El turisme gastronòmic valencià

Vinga. Hui una columna lleugera que encara estem tots pensant en les vacances que acabem de disfrutar. A cadascú li ha pegat per una cosa. A mi enguany pel turisme gastronòmic. Está convertint-se en una de les potes del sector i la veritat es que anar degustant platets ací i allà és un vertader plaer. Ara estareu pensant que me’n he anat de restaurants de luxe, d’aquells que tenen una o dos estrelles Michelín. Doncs no. Però m’ho he passat igual de bé o millor. He fet la ruta dels bars que cuiden de l’esmorzar valencià. La veritat és que este nom me’l he inventat jo pero, a que queda la mar de xulo? Sí. La meua primera tasca del dia era buscar un bar on esmorzar. He trobat bars on serveixen unes coquetes fregides que tú has d’obrir per la meitat i omplir-les amb els més variats farçits. Tot un espectacle. El lema d’este bar és “esmorzars per no dinar” i done fe. M’he menjat unes barres de pa llarguíssimes, dignes de Crónicas Carnivoras, amb sépia, hamburguesetes de porc senglar, truita am pebrera i, per descontat, que no m’ha faltat el torti llongui tant tipic. He esmorzat a Alcoi, Denia, Xábia, Els Poblets, Benirrama, Benimeli… Feia quilómetres i quilómetres buscant el meu esmorzar. I sempre, sempre, amb uns cacahuets amb pell i eixa amanida on no faltava la ceba que cou. Eixa que ja trobava tant a faltar. Els esmorzars valencians són part de la nostra cultura tot i que a Alcoi s’ha perdut una mica el costum. I menjat el que he menjat jo ja propose que siguen considerats patrimoni de la humanitat. I ara una pregunta: Aneu a esmorzar només un tros de pa torrat amb oli este matí?