural?” 1 CORINTIS 3:1-3*.Pau els crida l'atenció perquè sembla que no han madurat en la fe. Era normal que al principi, quan va compartir amb ells la Paraula i van creure, tinguessin la maduresa d'un nadó, necessitant ser alimentats amb llet espiritual i no amb carn. Però havent passat el temps, aquests creients encara necessitaven la llet, i no semblaven haver avançat. Mostraven senyals de carnalitat, quan havien d'anar transformant-se per l'Esperit, de glòria a glòria, arribant a ser més com Crist. La seva immaduresa i carnalitat eren evidents per la gelosia i dissensions que hi havia entre ells.A més de les dissensions i divisions, l'església de Corint també pecava d'una tolerància que no agradava a Déu. Segurament a Corint, com avui dia, la tolerància es veia com una cosa positiva, però els creients no havien de tolerar allò que Déu havia qualificat d'immoral.Hem de respectar cada ésser humà, encara que no estiguem d'acord amb les seves opinions o estils de vida, però no hem de tolerar, o acceptar, les seves accions, i encara menys apropiar-les a les nostres vides.Al capítol 5 Pau ha de tractar el tema de la immoralitat personal que igualava i sobrepassava el que practicaven al poble: “Per tot arreu se sent parlar d’un cas d’immoralitat que hi ha en la vostra comunitat, d’una tal immoralitat que no es troba ni entre els pagans; fins al punt que un fa vida amb la muller del seu pare.” 1 CORINTIS 5:1*L'església de Corint estava permetent les pràctiques immorals d'alguns a la congregació i fins i tot se sentien orgullosos de com eren de tolerants. És en aquest context que Pau pronuncia “No és pas bona aquesta suficiència vostra. ¿No sabeu que un bocí de llevat fermenta tota la pasta? Netegeu-vos del llevat del passat, per tal que sigueu una pasta nova, perquè també vosaltres sou sense llevat, atès que el Crist, la nostra pasqua, ja ha estat immolat.” 1 CORINTIS 5:6-7*.Amb aquest text els adverteix que una vida de pecat evident que es permet a la congregació pot arribar a contagiar-ne d'altres, que poden pecar excusant-se per l'exemple dels qui estan en desobediència a Déu. Una mica de llevat podia afectar tota la massa. És per això que els diu que no han de consentir el pecat, sinó confrontar-lo perquè hi hagi penediment i reconciliació. I si la persona insisteix en el seu pecat, han de separar-se del qui insisteix a viure una vida de pecat.Curiosament, quan els diu al text que no s'ajuntin amb els pecadors, no els està parlant de persones del seu barri o familiars, sinó que els diu: “En la meva carta us deia que no tinguéssiu tractes amb la gent llicenciosa; no em referia a tots els llicenciosos d’aquest món en general, ni als usurers, lladres o idòlatres, altrament us caldria sortir del món. Ara bé, jo us advertia que no tinguéssiu tractes amb ningú, tot i que tingui el tractament de germà, si és llibertí, usurer, idòlatra, difamador, embriac o lladre; amb homes d’aquesta mena no heu de compartir-hi ni la taula.” 1 CORINTIS 5:9-11*Pau deixa clar que qui jutja cadascú és Déu, però quan ens ajuntem en congregació per adorar Déu, hem d'esperar dels qui professen Déu que actuïn d'acord amb les lleis de Déu.Tot es contagia, per tant, cerca la comunió cristiana amb aquells que volen agradar a Déu. No esperis que siguin perfectes, perquè només Déu ho és. Però com a creients hem d'anar mostrant una maduresa creixent i un desig d'agradar a qui ens va donar la vida.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Les següents dues cartes que trobem al Nou Testament van dirigides als creients de Corint. Pau els va escriure amb estima i confiança, desitjant que ells poguessin, igual que els creients de Roma, viure la vida cristiana en santedat, agradant a Déu.A Fets 18 llegíem com Pau va arribar a Corint per compartir l'evangeli de Crist, i va estar treballant amb Aquila i Priscil·la fabricant tendes al mateix temps que predicava l'evangeli a la sinagoga. La llavor de l'evangeli a Corint va brollar i va créixer, de manera que Pau va escriure aquesta carta des d'Efes a l'església que era a Corint per encoratjar-los i guiar-los en la seva vida cristiana. A les referències i salutacions de la carta veiem que saluda als qui va conèixer a Corint mentre era allà, i envia salutacions d'alguns que Pau havia conegut a Corint i estaven ara amb ell a Efes, com és el cas d'Aquila, Priscil.la i un tal Sòstenes. Pau comença la carta dient que té al seu costat el “germà Sòstenes.” En diu germà perquè aquest havia arribat a creure en Crist com el seu Salvador personal, i havia arribat a formar part de la família de la fe. Sembla que quan Crisp, principal de la sinagoga de Corint s'havia convertit a l'evangeli de Jesucrist, Sòstenes va prendre el seu lloc com a principal de la sinagoga, i pel que sembla, poc temps després, Sòstenes també havia cregut en Crist. Per aquest motiu, hauria hagut de deixar el seu lloc com a principal de la sinagoga, i ara era a Efes amb Pau.Qui eren els creients a qui Pau dirigeix ​​aquesta carta? L'apòstol els saluda amb aquestes paraules precioses: “a l’església de Déu que és a Corint, als santificats en Crist Jesús, cridats a ser sants, juntament amb tots els qui en qualsevol lloc invoquen el nom de Jesucrist, Senyor d’ells i nostre. Us desitjo la gràcia i la pau de part de Déu, nostre Pare, i del Senyor Jesucrist.” 1 CORINTIS 1:2-3*.Corint era una ciutat costanera, cosmopolita, i amb molta activitat comercial. Era també coneguda pel culte a moltes divinitats, entre elles la deessa Afrodita, a la qual oferien culte per mitjà de pràctiques obscenes.La veritat és que els creients que vivien a Corint no eren gaire diferents de qualsevol creient en una ciutat de les d'ara, i Pau ho diu en aquest text, “cridats a ser sants, amb tots els que en qualsevol lloc invoquen el nom de Crist.” No era fàcil brillar en un lloc de foscor moral; tanmateix, la llum a la foscor pot ser fins i tot més evident que a la penombra o que a la llum del dia.Pau havia anat a Corint a compartir la Paraula de Déu. Diu en els primers versets del capítol 2: “Jo, germans, quan vaig venir a vosaltres a anunciar-vos el testimoniatge de Déu, no vaig venir amb llenguatge de superioritat o de saviesa. Em vaig proposar no saber altra cosa entre vosaltres sinó Jesucrist, i aquest, crucificat.”1 CORINTIS 2:1-2*.Pau no va arribar a Corint com a guerrer ni com a erudit, sinó que va venir a ells compartint el missatge de l'evangeli: Crist va ser crucificat per salvar el món del seu pecat i va ressuscitar el tercer dia segellant la victòria sobre la mort. Ell va compartir la Paraula, i va deixar que Déu actués a través del seu Esperit. Aquest és el que ens mostra la veritat, ensenyant-nos el caràcter de Déu. Aquells que hem convidat l'Esperit Sant a habitar en les nostres vides, com diu el verset 16 “tenim la ment de Crist”.Com ja vam veure a Romans, quan veiem el món com Déu el veu, i veiem el proïsme com Déu el veu, les discussions sobren. Pau tracta en aquesta carta amb els que discutien amb altres sobre la base de la persona que els havia predicat l'evangeli i de qui seguien. Alguns s'identificaven amb Pau, altres amb Apol·los, i altres amb Cefes, que és Pere. Però havien de fixar els seus ulls a l'autor de la salvació i no a qui portava el missatge. Veiem al capítol 4 que Pau i Apol·los havien parlat d'aquest problema, entenent tots dos que d’ells no provenia la salvació, sinó que tota honra i glòria ha d'anar a Crist. Al capítol 3:6-7* diu:“Jo vaig plantar, Apol·ló va regar, però Déu ha donat la creixença. Per tant, no compten ni el qui planta ni el qui rega, sinó Déu, que fa créixer.” I al 1:13* pregunta: “¿És que el Crist està repartit? ¿Tal volta fou crucificat Pau per vosaltres? ¿O fóreu batejats en el nom de Pau?” Pau deixa clar que el fonament de la fe és Crist. I al verset 9 afirma: “Déu és fidel, per ell heu estat cridats a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist, el nostre Senyor.” 