Aparador de poesia, 29 de març de 2017

Aparador de poesia. Eva Bassó i Pérez, poeta mataronina, tornà al programa, aquest cop en la faceta de músic i soprano. Podreu escoltar sis poemes seus que musicà, dos els cantà a capella en el programa i quatre més, enllaunats, que enregistrà Genís Mayola, professor i cantautor maresmenc, fa cosa d’un any i escaig. Abans d’ahir, dimecres dia 29 de març de 2017, férem el dos cents vintè programa, el vint-i-dosè de la sisena temporada. L’emetérem en directe, com sempre. Eva Bassó i Pérez, la convidada, no ha volgut donar-nos mai la data de naixement, però saber l’edat no és l’important. Tot i que aquest cop sabem que és, com nosaltres, crac ascendent àries. Però nasqué el set de juliol, en comptes del cinc. L’important és el que diu i com ho diu. El que sempre ha volgut és que coneguéssim les seves arrels. Els pares eren pagesos de les comarques gironines i, com que Mataró era una ciutat fabril pròspera, van emigrar-hi. Però també va voler que sabéssim que el seu segon cognom, encara que sembli estrany, és antic, ve del segle XIX. “A casa —ens digué en un missatge— es respirava un ambient d'interès per la cultura, la lectura i la música, i el que més admiro dels meus pares és l'educació i sensibilitat que tenien.” Van pertànyer a associacions culturals i entitats corals i van voler que els seus fills tinguessin una vida millor, és a dir, que tinguessin els estudis que ells no van poder tenir, perquè no haguessin de treballar com ells a la fàbrica. Va estudiar comerç, no batxillerat, com volia. De gran, amb una criatura, va completar els cursos de secundària i estudià només tres cursos de Filologia Hispànica, per raons familiars i econòmiques. Al primer curs de carrera va escriure el primer poema. Amb Pau Fleta Lázaro publicà el 2010 el llibre “Poemes a dues veus”, la primera part del qual és un poemari seu de 32 poemes distribuïts en cinc parts. El 2004 i el 2006 guanyà el primer premi dels Jocs Florals d’Òrrius. Ha estat una vida difícil, la seva. Però ara mateix és funcionària i treballa a la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I segueix les petges dels pares cantant en una Coral de Mataró, de jove va estudiar cursos de piano, participant activament en una tertúlia literària que es fa a l'Associació de Veïns del barri de l'Havana i, de tard en tard, en el Cor Literari de Sant Pere de Ribes. Els anys 2008 i 2009 participà en la Nit de Poesia de Palautordera. Es declara independentista i admet que la seva obra poètica és enyorívola i musical i explica que per a tots els poemes té una melodia. Imita, segons ella, els sorolls de la vida i duria, si tingués un piano, tots els poemes al pentagrama. Després vingué “Els jardins perduts i el temps”, el segon poemari. Sortí del forn, com sol dir-se, el març de 2015, magníficament il·lustrat per Manel Morral, artista mataroní. Es tracta, segons Pau Fleta, l’autor del pròleg, d’un “repte amb si mateixa que l’autora necessitava construir i donar a conèixer en aquests moments.”