Aparador de poesia, 3 d'octubre de 2018

Aparador de poesia. Cèlia Sànchez-Mústich vingué a presentar el seu darrer poemari, ‘La gota negra’, que, ara fa res, l’1 de juny del 2018, edità amb un post scriptum de Joan Navarro, Pagès Editors, dins de la col·lecció Biblioteca de la Suda. Neix a l’empara d’un enorme poeta: «Neix la meva gota negra ?diu a l’inici la poeta? i ai, tu te’n vas, Màrius Sampere (espero que no sigui per això...). Gràcies per les rialles de tants anys (...).» Ahir, dimecres dia 3 d’octubre de 2018, férem el dos cents setanta-dosè programa, el quart de la vuitena temporada. L’emetérem en directe, com sempre. Cèlia Sànchiz-Mústich Barcelona el 9 de desembre de1954. Va cursar estudis musicals a Arts del Ritme i al Conservatori del Liceu. No es decantà mai pels estudis filològics perquè la perspectiva li causava neguit. Per això es considera una escriptora autodidacta. La seva mare ?vés a saber si perquè ja ho duia de cap des que li llegia poemes a cau d’orella de la seva panxa? va començar a dur-la a tertúlies poètiques quan només tenia sis anys. Allà, de mica en mica, va descobrir ?recorda la poeta? «no ben bé què era un poema però sí que valia la pena intentar descobrir-ho.» D’aleshores ençà escriu poesia i segueix sense aclarir l'enigma. Tot i que la primera escola era força catalanista i antifranquista, a casa hi tenia el pare, que era militar, aragonès i de dretes. És a dir, parlava català a escola i castellà a casa. El fet ha influït, reconeix l’autora, en la narrativa: s’entossudeix a fer dialogar i conciliar personatges extrems i/o antagònics. Tot i haver escrit poesia abans que narrativa, escriu ambdós gèneres. I ho fa en català a pesar de la llengua del pare. Professionalment s’ha dedicat a l'ensenyament de la música. Gràcies a la seva formació ha pogut col·laborar musicalment amb altres poetes, i fins i tot amb ella mateixa. Actualment, des de l'any 2007, dirigeix juntament amb el poeta i científic Joan Duran i Ferrer la Festa de la Poesia a Sitges. Per aquesta iniciativa i d’altres el 2010 l'Ajuntament de Sitges li lliurà el Premi honorífic La lletra d’Or de la Ciutat. Ha conreat preferentment poesia. Columna publicà el 1989 La cendra i el miracle, el 1991 El lleu respir, amb què obtingué el Rosa Leveroni i el 1994 Temperatura humana. El 1997 Edicions 62 publicà Taques, amb el qual poemari guanyà el Premi Miquel de Palol de Poesia l’any 1996. Trigà un poc a publicà el següent, Llum de claraboia. Fou Pagès Editors qui l’edità. Amb A la taula del mig, publicada per Moll el 2009 va merèixer el Premi Crítica Serra d'Or de poesia el 2010. Amb On no sabem, publicat per Tres i quatre el 2010 obtingué el Vicent Andrés Estellés de Poesia. Aquesta obra fou publica a França i el Quebec amb el títol Cet espace entre nous i amb traducció de François-Michel Durazzo. El dos darrers: A l'hotel, a deshora, publicat per Curbet Edicions el 2014, i La gota negra, que presentarem. Però també és autora de narracions. El 1992 obtingué el Don-na per Diagnòstic: lluna nova que el 1993 publicà l’Institut Català de la Dona. Obtingué el 1999 Mercè Rodoreda per la novel·la El tacte de l'ametlla, que Proa publicà el 2000. La mateixa editorial, Proa, publicà abans, el 1996, Pati de butaques i el 1999 la novel·la Les cambres del desig i després, el 2002, la novel·la Tercer acte d'amor. El 2008 guanyà el premi 7Lletres de narrativa per No, i sí, que publicà Pagès Editors el 2009. No ens deixéssim, Passió transatlàntica, publicada el 1997 per El Mèdol, la biografia Peret. L'ànima d'un poble, publicada el 2005 per Edicions 62, Il·lusionistes del futbol, publicada el 2007 per Cossetània i, finalment, Ara et diré què em passa amb les dones i tretze contes més, publicada per Moll el 2013.