1 CORINTIS 1:9*.Pau s'identifica al capítol 4 com a servidor de Crist, i cadascú que porta la Paraula a altres som servidors de Crist, simplement administradors, i els administradors, afirma l'apòstol, s'han de mantenir fidels, perquè Crist ve, “i manifestarà les intencions de cada cor,” com llegim al verset 5.Si ets un creient en un entorn de penombra o de plena foscor, demana-li a Déu que la llum de l'evangeli brilli a través teu, perquè altres vegin Crist.Cal que ens examinem a nosaltres mateixos, per assegurar-nos que som fidels administradors de la gràcia de Déu. Potser ens hem de preguntar: Visc la meva vida per a Déu, o estic seguint una persona, una associació, o una religió? Hem d'estar agraïts per aquells que ens han presentat Crist i ens ensenyen el camí de Déu. Gràcies a Déu per administradors fidels que pateixen perquè altres coneguin Crist. Però no ens hem de despistar; Crist és qui dona la salvació, i no una afiliació a qualsevol entitat humana. L'evangeli és la veritat de Déu per a salvació a tothom que creu, i aquesta salvació no la pot donar ni Pau, ni Apol·lo, ni Pere, ni cap altre. Només Crist salva.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

La carta als Romans comparteix un missatge pràctic per als creients de Roma i molt actual per als creients del nostre dia. Començant per mostrar-nos la cara més lletja de l'ésser humà, ens mostra també la bella faç del nostre Senyor, Creador, Sustentador i Salvador. La redempció de Déu s'ha fet possible tant per als jueus com per als gentils, de manera que qualsevol persona a qualsevol lloc del món i en qualsevol època històrica pot rebre el regal preciós de salvació. I amb la salvació no s'acaba tot; al contrari, amb la salvació comença una vida en companyia de l'Esperit Sant de Déu, el qual ens defensa, ens guia i ens encoratja a viure una vida aquí a la Terra que realment val la pena, mentre esperem amb paciència la vida eterna que ens espera en Crist. Tot això ens ha de portar esperança i goig.L'apòstol, conscient que la nostra naturalesa humana ens continua donant problemes fins i tot després de conèixer Crist, tracta temes que poden fer que sigui difícil viure segons Déu ha establert. Personalment, batallem internament amb els nostres desitjos i les nostres limitacions. Encara que siguem creients, patim els mateixos problemes que la resta de la humanitat, vivint en un món espatllat pel pecat, que gemega i espera la redempció final. En el que és interpersonal, trobem sentiments d'orgull, renyines, i males intencions fins i tot entre els que tenim la determinació de viure dignes de nostre Senyor. Però tot això no enxampa el nostre Senyor per sorpresa. I per tant Pau ens recorda amb les paraules que va enviar als de Roma, que tot el que està escrit a la Paraula de Déu se'ns ha donat perquè puguem viure en esperança. (Romans 15:4-6)I com conservem aquesta esperança? Pau continua dient: “Que el Déu de la constància i el consol us concedeixin la mútua harmonia, segons l’exemple de Crist Jesús, a fi que, unànimement, a una sola veu, glorifiqueu el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist.” ROMANS 15:5-6*La vida cristiana no està dissenyada per viure-la sols, en aïllament. Déu ens ha donat un mateix Esperit, i vol que el glorifiquem junts, a una veu. Això només s'aconsegueix quan cada creient glorifica Déu a la seva vida i està disposat a conviure amb altres en la mateixa fe en Crist Jesús.Pau va dedicar la seva vida a compartir l'evangeli d'esperança amb aquells que no l'havien sentit, però també el veiem animant aquells que ja l'havien rebut perquè poguessin créixer en esperança. Aquesta convivència no només es podia apreciar en l'àmbit espiritual o emocional sinó també en el físic. Al verset 27 elogia els gentils que estaven ajudant econòmicament els jueus de Jerusalem que patien necessitat, perquè així com els gentils havien estat fets participants dels seus béns espirituals, aquests també sentien l'obligació de ministrar-los dels materials” (variació pròpia) . Els dona també instruccions sobre com protegir-se de falses doctrines, i d'aquells que utilitzarien l'evangeli per aprofitar-se'n. Això ho veiem als versets 17-20. I tot això amb els ulls posats a l'esperança que tenim en Crist, que un dia el mal serà denunciat i condemnat, i el bé prevaldrà. És amb aquesta veritat en ment que Pau pot deixar-los aquesta preciosa promesa al verset 20: “I el Déu de la pau aixafarà Satanàs sota els vostres peus ben aviat. Que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb vosaltres.” ROMANS 16:20*És en aquesta esperança real i segura que l'apòstol expressa el seu desig per als creients de Roma i per a cadascun de nosaltres: “Que el Déu de l’esperança us ompli completament de joia i pau en l’exercici de la vostra fe, per tal que amb la força de l’Esperit Sant desbordeu d’esperança”.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Romans 14 parla de com podem mostrar amor i respecte al proïsme en qüestions quotidianes. L'apòstol presenta aquí les dificultats que sorgeixen quan fins i tot entre cristians hi ha diferència d'opinions sobre certs temes. A la Roma de l'època, es feien rituals i sacrificaven animals a déus. La carn d'aquests animals es venia al mercat, i per les seves característiques era carn de bona qualitat. Hi havia cristians que no tenien cap problema a comprar i menjar aquesta carn, ja que per a ells era tan sols bona carn. Tot i això, altres creients no podien acceptar el fet que aquesta carn hagués estat sacrificada a ídols, i ells no només no la consumien, sinó que veien malament que altres la consumissin. Pau presenta una altra situació per la qual hi havia divisió; els jueus celebraven dies tradicionalment solemnes per a la seva religió, però els creients gentils que vivien a Roma no celebraven les festes jueves, i molts, com diu el text, consideraven que tots els dies eren iguals. Alguns jueus els jutjaven per això i els pressionaven perquè observessin aquestes festes.Així que veiem que el problema és que alguns pensaven que els que no actuaven com ells eren molt dogmàtics i altres jutjaven els que no respectaven les seves tradicions, considerant-los liberals. Pau es dirigeix ​​a tots dos extrems per mostrar-los com ha de funcionar l'amor i el respecte bíblic en situacions com aquestes.És important que notem que aquestes qüestions eren extrabíbliques; és a dir, la Paraula de Déu no especificava el que havien de fer en aquestes situacions. Per exemple,  aquells que menjaven la carn no estaven participant en l'adoració o ofrena a déus, cosa que hauria estat desobediència directa al mandat de Déu d'adorar només Déu. Tampoc no es discutien diferències d'opinió sobre si es podia robar o no, si cal mentir o si està permès desobeir de qualsevol manera Déu. No hi ha lloc per a la nostra opinió quan Déu ha donat un manament. Aquestes qüestions estaven tractant diferències de preferències.M'agrada com contesta Pau a banda i banda, deixant clar que Déu és el que ha de jutjar, i no nosaltres als servents de Déu.Diu a  Romans 14:4-5*: “Qui ets tu per jutjar el criat d’altre? Que segueixi ferm o que s’enfonsi, és cosa del seu amo. Tanmateix, es mantindrà ferm, que el Senyor té la força que cal per a sostenir-lo.”Déu està deixant clar que cadascú de nosaltres hem de donar comptes a Déu, nostre Senyor. Així que qui és un altre per jutjar el servent del Senyor? Quan jutges un altre per una qüestió o altra que Déu no ha manat o prohibit, estàs jutjant “el criat d'un altre” diu el text; o sigui, estàs jutjant com aquest servent serveix el seu Senyor, Déu mateix. Si cau, diu, el seu Senyor se n'encarregarà, però ens diu el text que no caurà, sinó que es mantindrà ferm perquè “el Senyor té la força que cal per a sostenir-lo.”Així que no donem gaires voltes a temes de preferències. Com diu el verset 5, “Uns diferencien l’un dia de l’altre, uns altres els consideren tots iguals. Que cadascú mantingui el seu parer personal.” Demanem a Déu que la nostra ment estigui totalment sincronitzada amb la seva, perquè servim a aquell a qui devem tota honra i obediència.Si veus algun germà que peca, ajuda'l, comunicant el que Déu ha dictat a Sa Paraula. Però si el que et molesta és un tema personal, no menyspreïs el teu germà pels seus principis personals; porta el cas davant el Senyor teu i seu en amor, i viu tu per a Déu, perquè Crist va morir per tu i per ell, i tots dos haureu de donar comptes davant Déu, ens diu el text.Jutges algú perquè fa coses que tu no faries? Menysprees algú perquè li molesten coses que tu creus que no tenen importància?Pau acaba el capítol prescrivint una solució per a aquestes situacions en què regna el respecte i l'amor al proïsme. Diu al verset 15: “Ara bé, si pel que tu menges fereixes el teu germà, ja no actues amb l’amor degut. No permetis que una cosa com el teu menjar arruïni aquell pel qual Crist va morir. Que el regne de Déu no ha de consistir en menjars i begudes, sinó en honradesa, pau i joia en l’Esperit Sant”Recordem allò que és important; si podem evitar ofendre un germà, estarem mostrant amor, i si podem aprendre a no ofendre'ns fàcilment, estarem respectant i estimant el proïsme.“Així que, seguim allò que contribueix a la pau i a la mútua edificació” diu el verset 19. Fent això, estarem agradant a Déu i creixent en gràcia amb el nostre proïsme.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

La primera part del capítol 13 de Romans ens recordava el nostre deure davant de les autoritats de ser ciutadans responsables.Déu ens demana que respectem aquells a qui devem respecte, però la pregunta que pot sorgir és… a qui devem respecte? En primer lloc, hem vist que hi ha persones a qui hem de respectar per la seva posició, encara que no sigui pel seu caràcter. A través de les Escriptures trobem molts personatges que jutjant segons les seves accions i actituds, diríem que no mereixien el respecte que van rebre. David respectava Saül, encara que aquest era un insensat i procurava matar-lo. Josep respectava la dona de Potifar per ser qui era, encara que aquesta procurava seduir-lo per ficar-se al llit amb ell. Potser ens venen al cap molts més casos de persones que pensaríem que no mereixerien honra i respecte. Llegim de reis que mataven nens innocents, governants que maltractaven els seus súbdits, homes que col·leccionaven dones per a si, i dones que aprofitaven els seus encants per manipular.Cal notar que el respecte i l'honor no són sinònims de l'obediència cega. David respectava Saül per ser el seu rei, al punt de no matar-lo quan va tenir l'oportunitat, però no es va quedar al seu costat per deixar que aquest el matés a ell, sinó que se'n va anar lluny de la seva presència. Ens diu el text que Josep es va oposar a les proposicions de la dona de Potifar, encara que això li va costar la presó. Joan el Baptista va denunciar el pecat del rei Herodes, perdent la seva llibertat i més tard la seva vida, i Daniel va continuar pregant a Déu malgrat la prohibició que així es fes, perquè havia d'obeir Déu abans que els homes. Però podem dir que aquests van mantenir una actitud de respecte per les seves autoritats.Al capítol 13 de Romans se'ns demana que mostrem aquest respecte i amor no només als que estan en posicions d'autoritat, sinó també al nostre proïsme, als que tenim al voltant. Segur que et venen al cap persones difícils de respectar, amb les que has de conviure, amb les que tractes diàriament per un motiu o un altre, i es fa difícil, si no impossible, de respectar pel seu tracte  amb tu o amb els altres.Els darrers versets del capítol ens demanen estimar el proïsme, i resumeix que la llei de Déu es pot dividir en l'amor a Déu, i l'amor al proïsme: “De fet, allò de “no adulteraràs, no mataràs, no robaràs, no envejaràs”, i qualsevol altre manament, queda resumit en aquesta sentència: “Estimaràs el proïsme com a tu mateix.” ROMANS 13:9*Però estimar o respectar el proïsme no sempre és fàcil. És natural donar respecte i amor a aquells que als nostres ulls l’han guanyat, i denegar-ho als que no s’ho mereixen segons el nostre judici.Com mostrem respecte (o amor) cap a persones que no s'ho mereixen? Potser trobem una resposta en les darreres paraules del verset 9: “Estimaràs el teu proïsme, com a tu mateix”Nosaltres volem que ens estimin i ens respectin com a persones, però si som honestos, admetrem que no sempre actuem de manera que mereixi amor i respecte. Avaluem-nos: quan els del nostre voltant ens miren objectivament, considerarien que la nostra vida és digna de respecte, que som fàcils d'estimar? o és possible que de vegades actuem de manera que perdem el respecte dels altres? Hi ha moltes maneres de perdre el respecte, una actitud egoista o abusiva, accions irracionals o una resposta descontrolada. Eclesiastès 10:1* diu que “Una mosca morta malmet l’ungüent del perfumista; una petita insensatesa compta més que un tresor de saviesa.” Són fins i tot les coses petites les que fan malbé el caràcter d'una persona, fent difícil l'amor i el respecte.Romans 13:11-14* ens recorda que hem de conviure amb altres, incloent-hi aquells que estan en autoritat i als que tenim al nostre costat, no fent mal al proïsme, sinó complint la llei de l'amor, com diu el text, “sigueu conscients del temps que vivim, que ja és hora de desvetllar-vos, perquè ara tenim l’alliberament més a prop nostre que al moment de creure. La nit és avançada i el dia ja s’acosta. Desfem-nos, doncs, de les obres de la fosca i equipem-nos amb les armes de la llum. Comportem-nos com quan és de dia, amb decència; res d’orgies ni disbauxes; res de luxúries ni impureses; res de renyines ni enveges. Al contrari, revestiu-vos del Senyor Jesucrist, i no tingueu una atenció per a la carn que us faci satisfer les seves exigències.”Si tots actuéssim així, que fàcil seria respectar-nos i estimar-nos, oi? Però podem començar el repte actuant de manera que altres ens puguin respectar i estimar fàcilment, perquè estem mostrant Crist a les nostres vides. I als que són difícils d'estimar i respectar, els podem mostrar l'amor que una criatura creada a la imatge de Déu mereix, el mateix amor que Déu ens ha mostrat a nosaltres. Recordem que Déu ens ha atorgat valor oferint-nos la salvació; amb Crist a les nostres vides podem mirar el proïsme, fins i tot aquell que no s'ha guanyat el nostre respecte, com una ànima que té valor davant Déu. Això ens pot ajudar a pregar i demanar que Déu tingui la mateixa misericòrdia que ha tingut amb nosaltres, i li doni l'oportunitat de penedir-se i canviar. Recorda, el respecte no implica insensatesa ni pensar com ells pensen, però com veiem en David, Josep o Daniel, és mantenir-se ferm als principis de Déu sense menysprear l'ànima necessitada que tenim davant nostre.Quan Crist es manifesti, volem que ens trobi estimant i respectant els altres, veient el nostre proïsme com Déu el veu, com Déu ens veu.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Romans 13 és conegut per molts com el text que explica la responsabilitat del cristià davant les autoritats i Pau a més és força clar en tractar el tema.Les autoritats han estat establertes per Déu: Déu ha dissenyat un sistema en què tots tenim algú que exerceix autoritat sobre nosaltres. Encara aquells que es creuen que no han de respondre a ningú estan greument equivocats, ja que tenen sobre ells una autoritat més gran. Podem descansar que Déu, la màxima autoritat a l'univers, no dorm, i està atent al que està passant al nostre món.Tot i que el que trobem en aquest text es pot aplicar generalment a qualsevol autoritat, Pau aquí s'està referint específicament a dos aspectes de l'autoritat, l'àmbit de les lleis i el dels impostos. En primer lloc, tracta sobre les autoritats que estan establertes perquè es compleixin les lleis del lloc, com ara les forces de seguretat o els jutges. Quan ens oposem als agents que tenen la tasca de l'ordre i castigar la desobediència, el text diu que “rebran el càstig que es mereixen.” Fem bé de veure els agents de seguretat pública com a guardians del bé, que hi són per protegir-nos del mal i proveir benestar. El verset 3 esmenta els magistrats, els alts comandaments, aquells que estableixen les lleis i decideixen qui rep lloança i qui rep el càstig. L'apòstol Pau afirma que aquells que fan el que és correcte no han de témer les autoritats, però sí que han de témer aquells que fan el mal; per tant “Porta’t bé i tindràs la seva aprovació”, conclou el verset.L'altre aspecte que Pau tracta és el dels impostos. El verset 5 diu que hem d'obeir el que està establert, no només per evitar el càstig, sinó per motius de la nostra consciència. Jesús mateix, quan se li va preguntar si s'havien de pagar els tributs a Cèsar, va dir que sí, que se li donés a Cèsar allò que era de Cèsar, però que no ens oblidéssim de donar a Déu allò que és de Déu, referint-se al nostre ésser . És curiós com és de fàcil notar quan els alts càrrecs cometen accions que violen els preceptes de Déu, però alhora molts intenten justificar l'incompliment de les seves pròpies obligacions fiscals. No se'ns demana que paguem a hisenda només si ens sembla bon percentatge o si el que es recapta serà distribuït bé; se'ns demana que complim les nostres obligacions fiscals, i punt. Gràcies a Déu tenim oportunitat de votar els nostres representants, i hem d'exercir aquesta responsabilitat, però hem de respectar el sistema i les normes. Pau anima els creients a ser ciutadans exemplars, no rebels ni antisistema.Ara bé, és cert que podríem argumentar que moltes vegades els qui han de fer justícia no actuen amb justícia segons la nostra opinió. Hi ha països on regna la injustícia; hi ha situacions en què sembla que es premia el mal o es condemna el bé. Què hem de fer els creients en aquestes situacions?Tots tenim una autoritat superior, i hi ha vies legals per apel·lar les decisions de les autoritats o denunciar abusos de part d'autoritats deshonestes. A les forces de seguretat hi ha la possibilitat de reclamar, als jutjats es pot apel·lar una decisió que ens sembla injusta, i fins i tot el govern té un congrés i un sistema judicial al qual han de donar explicacions d'accions qüestionables si se'ls demana.Déu no demana que consentim l'abús de cap autoritat humana, sigui a l'àmbit més familiar o en les altes esferes. Déu és el nostre defensor en darrera instància. Podem anar a les autoritats establertes per Ell directament o indirectament, i alhora sempre podem portar a la seva presència qualsevol injustícia feta en contra nostra.Crec que podem tornar als principis del capítol 12 per reaccionar correctament davant les autoritats, fins i tot quan no hi estiguem d'acord. Ens diuen els versets 17-19*: “No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom. Si és possible,  mentre depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom.”Si les autoritats fan alguna cosa incorrecte, això no ens dona llibertat de fer el que Déu no aprova. No paguem mal per mal, sinó procurem la pau amb tothom. El text continua dient: “No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l’Escriptura: “Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor.” ROMANS 12:19*Si consideres que les teves autoritats mereixen judici, porta les teves queixes directament a Déu, el que és la màxima autoritat, i descansa a la seva sobirania. Si hi ha vies legals que has de seguir, aprofita les institucions que Déu ha permès per protegir-te, i deixa els resultats al Senyor.Com diu a Romans 12:21*,“No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.” Podríem resumir el missatge sobre la submissió a l'autoritat al capítol 13 amb els versets següents: “Mireu de no deure mai res a ningú, llevat del deure d’estimar-vos els uns als altres; perquè qui estima l’altre ja ha complert la Llei.” ROMANS 13:8*Siguem ciutadans savis per destriar el bé del mal, però humils per mostrar una ciutadania exemplar i responsable.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

La voluntat del Senyor és que portem glòria al seu nom per la manera com pensem, la manera com vivim, i la forma en què tractem els altres, especialment els nostres germans en la fe. Ara bé, és important entendre que per poder conviure amb altres, primer hem d'estar convivint amb Déu. Si no pensem com Déu pensa, si no veiem el proïsme com Déu el veu, no podrem donar glòria a Déu en les nostres relacions amb els altres.Per això, al verset 3 del capítol 12, després d'haver establert la importància de veure les coses com Déu les veu, Pau ensenya sobre les relacions interpersonals, començant des de dins, des de la nostra manera de veure'ns nosaltres mateixos i els altres: “En virtut de la gràcia que m’ha estat concedida, aviso a tots i cada un de vosaltres que ningú no se sobreestimi més enllà del que cal, sinó que es tingui en una estimació prudent, segons la mesura de la fe que Déu li hagi impartit. De la mateixa manera que en un sol cos hi tenim molts membres, i no tots fan la mateixa funció, igualment nosaltres, tots plegats, som un sol cos en Crist, i cada un, individualment, és un membre dels altres.” ROMANS 12:3-5*Pau està recordant que no tots tenim les mateixes capacitats, la mateixa personalitat o la mateixa funció. I tanmateix, Déu ha creat i ha ajuntat diferents persones en grups perquè treballant junts puguin portar encara més glòria a Déu que individualment. Sent cadascun un membre diferent d'un mateix cos, podem exercir els nostres dons per a la glòria de Déu.Així que en lloc de comparar-nos els uns amb els altres i tenir una sobreestimació de nosaltres mateixos, el verset 10 demana: “en l’amor fraternal sigueu afectuosos els uns amb els altres; en el respecte mutu, sigueu deferents.” ROMANS 12:10*Ens diu que en lloc de cercar el nostre propi bé , procurem el bé pel proïsme. Això no és gaire popular. Diguem que aquesta actitud no es conforma a la cultura del món. Així no és com el món pensa, però sí que és com pensa Déu. Aquesta és la voluntat de Déu per als seus fills.Els versets següents especifiquen com vol Déu que visquem en aquest món en què vivim: “En allò que requereix diligència, no sigueu indolents, manteniu-vos fervents en l’esperit, sempre servicials amb el Senyor.” ROMANS 12:11*“Estigueu gojosos en l’esperança, (recorda que l’esperança que no veiem en el moment) sigueu pacients en la tribulació, (aguantant I esperant amb paciència) sigueu constants en l’oració.”( sabent que així ens podem mantenir ferms) ROMANS 12:12*“Feu-vos solidaris de les necessitats dels creients; practiqueu l’hospitalitat.” ROMANS 12:13*I tot això amb qui? Amb aquells que fan el mateix amb nosaltres? No sembla que estigui limitat a aquests casos. Perquè diu el verset 14:“Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu.”ROMANS 12:14*És difícil ser perseguit, però trobar alguna cosa positiva a dir dels que ens estan fent la vida difícil o desitjar que Déu els beneeixi és una cosa sobrenatural, que només pot passar si l'Esperit de Déu està obrant en nosaltres. El que és bo és que Déu ha establert autoritats que ens protegeixin d'aquells que estan obrant malament contra nosaltres. Si la situació és il·legal, hem de portar el perseguidor davant la llei, i aleshores estarem lliures per pregar per aquesta persona en la voluntat de Déu. Si l'oprobi no està contemplat a la llei, encara podem portar la situació a Déu i demanar consell savi per deslliurar-nos de tal mal contra nosaltres, però sense la necessitat de maleir o prendre la justícia a les nostres mans. Al verset 17 ens diu el text que no tornem a ningú mal per mal (12:17), i no prenguem la justícia per les nostres mans (12:19), sinó que seguim les vies legals i confiem en Déu.I és que Déu desitja que no ens deixem vèncer pel mal, sinó que puguem triomfar sobre el mal practicant el bé. Si així ho fem, procurarem la pau els uns amb els altres en tot el que ens sigui possible, com diu Romans 12:18.En el tracte amb el nostre proïsme, aquells que estan al nostre voltant a la nostra vida diària, la Paraula ens anima a empatitzar amb ells: “Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren.” ROMANS 12:15*Fàcilment podem sentir ràbia quan veiem altres gaudint d'alguna cosa que nosaltres no podem tenir en el moment, o podem riure o sentim consol, quan veiem com de malament a algú li van les coses, però això no és el sentir de Déu. El món anima que busquis el teu propi bé i no deixis que ningú et superi, però Déu demana que estiguem unànimes i no siguem altius. A la unitat hi ha goig pel goig del veí, i no desitjo que li vagi malament per sentir-me jo millor. Les actituds de Déu i les del món són contradictòries. A què ens conformarem? A Déu o al món?No vulguem adaptar-nos al model d’aquest món, més aviat procurem  renovar la nostra  mentalitat, per pensar com Déu pensa, per veure el nostre proïsme com Déu el veu.L'apòstol Pau els recorda i ens recorda, que no  ens vulguem fer els savis. En lloc de defensar el nostre punt de vista, busquem conèixer l'opinió de Déu, i deixem que la nostra ment sigui transformada perquè puguem pensar com Ell pensa, conformats més i més a la Seva imatge.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Després d'haver assentat les bases de la nostra salvació en Crist i de la nostra posició davant de Déu, l'apòstol Pau exposa com ha de viure un cristià perquè l'església de Crist pugui exercir el seu propòsit aquí a la Terra.I quin és el propòsit de tenir cristians vivint en aquest món? Isaïes 43:7 ens diu que cadascú hem estat creats per donar glòria a Déu. Així també, quan rebem Crist, no  marxem directament a la presència de Déu, sinó que ens quedem en aquest món per glorificar Déu davant els altres. Els dos primers versets del capítol 12 de Romans són coneguts per la seva riquesa espiritual; aquests ens animen a entregar-nos a Déu diàriament per poder experimentar la Seva perfecta voluntat.“Per la misericòrdia de Déu us exhorto, doncs, germans, a oferir la vostra persona com un sacrifici vivent, consagrat, agradable a Déu, que és el vostre culte lògic, i no vulgueu adaptar-vos al model d’aquest món, més aviat procureu transformar-vos renovant la mentalitat, a fi que pugueu discernir quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, allò que li agrada, allò que és correcte.” ROMANS 12:1-2*L'apòstol Pau està exhortant els creients de Roma no conformar-se a la cultura del moment, sinó a deixar que Déu els vagi transformant. Això mateix és el que Déu vol que nosaltres fem, i per això ha preservat la carta als Romans per a la nostra edificació. Aquesta transformació de què parla el text consisteix en una renovació constant de la nostra ment, de manera que la nostra manera de pensar no sigui com la dels que ens envolten, sinó més aviat es vagi conformant més i més a la manera de pensar de Déu. Quan aquesta transformació va passant a les nostres vides, comencem a comprovar que la voluntat de Déu és sens dubte bona, agradable i perfecta.Hi ha situacions en què no sembla que la voluntat de Déu per a les nostres vides sigui bona o agradable, i no ens sembla perfecta. Aquests no són moments per discutir amb Déu, sinó per adonar-nos que potser la nostra ment està més conformada a aquest segle que a la ment de Déu.Quan penso en els tres adjectius que Pau fa servir per descriure la voluntat de Déu, em ve al cap una il·lustració en l'àmbit de l’alimentació. Hi ha aliments que són bons. Si els mengem, ens fan més forts, o ens mantenen sans. Potser arribem a entendre que certa verdura és bona per a nosaltres, però no la considerem agradable perquè no en gaudim el sabor. Hi ha també aliments agradables, però que no consideraríem bons per la composició alimentària. El que és natural és pensar que o bé mengem el que és bo, o bé mengem el que és agradable, però hi ha poques coses bones i agradables alhora. Però el que ens ensenyen els nutricionistes és que hem de canviar la nostra manera de pensar per aprendre a gaudir aquells aliments que són sans i ens fan bé. En aquest procés d'aprenentatge, allò que no Sens posa bé o no és bo per al nostre organisme, tendim a evitar-ho i no ens sembla tan desitjable. Podríem dir que es produeix un canvi a la nostra escala de valors.Pau no presenta la voluntat de Déu com una dicotomia, de vegades és bona, i de vegades agradable. La descriu com a bona i agradable alhora. Això només ho podem comprendre quan la nostra ment ha estat transformada per l'obra de l'Esperit, quan arribem a ser capaços de gaudir allò que ens serà beneficiós, i aprenem a no desitjar allò que no ens convé. Quan la nostra ment és conformada o modelada segons la ment de Déu, arribem a veure les coses com Ell les veu, i aconseguim comprendre que La seva voluntat és sempre bona i agradable; La seva voluntat per als seus fills és perfecta.Et costa gaudir dels bons plats que Déu t'està servint a la teva vida? Demana-li que modeli la teva ment, i que transformi la teva manera de veure les coses, per poder gaudir del banquet que a la seva perfecta saviesa t'ha servit per a aquest dia. Confiem que al final de la jornada, el menú complet complirà el seu propòsit a la nostra vida, i podrem comprovar que la seva voluntat és realment bona, agradable i perfecta.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

“Quina profunditat tenen la generositat, la saviesa i el coneixement de Déu! Que en són d’inescrutables, les seves decisions, i d’inexplorables, els seus camins! Qui ha conegut mai la ment del Senyor? I qui ha estat mai el seu conseller? O bé, qui s’ha avançat mai a deixar-li res perquè li ho hagi de tornar? Ell és l’origen, el mitjà i el terme de l’univers. A ell sigui la glòria pels segles. Amén.” ROMANS 11:33-36*Romans 11 presenta un argument difícil d'entendre i, per tant, difícil d'explicar. A Roma, els creients jueus i els creients gentils tenien una contínua discussió. Els gentils tendien a menysprear els jueus, entenent que aquests a través de la història havien rebutjat el Déu que els havia escollit. En conseqüència, ara Déu havia triat donar salvació als gentils per la desobediència del poble jueu. Era fàcil que els cristians gentils es veiessin a si mateixos com a superiors als jueus que havien rebutjat Crist. Pau tracta aquest problema i ho posa en perspectiva.El text a Romans 10 i 11 explica a tots dos bàndols la bondat i la sobirania de Déu. El poble d'Israel havia estat escollit per la misericòrdia de Déu per a salvació. Però quan van rebutjar Déu i van desobeir, Déu va oferir la salvació als gentils, a tot poble fora del poble jueu. Per això és que diu que per la desobediència dels uns, els altres hem rebut l'oportunitat de la salvació, i la nostra inclusió en el pla de salvació de Déu suposarà un futur pel poble d'Israel, quan aquests es tornaran al Senyor i seran salvats.Déu ha fet servir la desobediència del poble jueu per donar-nos oportunitat de ser salvats per la fe, i farà servir la nostra salvació per oferir un nou pacte al poble jueu. I el seu pla perfecte donarà oportunitat a tothom que accepti el pla de salvació per gaudir de vida eterna en Crist i d'una vida en comunió amb Ell.Pau prossegueix a Romans 11:20b advertint els creients gentils de no enorgullir-se per la salvació per fe que els ha estat donada; diu aquestes paraules: “tu t’hi mantens per la fe. No presumeixis i vés amb compte.” ROMANS 11:20*El text presenta la imatge d'una olivera on hi ha branques que han estat arrencades de l'arbre, que representen els jueus, que havien estat arrencats del pla de Déu. Hi ha altres branques d'una olivera silvestre que han estat empeltades a aquest arbre de vida. Però dels jueus diu: “Fins i tot ells, si deixen de ser incrèduls, seran empeltats, que Déu té prou poder per a empeltar-los de nou.” ROMANS 11:23*Aleshores, canvia Déu d'opinió pel que fa als qui han de ser salvats? De cap manera. Romans 11:29-31* afirma: “ja que els dons i la crida de Déu són irrevocables. Així com vosaltres en altre temps no éreu obedients a Déu i ara per la seva desobediència heu obtingut misericòrdia, igualment ells ara són desobedients a causa de la misericòrdia que se us ha dispensat a vosaltres, a fi que també ells puguin obtenir misericòrdia.”Els plans de Déu són perfectes, i dins del seu pla, ha ofert la salvació per pura gràcia tant a jueus com a gentils. Ni els uns ni els altres hem fet res per merèixer-ho, i ho acceptem sense arribar a entendre la ment de Déu.Quan un text de les Escriptures ens sembli complicat, no oblidem que els pensaments de Déu són infinitament superiors al nostre enteniment. Demanem-li que ens mostri a través del seu Esperit allò que ens vol ensenyar, i confiem en la seva infinita saviesa.“Quina profunditat tenen la generositat, la saviesa i el coneixement de Déu! Que en són d’inescrutables, les seves decisions, i d’inexplorables, els seus camins! Qui ha conegut mai la ment del Senyor? I qui ha estat mai el seu conseller? O bé, qui s’ha avançat mai a deixar-li res perquè li ho hagi de tornar?” ROMANS 11:33-35*No oblidem mai qui és Ell, i qui som nosaltres. D'aquesta manera mantindrem l'actitud correcta davant del Rei de reis.“Ell és l’origen, el mitjà i el terme de l’univers. A ell sigui la glòria pels segles. Amén.” ROMANS 11:36** BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

A Romans 9:20 llegim:  “Però qui ets tu, home, per a discutir amb Déu?”Ja a la primera part del capítol 9, Pau ha estat qüestionant les nostres idees sobre Déu, afirmant veritats que han de quedar clares a les nostres ments.En primer lloc, al verset 6, i després d'haver exposat la condició del poble jueu davant Déu i a través de la història, Pau afirma que la paraula de Déu no falla.Al verset 14, durant la seva explicació de com Déu va escollir Jacob i no Esaú, planteja i resol un dubte comú a l'ésser humà. Diu així: “Què direm, doncs? ¿Que en Déu hi ha injustícia? De cap manera!” Romans 9:14 BCIDéu és sobirà per prendre decisions i és perfectament just. El seu favor no depèn de si podem oferir-li molt, ni de poca cosa que li puguem donar. El verset 16 afirma: “Per tant, tot depèn no del voler o dels esforços humans, sinó de la compassió de Déu.” Romans 9:16 BCINo importa quant ens preocupem, Déu és el que dona, i Ell dona segons la seva misericòrdia i segons la seva voluntat. Per això al verset que ja hem llegit diu: “Però qui ets tu, home, per a discutir amb Déu? És que la figura pot dir al qui l’ha modelada: Per què m’has fet així? El terrisser, no és amo de la seva argila per a modelar amb la mateixa pasta vasos nobles i atuells ordinaris?” Romans 9:20-21 BCIPer què discutiríem amb Déu sobre les seves decisions? Qui creiem que som? Potser mereixem els uns més que els altres? Déu està deixant clar una vegada més que ningú en aquest món no mereix la seva misericòrdia, i quan Déu la dona, no l'hem de qüestionar. Nosaltres som el fang i Ell és el terrisser: Potser “dirà el got de fang a qui el va formar: Per què m'has fet així?”Fàcilment, qüestionem les bondats de Déu, fàcilment dubtem de la veracitat de les paraules. I això és un menyspreu inacceptable. El text ens explica que Déu té potestat sobre la seva creació, i no fem bé de qüestionar la seva voluntat.No és la primera vegada que Déu ofereix misericòrdia a aquells que no la mereixen. “Tal com diu en el llibre d’Osees: Anomenaré «Poble meu» el qui no era el meu poble i «Estimada» la qui no era estimada. I al lloc on els havien dit: «Vosaltres no sou el meu poble», allà mateix els anomenaran «Fills del Déu viu».” Romans 9:25-26 BCI “I tal com el mateix Isaïes havia predit: Si el Senyor de l’univers no ens hagués deixat una descendència, hauríem estat com Sodoma, ens hauríem assemblat a Gomorra.” Romans 9:29 BCITots mereixíem càstig, i Déu ens ha ofert misericòrdia i salvació.No hem d'oblidar qui som i qui és Déu. No intentem discutir amb Déu sobre les seves decisions. No ens pensem millors que Déu, més savis o més poderosos, perquè el principi de la saviesa és el temor de Déu.En lloc de defensar les nostres idees davant Déu, humiliem-nos i demanem que La seva voluntat sigui feta. Creguem en Déu amb el nostre cor i confessem amb la nostra boca. Perquè com  diu a Romans 10:9-11 ”Si amb els llavis confesses que Jesús és el Senyor i creus en el teu cor que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, seràs salvat. Qui creu de cor, rep la justícia; qui confessa amb els llavis, obté la salvació. Diu l’Escriptura: Cap dels qui creuen en ell no quedarà confós.“ Romans 10:9-11 BCICreu en la seva bondat, i descansa en la seva saviesa. Permetem que les mans poderoses i amoroses del Déu de l'Univers ens modelin segons la seva voluntat.

Déu ha deixat clar a Sa Paraula que en el que és bo i en el que és dolent, Ell és amb nosaltres. Ens va predestinar, ens va cridar, ens va justificar, i ens va glorificar. I com hem vist, a la nostra vida diària amb Ell, no deixa de concedir-nos favors de gràcia i misericòrdia.Quan érem enemics de Déu (Romans 5:10-11) i esclaus del pecat (Romans 6), ens va lliurar, i ens va donar el seu Esperit Sant perquè habitant en nosaltres ens vivifiqués, i perquè quan no sapiguem com pregar, intercedeixi per nosaltres, "I el qui coneix els cors sap quin és el voler de l’Esperit: l’Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol.” Romans 8:27 BCIQuan preguem a Déu, no en les nostres pròpies forces, sinó en l'Esperit, estem pregant-li que sigui la Seva voluntat la que operi en les nostres vides, perquè en la Seva voluntat sempre hi sortim guanyant.Això és el que Romans 8:28 ens ensenya. Ve just darrere del pensament que quan l'Esperit Sant intercedeix per nosaltres, la voluntat de Déu a les nostres vides produeix l'obra perfecta de Déu en nosaltres, de manera que la resolució de la nostra situació glorifiqui aquell que ens va escollir, ens va cridar, ens va justificar i ens te ja com glorificats en Ell. La glorificació és una cosa futura per a nosaltres, però als ulls de Déu, el propietari del temps, ja ha passat, perquè el que Ell ha determinat, es pot donar per fet.Així que “Què més podem dir, després d’això?” Ens repta Pau a Romans 8: 31*: “Si Déu és a favor nostre, qui se’ns posarà en contra?”Aquesta és una pregunta retòrica, de les quals no espera ser contestada perquè té una sola resposta: Si Déu és del nostre costat, NINGÚ no pot contra nosaltres. Per això el text reafirma: “Aquell qui no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va oferir per tots nosaltres, com podem imaginar que no ens ho regali tot juntament amb ell?” ROMANS 8:32*Potser dubtem que Déu pugui o vulgui donar-nos tot allò de que tenim necessitat? Si ja ens ha donat fins i tot al seu propi fill per salvar-nos, com no ens donarà també totes les altres coses que als seus ulls, i als nostres haurien de ser també, de menor importància?L'apòstol continua amb preguntes retòriques per ajudar-nos a contemplar a qui lluita per nosaltres, el nostre aliat i defensor: “Qui podrà acusar els escollits de Déu? Déu és el qui justifica.” ROMANS 8:33* llavors ningú no pot presentar acusació vàlida davant el Jutge. “Qui gosarà condemnar? Crist Jesús és el qui va morir; millor dit, el qui fou ressuscitat, el mateix que està a la dreta de Déu, el mateix que intercedeix a favor nostre.” ROMANS 8:34*El verset 26 ens deia que l'Esperit Sant intercedeix per nosaltres en la pregària, i aquí veiem que Crist intercedeix per nosaltres davant de qualsevol acusació del maligne. Per això estem completament i constantment coberts d'acusació davant del Pare. És per aquest motiu que, el capítol 8 pot començar amb l’afirmació: “Ara ja no queda cap condemnació per als qui estan en Crist Jesús”.En aquesta condició rebem la darrera pregunta: “Qui ens privarà de l’amor de Crist? ¿Tribulacions, angoixes, persecucions, fam, nuesa, perills, espasa?” ROMANS 8:35*Pots anticipar-ne la resposta?Exactament: RES ni NINGÚ…Afirma l'apòstol amb seguretat: “Tanmateix, de totes aquestes proves en sortim plenament victoriosos per mitjà d’aquell qui ens ha estimat.” “Perquè estic segur que ni la mort ni la vida, ni àngels ni principats, ni el present ni el futur, ni poders, ni altures ni profunditats, ni cap altra cosa creada no podrà separar-nos de l’amor de Déu, manifestat en Crist Jesús, Senyor nostre.” ROMANS 8:37-39*Queda clar, oi? Tenim la victòria assegurada sempre que ens enfrontem a la vida amb Déu al nostre costat, sempre que hàgim estat reconciliats amb Déu a través de Crist Jesús.Pau els diu al verset 12* “Així, doncs, germans, estem endeutats, però no amb la carn, perquè hàgim de viure seguint les seves inclinacions. Si seguíssiu el tarannà de la carn faríeu cap a la mort; però si per l’Esperit feu morir les obres del cos, viureu.” ROMANS 8:12-13Escollim viure en l'Esperit per la gràcia de Déu i a través de Jesucrist nostre Senyor; perquè així ens assegura Déu que no hi ha condemnació. I estant del seu costat descansem en la seguretat que no hi ha força en aquest univers que ens pugui separar de l'amor de Déu.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Saps què és el millor d'aquest regal que Déu ens dona? Que ve amb molts més regals inclosos. Quan rebem el regal de vida eterna per la fe en Crist obtenim sens dubte la salvació eterna, però ja en aquesta vida, rebem molt més al mateix paquet.Romans 5 ens diu que tenim pau amb Déu. Als versets  9 i 11 ens diu que “som salvats del càstig” de Déu, i hem obtingut la reconciliació. Llegim al  verset 2 que tenim “accés a la gràcia de Déu”. Gràcia significa, “favor no merescut.” i en Crist obtenim el favor de Déu que ningú no mereix. És a dir, que en rebre el regal de la salvació, no només som salvats del càstig de Déu envers el pecat, sinó que entrem en un estat de gràcia, és a dir, rebem favors de Déu, accions a favor nostre que nosaltres en realitat no mereixem. Ara podem gaudir d'una pau que Déu dona i que és impossible experimentar abans de rebre Crist.L'apòstol ens diu que fins i tot en els moments difícils, quan passem per tribulacions en aquesta vida, els qui som fills de Déu, rebem una sèrie de regals durant aquesta tribulació. Per això els versets 2-4* emfatitzen que podem descansar tant en els moments bons com en els dolents; diu així: “Per ell, també, mitjançant la fe, hem tingut accés a aquesta gràcia en què ens mantenim, i tenim el goig en l’esperança de la glòria de Déu. I no sols això, sinó que també sentim goig en les tribulacions, sabent que la tribulació engendra paciència; la paciència, virtut sòlida; la virtut sòlida, esperança.” És a dir, quan passem tribulació, la nostra paciència és enfortida, i podem contemplar la prova, és a dir, l'evidència que Déu és el que ens sosté. Això verifica l'esperança que tenim en Déu. Ens confirma que la nostra esperança està fixada en el lloc correcte, en la sobirania, la saviesa i l'amor de Déu, i d'aquesta manera confiem que mai no ens sentirem defraudats d'haver confiat en Déu. Ja ho confirmava l'apòstol Pau al capítol 1:16 quan deia: “Perquè no m’avergonyeixo de l’evangeli, que és poder de Déu per a salvar tothom qui creu”  ROMANS 1:16*. L'esperança dipositada en Déu mai no ens avergonyirà; podem descansar en aquesta veritat.Hi haurà moments en què aquesta esperança no presenti evidències, en què les circumstàncies del moment no ens permetin veure aquesta finalitat que desitgem. Ens diu Romans que aquells que tenim l'Esperit de Déu a les nostres vides patim juntament amb la mateixa creació de Déu en veure l'estat actual del món, però la nostra esperança no està posada en aquest món, sinó que “esperem amb ànsia l’afillament, que és el rescat del nostre cos” Romans 8:23.Llegim a Romans 8:24-25* “ja que és en l’esperança que vam ser salvats. Ara bé, esperança d’allò que veiem no és esperança: si ja ho veiem, a què treu esperar encara? En canvi, si esperem allò que encara no veiem, ens cal constància per esperar.” En els moments que no puguis veure aquesta glòria futura, recorda que Déu és fidel. Deixem que aquesta tribulació present sigui una altra oportunitat d'experimentar la cura i la protecció de Déu a la nostra vida, i no perdem de vista l'evidència de l'esperança que tenim a través de Crist.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Voldria que reflexionéssim avui sobre el poder que actua a cada cristià des del moment de la salvació en Crist.Romans 8:10-11* presenta una preciosa veritat; diu així: “Però si Crist és en vosaltres, encara que el cos és mort per causa del pecat, l’Esperit es viu per causa de la justícia. I si l’Esperit del qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en tots vosaltres, el mateix que va ressuscitar Jesucrist d’entre els morts vivificarà també el vostre ésser mortal per mitjà del seu Esperit, que habita en vosaltres.”Encara que Romans 8 sempre ha estat el meu capítol favorit a tota la Bíblia, aquest verset va cobrar gran importància per a mi no fa gaires anys. El capítol 8 està dividit en moltes Bíblies en dues seccions, una que han titulat “Vivint en l’Esperit" i una segona anomenada “Més que vencedors”. Això fa que al nostre cap separem aquestes dues seccions, però proposo que l'únic motiu pel qual podem ser vencedors és per l'Esperit que habita en nosaltres.El text ens diu que si Crist està en nosaltres, malgrat que aquest cos mortal continua influenciant la nostra vida diària, tenim l'Esperit Sant del Déu del cel dins nostre, donant-nos vida.Per si no has parat a reflexionar en aquesta fascinant veritat, et convido a indagar amb mi en la veritat que ens comunica l'apòstol. El verset 11 diu: “I si l’Esperit del qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en tots vosaltres, el mateix que va ressuscitar Jesucrist d’entre els morts vivificarà també el vostre ésser mortal per mitjà del seu Esperit, que habita en vosaltres”. ROMANS 8:11Qui és aquest Esperit que habita en nosaltres? És l'Esperit que va aixecar dels morts a Jesús. És un Esperit capaç de donar vida a un cos mort; té victòria sobre la mateixa mort. L'apòstol continua dient que és Déu mateix qui vivifica el teu cos mortal a través del seu Esperit. Aquest text no fa pensar que l'Esperit Sant a l'interior d'un cristià té graus de poder. L'Esperit Sant que habita dins teu és el mateix que va aixecar Jesús de la mort.Algunes persones tenen por de donar la seva vida a Crist perquè creuen que Déu no els podria perdonar. El text pregunta: Potser penses que l'Esperit no et pot donar vida a tu? Aquest és l'Esperit que va aixecar dels morts Crist Jesús, la resurrecció que ha proveït vida per a tothom que la vulgui.Dubtes de la salvació en Crist? Diuen els versets 15-17*: “No heu rebut pas un esperit d’esclavatge per a recaure en el temor, sinó que heu rebut un Esperit d’adopció filial que ens permet clamar: Abba, Pare! El mateix Esperit s’uneix al nostre esperit per assegurar-nos que som fills de Déu. I, si som fills, també som hereus; hereus sí, de Déu, i cohereus amb Crist, ja que si compartim els seus sofriments també compartirem la seva glòria.”L'obra de salvació és completa i és afirmada contínuament per l'Esperit Sant. Si has acceptat l'obra de Crist a favor teu, demana-li que el seu Esperit doni testimoni a la teva ment i al teu cor. L'Esperit Sant ens hauria de donar la seguretat que per la gràcia de Déu som fills i hereus de la gràcia.Quan estiguis passant per tribulacions; quan les situacions a la teva vida et produeixin temor o ansietat, recorda que si Crist és en tu, habita en tu el mateix esperit que va donar vida al cos inert de Jesús. Si l'Esperit ho va fer en Ell, per què hauríem de sentir aquesta por i ansietat? El verset 18 ens anima dient: “Considero, a més, que els sofriments del temps present no són comparables a la glòria que s’ha de reflectir en nosaltres.” ROMANS 8:18*. Aquesta tribulació que estàs passant és momentània, però la glòria futura és eterna.No deixis de comunicar-te amb el teu Creador i Salvador, perquè aquest mateix “Esperit ve en ajuda de la nostra feblesa perquè nosaltres no sabem prou bé què hem de demanar, per pregar com cal, però l’Esperit en persona intercedeix per nosaltres amb gemecs indescriptibles”, ens diu el verset 26.Aprofitem la benedicció de tenir l'Esperit Sant de Déu habitant al nostre interior, ja que aquest que és poderós per aixecar dels morts és el que vivifica el nostre ésser.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

“Tingueu present això: l’home vell que hi ha en nosaltres ha estat crucificat amb ell per tal que el cos del pecat sigui eliminat, i així ja no siguem més esclaus del pecat, ja que quan un ha mort queda lliure del pecat.” Romans 6:6-7*El capítol 6 de Romans presenta un argument molt interessant. L'apòstol Pau ha estat explicant que quan hi ha molt pecat, la gràcia de Déu encara és més abundant. La gràcia de Déu, el seu favor cap a l'ésser humà quan aquest no s'ho mereix, és molt més gran que qualsevol mal que l'home pugui cometre. No obstant això, aquesta veritat no pot portar ningú a la conclusió que podem pecar tot allò que vulguem.Pau exposa aquest pensament fal·laç en els primers versets del capítol: “Què volem dir, doncs? Què ens hem de mantenir en el pecat a fi que la gràcia abundi? De cap manera! Els qui hem mort en el pecat, com podrem viure encara dins del pecat? No sabeu que tots els qui hem estat batejats en el Crist Jesús hem estat batejats en la seva mort?” ROMANS 6:1-3*.Pau proposa que si hem rebut la salvació de Crist, hem mort al pecat. Els versets següents expliquen que en el moment de la nostra identificació amb el Salvador, hem deixat el nostre vell ser esclavitzat al pecat i hem nascut a una nova vida.Això està clarament il·lustrat en el baptisme que presenten els evangelis, representant la nostra mort i resurrecció amb Crist. Baixem a les aigües del baptisme il·lustrant la mort al pecat, i pugem, representant una vida nova en Crist.Hi ha una història coneguda d'un home que netejant l'església va trobar una pipa de fumar al baptisteri. Portava unes inicials que coincidien amb un senyor que acabava de batejar-se el diumenge anterior, així que li va lliurar l'objecte perdut. Tot i això, aquest senyor que havia estat batejat va examinar la pipa i li va respondre: “No, això no em pertany.” Què estrany?, va dir el conserge, porta les seves inicials. El senyor li va insistir: “Pot ser que pertanyés a l'home que va entrar al baptisteri, però per descomptat no pertany a l'home que en va sortir.” Ell havia rebut una vida nova quan va rebre Crist, i ara ho feia evident amb aquest gest en el moment del seu baptisme públic. En aquesta nova vida, les coses que abans no podíem dir que no, ara no ens criden l'atenció. O sí?En principi el pecat ja no hauria de tenir domini del nostre ésser. El títol d'aquesta reflexió pot semblar estrany, però la veritat és que quan algú ha mort ja no experimenta desitjos; no té la temptació de menjar o fer allò que abans feia. Tanmateix, és evident que encara que hem mort el pecat, seguim sentint temptacions i lluitant amb aquelles actituds o pràctiques que no volem fer. Pau en parla al capítol 7. Quan algú ha perdut un cònjuge, no hi ha infidelitat si es casa amb un altre. La vídua s'hauria de sentir lliure per estimar un altre home, i tanmateix, a l’àmbit espiritual, moltes vegades seguim intentant ser fidels al pecat, al qual ja hem mort en Crist.Al verset 15 Pau diu: “De fet, allò que faig no ho entenc, ja que no faig allò que vull, sinó que faig allò que detesto.” ROMANS 7:15*. Sembla que el pecat continua tenint influència en nosaltres. Continua Pau dient: “Sé per experiència que el bé no habita en mi, és a dir, en la meva condició humana, perquè, estant al meu abast el voler actuar correctament, se’m fa impossible de dur-ho a terme, atès que no faig el bé que vull, sinó que faig el mal que no vull. De fet, atenent l’home interior, sento atracció per la Llei de Déu, però veig en mi, en el meu cos, una llei diferent que fa la contra a les regles de la meva raó i em fa presoner amb la llei del pecat que porto dintre meu. Pobre de mi! Qui em deslliurarà d’aquest cos de mort?” ROMANS 7:18-19, 22-24*Has notat la lluita interna de l'apòstol? Segur que tu mateix ho has experimentat. I és que mentre visquem en aquest cos, seguirem lluitant amb la nostra humanitat, fins al moment que anem a la presència del Senyor. Però l'apòstol contesta el seu propi dilema al final del capítol 7 proclamant: “Serà la gràcia de Déu per mitjà de Jesucrist, Senyor nostre!” ROMANS 7:25*. Crist és el qui ens deslliura d'aquest cos de mort.Ho explica clarament Romans 6:8,11* “I si hem mort amb el Crist, creiem que viurem també juntament amb ell, igualment vosaltres, feu-vos el compte que heu mort pel que fa al pecat i que viviu per a Déu en Crist Jesús.”Pau conclou el capítol sobre la mort al pecat amb aquestes paraules per al creient:“Per tant, que el pecat no domini el vostre ésser mortal, de forma que us deixeu portar per les seves passions, ni deixeu els vostres membres a l’albir del pecat perquè en faci armes d’injustícia; al contrari, com a morts que han recobrat la vida, oferiu-vos personalment a Déu, amb tot el que sou, com a armes de justícia per a Déu.” ROMANS 6:12-13*Recorda que hem canviat aliances. Diu la Paraula: “Però ara, deslliurats de l’esclavatge del pecat i esdevinguts servents de Déu, tenim com a fruit la santedat, i com a terme, la vida eterna. Perquè la paga del pecat és la mort, mentre que el do gratuït de Déu és la vida eterna en Crist Jesús, Senyor nostre.” ROMANS 6:22-23*Declarem-nos morts a la iniquitat i la tirania del mal, i visquem en justícia i santificació, gaudint de la llibertat que tenim en Crist Jesús.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana